«I no feu cas dels qui us diguin que lluiteu per una quimera —prosseguí el comissari—. Lluiteu per vosaltres, lluiteu pel país, lluiteu pels vostres fills… Lluiteu pels mateixos que diuen que no hauríeu de lluitar… I és que aquesta guerra no és una guerra qualsevol. No és una guerra entre nacions, no és una guerra que tingui per objecte determinar si una frontera ha de passar més enllà o més ençà, no és una guerra en la qual es vessa la sang per tal de permetre a uns senyors que ni coneixem que puguin augmentar les seves riqueses… No! Aquesta guerra es duu a terme per lluitar contra tot allò que al nostre país semblava inamovible…».
Ell s’abstragué del discurs. Aixecà el cap. Mirà les banderes que onejaven. «És com una festa —va pensar—, com una festa major. Com quan a Belianes muntaven l’envelat a la plaça del Firal. I feien balls i sardanes. Com quan feien concerts al Conservatori i amb la Maria…».
«… perquè l’enemic serà vençut. I ell ho sap. Per això es defensa amb desesperació. Però no li servirà de res. Serà aixafat com una bèstia maligna i després…».
«… tornaré a casa i em casaré amb la Maria. I tindrem fills i…». Recordà la promesa. El seu rostre fi, amb uns quants barbs sota l’o-rella esquerra. Amb aquell borrissol damunt el llavi. I els ulls castanys… I les cames fines, els genolls rodons… «La veuré com aquell dia, prop de la font… —recordà tot d’una—. I me li asseuré al costat (al pedrís, sota la capelleta que van fer malbé) i després…».
—«A) —llegeix el notari—. Un rast de terra erma d’una extensió de cinquanta àrees, tres centiàrees, situada al terme de Creixell, districte municipal de la Sénia. Termeneja a l’est amb terres del Sr. Josep Palací i Rius; al sud, amb un altre rast del Sr. Joaquim Jover i Jover; a l’oest, amb la carretera pròpia del Sr. Josep de Verdaguer i Trias i terres de la Falguera; al nord, amb terres del mateix senyor. Inscrita en el Registre de la Propietat de Belianes, volum 115, llibre 7 de la Sénia, finca 789, inscripció 32a. Manifesta el Sr. Enric Mata i Oller que sobre la finca descrita no existeix càrrega ni gravamen de cap mena».
El notari aixeca el cap. Es passa la llengua pels llavis. Estossega.
—Amb permís… —s’excusa.
Prem el timbre. Els dos senyors se’l miren expectants. S’obre la porta. Entra una noieta.
—Mani… —diu.
El notari dubta. Fa petar els dits.
—D’això…
Tot d’una reacciona.
—Sí, l’aigua mineral, si us plau…
La noieta assenteix amb un moviment de cap. El notari obre un calaix. En treu un vas de vidre. El bufa. Aixeca els ulls. Se’ls mira. Parla amb dificultat. Amb el polze s’assenyala la boca.
—Se m’asseca el coll… —aclareix.
Els dos senyors somriuen.
—És natural… —diu el més rabassut—. La calor, tanta estona de llegir seguida…
El més prim només somriu. Mira per la finestra. El notari adopta un posat de murri. Amb el polze i l’índex fa rodona.
—Ara, un vaset de la Font d’En Merlès… —deixa caure.
—Quedarà dins el clos de la fàbrica, la font, ara… —aclareix el senyor rabassut.
—Jove… —diu el senyor de l’havà.
El cambrer s’acosta.
—¿Oi que ens durà una ampolla d’aigua mineral?
El cambrer respon afirmativament. El senyor de l’havà s’adreça al xicot de les celles grosses i al senyor calb. Es palpa la panxa.
—Per desengreixar… —insinua.
Somriu. Mira al defora.
—Si continua el bon temps… —reflexiona tot d’una.
Els parla confidencialment.
—Marxo el dia quinze. Una volteta… Amb la dona. França, Itàlia, Àustria…
Gronxa la mà.
—Turisme… i negoci. Una mica de cada cosa. Mentre la dona s’entreté per les botigues, jo faig visites, em relaciono…
—Ho conec, jo, tot això d’Àustria i Itàlia… —diu el xicot de les celles grosses—. Hi he anat un parell de vegades. Amb un autocar… I de càmping. Conec…
El senyor de l’havà arrufa el nas. Bufa.
—A mi, això dels càmpings…
El xicot de les celles grosses somriu.
—Doncs jo…
El senyor de l’havà l’interromp.
—Doni’m un bon cotxe i bons hotels. Bons llits…
Eixampla les mans.
—Ho sento: jo sóc home de comoditats. Si no hi ha comoditats prefereixo no moure’m de casa.
—Jo he sortit poc a l’estranger… —diu el senyor calb—. A Lurdes, un parell de vegades…
—No me’n parli, de Lurdes! —replica el senyor de l’havà—. Hi vaig anar una vegada amb la dona… Vaig quedar-ne fregit! Tanta gent, tanta gent…
—Em sembla que si no truca una vaca… —diu el xicot del bigotet.
Estira la motxilla. En treu un pot de llet condensada. El posa damunt una pedra.
—La vaca, el que farà serà ensorrar-nos la tenda… —riu el de la cara de cavall.
Es mira el xicot dels ulls blaus.
—Te’n recordes, del dia de Sant Maurici?
—La vacada, que ve la vacada! —escarneix el dels ulls blaus.
El xicot de la cara de cavall es posa les mans al cap.
—I quin fatibomba! —exclama—. Almenys pesava cent quilos… I amb un purot que fumava… I un cotxàs, eh?, duia…
—La noia, estava bé… —recorda el dels ulls blaus.
El de la cara de cavall s’aixeca.
—I duia uns pantalonets així. I quan s’ajupia…
Assenyala el xicot dels ulls blaus.
—A aquest, li queia la bava…
—I a tu, i a tots…
—Però era més bleda…! —recorda el de la cara de cavall.
El xicot del bigotet mou el cap amb suficiència.
—Moltes noies que estan bé són unes bledes i, en canvi, moltes que no estan bé…
Aguanta el pot de llet condensada. Hi fa un parell de forats a damunt. El gira i bufa per un dels forats. Amb un pot d’alumini recull la llet que va caient. El xicot dels ulls blaus l’observa. Li fa un crit.
—Que et desinflaràs! —plagueja.
El xicot del bigotet deixa de bufar.
—M’emprenya… —rondina.
—Obre’l del tot —diu el xicot seriós.
—No he dut la tapa de plàstic i per dur-lo a la motxilla…
—Brrr… —fa el xicot de la cara de cavall.
Se’ls mira amb estranyesa.
—Jo torno a tenir fred…
—Posa més llenya al foc —diu el xicot dels ulls blaus.
—En queda poca, de llenya, altre cop… —observa el xicot seriós.
El xicot del bigotet deixa el pot a terra. Tapa els dos foradets amb dos bocins de paper de diari ben cargolats. S’aixeca. S’eixuga les mans amb els pantalons.
—Vaig a pixar i en portaré —diu—. Qui ve?
El xicot seriós s’aixeca, també.
—Jo —diu.
—No caigueu… —recomana el xicot dels ulls blaus—. Que avui no hi ha lluna i…
—I per què no véns, tu, a ajudar-nos? —replica el xicot del bigotet.
El dels ulls blaus els mostra els peus.
—Amb aquestes butllofes… —es plany.
—Bé… —va fer la mare.
—Vaig a tancar la porta de Teixida… —va dir la germana.
La mare de la promesa s’aixecà amb pena. Es mirà la mare. Mogué el cap, consirosa.
—I ja ho veu… —es planyé.
La mare se la mirà interrogativa.
—Sí, aquests xicots… Vint-i-tres anys, moltes il·lusions…
La mare se sentí incòmoda.
—De vegades… —desvià.
La promesa s’agafà al braç d’ell.
—I a veure si escrius cada dia… —el va advertir en veu baixa.
Se sentí el cop de porta de Teixida. I el forrellat. La germana entrà a la cuina.
—Ja està… —va dir.
Se li acostà per darrera. Li pessigà el clatell.
—El valent! —bromejà.
La promesa va somriure. El contemplà.
—No me’l sé imaginar vestit de soldat i amb una escopeta a les mans…
La mare sospirà.
—Jo tampoc… —va dir amb un bleix.
—Aquestes ganes de… —insistí altre cop la mare de la promesa.
Ell va fer l’ullet a la germana.
—No són ganes —bromejà— és que no hi ha més remei. I quan sàpiguen que he estat el primer d’entrar a Saragossa…
«… i com que romandre a Madrid podia restar-li moviments per a articular els esforços de tota l’Espanya antifeixista al servei de la victòria total i de la pròpia alliberació de la capital, el Govern de la República s’ha traslladat a València. Ho ha fet sacrificant-ho tot per l’eficàcia i passant pel tràngol d’allunyar-se en els instants decisius de l’heroica població madrilenya, que, conscient del seu deure, està resolta a estrangular l’atac enemic. El govern, amb aquest sacrifici, s’ha volgut situar en condicions de poder dirigir la voluntat de l’Espanya obrera coordinant els esforços de qui, des de totes les regions…».
«… perquè això ara sembla un mosaic. En Gabriel, en Nualart, un xicot que es diu Venancio, que és murcià, i un de castellà que li diem el “Tío Lucas”. Aquest que es diu Venancio fa cara de mala persona, però és molt bon company, i el “Tío Lucas” porta uns bigotis tan grossos que sempre em recorda aquella fotografia de l’oncle Josep que la mare té penjada a la saleta. El mal és que el pobre Costa ja no hi sigui. De vegades em fa l’efecte que l’haig de veure, com tantes vegades, fent guàrdia, explicant coses vora del foc, fent broma… Però ja no hi ha res a fer. Si parlant-ne es poguessin adobar, aquestes coses! I en Vicenç, què fa? Suposo que et deu escriure dues o tres cartes cada dia… De tota manera no et facis massa il·lusions. Això de les dues o tres cartes diàries és al principi. Quan faci cinc o sis mesos (i tant de bo que d’aquí a cinc o sis mesos tots siguem a casa)…».
En Costa va riure.
—A casa?
Amb un bastonet furgà la cendra. Desenterrà una de les patates. La punxà amb el bastonet. Bufà la cendra.
—A casa… —repetí.
Començà a treure-li la pell.
—T’asseguro que aquesta vegada sí que m’hi hauria quedat. Tot tan net, tot tan ben arreglat… Tothom estava per mi. I les noies. Totes les del veïnat em van venir a veure. I les meves cosines… Tinc unes cosines de pagès que, imagineu-vos!, em van fer petons i tot…
En Gabriel va fer una ganyota.
—Cosines… —va dir amb aire despectiu.
En Costa acabà de pelar la patata. Aixecà els ulls.
—Com més cosins… —insinuà.
Ell va riure.
—I va ser així?
En Costa se’l mirà amb aire murri.
—Ganes —va dir.
Mossegà la patata. Es va cremar.
—Co… llons! —va fer.
—T’has cremat?
—Carai!
—Com que sempre menges de golut… —el punxà en Gabriel.
En Costa es palpà la panxa.
—Això… que sempre rondina.
De sobte canvià de cara.
—On es passa cada cop més gana és a casa, nois —va dir.
Va moure el cap.
—No hi ha res, eh?, darrera nostre… No hi ha pa, ni patates, ni oli, ni res de res. Cada vegada pitjor. Jo em vaig atipar perquè la mare sempre guarda tiberi per a quan jo hi vagi, però…
En Gabriel també va desenterrar una patata. La va fer rodolar amb una pedra. La punxà amb un tronquet. La bufà, també.
—Tot s’ha embolicat… I dura massa.
—I el menjar és bàsic… —raonà ell.
—I és que la guerra no és el front, només —adduí en Gabriel—. La guerra és la misèria, la gana… Tot. I només falten els bombardeigs…
—Mira que n’hi engeguen cada un, de cacau, a Barcelona…! —comentà en Costa—. I es veu que els antiaeris no n’encerten ni una, i toquen les sirenes quan els avions ja són a damunt…
Abaixà una mica la veu.
—Jo no sé si és cert, però molta gent diu que a les bateries antiaèries només hi ha emboscats.
—Ahir se’n van passar dos, a San Mateo… —lligà ell.
Féu rodolar una patata. La punxà. Començà a pelar-la.
—Diu que semblaven ben bé dels nostres. Fa temps que no es passa ningú d’ells aquí…
—S’han de tenir molts collonets per a passar-se…! —va reconèixer en Costa.
—Els collonets és saber fer el paperot —va dir en Gabriel—. Fer veure que són com nosaltres i, en canvi…
Ell reflexionà uns instants.
—Molts no fan veure res —va reconèixer al capdavall—. Quan tots érem voluntaris era diferent, però ara…
Arriben a la carretera. S’han d’esperar. Fa sol. No passa ni un alè d’aire. La noia es mira el colze. Ja no sagna.
—Ja no surt sang… —diu.
Ell no l’escolta. L’empeny per l’esquena.
—Ara… —fa.
Travessen. Passen per entre els cotxes aparcats. Tot d’una ella s’atura. Es mira en un retrovisor. Es posa bé els cabells. Es llepa els llavis…
—Tinc una set…! —diu.
Ell mira al seu volt. Li assenyala un bar.
—Et pago una Coca-Cola.
—Ets un àngel… —diu ella amb aire mofeta.
—Passa, passa… —rondina ell.
Entren al bar. S’apropen al taulell. Ell li acosta un tamboret.
—Au… —fa.
Ella s’hi enfila d’un salt. El cambrer s’acosta.
—Dues coca-coles —demana el xicot.
Ella es gira. Contempla les parelles, uns marrecs estrangers, un pagès amb gorra i armilla… Per la carretera passen cotxes, cotxes, cotxes…
—Enyoro la muntanya —diu tot d’una—, però una muntanya ben alta on no hi hagi ningú. Ben tranquil·la, amb molt de silenci…
—Tu enyores moltes coses —remuga ell—, però el que hauries d’enyorar…
El cambrer els acosta les coca-coles. Ella beu amb deler. No s’eixuga. Li queden els llavis tacats. Riu.
—I per què ho dius, això? —pregunta.
—Perquè sí.
—Perquè sí no vol dir res.
Ell mou el cap amb quimera.
—Ja ho saps, què vull dir…
—Jo no sé res…
Ell no respon. Acaba de beure. Fa petar la llengua.
—Bé…
La mira interrogativament. Ella mou el cap.
—M’ha anat bé, això… —reconeix.
Es palpa l’escot. Es treu un mocadoret i es neteja els llavis. Tot d’una escolta.
—Sents?
Ell para l’orella.
—És Vencedores o vencidos… —diu sense entusiasme.
Mou el cap.
—No em va agradar. Tant de tribunal, tant de tribunal… I en Maximilian Schell sempre amb aquelles ganyotes…
—A mi sí que em va agradar —diu ella—. En Schell, no gaire. En Burt Lancaster i l’Spencer Tracy, molt… Però el que em va agradar més és quan l’Spencer Tracy sent aquella música fonda…
Resta pensarosa.
—Jo trobo que la guerra, si no hi hagués morts i tot plegat, és una cosa que, no sé, és majestuosa, és…
Ell no l’escolta. Crida el cambrer.
—Quant és?
—Setze —diu el cambrer.
Ell deixa un paper de vint-i-cinc damunt el taulell. El cambrer butxaqueja. Ella para l’orella altre cop.
—Ara toquen aquella…
Fa petar els dits.
—La Lilí Marlen.
Baixa del tamboret.
—Un dia compraré el disc… —diu.
—Un disc ratllat —diu el senyor de l’havà—. La Bernadeta va néixer aquí, la Bernadeta va néixer allà; aquí va ensopegar la Bernadeta…
Riu. Es passa l’índex pel front.
—En vaig quedar fins aquí dalt.
El senyor calb envermelleix.
—A mi em va agradar anar a Lurdes —diu amb timidesa—. I no sé, a casa hi tenim com una devoció…
El senyor de l’havà allarga les mans.
—No els ho critico. Jo només parlo del negoci, del…
Mou el cap amb aire de suficiència.
—La majoria de comerços i de botigues són de jueus. Ho sé positivament.
El xicot de les celles grosses mou el cap amb incredulitat.
—Jo tot això dels jueus… —dubta.
—Doncs pot pujar-hi de peus. Miri Israel.
—Jo els admiro, els d’Israel…
—Dòlars, dòlars, dòlars… —somriu el senyor de l’havà—. Res més que dòlars. Si no haguessin estat tots els jueus del món, que ho dominen tot, Israel no existiria.
—Jo… —intenta rebatre el xicot de les celles grosses.
—Els jueus són l’esca del pecat. ¿Vostè creu que hauria vingut la guerra mundial, si no hagués estat per ells?
—Però si ells…
—… s’hi van agafar els dits. Però de bon començament…
—Miri que els alemanys… —recorda el senyor calb.
El senyor de l’havà mou el cap amb aire escèptic.
—Jo no és que vulgui mal a ningú, però…
—Van ser uns criminals, els alemanys… —recorda el xicot de les celles grosses.
—També ho van ser els altres… —xiula el senyor de l’havà.
El xicot de les celles grosses clou els llavis.
—És diferent… —diu al capdavall.
El senyor de l’havà s’espolsa la cendra que li ha caigut damunt els pantalons. Fa una pipada. Es mira el xicot de les celles grosses amb simpatia.
—Quants anys té, vostè? —pregunta.
—Vint-i-nou —respon el xicot.
El senyor de l’havà branda el cap.
—Vint-i-nou… —repeteix.
Es mira el senyor calb amb complicitat.
—Quan en tingui deu més pensarà d’una altra manera —afirma—. A vint-i-nou anys encara s’és de bona fe. A quaranta…
Somriu.
—És clar que jo a vint anys ja pensava com ara…
La germana va agafar el sarronet. La mare intentà d’agafar la maleta. Ell li ho impedí.
—Dóna’m, dóna’m… —va fer.
Van sortir al carrer. Ja era ben clar. Però encara no feia sol. La promesa sentí una esgarrifança.
—Tinc fred… —va dir.
La mare es fregà els braços.
—Fresqueja… —va reconèixer.
La germana va tancar la porta. El picaporta sotraguejà uns instants. Posà la grossa clau al pany. La féu girar dues vegades, com de costum.
—Has tancat bé? —preguntà la mare.
La germana va respondre amb un moviment de cap. Ell i la promesa s’avançaren. S’agafaren de bracet. La mare d’ella els seguí capcota. La germana s’agafà al braç de la mare. Mirà la maleta que duia ell. Sospesà el sarronet.
—I haurà d’anar sempre tan carregat? —preguntà.
«… i aquí, ara com ara, no fa fred. Es pot dir que, de moment, de la guerra, només en coneixem les grans caminades. D’aquí cap allà, d’allà cap aquí… De menjar anem força bé i a la nit dormim com unes soques. En Gabriel, que sempre deia que patia d’insomni, ara clapa que dóna gust. Tots. I estem negres com el carbó. El que és més empipador és que aquí no hi ha gaire aigua i si et vols rentar no pots beure i si vols beure no et pots rentar. Jo faig una mica de cada cosa i em rento una mica i bec una mica, però (i en això té raó en Nualart) el resultat és que vaig brut i passo set. De tant en tant també m’afaito, cosa que la majoria no fa. Si veies en Costa i en Gabriel…! I tots, vaja. Semblen homes de seixanta anys. Duen unes barbes! L’únic que diu que no troba a faltar l’aigua és en Nualart. “Mentre hi hagi vi”, diu. Ja us he explicat moltes vegades com és en Nualart… Allà on veu un porró… Però això és broma. Quan l’aigua falta, falta. De vegades, quan tinc la boca seca, penso en les fonts que hi ha prop de casa nostra. La Font Grossa, la Font Freda, la Font de Sant Bernat, la Font d’En Merlès…».
El notari agafa el vas. Beu a poc a poc. Els esquitxos saltironen. Clou els ulls. Un cop llest, es treu les ulleres. Somriu.
—Si en volen…
Els dos senyors refusen amb el cap.
—Vostè ho ha de menester més que nosaltres… —diu el més rabassut.
El notari assenteix amb una rialleta. Deixa l’ampolla a terra, prop de la taula. Torna el vas al calaix. S’eixuga les ulleres, se les posa altre cop.
—Bé, bé… —fa.
Amb el dit ressegueix el text de l’escriptura.
—«Manifesta el Sr. Enric Mata…», llegeix en veu alta.
Mou el cap afirmativament.
—«Manifesta el Sr. Enric Mata i Oller que sobre la hisenda descrita no existeix càrrega ni gravamen de cap mena…» —repeteix.
Reposa uns instants.
—«Una altra peça de terra —prossegueix— d’una extensió de seixanta àrees, trenta centiàrees, situada al terme de Creixell, districte municipal de la Sénia…».
—Alerta… —va dir ell.
Els projectils van esclatar darrera d’ells, ara. Van rebre un núvol de terra.
—Cony, cony, cony… —va dir en Costa.
Va riure.
—I deien que…
Uns altres xiulets el van fer callar. Els projectils els van caure més a prop.
—I deien que… —insistí en Costa.
Una granada explotà molt a prop. Un dels internacionals va fer un gemec. Es plegà. Dos dels seus companys el van collir. El van entrar al refugi. Els altres van romandre impassibles. En Gabriel aixecà el cap.
—Són… —inicià.
Els van arribar unes ràfegues de metralladora. Les bales es van incrustar als sacs terrers, van rebotar…
—… valents… —conclogué en Gabriel.
Ell guaità. De sobte se sentí una cridòria.
—Moros! —va dir.
Ho eren. Galopaven. Els genets s’aixecaven damunt els estreps.
—Dispareu, dispareu… —ordenà el capità.
Van obeir. Es va sentir una sola descàrrega.
Ell se sentí amarat. Apuntà, també. Disparà. Alguns moros havien caigut. Els cavalls corrien desorientats. Els altres continuaven avançant.
—Foc, foc…! —insistí el capità.
Els moros van dubtar. De sobte entraren en acció les metralladores de les posicions laterals. Alguns cavalls s’aclofaren.
—Que Alà us protegeixi, maricons! —cridà algú.
Ell deixà de disparar. Els moros fugien. Les bales els empaitaven.
—Ah… covards de merda! —insistí el qui havia cridat abans.
En Costa s’acostà a un dels internacionals. L’abraçà.
—Visca, visca…! —cridà.
Un xicotàs fornit aixecà el puny.
—Amb aquests tíos aquí… —va somriure.
Es van sentir uns motors. I crits.
—L’aviació…! —va dir en Gabriel.
En Costa tornà al seu lloc. Ell aixecà el cap. Eren tres aparells.
—I d’on surten, ara, aquests?… —mormolà.
—Salvador! —va cridar en Costa.
Ell se’l mirà.
—I deien que aquí no passava mai res… —insistí.
Ell no va respondre. De mica en mica el soroll dels motors minvà. Ells s’eixoriviren. Es van sentir uns cants.
—Italians! —cridà algú.
Ell guaità.
—Camises negres… —va dir per a ell.
Mirà els internacionals. Romanien als seus llocs, impassibles. Els dos que havien auxiliat el ferit sortiren del refugi. Guaitaren. El xicot fornit s’aventurà per damunt la trinxera.
—«Macarronis» —insultà—, «macarronis» malparits! A veure si els fotem fora d’una empenta i no parem fins…
«Comunicat oficial radiat a les vint-i-quatre hores. Exèrcit de Terra. Llevant. —L’enemic no ha entrat a Terol fins a les deu del matí d’avui, és a dir, catorze hores després d’haver estat abandonada la ciutat per les nostres tropes. Divendres dia 18, l’Alt Comandament va donar una ordre segons la qual les forces que defensaven Terol des de l’interior de la plaça havien d’abandonar la ciutat quan consideressin imminent quedar assetjats. Creada aquesta situació perillosa, a darrera hora d’ahir es va organitzar l’evacuació, que, tal com es consignava en el comunicat addicional d’aquesta matinada, es va efectuar amb ordre perfecte, obrint una ampla bretxa entre els grups de moros i falangistes que pretenien tancar-nos el pas. Avui precisament s’acompleixen dos mesos justos de l’ocupació de Terol per les tropes republicanes. El que per a nosaltres va ser cosa d’una setmana ha estat per als rebels empresa de dos mesos i realitzada mitjançant l’acumulació excepcional d’elements. La columna que ahir al vespre va sortir de Terol va ocupar la línia assignada amb antelació, línia on, com en altres punts propers a Terol, s’ha combatut avui durament i on hem perdut nosaltres les posicions del Nord de Villaespesa, