Sé fins a quin punt aquesta història pot sembrar el trasbals i l’angoixa, fins a quin punt pertorbarà la gent. Em temo que l’editor que accepti fer-se càrrec d’aquest manuscrit s’exposarà a maldecaps infinits. No s’escaparà de la presó, això segur, i ara mateix vull demanar-li perdó per les molèsties. Però cal que escrigui aquest llibre sense perdre més temps, perquè si em trobessin en l’estat en què estic ara ningú no em voldria escoltar ni creure. A més, això d’aguantar la ploma em provoca unes rampes terribles. Tampoc no tinc llum, em veig obligada a parar quan es fa fosc, i escric molt, molt lentament. I no parlem de la dificultat per trobar aquest quadern, ni del fang, que ho empastifa tot, que dilueix la tinta quan amb prou feines s’ha assecat. Espero que l’editor que tingui la paciència de desxifrar aquesta escriptura tan marrana tindrà en compte l’extraordinari esforç que faig per escriure de la manera més llegidora possible. L’acte mateix de recordar em resulta molt difícil. Però si em concentro molt i provo de remuntar-me tan enrere com sigui possible, és a dir just abans dels fets, aconsegueixo recuperar algunes imatges. He de reconèixer que la nova vida que porto, els àpats frugals amb què m’acontento, aquesta cofurna rústica que m’escau del tot, i aquesta sorprenent capacitat per suportar el fred que descobreixo a mesura que arriba l’hivern, tot això, no em fa pas enyorar els aspectes més penosos de la meva vida d’abans. Recordo que a l’època en què tot va començar jo estava a l’atur, i la recerca d’un lloc de treball em sumia en unes angoixes que ara no puc comprendre. Demano sisplau al lector, i en concret al lector que estigui a l’atur, que em perdoni aquestes paraules indecents. Però, malauradament, en aquest llibre aquesta no serà l’única indecència, i prego a tots els que es puguin sentir molestos que em perdonin.

Jo buscava feina, doncs. Anava a entrevistes. I no servia de res. Fins que vaig enviar una demanda de treball pel meu compte —les paraules em van tornant— a una gran cadena de perfumeries. El director de la cadena m’havia fet seure als seus genolls i em grapejava el pit dret, i pel que es veia el trobava d’una elasticitat meravellosa. En aquella època de la meva vida tots els homes havien començat a trobar-me d’una elasticitat meravellosa. Havia augmentat una mica de pes, potser un parell de quilos, perquè de cop havia començat a tenir gana sense parar, i aquells dos quilos s’havien repartit harmoniosament per tota la meva figura, ho veia al mirall. Sense fer cap esport, sense cap activitat particular, la meva carn era més ferma, més llisa, més plena que abans. Ara comprenc que aquell augment de pes i aquella formidable qualitat de la meva carn van ser sens dubte els primers símptomes. El director de la cadena tenia el meu pit dret en una mà, el contracte a l’altra. Jo sentia el pit que em palpitava, i era per l’emoció de veure aquell contracte tan a punt de ser signat, però també era per aquell aspecte, com ho diria, pneumàtic de la meva carn. El director de la cadena em deia que en una perfumeria l’essencial és anar sempre bonica i arreglada, i que sens dubte jo sabria apreciar el tall estret de les bruses de treball, que m’aniria molt bé. Els seus dits havien baixat una mica més avall i desbotonaven el que hi havia per desbotonar, i per això el director de la cadena s’havia vist obligat a posar el contracte sobre la taula. Jo llegia i rellegia el contracte per sobre la seva espatlla, mitja jornada pagada com gairebé la meitat del salari mínim interprofessional, allò em permetria pagar una part del lloguer i comprar-me un o dos vestits; i al contracte s’hi especificava que durant les rebaixes anuals de l’estoc tindria dret a alguns productes de bellesa, les millors marques serien al meu abast, els perfums més cars! El director de la perfumeria m’havia fet posar de genolls al seu davant, i jo, mentre complia amb les meves obligacions, somiava en aquells productes de bellesa, en la bona olor que faria, en com tindria de net el cutis. Sens dubte, ara encara li agradaria més, a Honoré. Havia conegut Honoré el matí en què per cinquena primavera consecutiva havia volgut treure de l’armari encastat el meu vell banyador. Va ser aleshores, mentre me l’emprovava, que em vaig adonar que les cuixes se m’havien tornat rosades i fermes, musculades i arrodonides al mateix temps. Menjar em feia profit. Aleshores, una tarda, em vaig deixar veure per l’Aqualand. A fora plovia, però a l’Aqualand sempre hi fa bon temps i calor. Anar a l’Aqualand representava gairebé una desena part de la meva pensió d’inserció mensual, i la mare no hi va estar gens d’acord. Fins i tot es va negar a donar-me un bitllet de metro, i per poder passar la tanca em vaig veure obligada a enganxar-me a un senyor. Sempre n’hi ha molts que esperen les noies, a les tanques del metro. Vaig notar que li feia efecte, a aquell senyor; a dir veritat, molt més efecte del que era habitual. Als vestidors de l’Aqualand vaig haver-me de rentar discretament la faldilla. Sempre s’ha de vigilar que els intersticis de les portes estiguin ben tancats, als vestidors de l’Aqualand, i quan el vestidor ja està ocupat per una parella, una ha de saber esfumar-se; allà també hi ha sempre tot d’homes que s’esperen al davant de les portes de la zona de les dones. Una s’hi pot guanyar la vida, a l’Aqualand, però jo sempre m’hi he negat, fins i tot quan la mare m’amenaçava que em faria fora de casa. Al vestidor desert em vaig afanyar a despullar-me i posar-me el banyador, i també allà, en el mirall daurat que t’afavoreix, em vaig trobar —em sap greu dir-ho— increïblement bella, com a les revistes però encara més bona. Em vaig rentar amb unes mostres gratuïtes que feien bona olor. Es va obrir la porta, però tan sols eren unes quantes dones que entraven, cap home, i gaudíem d’una certa pau. Les dones es desvestien i reien. Eren un grup de musulmanes riques, per banyar-se es posaven uns vestits luxosos i molt llargs, a la dutxa les formes del seu cos es marcaven sota els vels translúcids. Aquelles dones em van envoltar i van exclamar que era guapa, després em van regalar una mostra d’un perfum exquisit i unes quantes monedes. Amb elles em sentia segura. L’Aqualand és un lloc per anar-hi a descansar, però de totes maneres te n’has de malfiar. Es per això que quan Honoré se’m va apropar, a l’aigua, primer vaig fugir de seguida, fent crol, i potser això és el que el va seduir més (en aquella època jo nedava molt bé). Però després, quan em va oferir una copa al bar tropical, de seguida vaig veure que era algú com cal. Tots dos regalimàvem d’aigua, allà al bar tropical, suàvem sota els nostres banyadors mullats, jo em veia vermella al gran nombre de miralls del sostre, un negre enorme ens ventava. Bevíem uns còctels molt ensucrats i multicolors, se sentia música antillana, de sobte érem molt lluny. Era l’hora de les onades grosses. Honoré m’explicava que, per algunes festes privades, posaven taurons a la piscina; els taurons, abans de morir-se a l’aigua dolça, tenien cinc minuts per cruspir-se els invitats massa lents. Es veu que això creava un ambient únic en aquelles festes. Després es banyaven en l’aigua vermella fins que es feia de dia. Honoré era professor d’un gran College dels afores. Les festes privades no li agradaven gens. Ni tan sols anava mai a les gales dels seus estudiants. A mi m’hauria agradat estudiar, li vaig dir, i ell em va dir que millor que no, que els estudiants estaven tots podrits i eren uns depravats, que ell anava allà a l’Aqualand per conèixer noies normals i corrents, sanes. Honoré i jo ens vam caure bé. Em va demanar si anava alguna vegada a les festes privades. Li vaig dir que mai, que no coneixia ningú. Em va dir que em presentaria gent. Al principi va ser allò el que em va atreure, que aquell noi, a més de ser correcte, em proposés que fóssim amics, però de fet Honoré no tenia amics, no arribava a fer-ne mai cap, tot i la seva feina, i potser esperava que gràcies a mi el convidessin als llocs select. Quan vam sortir, Honoré em va comprar un vestit a les botigues chic de l’Aqualand, un vestit de lazuré transparent que me’l vaig posar per ell i prou. A l’emprovador de la botiga chic vam fer l’amor per primera vegada. Jo em veia reflectida al mirall, veia les mans d’Honoré que s’aferraven a l’esquena, els seus dits cavaven uns solcs elàstics als plecs de la meva pell. Mai, panteixava Honoré, mai havia conegut una noia tan sana. Ara les dones musulmanes havien entrat a la botiga chic, les sentíem xerrar en la seva llengua. Honoré es vestia i em mirava, jo tenia una mica de fred, tota nua. La senyora de la botiga havia tret te a la menta i unes galetes. Ens en va passar per sota la porta de l’emprovador, era molt discreta i molt chic també, i jo em deia que m’agradaria tenir una feina com aquella. Al capdavall, però, a la perfumeria la meva feina no va ser gaire diferent. Hi havia un emprovador per cada perfum, la gran cadena que m’havia agafat venia tota mena de perfums que s’havien de provar a diversos llocs del cos; per esperar a veure si reaccionaven bé o malament s’havia de deixar passar una estona. Feia seure les clientes als grans sofàs de l’emprovador, els havia d’explicar que només un cos en calma és capaç de revelar tota la paleta d’un perfum, havia fet un curs de formació de massatgista. Era distribuïdora de Tamestat^[1] i de decoccions de plomissol de cigne. No era una feina desagradable. El cert és que quan les musulmanes van haver marxat, deixant-s’hi prop de cinc mil euros en Internet Card, la venedora tan chic, al davant nostre, va polvoritzar tota la botiga amb perfums d’esprai. Mai de la vida, vaig dir a Honoré, mai de la vida faria una cosa de tan mal gust com aquesta, si tingués una botiga chic. Aleshores Honoré em va dir que amb un cos com aquell i una cara tan resplendent tindria totes les botigues que volgués. No es va pas equivocar, al cap i a la fi. Però no li agradava que treballés. Deia que el treball corromp les dones. Tanmateix, quan vaig veure que, tot i el prestigi de la seva feina, el seu sou només li donava per llogar un miserable apartament de dues habitacions on començaven les barriades dels afores, em vaig sentir decebuda. Tot seguit em vaig dir que, per una pura qüestió d’honestedat, m’havia de posar les piles per ajudar-lo.

Va ser en aquella època, des dels primers dies a la perfumeria, que les clientes van començar a dir-me que tenia un color magnífic. Feia una publicitat excel·lent per l’establiment. Amb mi, la botiga va començar a funcionar de meravella. El director de la cadena em felicitava. Es cert que l’uniforme de treball (una brusa blanca seriosa com les de les clíniques d’estètica) em quedava bé, tallada molt ajustada al cos, amb un escot profund a l’esquena i al pit. I això que va ser en aquella època exactament que tant els pits com les cuixes se’m van tornar més turgents. Va arribar un punt que vaig haver de deixar de posar-me els sostenidors b, les armadures de la copa em feien mal. Encara no havia rebut el meu primer sou, tan sols un avançament perquè a tresoreria se’ls havien espatllat els ordinadors, i no podia comprar-me’n uns de c. Però el director em tranquil·litzava i deia que a la meva edat allò s’aguantava sol, que no tenia cap necessitat de portar sostenidors. I era veritat que allò s’aguantava considerablement bé, fins i tot quan vaig passar a la talla d; però aleshores vaig caure en la temptació, em vaig comprar uns sostenidors amb la xavalla que havia estalviat de mica en mica. Honoré em va fer preguntes, sabia que encara no m’havien pagat, però em vaig saber controlar i no vaig reconèixer res, aquella petita traïció encara em turmenta ara. Pobre Honoré, no podia saber què és córrer sense sostenidors per agafar l’autobús, amb una pitrera com aquella. A la botiga, cada cop tenia més clients masculins, i pagaven bé; el director de la cadena passava gairebé cada dia a recollir els diners, i cada cop estava més content de mi. Els meus massatges eren els que tenien més èxit, em sembla que el director de la cadena sospitava que havia començat a fer massatges especials pel meu compte, mentre que normalment deixen passar un cert temps, abans d’incitar la venedora perquè ho faci. La qual cosa va fer que, gràcies a tots aquells diners, no corregués el perill que m’acomiadessin al cap d’unes quantes setmanes; el director de la cadena no em va empènyer a res, tot va passar amb la més absoluta discreció. El director es va enrotllar bé. Em va deixar tranquil·la durant un cert temps, devia pensar que estava cansada per tot el treball. Jo, en canvi, mai a la vida havia estat tan en forma. I això no tenia res a veure amb Honoré. Tampoc no tenia res a veure amb la meva nova feina, encara que m’agradés molt, ni tampoc amb els diners, perquè en tot cas no els vaig tocar fins molt tard i tan sols en part, i a més no n’hi hauria hagut prou per la meva independència. No, era simplement que sempre hi lluïa el sol, dins el meu cap —diguem-ho així—, fins i tot a sota el metro, fins i tot en el fang d’aquella primavera, fins i tot a les placetes polsoses on els migdies anava a menjar-me un sandvitx. I, no obstant, objectivament no era pas una vida tan fàcil. M’havia de llevar d’hora, però curiosament, des que cantava el gall, és a dir des de l’hora en què ho faria a ciutat, em despertava amb facilitat, tota sola, ja no necessitava ni Tamestat al vespre ni Excidrill al matí, mentre que Honoré i tots els que m’envoltaven continuaven afartant-se’n. El que tampoc no era gaire agradable és que mai no tenia temps per menjar tranquil·lament, i això que de gana en tenia, em venia quan arribava a la placeta, una fam insuportable; l’aire, els ocells, no sé què ho feia, potser la mica de natura que hi havia allà, de sobte em provocava alguna cosa. Les meves amigues en feien broma, «és la primavera», deien, estaven geloses d’Honoré i de veure’m tan guapa, però alhora se sentien afalagades que, amb tot aquell èxit, jo encara les telefonés de tant en tant. I després, bé, una cosa que a vegades no era gens divertida: els clients; cada vegada tenia menys clientes, em sembla que els agafava por, a la botiga, hi havia un ambient estrany. Els clients a vegades provaven coses que no m’agradaven, i en una situació normal allò m’hauria deprimit, però aleshores no, estava més contenta que un gínjol. Als clients els encantava, això. Tots deien que sempre estava extraordinàriament bona. Jo me’n sentia orgullosa, vull dir orgullosa de mi mateixa. Però tampoc no era això el que em donava aquella moral formidable, aquella impressió excitant de començar una nova vida. Una de les meves últimes clientes, una d’habitual que no tenia gens de por, em va despertar els dubtes. Era xaman en un diari, i extraordinàriament rica. Li estava fent un massatge quan em va dir que allò era clarament hormonal. Li vaig explicar el que deien les meves amigues, allò de l’impuls de la saba primaveral, però la clienta va insistir, «no, no —em va dir—, això ve de vostè, del seu interior. Està segura que no està embarassada?». Aquell mes no em va venir la regla. Aquella reflexió em va deixar sense respiració, per dir-ho d’alguna manera. No en vaig dir res a Honoré. La clienta ja era bastant gran, tenia molta experiència de la vida, em queia molt bé. Era d’aquelles que sempre volen xerrar durant el massatge, em sembla que era com si diguéssim frígida. Li devia agradar veure’m tan bonica, tan jove, tan bona, com deien tots, i saber-me embarassada encara la devia excitar més, no sé com dir-ho. Cada vegada hi ha menys nens petits. Jo no estava pas contra els nens petits, a vegades en veia algun a la placeta. En qualsevol cas cada cop tenia més gana, i la clienta veia símptomes en tot. «Té desitjos?», em demanava. Venia a fer-se massatges cada dia, ara, i els clients rondinaven, li deien la mala pell. Jo no en tenia, de desitjos, més aviat tenia fàstics. «Es el mateix», em deia ella, i me’n demanava els detalls. Ja no podia menjar sandvitxos de pernil, em feien venir nàusees, una vegada fins i tot havia vomitat a la placeta. Feia mal efecte. Per sort era massa d’hora perquè els clients o el director em poguessin veure. D’un dia per l’altre m’havia passat al pollastre, la cosa anava millor. «Ho veu —em deia la clienta—, té desitjos de pollastre; jo, quan vaig tenir el primer fill, no podia sofrir el porc, de totes maneres, quan s’està embarassada, s’ha d’evitar sempre el porc, porta malalties». Jo sabia que aquella clienta no n’havia tingut mai cap, de fill, un client m’havia dit que era lesbiana, que saltava a la vista. La regla encara no m’havia tornat a venir. Cada cop tenia més gana, i per variar una mica els àpats hi afegia ous durs, xocolata. Es feia difícil trobar verdura fresca a un preu raonable, havia demanat a un client que me’n portés de la casa que tenia a pagès, també em portava pomes. Hauríeu hagut de veure com me les menjava, aquelles pomes. Mai no tenia prou temps, a la placeta, per menjar-me-les bé, per mossegar-les com cal, la boca se m’omplia de suc, les triturava amb les dents, eren tan bones! Aquells minuts de repòs per mi sola amb les pomes, a la placeta, enmig dels ocells, eren la felicitat de la meva vida, com si diguéssim. Tenia desitjos de verd, de natura. Em vaig deixar convèncer per passar un cap de setmana a la casa d’aquell client, vaig inventar-me que anava a un curset perquè Honoré no digués res. Em va decebre molt. La casa del client era maca, envoltada d’arbres, aïllada, al mig del camp, mai no havia vist res d’igual. Però em vaig passar tot el cap de setmana a dins, el client havia convidat uns amics seus. Per la finestra veia els camps i les bardisses, tenia unes ganes com si diguéssim extravagants d’anar a furgar amb el nas allà sota, de rebolcar-me per l’herba, d’ensumar-la, de menjar-me-la. Però el client em va tenir lligada tot el cap de setmana. M’hauria posat a plorar, al cotxe quan tornàvem. Jo no li volia fer res més, dins el cotxe, a més que a l’autopista és perillós, i aquell malparit em va fotre fora quan vam ser al davant de la primera porta de la ciutat, sense miraments, no va tornar mai més a la botiga. Vaig perdre un bon client. Quan vaig arribar a casa, vaig començar a sagnar. Em feien molt mal els baixos, a penes podia caminar. Honoré em va dir que a les dones sempre els passa, això, sempre tenen problemes als baixos. Va ser molt amable, em va pagar un ginecòleg. El ginecòleg va solucionar el més important, em va dir que havia tingut un avortament, va farcir de cotó allò d’allà dins i em va enviar a una clínica. Va ser molt car, el raspat. Però jo estic segura que no estava embarassada. No sé què em va agafar, de sobte, que vaig plantar cara a aquell ginecòleg, en qualsevol cas es va enfadar molt i em va tractar de puteta. No vaig gosar explicar-li el que havia passat amb el client i els seus amics. A la clínica em van fer molt de mal, i —n’estic segura— per res. Jo diria que quan una està embarassada ho sap. Es deu notar al cos, alguna mena d’olor de maternitat, i jo, que m’havia tornat tan sensible a les olors, no hi sentia res de diferent, a la meva pell. A més, estic convençuda que, a part de la meva clienta una mica especial, els altres clients m’haurien evitat, si haguessin intuït que estava embarassada. Els agradava que estigués bona, però no pas fins a aquest punt. Encara avui dia, per culpa de tot allò que em van fer a la clínica, em fan una mica de mal els baixos. Malgrat tot, vaig continuar sent una femella. I el que em fa dir, encara ara, que no estava embarassada és que gairebé a continuació del pretès avortament la regla se’m va aturar de nou, i els mateixos símptomes —la gana, els fàstics, les rodoneses— van persistir. Tot i aquests disgustos —si no és que tot anava lligat—, seguia tenint una excel·lent moral. La clienta vella m’estimava més que mai. Ella hi insistia, em tocava el ventre i me l’ensenyava al mirall, també s’estava arrodonint molt, una mica massa pel meu gust. Però els clients seguien trobant-me terriblement sexi, i això és el que comptava. Fins i tot feien cua. La clienta passava molt de temps amb mi, era l’última dona que venia a la botiga i, d’alguna manera, la meva única amiga, perquè la meva esplendor, com deia ella, havia acabat desanimant les meves amigues, per dir-ho d’alguna manera. M’agradava xerrar amb la clienta, el seu cos no em desagradava, per mi era interessant veure com seria jo al cap d’uns anys. Em vaig ben equivocar. La clienta m’oferia vestits que encara es podien portar, una vegada fins i tot una joia que a ella ja no li agradava. La clienta la van assassinar. Un dia ja no va venir més i van trobar el seu cos a la placeta, sota un arbre. Diuen que no era gens agradable de veure. A partir d’aquell dia, sovint em creuava amb una de les seves amigues, vestida tota negra, que anava a plorar sota els arbres de la placeta. Es bonic tenir amigues així. Jo ja no vaig tornar a tenir la clienta per xerrar, i em vaig trobar tota sola amb el problema de la regla. D’alguna manera, em sentia alleujada de no tornar a veure la clienta, perquè jo sabia del cert que no estava embarassada, i era ella la que volia que ho estigués, i de tant insistir-hi em feia rodar el cap. Els clients, com a mínim, no tenien aquesta mena de preocupacions. Ells no em miraven per saber com estava; de fet, era d’ells mateixos que es preocupaven: grapejar-me els feia sentir importants. En el fons ja m’estava bé, aquesta mena d’indiferència, perquè em semblava que m’estava engreixant una mica massa, i que allò ja no era tan bonic com abans; però com que només rebia gent que ja era assídua de la botiga, no havia de témer noves mirades que —per dir-ho d’alguna manera— m’haurien vist de veritat. Tots els meus clients sabien que era del seu gust, i amb això en tenien prou i no havien d’anar més lluny, un canvi de la meva persona de ben segur que els hauria semblat incongruent, aquesta és la paraula. Hi he pensat després, en tot això. Els començava a conèixer bé, els meus clients, i més des que la mitja jornada, per poder-los rebre a tots, s’havia anat transformant insensiblement en jornada completa. De cop i volta em venien al cap pensaments estranys, pensaments que no havia tingut mai, ara ja ho puc dir. Començava a jutjar els clients. També tenia preferències. N’hi havia que els veia arribar amb autèntica desgana per part meva, la qual per sort aconseguia que no es notés. Em fa l’efecte, d’altra banda, que aquests nous pensaments i tota la resta anaven lligats a l’absència de regla. Encara que tingués sempre aquell bon humor tan curiós, aquella bona salut, cada vegada suportava menys els capritxos d’alguns clients; tenia una opinió de tot, com si diguéssim. Naturalment, callava i feia el que em deien, per això em pagaven, però notava que el meu cos ja no seguia, el meu cos sense la regla. El cos em regeix la ment, és ara que ho sé, i en vaig pagar un preu ben alt, tot i que en el fons estic contenta d’haver-me desempallegat d’aquells clients. Però en aquella època a mi em semblava que una podia fer pagar pel seu cos a ulls clucs. I, a més, la cosa funcionava. No va ser fins que vaig agafar una mica massa de pes, abans fins i tot que els clients se n’adonessin, que em vaig començar a desagradar a mi mateixa. Em veia reflectida al mirall i, de veritat, tenia uns replecs a la cintura, gairebé eren sacsons! Ara aquest record em fa somriure. Havia provat de reduir el nombre de sandvitxos, fins i tot havia deixat de menjar al migdia, i amb tot continuava engreixant-me. Les fotos de les models de la perfumeria m’obsessionaven. M’imaginava que al cos hi tenia algun fenomen de retenció de la sang, les galtes se’m tornaven vermelles; d’una manera imperceptible, els clients adoptaven amb mi costums de pagès. No s’adonaven de res, estaven massa ocupats d’ells mateixos i el seu plaer, però la llitera de massatge, sota els seus nous desitjos, es transformava en una mena de bala de palla al mig d’un camp: alguns començaven a bramar, d’altres ensumaven com porcs, i a poc a poquet tots, qui més qui menys, es posaven de quatre grapes. Per dins, jo em deia que si em tornava la regla per fi em buidaria de tota aquella sang, i de nou tornaria a ser fresca com una noia; em venien ganes de sagnies. Els clients també estaven cada cop més grassos. Sota el seu pes, em feien mal els genolls, em feien veure les estrelles, veia ganivets, picoladores. Comprava electrodomèstics cada cop més sofisticats per la cuina d’Honoré, i ell les apreciava molt, aquestes noves aficions domèstiques. I després vaig haver de rendir-me del tot a l’evidència. Si em posava a pensar en tot allò, a reflexionar-hi, racionalment, ja no podia tancar més els ulls i amagar-me que estava embarassada. En un mes havia augmentat sis quilos, especialment al ventre, als pits i a les cuixes, tenia les galtes vermelles i grosses, gairebé com una màscara, i no parava de tenir gana. A la nit tenia somnis estranys, hi veia sang, botifarres, i m’havia de llevar per vomitar. Encara avui dia em fan vergonya, aquells somnis estrafolaris, però era així. M’esforçava per comprendre-ho, i a vegades em venien estranys esclats de certesa, una lucidesa que em pujava del ventre. Això em feia por. Estar embarassada era l’únic lligam diguem-ne objectiu i raonable entre tots aquells símptomes. Honoré volia que deixés de treballar, se’n malfiava, devia sospitar alguna cosa. Però, paradoxalment, al costat d’això se sentia molt orgullós de mi. Tota la capital parlava de la meva perfumeria, era la més chic, gent famosa em venia a veure de molt lluny. Honoré només podia constatar-ne les repercussions econòmiques: tots aquells electrodomèstics, per exemple. I a més no es podia queixar: a part d’alguns caps de setmana, cada vespre tornava a casa, en qualsevol cas no guanyava mai més que el corresponent a una tercera part de la jornada. Havia decidit que no li diria res, perquè si hagués sabut que estava embarassada hauria fet tot el possible per fer-me quedar a casa. Durant tres mesos hauria tingut el subsidi de prenatalitat, que era molt superior al meu sou, però després hauria quedat atrapada per Honoré. Jo volia conservar la feina, en el fons no sé gaire per què. Era com una finestra, la feina: hi podia veure la placeta, els ocells. De totes maneres, si haguessin sabut que estava embarassada, no l’hauria pas poguda conservar. Com li havia de dir al director de la cadena? Era impensable. M’hauria retret que no hagués anat amb compte, però jo no guanyava prou per anar amb compte, i per Honoré els problemes dels baixos eren cosa de les dones. Allò també em feia pensar que podia estar embarassada: perquè no anava amb compte. Tanmateix, hi ha una certa lògica biològica, tot i que el mínim que puc dir ara és que en tinc els meus dubtes. Però el meu únic trumfo era el meu aspecte pneumàtic, i s’ha de dir que l’anava perdent de mica en mica. Un o dos mesos més i ja no podria ficar-me dins l’uniforme, la panxa es desbordaria i ja no seria tan excitant, amb les tires dels sostenidors i els escots, la carn sobresortiria massa. Quan van arribar les primeres rebaixes d’estoc, just un any després que em contractessin, vaig tenir dret a un fons de pólvores, i me’n vaig posar cada matí, així dissimulava una mica el meu aspecte de pagesa de galtes vermelles. Vaig poder aguantar un mes. Però m’engreixava de tot arreu, no sols de la panxa. I la meva panxa no s’assemblava de res a la d’una dona embarassada; la meva no tenia aquella rodonesa bonica, sinó que era tota plena de sacsons. Abans ja havia vist dones embarassades i sabia com eren. La meva mare mateixa, no feia pas gaire temps, havia esperat fins al cinquè mes abans de decidir-se a avortar enmig de plors: el seu sou era massa necessari, a casa. Ara gairebé no menjava res, jo. De dia tenia rodaments de cap, i a les nits aquells somnis estrafolaris. Honoré deia que els grunyits el molestaven, i més endavant van ser crits aguts i ja no va suportar més que dormíssim junts. Ara jo dormia al menjador. Era més còmode per tots dos, així podia ajeure’m d’esquena com m’agradava i roncar. De totes maneres, cada vegada dormia més malament; em sortien bosses als ulls que provava d’esborrar amb un tractament antiulleres Yerling, dos tubs gratuïts que em van donar amb el lot de Nadal. Però l’antiulleres estava caducat i s’esmicolava, em donava un aspecte ben estrany. Només de pensar en l’avortament sentia una angoixa terrible. No tenen miraments, amb les dones que avorten. Fins i tot se sent a dir que ni tan sols malgasten una anestèsia, amb aquesta mena de dones, que siguin elles les que vagin amb compte. I a més a més també hi ha tots els comandos aquests, que són temibles, no n’estava gaire al corrent, jo. En aquella època no seguia les notícies. Ara, per sort, tot això em queda molt lluny. Vaig anar a la clínica. De sotamà havia revenut uns pintallavis ultrachic, tremolava de por que m’atrapessin. Només m’hi vaig quedar sis hores, el director de la cadena no es va adonar ni per un moment d’aquella mitja jornada que li havia escatimat. Hi havia un tipus encadenat als estreps de la taula d’operacions i salmodiava alguna cosa, però aquell cretí s’havia encadenat massa avall i en realitat no molestava. El van obligar a assistir a tot allò, i quan la policia va arribar per tallar les cadenes —s’havia empassat la clau— anava tot cobert de la meva sang. A la clínica li van dir que no arribaria a vell, si seguia empassant-se claus. A mi em van dir que si no anava amb compte, després dels dos avortaments, corria el risc de quedar estèril. També em van dir que no havien vist mai un úter amb una forma tan estranya, i que faria bé de preocupar-me’n una mica, que pel món corren una pila de malalties. Fins i tot es van quedar la histerografia per estudiar-la més atentament. Aquell tipus em va acompanyar. Estava molt pàl·lid. Em va dir que m’havia condemnat per sempre, que, desgraciada de mi, no podia ni imaginar les conseqüències del meu acte, que era una perduda. A mi tant me fotia el que em deia, em recolzava al seu braç per poder arribar a la perfumeria. En el fons era amable, sense ell no hauria pogut fer una passa. Mentrestant jo em preguntava com m’ho faria per no empastifar-ho tot de sang i per aguantar els clients. Vaig alçar la persiana de ferro. Quan aquell tipus va veure el rètol, encara es va tornar més pàl·lid. Es va apartar i em va assenyalar amb dos dits, va dir que era una criatura del diable. «Aquí, aquí», va xisclar. De cop es va posar a mirar-me, a escrutar-me, per dir-ho d’alguna manera. «La marca de la Bèstia!», va xisclar. A mi em va trasbalsar una mica, que pogués dir allò mentre em mirava. El tipus aquell va marxar corrents. Em vaig mirar al mirall. No hi vaig veure res d’anormal. Per una vegada estava pàl·lida, ningú ja no hauria pensat en una pagesa galtavermella. Al capdavall, aquella sagnia m’havia anat bé.

