Yanic Viau

Gérard Bouchard

Historiador i sociòleg de reputació Internacional, Gérard Bouchard és professor al Departament de Ciències Humanes de la Universitat de Québec à Chicoutimi (UQAC) des del 1971. Fundà l’Institut Interuniversitari de Recerques sobre les Poblacions (IREP), que dirigí del 1972 al 1998. Bouchard és actualment una figura intel·lectual cabdal al Quebec, tant pels seus treballs en història social com pel seu compromís en els debats sobre la identitat quebequesa. Entre els seus àmbits d’interès, cal destacar la història comparada de la formació de les cultures nacionals al Nou Món. El 2002, Afers publicarà La nació quebequesa: futur i passat, un llibre que recull assaigs i estudis recents del professor Bouchard. A l’entrevista que segueix l’autor resumeix les seves propostes d’estudi, així com també les tesis principals que defensa als seus treballs.

* * *

—Vostè ha realitzat un recorregut impressionant com a investigador des del 1971, any en què comença a treballar al Departament de Ciències Humanes de la UQAC. A partir dels seus treballs en demografia històrica —sobre temes com ara la família, la immigració i la genètica— i més àmpliament en història social, arribà a formular una reflexió global sobre el passat i el futur de la nació quebequesa. Com s’ha produït aquesta evolució? Intuïa el resultat quan va iniciar el treball?

No, no preveia, en les seves ramificacions i rebrotades, la trajectòria que seguí al llarg de les últimes dècades. Diguem-ne, però, que havia estat preparant-me d’alguna manera, ja que sempre he tingut la preocupació d’excloure el mínim d’opcions professionals i d’orientacions teòriques o metodològiques. Sempre m’he assegurat de deixar-me un màxim d’opcions científiques obertes. Per exemple, en aquest sentit, escollí el 1964 estudiar sociologia més que no pas economia, dret o biologia. La sociologia, sobretot tal com s’ensenyava a la Universitat Laval a Quebec, obria horitzons temàtics vasts i disciplinaris, i s’invitava els estudiants a familiaritzar-s’hi. Era propi de la sociologia francesa, per la seva herència durkheimiana, afavorir aproximacions àmplies a la vida col·lectiva en totes les seves dimensions. El 1968, el mateix ambient em portà, després dels meus estudis de màster en sociologia, fins a París per tal de fer-hi estudis doctorals en història social. Allà, també la història social, tal com es practicava en aquesta època, proposava una visió interdisciplinària de l’esdevenir col·lectiu. Un cop tornat al Quebec el 1971 després de doctorar-me (Le village immobile, Plon, París: 1972), emprenguí la construcció del fitxer BALSAC, precisament com a infraestructura multidimensional, amb motiu de proporcionar bases concretes a la interdisciplinarietat. El meu recorregut personal en duu l’empremta de diverses maneres: arribí a treballar sobre les estructures familiars, les desigualtats i la mobilitat social, l’economia rural, els comportaments demogràfics, la genètica de les poblacions i les malalties hereditàries, la formació de les identitats i cultures nacionals, etc. A primera vista, pot semblar una carrera científica una mica desordenada, fins i tot dispersa. Tanmateix, en el meu enteniment, totes aquestes parts tenen coherència i es concatenen. En resum, diria que des del principi tenia traçat un cercle prou ampli, de tal manera que pogués permetre’m més d’una marrada.

—A Quelques arpents d’Amériques (1996) estudià la història de la població de la regió quebequesa del Saguenay, basant-se en l’imponent fitxer BALSAC en el qual s’inventarien més de 125.000 famílies de la regió. Aquesta especificitat del Quebec que consisteix en la conservació del conjunt dels registres de l’estat civil des de l’inici de la colònia al segle XVII no oferia, en fi, la possibilitat d’aconseguir aquesta història social «total» en la qual somnia la professió historiadora des de la formulació del programa dels Annales? Ara bé, ja ha declarat que el projecte d’història total era «un xic quimèric».

