XV

—D’aquesta perruca en diuen In folio —va informar-me el venedor—; i està molt de moda entre la gent de més llinatge.

Vaig mirar-me aquell devessall de cabells rinxolats, que queien ben bé tres o quatre pams i que ocultaven el braç sencer del botiguer. Me la vaig emprovar, em vaig contemplar al mirall, i me la vaig treure d’una revolada. Era excessiva: em feia semblar un nét del Rei Sol. Que jo hagués decidit, a la fi, adquirir una cabellera postissa no volia dir que abracés la desmesura. Simplement havia de fer front a dos esdeveniments que ho requerien. El primer acte era de caràcter fúnebre, i mereixia una perruca austera. El segon era una festa, potser la celebració més sonada que mai tindria lloc a la cort de Barcelona: les noces del rei Carles. També mereixia una disfressa, com més llampant millor, però en el meu cas —pensava— adaptada al bon gust.

—N’he servit moltes, en els darrers dies —va continuar l’home—, malgrat el preu. Són de cabell humà, venecianes, molt cares. Dotze lliures la peça. Però ja entenc que per un cavaller jove, com vós…

Jo ja anava cap al meu vint-i-vuitè aniversari. No era un problema d’edat, ni tan sols del preu prohibitiu que en demanaven. Era una qüestió d’elegància i de confort. Li vaig dir al perruquer que preferia una cosa més discreta —i més moderna, vaig puntualitzar. Em va treure el model Baf, que tot just cobria el crani i que recollia els flocs al darrere amb un saquet. La portaven molt els estudiants i els clergues, va explicar el venedor: i tanta altra gent que volia mudar-se per a les noces reials. Per tres lliures, es cobrien la closca. Si l’enfarinava tota, quedava prou respectable, encara que fos de cabell de fibra. Alguna cosa havia de portar, va afegir: Sa Majestat, Elisabet Cristina de Brunswick, s’ho valia. L’havien triat entre dotzenes de candidates, remenant per mig Europa; s’havia fet catòlica, i havia passat un any a Viena només per poder fer aquell casori a la nostra ciutat.

El casori, de fet, ja estava tancat. Al palau de Schönbrunn, l’emperador vienès Josep havia representat els poders de son germà i havia rubricat l’afer. Els prínceps alemanys havien aportat dots a l’enllaç, i l’imperi havia posat una flota a disposició d’aquella donzella de disset anys per arrodonir l’operació. A Barcelona s’havien de reunir els dos esposos en una gran festivitat, a més de consumar l’ajuntament propi de qualsevol enllaç. Li vaig dir al dependent que volia veure algun altre model. Jo era anglès, vaig anotar, i m’esqueia una cosa més aviat austera. L’home va obrir els ulls, com si li hagués donat la solució.

—Tinc exactament el que busqueu. La cèlebre perruca Ramillies. Sabeu per què en diuen així, oi?

Vaig assentir. El botiguer va acostar-me aquella mata de pèl de cabra, molt semblant a l’anterior, però amb diversos llaços i una cua lliure i llarga al darrere. Me l’estava emprovant quan va entrar un altre client a l’establiment. Era un home d’una cinquantena d’anys, de posat ensopit i tibat. Em va saludar amb un cop de barbeta, i va fer una repassada de rutina a la perruca.

—Bon dia lletrat —va saludar-lo el venedor.

—I bona hora… —va respondre ell—, quin model és, aquest que porta el jove? És gaire car?

—No, no, i ara! Aquesta surt per quatre lliures i cinc sous. L’he cosida jo mateix.

—Ah. Potser amb aquesta ja farem.

El botiguer se’l va mirar amb certa estranyesa. Va voler fer-li entendre que un misser advocat, ciutadà honrat i conseller tercer de Barcelona, tenia l’obligació de vestir una perruca més senyora. L’home no es va deixar convèncer: la festa era la festa, va dir, però la butxaca era la butxaca. Abans de perdre la paciència, l’encarregat va demanar-li una pausa per cobrar-me a mi. El ciutadà honrat em va adreçar una llambregada altiva, i va concedir. Mentre m’embolicaven la perruca en uns draps, vaig fer dringar unes monedes damunt el taulell. Després vaig recollir l’embalum i el canvi. Em vaig fixar en les monedes que em tornaven.