Vaig tornar a la feina ben tranquil·la, ja no tenia aquell neguit de saber si estava embarassada o no. Els clients seguien pagant bé. Ara el cap em deixava un percentatge una mica més alt, estava molt content de mi, deia que jo era la seva millor treballadora. A les següents rebaixes d’estoc vaig tenir dret a una cerimònia amb medalla davant de totes les altres venedores de la cadena i davant dels més alts dignataris, a una polvorera de la casa Loup-Y-Es-Tu^[2] i a un lot de cremes Gilda d’ADN sobreactivat per a la renovació cel·lular i la recombinació de macromolècules. Eren productes nous. Aquella cerimònia em va fer plorar de joia. Van fer-me fotos. Em sentia molt satisfeta de mi mateixa, es veia a les fotos. També es veia que m’havia engreixat, però tampoc tant com això perquè després de l’avortament cada vegada havia tingut més nàusees i m’havia aprimat. Ara ja no podia donar la culpa de tot allò a un embaràs. Hi havia alguna cosa que no anava bé. Cada cop havia de vigilar més el que menjava, gairebé només m’alimentava de verdura, sobretot patates, que és el que digeria millor. Les patates crues em tornaven boja; sense pelar, això sí. Honoré assistia a tot plegat amb un cert fàstic. Per primera vegada es preguntava si de veritat estava embarassada. Però tot i la seva cara de fàstic, no calia que li prometés res, a Honoré. Ara hi passava tots els vespres, amb ell, i no tenia temps ni de rentar-me una mica, que ja l’hi havia de deixar fer tot. Passava igual que amb els clients. Jo que em pensava que els meus sacsons no els agradarien, doncs bé, res d’això. En contra del que caldria esperar, a tots, fins i tot als nous (gràcies al director disposaven de favors especials dins el meu horari ja massa sobrecarregat, però pagaven bé), a tots semblava que els agradava més una mica grassa. Els venien unes ganes bestials, com si diguéssim. Tot just havia començat la sessió que ja volien de seguida de seguida el combinat especial i l’oferta Alta Tecnicitat amb els olis i el vibromassatge i tal, al preu que fos; però m’adonava que els olis tant se’ls en fotien, i el vibrador pel massatge me l’arrencaven de les mans i el feien servir per les coses més sorprenents, us ho juro. Sortia d’allà esllomada. Les dones, com a mínim, són més refinades. Totes les meves antigues clientes quedaven extasiades, a la sessió d’Alta Tecnicitat, no podien pensar en altra cosa. Començava a penedir-me de tenir únicament una clientela d’homes. Cada cop venia menys perfums i cremes, però al director de la cadena semblava que se li’n fotia. Els estocs s’acumulaven a la rebotiga i jo ja marcava els que guardaria per les properes rebaixes d’estocs. No era pas una mala feina. També donava satisfaccions. Els clients, un cop havien obtingut el que els pertocava, sempre tenien alguna paraula amable per mi, em trobaven encantadora, a vegades feien servir altres paraules que no m’atreveixo a escriure però que al capdavall em satisfeien igualment. Jo me n’adonava, que era com ells deien, només calia que em mirés al mirall, no era pas tan ingènua. Ara la part més bonica era el cul. De tan ajustat semblava a punt de petar, dins l’uniforme, i a vegades n’havia de recosir les costures, però el director de la cadena es negava a avançar-me diners perquè me’n comprés un de més gran. Deia que la cadena estava a punt d’enfonsar-se, que no hi havia diners. Nosaltres fèiem totes uns grans sacrificis econòmics, teníem por que la cadena fes fallida i que anéssim a parar a l’atur. Però algunes de les venedores (les veia molt de tant en tant) em deien que tenia molta sort de tenir un home tan honrat com Honoré, que em mantindria en cas de necessitat. Estaven geloses, sobretot del meu cul. Però el que no deien és que la majoria rebien diners dels clients, diners per elles. Jo sempre ho vaig rebutjar, això, una té el seu orgull. Mai no tenia ganes de veure-les, les altres venedores, eren molt maleducades per no dir una altra cosa. Els meus, de clients, sabien que entre nosaltres no havíem pas de tractar de diners, que tot passava directament a la cadena i que jo en rebia un percentatge i punt. Em sentia orgullosa de tenir la gestió més sanejada de tota l’empresa. Les altres venedores em denigraven. Amb el director també hi jugaven fort. Sort per elles que jo no les delatava, perquè el director, amb les noies poc honestes, tenia els seus mètodes personals. A més, a la fi sempre apareixia algun client descontent que revelava el secret i participava en la sessió de reeducació. Jo la feia bé, la meva feina. Sabia portar-la, la meva perfumeria. Acceptava els compliments i els rams de flors. Això és tot. Però el que em costa reconèixer aquí, i no obstant ho he de fer perquè ara sé que era un més dels símptomes, el que em costa reconèixer és que les flors me les menjava. Anava a la rebotiga, les posava en un gerro, me les mirava una bona estona. I després me les menjava. Ho feia la seva olor, sens dubte. Em pujava al cap, tota aquella verdor i la visió de tots aquells colors. Era la natura exterior que entrava a la perfumeria, i això m’emocionava, per dir-ho d’alguna manera. Em feia vergonya, perquè les flors són molt cares i sabia que els clients feien grans sacrificis per poder-me-les regalar. Per això mirava de guardar-ne sempre una o dues per posar-me-les al trau. Per portar a terme aquesta operació es necessitava molta voluntat, i d’alguna manera era una petita victòria sobre mi mateixa. Als clients els agradava veure les seves flors al meu pit. El que em tranquil·litzava és que ells també se les menjaven. S’inclinaven sobre meu i vinga, d’una queixalada les collien del meu escot i tot seguit les mastegaven amb cara de golafres i mirant-me des de sota. En general els trobava encantadors, els meus clients, quines monades. Cada vegada estaven més interessats pel meu cul, aquest era l’únic problema. Vull dir —i convido tots els esperits sensibles a saltar-se aquesta pàgina per respecte a ells mateixos—, vull dir que els meus clients tenien tota mena de desitjos sorprenents, tot d’idees contra natura, no sé si m’enteneu què vull dir. Les primeres vegades jo em deia que, al capdavall, si gràcies a mi la cadena obtenia uns diners de més, podia sentir-me orgullosa i fer el que calgués perquè la cosa anés encara millor. Però no tenia gaire clar en quin punt els clients començaven a passar-se de la ratlla, d’alguna manera es pot dir que ignorava fins on arribava el meu contracte per preservar les bones maneres. Vaig necessitar un cert temps i força coratge abans d’atrevir-me a parlar-ne obertament amb el director de la cadena. Curiosament, el director de la cadena va riure molt i em va tractar de filleta, vaig trobar que en aquesta manera d’anomenar-me hi havia una certa tendresa, i allò em va emocionar. El director de la cadena em va oferir fins i tot una crema especial de la casa Yerling per amorosir les parts sensibles i fer-ho tot plegat més dúctil, i al final em vaig posar a plorar. Realment, el director de la cadena devia estar molt content de mi, per ser tan bondadós. Tot seguit va tenir molta paciència i es va estar una bona estona per completar la meva formació. Se’m va asseure a sobre i em va ficar alguna cosa al cul. Encara em va fer més mal que amb els clients, però em va dir que era pel meu bé, que de seguida em passaria, que ja no tindria més problemes. Vaig sagnar molt, però no es podia dir que allò fos la regla. No m’havia tornat a venir d’ençà de l’avortament, la regla. El director em va dir que sempre fos molt servicial amb els clients. I aleshores va passar una cosa molt rara i del tot incongruent —i un cop més demano als lectors sensibles que no llegeixin aquestes pàgines—. De cop vaig començar a tenir moltes ganes, diguem les coses pel seu nom, de tenir relacions sexuals. Aparentment no havia canviat res, els clients eren els mateixos de sempre, Honoré també, i allò tampoc no tenia res a veure amb el complement de formació que m’havia concedit el director de la cadena. D’altra banda, mentre que els clients només pensaven en el meu cul, jo hauria preferit que s’interessessin per mi d’una altra manera. D’amagat, feia exercicis de gimnàstica per rebaixar-me les natges, fins i tot anava a un curs d’aeròbic, però no hi havia manera de reduir les dimensions del meu cul. Al contrari, encara augmentava de pes. Era l’únic que es veia. Aleshores, perquè els clients s’interessessin per una altra cosa, vaig deixar expressament que s’anés estripant l’escot i vaig prendre la iniciativa. El primer cop que em vaig encamellar sobre un client va anar molt malament. Em va tractar de tota una sèrie de coses que no goso repetir aquí. Em vaig adonar que seria difícil no deixar la iniciativa als clients, i que, per tant, també seria difícil obtenir el que volia. Aleshores vaig fer com fan al cine. Em vaig començar a fer l’ofesa i la coqueta. Als clients, això els va tornar bojos. Abans, em comportava d’una manera molt estricta, no em podia permetre ni la més mínima manca de gust, estàvem en una perfumeria molt chic, però quan vaig començar a posar-hi de la meva part, em sap greu dir-ho, els clients es van tornar com gossos. Tanmateix, en vaig perdre alguns que semblaven enyorar l’antic estil de l’establiment i no s’havien acostumat a la metamorfosi. Però ja ho podeu entendre, jo en tenia moltes ganes. Al principi em feia por perdre molts clients i que es notés a la caixa, però, amb gran sorpresa per part meva, va venir un nou tipus de clientela, sens dubte gràcies al boca-orella. Aquests clients nous feien cara de buscar una venedora com jo, que realment en tingués ganes, que s’hi fes molt i tal, us estalvio els detalls. De seguida vaig comprendre que havia usurpat la clientela d’algunes altres perfumeries de la cadena i que això havia causat un cert desgavell; amb paraules no gaire amables, el director em va demanar que em calmés. Fins i tot em va clavar una bufetada quan li vaig demanar si volia aprofitar-se dels meus serveis. I això que anteriorment no s’havia pas fet el desmenjat. Els clients que ara preferia eren els que em demanaven que els lligués pel massatge. Allò per mi era diferent. Me’n podia aprofitar com volgués. Als miralls em veia bonica, una mica rosada, és cert, i una mica botida, però salvatge, no sé com dir-ho. Hi havia alguna mena d’orgull, als meus ulls i al meu cos. Quan em posava dreta, el client també tenia els ulls desbocats. Hauríeu dit que érem a la jungla. Hi havia clients tan bogets que me’ls hauria pogut menjar. I els que continuaven amb els seus antics costums, els que no entenien que l’estil de la casa havia canviat, els que encara volien la solemnitat i la intimidació i el culet, hauríeu hagut de veure de quina manera els posava a lloc. Vaig rebre alguns cops, sobretot d’aquells que anteriorment ja tenien el costum de tustar-me abans del massatge especial. Però tant me feia. Em passava alguna cosa tan extraordinària que fins i tot la sessió per posar-me a to del director de la cadena a penes m’havia arrencat quatre crits. Ara em trobava massa espavilada, ell, havia adoptat una actitud dolenta, les gates en zel no eren per aquella casa. Alguns clients s’havien queixat. El director em va fer marxar tres dies de festa amb el seu tresorer i els seus dòbermans, i es va pensar que així em faria passar per sempre aquelles ganes de disbauxa. Es pensava que els clients de sempre podrien fer fer de nou la seva feina a una filleta assenyada i dòcil i que baixa la vista sense obrir boca. Doncs bé, es va equivocar. El més extraordinari és que ara m’agradava, tot això, vull dir no sols els massatges que es poden anunciar a l’aparador i la demostració de productes, no, també m’agradava tota la resta, com a mínim allò en què jo podia prendre la iniciativa. Naturalment, encara quedaven alguns clients que es mantenien en els seus vells costums; tanmateix, no els ho podia pas negar tot, i a més havia d’anar amb peus de plom, si no volia que el director de la cadena m’enviés al centre de reeducació especial. El director de la cadena deia que també era mala sort que fins les millors treballadores acabessin anant pel mal camí, que no es podia refiar de res. Deia que m’havia tornat, perdoneu-me, una autèntica puta, són les seves paraules. Honoré estava exultant. Les seves teories s’estaven confirmant. El treball m’havia corromput. Ara gemegava, a sota seu. D’un dia per l’altre ja no va voler saber res més de mi, deia que li feia fàstic. Per mi allò era molest, perquè ara sempre era jo la que en tenia ganes, i em veia obligada a buscar satisfacció a la perfumeria. Honoré em va llançar als braços de l’estupre. Ara, avui, també em demano fins a quin punt Honoré no s’havia adonat obscurament de les transformacions del meu cos. Potser eren els meus sacsons i el color cada cop més rosat i com clapejat de grisos el que li feia fàstic. Per mi no era pràctic, allò de concentrar la meva activitat sexual únicament a la perfumeria, perquè a part que no sempre trobava clients que fossin sensibles a les meves noves maneres, amb els clients antics havia de recordar-me de simular com abans. Vaig provar d’explicar-me al més clarament possible, perquè sé que no és fàcil d’entendre, sobretot pels homes. Amb els nous, sobretot amb aquells que es deixaven lligar còmodament, ara hi podia treballar al meu ritme, deixar-me anar, engegar els crits que volgués. Però de tant en tant, mentre refrenava els meus ardors i acceptava els seus capritxos contra natura —ja sabeu de què parlo—, dels clients de sempre també arribava a treure’n algun profit. I alguns d’aquests clients de sempre em feien notar amb un to de retret que la meva forma de cridar havia canviat molt. Per força, perquè abans ho feia veure. No sé si em seguiu. Es tractava, per tant, que recordés que havia de fer els mateixos crits que abans. També havia de recordar quins eren els clients que els agradava que cridés i quins els que no els agradava que cridés. Però és difícil de simular quan les sensacions de veritat us vénen al cos. No sé si m’explico. Sóc conscient de fins a quin punt deu resultar xocant i desagradable llegir una noia que s’expressa així, però he de dir que ara ja no sóc exactament la mateixa que abans, i que aquesta mena de consideracions se’m comencen a escapar. En qualsevol cas, la vida es tornava complicada. A més d’haver de dissimular les meves sensacions, cada vegada em feien més por els antics clients, les telefonades emprenyadores que podien fer al director. Ja no confiava gens en mi i em feia por que em pogués despatxar. Afortunadament, va venir un morabit africà molt ric que va llogar a preu d’or els meus serveis per una setmana. El director estava molt content, amb l’arribada del morabit ric, però volia que tot plegat tingués lloc fora de la perfumeria, un negre allà era una qüestió delicada. La perfumeria va estar tancada tots aquells dies i els esperits més encesos es van calmar. D’altra banda, molts dels clients de sempre es van inclinar cap a una diguem-ne petita perla que el director havia pescat a les Antilles i havia instal·lat al bell mig dels Champs-Elysées; la pregunta és d’on va treure els recursos, la cadena. El morabit va estar encantador amb mi. Em va portar al loft que tenia als barris africans i em va dir que feia molt de temps que buscava algú com jo. Al principi ens vam divertir una mica, li agradava molt el meu caràcter. I jo, també m’agrada dir-vos-ho, me n’aprofitava. No es descobreixen sensacions noves cada dia, i el morabit coneixia algunes especialitats del seu país. I quan ens vam haver divertit tant com vam voler, el morabit va començar a fer coses estranyes. Em va posar ungüents per tot el cos, em va auscultar —per dir-ho d’alguna manera—, i hauríeu dit que buscava alguna cosa. La meva pell reaccionava violentament, amb els ungüents, em cremava, em canviava de color, tenia ganes de dir-li que parés. El morabit em va fer veure un licor d’ull de pelicà. També va provar d’hipnotitzar-me. Em va demanar si em trobava malament. Aleshores, perquè parés una mica, vaig començar a explicar-li tot el que havia succeït els mesos passats. El morabit em va donar la seva targeta i em va dir que l’anés a veure si allò continuava. Ens vam caure bé. El morabit reia molt perquè la diferència dels nostres colors, ell tan negre i jo ara tan rosada, n’hi feia venir ganes. Sempre ens havíem de posar de quatre grapes davant del mirall i havíem de fer uns crits com d’animals. Ja en són, d’estranys, els homes. Encara és massa aviat perquè us expliqui el que hi vaig veure, al mirall, no em creuríeu. A més, allò em va gelar tant la sang que durant molt temps vaig evitar de pensar-hi. Al final de la setmana, el morabit em va enviar a casa. Quan era a la porta va insistir que l’anés a veure si allò s’agreujava. I em va pessigar una última vegada sota el jersei. Vaig pensar que ho feia per amabilitat, com amb els vint euros de més que em va donar i que em van permetre de tornar a casa d’Honoré en taxi. Però a l’escala em vaig adonar que m’havia fet un blau. I aquell blau es va anar accentuant, com si diguéssim. Agafava unes tonalitats liles i marronoses. Honoré estava furiós per aquella setmana que havia passat fent un curset, sospitava alguna cosa. Jo amagava el blau tant com podia. Honoré ja no em volia tocar, però no havia perdut el costum d’espiar-me cada vespre quan era sota la dutxa, i també havia de cedir a algun dels seus capritxos, però només amb la boca. Nua així, ocupant-me d’Honoré, no era senzill amagar el blau, que era just a sobre del pit dret. De totes maneres, no va semblar que Honoré s’adonés de res, i tampoc no va dir res del meu augment de pes, tot i que resultava tan evident. El blau es tornava un cercle ben rodó, d’un marró rosat. Jo tenia menys ganes de tenir relacions, ara, m’anaven passant. Els clients lligats em fastiguejaven. Els clients violents em cansaven cada cop més. Hi havia una mena d’integristes que venien en grup per corregir-me, deien ells, i de la boca només els sortia la paraula desgraciada. El director s’havia orientat cap a una clientela cada vegada més especial, a la botiga. Fins i tot vaig trobar-hi el tipus que s’havia encadenat a la taula de l’avortament; me les va fer veure de tots colors. Tota jo anava coberta de blaus, ara, però el de sobre el pit era l’únic que no marxava. Va acabar fent-me fàstic a mi mateixa. De mica en mica, el blau s’anava transformant en una mamella. De mica en mica es recobria d’aquella mena de granets de la pell dels mugrons, i a la superfície s’hi formava un bony prou marcat, fins i tot començava a despuntar. De tant veure tots aquells tocats de l’ala, a la fi em vaig preguntar si no estava patint un càstig de Déu, a veure si no. En tot cas, em va tornar la regla, ja era hora. No tenia ganes de res, i la feina se’m feia molt carregosa. Fins i tot em vaig posar a somiar en una perfumeria petita i tranquil·la, en un barri allunyat on només hauria de fer demostracions. Havia caigut molt baix. No em quedava gens de moral. El que em preocupava era aquella mamella, i la regla també, paradoxalment. Estava molt contenta que m’hagués tornat, però, com sempre, em deixava baldada, estava molt cansada i no tenia ànims per res. Es veu que és una cosa hormonal. Potser també ho feia que trobava inquietant, i molt, que no hagués estat fecundada, donat que els de la clínica ja m’havien avisat. La regla se’m prolongava de manera excepcional, un autèntic tsunami que feia pensar de nou en un avortament. Però jo estava ben decidida a no consultar cap ginecòleg. A més, no tenia diners. Ara he acabat comprenent que, fins i tot si hagués estat embarassada, en aquell moment ja no hauria pogut concebre més que avortaments. I era millor així.