Tres idees principals fonamenten la història social. En primer lloc, consisteix en una orientació que posa l’èmfasi en els actors col·lectius quant a les seves relacions d’aliances de competència, en les institucions i les grans dimensions del social, com ara l’ecologia, la demografia, la cultura, l’economia, etc. La segona gran idea és d’investigar les interaccions entre tots aquests actors, institucions i components. Fins i tot quan l’historiador treballa a microescala, s’ha d’esforçar a inserir el seu objecte en una perspectiva dinàmica, interactiva, ja que el fenomen enfocat impacta en altres i alhora és objecte de retroacció. D’aquesta dinàmica, en resulta el canvi històric. En tercer lloc, hom diu que la història social és una història total, ja que té l’ambició de descobrir la clau, el principi que dóna compte de la complexitat de tot aquest moviment. Precisament, aquest component del programa de la història social em sembla que prové d’una quimera i, de fet, avui dia pràcticament s’ha abandonat. Es tracta d’un objectiu quimèric, perquè entra en contradicció amb un altre postulat de la història social, segons el qual en la vida col·lectiva no hi ha res semblant a un factor predominant que ordenaria la resta; el social no és el lloc d’algun motor o determinisme. A Lucien Febvre i Marc Bloch els plaïa afirmar que la història és la ciència dels possibles. La conseqüència d’això és que el sistema social roman obert i la seva evolució és en bona part imprevisible. Per tant, se’n pot comprendre els engranatges, se’n pot donar compte d’alguns episodis de canvi, especialment a curt o mitjà termini, però no pas la direcció a llarg termini, ni menys encara la lògica que en governaria tot l’esdevenir. A la conclusió de Quelques arpents d’Amériques vaig proposar una reflexió sobre aquest tema que, efectivament, pot semblar una mica desenganyada.

—Un dels seus plantejaments bàsics és que el Quebec constitueix una «col·lectivitat nova», una «cultura fundadora». Què vol dir amb aquests termes? Com s’encaixa la identitat dels pobles autòctons en aquestes societats noves?

Quan afirmo que el Quebec (o els Estats Units o Austràlia o Nova Zelanda, etc.) constitueix una col·lectivitat nova faig, òbviament, un plantejament des d’una perspectiva molt particular, la de l’europeu o descendent d’europeus colonitzadors, vinguts a ocupar terres que ja tenien propietaris, per edificar-hi una societat sobre els fonaments d’una altra que era més antiga, desplegant-se en aquest territori tal com si fos verge. És cert que els colonitzadors europeus es comportaren sovint com si la terra que «descobrien» no fos ocupada. Per això hi ha el sentiment de ser a l’origen d’un nou món, expressat per un discurs triomfalista que ja es coneix prou bé. Únicament en aquest sentit i per raons estrictament analítiques se’n pot dir amb legitimitat «societats noves» de totes aquestes que es fundaren a partir del segle XVI com a conseqüència d’una immigració transcontinental de procedència europea, sigui cap a Austràlia, cap a les Amèriques, o cap a Àfrica. El Quebec representa un dels nombrosos episodis d’aquest ampli moviment històric, igual que totes les altres col·lectivitats noves que vaig estudiar al meu últim llibre Genèse des nations et cultures du Nouveau Monde.

Bé doncs, no deixa de ser veritat que les poblacions autòctones foren excloses d’aquest discurs sobre el Nou Món. De fet, foren excloses de la nació gairebé pertot arreu, excepte en algunes nacions d’Amèrica Llatina com ara a Mèxic o Perú, i fins i tot en aquests casos la situació era molt complexa, plena de contradiccions. Per cert, les meves anàlisis s’han centrat en aquesta qüestió fonamental de la relació entre els descendents d’europeus i les poblacions autòctones, o dit altrament, entre els primers i els segons ocupants. Aquesta relació continua sent difícil avui dia; sens dubte, es tracta del relat d’un fracàs i la font d’un remordiment en totes les col·lectivitats noves.

—El corol·lari metodològic d’aquest postulat de la «col·lectivitat nova» és que la història del Quebec només pot ser plenament copsada si recorrem al mètode comparatiu. Per què és una novetat en la historiografia quebequesa? No són recurrents en la història de la disciplina històrica les crides a la comparació? Com s’ha de plantar cara al risc d’instrumentalització del mètode comparatiu, el qual pot contribuir tant a la invalidació com al reforçament dels mites nacionals?

Diguem-ne que la comparació consisteix a recórrer necessàriament a la història de totes les societats, tant del Quebec com d’altres. Així mateix, se sap que la historiografia d’una nació concreta sempre és el mirall de la seva cultura, de la seva identitat, és a dir de les seves tensions, angoixes, utopies i contradiccions. Totes aquestes s’expressen o s’empremten d’una manera o d’una altra, sovint inconscientment, en el mètode o el relat de l’historiador, o en tot cas en les seves premisses. És la primera raó que justifica el recurs a la història comparada, ja que serveix per revelar aquestes premisses, per adonar-se de la relativitat de la llum en la qual s’insereix una anàlisi concreta, per descobrir-ne d’altres possibles, o per suscitar altres preguntes i, potser, altres respostes. Ja dediquí el capítol II de Genèse des nations et cultures du Nouveau Monde a aquest tema. Això val també per a qualsevol projecte científic de construcció d’una memòria col·lectiva o d’una memòria nacional.

