El mateix decorat dels actes anteriors. Llum de dia.

ESCENA I

SALVADOR, ROSA, RUFINA i GRACIETA.

LA RUFINA:
Em feu parlar, i aquesta criatura (per la GRACIETA)
no està bé que les senti, certes coses.

GRACIETA:
Per mi? No, dona. El que és per mi, no estiguis;
si ho sé millor que tu…

LA RUFINA:
Ai!, veus com pugen?

GRACIETA:
Però, dona, si en parla tot el poble…
Potser et pensaves que no tinc orelles?
Si no parlem d’això a ca la Rectora,
de què vols que parlem?

SALVADORA:
Guaita, Rufina:
del que aquí està passant, tu en tens la culpa…

LA RUFINA:
Jo?

ROSA:
Ves quin mal et feia, ma germana!

LA RUFINA:
A mi, cap.

ROSA:
A tu cap? Doncs, aleshores…?

LA RUFINA:
Però si jo no he dit mitja paraula.

SALVADORA:
I no cantes res més d’ençà que et lleves!
Ai, Rufina, Rufina!…

LA RUFINA:
Ja ets ben fresca!…
Hi ha coses en el món que no s’amaguen,
respiren sempre…

ROSA:
Per les males ànimes!
Al capdavall, hi ha algú que pot provar-ho?

LA RUFINA:
Se sap el que va fer la Caterina
a Colliure, se sap…

SALVADORA:
I què t’importa?…

LA RUFINA:
A mi, res…

SALVADORA:
Que potser és la teva filla
o algú de casa teu?

LA RUFINA:
Ai, no, ni ganes!…

ROSA:
M’agradaria veure’t, tant que crides,
què hauries fet en el seu cas… I encara
vés a saber si has amagat el déntol
al nas d’algun burot…

LA RUFINA:
Veus quina mossa?

ROSA:
És que no penses que és germana meva,
la Caterina? I és tan batejada
com tu i com jo…

LA RUFINA:
Però no s’ensarrona
un sant home, comprens?, no se l’enganya.

ROSA:
Qui l’enganya?…

LA RUFINA:
El teu pare…

ROSA:
Mentidera!

SALVADORA:
La Caterina ha arreplegat desgràcia,
però és com totes…

GRACIETA:
Oh, bé, bé, com totes…,
no compareu…

SALVADORA:
Vols dir que tu ets més fina?

GRACIETA:
Vull dir que el que li passa és culpa d’ella,
i ella qui s’ho ha cercat. Me’n guardaria
jo i altres…

SALVADORA:
Sí, correu-hi! Ai, criatura!

LA RUFINA:
La culpa és del teu pare…

ROSA:
Prou, Rufina!

LA RUFINA:
No, si no callaré. I tu, Salvadora,
tu la mare pedaç i la setciències,
tant se te’n dóna el banyulenc… Però ara
suposa’t que és fill teu el que la tria;
amb un fill teu, també hi faries bresques?

SALVADORA:
I per què no?

LA RUFINA:
No et crec.

SALVADORA:
Doncs, jo et prometo
que si em digués el noi que vol casar-se
i em preguntés: «¿Quina és de tot el poble
la mossa que us fa més i us diu per casa?»,
no trigaria gota a contestar-li:
«La Caterina del cafè». I encara
si ell em digués: «Per què la Caterina?»,
ja tindria ajustada la resposta
i diria al meu fill: «Perquè treballa
i té el cor i la gràcia per la feina,
perquè té punt i netedat i és viva
i perquè té més seny i més tendresa
que les que van fent ais i fent bocades.»
I encara més: encara hi ha una cosa
que fa que preferís la Caterina,
i és la seva desgràcia, i és la pena
que ella ha passat. Comprens?

LA RUFINA:
Ai, Salvadora!,
tothom en passa en aquest món, de penes…

SALVADORA:
Però ella també ha après a resignar-se;
ella no és pas com altres, sents, Gracieta?
Ella ha callat i ha somrigut per fora,
i s’ha ajupit a contracor, pel pare,
i pel cafè, i per tu, i ella no crida. (A ROSA:)
Que et creus que el banyulenc li fa cap gràcia?

LA RUFINA:
Pot esperar una millor sort?

SALVADORA:
Ai, noia!
Tu et penses que amb diner i anxova fresca
i els roncs del teu Rufí ja tot s’acaba.
Perquè una sigui pobra no és mesella,
i també viu d’il·lusions, que es pinten
en el coixí del llit de la misèria,
i en aquestes finestres sense vidres
sempre encarades al gemec de l’aigua.
La Caterina és dona de carn i ossos
i té el seu sentiment, però l’escanya.
I es sacrifica pels demés, i escolta
la veu del pare, que no pot comprendre
les coses que ella sent. I tu, Rufina,
que li has anat posant la mala fama,
ni li pots descordar les espardenyes…

LA RUFINA:
Ui, quins ciris trencats! Tu, Salvadora,
amb tant cor, ja em diràs què t’aprofita.
Per això a casa teu heu vingut pobres,
i el teu noi, un begut. Per massa fluixa!