No em vaig acabar d’acostumar a aquell nou ritme del meu cos. La regla em venia més o menys cada quatre mesos, precedida just abans d’un breu període d’excitació sexual, diguem-ho pel seu nom. El problema era que si bé la nova clientela ara ja estava ben implantada, encara quedaven alguns antics habituals. D’una banda em veia obligada a fer com si estigués constantment en aquell estat d’excitació, i de l’altra a simular sempre la fredor. Era esgotador. Em feia un embolic amb els meus estats, amb els moments en què calia que simulés o que dissimulés. Allò no era viure. No podia seguir el diapasó del meu cos, tot i que Gilda Mag i Bellesa i Salut, les revistes que rebia a la perfumeria, no paraven d’avisar que si no s’aconseguia aquesta harmonia amb un mateix es corria el risc d’agafar un càncer, un desenvolupament anàrquic de les cèl·lules. Cada cop era més habitual que entre client i client em refugiés a la placeta, i els fes esperar una mica. M’arriscava amb el director, però ja no podia més. D’amagat rampinyava les cremes que aconsellaven les revistes i me les posava amb molta cura a la pell, però no servia de res. Continuava sentint-me tan cansada, el meu cap seguia fet un embolic, i el gel microcel·lular especial pells sensibles contra els barbs i els grans de la casa Yerling semblava que ni tan sols volia penetrar. Honoré deia que devia ser l’únic. Honoré s’anava tornant vulgar, segur que sospitava alguna cosa. A més de desenvolupar un profund greix subcutani, la pell se’m tornava al·lèrgica a tot, fins i tot als productes més cars. Es feia més gruixuda, d’una manera desagradable, i es tornava hipersensible, la qual cosa era una sort quan —per dir-ho cruament— anava calenta, però un autèntic handicap per tot el que tenia a veure amb maquillatges, perfums i productes de la neteja. I això que per la feina o per netejar l’apartament d’Honoré em veia obligada a utilitzar-los. I no fallava: tota jo quedava coberta de clapes vermelles i, després de la crisi, la pell se’m tornava encara més rosada que abans. I ja podia passar totes les cremes del món per la tercera mamella que no servia de res, no volia desaparèixer. Quan vaig veure que començava a inflar-se per sota com un pit de veritat, em pensava que em desmaiava. Si allò continuava d’aquella manera, hauria d’anar a la clínica i fer-me operar, i no en tenia ni cinc. Les revistes femenines portaven tot d’adreces de cirurgians d’estètica, i donaven a entendre que amb els casos més desgraciats sabien ser comprensius, però jo no volia embolicar-me de nou amb històries que no s’acabaven mai. Tenia una necessitat imperiosa d’estar tranquil·la. Ja no contestava a cap invitació de cap de setmana. No és que aquelles cases enormes al camp no em vinguessin de gust, però, com se sol dir, gat escaldat de l’aigua tèbia en fuig. Una granja, fins i tot un estable, sí que m’haurien vingut bé, però sola, tranquil·la. Sempre grunyia, mentre dormia, i he de confessar que una vegada fins i tot em vaig pixar a sobre. M’adonava que Honoré s’aguantava les ganes de fer-me fora. Encara ara n’hi estic agraïda, de la seva bondat, de la seva paciència, res no l’obligava a tenir-me amb ell perquè ja no l’atreia sexualment. Vaig arribar a telefonar a la mare per saber si podia tornar a casa seva, en el cas que fos necessari, però va defugir la qüestió. Més endavant vaig saber que la mare havia guanyat uns quants diners a la Loto i tenia pensat instal·lar-se al camp, però que no me’n volia dir res per estar segura que no hi anés a fer el paràsit. En aquella època, em passava els dies esperant trobar un minut per poder-me escapar entre dos clients. El director m’havia retret una certa deixadesa en el vestir, però no s’adonava que la brusa vella, la qual a ell li havia semblat una bona idea no renovar-me, ja no era en absolut tan sexi com abans. Ara m’anava molt més estreta, el blanc s’havia apagat i els meus sacsons havien desfet massa les costures. Ara sens dubte devia tenir una pinta llastimosa, jo. I em sentia tan cansada. Els cabells se m’estarrufaven com un fregall i em queien a grapats, es tornaven difícils de dominar. Em posava bàlsams, em feia permanents en fred per dissimular, però la meva manca de gust s’hi feia netament perceptible, en tot això. Sempre tenia erupcions cutànies impossibles d’amagar perquè ja no suportava més ni les pólvores ni el maquillatge de base, i, naturalment, ja no em pintava gens, ni rímel, ni màscara, eren tots aquests productes els que em provocaven les al·lèrgies. Al mirall, ara, els meus ulls em semblaven més petits i més acostats que abans, i sense les pólvores el nas agafava un cert aire porcí que era completament desastrós. L’única cosa que encara suportava era el pintallavis. El director de la cadena em va obligar a baixar els preus, i per no perjudicar l’empresa vaig haver de reduir el meu percentatge, només guanyava per pagar-me els transports públics i el menjar, la resta ho donava a Honoré pel lloguer. La clientela havia tornat a canviar. Com que els preus baixaven i jo tenia un aspecte menys chic, també menys difícil, els millors clients es van emprenyar i van marxar. El pitjor encara no us ho he dit. El pitjor eren els pèls. Me’n sortien a les cames, i també a l’esquena: uns pèls llargs i fins, translúcids i sòlids, que resistien totes les cremes depilatòries. Em veia obligada a fer servir d’amagat la navalla d’afaitar d’Honoré, però al vespre ja tornava a tenir tot el cos raspós. Als clients ja no els agradava gaire. Per sort quedaven els fidels, una colla de sonats encantadors. Sempre em feien posar de quatre grapes, m’ensumaven, em llepaven, i feien les seves cosetes i bramaven, llançaven crits de cérvol en zel i tal, coses d’aquestes, vaja. El morabit, que també les tenia, aquesta mena d’aficions, a vegades em trucava i m’animava perquè li fes una visita, «de consulta», precisava ell. Però jo estava massa cansada i temia alguna nova especialitat. Per sort, quan vaig anar calenta un altre cop, també vaig tornar a posar-me en forma i em vaig interessar molt per la feina; i dic per sort perquè ja feia temps que el director esperava amb candeletes que en fes alguna per poder-me despatxar. El director ja no estava gens content de mi. Em va exigir que perdés pes i que em maquillés, fins i tot em va comprar un uniforme nou. «Es la teva última oportunitat», em va dir. Però tot i que hi vaig posar tota la meva voluntat, no vaig poder tornar a ser la d’abans. La botiga va continuar perdent nivell. Gairebé vaig baixar fins a l’última categoria. Rebia uns clients autènticament pollosos i sense cap mena d’educació. La perfumeria feia olor de tigre, però allò no era pas el que em molestava. No, el que em resultava més penós, junt amb tota aquella brutalitat, és que ara mai no em regalaven flors. Ja podeu suposar com m’agradava refugiar-me sovint a la placeta, encara que fos evident que em saltava les normes més elementals del treball. A la placeta sempre hi trobava botons d’or, tornava a ser primavera, i me’ls menjava lentament, d’amagat, tenien gust de mantega i de prat greixós. Em mirava els ocells: hi havia pardals, coloms, a vegades estornells, i el seu cant emotiu em feia venir les llàgrimes als ulls. Una parella de xoriguers havia fet el niu just a sobre de la perfumeria, no me n’havia adonat mai. A vegades em semblava que comprenia el que deien els ocells. També hi havia gats, i gossos, els gossos sempre em bordaven, quan em veien, els gats em miraven de manera estranya. Tenia la impressió que tothom sabia que menjava flors. Quan va arribar l’estiu ja no vaig trobar-hi tantes flors i em vaig acostumar a l’herba, així, tal com raja; a la tardor vaig descobrir les castanyes. Són bones, les castanyes. Ja no em molestava a amagar-me, si no és que passava algun client; em vaig adonar que a la gent tant se li’n fotia, el que jo pogués fer. Les pelava amb molta facilitat, aquelles castanyes, les ungles se m’havien tornat més dures i més corbades que abans. Les dents també eren més sòlides, mai no m’ho hauria pensat. Sota les meves molars, la castanya s’esberlava i en rajava un suc pastós i saborós. En dues dentegades s’acabava, i ja en volia una altra. Un dia, la senyora de negre, l’amiga d’aquella antiga clienta, em va donar un euro. Es pensava que tenia gana, i en cert sentit no anava equivocada. Sempre tenia gana, constantment, m’hauria menjat qualsevol cosa. Hauria menjat peles de patata, fruita passada, glans, cucs de terra. L’única cosa que seguia sense poder-me empassar era el pernil, i tampoc el paté, ni la llonganissa, ni el salami, tot allò que, d’altra banda, era el més pràctic pels sandvitxos. Ni els sandvitxos de pollastre m’agradaven tant com abans, ara. Em menjava sandvitxos de patata crua. De lluny la gent segurament es pensava que eren ous tallats a rodanxes. Un dia, Honoré va comprar unes rostes de cansalada en una xarcuteria molt refinada. Es pensava que em faria contenta, anant a comprar per una vegada i organitzant una mena de festa del porc privada a casa. Doncs bé, quan vaig veure les rostes no em vaig poder aguantar ni un segon: vaig vomitar allà mateix, a la cuina. Honoré va aclucar els ulls de fàstic, d’alguna manera per nosaltres eren les rostes de l’última oportunitat. No em vaig poder calmar en tota la nit. Tremolava, tenia unes suors fredes que empudegaven tot l’apartament. Honoré va marxar fent petar la porta i em va deixar sola amb les rostes sobre la taula. Estava atrapada a la cuina, per arribar al menjador havia de passar per davant de la taula i no em podia controlar. Vaig passar una nit horrible. M’endormiscava al tamboret i a l’instant tot d’imatges de sang i de degollament em venien al cap. Veia Honoré que obria la boca damunt meu, com per fer-me un petó, i em mossegava salvatgement la cansalada. Veia els clients que feien veure que es volien menjar les flors de l’escot i em clavaven les dents al coll. Veia el director que m’arrencava la brusa i xisclava de riure quan descobria que tenia sis mamelles en lloc dels dos pits. Va ser aquest malson el que em va fer despertar de sobte. Vaig córrer a vomitar al quarto de bany, però l’olor de les rostes encara em va regirar més el ventre. Allò va fer com si el meu interior es remenés, el ventre, les tripes, els budells, tot de cara enfora com un guant a l’inrevés. Vaig vomitar sense parar durant una bona estona. A continuació vaig sentir la necessitat urgent de rentar-me. Em vaig fregar tot el cos, em vaig ensabonar els racons més íntims, volia fer marxar tot allò. Se m’havia enganxat una olor molt particular a la pell. El que em feia més fàstic, sobretot, eren els pèls. Em vaig eixugar acuradament amb una tovallola ben neta, em vaig fregar amb pólvores de talc i em vaig sentir una mica millor. Després em vaig afaitar les cames i, com vaig poder, l’esquena. Em va sortir una mica de sang, és difícil afaitar-se l’esquena. La visió de la sang em va deixar petrificada. Em vaig quedar allà, asseguda de cul a terra, amb la sang que rajava. No aconseguia treure’m del cap la visió del degollament, la sang que raja de la caròtide, el cos agitat pels espasmes. I això que no havia vist mai ningú degollat de veritat. L’única persona degollada que coneixia era aquella antiga clienta, la que havien assassinat, l’amiga de la qual venia a la placeta. L’amiga m’havia dit que el degollament tan sols havia estat la fi per l’antiga clienta, que la cosa havia durat molta estona amb tot el que li havien fet, que tenia sang coagulada pertot arreu, quan l’havien trobada. M’estimava més no pensar-hi. Un diari en va publicar les fotos i un client va insistir moltíssim perquè me les quedés, fins i tot va voler que li fes algunes coses especials tot mirant aquelles fotos. M’hi vaig negar. El client es va queixar al director, era la primera vegada que un client es queixava, però per sort just després hi va haver la cerimònia en què em van consagrar com a millor treballadora. Jo me l’estimava, aquella antiga clienta, però no és pas precisament per això que em vaig negar a veure les fotos, sinó més aviat perquè ja notava que no podria suportar la visió de tota aquella sang. D’una banda somiava sang cada nit, i em venien com unes ganes de fer talls en un tros de greix. De l’altra, la carn sangonosa era el que em repugnava més. En aquella època no acabava d’entendre aquestes contradiccions. Avui sé que la naturalesa és plena de contradiccions, que tot s’acobla sense parar al món, en fi, res, us estalvio la meva miqueta de filosofia. Heu de saber, tanmateix, que ara sovint passa que esberlo d’una queixalada algun petit cos de la natura i no em fa cap fàstic ni m’afecta ni res. Una bé s’ha de procurar la seva dosi de proteïnes. El més fàcil són els ratolins, com fan els gats, o si no els cucs de terra, però són menys energètics. Aquella nit, quan la sang em rajava esquena avall, no em vaig poder aixecar fins al cap d’algunes hores. Curiosament, no tenia fred. Estava nua sobre les rajoles, però la pell se m’havia tornat tan gruixuda que em mantenia calenta, com si diguéssim. Quan per fi vaig aconseguir moure’m, allò va ser com si m’esqueixessin, com si l’ús de la voluntat reclamés uns esforços terribles del cos i la ment al mateix temps. Em vaig voler posar dreta i, curiosament, el cos se’m va regirar cap a sota, per dir-ho d’alguna manera. Em vaig trobar de quatre grapes. Era espantós, perquè no me’n sortia de fer giravoltar els malucs. Estava com paralitzada del cul, igual que els gossos vells, feia força amb el ronyonal, però no hi havia res a fer, no em podia posar dreta. Vaig esperar-me molt de temps. Em costava girar el cap per mirar al meu darrere. Em feia la impressió que el quarto de bany estava ple de vells clients burletes, i no obstant sabia que estava sola. Tenia molta por. Finalment se’m va tornar a produir una mena de flaix al cervell i al cos, d’alguna manera la meva voluntat es va encongir com una bola sobre la ronyonada, em vaig impulsar, vaig aconseguir posar-me dreta. Es el pitjor malson que he tingut mai a la vida. Des d’aleshores m’ha quedat com un dolor constant a les anques, una mena de rampa i una certa dificultat per aguantar-me ben dreta. Estava tan trasbalsada pel que m’acabava de passar que vaig sentir la necessitat de mirar-me al mirall, de reconeixe’m, d’alguna manera. Vaig veure el meu pobre cos, com s’havia fet malbé. De l’antiga esplendor n’havia desaparegut tot rastre, o gairebé tot. La pell de l’esquena estava vermella, peluda, i hi havia aquelles taques estranyes i grisoses que s’anaven fent més grosses al llarg de l’espinada. Les cuixes, en altre temps tan fermes i tan ben fetes, s’esllavissaven en munts de cel·lulitis. El cul era gros i llis com un enorme borró. També tenia cel·lulitis a la panxa, però era una cel·lulitis estranya, que penjava i alhora era com tendinosa. I allà, al mirall, vaig veure el que no volia veure. No era com al mirall de morabit, però era igualment terrible. La meta de sobre el pit dret s’havia desenvolupat del tot en una autèntica mamella, i hi havia tres taques més a la part del davant, una sobre el pit dret i dues més de paral·leles just a sota. Vaig comptar-les un cop i un altre, i no hi havia dubte, en sortien sis, tres parells de pits ja formats. Es feia de dia. De cop, em va venir un rampell. Em vaig posar un abric a sobre i vaig anar de dret al moll de la Mégisserie. Vaig esperar que les botigues obrissin. Em vaig estar una bona estona per triar. Vaig comprar un conillet porquí d’ulls verds, una femella, els mascles em feien una mica de fàstic amb els dallonses tan grossos. I després vaig comprar un gosset. Em va costar car. N’hi ha pocs, d’animals, ara. Però no vaig haver de comprar cap cadena. El gosset em va començar a seguir tot sol, amb aire intrigat, tota l’estona m’ensumava el rastre. El conillet porquí dormia als meus braços, era bonic com no se’n troben, amb un aire tranquil i feliç. El gosset m’ensumava circumspecte, i tenies la sensació que buscava alguna cosa. Jo mateixa de seguida el vaig apassionar. Cada vegada que es creuava amb un gos pel carrer, m’assenyalava amb el morro. Els altres gossos em miraven amb uns ulls grossos. De seguida me’n vaig cansar. Jo volia un company, algú que em comprengués i em consolés, i no algú que m’exhibís com un fenomen de circ. Per això no el vaig pas enyorar, aquell gosset, quan Honoré el va llançar per la finestra, només em van saber greu els diners que m’havia costat. Honoré va tornar a casa amb una trompa com un piano. Feia pudor de dona, segurament alguna de les seves estudiants. Tot seguit es va posar a bramar contra el meu zoo particular. Vaig comprendre que definitivament la nostra relació feia aigües per totes bandes. Vaig xisclar que, si tocava un sol pèl del cap del meu conillet porquí, seria ell, Honoré, qui saltaria per la finestra. Aquell matí no vaig anar a la perfumeria. O més aviat sí, hi vaig anar d’amagat a alçar la persiana, i vaig robar perfums i productes de bellesa. Ja sé que no està bé, però és que havia perdut el nord, en un estat normal no ho hauria pas fet. Em vaig llançar a l’operació de l’última oportunitat. Vaig vendre els productes al carrer i vaig anar a veure una dermatòloga. Era absolutament necessari que estigués bonica, quan Honoré tornés. La dermatòloga va posar el crit al cel, quan em va examinar. Em va dir que no havia vist mai una pell en aquell estat. Diguéssim que va trobar les paraules més consoladores. Li vaig dir que tot el que volia era poder-me maquillar una mica aquell vespre, i sentir-me menys horrible. La dermatòloga em va dir que ella no era pas esteticièn. La dermatòloga era una dona molt chic, al seu davant em sentia poca cosa. De tota manera, em va injectar una mena de sèrum, em va dir que pel món circulen tota mena de malalties, sobretot a les placetes, amb tots els coloms i tal. Després, amb aire desconfiat, em va demanar si havia tingut relacions sexuals, últimament. No em vaig atrevir a respondre-li. La dermatòloga va alçar la vista al cel i em va injectar una segona dosi de sèrum. Allò em va provocar uns maldecaps terribles, i nàusees. La dermatòloga em va demanar que no li vomités a la moqueta. Tot plegat em va costar molt car, però al vespre em vaig poder maquillar sense al·lèrgies importants i l’afaitat va semblar que durava una mica més del que era habitual. Aquell mateix dia vaig fer una bogeria: em vaig comprar un vestit de la meva talla. La dependenta em va dir que en una 48 només trobaria aquell model. El vestit era bonic, tanmateix; això sí: ample, amb el tall de cintura sota els pits i el coll rodó, però vaporós i lleuger i, per què no dir-ho?, molt femení. Quan vaig tornar a casa, no me’n quedaven ni cinc. Però vaig trobar com un moment per respirar. Vaig poder beure’m un cafè sense vomitar i reposar una mica en una butaca.

Quan Honoré va arribar, em va dir que feia bona olor. M’havia submergit en Yerling. Honoré em va fer un petó al front i em va dir que, com que em trobava tan bonica, aquell vespre em convidava a l’Aqualand en record del dia que ens havíem conegut. Hauria plorat de contenta. Quan hi vam arribar, hi havia un reservat a nom d’Honoré. Allò em va donar una alegria immensa i em va semblar que era un bon senyal que ho hagués organitzat tot pel seu cantó. Al reservat, Honoré va fer el cor fort i em va sodomitzar. Em sembla que ja ni tan sols podia pensar en la meva vagina. Inclinada cap endavant, jo tenia una visió immillorable, per dir-ho així, de la meva vulva, i la veia que sobresortia estranyament; no voldria carregar-vos amb tants detalls, però d’alguna manera els llavis majors penjaven una mica més del que és habitual, i per això els podia veure tan bé. A Dona Dona o Bellesa i Salut, no me’n recordo, havia llegit que el plat preferit dels romans, i el més exquisit, era la vulva de truja farcida. La revista es rebel·lava contra aquesta pràctica culinària tan cruel com masclista amb els animals. D’això no en tenia idees pròpies, jo, mai no he tingut opinions precises pel que fa a la política. Honoré va acabar. Vam sortir del reservat. Vaig insistir que volia tornar-me a posar el vestit pel sopar. Un vestit tan bonic hauria estat una llàstima no aprofitar-lo una mica més, un vestit que era de la meva talla, que em deixava respirar. El sopar va ser molt agradable.

Hi havia tot un assortiment d’amanides exòtiques. Honoré em va deixar menjar tot el que vaig voler, i això que era terriblement car. L’única cosa que m’emprenyava una mica és que havia deixat el conillet porquí a casa i ja el trobava a faltar. Per sort, Honoré estava tan encantador que me’l feia oblidar. Era una bestioleta realment amable. Vaig estar a punt de trobar-me malament quan Honoré va voler que tastés tant sí com no el seu senglar a la pinya, però em vaig poder aguantar. Notava que el maquillatge se m’estenia per la cara, tenia molta calor. Per sort, encara no patia cap d’aquelles picors que anunciaven les al·lèrgies. Sota les palmeres, amb els ventiladors que imitaven els vents alisis, gairebé ens podíem imaginar que érem en una illa afortunada, tot anava de meravella. Allò, a Honoré, el posava en forma. La cosa no anava pas tan malament, perquè notava que començava a anar calenta un altre cop. Honoré es va aixecar abans de les postres i em va dir que m’esperava al reservat. No m’hi acabava de trobar bé, amb tots aquells negres en tanga que ens ventaven allà al davant mateix, però evidentment ells ja hi devien haver vist altra gent. Al reservat, Honoré em va donar un regal embolicat, amb aquella marca tan famosa de Loup-Y-Es-Tu i un nus gros de pelfa platejada i tota la pesca. Em vaig posar a plorar. Honoré em va renyar perquè era tan sentimental. Al paquet hi havia un banyador de luxe, molt escotat pertot arreu. Honoré mateix em va treure el vestit i el va llençar fet una pilota en un racó, em va saber una mica de greu que no anés més amb compte. Després em va fer posar el banyador. Jo no ho volia, però com m’hi podia negar? El banyador de seguida es va estripar. Honoré estava tan furiós que em va fer sortir del reservat d’aquella manera. Els negres, per sort, no van ni parpellejar. Honoré em va tirar a l’aigua d’una empenta. Era l’hora de les onades grosses. El contacte amb l’aigua em va provocar, de cop i volta, com un atac de terror. Em vaig adonar que a penes flotava, i que gairebé ja no sabia nedar. Em veia obligada a fer anar les mans i els peus, i de nou era com si les articulacions se m’haguessin bloquejat en angle recte. Jo, que abans m’agradava tant l’aigua, que sempre hi trobava un reconfort deliciós, allà a l’Aqualand, en aquella blavor líquida i càlida, ara m’ofegava, el cor m’anava a mil dins l’aigua, era presa del pànic, no aconseguia sortir-ne. Honoré estava fet pols de veure allò. S’havia hagut de rendir a l’evidència. Ja no era la que ell havia conegut. Un noi em va allargar la mà, la vaig agafar, però el malparit em va deixar anar, esclafint a riure, em va tractar de vaca grossa. Em vaig posar a plorar. Honoré se’n va anar sense girar-se, devia estar mort de vergonya. Quan va tornar, anava agafat d’una d’aquelles negres de companyia en tanga. Ja se sap què són, les negres de l’Aqualand. Honoré feia pudor de vi de palmera. De totes maneres, estava contenta de tornar-lo a veure, perquè ell tenia la clau del reservat, i totes les meves coses eren allà dins. Em vaig amagar com vaig poder sota un paletuvi de vinil rosa, però hi havia tota una colla d’adolescents que m’emprenyaven, capitanejats pel que m’havia insultat. M’estiraven l’última tira que em quedava al banyador i volien que deixés anar els trossos esparracats que encara em cobrien el cul. Al meu voltant hi havia tot un guirigall, ja us ho ben juro, i Honoré no semblava pas que se n’adonés. Va engegar la negra, no volia cap testimoni, i em va dir que realment ja no podia caure més avall, que l’havia decebut, que era una puta fastigosa. Amb aquestes paraules. Honoré plorava. Ho hauria donat tot per poder-lo consolar, veure’l d’aquella manera em trencava el cor. Però, per decència, no podia sortir de sota el paletuvi. La negra, la molt puta, va tornar a buscar Honoré i ella sí que el devia consolar, no sóc pas tonta, jo. Quan marxava, Honoré va dir a aquells nens que m’havien d’ensenyar a viure. Els nens em van tirar a l’aigua. Vaig estar a punt d’ofegar-me. Ells eren ben bé mitja dotzena, el banyador ja no va resistir més. Quan es van cansar de mi, els vaig suplicar que em portessin la roba, o com a mínim una tovallola, però ja us ho podeu imaginar, no en quedava ni un. Em van deixar allà a l’aigua. Ja no podia més. L’Aqualand tancava i jo seguia allà, nua com una idiota. Un dels negres enormes que feien de monitors de natació va venir i em va dir que si seguia causant desordre aniria a avisar la policia. Jo ja sabia que, amb tot el que passa a l’Aqualand, no ho faria pas. Li vaig demanar que em portés alguna cosa per posar-me. Va riure com la balena dissecada que decora el fons de la sala. Al cap d’una estona, tanmateix, em va llançar una mena de barnús, però era massa petit. Vaig sortir de l’aigua com vaig poder. En aquell moment vaig veure arribar dos gendarmes i em vaig dir que allò era la fi, que per primer cop a la vida se m’endurien a comissaria, a mi, que havia portat sempre una existència honesta. Em vaig posar a plorar. Però els gendarmes no venien pas a buscar-me a mi. Acompanyaven un gran nombre de senyors de casa bona que arribaven a la vora de la piscina. I això que ara l’Aqualand ja estava tancat. Les negres en tanga posaven un collaret de flors al coll dels senyors, els senyors els posaven bitllets al tanga. A continuació es van anar formant tot de parelles entre els senyors i les negres, i entre els senyors i els negres també, aquestes coses ja passen. N’hi va haver que no van esperar més a fer les seves coses i es van tirar vestits a l’aigua amb el seu negre o negra, jo estava al·lucinada de veure allò. Ja ho sabia, que l’Aqualand no era pas una cosa trista, en les vetllades privades, però és que a l’aigua i tot… Després algú va parlar pel micròfon i una enorme taula plena de menjar i beure va avançar tota sola fins a la vora de la piscina. Tots aquells senyors s’hi van llançar, alguns van obrir ampolles de xampany dins l’aigua i en rajava pertot arreu, al preu que va. Una noia amb patins va venir a fer un striptease al damunt de la passarel·la que hi havia sobre l’aigua. Jo tremolava de por que no em descobrissin, sobretot perquè tots aquells senyors començaven a estar seriosament borratxos, i jo ja sabia per Honoré que l’alcohol desnaturalitza completament la gent. Un home que ha begut —i ho dic per les noies que els hagin deixat llegir aquest testimoni—, un home que ha begut oblida la seva amabilitat natural. No hi ha dubte que el millor que poden fer les noies d’avui dia —em permeto d’expressar aquest consell després de tot el que he viscut— és trobar un bon marit que no begui, perquè la vida és dura i una dona no pot treballar com un home, i després no són pas els homes els que es cuidaran dels nens, i tots els governs ho diuen: fan falta més nens. La patinadora va acabar el seu número quan es va enfilar nua a una palmera i va desplegar un cartell immens, i aleshores tothom va aplaudir. Hi havia escrit: Edgar alguna cosa, per un món més sa. Vaig provar d’escoltar el discurs de després, però sempre m’ha costat concentrar-me en aquesta mena de coses, això em passa perquè no vaig estudiar gaire. El que vaig entendre és que el senyor deia que tot aniria millor; que estaven en un període de canvis horrible, però que amb ell se’n sortirien. Em vaig assabentar que aviat hi hauria eleccions. Es veia una bona persona, Edgar, i em vaig dir que al capdavall no corria cap perill: si allò empitjorava sempre li podria prometre el meu vot. Vaig sortir al més discretament possible de sota el paletuvi. Tothom estava borratxo. Ara se sentia una música eixordadora, havien apagat els llums, i em vaig dir que allò protegiria la meva fugida. Uns raigs làser o no sé què van començar a giravoltar a la sala, tothom anava d’una banda a l’altra i s’empenyia cap a l’aigua, a mi em costava una mica d’orientar-me. Vaig caure de ple entre les cames d’un tipus que no anava borratxo. Em va posar una pistola enorme a la templa. Vaig pensar que em moriria. Em va empènyer cap a una habitació que hi havia allà al costat. Uns senyors amb una armilla antibales em van fer tota mena de preguntes. Els vaig explicar que havia anat a sopar amb Honoré, que m’havia regalat un banyador, que el banyador s’havia estripat, però no semblava que tot això els satisfés gaire. El que tenia la pistola més grossa va parlar per un telèfon portàtil i va demanar què n’havien de fer, de mi. Em va mirar i va dir: «No, no és pas res de l’altre món». Allò em va fer mal. Tot seguit va desconnectar i es va girar cap als seus homes i va dir aquesta altra frase: «Els amos només ens deixen els botifarrons», va dir. Allò encara em va fer més mal. Però aquells homes em van mirar com si allò els hagués fet mal a ells. Vaig tenir molta por. A la fi, però, no em van matar. Tan sols es van divertir una mica amb els seus gossos. I després van fer cara de fàstic, com si diguéssim, i ens van aturar just al millor moment. Un dels homes va treure la seva pistola i va dir: «Ens l’hem de carregar, aquesta mala gossa», però jo només hi havia vist gossos mascles. Ara sí que l’entenc, el sentit d’aquella frase. En aquell moment va entrar un senyor mudat amb trajo. Va demanar què hi passava allà i em va ajudar a posar-me dreta amb prou galanteria. Els homes amb armilla antibales no van dir res i el que estava més excitat va guardar-se l’arma. El senyor va dir que havia sentit crits, com si degollessin un porc. Em va mirar amb una mena de pietat. Em va acompanyar i em va oferir un vas de rom. Mentre em mirava, es veia que rumiava alguna cosa. Em va demanar com em sentia i tal. I després em va llançar una tovallola perquè em rentés i va demanar a una negra que anés a buscar-me un vestit. Imagineu-vos, dos vestits nous en un sol dia. I a més a més bonics. El senyor va trucar a algú pel seu telèfon portàtil i vaig veure arribar, no us ho creureu, una de les meves antigues companyes venedores. Quan em va veure no va dir res, però saltava a la vista que es preguntava què era el que em devien trobar, i per què era jo i no ella la que era allà. Em va pentinar, estirant-me els cabells, i va dir que no hi podia fer més, el senyor va dir que no passava res. «Com més pinta de pagesa, millor», va dir. No vaig atrevir-me a protestar. La venedora em va maquillar. Va accentuar —com si diguéssim— l’aspecte vermell pagesa de les galtes, m’adonava que ho feia expressament, ara jo ja sabia de què anava el maquillatge. Només tenia por d’una cosa, jo: que el sèrum de la dermatòloga no fes efecte prou temps. La venedora em va ruixar de Loup-Y-Es-Tu mentre arrufava el nas. El senyor va fer marxar la venedora i em va fer pujar amb ell a un despatx on hi havia el senyor Edgar i dos senyors de casa bona, amb dues o tres noies. «He trobat la perla», va dir el senyor amb aire triomfant. Aleshores Edgar i els dos senyors em van mirar amb cara d’extasiats. Allò em va donar moral, no cal que us ho digui. Em van pessigar pertot arreu, em van mirar el blanc dels ulls i les dents, em van fer girar sobre mi mateixa, somriure, i van fer marxar les altres noies. Jo ja em veia fent carrera al cinema, i la veritat és que no estava gaire lluny de la veritat. Afigureu-vos que dos minuts més tard allà hi havia un fotògraf amb una Polaroid que es desfermava sobre mi. Després els senyors ja no van ocupar-se més de mi, tots tres s’havien llançat sobre les fotos. Em vaig esperar molta estona, em preguntava què em podien trobar. «Per un món més sa!», va començar a cridar un dels senyors, i tots es van posar a riure molt fort. Em vaig pensar que es reien de mi. El fotògraf em va portar a casa seva. Vaig haver de posar per les seves fotos tota la nit, i espera’t que et canvio la llum, espera’t que et torno a empolvorar els morros. El sèrum de la dermatòloga aguantava bé, però jo estava rendida. Amb tantes emocions ja en tenia prou per aquell dia. Badallava i el fotògraf m’insultava, havia de somriure, i que em posés d’aquella manera o d’aquella altra, on s’és vist. El fotògraf em va entaforar un feix de bitllets a la mà i em va fer fora. Allò em va semblar el més correcte. L’única cosa que em sabia greu era no haver vist com acabava la festa de l’Aqualand, a mi que mai a la vida no m’havien convidat a saraus de tanta categoria.