En el cas particular del Quebec i d’unes quantes societats més, cal afegir-hi, crec, una segona raó. A les elits quebequeses, sempre els ha fet l’efecte que la seva nació era amenaçada, fràgil, abans de tot a causa del règim polític en el qual el seu esdevenir hagué d’inserir-se, però també per l’entorn nord-americà, que sempre ha fet del Quebec una petita cultura minoritària. Aquests dos factors anaren combinant-se i provocant reflexos de defensa i una visió molt militant de si mateix i dels altres i, en conseqüència, el que anomenaria una crispació identitària. Aquest sentiment contribuí en bona part, almenys fins a mitjan segle XX, a crear una ideologia de supervivència com a paradigma principal de la historiografia tradicional. Sense discutir la legitimitat d’aquesta consciència com a minoritària i els reflexos que ha inspirat dins la cultura, és necessari sotmetre la disciplina històrica (com a exercici científic) a regles de mètodes, i especialment a un exercici crític que pertany a l’epistemologia més elemental.

El mateix comentari, però, seria igualment vàlid pel que fa a les cultures hegemòniques. També en aquests casos els paradigmes científics tenen l’empremta d’ideologies que són producte de la cultura ambient. Pensem en la tesi excepcionalista que impregna, en diversos graus, totes les ciències socials i històriques als Estats Units.

Finalment, no crec que hi hagi cap risc, com diu vostè, d’instrumentalitzar el mètode comparatiu; hi veig un exercici molt sa i indispensable d’autocrítica al qual la ciència històrica s’ha de sotmetre igual que qualsevol altre procés científic. Pertoca al ciutadà, més que no pas al científic, establir-ne conclusions d’acord amb mites sobre la nació i l’imaginari nacional, i realitzar-ne les adaptacions i els enllaços que calgui.

—Vol dir, doncs, que rebutja el valor operatiu del mètode comparatiu aplicat a l’estudi de les nacions minoritàries o «nacions sense estat» (com se’n diu habitualment a Catalunya) en benefici de la comparació entre «societats noves»? Aquesta mena de comparació, però, s’esdevé freqüentment, en particular en disciplines com ara les ciències polítiques o el dret.

Hi estic totalment d’acord. Com a exercici crític, com a procediment epistemològic, el mètode comparatiu s’imposa per a qualsevol estudi històric, sigui quin sigui l’objecte o l’escala d’anàlisi. No hi ha cap reserva sobre aquest aspecte en el meu raonament. En això no hi ha cap diferència entre nacions amb estat o sense. De fet, en el meu treball comparatiu sobre la gènesi de les nacions i cultures, vaig considerar el Quebec de la mateixa manera que altres nacions que aconseguiren la sobirania. Vull destacar de passada que aquesta opció analítica m’ha atret moltes crítiques; alguns observadors hi veieren una opció partidista i, fins i tot, pura propaganda sobiranista (independentista). En realitat, m’he ocupat simplement de reconstituir els discursos nacionals allà on es proclamaren o desplegaren. Evidentment, aquest és el cas de la història del Quebec, com també de la història de Catalunya i de moltes altres nacions no sobiranes.

—Les seves reflexions sobre les identitats nacionals el portaren a rebutjar el paradigma dual nació cívica/nació ètnica i, per contra, prefereix el paradigma de l’homogeneïtat i la diferència. A què es refereix exactament? És cert que el paradigma nació cívica/nació ètnica ha estat criticat per més d’un investigador, però malgrat tot la seva presència es manté en el llenguatge comú, com si costés desfer-se de la comoditat d’aquesta dicotomia.

Vaig criticar aquest model de la nació cívica i la nació ètnica perquè un dels seus postulats em sembla inacceptable. Aquest postulat pressuposa que una societat pot constituir-se i perpetuar-se (i fins i tot ho ha de fer) en la llarga durada, instituint una mena de grau zero d’etnicitat, és a dir fent abstracció de qualsevol instància cultural d’àmbit nacional, sostingut per l’estat i present en l’espai públic. La història, però, senzillament no ofereix cap exemple d’una societat on s’hagi esdevingut aquest model; ni la història antiga, ni la moderna. Fins i tot avui dia les societats que pretenen adherir-se a aquest ideal, com per exemple França o els Estats Units, es caracteritzen precisament per l’existència d’una cultura nacional molt sòlida, feta de tradicions, normes, símbols, rituals, etc. En qualsevol col·lectivitat nacional o d’altre tipus, resulta indispensable algun teixit cultural per atenuar els components conflictius, les divisions i els trencaments del conjunt social.