SALVADORA:
I el teu Rufí és un pom de flors!…

LA RUFINA:
Espera’t!
El meu Rufí, primer de tot, no em falta;
després, em creu…

SALVADORA:
Et creu? Quan no li manes
que agafi un rem o faci alguna cosa…

LA RUFINA:
És delicat, el meu Rufí…

ESCENA II

Les mateixes, RUFÍ i LUARD.

RUFÍ:
Què crides?…
Sabeu que el banyulenc és a la fonda?

LA RUFINA:
Ja ha arribat?

RUFÍ:
Eh? L’heu vist, la xafardera?

LA RUFINA:
Porta l’anell?

RUFÍ:
Vés a saber què porta…

LA RUFINA:
No, no porta l’anell, n’estic segura;
poc s’ho pensa, el Libori…

RUFÍ:
Però, filla!,
d’aquest bull, què n’escures o què en menges?
No veus que aquesta també li és família? (A la ROSA:)
Oh, i tant! Com t’ha provat aquest viatge?

ROSA:
M’ha provat bé…

RUFÍ:
I el teu marit regana
amb la fitora i l’ham o és dels que ronquen
com jo mateix? Què et sembla? ¿Has fet negoci
i t’ha tocat la sort de la Rufina?

ROSA:
Té mal geni!…

RUFÍ:
Sí, sí. D’això parlàvem…
Tots els marits solen tenir mal geni!
Però en el primer mes, oi, tu, Rufina,
que tot eren escates de palangre
i peix del més salat?… Després els collen;
després veuràs que això del matrimoni
és com calar l’artó i llevar-ne caues,
que és un peix sense gust i fart d’espina.

LUARD:
Per ‘quest motiu no vaig voler embarcar-me.
Ui, ui, els casaments!…

LA RUFINA:
Fuig… Si cap dona
t’hauria dit que sí.

LUARD:
Cap? Tu mateixa…

ESCENA III

Els mateixos i CATERINA.

CATERINA:
Bon dia a tot el personal.

LUARD:
Bon dia.

LA RUFINA:
I què? Ja has arribat? Com t’ho prepares?

GRACIETA:
Diuen que el teu promès és a la fonda.

CATERINA:
El meu promès?

LA RUFINA:
No et facis la distreta,
que ja ho saps prou… I diu que val moneda…
L’anell, dona, l’anell, l’anell que et porta…
Serà molt aviat, ell no té espera…

CATERINA:
Ui, trobo que n’estàs molt enterada!…

LA RUFINA:
Tu t’ho mereixes tot… Jo l’altre vespre
ho deia enraonant amb la Belarda:
«És que sí que ha fet sort la Caterina,
però cap noia s’ho mereix com ella.
És la més reposada, la més bona,
la més treballadora…».

CATERINA:
Què t’agafa?

SALVADORA:
Com que és un tros de sucre, la Rufina,
i a tu et du voluntat…

LA RUFINA:
Ell és un home
que pels seus anys conserva bona planta;
ja és per fer perdre el seny…

CATERINA:
Jo no l’hi trobo;
a mi no m’ha fet perdre un punt de mitja,
ni em farà perdre res; serà…

LA RUFINA:
No et planyis;
altres en el teu lloc…

CATERINA:
Guaita, Rufina:
al de matí ja m’he rentat la cara,
amb sabó i tot…

RUFÍ:
Amb sabó i tot? Què et sembla?
Diria que t’han dit alguna cosa.

LA RUFINA:
Jo no l’entenc…

CATERINA:
Doncs, vés a casa del mestre.
De raspall, ja en tenim un per la roba,
i no necessitem la teva llengua…

LA RUFINA:
I després conten que és que tinc manies,
quan dic tot el que dic d’aquesta noia;
li parlo amb la mà al cor, i ella em contesta…

CATERINA:
Et contesto el que vull.

RUFÍ:
Ja has vist com salen?

CATERINA (a la SALVADORA):
És de debò que és a la fonda el nuvi?

SALVADORA:
Així s’ha dit…

CATERINA:
Vindrà per veure el pare…

GRACIETA:
I per veure’t a tu…

CATERINA:
Per mi que vingui…

ESCENA IV

Els mateixos i RAFEL.

RAFEL:
Rosa…

ROSA:
Què vols?

RAFEL:
La mare et demanava…

ROSA:
Home, ja vinc!

RAFEL:
La mare no es pot moure,
i la feina per fer…

LA RUFINA:
Ja veus els homes!
Als quinze dies de casat!

RAFEL:
Què crides?

ROSA:
Sí, Rafel, té raó; ni una miqueta
per respirar?…

CATERINA:
Per fer-nos companyia?…

RAFEL:
Companyia al cafè? Si en sobra massa!

CATERINA:
Per qui ho dius?

RAFEL:
Per tothom…

ROSA:
Noi, mira, calma’t.

CATERINA:
Cunyat, jo no comprenc què t’emboliques.

RAFEL:
Doncs, ja t’ho diré clar: la meva dona
s’ha casat amb un pobre que treballa,
i la mare és al llit, i ens bull la feina.
I tant cafè i tant repicar l’estona
no em fa profit, perquè la Rosa és meva
i ja no és de vosaltres, i és a l’home
a qui té de seguir. Tu, Caterina,
tens millor sort: tu et cases amb un príncep,
amb un que té diners i que en pot perdre.
Podràs gastar criades que t’ajudin
i podràs passejar i guarnir la mandra.
Aquesta no; som pescadors, entén-me,
i no som banyulencs…

CATERINA:
No te’n desfacis…

SALVADORA:
Sí, Rafel, exageres una mica.

