ESCENA VII

(CATERINA, ÀGATA, BALTASANET, GREGORI i dos mariners. Quan s’indiqui FILOMENA, LLUÏSETA i altres dones, RUFET, MÒLLERA i altres homes. ÀGATA, BALTASANET, GREGORI i els dos mariners vénen en la barca).

GREGORI (des de la barca): Caterina!

CATERINA: Gregori!

GREGORI: Mira què et porto. Dos rojals per a tu! Com que sé que t’agraden. (Ha saltat a terra).

CATERINA. A veure’ls, a veure’ls! Que són grossos! Encara salten!

ÀGATA: Quina ràbia haver tornat tan aviat a terra. Tan bo com feia!

BALTASANET: I la missa? Que no te’n recordes, que és per tu la missa, tribulacions?

ÀGATA (malhumorada): Que la diguin la missa! Però nosaltres érem a la pesquera…

BALTASANET (als dos mariners): Au, minyons, agafeu les paneres i porteu-les al carret. Tu, Vímet, que et caurà el peix! (Per les dues bandes de l’escena surten corrents FILOMENA, LLUÏSETA, RUFET, MÒLLERA i altres homes i dones).

LLUÏSETA: Ja han arribat!

FILOMENA: Ja és aquí la barca!

RUFET: Com ha anat això?

GREGORI: Déu n’hi do per l’hora que és.

BALTASANET: Tu, Vímet, digues a plaça que abans de migdia tornem a sortir. I que anirà bé, que el vent aflaca. (Surten per la dreta els dos pescadors amb coves o paneres de peix).

MÒLLERA: Àgata!

ÀGATA (distreta): Què hi ha?

MÒLLERA: Què fas tota sola?

ÀGATA: Res. Què vols que faci? M’enyoro.

LLUÏSETA: T’enyores? (Rient). Tu?, què és el que enyores?

ÀGATA: No ho sé. No sabria dir-t’ho. Només sé que de vegades m’enyoro.

BALTASANET (tot trafiquejant): Tu, mossa, el que has de fer, mossa, és acostar-te al foc, que t’assecaràs.

ÀGATA: Sí, ara hi corro! Que se m’assequi al damunt.

GREGORI (des de lluny, rient): Caterina! No ho saps? L’Àgata ha caigut a l’aigua.

CATERINA: Vés a casa a mudar-te.

ÀGATA: Ja pots comptar!

CATERINA: Bé has d’anar a missa.

ÀGATA (mig rient): Ja estic bé com vaig.

BALTASANET (imposant silenci): Atenció, atenció! Ara, quan toquin, que tothom vingui a la missa de l’Àgata, com en diem. I després a esmorzar aquí, que avui pago jo…, ei!, si no destralegeu gaire. I en acabat cadascú a casa seva i nosaltres tornarem a mar. (A ÀGATA). Tu, Àgata, si vols fer festa perquè et vam salvar tal dia com avui, no vinguis a la pesquera.

ÀGATA: I què hi faria en terra? (Riallera). A mar! A l’aigua! Jo hi voldria estar sempre, a l’aigua! (CATERINA, BALTASANET i GREGORI trafiquegen de la barca a casa i al revés).

RUFET: Com un peix, no, tu?

ÀGATA (rient): Sí, com un peix. Sempre a l’aigua.

FILOMENA: Per això t’has fet pescadora: com els homenots. (ÀGATA fa que sí amb el cap).

LLUÏSETA: Per això t’has tirat avui a l’aigua.

ÀGATA: Oi que no! Hi he caigut. I de cap que hi he caigut, mala negada! (Riu animant-se).

MÒLLERA: Deus haver fet un bon xap! (Tots riuen).

ÀGATA: I que si fa no fa hi havia deu braces d’aigua. Que bé que s’hi estava a sota! Veia la teiera d’un verd de maragda brillant, brillant… Proveu-ho, tireu-vos-hi un dia, vosaltres. (FILOMENA i LLUÏSETA fan que no).

FILOMENA: Sí, ves si ens hi tirarem, de cap a mar, nosaltres!

LLUÏSETA: Per qui ens has pres?

ÀGATA: Tenen por! No gosen!

FILOMENA: I si ens hi quedàvem?

ÀGATA (amb entusiasme): Per sortir, mira: piques a terra amb el peu, obres els braços i amunt! Ara, si vols quedar-t’hi, si no vols sortir mai més, ajuntes els braços ben estrets a sobre el pit, com si estessis sola al món i, per acomiadar-te, no tenint ningú a qui abraçar, t’abracessis ben fort tu mateixa…, i no tornaries mai més a sobre l’aigua. Mai més. Mai més.

FILOMENA: Dius unes coses, de vegades! (L’ÀGATA riu fort).

LLUÏSETA: Què vols que digui, aquesta?

RUFET: T’hi deus haver deixat caure per broma, a l’aigua, no? (Tothom fa que sí, bromejant).

ÀGATA (enfadada): Ja us he dit que no! Que no!

RUFET: Doncs, com ha estat?