Sobre aquesta qüestió, crec que hi ha un enorme malentès que es basa en la confusió entre l’etnicitat i l’etnicisme. L’etnicitat és senzillament el conjunt dels trets i comportaments col·lectius que al capdavall prenen forma en la història d’una societat. L’etnicisme consisteix a formular un judici arbitrari en virtut del qual una etnicitat concreta es proclama superior a una altra, la qual superioritat li permetria oprimir-la. El nacionalisme, crec, és víctima d’aquest malentès. El nacionalisme pot ser un fogar d’etnicisme; igualment pot ser l’espai, del tot legítim, per defensar o promoure una etnicitat o una cultura amenaçada. De fet, un altre model bipolar, el de la diversitat i l’homogeneïtat, permet tornar a plantejar tota aquesta problemàtica en termes molt més clars. La majoria de les nacions obeeixen en el passat a un imperatiu d’homogeneïtat pel qual es consideraven autoritzades a assimilar els elements diferents, i això d’una manera molt autoritària que sovint duia a la violació dels drets humans. Avui dia ens hem compromès en una transició que procura tornar a definir les premisses de la nació, per tal que asseguri la seva supervivència, la seva integració o la seva solidaritat, tot respectant la diversitat cultural o ètnica.

—A l’assaig La nation québécoise au futur et au passé (1999), procura solucionar el repte de la «renovació» de la identitat quebequesa. Del terreny de la història i la sociologia passa al terreny «normatiu». En què hauria de consistir aquesta renovació? Aquest procés té possibilitats reals de portar-se a terme sense caure en un simple discurs de descrèdit envers l’estat nació o en la concepció postmoderna de la «societat multicultural»?

En aquest llibre, vaig intentar elaborar un model d’integració de la nació quebequesa que s’acordés amb les seves característiques històriques i estructurals i que, alhora, respectés els nous imperatius del pluralisme cultural, dictats per una nova concepció de la integració nacional. Procurí de fer-ho tenint en compte també la situació peculiar del Quebec, una minoritat cultural al si del continent nord-americà. S’ha de prendre en consideració necessàriament una equació demogràfica extremadament desigual. La proposta que vaig plantejar es basa essencialment en un compromís (o arbitratge). Sí que es tracta de protegir la llengua francesa, però com a llengua de l’espai públic o llengua oficial de la nació, en un esperit de pluralisme. D’això, en resulta que el francès es beneficia de proteccions institucionals, alhora que el multilingüisme es fomenta a nivell individual. D’altra banda, la instauració del francès com a llengua de ciutadania exigeix el seu alliberament d’aquesta antiga concepció que el vinculava automàticament a la història, al passat i a la identitat francocanadenca. Si el francès vol arribar a ser el denominador comú del conjunt dels col·lectius de la societat quebequesa, cal que permeti acollir i expressar la diversitat cultural i ètnica del Quebec en el seu conjunt. Dic d’aquest model que és «una llengua amb diverses veus».

També desitjo destacar que aquesta concepció no exclou en absolut l’articulació entre la llengua i la identitat, sinó tot el contrari. Simplement, pertoca als mateixos interlocutors escollir aquestes opcions i definir les modalitats de la seva adhesió al francès. Aquesta adhesió pot ser exclusiva (en el cas del monolingüisme), però també pot prendre formes molt diverses. En fi, cal projectar aquesta fórmula a llarg termini. Per exemple, es pot suposar que per als neoquebequesos —els quebequesos nascuts a l’estranger o fills de pares nascuts a l’estranger— el francès arribarà a ultrapassar l’espai públic i a fer-se camí en l’esfera privada, al si de la diversitat dels col·lectius ètnics; però un altre cop, pertoca a cadascú obrir i traçar el camí a la seva manera. Em sembla que és d’aquesta manera, és a dir per l’actuació dels mateixos locutors, per la interacció de la vida diària entre els col·lectius ètnics (aquí em refereixo sobretot a l’àrea de Montreal), que la identitat quebequesa es transformarà i es renovarà. I permeti’m afegir que aquesta identitat mai no ha estat estancada, immòbil; al contrari, sempre ha estat un espai de mutacions importants.

Pel que fa al multiculturalisme, em sembla que aquest model pateix del mateix defecte que el model de la nació cívica. En un sentit estricte, el multiculturalisme preconitza una fragmentació, una guetització de la societat, la qual cosa afavoreix l’enduriment de les etnicitats, dels estereotips, de les tensions interculturals, i finalment del racisme. D’altra banda, simplement a nivell de la integració funcional, una societat que només es fonamentés en aquesta dinàmica de fragmentació o esbocinament permanent, resultaria difícilment viable. Per això, les experiències concretes de multiculturalisme arribaren a donar lloc a preocupacions envers la integració, la identitat, la memòria, la solidaritat, etc.