RAFEL:
Què sabeu vós!

CATERINA:
Que m’has volgut ofendre?

RAFEL:
Cadascú que s’estigui a casa seva,
i la Rosa, aquí dins, tampoc no hi guanya,
no hi guanya res…

ROSA:
Bé, noi, no m’atabalis.
Que et creus que sóc un gos?

RAFEL:
Escolta, Rosa:
tu ets massa criatura per comprendre
això que dic; ets massa ben pensada,
i s’ha de tenir una ombra de malícia…
El cafè, ben entès, és casa teva,
era la teva casa. Suposem-ho.
Però tu, Rosa, no tens res a veure
amb el que hi ha al cafè i amb el que es conta
a tot arreu…

CATERINA:
Que va per mi?

RAFEL:
Bé ho sembla.
Cunyada, no hi tinc culpa si tu i ella
vau venir al món per la mateixa porta.
Però tindria culpa si, sent meva,
com ara ho és, jo consentís encara
que ella anés de bracet amb una dona
que fa parlar tothom…

CATERINA:
Però és possible?

RAFEL:
Jo sóc franc, jo no sóc com aquests altres
que davant teu et van amb suca-mulla
i t’estiren la pell al teu darrera…
No em facis parlar més… I tu, segueix-me.
O passa al meu davant. Fes-t’ho com vulguis…
(Passa la ROSA endavant.)
I si no, que t’ho conti la Rufina…

RUFINA:
Jo? No he dit res…

RAFEL:
Au, canta-l’hi a la cara!

Fa mutis.

ESCENA V

Els mateixos, menys ROSA i RAFEL.

CATERINA:
A tant has arribat? És tot el poble
que malparla de mi? I ets tu, Rufina?
Però quin mal t’he fet?…

LA RUFINA:
Et juro, noia,
que el que ha dit el Rafel eren calúmnies;
a mi no m’hi fiqueu… Rufí, defensa’m.

CATERINA:
Què voleu entre tots? Que no m’hi casi?
Que el banyulenc se’n torni a casa seva?
Què voleu més? Que al poble m’avorreixin?
Voleu que passi per la mala dona
que tothom hi té dret? Voleu que fugi?
Que el pare es quedi sol i aquestes portes
es consumeixin de tristor i un dia
es mori aquest cafè i es mori el pare?
Això és el que voleu? ¿Què n’has de treure
i quin profit et té de fer, Rufina,
tot el meu mal? ¿S’apujarà l’anxova
si no puc respirar i em manca l’aire?
Si s’ensorra el Cafè de la Marina,
tu i el Rufí bellugareu més grassos?

LA RUFINA:
Però si jo sols dic allò que diuen!
Si això no és culpa meva… Tu, contesta-li.
Rufí, no veus que sóc la teva dona?

RUFÍ:
Au, passa…

CATERINA:
Sí, és millor que te l’enduguis…

LA RUFINA:
Jo no he dit res… No vull que m’hi emboliquin.

ESCENA VI

Els mateixos, menys RUFÍ i RUFINA.

CATERINA:
Sí, sí, mireu que és fresca ma germana!
Com hi ha Déu que la Rosa és agraïda!

GRACIETA:
Veuràs, és que el seu home…

CATERINA:
És que el seu home?
I jo no sóc ningú? ¿I jo en tinc la culpa
si el seu home és un ximple o un imbècil?

GRACIETA:
Però tu no et fas càrrec, Caterina…

CATERINA:
De tot, comprens? De tot sé fer-me càrrec!

SALVADORA:
Bé, dona, deixa’l dir… Vindrà el teu pare
i ara enraonaran, i les mentides
que s’expliquen pel poble no interessen;
ell ha donat paraula i no recula,
i et casaràs amb ell. Si no ets feliça,
almenys respiraràs uns altres aires,
viuràs a casa teva, seràs lliure…
I en aquest món tot és el resignar-se,
i d’això tu ja en saps, i ja ets valenta.

CATERINA:
I el vostre fill?…

SALVADORA:
Més val que no me’n parlis.
Ja ha comprat el passatge per ‘nar a Amèrica.
Ha estat una setmana a Barcelona
i va arribar-me anit…

CATERINA:
I quan s’embarca?

SALVADORA:
Dintre dotze dies!

CATERINA:
Ja és un home!

SALVADORA:
Sí, noia, jo també conec les penes,
i vaig tirant, i això que ja sóc vella…
Anem, Gracieta, anem… I no t’espantis.

CATERINA:
No hi ha por!

GRACIETA:
Conservar-s’hi, Caterina.

Mutis de SALVADORA i GRACIETA.

ESCENA VII

CATERINA i LUARD.

CATERINA:
I tu què dius, Luard?

LUARD:
Jo, poques coses…

CATERINA:
Vols prendre res?…

LUARD:
Avui s’ha acabat l’oli.

CATERINA:
Et convido a un vermut.

LUARD:
Si tu em convides…
Saps que penso una cosa, Caterina?
Que em dol que et casis amb aquella escorpra,
amb aquell banyulenc…

CATERINA:
Sí, què vols fer-hi?
Ja no sóc criatura, i saps?, les dones
ens havem de casar…

LUARD:
Malaguanyada
per ell i pel dentat de la Rufina
i els que parlen de tu i que no et coneixen.

CATERINA:
I tu em coneixes molt?

LUARD:
Més del que et penses.
Tu no ets com les xicotes que es fan ara:
tu ets d’un teixit i un cor de més moneda
i de més lluïment…

CATERINA:
Luard!

LUARD:
No riguis.
Jo els deixo dir perquè no saben lletra
i tots calen curtet, nassos de congre,
tous de moll i amb l’espina trencadissa.
Jo els deixo dir, però el Luard et guaita
i et coneix que no ets pas de les que corren.
Les teves penes són per ‘nar en un llibre,
i aquests perduts no hi veuen res. Quins homes!

CATERINA:
Tant tu com jo, Luard, som poca cosa,
i tu somnies qui sap què!

LUARD:
Somnio?
No ho creguis, Caterina. Veus? Jo encara
em faig l’arròs tot sol, si arròs ens queda,
i poso el dit de greix a la cassola
si hi ha tall de bullir. Vull dir que, dones,
ni la cua, ni el fum: sol com un pagre.
Però si, quan calava i era jove,
hagués ensopegat una xicota
igual que tu, jo et dic que no amollava
i em veuries patró d’una tranyina
amb tres bots i un ormeig dels que no afluixen.
Amb una dona així com tu? Imagina’t!…
Però no vaig trobar-ne ni les closques,
ni res que s’hi assemblés. Ara pots riure,
ara rai, que no pica la morena.
Què és el Luard? Grumit de tres setmanes,
uns xarracs i un pedaç i Déu que en doni,
torrat com un escanyapits dels negres…
Però ets malaguanyada, Caterina,
pel banyulenc i pel parlar dels altres…

CATERINA:
Què vols fer-hi, Luard, si no t’ho tries
i en el món ho has de prendre com t’ho donen?

LUARD:
Jo els escoltava, saps?, i t’escoltava
a tu i aquells grinyols de la Rufina,
que és gratada de veu. Fa com les gosses…
Us escoltava a tots; deixo que diguin.
I els joves d’ara, els pots ficar en un cove,
i com un morenell, de cap a l’aigua…
Ui, un home per tu no es trobaria
ni des de Cap de Creus fins a Biarra.
Avui això és ben escurat; tots ballen;
de tant en tant s’escapen a Figueres.
Però l’amor! Què saben ells? Se’n fumen!
I elles són pel seu braç: ui, quines unes!
Elles no fan com tu: van per la cólla
i mosseguen el pop, i encara criden!

CATERINA:
Ja pots dir-ho, Luard!… Però paciència.

Entra LIBORI.

ESCENA VIII

Els mateixos i LIBORI.

LIBORI:
Au, deixa’m sol, i tu cap a la Lloia.
Diu que s’han vist tonyines… Au, de pressa…

CATERINA:
Però què hi ha?…

LIBORI:
És aquí. Surt de la fonda…
I hem de parlar, jo i ell.

LUARD:
Vol dir el teu nuvi…

LIBORI:
Sortiu per ‘quí mateix, no fos que el topis,
i torna aviadet…

LUARD:
Jo t’acompanyo…

CATERINA:
Però, pare, que passa cap desgràcia?

LIBORI:
No, dona, no, tot rutlla com un sucre.

CATERINA:
Anem, Luard…

LUARD:
Sí, sí, poc que et descalcen!
Són rantells i res més; ui, quines unes!

LUARD i CATERINA fan mutis per la porta del costat del taulell que dóna a la platja; per la porta del carrer entrarà de seguida MONSIEUR BERNAT.

ESCENA IX

MONSIEUR BERNAT i LIBORI.

LIBORI:
Amunt, mussiú Bernat, sóc tot orelles…

BERNAT:
Dolçament, dolçament, mussiú Libori.
Vus vull mostrar el bijú… Què vus ne sembla?

LIBORI:
Un anell de primera… Que la crido?

BERNAT:
Val molts de sous aquest bijú; són pedres
veritables… La pobra Miqueleta,
la pobra Genevieva i l’Angelona,
mes germanes, sabeu?, varen comprar-lo
a Perpinyà, pas que és bijú de pobres…
(Canviant de to i una mica patètic.)
Mussiú Libori, jo vus lu purtava
plen de bunur, amb lu cor gras de joia,
i pensava en la meva Caterina,
i ara balleu que el jeti dins les vagues
perquè se’l mengin els requins. Oh, vida!
Oh, malerús de mi! La vostra garsa
pas que serà la duna d’aquest home
que vus ha estat loial…

LIBORI:
Però què us passa?
Què vol dir això, mussiú Bernat?

BERNAT:
Em pensi
que hu sum dit clarament, i encara em pensi
que vós haveu estat, monsieur Libori,
un saligó i pas un hunest home,
i molt cuquí en lus vostres bavardatges!

LIBORI:
Mussiú Bernat, no m’insulteu, no hi passo!

BERNAT:
Lus banyulencs sum ben rasats de llengua;
pas cap pèl an aquí, monsieur Libori,
i enraonem ben clar…

LIBORI:
Però expliqueu-vos.