—Caram, aquestes són noves, oi?

Eren dues peces noves de trinca. Duien l’escut dels Àustries a una banda, i al revers l’efígie de «Carolus III, Rex Hispaniorum». No era cap fet sensacional, ensopegar monedes noves. En aquella ciutat, hi circulaven croats antics, rals castellans de l’enemic, sols francesos, thaler vienesos i guinees angleses. I com que el govern anava curt de fons, es dedicava també a encunyar moneda nova i a refondre els diners vells. Tothom es queixava del desori monetari, en bona part provocat per l’alegria de les seques del nou rei. Unes seques que, com tants altres afers, eren regides pel secretari del Despatx Universal de la casa reial, el parent de la Marta —en Ramon Vilana.

—Sí —va apuntar el botiguer—; són ralets de dos. En diuen pecetes, perquè són menudes.

—Un altre invent per enganyar la gent —va dir el client—. No duraran ni tres dies, les pecetes aquestes. La qüestió és fabricar diner com qui lliga llonganisses. Per acabar amb la confiança de la gent i arruïnar els estalvis.

La conversa m’interessava només a mitges. Vaig arreplegar les pecetes polèmiques i em vaig posar la perruca sota el braç. Just abans de sortir, vaig allargar la mà al nouvingut. Vaig pronunciar el meu nom i, tot posant-hi certa imaginació, la meva feina. Ell va alçar les celles.

—Tant de gust —va dir, i em va correspondre amb una mà adormida—; jo em dic Rafael Casanova. Passi-ho bé.

L’encontre amb aquell personatge no em va fer, d’entrada, ni fred ni calor. La mirada somorta del tal Casanova, de fet, no podia alterar la sang de ningú. Semblava pertànyer a la varietat més ensopida del patrici local: de paraula escassa, donat a les formes rígides, i en aparença d’una proverbial avarícia. Que si els catalans són d’inclinació avara és motiu de disputa, i jo no sóc ningú per determinar si el rumor té algun fonament. Però he d’admetre que no era el primer cop, ni seria el darrer, que em topava amb homes com aquell, inflats en pretensions i xuclats en el dispendi. M’importava ben poc, que un honorable conseller no adquirís la perruca que li corresponia. En tot cas, em divertia. Era una anècdota més per afegir al mostrari d’una ciutat que volia portar corona i que no estava habituada a pagar-ne el preu.

La cort de Barcelona, gairebé de fireta, no era la més cara del món. Però provocava tibantors, en una societat monàrquica de paraula i republicana de butxaca. Les estretors de la guerra portaven la gent a pensar que tots els luxes eren superflus, tota ostentació corrupta i tot cortesà una sangonera. Les noces del rei, acompanyades de certa sumptuositat, havien escampat les inquietuds. Sobretot quan la moneda queia en picat, les terres de València i Aragó queien en mans dels Borbons i també queien, al ritme d’una per setmana, les ciutats del Principat. Lleida s’havia rendit després d’una carnisseria; a Figueres es resistia a ultrança i Tortosa havia capitulat, rere un setge d’oli bullent i de betum fos.

Els nobles de Palau, mentrestant, alimentaven les malfiances. Quan veien com havien d’esgarrapar cada tribut, sospitaven que la vila no estava a l’alçada i que no es mereixia categoria regia. La munió d’alemanys que acompanyaven el sobirà, sobretot, eren d’una petulància marcada: havien imposat costums vienesos, i havien omplert la cort de domèstics estrangers. Si haguessin pogut arranar la ciutat, construir-hi pavellons imperials al damunt i abolir la parla local, potser ho haurien fet. Per fortuna, les corporacions locals no estaven disposades a donar-los l’argent que els calia per destruir la tradició.