Vaig tornar a casa d’Honoré perquè no sabia on anar. M’hi vaig trobar una desagradable sorpresa. Honoré havia tret totes les meves coses al replà, les mostres de productes de bellesa, la roba interior, la brusa blanca i el pantaló gris massa estret. Sort que d’allò de l’Aqualand n’havia tret un vestit que encara em podia posar. Vaig recollir les coses i, aleshores, quan arreplegava la brusa de terra, vaig veure que estava tacada de sang. La vaig deixar anar al moment, amb molt de fàstic. Quan va caure a terra, va fer un soroll esmorteït. Honoré havia degollat el meu conillet porquí i l’havia posat a la butxaca del davant de la brusa. No vaig poder tornar a agafar la brusa. Vaig vomitar. Hi havia sang de conill porquí per tot el replà, i vòmits. Honoré no estaria gaire content, quan obrís la porta. Vaig tornar a marxar, em costava caminar. Les anques em cremaven, el cap em pesava, estava borratxa, havia d’anar amb compte a aguantar el coll dret. M’havia vingut com una rampa a la nuca i al ronyonal. Vaig començar a caminar pel barri. S’estava fent de dia. En un cubell vaig trobar dues bosses de plàstic per guardar les coses, així podia caminar millor. Em vaig aturar en un banc de tan mal que em feien les articulacions. Em va anar bé, allò d’estar-me una estona recargolada. Els ocells van començar a cantar. Podia reconèixer les merles, i fins i tot hi havia un rossinyol cap a la banda de les fumeres d’Issy-les-Moulineaux. Fins a aquell moment no vaig saber que era capaç de distingir el cant dels rossinyols. També hi havia algunes rates que buscaven menjar al voltant dels embornals de les clavegueres, ratolins groguencs, i un gat a l’aguait. Durant molta estona vaig observar les maquinacions del gat. Allò em va obrir la gana. Havia passat tota la nit amb una sola amanida tropical a l’estómac, i a més l’havia vomitada tota. El cel tenia un color gris pàl·lid amb reguerots de color rosa, i les fumeres de les fàbriques eren d’un verd viu contra l’alba; no sé per què em feia aquell efecte, estava com si diguéssim emocionada. Les merles i el rossinyol començaven a callar, i ara eren els pardals els que piulaven, al niu els petits reclamaven la pitança. Em sentia increïblement desperta i afamada. Em vaig girar cap a un cantó i vaig relliscar del banc. Vaig caure de quatre grapes. Estava ben clavada a terra, el terra resistia ferm el meu pes, ja no em feia mal res; era com si sentís un repòs intens a tot el cos. Aleshores vaig començar a menjar. Hi havia castanyes i glans. En aquella zona del barri hi havien plantat roures americans que a la tardor es tornaven d’un roig intens. Els glans especialment eren deliciosos, tenien com un gust de terres verges. S’esberlaven sota les dents i de seguida les fibres es desfeien en la saliva, eren coriacis i rudes, anaven bé pel ventre. A la boca hi tenia un gust intens d’aigua i de terra, un gust de bosc, de fulles mortes. També hi havia moltes arrels, feien olor de regalèssia, hamamelis i genciana, i a la gola eren dolces com unes postres, et feien fer unes baves de llargs fils ensucrats. Em pujaven fins al nas i amb la llengua, pam, em llepava els morros. Vaig veure l’ombra d’algú que passava i vaig poder redreçar-me una mica, fent veure que buscava alguna cosa. L’ombra va desaparèixer. Però n’hi havia més que apareixien a la cantonada. Vaig serrar les dents i em vaig asseure al banc. Vaig trobar un mocador de paper a la bossa i em vaig eixugar la cara. La tenia plena de baves i miquetes de terra. No tenia més gana, ja havia menjat prou. Em vaig quedar asseguda una bona estona. Els ocells se’m posaven a sobre i provaven de pessigar-me les galtes, al darrere de les orelles, a les comissures dels llavis, a tot arreu on quedava menjar. Em feien pessigolles i jo reia enmig de grans esclats d’ales. Feia estona que era hora d’anar a treballar. Cada cop passaven més ombres. Ja gairebé havia acabat de fer-se de dia, el cel era gris i daurat. La gent anava a agafar el metro. Ningú es fixava en mi; tot i que passaven just per davant del banc, esquivaven les meves bosses de plàstic. Tots feien cara de cansats. També hi havia algunes dones que portaven nens petits dins de cotxets, els nens petits eren grassos i galtavermells, m’agafaven com unes ganes de posar-me’ls a la mamella, o d’empenye’ls amb el nas, jugar-hi, mossegar-los. El cel s’eixamplava sobre el meu cap. Des d’on era podia veure el capdamunt de l’edifici on vivia Honoré, les llums s’encenien al cel. No arribava a distingir amb exactitud la seva finestra, però me l’imaginava mal afaitat, amb ressaca d’haver begut massa, potser encara amb la negra allà, que li feia el cafè. Es trist de dir, però em trobava millor allà on era. Només que segurament la negra no sabria fer-li la barreja que el posava a to, els matins que havia begut massa. A Honoré li feia falta una dona de veritat, que sabés ocupar-se d’ell. Les coses haurien estat més fàcils, és clar, si hagués acceptat de quedar-me a casa, tenir un fill i tota la pesca. Ara me’n penedia, i també em feia vergonya no haver sabut estar a l’altura, però al mateix temps tenia ganes de veure la fi de la sortida del sol. Ja sé que costa d’entendre, però no tenia cap ganes de treballar. Tenia tots aquells diners a la butxaca, no durarien eternament i hauria fet millor si els hagués estalviat, però també em deia que, un cop m’hagués pagat una nova brusa de treball per tornar a la feina, no em quedaria gran cosa. Els coloms començaven a parrupar. També hi havia un ratpenat molt miop que no aconseguia trobar el camí cap a casa i que voletejava d’una banda a l’altra, empatxat de mosquits. Jo sentia que tenia por de ser encara a fora quan sortís el sol, els ultrasons que llançava a cegues vibraven molt clarament d’angoixa a les meves orelles. No podia fer gran cosa per ell. Trobava a faltar el meu conillet porquí. El sol, era curiós, no acabava de sortir del tot. Cada cop em costava més de distingir les fumeres d’Issy, els colors es difuminaven. Tot el que veia, ara, era el fons vermellíssim del cel, i la resta eren ombres negres i blanques. Em vaig fregar els ulls. De nou vaig tornar a veure-hi bé; fins i tot em va semblar veure el llum que s’apagava a casa d’Honoré. Uns minuts després va passar per davant meu, anava a agafar el metro i després el tren per anar a la feina. Els dos o tres dies següents em vaig quedar al banc per veure passar Honoré. Després va arribar el diumenge, perquè ell no va venir. Vaig dubtar d’anar a missa o no. Tenia un estrany sentiment de benestar i malestar alhora, no sé com dir-ho, i pensava que combregar m’hauria anat bé. Cada cop caminava pitjor, a més, i com que no tocava els diners per res, ja que menjava i dormia sota els roures americans, em deia que potser faria bé de pagar-me un metge. Cada cop estava més convençuda que em passava alguna cosa al cervell, un tumor, no ho sé, alguna cosa que al mateix temps m’havia paralitzat el darrere, alterat la vida i trastornat una mica el sistema digestiu. Ja no provava de menjar cap altra cosa que el que trobava per terra; no valia la pena, per estar malalta… Anava amb molta cura de no pensar en la carn, en tot el que podia assemblar-se a la botifarra, la sang, el pernil, les tripes. El que em va fer decidir d’anar a missa és que van tallar els roures americans per instal·lar-hi un plafó publicitari. Els treballadors no es van fixar particularment en mi, tan sols van canviar el meu banc de lloc per treballar més còmodament. Amb una serra de trepar es va ràpid. Feia una olor fresca de bosc, però era molt dolorós veure com els arbres s’enravenaven amb totes les seves forces i després queien tot gemegant. On aniria a viure, ara? Vaig rosegar uns quants encenalls. Un treballador em va donar una punta del seu sandvitx i em va dir: «Que n’és de trist». Jo li volia donar les gràcies, però no vaig poder articular paraula! Vaig bé per confessar-me, em vaig dir. El sandvitx era de pernil, el vaig deixar anar i va caure per terra, al treballador no li va fer cap gràcia. Doncs bé, el que va fer que m’aixequés del banc, i amb quines dificultats, és quan vaig veure la foto que havien enganxat al plafó nou. Era jo. He de dir que al principi, per dins, vaig dir-me que aquella persona em feia pensar en algú. Un dels treballadors em mirava d’una manera estranya. Allò em va ajudar a entendre-ho. El treballador m’havia reconegut, o més aviat diria que havia reconegut el vestit. A la foto em quedava bé, el vestit, en tot cas millor que posat ara, perquè estava tot tacat de suc de gla i de terra. Va començar a ploure. M’enterbolia una mica la vista, però em sembla que també era jo que plorava. Aquell vestit era molt bonic, vermell amb uns farbalans petits i un pitet blanc al davant; em costava una mica de reconèixer-m’hi, però la mirada de la foto no enganyava. Es a dir en un principi el que em va semblar veure era un porc amb aquell vestit vermell tan bonic, un porc femella més aviat, una truja si voleu, amb aquella mirada de gos apallissat que tinc quan estic cansada. Ja podeu comprendre, no obstant, que em costava reconèixer-m’hi, en allò. A continuació em vaig pensar que no era més que un efecte òptic, que el color vermell del vestit em donava aquella tonalitat tan rosa de la foto, molt més rosa que no era en realitat, tot i les al·lèrgies continuades; i aquella impressió de morro, i d’orelles una mica prominents, i d’ulls petits i tot plegat, es devia únicament a l’atmosfera pagesa que es desprenia del cartell, i sobretot als quilos de més que tenia. Agafeu una noia ben sana, poseu-li un vestit vermell, feu-li guanyar uns quants quilos, canseu-la una mica i aleshores veureu el que vull dir. Un cop vaig haver desfet aquella il·lusió, em vaig reconèixer, efectivament, al cartell. Llavors vaig prendre la ferma decisió d’aprimar-me, i de recuperar-me una mica. Aquella foto em va ajudar a alçar-me. Aquella foto em va ajudar a entendre que m’havia de rentar, que havia de deixar aquell banc, i que havia de tornar-me a fer càrrec de tot plegat. Ja estava cansada abans de començar, però ho havia de fer. En aquest sentit he d’estar molt agraïda a Edgar. Vaig decidir d’anar a missa. Allà al davant de l’església vaig comprendre que m’estava tornant una mica beneita, perquè la missa, és clar, se celebra el diumenge, i acabava de veure com feinejaven aquells treballadors. Devíem ser dilluns o dimarts, per tant, potser dimecres. M’havia equivocat amb el pas d’Honoré, o potser era que no l’havia reconegut. Em vaig adonar que no recordava gaire bé la cara d’Honoré; ja m’hi podia esforçar, que la seva imatge em fugia del cap. L’església estava oberta. Vaig empènyer la porta. Vaig senyar-me a la pica d’aigua beneïda i a continuació em vaig voler agenollar per pregar. Us podeu creure que no aconseguia recordar el que venia després de «sigui santificat el vostre nom»? Devia tenir un aspecte tan desemparat que un capellà se’m va acostar i em va demanar què hi feia allà. Li vaig dir que volia confessar-me. Vam entrar allà al dallonses. No sé per què però m’hi trobava malament, en aquella església, com desplaçada. Havia deixat les bosses de plàstic a l’entrada, m’adonava que no feien gaire bon efecte. Aquella volta tan alta i tal era molt bonica, però no em donava l’elevació que necessitava. Potser ho feia la presència d’aquell capellà. El sentia respirar fondo a l’altre cantó de la reixa; sort que hi havien instal·lat higiòfons, perquè si no hauria pogut enganxar algun dels seus microbis. El capellà em va demanar si estava malalta. Li vaig dir que no estava malalta, però que em trobava estranya. El capellà em va dir que resés i me’n penedís. Me’n vaig penedir amb totes les meves forces. Feia molt temps que no m’havia confessat, de fet des de la primera comunió, però m’havia marcat, tota aquella història, aleshores havia notat que m’havia fet molt de bé menjar el cos de Crist. El volia tornar a menjar. Però el capellà no me’l va voler donar. Em va dir que no l’hi havia explicat tot. Em va dir que pel món corrien moltes malalties i que castigaven únicament els que havien pecat; i que se’m veia a la cara que havia pecat. A través de l’higiòfon podia distingir que amb un mocador es tapava el nas. La cara del capellà estava deformada pel doble vidre, allò li feia tenir els ulls a tocar del front i un morro de gos, i tota mena d’arrugues borroses, de desdoblaments. El capellà em mirava atentament, com si diguéssim. Jo no veia què més li podia explicar. Provava de concentrar-me, però no me’n sortia, era aquella mirada seva, i després l’olor del seu vestit negre, i també l’olor de la seva pell. Aquella olor tan insulsa m’arribava amb una intensitat curiosa, igual que l’olor de l’encens i dels quadres vells penjats a les parets, i l’olor del salnitre, i la de les branques de boix sec. Feia fred i hi havia humitat, en aquella església, i estava molt fosc, cada cop veia menys el capellà i tenia ganes d’esternudar, i d’enroscar-me al seient i dormir. «Marxi!», em va dir el capellà. Vaig pagar a través de la finestreta i vaig marxar. M’havien robat les bosses, però tant me feia. Tornar a ser a fora em provava. No vaig voler anar a veure un metge de seguida, ja n’hi havia prou de reinserció per aquell dia. Em sentia molt cansada. Vaig tornar al banc i m’hi vaig arrupir. Em vaig adormir. Seguia plovent. Quan em vaig despertar hi havia una clariana al cel i el sol havia fet la meitat del seu camí, el vent ja feia pressentir el vespre. Vaig tenir vergonya. No era pas així com tornaria a ser una mica presentable, tota molla i només fent que dormir al banc. Al capdavall, ara que havia perdut la feina a la perfumeria, hauria de trobar-ne una altra, quan la provisió de diners s’hagués esgotat. Em vaig aixecar i vaig caminar tant com vaig poder. La nuca i les anques, i el pla de l’esquena, em llançaven endavant. Sovint m’havia d’aturar i treure pit per alleujar una mica la tensió de l’esquena. De mica en mica vaig començar a caminar corbada, em veia reflectida als aparadors. Tenia una pinta ben rara. Vaig arribar a la perfumeria. No sabia gaire què hi feia, allà. Vaig ensumar l’aire i vaig sentir l’olor d’una dona suada perfumada amb Yerling, i l’olor característica dels dies que hi ha molta gent, oli de massatge i esperma fred. Em vaig asseure en un banc de la placeta. La senyora vestida de negre també era allà, però no va pas semblar que em reconegués. Em vaig asseure sobre les cames perquè em fes menys mal l’esquena i vaig enfonsar el pit. Em notava els pits que em penjaven, eren pesants i dolorosos. Em costava molt carregar-los, i potser era això el que em feia tant de mal quan caminava. Des del banc es veia l’aparador. De moment la perfumeria semblava buida, havien passat la cortina de seda doblegada. Hi devia haver una sessió de massatge a la rebotiga, al saló tan bonic ple de sofàs daurats, amb tot d’amulets de luxe que afavoreixen la potència i de difusors d’encens afrodisíac. Tenia la impressió que hi era, ho podia veure tot a la perfecció amb els meus ulls, només havia de mirar fixament la cortina i tenia la sensació de veure-hi més enllà, de travessar-la. Coneixent les exigències del director, devia haver estat difícil l’elecció per substituir-me, s’havia d’estar a l’altura. De l’única cosa que em penedia era de no haver seguit la formació de qui-romàntica, em sembla que es diu així. Es a dir als vespres havia fet el curset de manicura i tal, però el nec plus ultra era saber llegir les línies de les mans. Com que no tenia estudis, el director m’havia promès que com a mínim em faria obtenir aquest diploma a la Gran Universitat de Centre-Ville, on ell tenia contactes. Pel director encara hauria elevat més l’standing de la seva cadena, allò de tenir venedores diplomades. Com a mínim la perfumeria tenia això de bo, una formació sòlida, i si t’hi paraves a pensar no era pas un mal ofici. Em feia posar trista, pensar que a partir d’ara seria beneita i inculta. Em demanava el que acabaria sent, però quan tocava el feix de bitllets a la butxaca em tranquil·litzava, em deia que tenia temps per pensar-hi i que al capdavall bé havia arribat a ser alguna cosa a la vida. L’aparador es va il·luminar a través de la cortina i vaig ensumar la venedora que m’havia diguem-ne pentinat a l’Aqualand. A més d’arrodonir la mesada allà, aquella meuca havia pujat de nivell dins la cadena i m’havia afanat el lloc. Em va disgustar molt veure que bonica que era i com el client que l’acompanyava li grapejava el cul amb satisfacció. Tot i la cortina, jo ho veia, tenia com un sisè sentit estrany, uns ulls nous. El client era un antic client meu, un d’aquells clients molt elegants i molt vells amb uns gustos molt viciosos i que paguen molt car pels ungüents, els vibradors i els amulets de luxe. L’entreveia al darrere de la cortina, era ell i no cap altre, un dels millors clients de la botiga; sentia una mena d’olor de paper vell i com un tremolor de l’aire que l’envoltava. Al capdavall, si a la venedora li agradava com a clientela, allò, jo ja li regalava sense cap rancúnia. I després vaig notar una presència coneguda que baixava pel final del carrer i vaig veure el morabit que anava cap a la botiga. Des de feia un cert temps proveïa de productes africans la cadena, sabia ser discret quan es trobava amb la clientela més chic, i havia deixat de posar-se aquells horribles vestits indígenes. A canvi, el director feia un descompte al morabit en les cremes ultrablanquejadores per pells negres de la casa Loup-Y-Es-Tu i en tots els serveis proposats per les venedores de la cadena. Ara veia que se n’aprofitava, el molt porc, i em feia posar de mal humor quan pensava en l’excel·lent setmana que havíem passat junts. Em pregunto què hi devia trobar el morabit, en aquella venedora, un putot que es podia ensumar a cent metres com totes les pèl-roges, i això que portava tots els Yerling del món. El morabit venia el seu talent com a mèdium i, no obstant, així com jo l’havia detectat de seguida, al carrer, ell em va passar pel davant sense veure’m. Em vaig sentir decebuda. Però amb gran sorpresa per part meva el morabit no va entrar a la botiga. Es va asseure al costat de la senyora de negre. Van parlar durant molta estona i després van marxar junts. La placeta va quedar buida. De cop i volta em vaig sentir tremendament sola. Vaig sentir un petit grinyol familiar, a penes perceptible. Era la persiana elèctrica de la botiga, que la tancaven. Vaig sentir el perfum de suor i de Yerling que flotava pel carrer. El sol es ponia. Hi tornava a veure molt malament, borrós, com si patís la mateixa miopia dels ratpenats. Els ratpenats es despertaven al meu voltant. Feien un xivarri infernal. Al capdamunt dels arbres, podia sentir les plomes dels pardals que es rebregaven en el seu son precoç, les parpelles que es batien sedosament en els darrers reflexos de la vetlla, i podia sentir els seus somnis que lliscaven sobre la meva pell amb els darrers raigs del sol ponent. Pertot arreu, a l’ombra tèbia dels arbres, hi havia somnis d’ocells, i els somnis dels ratpenats per tot el cel, perquè els ratpenats somien fins i tot desperts. M’emocionaven, tots aquells somnis. Un gos se’m va acostar per pixar i vaig notar que em volia parlar, per dir-ho d’alguna manera, i després s’hi va repensar i va tornar prudentment amb el seu amo. Allà, vaig sentir la solitud al clot del pit, amb violència, amb terror, amb fruïció; no sé si ho podeu comprendre tot alhora. Ja no hi havia res que em retingués a la ciutat amb la gent. Hauria pogut volar com els ocells si no hagués estat tan pesada. Però el cul, els pits, aquella carn m’acompanyava a tot arreu. A més del dolor a l’espinada, em feia mal el pit, no em volia alçar el vestit per veure en quin punt es trobaven les taques, i la nova mamella maldava per sortir dolorosament de sota la pell, com a la pubertat. Em vaig inclinar endavant i tot aquell dolor va desaparèixer. El vestit s’havia enrigidit tot al meu voltant, feia olor de suor fresca, de carn viva, de sexe calent. Em vaig rebolcar en la meva olor per fer-me companyia. Els ocells van callar. Vaig notar que la nit queia sobre la meva pell. Vaig anar relliscant del banc i vaig dormir allà a terra fins a l’alba. Als meus somnis hi havia els somnis dels ocells, i el somni que el gos havia deixat per mi. Ja no estava tan sola. Ja no somiava sang. Ara somiava falgueres i terra humida. El cos em mantenia calenta. Em sentia bé. Quan va sortir el sol, vaig sentir que la llum lliscava tot al llarg de la meva esquena, i allò em va provocar un groc viu dins el cap. Em vaig dreçar sobre les potes. Vaig sacsejar el cap i vaig estirar les sofrages. Sota el meu rostre, les dues mans s’havien clavat al terra. Només tenien tres dits. Vaig posar tot el meu pes sobre la mà esquerra i vaig poder desenganxar la dreta. Vaig espolsar-me la terra que l’embrutava, em vaig espolsar tota jo. La mà tornava a tenir cinc dits. Ho havia vist malament, però de sobte havia tingut molta por. Vaig tornar a pensar en el que no havia volgut veure al mirall del morabit, en la cueta cargolada en espiral del meu cul. Vaig començar a tremolar. Tenia la mà com adormida, cargolada, i no l’acabava d’obrir del tot. Vaig sacsejar la mà esquerra i vaig veure que el dit petit, el menovell, com li diuen, s’havia escurçat. L’ungla era llarga i dura, molt gruixuda, i totes les altres ungles igual. No m’havia fet la manicura des de feia molt temps, tot s’ha de dir, però gairebé hauríeu dit que a aquell menovell li faltava una falange, o que en tot cas la punta del dit s’havia com atrofiat en una mena de durícia molt forta. Pel que feia al curs de quiromàntica, doncs, ja no havia de penedir-me de res. Vaig inspirar profundament i em vaig posar dreta, allò gairebé em va fer cridar. El sol s’enfilava al cel. El vestit estava tot estripat per les mates, devia haver donat moltes voltes mentre dormia.