BERNAT:
No sum un bell garçon, no sum pas jove
i no demandi pas grans gentileses,
sum cumprensiu, sé prou que les minyones
s’han d’amusar i, si s’han amusades,
les perdoni el bon Déu; la Caterina
té els seus amurs i té la seva histori
i jo passi per tut. Mes jo no passi
per ser l’amusament de tut lu poble
i lu meu nom serveixi per fer blagues.
A l’hustal fins m’ha dit la femme de chambre:
«Vós sou lu banyulenc que us ensarronen,
us carreguen tunyina en vostre muscle
dient que és fresca i l’han salat lus altres.»
I blagues com això, compteu que en sento,
i coses contra vós, monsieur Libori,
i lus vostres enganys; que si a Colliure
li heu fet perdre la seua criatura,
que era d’un mal gallard que l’ha jaquida.
Que heu pres lu bunyulenc per un puare,
i pas vull ser cucut abans de festa.
Monsieur Libori, ju sum hunest home…
Ju m’estimava mult la Caterina,
però servir d’amusament m’embeta;
lus banyulencs tenim hunur…

LIBORI:
I els altres
tenim molt més hunur! Doncs, què us pensàveu?
Mussiú Bernat, us creia un punt més home.
Vós feu cabal del sac de les calúmnies?
Del que es diu del Cafè de la Marina
i de la mala sang de tot el poble?
La meva filla és una santa!

BERNAT:
Pensi
que inútilment vus escalfeu. Les coses
les sum pesat i les sum vist i us juri
que no camini per passera feble,
sinó que posi el pieu en terra bona.
Sou un saló!

LIBORI:
I vós sou una merlussa!
Que no l’haveu sentir, l’escanyafrares?
Torneu’s-en a Banyuls i que us escatin.
O si no, a cops de rem!

BERNAT:
Cap violència,
monsieur Libori. Fóra gros domatge
que us escalféssiu per això; un afere
que no ens ha sortit bé; la marxandisa
no era pas del meu gust. Un altru dia
balleu, que ens entendrem amb la garnatxa.
Monsieur lu cafetier, pas de grimaces,
la vustra mà…

LIBORI (donant-li la mà):
La meva mà! Quin home!

BERNAT:
Lus banyulencs no ens fem la sang dolenta.
Au revoir, cafetier!

LIBORI:
Déu vos empari!

Mutis del banyulenc.

ESCENA X

LIBORI, de seguida CATERINA.

LIBORI:
Però això no té nom! Tu! Caterina!…

CATERINA (entrant):
Se n’ha anat?

LIBORI:
Que no ho veus?… La clavellada
ens ha romput l’artó i ha fuit tan fresca!

CATERINA:
I no ha portat l’anell?…

LIBORI:
Prou que el portava:
l’ha tret del gec, ha dit guaita i ensuma’l,
i ha tornat a ficar-lo a la butxaca…
Caterina, aquest món és un calvari!
El banyulenc no es casa amb tu!

CATERINA:
No es casa?

LIBORI:
I ho dius amb aquest aire d’alegria.

CATERINA:
Si sabéssiu quin pes m’heu tret de sobre!
El banyulenc no es casa amb mi!

LIBORI:
Que ets boja!
Perquè, escolta… Ja ho saps, per què no es casa?

CATERINA:
M’ho penso…

LIBORI:
I aleshores?

CATERINA:
Aleshores…,
teniu raó; però, Déu meu! paciència!

LIBORI:
Oh, paciència! Està dit!… I jo no hi compto?
Saps on arriben les xafarderies?
Comprens el que faran aquestes bèsties?
Comprens què inventaran per ensorrar-me?
Sembla que els senti a tots: «Guaita el Libori!
Guaita quin vol de peix per sucar molla!
Volia engalipar amb esquer de trampa
i el banyulenc s’ha endut l’ham i la fluixa!»
Això mateix diran i tantes coses…

CATERINA:
Però si és contra mi…

LIBORI:
I que no et sóc pare?
I aquest cafè, potser és un ses de vella?
No val res, el cafè i tot aquest vidre?

CATERINA:
Pel que ha passat no han de patir les copes.

LIBORI:
Ai, mira, Caterina, que ets beneita!
Obre bé els ulls! Després de la desgràcia
es va dir, però vam tapar les boques.
Però amb el banyulenc ha estat l’enveja,
i no ha callat ningú: ha sortit Colliure,
ha sortit el que saben i no saben,
i tothom hi ha sucat. I la Rufina
més que tothom. I has vist aquest sant home
com li han inflat el cap! I ara suposa’t
quan vegin que tu et quedes amb l’espelma
i ell fuig cap a Banyuls, negre de tinta
com un calamarot, fent que l’enganyen
i que al cafè volien estafar-lo.
Els sentiràs, veuràs si bull la barca,
veuràs quin repicar-ne els de l’encesa,
i quin gust d’all pertot arreu!…

CATERINA:
Que diguin!…

LIBORI:
I el cafeter, se’ls pot mirar amb decència,
quan amaguin el nas sota les cartes
i se’n fumin de mi? Tinc pell bregada,
però també tinc geni i no ho aguanto.
Perquè potser hi hauria una desgràcia
i sang dins del cafè, i les carrabines
i la Guàrdia Civil. Ui, el Libori!