De propòsits capitalins, en aquells temps, se’n feien molts i se’n desfeien encara més. Un d’ells era el que omplia les meves hores. Com que jo no podia marxar de Barcelona, per les acusacions que penjaven damunt meu, el brigadier Stanhope havia demanat els meus serveis. L’home m’havia defensat d’aquells que pretenien convertir-me en cap de turc i carregar-me el mort del desfalc comès per Lord Crowe. Ell era prou raonable per aprofitar els meus idiomes i les meves coneixences. A més, es va deslliurar de la càrrega de la Marta Vilana i ens vam acostar l’un a l’altre sense obstacles. Els rumors que li atribuïen un afer amb un tinent de dragons m’importaven ben poc. La gent notable tenia llavors, i sempre tindrà, notables rareses.

Si Stanhope tenia nits dissipades, de dia era ferm i laboriós. Després d’Almansa havia esgarrapat tropes i ajudes angleses, a canvi de l’únic que el rei i arxiduc podia oferir: promeses de futur. El brigadier havia forçat l’austríac a signar un tractat amb la reina Anna, que atorgava a Anglaterra el monopoli de les Índies. Es tractava d’unes Índies imaginàries, naturalment, perquè les de debò eren encara filipistes. Però el pastís era llaminer. Si Carles guanyava el tron, Londres guanyaria el comerç mundial tot sencer, i ni França ni cap potència hi tindrien res a pelar.

La idea era vèncer al camp de batalla, però també aparellar les eines que permetessin, el dia de demà, aplicar el tractat. I aquí era on apareixia jo. La meva tasca era animar unes lleis i unes companyies mercantils que, en el supòsit d’un triomf aliat, fessin arrencar tot d’una els beneficis. Havia d’inventar proposicions, parlar amb prohoms tan poc liberals com Rafael Casanova i amb altres que, més oberts, volguessin jugar el joc dels negocis fantasiosos. Necessitava homes de palla catalans, homes burgesos disposats a fer volar coloms. I jo, en plena economia de guerra, sospitós de frau, davant dels cortesans alemanys i dels ciutadans malpensats, enmig d’un desori considerable de rals i guinees i pecetes, jo havia de fer allò.

Podia haver cregut, és clar, que la meva feina era impossible davant del mur imponent de l’avarícia catalana. I entenia que la penúria no era la millor amiga dels somnis comercials. Qui estava per noliejar bucs inexistents, per alçar capitals difícils, per fundar companyies buides, quan costava tant adquirir una modesta perruca? M’hauria estat molt fàcil menysprear els socis d’aquella empresa, sí, però també els comprenia. Mentre els canons devastaven el país, la pobresa es feia notar, els refugiats omplien els carrers… I la prosperitat que restava era xuclada per la casa reial, que s’ho gastava en soldats i aristòcrates i núvies i luxes estrangers. No era el millor dels mons per muntar negocis.

Queixar-se de l’avarícia dels de casa, doncs, tenia tan poc sentit com rondinar per les sumptuositats dels de fora. S’havia produït un maridatge estrany, entre un país amb set de rei i un rei amb set de país. D’aquella unió partien tots els infortunis i els malentesos que em tocava viure. La idea no em feia més feliç, però em feia més resignat. Si m’havia de comprar una cabellera Ramillies, afaitar-me els cabells i cobrir-me la closca, doncs bé, no era un preu tan elevat. N’hi havia d’altres que havien pagat amb la seva pell. Em vaig encasquetar la perruca, per tant, me la vaig enfarinar a consciència, em vaig observar al mirall, i vaig anar a les exèquies vestit d’un negre solemne. Hi vaig arribar quan el seguici estava a punt d’arrencar.

—Sap greu —una veu em va saludar—, era un jove molt trempat. Una promesa estroncada.

En Bac de Roda, un dels cèlebres guerrillers vigatans, semblava sincer. Ell també s’havia enfarinat els falsos cabells, i feia una fila més aviat tristona. Portava l’uniforme de coronel mal cordat, un botó més amunt del compte, i no exhibia la seva nova condició de soldat regular amb gaire orgull. Una capa negra li cobria la major part del vestit. Li vaig dir que sí, que la mort de l’Antoni de Peguera suposava una gran pèrdua, i tots dos ens vam col·locar al flanc del carro fúnebre. Els frares agonitzants van entonar les lamentacions i la processó va començar a passar.

Els religiosos obrien camí tot espantant el dimoni, acollint-se a la misericòrdia del Jutge Suprem i pregant pel perdó dels pecats. Darrere seu, venien els pobres de l’hospital, que havien rebut una túnica negra, un bon ranxo i un ciri gros per afegir-se als udols. Més que queixar-se de la mort del jove de Torrelles, diria que es lamentaven de la sort de tot un país, un país que potser no havia sabut triar el seu destí. Per als que desfilàvem darrere, a banda i banda del carruatge, juraria que es tractava d’un dolor més sentit. Al pas dels cavalls guarnits, en Bac de Roda, en Moragues, en Jaume Puig, algun altre soldat amic i jo mateix enyoràvem uns ulls vivaços, un parlar brusc i un cap ben clar. D’aquells que es troben a faltar en les hores baixes.

A la cua del carruatge, la família i els coneguts formaven, homes i dones per separat, una processó prou llarga. El difunt era un home popular, per descomptat. Tampoc no s’ho van perdre alguns prohoms dels braços i de la ciutat, però no hi havia grans noms de la casa reial. Quan vam arribar a l’església i el seguici es va desfer per entrar al temple, em va assaltar una sensació d’injustícia. El cos de l’Antoni no havia estat abatut per cap bala enemiga, certament, i en canvi molt pocs havien donat per la causa el que ell havia arribat a donar. Segons com, les fatigues que l’havien consumit eren més heroiques que les de molts màrtirs de guerra. Vaig esperar al final de la cerimònia i després, sense saludar ningú, me’n vaig anar cap a casa. Allà m’esperava la mare al replà, amb la porta oberta.

—I això que portes al cap? —ma mare apuntava la perruca i em barrava el pas cap a dins.

—És una perruca, mare.

—Ja m’ho sembla —va dir—; però per què te la poses? Saps a qui em recordes, amb això?

Vaig fer un gest per obrir-me pas, i ella es va plantar. Vaig bufar un parell de cops i vaig pregar-li que, abans d’esgotar-me la paciència, em deixés entrar. No estava per disputes beneites ni —això no li vaig dir— per aguantar la seva fluixesa. Sí, molt bé, em devia assemblar a mon pare. D’acord, darrerament tot el que jo feia li recordava aquell fantasma. Les meves expressions, el meu tricorn, els meus plats preferits… Segur que anava de ventre igual que el meu pare. Vaig fer una passa endavant, i ella em va aturar.

—Mare, prou. Deixa’m passar. I si aquest maleït pare és tan important, doncs em dius de qui es tracta, i li faig una visita de cortesia, i li dic que és un cabronàs per deixar-te prenyada i sola. I s’ha acabat la història, em sents? Au, deixa’m passar. Estic cansat.

—Com en diuen, d’aquesta perruca, eh? —va esbatanar els ulls.

—Ramillies, mare. Els homes de Marlborough la van fer servir a la batalla de Ramillies per primer cop. Van guanyar, i el model es va fer molt popular. Ara ja saps la història d’aquest manyoc de pèls de cabra. Puc entrar?

—Sí —va fer-se a un costat, i em va seguir amb aquells ulls d’esverada—. Ja la sabia, jo, aquesta història.