Tenia moltes ganes d’anar a algun lloc a dutxar-me. La clau de casa d’Honoré l’havia perduda amb les bosses a l’església. L’habitació petita de la perfumeria, amb jacuzzi i olis perfumats, m’arriscava a trobar-la ocupada fins i tot a l’alba, perquè sovint la utilitzaven pels extres.

Aquell treball també tenia inconvenients, és clar: el cansament, la sobrecàrrega de feina… Tenia una estranya sensació de flotar. Als carrers pertot arreu hi havia fang, a causa dels xàfecs del dia abans i de la degradació crònica de les vies públiques. Caminava amb dificultat, mirant d’evitar els bassals per no embrutar encara més el meu pobre vestit, i pensava en la possibilitat d’un hotel, no gaire car, potser cap a la perifèria. Però, no ho sé, el fang m’atordia, per dir-ho d’alguna manera. Vaig fer uns centenars de metres i vaig seure en un banc, en una placeta molt petita al costat d’un pàrquing. Hi havia una dona bastant jove que provava de plegar un cotxet per fer-lo entrar al portaequipatge del cotxe. El nen petit era a terra, en una cadireta, al mig d’una pila de coses, maletes, cistells, un cabàs, joguines, paquets de bolquers. M’hi vaig acostar. La dona feia cara de cansada, tenia el rostre botit, amb unes taques vermelloses sota els ulls. El nen feia uns crits aguts. Vaig voler iniciar una conversa però no vaig poder articular paraula. Feia dies i dies que no havia parlat, des que no havia trobat res per dir al capellà. Vaig obrir la boca, però només vaig poder fer una mena de grunyit. El nen petit em va mirar estranyament i els plors es van fer més forts. En veure’m, la dona va agafar por, com si diguéssim. D’una revolada va tancar el portaequipatge del cotxe —mig esclafant el cotxet plegat— i va agafar la cadireta en braços, de sobte desapareixia de la vista. M’havia inclinat sobre el nen petit. L’havia ensumat. Feia olor de llet i ametlla. No ho sé, m’hauria anat bé enganxar-me a les cames de la dona i que em digués coses amables, i potser acompanyar aquelles dues persones allà on anaven. Havia donat una empenta al nen amb un cop de nas, la dona s’havia posat a cridar i el nen no sé si reia o plorava. Em sembla, no sé com dir-ho, que hauria estat fàcil menjar-me’l, clavar les dents en aquella carn tan rosada, o que la dona me’l donés i jo me l’emportés. Feia tanta olor, li resultava tan fàcil anar per terra, com un saltamartí. La dona va xisclar i va marxar cames ajudeu-me amb la cadireta als braços. Va deixar totes les coses allà a terra. Vaig començar a furgar-hi amb el nas. Hi havia un biberó a punt, me’l vaig mamar en dos segons, era dolç i tebi. El paquet gros de bolquers nets el vaig espellifar amb el morro, i en un cistell hi vaig trobar unes pomes delicioses que em van venir molt de gust. Vaig esventrar les maletes, però a dins només hi havia roba. Vaig mastegar algunes joguines de plàstic per enfortir-me les dents, i després vaig trencar alguns potets per veure si eren bons. No eren dolents, em van donar proteïnes. Em vaig tallar una mica la llengua, quan vaig llepar els trossets de vidre, i probablement també me’n vaig empassar alguns, sentia que sota les molars quedaven esmicolats. Vaig fer un rot i em vaig asseure a terra. Quan vaig veure davant meu el cotxe i totes aquelles coses abandonades, vaig tenir com un rampell de comprensió i em vaig dir que aquella dona devia marxar de casa de veritat i s’emportava el seu fill petit i les seves coses i deixava enrere un marit qualsevol. Em va saber greu haver-li complicat la vida. Em vaig acostar al cotxe i vaig provar de posar-hi una mica d’ordre, però no me’n sortia. En última instància ho vaig potinejar tot i amb les dents vaig estirar un vestit que sortia d’una maleta, em vaig dir que m’aniria bé per canviar-me el vestit brut. Vaig portar el vestit fins al banc. Vaig posar-lo a sobre amb molta cura. I aleshores vaig veure que sota el banc hi havia un bassal. Un bassal preciós amb el fang ben tebi sota el sol i l’aigua de pluja fresca acabada de caure. Em vaig ajeure al bassal i vaig estirar les potes, allò em va donar un benestar brutal a les articulacions. A continuació m’hi vaig rebolcar unes quantes vegades, era deliciós, em refrescava la pell irritada i em distenia els músculs, era un massatge per les anques i l’esquena. Em vaig mig endormiscar. Estava tota perfumada de fang i de terra i tenia el nas en el sentit contrari del vent, la qual cosa era una badada. No vaig sentir venir la gent. Per sort, van ser ells els que es van aturar. Em vaig adonar de la seva presència a temps i em vaig girar. Eren la dona, el nen petit i un gendarme. «Es monstruós!», va dir el gendarme. I, tremolant, va desenfundar l’arma. Allò que tremolés em va salvar. Vaig tenir el temps just de posar-me el vestit a la boca i córrer, córrer, travessar el bulevard enmig de tot de cotxes que tocaven el clàxon. Em vaig amagar rere una porta cotxera. Sortir tot seguit d’aquell barri va ser un infern, perquè havien tancat els carrers i havien organitzat una batuda amb els gossos. Per sort, vaig veure unes rates enormes que sortien d’una tapa de claveguera mal tancada, la vaig empènyer amb el nas i vaig poder entrar sota terra. No sé quant de temps vaig passar a les clavegueres. No s’hi estava pas tan malament. S’hi estava calent, hi havia una capa de fang que ho cobria tot. Una nit vaig sortir. Volia marxar cap al camp, sortir de la ciutat, tenia la sensació que hi estaria millor. Començava a tenir gana, a sota terra, i és que jo no menjo com les rates. El carrer on vaig sortir estava ple d’anuncis electorals enganxats a les parets. Hi havia els del meu candidat, si se’m permet dir-ho així, somrient al meu costat des d’un retrat de mig cos, i aquell vespre, sota la claror dels fanals, fresca com una rosa, no em vaig sentir gens malament. Ho feia el maquillatge, segur, i els spotlights, però allò de veure que tanmateix era ben fotogènica, amb el meu vestidet, i que era sana i ben parida, em va fer agafar moral. Per un món més sa, hi havia escrit en lletres grosses entre Edgar i jo. Em vaig dir que era un eslògan de circumstàncies, vull dir que jo acabava de sortir de les clavegueres. No havia perdut el sentit de la moral. Va, som-hi, em vaig dir, fes un esforç. Al fons del meu cap vaig retrobar-hi aquella vella idea d’anar a prendre una dutxa, i al fons de les butxaques els feixos de bitllets, una mica humits però intactes. Vaig inspirar fort. Vaig fer un crit, com els karatekes, i hop!, em vaig posar dreta. El dolor als ronyons em va tallar la respiració. Quan vaig veure el vestit, tibat al meu davant i inflat per les sis mamelles, sobretot comparant-lo amb la foto, quan era fresc i bonic, em vaig sentir una mica desgraciada. Em trobava tanmateix en un estat estrany. Una dutxa, em vaig dir interiorment. Vaig caminar tan de pressa com vaig poder. Vaig entrar en un hotel dels límits de la perifèria. Vaig posar un bitllet en un distribuïdor i vaig obtenir una mena de targeta magnètica que obria la porta de l’habitació i la del quarto de bany. L’hotel tenia un aspecte desert, però era perquè tot funcionava amb targetes magnètiques. Em vaig despullar a l’habitació, la dutxa era just al costat. Vaig treure un barnús net del seu embolcall de plàstic, que duia escrit with compliments, i vaig anar a dutxar-me. Vaig fregar fort. Al principi, l’aigua em semblava una cosa estranya, però després me’n vaig beure tanta com vaig voler i vaig trobar que allò s’assemblava a la pluja. Em vaig rebolcar i regirar una mica sobre les rajoles, però era fred i dur. El sabó with compliments em va recordar la perfumeria, i també les arrels més delicioses, feia olor d’hamamelis. En vaig rosegar una punta, però tenia un gust horrible. Em vaig preguntar què m’agradava més, si les arrels o la perfumeria. En tot cas les clavegueres eren massa brutes, i no hi havia llum. I a més sempre havies de vigilar amb els cocodrils. Vaig plorar una mica, sota la dutxa, i allò em va calmar, com si diguéssim. No aconseguia saber el que havia de fer després. L’hotel semblava una mena de sedàs entre la ciutat i la perifèria. Allà tot era automàtic. Per la finestra veia la gent que entrava i sortia. Anava amb molt de compte a no creuar-me’ls, tots feien cara de saber on anaven, què farien després. Jo no feia res, mirava la televisió, em dutxava. Per la finestra veia les fumeres d’Issy-les-Molineaux, alguns ocells al cel, uns pàrquings immensos, els hipermercats. Vaig passar uns quants dies en aquell hotel, estirada al llit entre dutxa i dutxa. Un cop al dia baixava a posar un bitllet al distribuïdor. M’agradava mirar-me al mirall de l’habitació. Anava ben neta. Descansava. M’estirava al llit i l’esquena ja no em feia mal. Tenia la cara menys inflada. M’esforçava a recuperar un aspecte humà, dormia molt, em pentinava. A les clavegueres m’havien caigut gairebé tots els cabells, però ara em tornaven a créixer. Em tallava les ungles, em depilava les cames i veia que les mamelles es desinflaven, es tornaven cada cop menys visibles, ja només quedaven les taques fosques dels mugrons. Fins i tot havia rentat el vestit en previsió del dia que tornaria a sortir. De mica en mica vaig anar fent amistat amb l’home de la neteja. M’havia aprimat molt, quieta allà i sense moure’m. Amb l’home de la neteja ens vam posar d’acord per senyals, em pujava una hamburguesa cada dia. El bistec amb un 80 per cent de soja passava bé, i l’amanida, i el quètxup, vaig començar a augmentar de pes amb una mica més d’harmonia. Al cap de poc ja no em van quedar bitllets per posar al distribuïdor, aleshores em vaig posar d’acord amb l’home de la neteja, que va trencar el pany magnètic de la meva habitació i va tenir dret a venir-me a veure dos cops al dia. També em va explicar com dutxar-me gratis fent que la porta quedés encallada amb la meva targeta caducada, però vaig estar a punt d’ofegar-me: no m’havia avisat que allò es desinfectava automàticament després de cada utilització. Em vaig guanyar una bona al·lèrgia a aquells productes, però ell em va cuidar molt bé. Com que ell parlava àrab, la conversa no era cap problema, no ens dèiem res, ens fèiem senyals, érem bons amics. No sé com va anar tot plegat, però al cap de poc temps vaig poder posar-me de nou els vestits vells, vull dir que el que havia robat al cotxe de la dona m’anava prou bé, fins i tot era de la meva talla. Potser ho feia la dutxa, o les hamburgueses, o dormir en un llit de veritat, o potser el contacte diari amb l’home de la neteja. Es va enamorar de mi, l’home de la neteja; s’ha de dir que jo tornava a estar bastant bona, i de bon grat hauria passat la resta dels meus dies en aquell hotel amb ell. Al vespre sortia per allà als voltants a collir flors i després les posava a l’habitació, ara ja no me les menjava ni res. L’home de la neteja feia la neteja cada dia, tot era molt net a casa. Un dia em va oferir una foto de carnet d’ell i la vaig enganxar a la paret. Aquella habitació cada cop era més acollidora. Vaig tornar a quedar-me embarassada, aquest cop no hi havia cap dubte. Vaig arribar a entendre el nom de l’home de la neteja, però no a repetir-lo, la qual cosa fa que avui, em sap greu, l’hagi oblidat. Des que havia sabut el meu estat, em cuidava amb totes les atencions. Edgar no sé què més va guanyar les eleccions. Ho vaig veure a la tele, estava davant del meu cartell i feia cara de felicitat. Jo estava contenta per ell. Vaig poder comparar la meva cara a la tele i la meva cara al mirall de l’habitació, ara tornava a estar del tot presentable. Em vaig dir que seria una bona idea anar a veure Edgar per demanar-li feina: ja que era el seu mascaró de proa, la seva líder carismàtica en cert sentit, el partit d’Edgar segurament me’n proporcionaria alguna. Al capdavall havia obtingut uns sagrats contactes, havia apostat pel cavall guanyador, confiant en Edgar. Vaig decidir que faria un esforç de presentació suplementari. Em vaig concedir una setmana per perdre uns quants quilos més, posar-me dreta del tot, arribar a maquillar-me una mica i començar a dir alguna paraula. Des d’ara rebutjava les hamburgueses de l’home de la neteja, i a ell no li agradava que només m’alimentés d’amanides. Les galtes van perdre una mica de vermellor. Les primeres setmanes d’embaràs em feien sentir cansada i m’enfonsaven les galtes. I després els gendarmes van venir a l’hotel i es van emportar l’home de la neteja. No el vaig tornar a veure més, excepte una vegada a la tele, el feien pujar a un avió amb més gent, al davant de les metralletes, i plorava. Em va fer molta pena, però eren les primeres mesures del programa d’Edgar. Com que els de l’hotel no van trobar ningú perquè netegés els lavabos i fes els llits i tal, l’hotel es va tornar cada cop més brut. L’única cosa que encara funcionava eren les dutxes de desinfecció automàtica, però sovint s’espatllaven i ofegaven alguns clients. Van venir a tancar l’hotel i em vaig trobar de nou al carrer. Em vaig dir que, ja que Edgar havia fotut fora tots els àrabs, ara em donaria feina fàcilment, aquell Edgar era el cavall guanyador. Però no sé què va passar, potser l’emoció de trobar-me a fora de nou, o en tot cas la marxa de l’home de la neteja, que al mig del carrer em van agafar unes rampes terribles. Em vaig recargolar i vaig veure que perdia molta sang. Em vaig desmaiar. Va arribar el servei d’Urgències^[3] i van ser ells els que em van despertar. Em sentia estranya. El gendarme que era amb ells va dir: «Però si a qui hem de cridar és a la Societat Protectora d’Animals!». Al meu costat, a terra, hi havia sis cosetes sangonoses que es bellugaven. Per la forma que tenien, ja vaig veure que no durarien gaire. El gendarme va voler acostar-se i jo li vaig ensenyar les dents. Els del servei d’Urgències no s’atrevien ni a tocar-me. Em vaig aixecar amb dificultat, em feia molt mal el ventre. Em vaig posar aquelles sis coses petites a la boca, vaig alçar una tapa del clavegueram i vaig baixar sota terra. Vaig llepar les cosetes amb tota la cura possible. Quan es van tornar fredes, va ser com si per mi ja no hi pogués haver res més. Em vaig arraulir enroscada i no vaig pensar en res més.