—Ha subratllat moltes vegades que, a diferència de la resta de les Amèriques, el Quebec és l’únic (amb l’excepció de Puerto Rico i dels últims territoris francesos de les Antilles) que no ha aconseguit la independència política. Considera irrealitzable el paradigma de la «nació quebequesa» que promou sense l’accessió a la «sobirania», com se’n diu al Quebec?

Acordem primer que en aquest plantejament no hi ha cap mena de determinisme històric; és a dir que, d’alguna manera, el Quebec no està predestinat a esdevenir un estat sobirà independent només pel fet que la majoria de les altres col·lectivitats noves ho hagin esdevingut. Els jocs romanen oberts i pertoca a cada generació triar les pròpies opcions. Una primera aproximació possible a la qüestió consisteix a recordar que la francofonia quebequesa ha aconseguit, malgrat tot, sobreviure des del segle XVII en l’espai llorencià —de la vall del riu Sant Llorenç. També és correcte destacar que el Quebec ha pogut fer-se una societat desenvolupada, molt moderna, al si del règim polític canadenc. No totes les coses, doncs, van malament. A partir d’aquesta premissa, uns quants observadors tendeixen a concloure que, en realitat, es tracta de la millor fórmula possible. El passat polític del Quebec ens mostra que, en certa manera, cal seguir tal com abans. Personalment, no m’atreu gaire aquesta escola de pensament que proporciona una excusa al manteniment de l’statu quo. Es tracta també d’una manera desviada de plantejar un determinisme històric: caldria seguir en la mateixa via perquè les coses sempre han estat així. Com si fos la vocació del Quebec, dictada o traçada pels seus esdevenirs polítics passat i recent. Rebutjo aquest raonament per una altra raó: perquè fa abstracció de les condicions dificilíssimes en les quals el Quebec hagué d’assegurar-se la supervivència al llarg de la història. Encara avui, les elits quebequeses, almenys les nacionalistes, han de lluitar permanentment perquè es reconeguin els drets o les prerrogatives normalment reconegudes en qualsevol societat similar. Són lluites estèrils, una inversió d’energia que aporta frustracions que es podrien evitar fàcilment. Jo invertiria clarament el sentit de la proposta: afirmaria que el Quebec ha arribat a mantenir-se i desenvolupar-se a despit del règim polític canadenc.

A més a més, queda plantejada en la seva totalitat la qüestió d’una societat a la qual es deneguen els poders per governar-se, una nació a la qual es denega la possibilitat d’autogovern. Ara bé, em sembla l’aspiració més fonamental de qualsevol nació el desig de posar a prova aquesta responsabilitat col·lectiva, que consisteix a definir per si mateix els seus destins i escollir conseqüentment les seves polítiques. L’exercici de la sobirania és l’accés a la maduresa política. Per tant, per repetir la seva fórmula, diria que el paradigma de la societat quebequesa només podrà realitzar-se parcialment en un règim de repartiment dels poders en què cal lluitar sense treva contra una poderosa dinàmica de centralització. En canvi, sí que podria realitzar-se plenament en un règim de sobirania política.

—Segons explica, la renovació de la nació quebequesa ha de passar especialment per una refosa dels programes d’història a les escoles primàries i secundàries del Quebec. Un debat similar té lloc a Catalunya, on el govern central procura immiscir-se en el contingut dels programes i dels llibres de text sota pretext que serien massa «nacionalistes» (catalans, s’entén). En canvi, vostè s’oposa als que renuncien al repte de la renovació amb l’excusa que la imparcialitat dels llibres de text és de tota manera impossible.

D’antuvi, m’agradaria afirmar molt clarament que m’oposo totalment als intents actuals per part dels medis anglocanadencs d’imposar un programa i un llibre de text uniformes al conjunt del Canadà. És prerrogativa de cada nació perpetuar ella mateixa la memòria pròpia segons el sentit que hi troba. Insisteixo, però, que la memòria nacional no és immòbil, mai no és fixa permanentment, sinó que evoluciona segons les preocupacions i les urgències del moment, i canvia tenint en compte les preguntes que li planteja la generació actual. Les temàtiques, doncs, es modifiquen, però també els angles d’enfocament. Es veu clarament que aquesta interacció o aquest diàleg constants entre el present i el passat és una dinàmica profundament arrelada en la vida de cada nació. Qualsevol interferència revesteix, doncs, un aspecte artificial i va.