CATERINA:
Trobo que us ho preneu a la valenta!

LIBORI:
Hem de plegar i fugir, vendre’ns el vidre,
demanar caritat…

CATERINA:
Bé, correu massa!
No n’hi ha per tant; sóc jo que tinc d’anar-me’n.
Escriurem a la tia; em darà feina.
Aquí al cafè, ja us hi vindrà la Rosa
i el seu marit…

LIBORI:
No diguis més bestieses,
que no saps res de res…

CATERINA:
Si sou vós, pare,
que esteu atabalat; jo me n’alegro,
d’això del banyulenc; jo estic contenta.
Tindré motius per ‘nar-me’n d’aquest poble,
per no veure el Rufí ni la Rufina,
ni veure les mirades que m’insulten,
i seré lliure, compreneu?, ben lliure,
i viuré del treball, i no d’un home
que era un sac de llardons i em feia fàstic.

LIBORI:
I jo què, sense tu?…

CATERINA:
Teniu la Rosa…
I teniu el cafè, teniu les copes
i les ampolles, i us sentiu ben amo,
i salveu el Cafè de la Marina…

LIBORI:
I tu tens un mal cor! No em saps comprendre?

CATERINA:
Jo, pare?… Jo?…

LIBORI:
Sí, Caterina, vés-te’n,
vés-te’n a dalt, no em diguis res… Tinc ganes
d’estar tot sol; m’hi passen moltes coses,
per dins del cap…

CATERINA:
Sí, sí, vaig a la cuina!
Que a mi, sabeu?, pel cap també m’hi passa
com tot un gran rampell de bogeria:
una barca amb tres pals, neta de veles,
sense ningú en el pont, que fuig ben lliure
qui sap a on… Sabeu? Jo en tinc la culpa,
d’això que m’ha passat i del que penja;
vós m’ho heu dit i tothom ho repetia,
però si en tinc la culpa, l’he pagada.
I tant si l’he pagada, vos ho juro!

Fa mutis per la porta interior.

ESCENA XI

LIBORI, sol.

LIBORI (sol):
Ja et dic que és un franquet, la meva mossa!
I potser aguanta més que jo; és ben tendra,
però té una mirada decidida.
I, prou rumiar; el banyulenc que passi,
bon vent de popa que l’antena aguanta.
I el cafè és el cafè…, mal que rebenti.

Entra CLAUDI, que l’ha escoltat, i ell no l’ha vist.

ESCENA XII

LIBORI i CLAUDI.

CLAUDI:
Amb qui estàveu parlant?

LIBORI:
Amb mossèn Rofes,
que és aquell que s’empassa les garrofes.
Ja has arribat? Encara no ets a Amèrica?

CLAUDI:
Ui, ui, ui!, no em gasteu aquesta boca
i porteu-me un Pernod: begudes cares;
potser així afluixareu…, i la moneda
va aquí per endavant…

LIBORI:
Ets tot un home.

CLAUDI:
Doncs, sí, senyor, me’n vaig a Costa Rica…

LIBORI:
I amb què es menja?…

CLAUDI:
Amb els dits…

LIBORI:
I és bona terra?

CLAUDI:
‘Neu a saber. És molt lluny, i això ja em basta…

LIBORI:
I què hi faràs?

CLAUDI:
M’hi torraré l’esquena
com un lluert! Teniu unes preguntes!…

LIBORI:
No hi portes res pensat?

CLAUDI:
Home, portar-hi
és clar que sí; veureu, la meva idea
és posar-hi un cafè. Sí, hi ha molts negres
i molts perduts i gent que beu i gasta…

LIBORI:
Un cafè? Què m’has dit! No saps, sant home,
que això és feina de mecs?

CLAUDI:
Tireu! Va a pobles.
Aquí potser que sí…

LIBORI:
Però, que et penses?
Tu, cafeter? T’empassaràs la canya
i els parroquians no en tastaran ni gota.
No és pas feina per tu…

CLAUDI:
I a això venia…,
a que vós m’ensenyéssiu com se pasta.
Doneu-me el tovalló…

LIBORI:
Què vols?

CLAUDI:
Doneu-me’l…
Què vos sembla?

LIBORI:
Que fas molt mala fila.

CLAUDI:
I ara, senyor Libori! Una copeta?
De què serà, de rom, d’anís…?

LIBORI:
Quin ximple!

CLAUDI:
Seieu, home, seieu, i contesteu-me,
que pago jo…

LIBORI:
Doncs, mira, si la pagues…
El rom és allà dalt, no t’equivoquis…
Ui, ui, que el vesses tot!… No, no serveixes…

CLAUDI:
Home, és la prova… Tinc les mans com balbes
i és que em tremola el pols…

LIBORI:
Noi, em vols creure?
Tria’t un altre ofici a les Amèriques;
això, deixa-ho per mi…

CLAUDI:
I us dóna gaire?