Vaig tornar a la superfície quan hi va haver aquella invasió de piranyes. Tothom va fotre el camp. I jo també m’hi vaig veure obligada, a marxar. Avui dia cada cop hi ha més gent que adopta els animals més increïbles i després, quan n’estan tips, pam!, vinga, a les clavegueres. Quan vaig veure les piranyes i vaig notar les primeres mossegades, allò va ser com una onada de terror dins meu, ja no vaig controlar el que feia i vaig fugir cap a fora. No sabia que encara m’estimava tant la vida. Allò em va despertar, com si diguéssim. Les meves neurones van tornar al seu lloc. A fora, a l’aire lliure, em vaig calmar, vaig reordenar una mica les meves idees. Vaig poder-me posar dreta un altre cop. Si havia de caminar de nou per aquella ciutat, havia de trobar urgentment un vestit, i em vaig ajuntar a una colla de rodamons. Va ser una mica dur, al principi. Jo feia bona olor, una olor clara i forta, i a ells els embriagava, aquell perfum de pagès; però la pudor de la gent de ciutat que no es renta he de confessar que no la suporto. I a més feia temps que no havien estat amb una dona, sobretot una de tan galtaplena com jo. Se’n van ben aprofitar, ja us ho podeu imaginar. Tanmateix em van donar una mena de gavardina i una mica de menjar. A la nit, al costat de les vies on dormien, el més important era escapar-se del servei d’Urgències: el que els meus col·legues rodamons no volien sota cap concepte era que se’ls emportessin. Al capdavall amb mi tenien tot el que volien, a més jo cuinava per ells, i no era xerraire, els tenia ben satisfets, com si diguéssim. Vivint amb ells vaig recuperar una certa dignitat. Els que havien votat havien escollit Edgar i esperaven que Edgar els anés a veure. Vaig causar sensació, quan vaig aconseguir parlar i els vaig dir que coneixia Edgar. Vaig voler-los donar una prova, vam trobar un cartell miserable i vell enganxat en una paret de l’estació, però per molt que s’esforçaven a comparar-m’hi no em reconeixien. Jo sí que m’hi reconeixia, em va fer posar trista que ells no em reconeguessin. Al vespre em va tocar una pallissa perquè havia mentit. Per una vegada que parlava… N’estava una mica tipa, dels meus col·legues els rodamons. Per donar-los una lliçó, em vaig dir que havia de trobar Edgar i després havia de tornar a veure’ls ben vestida i ben pentinada i amb una feina nova de trinca. Un vespre els vaig deixar plantats i vaig pujar a la camioneta del servei d’Urgències. Allà em van dir que des d’ara les úniques feines públiques a les quals tenien accés les dones eren les d’assistenta privada o d’acompanyant de viatge. Totes les perfumeries quedarien tancades per respecte als bons costums, i em vaig neguitejar pel director de la cadena. Però em van dir que si coneixia les persones adequades sens dubte aconseguiria trobar una feina de dida als barris alts, o de massatgista del Palais, només que per això s’havia de ser molt guapa. Em va ofendre una mica, allò que es creguessin obligats a precisar. També em van dir que ells, el servei d’Urgències, aviat desapareixerien, que feia bé d’aprofitar-me’n ara, que em donarien menjar calent i roba adequada. El conductor em va dir que si necessitava quedar embarassada per poder ser dida ell em podia proporcionar els serveis. Va ser aleshores quan vaig comprendre que no tot estava perdut i que encara podia agradar als que eren de la meva classe. No vaig aconseguir quedar embarassada. Devia ser un mal moment pels meus fogots, no acabava de copsar mai del tot quin era el mecanisme. Em vaig quedar uns quants dies al servei d’Urgències. Els gendarmes van venir a posar-me els papers en regla a canvi d’informacions sanitàries sobre els meus col·legues els rodamons. Quan vaig tornar a la vora de les vies per exhibir-me tota jo ben vestida i neta, ja no hi vaig trobar ningú, només hi havia cendres i trossos de roba calcinats al costat de les vies. Vaig buscar pertot arreu, però no hi havia dubte que els rodamons havien marxat seguint les vies, com sovint deien que farien. A mi el final dels dos rails em feia somiar. Em vaig asseure al costat de la via i vaig provar de reflexionar sobre el meu futur. Em vaig dir que si per mitjà d’Edgar no arribava enlloc, em posaria a caminar per les vies, perquè al final segur que hi havia el camp i els arbres. Els vespres, al servei d’Urgències, cada cop hi havia més gent que es reunia i cridava molt fort, em van demanar si podia amagar unes armes sota el meu matalàs, que ningú no sospitaria de mi. Em va semblar que allò feia pudor de cremat. Els gendarmes van venir i van tancar definitivament el servei d’Urgències. No van trobar les armes, però van carregar-se la gent que hi havia al davant de la porta i a mi em van arrestar perquè anava contra els bons costums. I això que tenia els papers en regla. Veure morir la gent em va trasbalsar, i vaig començar a fer uns crits que em sortien del fons de les entranyes, com quan van morir els meus fills. Els gendarmes em van voler clavar unes quantes bufetades i vaig veure que obrien uns ulls com unes taronges. Em vaig mirar al retrovisor i em vaig adonar que tenien por de mi, tornava a tenir aquella pinta estranya i rosada, amb la nàpia grossa i unes grans orelles. Els gendarmes no em van voler tocar i de sobte em vaig trobar dins una ambulància. Al manicomi em van caure tots els cabells, però podia jugar amb les orelles igual que abans ho feia amb els cabells, amb coqueteria. Ningú no volia ocupar-se de mi. Ja no podia caminar dreta i dormia sobre la meva caca, em mantenia calenta i me n’agradava l’olor. Em vaig fer amiga de no pas poca gent. Ningú parlava, allà dins, tothom cridava, cantava, bavejava, menjava de quatre grapes i aquesta mena de coses. Ens ho passàvem bé. Ja no hi havia cap psiquiatre perquè un dia els gendarmes els havien arrestat a tots i fins i tot alguns dels cossos es podrien al pati, havíem sentit els trets. Allà dins fèiem el que ens donava la santa gana, us ho ben juro, i no hi havia ningú que ens vingués a emprenyar. A mi, de tant en tant, em venia com un rampell i em deia que havia d’anar a veure Edgar. El problema va ser que les reixes estaven tancades amb cadenes i no teníem res per menjar. Alguns van començar a tenir seriosos problemes de fam. Jo, amb les meves reserves, anava fent, però n’hi havia que em miraven de reüll, amb la mateixa mirada de les piranyes a les clavegueres. Allò em va espantar. Aleshores vaig ser jo qui els va ensenyar com fer-ho. Vaig anar a ensumar els cossos que hi havia al pati i em van semblar bé. Eren calents, tendres, amb uns cucs blancs i grossos que es rebentaven i treien un suc endolcit. Tothom o gairebé tothom hi va anar. Tots els matins furgava amb el morro a les tripes, era el millor que hi havia. Aquells cucs es movien belluguets, entre les dents, després em posava a rostir-me al sol. Allò era el meu esmorzar. Aleshores ningú no tenia cap interès a emprenyar-me. Únicament hi havia alguns esgarriacries esprimatxats que pul·lulaven al voltant nostre i alçaven els braços al cel i es posaven de genolls i deien que seríem condemnats, allà hi vaig reconèixer el meu il·luminat del dia de l’avortament. Ell no em va pas reconèixer. Ja començaven a ser molts, tots els que no em volien reconèixer. Vaig decidir que de tant en tant em rentaria a l’últim lavabo que encara degotava. S’havien de donar uns quants cops amb la ronyonada i unes quantes mossegades, per arribar-hi, però quan aconseguia fer por a tothom podia gaudir d’una certa pau. Va ser d’aquesta manera que darrere les rajoles esquerdades del lavabo vaig trobar-hi llibres, i després en vaig trobar més pertot arreu, com una infecció, fins i tot n’hi havia dins el meu matalàs. Al principi vaig provar de menjar-me’ls, però eren massa secs, en realitat. S’havien de mastegar durant hores i hores. Va ser arrencant uns fulls per veure què en podíem fer que de sobte vaig veure-hi el nom d’Edgar. A força d’haver-lo vist a tots els meus cartells, em resultava fàcil reconèixer aquell nom. Em va deixar intrigada, que potser al llibre també parlaven de mi? Al principi em va costar una mica, allò de llegir, però de seguida em va tornar a la memòria i les altres lletres es van formar ràpidament. A Edgar n’hi havia per matar-lo, i no cal que us digui res més. Em vaig posar a llegir tots els llibres que trobava, em feien passar el temps i oblidar la fam, perquè dels cadàvers ens n’havíem desfet ràpidament. Ara em passava el dia asseguda a les golfes i a la nit m’havia trobat un matalàs no gaire brut per dormir a cobert. Podia descansar, els cabells em tornaven a sortir. A vegades al matí em llevava massa ràpid i em donava un cop de cap al sostre, de nou tenia aquell reflex d’alçar-me sobre les potes del darrere. Un vespre, mentre llegia, van provar d’atrapar-me. Al manicomi ja no quedava res de res per menjar, i, en comparació, per força jo devia ser prou apetitosa. Van tenir un moment de dubte, quan em van trobar asseguda a les golfes llegint. Feia molt de temps que no m’havien vist i s’ha de dir que jo també m’havia aprimat. L’il·luminat era qui anava al capdavant. Quan em va distingir en la penombra es va tornar lívid. «Vade retro! Vade retro!», va dir. A la fi va semblar que m’havia reconegut. Vaig adonar-me que jo ja no semblava una cosa prou comestible perquè se’m mengessin allà mateix, i que faria bé d’aprofitar per tocar el dos abans que allò esdevingués una carnisseria organitzada. Em vaig llançar a tot drap cap al pati i vaig descobrir que tornava a córrer més de pressa dreta que de quatre potes, i que les mamelles ja no m’anaven d’aquí d’allà. M’havia emportat un llibre amb la boca, però me’l vaig poder posar a la mà per respirar millor i em vaig amagar a l’antiga sala de descans dels psiquiatres. Hi vaig trobar una brusa blanca per vestir-me. Allò em va portar vells records, la nostàlgia gairebé em va fer venir les llàgrimes als ulls. A la butxaca de la brusa hi havia un bitllet de vint euros i unes claus. En plena nit, vaig poder obrir les reixes d’amagat. Aferrat a les reixes hi vaig trobar el cos inanimat de l’il·luminat, s’havia desplomat de fam. Vaig sentir pietat per ell. El vaig treure a fora i el vaig deixar a l’entrada d’una església, ben a la vista, em vaig dir que amb una mica de sort el reconeixerien. Més endavant va fer un bon camí, ja ho veureu, i mai me’n va donar les gràcies. I això que li vaig salvar la vida. L’endemà, en una paperera, vaig trobar un diari que es felicitava per la decisió d’Edgar de netejar el manicomi a cops de napalm. A l’aire encara se sentia una pudor estranya, hi havia cendres que voletejaven per tot el barri com una neu gens sana. La dona de la botiga on vaig comprar una mica de pa em va dir que ella n’estava molt contenta, que per les vendes era un impediment aquell focus d’infecció. Al capdavall del carrer hi havia un control, però per sort m’havia guardat els papers i, a més, ara tenia un aspecte seriós, amb la meva brusa blanca. Vaig dir que era infermera. Em van deixar passar. Tornava a parlar, i sens dubte era perquè havia llegit totes aquelles paraules als llibres, havia estat una mena d’entrenament, com si diguéssim. Em vaig instal·lar en un cafè i vaig acabar el llibre que m’havia emportat amagat sota la brusa. Era un llibre de Knut Hamsun o alguna cosa així. Parlava d’animals desapareguts, balenes, arengades, i després dels grans boscos i de les persones que s’estimen i dels dolents que els prenen tots els diners. M’agradava bastant, com a llibre, però hi ha una frase que em va semblar estranya i que deia, encara me’n recordo de memòria: «Després el ganivet s’enfonsa. El mosso li dóna dos impulsos petits, per fer-li travessar la cotna, i després és com si la llarga fulla es fongués en submergir-se fins al mànec a través del greix del coll. Al principi el verro no s’adona de res, continua ajagut uns segons, reflexionant-hi lleugerament. Sí! Aleshores comprèn que l’estan matant i comença a xisclar, amb uns crits ofegats, fins que ja no pot més». Em vaig preguntar què devia ser allò de verro, em va fer venir com una suor freda a l’esquena. Vaig preferir riure-me’n, perquè si no hauria vomitat. Al cafè em van mirar de reüll perquè reia d’una forma estranya, i també van donar un cop d’ull al llibre. Vaig adonar-me que era millor que me’n desfés. A més, aquella frase em semblava una mica mica subversiva, tal com deia el diari que havia llegit. Allò em va donar una idea. Em vaig dir que només havia de portar el llibre a Edgar per participar en la seva gran campanya sanitària, que allò em faria quedar bé i que em donaria feina. Vaig trobar fàcilment el Servei de la Censura, era just al costat del Palais. Quan van veure el llibre, van fer una cara com de fastiguejats. Ningú coneixia Knut Hamsun i jo no els podia informar gaire. Aleshores van cridar un Superior. Jo volia que cridessin Edgar, però em van dir que era absolutament impossible molestar-lo per tan poca cosa. Em vaig sentir ofesa. El Superior va fer cara d’estar encara més fastiguejat que els altres. Va dir que Knut Hamsun no era un tipus gaire clar, parlant amb propietat, però que tampoc es podia dir que fos un enemic del Socialfrancoprogressisme. I altres coses que no vaig acabar d’entendre. I després va dir que l’inic règim intel·locràtic, capitalista i multiètnic, li havia atorgat el premi Nobel o no sé què, a Knut aquell paio, i que aquella era una prova irrefutable de la seva subversió. Va ser així com el Superior ho va resoldre a consciència i va poder enviar el llibre al crematori. Vaig trobar que havia estat tremendament eficaç, el Superior aquell. L’hi vaig dir i em va demanar què feia aquell vespre. Vaig comprendre que anava pel bon camí. Vaig passar-me tota la tarda a l’habitació de l’hotel per mirar de posar-me maca, però més aviat tornava a empitjorar. Vaig pensar que segurament a través del Superior podria arribar fins a Edgar. El Superior va fer cara d’estar una mica decebut, quan em va tornar a veure a la cita del vespre. Em va invitar al restaurant, però vam sopar de pressa i corrents. Em mirava de manera estranya. Quan vam ser a casa seva, va tenir pana, com si diguéssim, i allò el va fer sentir tan humiliat que em va fer fora. De nou em feia un mal terrible la ronyonada. Pel que fa a Edgar, havia fracassat. Vaig tornar a les runes del manicomi i vaig trobar un altre llibre, que, tot i que estava mig cremat, segurament encara podia representar un perill si queia en males mans. Ja no recordo el títol del llibre. Al Servei de la Censura, tot i que anteriorment només hi havia anat una vegada, van fer cara d’estar tips de veure’m, fins i tot n’hi havia un que es tapava el nas. A penes van donar un cop d’ull al llibre i ja em van voler despatxar. Aleshores em vaig treure un as de la màniga. Vaig dir que jo era la musa d’Edgar, la que hi havia als cartells electorals. Tothom va esclafir a riure. El Superior va sortir per veure què era aquell desordre. Els empleats l’hi van explicar, i es pixaven de riure. Aleshores la cara del Superior es va il·luminar, em va mirar als ulls i va dir que sí, i tant, que em reconeixia molt bé encara que durant tot aquell temps no m’hagués cuidat gaire. Jo, en ell, amb aquell quepis i aquell uniforme, tampoc no hi havia reconegut el senyor que m’havia lliurat dels gossos a l’Aqualand, d’alguna manera el meu descobridor. De cop i volta tots els empleats tenien el nas enfonsat als seus dossiers. El Superior em va portar al Palais. Quan em va veure, Edgar va fer cara de content, em va donar la mà i va fer marxar les dues massatgistes. Va fer que em donessin una habitació en ple Palais. Van venir uns periodistes i em van donar un text perquè me l’aprengués de memòria, en el qual explicava tot el bé que m’havia fet Edgar i de quina manera ell havia fet ressorgir la meva carrera d’actriu. Hi havia la tele i tot. A la nit —l’endemà havia de començar els assajos per un anunci en substitució d’una actriu culpable d’alta traïció—, em van tornar aquelles rampes terribles als ronyons i em vaig dir que allò feia mala espina, que justament ara que trobava una feina tot tornava a començar com abans. Al matí, tots els meus cabells encatifaven el coixí. De moment em vaig dir que ja estava, que allò era un càncer, que patia un desenvolupament anàrquic de les cèl·lules perquè no havia viscut prou segons el diapasó del meu cos. Vaig voler fugir d’amagat, però vaig descobrir que la meva porta estava tancada amb clau. Quan els goril·les d’Edgar em van venir a buscar per portar-me a l’estudi de televisió i em van veure en aquell estat, van fer cara d’emprenyats, i fins i tot ells es van adonar a l’instant que no colaria com a musa.

«Per un món més sa», va remugar Edgar en veure’m. Va fer venir un metge, que em va demanar si m’havia passejat pels voltants de Goliath, jo no sabia de què em parlava. Era la nova central nuclear que havia fet construir Edgar. Només vaig dir que havia treballat en una perfumeria i Edgar va comentar que potser els productes químics… Semblava que allò li interessava, a Edgar. El metge va dir que era possible, però en dosis molt altes, que no hi havia res segur, i que en tot cas resultava extremament car. Edgar va dir que tanmateix seria collonut si es poguessin transformar les presons en corts de porcs, que allò com a mínim proporcionaria proteïnes a bon preu. El metge es va posar a fer broma amb Edgar. Jo no hi he entès mai res, en política. Tot el que sé és que em sentia molt contenta d’estar en mans d’un metge que semblava competent, i al preu que van… Edgar va trucar per un intèrfon i endevineu qui vaig veure aparèixer: el director de la perfumeria. Duia un quepis negre bonic i encara estava més gras que abans. Per desgràcia no em va reconèixer. Segurament hi va haver un gran malentès, perquè em va portar a una presó molt freda on totes les nits se sentien uns crits aguts que no em deixaven dormir. Tenia mala pinta, allò. Vaig tornar a no poder-me alçar i a fer uns crits que em venien de l’estómac, era més fort que jo. El pitjor és que no veia el sol en tot el dia. Al cap de molt de temps, no sabria dir quant, em van venir a buscar. Edgar en persona, amb tots els seus goril·les. Anaven una mica borratxos o què sé jo. També hi havia alguns dels gossos de presa de l’Aqualand i em feien festes, allò em va reconfortar una mica. Els goril·les em van posar un collar i se’m van emportar cap a les habitacions de dalt de tot del Palais, Edgar cantava tot de cançons marranes amb bastanta mala llet, el maleït Edgar. Jo ja no podia fer ni una passa, sens dubte per culpa de la fam. Vam arribar a una gran sala il·luminada amb tot de gent que ballava. Hi havia llums d’aranya al sostre i uns tapissos d’aquests que es fan ara, jo només tenia ulls per les taules plenes de menjar i les grans soperes fumejants. Tothom va cridar, quan em va veure, i va deixar de ballar per envoltar-me. Se sentia olor de Yerling, aquella gent era molt elegant i anava molt ben vestida. Hi havia unes dones amb Loup-Y-Es-Tu que deien que Edgar sempre tenia unes idees sublims per les seves festes i que tiraven el cap enrere tot deixant anar grans sospirs. Un senyor va enfilar una noia encamellada a la meva esquena i, feble com estava, vaig haver d’anar d’una punta a l’altra de la sala amb la noia morta de riure a la meva esquena. Tothom aplaudia, per primera vegada a la vida era la reina d’una festa, però la veritat és que hauria preferit menjar les sobres d’alguna cosa. Per sort, la noia anava tan beguda que va acabar vomitant sobre el parquet, de tan xarbotada que estava, i vaig poder menjar una mica, en fi, ja m’enteneu. Aleshores allò ja va ser el deliri, l’orquestra ni se sentia de tant que reia la gent, i van començar a llançar-me trossos de cérvol rostit, talls de girafa, terrines senceres plenes de caviar, pastissos de xarop d’aurons, fruites d’Àfrica, i sobretot tòfones, són bones les tòfones. Quin festí! M’havia d’alçar sobre les potes del darrere i estirar el coll i fer esforços per arribar a alimentar-me, però eren les regles del joc. Es divertien molt. El xampany que em feien beure em va fer rodar una mica el cap, i em va posar sentimental; vaig plorar de gratitud per tota aquella gent que em donava menjar. Una senyora amb un vestit de lazuré molt bonic de la casa Gilda em va abraçar i em va fer un petó a cada galta, somicava i em deia coses incoherents, m’hauria agradat entendre-les. Ens vam ajeure per terra totes dues i ella feia cara d’estimar-me molt. Vaig plorar encara més de tant que m’emocionava la situació, feia molt temps que ningú no em donava una prova d’afecte com aquella. La senyora va dir mig quequejant: «Però si plora! Si està plorant!». Aleshores la gent va fer una rotllana al meu voltant, l’orquestra tocava la dansa de les oques o alguna cosa per l’estil, d’aquestes tan antiquades. S’ha de dir que la gent chic en sap, de fer festes. Ara pertot arreu a terra hi havia caviar i ous de perdiu esclafats, la gent relliscava mentre ballava un vals. Edgar havia fet despullar una noia i volia que de totes totes jo li olorés el cul, Edgar sempre està a punt de fer gresca. I després, de cop, l’orquestra va parar de tocar i un goril·la va avisar Edgar. Edgar es va alçar com va poder, de sobte va recuperar una gran dignitat, i va dir: «Estimats amics, és mitjanit». Aleshores tothom va començar a cridar i jo em vaig preguntar si havia arribat l’hora de la fi del món o què, però tots s’abraçaven i es feien petons, i jo mateixa em vaig trobar plena de marques de llavis pintats pertot arreu, de Yerling i de Gilda i també de Loup-Y-Es-Tu, es notava que no érem en un lloc qualsevol. Es van sentir les dotze enormes campanades de la catedral que Edgar havia fet construir al lloc de l’Arc de Triomf. Després van començar a saltar un altre cop els taps de xampany. Jo ja no podia més de tant xampany, començava a trobar-me malament, després d’aquell llarg període de privacions a la presó. Relliscava pel parquet encerat i empastifat, queia a cada moment i se m’aplanaven les mamelles; la gent reia, però jo ja no era el centre de la festa, es veia que se n’havien cansat. Edgar va portar el segon número de l’espectacle. Em vaig dir que per una vegada jo no hi tindria res a veure, en aquell moment estava contenta de ser tan poc sexi, em sentia tan cansada que no hauria estat bona per res. La noia guapíssima que havia portat Edgar xisclava i s’agitava convulsa. No va resistir-ho gaire estona, jove com era. Quan tots van acabar de divertir-se, ella va començar a donar voltes per la sala amb els ulls completament en blanc, un atac de cansament sens dubte, la falta de costum. Coneixent Edgar, sabia que no se n’aniria amb les mans buides, vaig voler anar a consolar-la, però definitivament cap so articulat no volia sortir de la meva boca. Un dels goril·les es va emportar aquella mossa a una sala del costat, vaig veure com s’hi distreia una mica i després com li engegava un tret al cap. Em va caure l’ànima als peus. Sort que Edgar no va veure res, perquè si no el goril·la ho hauria tingut clar. Van portar més noies i també alguns nois perquè es divertissin amb nosaltres. El parquet, que relliscava moltíssim, es va tornar enganxós, amb tota aquella sang, però com a mínim vaig poder recuperar l’equilibri. Aquells nois tan joves em van fer com pena, no hi estaven acostumats a allò, ells, i vaig començar a rosegar les lligadures d’un que l’havien deixat allà plantat, ningú s’ocupava d’ell i cridava amb alguna cosa que li cremava al cul o què sé jo. Hauria estat millor que no m’hi fiqués. No us ho creureu, però un tipus em va veure al costat del noi i va començar a fer-me tot de marranades fastigoses. Li volia fer entendre que s’equivocava, que no era la que es pensava, però no hi havia res a fer. Com que em feia l’esquerpa, va començar a donar-me cops de fuet, però ja podia anar fent: ara tenia la pell dura. Quan semblava que tothom es divertia més, l’orquestra va deixar de tocar un altre cop. Vaig veure entrar el meu morabit, vestit tot de color blanc, amb els seus vestits de salvatge un altre cop però amb la pell molt clara. De prop es veia que els productes blanquejadors de la casa Loup-Y-Es-Tu no acabaven de ser perfectes, tenia la pell com empastifada. El morabit va dir: «Penediu-vos, germans», i va passejar una mena d’espiral d’or grossa per sobre de tots els assistents. Tothom es va estirar a terra de bocaterrosa, les dones van anar fins al morabit per fer-li petons a la part inferior del vestit i hi havia altres persones que es convulsionaven enmig de tremolors. Hauria estat un efecte bonic, molt emocionant, si el silenci hagués estat realment absolut, com a les catedrals, però els meus budells, amb tant de menjar, no paraven de fer sorolls; era empipador, me n’hauria tornat tot seguit a sota terra. Per sort meva, hi havia una noia penjada pels cabells d’un llum d’aranya que encara feia més soroll, tot el seu interior regalimava per terra, els budells i tal, s’hi havien ben divertit, amb ella. El morabit, amb la seva gran bondat, va anar a despenjar la noia i a beneir les altres que eren per terra, va fer un gest perquè endrecessin tot allò i va dir: «Ara torneu a casa vostra, amics, i recolliu-vos per aquest tercer mil·lenni que ve, i pregueu perquè l’esperit de l’Espiral inspiri benauradament el nostre cap beneït». Vaig veure Edgar que s’ajupia i feia un petó a la part inferior del vestit del morabit, i després agafava l’enorme espiral daurada i l’alçava per sobre els caps de la gent. Després, amb un gest, va fer marxar tota aquella gent prosternada amb vestit d’etiqueta. El morabit havia progressat, des dels temps de la perfumeria. També és cert que en aquella època, al seu loft dels barris africans, ja hi rebia els més alts responsables polítics. Unes dones de la neteja amb cara d’endormiscades van arribar amb escombres i galledes. Sentia el morabit que discutia amb Edgar sobre una cerimònia a la catedral, el pobre Edgar no dormiria gaire. Es feia de dia, a les dauradures i al parquet apareixien bonics reflexos, a mi em trasbalsava, allò de contemplar el sol. Una dona de la neteja em va trobar sota un tapís i va dir: «I d’això què en fem, senyor Edgar?». Edgar, que sempre ha estimat molt la gent normal i corrent, va respondre: «Es el meu regal d’Any Nou pels empleats del Palais». Vaig veure com s’il·luminava el rostre d’aquella bona dona, que era tot pell i ossos. «Oh, gràcies, gràcies, senyor Edgar», va dir. Jo no estava disposada a vendre la meva pell tan fàcilment, i tant que no, per qui em prenien. Vaig posar-me a grunyir feroçment i vaig veure el morabit que mirava cap a mi. «Però Edgar —va dir tot rient—, d’on l’ha pogut treure un porc tal com estan les coses?». «Ja ho sap —va respondre Edgar—, tinc contactes pertot arreu, jo». Tots dos van riure. «No, ara seriosament —va dir en veu baixa Edgar, però jo tenia l’orella molt fina—, és un cas bastant interessant, potser un efecte de Goliath, o potser un còctel de porqueries diverses, ho hauria de fer estudiar pels meus científics. Se n’adona, de les possibilitats, a llarg termini?». Edgar va tornar a riure, però el morabit de cop s’havia posat seriós. «Ja he vist altres sortilegis d’aquesta mena, al meu país», va dir. «No pateixi —va dir Edgar—, no es repetirà, l’espiral és el Tamestat del poble». I va començar a riure de nou. «Això no té res a veure amb l’espiral», va dir el morabit seriós. Se’m va apropar i em va acariciar carinyosament. «Va tot bé, reina meva?», em va preguntar a mitja veu. Vaig comprendre que m’havia reconegut, la qual cosa em va reconfortar moltíssim. «Un dia li presentaré l’amo de la casa Loup-Y-Es-Tu —va dir el morabit a Edgar—, prepari’s per una sorpresa». «M’horroritzen les sorpreses —va dir Edgar amb un aire cansat—, però m’agraden els cops d’efecte; si aconsegueix deixar-me atònit, el faré nomenar comanador dels creients en lloc d’aquell imbècil de Marchepiède, però el porc aquest deixi-me’l, que em diverteix». Aleshores, imagineu-vos-ho, els dos alts dignataris van començar a acariciar-me el llom, el morabit prometia una excel·lent botifarra de les Antilles a Edgar, Edgar prometia al morabit allò de ser el cap dels creients, però ni l’un ni l’altre em volien deixar anar. Em sentia afalagada en extrem. «Ja l’hi tornaré», va dir a la fi el morabit, i va fer algun senyal a Edgar, no ho sé, amb la mà, i Edgar va quedar no se sap ben bé què i em va deixar anar la cua. Vaig marxar tota altiva amb el morabit; com a mínim, de tots dos era el que preferia.

«Et vaig dir que em vinguessis a veure abans —em va dir el morabit a la part del darrere del seu cotxe amb xofer—, mira en quin estat et trobes ara». Em feia una mica de vergonya. Vam arribar a casa seva, s’havia traslladat a un loft més gran al barri dels negocis, i em va deixar en una habitació per mi sola, al mateix pis, i em va demanar que no m’anés fent caca pertot arreu. Després el morabit es va dedicar a preparar uns ungüents per mi, a fer-me massatges pertot arreu, a fer-me beure coses estranyes. Va fer matar l’últim rinoceront d’Àfrica per mi, per obtenir polsim de la banya, fixeu-vos-hi bé, al preu que està. Jo em tornava verda, blava, el morabit no estava mai content, la meva cua de tirabuixó s’anava atrofiant de mica en mica, però les orelles, el morro, aguantaven bé. Jo em deixava fer, alimentada, amb allotjament, aviciada, què més voleu. Vaig començar a devorar tots els llibres del morabit, però eren massa espantosos, de fet: parlaven de zombis, d’homes transformats en bèsties salvatges, de misteris inexplicats als tròpics, ja n’arriben a passar de coses en aquells països. Deu fer-ho el clima. En tot cas, al morabit li feia molta gràcia, allò de veure’m llegir, cada cop ens vam fer més amics. Una cosa bona és que de mica en mica vaig recuperar l’ús de la paraula, i vam poder xerrar tots dos. Tot plegat anava millorant, com si diguéssim, em tornaven a sortir els cabells, gairebé podia caminar dreta, tornava a tenir cinc dits a les potes del davant. Hi havia l’amiga del morabit, que estava una mica gelosa, deia que el morabit tindria problemes amb la Protectora d’Animals, si mantenia un animal a casa. L’amiga del morabit era aquella senyora bastant gran que era l’antiga amiga de la meva clienta assassinada, la senyora que plorava sempre a la placeta, no sé si em seguiu. La senyora s’havia consolat de pressa, amb el morabit negre aquell, i a més a més era un home, definitivament la gent té uns costums ben canviants. L’amiga del morabit deia al morabit que la Societat Protectora d’Animals tenia molta influència avui dia, segons sembla una antiga actriu amiga d’Edgar havia obtingut el Secretariat dels Bons Costums del Ministeri de l’Interior, i no es dedicava pas a fer broma. «De moment —deia la senyora amb un aspecte contrariat—, els defensors dels drets de l’home ja són a la presó». El morabit li xiuxiuejava que no parlés tan alt, i mirava inquiet al seu voltant. «De totes maneres —deia el morabit amb una veu penetrant—, el nostre estimat Edgar ha trobat una manera radical per treure’s la màscara». I em mirava amb una cara com si diguéssim de preocupació, i a mi em reconfortava que s’inquietés per mi d’aquella manera. El morabit treballava de valent per trobar un antídot. Estava convençut que jo tenia alguna cosa que no era normal, estava molt inquieta. I a més hi havia tots aquells productes que em feia ingerir, sens dubte no devien ser gens bons per la salut. El morabit repetia que a la fi en trauria alguna cosa, que ho trobaria, que ho comprendria, o que en darrera instància sabia a qui adreçar-me. Però la senyora volia desfer-se de mi de totes totes, i de seguida. S’ha de dir que des que m’aguantava dreta i parlava i tal, el morabit i jo havíem començat a tontejar un altre cop. El morabit deia a la senyora que jo era un ésser excepcional, fixeu-vos. Malauradament, aquest període feliç no va durar gaire, mai no he tingut sort a la vida. Un comando de la Protectora d’Animals es va presentar un matí al loft i el morabit i la seva dona van ser detinguts. Va ser Marchepiède, qui va esdevenir cap dels creients. Ho sé perquè a continuació va ser ell qui es va ocupar de mi. Marchepiède, ja no corro cap perill si us ho dic ara, és el boig furiós del dia de l’avortament, el tipus que vaig treure del manicomi i tal, ja veieu per qui estàvem governats. No semblava que Edgar tingués cap dret a dir res ara, em fa l’efecte que Marchepiède el tenia entravessat perquè havia preferit un negre per la direcció de la catedral o què sé jo. Ja no es veien negres pels carrers; en tot cas no sé què se’n va fer, del morabit. Marchepiède ho va provar tot amb mi, era escèptic. Edgar ja li podia anar dient que jo no era la que semblava, que Marchepiède no el volia creure. Deia que allò era impossible, per Déu. Vaig viure nombroses sessions d’exorcisme. Em colpejaven amb espirals i amb creus, la catedral estava reservada només per mi, vam passar als assots i a d’altres coses, fins i tot quan tenia millor aspecte. Sortia d’aquelles sessions completament esllomada. A força de repetir sense parar la seva història, Edgar va caure en desgràcia, em penso que és per això que Marchepiède el va fer internar, ja us en recordeu, se’n va parlar molt de la malaltia mental d’Edgar. Es veu que renillava i que només menjava herba, de quatre grapes. Pobre Edgar. Bé, després ja coneixeu la resta. La guerra va esclatar i tal, hi va haver l’Epidèmia, i després tot el seguit de penúries. Jo, durant tot aquell temps, em vaig amagar a la cripta de la catedral, imagineu-vos si m’haguessin trobat. Al mercat negre hauria donat ben bé els meus cinc mil euros el quilo, i no vull ser pretensiosa. Quan vaig tornar a sortir tothom m’havia oblidat, en tot cas no sé què se’n va fer, de Marchepiède i els altres, fa molt temps que no llegeixo els diaris. Tot tornava a estar en calma, es notava als carrers. No sabia on anar. L’única adreça que recordava, a part de la d’Honoré —però us ho imagineu, tornar a casa d’Honoré?— era la del morabit. Vaig anar-hi a trucar. Doncs bé, no us ho creureu, ell era allà, i la senyora també. Tots dos havien envellit de cop. El morabit tenia com si diguéssim unes excrescències blanquinoses a la pell, uns tumors que li donaven un aspecte d’elefant vell. Va ser per com em mirava que vaig veure que ara tornava a tenir una bona pinta, sens dubte era cosa del temps passat amb tranquil·litat a la cripta. Em van veure arribar com si hagués ressuscitat d’entre els morts. El morabit em va abraçar fort, però em va demanar que ara els deixés en pau, que ell ja no podia fer res per mi. Em va donar una adreça on podia anar. Era la del director de la casa Loup-Y-Es-Tu.