—Genial. Ho celebro. Escolta… —em vaig treure l’objecte de discòrdia, i em vaig palpar la closca pelada—, m’he comprat això per a un enterrament, que t’he estalviat, i també per a les noces del rei. Vull que vinguis amb mi. Hi anirem amb el seguici de Stanhope, i has de fer goig. Sempre rondines que en aquesta ciutat no tens vida social, i ara que pots, crec que…

—No t’amoïnis, fill —em va respondre amb una seguretat fins i tot exagerada—. La Theresa Sinclair estarà a l’alçada.

—Molt bé. Així m’agrada. I ara vejam què ens ha fet en Dídac per sopar.

Ma mare va seure a taula i va sopar en silenci, i jo li ho vaig agrair. De fet, el seny va semblar tornar-li aquella nit, i el dia següent, i uns quants dies més. Quan va arribar la data assenyalada, es va enfundar en un vestit de seda prisada, d’un blanc trencat preciós, i es va empolainar com en la millor època. Me la vaig mirar de dalt a baix, li vaig tibar un llacet d’aquí i li vaig allisar un plec d’allà, i me la vaig endur del bracet. Jo portava una casaca rogenca, una armilla amb brodats, mitges i sabates noves, el tricorn de feltre i a sota, la cua ben visible, la meva Ramillies. Ens vam acostar a l’esplanada del Portal de l’Àngel, al lloc on començava la gala. En Dídac ens seguia al darrere, i admeto que no vestia els seus pitjors parracs.

La ciutat en pes s’havia abocat, tot i les penalitats del moment, a aquella celebració. Als balcons penjaven els domassos; els carrers eren escombrats i, en algun tram, encatifats amb flors; les forques per a malfactors i botiflers havien estat enretirades i l’arquebisbe, en un brot de generositat, havia promès indulgències de vuitanta dies als feligresos que elevessin pregàries per als nuvis. De camí, vèiem diputats i consellers mudats, alguns amb gramalles noves i altres acollits a la moda vienesa, combinada amb grocs i blancs. Eren els mateixos homes que s’havien queixat pels préstecs que havien hagut de demanar, tant des de les corporacions com en privat. Homes que en aquella hora passejaven amb un ampli somriure als llavis.

A la vista del tendal, l’envelat daurat on s’havien de trobar els nuvis, vaig localitzar el meu cap. El brigadier no havia estalviat ni teles ni compliments. Semblava, com tothom, un home somrient. Vam deixar en Dídac a l’entrada, amb la resta dels criats, i vam prendre un refresc. A les taules hi havia, segurament, tot el gel del país, perquè darrerament ja no se’n trobava enlloc. Les xerrameques i els granissats es barrejaven, doncs, i encara es parlava del que havia animat les converses de dies passats. Que si la ciutat havia gastat tants milers de lliures, que si la Generalitat s’havia endeutat, que si aquelles sumes no tornarien mai… Sobretot, el que més costava d’empassar eren les exempcions: milers de vares de tela d’or, de tafetà carmesí, de cortinatges, franges i galons, que havien anat a Palau sense passar per la duana. Tot allò, mentre els nois morien per la terra i la fam treia el cap, i la guerra…

No hi havia, però, les rancúnies de converses anteriors. Fins i tot els més agres dels mortals volien un respir. El matí era esclatant, sense ser tan calorós com podia ser un matí de juliol, i la gent portava les millors robes. Els patricis catalans podien ser gasius, però no es podia negar que es rendien davant de l’etiqueta. Els vienesos també, per descomptat, perquè el seu imperi sempre havia destacat més pels fastos que per les forces. A més, es tractava d’enllaçar dos joves d’alta naixença, i pocs s’atrevien a esguerrar-los la festa: no calia patir, les batalles i els emprèstits encara hi serien l’endemà.

Quan ja portàvem un retard considerable, vaig estirar la màniga a Stanhope.

—Com s’ha previst el programa, exactament? Hi haurà missa aquí, també, o només a Santa Maria?

—Home, Sinclair, quant de temps fa que sou aquí?

—Sí, teniu raó. Ja us entenc. Ens clavaran sermons a tot arreu. Que si un Te Deum, que si una benedicció, que si unes rogatives… Com poden arribar a ser tan catòlics, els catòlics?