ÀGATA: Ha estat… (Canviant i, a l’últim, rient). Veureu com ha estat, veureu! Doncs, en caure les dotze hores de la nit, el Baltasanet, que feia d’arboraire, m’ha emprès dient-me: «Vejam, vejam, Àgata, com et llueixes amb la fitora ara que comença el teu dia!». Perquè avui hem pescat a l’encesa. «Que com em llueixo? Ara ho veureu!». Jo que m’he posat dreta a la proa, he engrapat l’eina, m’he senyat, i a mirar sota meu dintre de l’aigua. Tot era quiet; ni una manxada de vent, i el mar planer, planer que una hi caminaria per sobre. Vet aquí que al cap d’un parenostre em veig venir a la clara de l’aigua una sorella, cuejant com una senyorassa i més contenta! I ras! Fitora avall i fitora amunt, la sorella clavada. I l’ull viu altre cop! Calleu, calleu, que ara ve un retxetó més cregut i presumit! Semblava el senyor notari de vila: i ras!, enmig de l’esquena i al cove. (Molt exaltada i festosa). I em veig després que pugen a la llampa de l’aigua dos peixets més eixerits, que tant eren de plata com d’or, l’un al costat de l’altre, amb els capets a prop, que talment semblava que festegessin i s’anessin dient coses a cau d’orella! Jo a poc a poquet he anat retirant la fitora perquè no s’espantessin els pobrissons, i em deia tot mirant el més xicarró: «Aquest ets tu, Àgata». I mirant-me l’altre, que semblava que fos l’home, i que fes l’ullet: «Aquest és…, és…». (Riu).

FILOMENA: Sí, sí, qui et semblava, qui?

ÀGATA: L’altre…, el xicot que a mi m’estimarà algun dia.

LLUÏSETA: A tu? Un xicot? (Les noies riuen, burlant-se’n).

ÀGATA: Sí, a mi. Que us penseu que no hi haurà mai ningú que em vulgui, a mi?

LLUÏSETA (burleta): I tant, i tant!

ÀGATA (amb violència). Quin mal he fet jo, perquè tothom m’avorreixi? És que sóc diferent dels altres? (A LLUÏSETA). Apa, tu que te’n rius, digues-m’ho, digues-m’ho de seguida!

LLUÏSETA: A mi què m’expliques…

ÀGATA (amenaçant-la): Digues-m’ho, o si no aquí mateix…!

FILOMENA (intervenint-hi). Au, deixa-la. Tinguem la festa en pau.

LLUÏSETA: De seguida amenaça, aquesta! (Totes l’aparten).

ÀGATA (rabiosa): Doncs per què m’avorriu? Perquè no he nascut entre vosaltres? Per què no sabeu d’on vinc? Doncs he vingut com vosaltres, del cel…

LLUÏSETA (somicant, cremada): Els nostres pares, però, no eren heretges! (Fuig).

ÀGATA (li corre al darrere fins a atrapar-la): Remaleïda! Els meus pares, remaleïda?

LLUÏSETA: Sí, sí, els teus pares!

ÀGATA. No els anomenis mai més, els meus pares! Ho sents? (LLUÏSETA vol replicar). I si els anomenes et mataré! Et juro que et mataré!

MÒLLERA (apropant-se al grup de les dones): Tu, solta la Lluïseta! Per què l’has de pegar? Ets ben boja! (Amb menyspreu).

ÀGATA: I a tu! I a tothom! (Llança la fitora contra en MÒLLERA però no el toca).

CATERINA (sortint de casa seva): Àgata! Què fas? (La conté, juntament amb d’altres).

ÀGATA: Ja hi estic feta a veure sang, jo! No em fa res a mi la sang! (Tots procuren calmar-la).

BALTASANET (sortint de la casa): Ja feu enfadar l’Àgata una altra vegada?

CATERINA (calmant l’ÀGATA): Vaja, prou, tinguem la festa en pau!

BALTASANET (bromejant): Ja ho saps, Àgata, jo sóc el teu enamorat i tu la meva enamorada; a mi tant se me’n dóna que vinguis de llevant com de ponent, perquè el senyor rector ja ho va dir un dia: quan naixem, tots som moros. Així que el dia que et vulguis casar amb mi, trona avall i les amonestacions plegades, perquè, si ens esperàvem, ni la Mare de Déu sap si hi fórem a temps!

ÀGATA: Vós sou diferent dels altres, Baltasanet.

BALTASANET: I ca, dona! Com tothom!

ÀGATA: Vós m’estimeu.

BALTASANET. Tots t’estimem.

RUFET (amb indiferència): I és clar que t’estimem! (En BALTASANET parla a tothom a favor de l’ÀGATA que es va tranquil·litzant).

CATERINA (entrant a casa): Ves en quines coses de capficar-se!

BALTASANET: Àgata… Escolta, escolta: potser sí que aquell peix enamoradot era jo.

ÀGATA (rient): No em feu riure!

RUFET: I vejam, com ha acabat allò dels dos peixos?

FILOMENA: Oh, i tant! Ja pots acabar de contar-ho! (Tots insisteixen perquè ho acabi de contar).

ÀGATA: Doncs ha acabat que, perseguint-los, al darrere en venia un de molt gros tot fet un esparrafall, i ja badava la bocassa per engolir-los quan jo he aixecat la fitora i la hi he tirada amb tant de coratge que, en clavar-li, me n’hi he anat al darrere. (Rient). Maleïda sigui! Estava tan contenta que no hi pensava, jo, que m’engolia en aquella aigua, sinó que el lladregot i assassí era ben mort! Ah, quina alegria! Que se’ls mengi, ara, em deia, i vinguen glops d’aigua! (Pausa). I res més: que es van salvar els enamorats i el peix gros se’l menjarà algun senyoràs aquest vespre. Jo, llavors, vaig tornar a sortir a dalt i em vaig agafar a un rem que m’allargava el Baltasanet, i aquí em teniu, dreta i bona, i eixugant-me.

LLUÏSETA (a la CATERINA): Mira qui ve. I amb quina cara! (BALTASANET i GREGORI han continuat entrant i sortint de la casa).

CATERINA (a Lluïseta): Pots comptar que en Cinquenes ja li ha cantat la canya! (Entra MARIONA).