El director de la casa Loup-Y-Es-Tu em va acollir calorosament quan li vaig dir que hi anava de part del morabit. El director de la casa Loup-Y-Es-Tu era realment molt guapo, encara més que Honoré. En lloc de donar-me la mà, em va ensumar el cul, però a part d’això era molt chic, molt elegant com a home, molt ben vestit i tal. Em va dir que havia sentit parlar molt de mi, que coneixia bé el problema. Em va fer sentir alleujada, allò que no li hagués d’explicar res, perquè en aquell moment em trobava més o menys en bona forma, però em feia por que no durés gaire. El director de la casa Loup-Y-Es-Tu em va servir un Bloody Mary i em va explicar que allò anava i venia, un dia eres com tothom i l’endemà et trobaves bramant o rugint, segons, però que a força de voluntat un es podia controlar. El director de la casa Loup-Y-Es-Tu em va explicar que, en el seu cas, ell havia aconseguit regular-se amb la lluna. Mai no hi havia pensat, jo. Després em va demanar què feia aquell vespre. Es notava que per ell estava bona, i ell era tan guapo, tan amable, tenia la sensació que estava somiant. Em va dir que els molls del Sena, des que els havien reconstruït, eren esplèndids sota la lluna, i que coneixia un bon restaurant. Em va fer un gran somriure. Tenia dos ullals blancs i sublims que li sobresortien punxeguts, i uns bigotis fins i daurats que li arribaven fins a les orelles. Vaig caure d’esquena de tan guapo que era. Ens passejàvem pels molls del Sena i de sobte el director de la casa Loup-Y-Es-Tu (de nom es deia Yvan) se’m va abraonar i em va dir, com si diguéssim panteixant: «Vés-te’n de pressa, afanya’t», em va dir. Havíem passat una bona vetllada, no entenia per què m’ho deia. Però quan de sobte vaig veure el cap que tenia, vaig marxar volant. Em vaig amagar darrere un arbre i vaig observar, no suportava la idea de deixar passar un home com aquell. El director de la casa Loup-Y-Es-Tu es va asseure en un banc i es va posar les mans al cap. Tenia un aspecte molt cansat. Va passar una bona estona. La lluna va sortir de darrere els núvols just al damunt de les ruïnes del Pont-Neuf, produïa una efecte preciós. Feia unes ziga-zagues de llum sobre l’aigua, i els arcs boterells o no sé què que encara quedaven drets cap a la part de l’Ile brillaven intensament dins el cel negre. Feia molt de temps que no havia sortit fins al costat de l’aigua. El Palais estava completament destruït, però totes aquelles enormes voltes encabestrades per allà terra i aquelles estàtues ajagudes i aquella espècie d’armadura piramidal que s’entreveia pel gran esvoranc, tot allò tenia encant, per mi, era emocionant sota la lluna, tot era d’un blanc-grisós marmori. Per un moment gairebé m’havia oblidat del meu Yvan. Vaig sentir com un crit al costat del banc. Yvan estava dret, alçava el seu rostre cap a la lluna i li ensenyava el puny. Em vaig quedar petrificada. I després Yvan es va posar de quatre potes. L’esquena se li va arquejar. La roba se li va esparracar de dalt a baix i uns pèls grisos i llargs se li van eriçar per entre els estrips, el cos se li va eixamplar i també es va esberlar a les espatlles i a les mànigues. La cara d’Yvan s’havia deformat completament: llarga i angulosa, li brillava de les baves i les dents, i els cabells, més espessos, li havien crescut fins a cobrir-li del tot les espatlles. La lluna era dins els ulls d’Yvan, com un esclat blanc i fred sota les parpelles. Es veia que patia, Yvan, se sentia la seva respiració. Tenia les mans recargolades a la terra, com retallades, colgades, aferrades al terra, plenes de nusos i d’urpes. Era com si no poguessin desfer-se del terra, les mans d’Yvan, i com si al mateix temps li volguessin fer pagar allò, al terra, perquè el grataven amb força. Yvan va donar un cop d’espatlla violent i tot el seu darrere es va moure com un arbre arrencat. Les sabates van explotar, les mans van esparracar la terra i la terra va volar pertot arreu. Yvan es va moure en bloc. Avançava, era enorme, es girava cap a la lluna. Alguna cosa dins el seu cos va cridar, li va pujar de l’estómac com quan jo sento la mort. La lluna va empal·lidir. Les ruïnes del nostre voltant es van immobilitzar, per dir-ho d’alguna manera, i l’aigua va deixar de córrer. Yvan va tornar a cridar. La sang se’m va gelar a les venes, em sentia incapaç de moure’m. Ni tan sols tenia por, tots els músculs i el cor semblaven morts. Sentia que el món, sota el crit d’Yvan, s’aturava i deixava de viure, era com si tota la història del món quedés nuada en aquell crit, no sé com explicar-ho, tot el que ens ha passat des de sempre. Algú es va apropar. Per Yvan allò no era cap problema, va fer un salt. Aquell algú no s’ho creia, el que havia sentit, es notava en l’ambient que estava excitat. Després no es va sentir res de res. Una onada de terror i s’ha acabat. Ni tan sols un crit. Yvan dansava a l’entorn del cadàver. Era sorprenent veure Yvan tan lleuger, un funàmbul sota la lluna, amb la seva cua argentada donava copets al cel i era com una foguera bonica. Tota aquella massa esberlada del seu cos i el dolor dels primers moviments havien desaparegut sota la seva pell de lluna o sota les dentegades tan precises, sota els salts, sota les cabrioles salvatges, sota els grans somriures blancs. Em vaig enamorar follament d’Yvan. Encara no m’atrevia a sortir, vaig esperar que s’hagués ben atipat. Quan vaig veure que es llepava el morro a tocar de l’aigua i que es netejava les potes i que gairebé s’havia begut tota la sang, m’hi vaig acostar a poc a poc. Yvan em va veure. «Ara sí que estic bé», va dir Yvan. Vaig comprendre que m’hi podia acostar més. Vaig agafar el coll d’Yvan entre els meus braços i li vaig fer un petó al mig de les dues orelles, era dolç, era calent. Yvan es va estirar a terra i li vaig gratar el pit i em vaig ajeure al seu damunt per aprofitar la seva bona olor. Li vaig fer un petó al coll, li vaig fer un petó al morro, li vaig llepar les dents, li vaig mossegar la llengua. Yvan reia de felicitat, em llepava tota, es va encavalcar sobre meu i jo em vaig girar d’esquena, ens vam posar a gemegar tots dos de tan feliços que érem. Després Yvan es va asseure sobre el seu darrere i jo em vaig ajeure entre les seves potes. Ens vam quedar allà molta estona, deixant-nos portar per la felicitat. De tant en tant em mirava Yvan, m’alçava sobre els colzes i li somreia i ell em somreia. Yvan era gris platejat, amb un morro llarg alhora sòlid i molt estilitzat, una figura viril, forta, elegant, amb unes potes llargues ben recobertes i un coll molt llarg, pelut i suau. Yvan era l’encarnació de la bellesa. El sol va començar a sortir i Yvan es va adormir amb el morro sobre les potes. Em vaig quedar asseguda al seu costat, vetllant-lo, així si passava algú podria pensar que era el meu gos, un gos enorme. Aquella idea em feia somriure, m’entendria. El sol emetia uns reflexos groc pàl·lid sobre el Sena, la lluna desapareixia. Les ruïnes del Palais quedaven com enterbolides enmig d’un vapor grogós, que feia aparèixer un polsim molt fi en suspensió, una pols de llum que queia suaument sobre les coses. Els últims esclats de vidre sobre la piràmide no te’ls podies pas mirar de cara, de tant que brillaven, era com si les biguetes estiguessin cobertes per un vel d’or. Vaig sentir que Yvan es movia contra els meus genolls. Va ser una sensació estranya, veure com el sol diluïa —com si diguéssim— Yvan, esborrava del seu musell els trets que li enterbolien el rostre, fonia els seus ulls felins, perfilava de nou les orelles i li afaitava la pell. Yvan espurnejava, gairebé no se’l distingia en aquell halo que l’encenia, que l’esborrava, vaig pensar-me que em fondria lentament en els seus braços i vaig cridar i el vaig abraçar fort. Però tot allò va passar molt suaument. El sol va tocar els trossos de paret encara drets de la vella catedral i l’esclat dels raigs es va atenuar. Yvan va tornar a alçar el cap i vaig veure el seu rostre d’home. Es va posar dret i em va allargar la mà.

«Som-hi», va dir. Anava tot nu, a mi em va agafar un atac de riure. Vam tornar al seu apartament a peu, per sort no hi havia gaire gent pels carrers; de tota manera la gent, d’ençà del cas d’Edgar, ja n’havien vist altres.

Aleshores va començar el període més bonic de la meva vida. Ara que hi torno a pensar m’entristeixo. Pobre Yvan. Ens vam estar uns quants mesos junts al seu apartament. Cada cop que hi havia lluna plena, Yvan sortia a fer un mos. M’havia ensenyat com adaptar el meu propi ritme a les fluctuacions de la lluna, però a mi em costava molt més que a ell, em fa l’efecte que ell ho portava realment a la sang. Deia que el meu ritme hormonal alterava el funcionament, es veu que no sabia gaire bé el que passa amb les femelles. Però tot era cosa de posar-hi molta voluntat. Quan ja en tenia prou, de ser una truja, si ja havia durat massa o si havia anat malament per alguna raó o altra, m’aïllava a la nostra habitació i feia exercicis de respiració, em concentrava al màxim. Encara és el que provo de fer avui dia per escriure millor, per aguantar millor la ploma, però des que Yvan és mort cada vegada em costa més. De totes maneres, ara, quina importància té, això de ser un porc? Estic molt bé com estic, no veig ningú si no és alguns congèneres, i la idea de tornar a la ciutat em cansa només de pensar-hi. Els millors moments, amb Yvan, eren quan jo anava calenta. Anàvem molt amb compte de no cridar gaire, pels veïns, però és que ens ho passàvem tan bé! Yvan m’estimava de la mateixa manera quan era un ésser humà que quan era una truja. Deia que era formidable tenir dues maneres de ser, dues femelles pel preu d’una, d’alguna manera, mira que hi rèiem, amb això. Yvan va deixar de banda tots els seus negocis per disfrutar més de la vida amb mi, va vendre Loup-Y-Es-Tu a la Yerling, nedàvem en l’abundància. Yvan em vestia amb els models més bonics. També havia fet una donació enorme al Govern dels Ciutadans Lliures per la reconstrucció del Pont-Neuf, en record de la nostra primera nit. Sovint hi anàvem a passejar, quan jo estava prou presentable per la gent del carrer. Sempre em feia sentir tremendament orgullosa veure la placa amb el nom d’Yvan al Pont-Neuf. Malauradament no el van acabar mai, el pont, l’únic que el podia passar d’una banda a l’altra, amb un salt potent, era Yvan les nits de lluna plena, i és que era tan fort, ell… Una gran part dels diners d’Yvan havia estat malversada, va ser un gran escàndol, però Yvan va declarar que ell no se’n volia pas ocupar, que el Pont estava molt bé com estava. La gent no ho va entendre, s’ha de dir que no era gaire pràctic pel que fa al trànsit, per sort el Ministeri va tenir la idea d’explotar la bretxa de l’antic Palais per fer una autopista urbana. Bé, allò enlletgia una mica el paisatge, Yvan es va preguntar si hi havia d’intervenir, però havia decidit no tenir gairebé gens de presència en la vida mundana ni política. Ho va deixar tot per dedicar-se exclusivament a mi. De tant en tant, quan passejàvem pel Pont-Neuf, trobàvem alguns paparazzi; Yvan no em deixava llegir els articles perquè es veu que no hi sortia gaire ben parada, les fotos no m’afavorien mai i em tractaven de truja grassa, i amb Yvan ens en fotíem i fèiem broma. No sabria dir-vos fins a quin punt tot allò m’era igual, aleshores. La gent estava gelosa perquè el cèlebre Yvan de la casa Loup-Y-Es-Tu ho havia deixat tot per una truja grassa, i això els preocupava, però no podien entendre res. I més tenint en compte que just aleshores es va conèixer pels diaris la mort del morabit. Els experts es van començar a interessar per les antigues cremes blanquejadores de la casa Loup-Y-Es-Tu, Yvan estava molt content d’haver-se’n allunyat. Va fer sufocar l’afer amb les seves relacions al Ministeri i va oferir totes les seves accions de la Yerling a la vella amiga del morabit. Vam començar a viatjar. A vegades era una mica complicat, perquè amb tots aquells problemes, els aliments exòtics, els aparells d’aire condicionat, el monsó i jo què sé què més, no aconseguíem mantenir una forma prou humana per sortir de l’habitació de l’hotel. Però era molt excitant quedar-se així tancats tots dos, dins el llit sota la tela mosquitera, els periodistes feien les suposicions més beneites sobre la nostra absència. I després, a la llarga, vam aprendre a fer el cor fort. Yvan, que en altre temps era famós per les seves excentricitats, em va posar un collar de diamants i ens passejàvem junts, ell dret i jo agafada del collar, era el porc privat d’Yvan de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que tenen un pequinès o una boa. Allò no ho hauríem pogut fer mai a París, Yvan hauria tingut massa problemes amb la Protectora d’Animals. No ens podíem arriscar que em separessin d’ell per acabar en un corral o alguna cosa pitjor. Per això ens quedàvem tant a l’estranger. A més era pràctic per les nits de lluna plena: els xinesos o els negres no estan tan ben comptats com els parisencs. Malauradament, quan els Ciutadans Lliures, aquells cretins, es van barallar amb tot el món a causa de les seves idees d’autarquia comunitària —per sort Yvan havia venut Loup-Y-Es-Tu a temps—, vam haver de tornar a París. La vida es va fer una mica més complicada perquè la gent que Yvan coneixia al govern havia estat empresonada, va ser aquella època dels Grans Processos, en fi ja us en recordeu. Els Nous Ciutadans van voler acabar la reconstrucció del Pont-Neuf i van pretendre requisar-nos-ho tot, com a tothom, a títol del treball obligatori. Van intervenir la majoria dels comptes bancaris d’Yvan i van venir a trucar directament a la nostra porta, no ens ho acabàvem de creure. Sort que Yvan havia guardat prou diners sota l’ala per poder untar tothom, sinó hauríem quedat pobres com les rates. Aquelles emocions o el que fos em mantenien sota la forma de porc les tres quartes parts del temps. Ens vam anar tornant cada cop més discrets. No era pas desagradable, al contrari. Ens quedàvem al nostre apartament tan bonic i ningú no venia a emprenyar-nos, Yvan s’havia procurat noves relacions. Yvan aconseguia fruites i verdures per mi a través d’un servidor d’Internet camuflat com a banc de dades culturals; el mercat negre funcionava bé. Per ell es comprava carns vermelles, i podíem viure en perfecta autarquia. Només havíem d’anar una mica en compte quan trucaven els repartidors, jo m’amagava a l’habitació del fons. Els dies passaven deliciosament. A l’alba, mentre tota la ciutat encara dormia, ens despertàvem pel creuament calent i fred del sol i la lluna, i per l’alè de les estrelles que cauen de l’altre costat del món. Yvan em llepava rere les orelles i s’apostava a la finestra per ensumar l’aire fresc, i després m’espremia el suc de patata, mentre jo feia el mandra al llit. Ens fèiem carícies. Després, quan el cel estava completament daurat, preníem el sol a la veranda, ens rebolcàvem, i després al llarg del dia fèiem diverses migdiades, feliços com bèsties. Al principi ens fèiem portar llibres i diaris, i fins i tot això al final ho vam deixar córrer. Per això no ens en vam malfiar quan van començar a parlar del seguit d’assassinats als molls. Ens dèiem que amb el desordre que regnava ningú no s’interessaria per alguns cadàvers de més, però aquells imbècils, dels Ciutadans, se’n sortien prou bé, havien organitzat una policia tremendament eficaç. Em penso que el que els intrigava tant era la manera com els cadàvers eren degollats. Després vaig llegir els articles, parlaven del Maníac de la lluna plena, o de la Bèstia, ja em direu. En van sortir, evidentment, que parlaven de redempció i de càstig, però van ser ràpidament pelats. Els Ciutadans no estaven per brometes. Als retalls dels articles que vaig guardar s’hi veuen els caps dels cadàvers, decapitats netament, com Yvan sabia fer. Es pot dir, això sí, que les víctimes no tenien temps de patir. Els investigadors van perdre molt de temps buscant l’arma del crim, no es podien pensar que era una bèstia, evidentment, fa molt de temps que no hi ha bèsties salvatges al mig de París, ja ho podeu suposar. La racionalitat perd els homes, us ho dic jo. Estàvem al corrent de tot aquell merder per un repartidor. Yvan va decidir d’assassinar a casa, però allà va ser on va començar a ser realment difícil. La primera lluna plena sobretot va resultar insuportable per tots dos. Yvan va començar a donar voltes. No em deia res. Vaig encendre el televisor per mirar de pensar en una altra cosa, però de reüll no podia evitar de vigilar Yvan. Es va asseure a terra al davant de la finestra, no deixava de mirar la lluna. Jo vigilava sobretot els seus cabells, sempre eren el primer senyal. Van començar a tornar-se grisos, com si envellís deu anys de cop. I després se li van eriçar al cap, i van començar a sobresortir-li pel coll, entre els botons de la camisa, a les galtes, al palmell de la mà. «Una mica de voluntat, Yvan», vaig dir. El trajo de la casa Yerling se li va estripar de l’esquena, n’arribava a gastar tants! L’esquena se li va arquejar terriblement, us hauria fet pensar en un dromedari. I després tota la pel·lícula: les potes que es tornen gruixudes, les urpes, les orelles punxegudes, les dents cada cop més visibles, no m’hi acabava d’acostumar, us ho juro. Yvan, en aquell estat, era realment esfereïdor. Yvan va girar uns ulls de boig cap a mi, i vaig notar un buit a l’estómac, mai no ho havia vist si no era de nit. Em vaig dir: «Truquem a Bip Pizza». Vaig córrer cap al telèfon. Per sort són fàcils de memoritzar, aquells números de tres xifres, a vegades és una qüestió de vida o mort. L’angoixa em va arrencar les paraules salvadores. «Escolti —vaig cridar— una pizza pel 7 del moll des Grands-Arlequins, de pressa». Sabia que a Bip Pizza t’ho porten en menys de vint minuts. Tant per Yvan com per mi van ser els vint minuts més llargs de la nostra vida. M’havia tancat a l’habitació i sentia que Yvan udolava i gratava la porta, i després que plorava com només ploren els llops, i que maleïa la terra en llargues modulacions de la veu. El sofriment d’Yvan era insuportable. Em vaig concentrar intensament per estar tranquil·la, no era el moment perquè jo també em deixés anar. Vaig obrir lentament la porta de l’habitació. Vaig parlar amb Yvan.

Vaig sortir, si se’m permet dir-ho, a pas de llop. Yvan no em treia la vista de sobre. Molt lentament me li vaig apropar i molt lentament li vaig agafar el cap amb les mans. Yvan, quan està assegut, m’arriba a les espatlles. Vaig sentir que una esgarrifança recorria l’espinada d’Yvan. Vaig veure que pels seus ulls hi passava una lluor humana; el dolor de resistir a l’instint li feia tot d’onades a l’iris, als ulls d’Yvan hi veia l’amor que lluitava contra la fam. Vaig començar a parlar-li a mitja veu. Li vaig parlar de l’estepa, de la neu d’estiu a la taigà, dels boscos gals, del Gévaudan, dels turons bascos, de les cledes de Cévennes, de la landa escocesa, i de la pluja, del vent. Li vaig fer la llarga llista de tots els seus germans morts, el nom de cada horda. Li vaig parlar dels últims llops, aquells que viuen amagats a les ruïnes del Bronx i als quals ningú gosa apropar-se. Li vaig parlar dels somnis dels nens, dels malsons dels homes, li vaig parlar de la terra. No sabia d’on ho treia, tot allò, em venia sol, eren coses que descobria molt al fons de mi mateixa, i fins i tot trobava les paraules més difícils, les més desconegudes. Es per això que escric ara, perquè me’n recordo de tot el que Yvan em va donar aquell vespre, i de tot el que jo vaig donar a Yvan. Yvan va gemegar fluixet i es va enroscar i es va mig adormir. Jo veia que els somnis li passaven sota les parpelles sedoses. I després la lluna va ser com un esqueixament entre nosaltres, fins al fons del meu ventre. L’habitació es va tornar tota blava, la lluna feia el ple. Yvan es va alçar d’una revolada. Va sentir el batec de la sang a les meves artèries, va sentir l’olor dels músculs sota la meva pell, va veure com em batien les caròtides sota la pell del coll. Els seus iris grocs es van partir en dos. La veu se li va trencar en un llarg udol i va contraure tots els músculs per agafar embranzida. La pell de l’esquena se li va eriçar tota, la cua se li va tibar, li podia veure els nervis, les fibres, les venes que se li tensaven des del coll i fins a les potes nuoses. «Bé —em vaig dir— serà una mort bonica». En aquell moment va sonar el timbre. Yvan va vacil·lar i va girar el cap en direcció a la porta. No vaig tenir temps ni de dir bon dia al repartidor. La pizza va sortir disparada enlaire. No es podia distingir la sang de la salsa de tomàquet. Em vaig dir que, certament, el lliurament a domicili era molt pràctic.

A partir d’aquell dia ens les vam fer portar regularment, cada nit de lluna plena. Jo em menjava la pizza i Yvan el repartidor. Per evitar les males olors, Yvan es veia obligat a no deixar-se res, i es va tornar grassonet, una monada. Vam espicossar de totes les pizzeries de París per tal de no deixar pistes, Speedo Pizza, Mobylette Pizza, Flash Pizza, Brum brum pizza, Solex Pizza, etc. Ens les fèiem enviar a adreces falses. Yvan utilitzava noms falsos i llogava estudis per l’ocasió. Un altre problema era desfer-se dels vehicles, però el Sena està fet per això. Esperàvem que arribessin les nits sense lluna i xop!, a l’aigua. Vam viure una autèntica vida d’aventures, érem els nous Bonnie and Clyde. D’una banda el dia a dia era molt agradable, teníem un apartament fabulós, l’amor, i un cop al mes havíem d’idear una nova trampa, situacions cada vegada diferents, nous xocs sensorials, olors inèdites, lliuraments exòticament gustosos. La catàstrofe de Los Angeles havia fet arribar a París una nova varietat d’immigrants que s’especialitzaven tots en la fast-pizza, i eren deliciosos, segons Yvan, greixosos i amb un regust final com de Coca-cola; Yvan, potser per esnobisme de classe, sempre havia apreciat el junk food. Però de mica en mica vaig començar a avorrir-me lleugerament, i vaig enganxar-me cada cop més a la televisió. Estava considerablement pertorbada per Trobeu a faltar algú. M’hauria hagut d’escoltar Yvan, que odiava aquella mena de xous tan frívols. Aquell programa tenia molt d’èxit a causa de tots aquells desapareguts des de la Guerra i els Grans Processos. La meva mare va sortir a la pantalla, l’havia oblidada completament. Pel que es veia, ella no. Tenia a la mà uns números d’Aquí París i Nosaltres També, i unes fotos amb un primer pla meu i d’Yvan desfilaven per la pantalla. La mare plorava a llàgrima viva, gairebé no se l’entenia, deia que m’havia reconegut, que volia tornar a veure la seva estimada filleta. A continuació, amb gran confusió per part meva, unes fotos de quan jo era petita havien començat a ocupar tota la pantalla, i fins i tot unes fotos de la mare criant-me. Yvan es cargolava de tant riure, el pobre, si hagués sabut on ens portaria tota aquella història. La mare va dir que el pare havia mort a la guerra —vaig fer un gran esforç de concentració per recordar-me d’ell—; que estava sense recursos, sense feina, com si diguéssim al carrer, i que el mínim que podia fer era donar senyals de vida. El presentador del programa va insistir fins a fer-se pesat sobre la meva relació amb Yvan, va dir que els rics s’aprofitaven de nosaltres, que només ens deixarien la pell i els ossos i els ulls per plorar. Em pensava que Yvan s’hi quedava, de tant riure. Quan es va calmar, vam provar de parlar-ne fredament tots dos, i Yvan va dir que el que volia la mare eren calés. Era la primera vegada que discutíem amb Yvan. Yvan em va dir que hi havia molt poques possibilitats que la casa de la mare, comprada al camp amb els diners de la Loto, hagués estat destruïda durant la guerra; que la mare no es trobava pas al carrer, això segur, i que devia tenir uns quants calés estalviats. He de dir que per mi havia estat un xoc, la cosa aquella de la tele, no sé si era perquè tornava a veure la mare, o si eren les fotos de petita, o si era perquè em veia tal com era aleshores en un primer pla a la pantalla. No vaig suportar que Yvan parlés d’aquella manera. Li vaig dir que no sabia el que era ser pobre i patir gana i tot d’absurditats d’aquestes; quan hi penso, em sap greu haver-me enfadat amb Yvan per tan poca cosa. En aquell moment no sabíem de quina manera estaven comptats els nostres dies de felicitat. Yvan va fer mala cara i va dir que estava disposat a enviar calés a la mare, però que tornar-la a veure ens exposaria a infinites dificultats. Yvan sabia que els Ciutadans, al capdavall, volien la seva pell, i tot aquell merder a la tele el posava nerviós, es pensava que d’alguna manera subornaven la mare per fer sortir el llop del bosc. Que Yvan parlés d’aquella manera, amb una lògica tan freda, em feia plorar. Yvan em va voler explicar que aquell programa estava d’acord amb tothom, que així feien creure que els acusats dels Processos potser encara eren vius, però jo, que mai no hi he entès res, en política, vaig cridar que només es tractava de la mare i jo. Yvan no es posava al meu lloc: nosaltres, el pare, la mare i jo, vam viure als podrits habitatges de protecció oficial de Garenne-le-Mouillé durant anys i anys, ell no sabia què era això, la mare em feia pena. Les idees se m’embarbussaven, no era capaç de reflexionar amb tranquil·litat. Ara cada vespre em veia a la tele. Hi havia una veu que explicava que encara no havia donat senyals de vida a la mare, i es veia una foto meva de jove, una foto de la mare a Garenne-le-Mouillé, i després fotos d’Yvan i jo. Em deixava feta pols veure que lletja que estava, ara, i encara em deixava més feta pols veure que, malgrat tot, la mare m’havia reconegut. Es bonic l’instint maternal, el reconeixement del ventre, com se sol dir. A Yvan l’emprenyava veure’m en aquell estat, em deia que era molt més beneita que no s’hauria pensat. Aixecàvem molt la veu. Yvan marxava a caminar per París de nit, no sé molt bé el que feia, tornava borratxo i tot moll. L’únic moment d’autèntica complicitat que encara ens quedava era al voltant dels repartidors de pizza. Els detectius de Trobeu a faltar algú eren cada cop més a prop, a l’adreça del moll des Grands-Arlequins podíem passar més desapercebuts, i he de confessar —que malament que em sento quan hi penso!— que havia trucat diverses vegades al programa, que m’havien passat amb la mare, i que a l’últim moment sempre penjava. Ara em pregunto si no ens van localitzar al moll des Grands-Arlequins per culpa d’aquelles trucades repetides. A la televisió difonien els enregistraments dels meus Allô que es tallaven sempre, em feia sentir terriblement culpable, i a més es veia clarament que utilitzaven el meu físic difícil per fer-me antipàtica a tothom. La mare va tornar a sortir unes quantes vegades a la secció Són vius per plorar mentre cridava el meu nom.

Us ho juro, era espantós. Es veien els marcadors que sortien en vermell a la pantalla, l’audímetre mai havia estat tan alt. Bé. Yvan va llançar el televisor al Sena i vam decidir traslladar-nos. Però a Yvan li agradava massa el Sena, no vam ser prou raonables per marxar de París. Les fronteres estaven tancades, però com a mínim hauríem hagut de marxar al camp. Avui encara hi seríem tots dos. El nou apartament que havíem triat era just a l’altre costat del Sena, a prop de l’antic pont Mirabeau. Els detectius de Trobeu a faltar algú ens havien perdut momentàniament el rastre, i, a més, com que l’audímetre baixava perquè ara era la mare del director de la perfumeria la que havia agafat el protagonisme, van acabar deixant-nos estar i gairebé no van parlar més de nosaltres. No vaig tornar a tenir notícies de la mare. Va ser com unes vacances. M’espavilava per veure el programa al minitelevisor portàtil del Mercedes, volia saber si la mare del meu antic director aconseguiria contactar de nou amb el seu fill, però Yvan i jo ens vam com si diguéssim retrobar. De nou vam poder disfrutar junts d’alguns moments de felicitat. I aleshores les coses es van precipitar. El dia del trasllat estava una mica trasbalsada, no m’agrada moure’m del meu cau; llavors era truja completament, el morro, les potes, el ronyonal en horitzontal, impossible de dissimular-ho. Yvan es va veure obligat a ficar-me dins un gran sac, però com a truja sóc molt claustrofòbica, i em resultava impossible estar-me allà dins. Quan Yvan va aparcar el Mercedes, vaig fer un salt a fora del sac, era més fort que jo. Havíem pres precaucions, era el capvespre, en aquella hora en què les coses es confonen, però tanmateix ens devien veure i algun veí sens dubte ens va denunciar. La Protectora d’Animals va aparèixer en plena nit. L’autèntica mala sort és que era lluna plena. Yvan acabava de menjar i dormia com un soc, jo dormisquejava al seu costat, empatxada de pizza. No sé en quin estat em trobava, se’m barreja tot a la memòria, però quan vaig sentir «Protectora d’Animals! Obrin!», vaig notar que se m’estirava la cua de tirabuixó. Sense la meva fotuda emotivitat ara Yvan potser encara seria viu, només m’hauria inquietat jo. Els de la Protectora d’Animals van esfondrar la porta i ens van rodejar amb les seves metralletes. Yvan es va despertar i va ensenyar les urpes. Els de la Protectora d’Animals no se’n sabien avenir, de trobar un llop tan gros i un porc junts, i a més en un apartament de París. No hi havia cap rastre del repartidor, tan sols el ciclomotor, a baix, però aquell no era el problema. Si com a mínim aquell vespre amb Yvan haguéssim llogat un estudi, com sempre, per rebre la comanda! Però amb la nova adreça del pont Mirabeau ens va semblar que ja no havíem de patir. Pobres de nosaltres. Jo em comunicava en veu baixa amb Yvan, li deia que sobretot estigués tranquil, amb tot el que tenia a l’estómac esperava que la gana com a mínim no l’agitaria encara més i que es deixaria agafar amablement. Però els de la Protectora d’Animals no l’havien vista mai, una cosa com aquella, i tenien por. Una dona en uniforme voltava per l’apartament i redactava una denúncia, l’endemà als diaris sé que es va poder llegir que Yvan, l’excap de la casa Loup-Y-Es-Tu, demostrant la depravació dels rics —per culpa d’ells les clavegueres estan infestades de cocodrils—, deixava animals salvatges sols a casa seva, al mig de París, i havia fugit no se sap on amb la seva dona. Els periodistes mai no entenen res de res. La dona va acabar d’escriure la seva denúncia i aquells tipus seguien apuntant a Yvan, ella va dir: «Bé, comencem pel porc». Un tipus se’m va acostar amb una xarxa molt grossa i un altre em va llançar un llaç al coll. Yvan va fer un bot. Els trets van petar al mateix temps que les urpades. Yvan va tenir temps de decapitar dos o tres tipus i després se’n va anar cap a un racó i va morir. Jo també em vaig morir. Volia ajeure’m sobre Yvan i plorar, però vaig ensopegar amb la xarxa. Em van ficar dins una camioneta i després en una gàbia del zoo. Vaig udolar durant uns quants dies. No menjava. Els visitants em tiraven cacauets i patates fregides i en un tros de diari greixós vaig veure l’última foto d’Yvan. Estava dissecat al vestíbul de l’entrada del Museu d’Història Natural. Em vaig ajeure i vaig esperar la mort. Recordo que els nens em tiraven petards a través dels barrots. Una multitud de veterinaris s’agitaven al meu voltant, em posaven injeccions, un morabit va venir a posar-me uns ungüents i va dir que no havia vist mai un porc en aquell estat. A la fi, jo diria que em van deixar per morta i de cop em vaig trobar dins un camió frigorífic, en direcció a l’escorxador, suposo. El fred em va despertar. Anava tota nua, i tornava a tenir un cos humà. Potser havia tocat fons. Em vaig aixecar i vaig fer girar amb una força boja el pany de dins. La porta es va obrir, vaig esperar un semàfor en vermell i vaig saltar. Vaig alçar una tapa de les clavegueres i em vaig refugiar allà dins; hi feia calor, no corria el risc que ningú em veiés. Només havia d’anar amb compte amb els cocodrils. Vaig trobar un passatge que duia a les catacumbes i vaig anar a parar sota el Museu d’Història Natural, volia donar l’últim adéu a Yvan. No tinc ganes de parlar d’aquell moment. A continuació vaig estomacar una empleada de nit amb la seva pròpia escombra i li vaig robar la túnica. Vaig trucar a la televisió i vaig demanar pel presentador de Trobeu a faltar algú, vaig explicar que tenia informació sobre la dona d’Yvan. Em van donar el número personal del presentador. Li vaig trucar i li vaig dir qui era. Em va dir que anés immediatament a casa seva i hi vaig anar amb el mànec de l’escombra. Jo sóc qui va matar el presentador de Trobeu a faltar algú. Vaig furgar entre les seves coses i vaig llegir l’adreça de la mare en un dossier. Vaig recollir tots els diners que vaig trobar. De bon matí vaig agafar un tren.

Per precaució vaig pujar en un vagó de bestiar. Amb les vaques, em vaig trobar una mica millor. Vaig beure llet. Em vaig calmar i vaig dormir molta estona; quan el tren arribava al seu destí oscil·lava entre els meus dos estats. Quan se m’aprimava la pell, tenia fred només amb la túnica, quan es tornava més gruixuda no sentia res. La túnica es va estripar una mica de tot arreu. Vaig robar farratge a les vaques i en vaig menjar molt en previsió dels dies que vindrien. Vaig baixar del vagó quan era negra nit i de seguida vaig arribar a les barriades de la petita ciutat. El farratge em retornava perquè no sé rumiar i a més és bastant pesat, sovint m’havia d’aturar perquè tenia diarrees. També ho feia perquè no havia menjat durant molt de temps. Em vaig adonar que realment estava poc presentable per anar a veure la mare, sobretot amb aquella túnica malgirbada. No li agraden gens les excentricitats, a la mare. Vaig arribar als últims carrers de les barriades i vaig veure uns arbres pelats que es balancejaven al vent. Em vaig dir que esperaria una mica abans de trucar a casa la mare. Estava acollonida. Em vaig apropar als arbres. Era la primera vegada que veia uns arbres tan alts, i que feien tanta olor. Feien olor d’escorça, la saba salvatge recollida arran de tronc, feien olor de tota la potència adormida de l’hivern. Entre les grans arrels dels arbres, la terra havia esclatat, amorosa, com si les arrels la treballessin des de l’interior, enfonsant-s’hi profundament. Vaig entaforar-hi el nas. Feia olor de fulles mortes de la tardor passada, la terra s’esmicolava en tot de petits terrossos friables i perfumats per la molsa, els glans, els bolets. Vaig furgar-hi, vaig cavar-hi, aquella olor era com si el planeta es fiqués tot sencer dins el meu cos, distribuint-hi les estacions, l’envol de les oques salvatges, les flors de neu, les fruites, el vent del sud. A les capes de l’humus hi havia tots els extractes de totes les estacions, cada cop era més precís, em retornava vers alguna cosa… Vaig trobar una gran tòfona negra i al primer moment vaig pensar en aquell Cap d’Any de l’any 2000, en què havia menjat tant enmig d’aquella gent tan turbulenta, i després allò va desaparèixer, vaig mossegar la tòfona, el perfum em va entrar pel nas fins a la gola i va ser com si mengés un tros de la terra. Tot l’hivern de la terra va esclatar dins la meva boca, no em vaig recordar més del mil·lenni que havia de venir ni de tot el que havia viscut, es va arraulir dins meu i ho vaig oblidar tot, durant un moment indefinit vaig perdre la memòria. Vaig menjar, vaig menjar. Les tòfones tenien el gust dels bassals glaçats, el gust dels borrons cargolats que esperen el retorn de la primavera, el gust dels rebrots tibants a punt de badar-se en la terra freda, i la força pacient de les collites futures. I al meu ventre hi havia el pes de l’hivern, les ganes de trobar una cort de porcs i d’adormir-m’hi i d’esperar. Em vaig posar de quatre potes, vaig fer caca, em vaig rebolcar, es va fer un bon forat allargat ple de cucs desvetllats i de llavors de veces a punt de germinar. La terra calenta va començar a fumejar al meu voltant, em vaig ajeure, vaig posar el musell entre les potes. Els terrossos es van esmicolar sota la meva esquena i em vaig quedar allà molt de temps. El sol de l’alba em va acariciar el morro. Vaig ensumar el pas de la lluna que cau cap a l’altre costat de la terra, va fer vent en la nit i com una olor de sorra freda. Vaig pensar en Yvan, allò em va arrencar del meu clot. Em va tornar el mal de ventre, vaig tornar en si. Vaig tenir por de perdre’m de la mateixa manera que havia perdut Yvan i vaig fer un gran esforç per posar-me dreta. No podia. Em resultava molt difícil continuar sense Yvan. Era més fàcil deixar-se anar, menjar, dormir, tot allò no demanava gaire esforç, només energia vital, i d’això ja n’hi havia als meus músculs de truja, a la vulva de truja, al cervell de truja, n’hi havia prou per dur una vida dins el clot. Em vaig tornar a ficar al clot. El meu cos va tornar a girar amb el moviment del planeta, vaig respirar amb l’encreuament dels vents, el cor em va bategar amb la força de les marees contra la platja, i la sang va córrer amb el pes de les neus. El coneixement dels arbres, dels perfums, dels humus, de les molses i de les falgueres em va fer moure els músculs. A les artèries vaig sentir-hi el batec de la crida dels altres animals, l’enfrontament i l’acoblament, el perfum desitjable de la meva raça en zel. Les ganes de viure creaven onades sota la meva pell, em venien de tot arreu, com el galop dels porcs senglars al cervell, cops de força als músculs, allò em venia del fons del vent, del més antic de les races perpetuades. Sentia fins al més profund de les venes l’angoixa dels dinosaures, l’acarnissament dels celacants, saber que aquells grans peixos eren vius em feia anar endavant, ara no sé com explicar-ho, tot plegat, i tampoc ja no sé com és que sé tot això. No us en rigueu. Ara tot s’ha tornat borrós dins el meu cap, no he pogut oblidar Yvan. A cada lluna que reapareix al cel, a cada lluna plena com un ventre torno a caure en el dolor del meu amor per Yvan, a cada lluna la truja s’alça sobre les dues potes del darrere i plora. Es per això que escric, perquè estic sola amb la pena per Yvan. Fins i tot al bosc, amb els altres porcs, sovint m’ensumen amb desconfiança, noten que per dins continuo pensant com els homes. No estic a l’altura de les seves expectatives. No em sotmeto prou al treball de la raça, i això que vaig ser jo qui els va alliberar del principal perill que els amenaçava. Quan vaig poder sortir del meu clot, gràcies al sol que era molt alt i que em feia anar com si diguéssim cap endavant, quan vaig poder oblidar les olors embriagadores i vaig tornar a tocar de peus a terra, com si diguéssim, em vaig posar en camí cap a la casa de la mare. No m’esperava el que hi vaig trobar. La mare havia muntat una granja petita, hi havia gallines, vaques i porcs. La mare guanyava molts diners ara, saltava a la vista; tenia un BMW acabat d’estrenar i un reciclador d’aigua privat, i pertot arreu hi havia les sigles reglamentàries de la SPA, a l’estable de diversos pisos, a l’escorxador sofisticat, a les gàbies de conills tan netes. M’hi vaig passejar d’incògnit. Uns quants porcs escorcollaven lliurement pel fang i em venien a ensumar, feia goig veure l’aspecte de ben alimentats que tenien. Em vaig amagar a l’estable i vaig prendre una dutxa sota els raigs d’aigua higiènics laterals de la munyidora última moda. Tenia la impressió que coneixia allò de tota la vida, i no obstant vaig néixer a Garenne-le-Mouillé. Feia una mica de pudor de desinfectant per vaca, però amb una granota de treballar que vaig trobar penjada a l’estable, i un gran esforç de voluntat, tornava a tenir aspecte humà. L’única cosa que em feia tirar endavant era el record d’Yvan. Volia demanar-li a la mare si eren els diners o jo el que ella buscava, volia saber si ell tenia raó abans de morir, i que s’acabés d’una vegada. La mare em va rebre amb els braços oberts tot i la pudor de desinfectant per vaca, i em va demanar notícies d’Yvan. La mare no havia canviat, tan sols tenia un aspecte una mica més cansat que abans, però també estava més radiant, més maca, més grassa, més segura d’ella mateixa. Aquella masia era de veritat una segona oportunitat per ella. Vaig dir-li que Yvan era mort. La mare em va dir que havia canviat moltíssim, li costava reconeixe’m. La mare em va demanar què faria ara que Yvan era mort, si m’havia deixat alguna cosa. Vaig comprendre que no calia insistir. Em vaig aixecar. La mare em va dir que, decididament, era la mateixa beneita de sempre, que com a mínim hauria pogut fer una mica de racó, que m’havia deixat prendre el pèl. També em va dir que si em trobava en la misèria de veritat, ella podia despatxar la filla del pagès i agafar-me per la meitat del salari mínim interprofessional i donar-me menjar i allotjament, hi havia un lloc a l’estable. Em va dir si volia un cafè. Vaig marxar sense dir res perquè no podia articular paraula. Tornar a la cort de porcs em va anar bé, em vaig poder deixar anar. Em vaig ajeure, ni tan sols vaig arribar a demanar-me el que acabaria fent. Tenia el cap ple d’olors, era dolç, agradable, ric. Van entrar alguns porcs i em van ensumar, eren uns capats grassos prou simpàtics, també hi havia una truja enorme i plena que, al seu racó, va fer mala cara en veure’m. L’olor franca i espessa em reconfortava, m’hi arraulia, per dir-ho d’alguna manera, m’arraulia dins el meu cos massís, tranquil·litzador, enmig dels altres cossos massissos i tranquil·litzadors. Aquella olor em protegia de tot, em venia del més profund de mi mateixa, d’alguna manera havia tornat a casa. Quan la mare va venir per repartir el menjar, vaig tenir un sobresalt. Aquell porc de més la va sorprendre. Em va donar una puntada de peu per fer-me girar i també em va olorar, i després va fer una ganyota. Va tancar la porta, es va sentir clic clac, i allò va provocar com una agitació en l’aire. No em vaig poder adormir per culpa d’aquelles ones angoixants, que vibraven i ho desequilibraven tot. Tots els meus congèneres es bellugaven, la seva bona olor tan franca es tornava agra, plena d’hormones dolentes, d’estrès, de por. L’olor s’escindia en blocs aïllats, cada olor al voltant de cada porc, els morros buscaven els angles de les parets, els baixos de les portes, l’interstici per on fugir, cadascú volia deixar a l’altre la seva pròpia olor de víctima. Tot el cos se’m va posar a tremolar, vaig comprendre que el grup sacrificaria el més feble. Em vaig posar a pensar molt de pressa, provava de trobar de nou el meu cos d’ésser humà, però el pànic m’impedia concentrar-me, tot el meu cos de porc sentia les rodes del camió i les comprenia, encara molt lluny però molt ràpid, que s’empassaven la carretera per venir-nos a buscar. I, no obstant, havia de fer com els monos o com els gossos més entenimentats: trobar la solució tota sola. Va ser un capat, qui va flairar la solució, els porcs també són molt entenimentats. Però no arribava a treure’n conclusions. Aixecava el morro cap a la part de dalt de la porta i en mirava el mànec. Va ser aleshores que vaig recordar que existien els panys, les baldes i altres cadenats; em va tornar a la memòria la història del camió frigorífic: les portes que semblen definitivament tancades es poden obrir. Em vaig acostar a la porta, vaig empentar tothom, el meu cos d’ésser humà provava d’alliberar-se del meu cos de porc, provava d’alçar-se des dels músculs; veia la pota dreta del davant que s’estremia, que s’anava estilitzant, els tendons que es movien amb violència sota la pell: però no sortia res, ni tan sols la punta d’un dit. Vaig provar de girar aquell fotut forrellat amb la pota, amb el morro, però no me’n sortia, el cos no comprenia per què s’havia d’acarnissar amb aquella peça d’acer, el cos se’m movia sense convicció, mentre que totes les neurones s’obstinaven a mantenir aquella idea al cap, el forrellat, el forrellat, era esgotador lluitar d’aquella manera, contra mi mateixa. Em va ajudar alguna cosa. De molt lluny va arribar un perfum. Yerling per home. S’aproximava amb el camió. Vaig aconseguir de posar-me dreta, aquell perfum em recordava la vida anterior, la perfumeria, el director de la cadena. Una onada d’un fàstic molt antic es va apoderar de mi, enterrada en el més profund del meu ésser. Aquell perfum era el perfum que duia el director de la cadena el dia de l’entrevista per contractar-me. Vaig provar de girar el forrellat. Els altres, en veure’m mig transformada d’aquella manera, van començar a xisclar, una mica més i oblidaven les vibracions del camió. Vaig sentir els passos de la mare que sortia de la cuina i es dirigia a la cort de porcs. Allò em va fer posar de quatre grapes un altre cop. Ara, des del fons del meu interior, tota jo era tan sols un borbolleig de terror. Se sentia una olor d’acer inoxidable que arribava amb la mare, i una determinació tallant a l’aire, alguna cosa inexorable, va començar a notar-se espantosament la mort. Els porcs van córrer en tots sentits dins les quatre parets de la cort i jo em vaig deixar trepitjar horriblement. Encara no estava acostumada a aquells desplaçaments enfollidors. Ara ja sé que al mínim indici de tempesta també t’has de concentrar molt per estar tranquil·la, per no cedir a l’embogiment que puja al ventre, per contenir una mica aquell terror que torna al ventre de les bèsties des de la primera tempesta del món. Amb la mort passa el mateix. La mort s’esdevé al teu voltant i has d’estar tranquil·la. Em vaig arraulir en un racó, darrere els altres porcs aterrits, i vaig veure que s’obria la porta. Al mateix moment va arribar el camió i va aparcar davant la porta i en va baixar el director de la perfumeria. El director de la perfumeria s’havia engreixat moltíssim. En l’enquadrament de la porta vaig veure que inclinava les espatlles de toro i a la mare li feia un petó a la boca i li tocava el cul amb una certa tendresa. Al camió hi havia escrit Welfare Electronics, però allà dins feia una espantosa pudor de cadàver; el director de la perfumeria i la mare es movien en el mercat negre, els devia anar molt bé al preu que està la carn ara. El director de la perfumeria anava vestit com un comercial, però la mare li va donar un davantal blanc i una corda i van entrar tots dos a la cort. La mare duia un ganivet gros a la mà, una bacina de coure per la sang, i un paper de diari per fer cremar la cotna. «Allà, al fons», va dir la mare. Va posar a terra la bacina i el paper de diari. Se’m van acostar. Els altres porcs van fugir d’una revolada i es va fer un gran cercle buit al meu entorn. Em vaig preparar per vendre cara la meva pell. La mare, a més de ser una assassina, era una lladre, estava a punt de matar un porc que no li pertanyia. Vaig ensenyar les dents i el director de la perfumeria es va posar a riure. Em va llançar la corda. Els últims moments amb Yvan em van tornar al cervell, em van omplir les neurones i el ventre i els músculs, em vaig alçar amb tot el cos, amb tot l’odi, amb tota la por, no ho sé, potser amb tot l’amor per Yvan. El rostre del director es va tornar lívid. Va treure una pistola de la butxaca, tremolant, i l’hi vaig arrencar de les mans. Vaig disparar dues vegades, la primera a ell, la segona a la mare. El ganivet va fer un soroll de ferralla quan va caure dins la bacina de coure. A continuació me’n vaig anar al bosc. Uns quants porcs em van seguir, els altres, massa acostumats al confort de la seva cort moderna, es devien fer recuperar per la Protectora d’Animals o per un altre pagès, en tot cas no m’agradaria pas ser al seu lloc, ara.

Des d’aleshores la major part del temps sóc truja, és més pràctic per la vida del bosc. Em vaig enrotllar amb un senglar molt guapo i molt viril. Al vespre, sovint torno a la granja. Miro la televisió. Vaig trucar a la mare del director de la perfumeria. Ho vaig veure tot des del bosc, el dia que l’equip de Trobeu a faltar algú va venir. Van trobar les meves empremtes dactilars a la pistola que era al costat dels cadàvers, l’audímetre va explotar. Però ja em poden anar buscant, ara. No estic descontenta de la meva sort. L’alimentació és bona, la clariana confortable, els senglars joves em diverteixen. Sovint em deixo anar. No hi ha res com la terra calenta al teu voltant quan et despertes al matí, l’olor del propi cos barrejada amb l’olor de l’humus, les primeres queixalades que fas sense haver-te aixecat: glans, castanyes, tot el que ha anat a parar dins del clot amb els cops de pota que fas quan somies. Escric quan recupero una mica d’energia. Les ganes em vénen quan surt la lluna, sota la seva llum freda rellegeixo el meu quadern. El vaig robar a la casa de pagès. Provo de fer-ho tal com m’ho havia ensenyat Yvan, però a contrapèl dels seus mètodes: si estiro el coll cap a la lluna és per retrobar la meva forma humana.

* * *