L’home va fer una riota ampla.

—Devoció, en tindreu a cada cantonada —va apuntar—. Pel que fa als altres passos, podeu comptar —es va acostar un cartró imprès als ulls—. Doncs mireu…, aquí es trobaran els esposos; després farem una desfilada per la ciutat; entrarem tots a Santa Maria del Mar; la parella passarà pel passadís al palau, i nosaltres hi anirem a peu de carrer; llavors menjarem; i en fer-se fosc, tindrem focs d’artifici. El que passi a partir d’aleshores —va allargar-me el paper— dependrà dels nuvis.

—Déu n’hi do. Teniu alguna mina de carbó?

—Perdó? —em va mirar intrigat.

—No, no vull redactar cap document mercantil. Només vull passar una nota al criat. Li diré que ens esperi a casa.

—Ah —va alçar les celles—. Jo no tinc carbó, però segur que alguna dama us en donarà.

—Sí, és clar.

La mare em va socórrer. A la seva bosseta Pompadour, de vellut i puntes, hi portava llapis d’ulls. Em va passar el carbonet i li vaig fer una reverència exagerada. Ella em va regalar una mirada lluminosa, i li vaig passar els dits per la galta —una carícia de fill orgullós a una mare que ocupava el seu lloc. Vaig estripar un bocí del programa, hi vaig fer quatre gargots en anglès i vaig llegir el que havia escrit. Vaig vacil·lar un moment, però em vaig decidir: al peu de la nota hi vaig afegir que volia confirmació de les meves instruccions. Vaig passar el paper i la mina a un patge i li vaig ordenar que em tornés la resposta.

Van sonar les trompetes i els timbals. Els convidats vam ocupar els llocs assignats. Les legacions portuguesa i holandesa es van situar al nostre costat. Al davant, els macers i els consellers de la ciutat van formar en rengleres. Algunes cares conegudes suaven sota la gramalla. Els braços es van distribuir un poc més a la dreta, i també allà hi vaig reconèixer alguns amics. A l’esquerra, en custòdia dels dos setials regis, el president de la Generalitat —un abat de no sé on, aquell any—, els sis primers consellers de Barcelona i l’arquebisbe. Enfront d’ells, els familiars de la casa reial: comtes, marquesos i secretaris, incloent-hi el doctor Ramon Vilana i el matrimoni Dalmases. Un foc creuat de mirades va envair l’espai.

Quan van aparèixer els reis, ja no van quedar ulls per als recels de sempre. L’atenció es va girar cap al monarca i sobretot, sobretot, cap a aquella noia de disset anys acabada d’arribar. Elisabet Cristina de Brunswick tenia un aire fràgil i trencadís, d’aquells que enamoren quan caminen sota pal·li, arran del poder. Era una dama bella, sens dubte, amb el seu pentinat ros, el seu nas fi i els seus llavis a punt de besar. Però impressionava la seva delicadesa. Les calors de l’estiu i els focs de la guerra es rendien als seus peus. I tothom es va enamorar, sense remei, d’aquell àngel davallat. Més que una mossa, aquella criatura era una treva. O una esperança.

L’arquebisbe es va embrancar en el seu llatí, i per una vegada no es va veure acompanyat d’estossecs i murmuris. La veneració, no sabria dir si religiosa, era sincera. Jo, ho reconec, estava tan embadalit com la resta. Fins que vaig notar una mà que em picava el braç. Era el patge, que tornava amb el llapis i la nota. Vaig alliberar el servent amb un gest i, discretament, vaig sostenir el paper a certa distància. A poc a poc, me’l vaig atansar. En Dídac responia en anglès, amb una fórmula breu i respectuosa. Hi havia errors d’escriptura, i la lletra era maldestra. Però no hi havia confusió possible. Vaig respirar a fons. El meu gavatx no podia ser, de cap de les maneres, el meu Hispalis.