LIBORI:
Va com va… En aquest temps de la misèria
dóna per una llesca i una anxova…
Quan la guerra…, imagina’t, aleshores
anava bé, però ara si els pescaires…,
tu ho saps com jo…, cafè sols a les festes
i pagar mai. Si hi ha un vol de tonyines,
si s’han pescat sorells, o per veremes
s’ha fet un sou de més, uns se’n recorden
i el cafeter fa gras…

CLAUDI:
Jo ho preguntava,
perquè, pel temps que torni de l’Amèrica,
com que aleshores ja sabré l’ofici,
i un vol dur els ossos a colgar en el poble,
si he fet quatre diners, jo puc comprar-lo,
aquest cafè…

LIBORI:
Quan tornis de l’Amèrica,
ja m’hauré consumit al cementiri;
això si tornes i allà dalt no et pelen,
que, amb el que ets de pipaire i de tronera,
hauràs de fer cent ulls perquè no et ratllin.

CLAUDI:
I què amb el banyulenc?

LIBORI:
Tu també xiules?…
Deixa-me-la dormir, la meva mossa…
I si te’n vas…

CLAUDI:
Aquest cafè m’agrada…
Mai l’havia mirat…

LIBORI:
Sembles un enze.
Què et passa amb el cafè?

CLAUDI:
Sí, sí, quan torni,
farem tractes… A veure…, una miqueta…
El tovalló…

LIBORI:
Aquí el tens.

CLAUDI (asseient-se darrera el taulell):
De la cadira
es veuen les antenes de les barques,
i a l’esquena fan goig tantes ampolles…

LIBORI:
Tornes a estar torrat?

CLAUDI:
La Caterina!…

LIBORI:
Què dius?…

CLAUDI:
No deia res; feia els meus comptes,
jugava així amb el pensament… Libori,
vós us feu vell…, esteu cosit de feina
i les mans no hi arriben…

LIBORI:
Ja hi apuntes…
Ja és això, ja és això…

CLAUDI:
I la vostra noia?

LIBORI:
És allà dins…

CLAUDI:
Escolteu bé, Libori…
No creieu que aquest món no té cap gràcia
si en el moment que et ve una bogeria
al pensament t’espantes i recules
i no la fas?

LIBORI:
Minyó, no et sé comprendre.

Surt CATERINA; es miren tots dos. Pausa.

CLAUDI:
Mireu, ja em comprendrà la vostra noia,
deixeu-m’hi sol… Tinc d’acomiadar-me
i no vull nassos al voltant…

LIBORI:
Quin déntol!
És a dir, que tu em manes?…

CLAUDI:
Us ho prego…

LIBORI:
Si ho dius així…, però no la maregis…
I si vols res, jo sóc dins de la cuina.

Mutis per la porta interior.

ESCENA XIII

CLAUDI i CATERINA.

CATERINA:
M’ho ha dit la teva mare, que t’embarques…

CLAUDI (traient-se un paper de la butxaca):
El passatge és aquí… Veus? És l’Amèrica;
un bitllet d’emigrant no val gran cosa,
però vol dir unes llunes desinflades
sobre el mar gran, la manta a la coberta,
i uns dits en unes cordes de guitarra,
i les cançons dels italians, que riuen
bruts i estibats dintre el celler de proa.
I després vol dir molt: potser fortuna,
pala de fogoner o la trista màrfega,
o l’hospital, o quatre dents de negre
blanques de llum, que xisclen mentre peta
un sol de foc damunt de la camisa,
i un camp de cafè verd, i una taverna
amb la púrria del món, i el got de canya,
i al capdavall, potser vol dir una dona…
o moltes dones, o qui sap… Fa gràcia
que un bitllet d’emigrant, tant curt de lletra,
pugui dir això… No ho trobes, Caterina?
(Encén un cigarret i amb el llumí comença a cremar el bitllet del passatge.)
I veus?…

CATERINA:
Què fas?

CLAUDI:
Aquella bogeria,
allò que el cafeter no sap comprendre!

CATERINA:
Claudi!…

CLAUDI:
Veus, Caterina?, tot s’allunya:
l’Amèrica, les llunes, la guitarra,
i les cançons dels italians, tot crema…
Veus?, ja ha passat… Veus si era poca cosa
el bitllet d’emigrant?… Mira la cendra.

CATERINA:
Què vol dir tot això?…

CLAUDI:
I tu, Caterina,
tampoc no ho saps comprendre?… Les Amèriques…
Lluny tot això, molt lluny, no en queda rastre,
i aquí fa un sol, i es veuen les antenes,
la fusta de les proes amorrades,
i els vidres del cafè, i la teva galta,
i els teus ulls de patir; no ho saps comprendre?
Què et penses que sóc jo? Que sóc un brètol!
Perquè em vaig barallar amb la meva mare,
perquè t’he dit el que t’he dit? Escolta’m…
Però no puc, no, no, que em fa vergonya…
Digue’m que sí d’un cop…

CATERINA:
I no m’enganyes?
És de debò… Però, què et passa, Claudi?…

CLAUDI:
I encara m’ho preguntes?

CATERINA:
No, no, espera’t.
Mira, Claudi, jo abans he de parlar-te;
jo sóc misèria per tothom, les llengües
em pinten de verdet; fins el meu pare
es vol vendre el cafè. Jo ja no compto.
Vull dir que, si el teu cor se m’acostava,
i ara és a prop del meu, més que alegria
i més que tot, és aquest foc que sento,
i és aquest respirar. Però respon-me:
això que fas amb mi, aquestes paraules,
t’han sortit de la sang? No és bogeria?
No és com jugar-t’ho a cara i creu? Escolta’m:
no és una caritat?… Jo estic perduda,
però tinc molt orgull i sóc molt dona…
Comprens el que et vull dir? És que m’estimes?
No és una caritat?…

CLAUDI:
Si tu t’haguessis
casat amb el qui fos, amb aquell brètol,
o el marxant de Banyuls, saps, Caterina?,
jo et juro que no anava a les Amèriques.
En pots estar segura que et seguia
i t’olorava el cau, i les finestres,
i al que et tingués al llit, fos el més home
o el més valent, et juro, Caterina,
que amb aquest tall jo li guindava el ventre,
i te m’enduia amb mi ben arrapada,
ben arrapada contra el pit…

S’abracen i li besa la boca; els sorprèn la RUFINA.

ESCENA XIV

CLAUDI, CATERINA i RUFINA.

LA RUFINA:
Ai, Verge!
Ai, Verge del Remei! Després gemega…

CLAUDI:
Què espies, tu, Rufina? Guaita, acosta’t…

LA RUFINA:
Jo no he dit res…

CLAUDI:
Acosta’t… Com tremola!
(L’agafa pel braç.)
Escolta bé: la veus?…

LA RUFINA:
No sóc pas cega.

CLAUDI:
Doncs, des d’avui serà la meva dona.

LA RUFINA:
La teva dona?…

CLAUDI:
Sí, senyor. I escolta’m:
si mai tornes a dir ni un gruix d’espina,
si tornes a portar a les dents corcades
el nom d’aquesta dona… i xafardeges,
o calumnies, em sents bé, Rufina?,
jo et sucaré en el mar, com una gossa
de les que duen ràbia al cos. Au! Vés-te’n!

Li dóna una empenta i va a parar a la porta, i la RUFINA, amb les espatlles arronsades, desapareix d’escena, fent el senyal de la creu, esveradíssima.

ESCENA XV

CLAUDI, CATERINA i LIBORI.

LIBORI:
Ja l’has comprès, aquest beneit?

CATERINA:
Sí, pare.

CLAUDI:
Allò que us deia del cafè du pressa.

LIBORI:
Com s’entén?

CLAUDI:
Que ella i jo serem els amos.
Que ens casarem.

LIBORI:
Tu et cases amb la noia?

CLAUDI:
Jo. No em voleu? No us vinc de gust per gendre?

LIBORI:
Home, és que, francament… No, ja m’agrades.
Pel que hi ha al poble Déu n’hi do…

CLAUDI (donant-li la mà):
Doncs, vinga…

LIBORI:
Ui, ui, que estrenys fort! Però què et passa?
No te’ns has tornat boig?… I a tu què et sembla?…

CATERINA:
A mi em sembla molt bé…

LIBORI:
Doncs, noia, entesos!
Però el viatge…

CLAUDI:
És fum; sols hi ha el viatge
del cafè a l’estació a carregar ampolles
i aprendre a no vessar-les quan s’aboquen.

Entra SALVADORA.

ESCENA XVI

Els mateixos i SALVADORA.

SALVADORA:
Acaba d’explicar-m’ho la Rufina;
fill meu, fill meu…

CLAUDI:
Doncs, què us pensàveu, mare!
Som així; no us fa peça aquesta nora?…

SALVADORA:
Caterina!…

LIBORI (amb veu ennuegada, a punt de plorar):
Bé, bé, no tantes llàgrimes…

CLAUDI (a la porta):
Ei, pescadors! Moreno, Tià, Baldiri,
Luard i Gallaret, hi ha un que convida!

Van entrant el MORENO, el TIÀ, el GALLARET, l’ANTONET, el LUARD i el BALDIRI.

ESCENA XVII

BALDIRI:
Què passa?

MORENO:
Quina li ha picat, al Claudi?

ANTONET:
Que hem de mullar l’anada a les Amèriques?

CLAUDI:
Les Amèriques? Res, ja no se’n parla…
Avui pago a tothom, i de passada,
us vaig a presentar la meva dona!

MORENO:
La Caterina!

ANTONET:
Nois, la Caterina!

BALDIRI:
I el banyulenc?

GALLARET:
Això és tota una burla.

BALDIRI:
Ja estàs torrat?… I tu què fas, Libori?

CLAUDI:
Res de burla: és ben cert, i ara escolteu-me…

MORENO:
Però va de debò?…

CLAUDI:
Moreno, calla,
i escolteu bé: del Claudi, no se’n riuen
ni els capmarins ni res. Però d’aquesta,
d’aquesta no se’n riuen ni la toquen
amb l’alè, ni amb els ulls, ni les paraules.
Per ‘xò d’aquí endavant, si algú enraona
del banyulenc o parla de Colliure
o del coll del diable, que es confessi…
M’heu entès bé, companys?… I ara, la tria;
demaneu, que jo pago i jo serveixo.
El tovalló, l’ampolla; què es vol prendre?
Conyac, anís, vermut… No t’entretinguis.

BALDIRI:
Sí, mira…

MORENO:
Tu mateix…

LUARD:
Què hi dius, Libori?

LIBORI:
Que el cafè és el cafè i que si s’estimen…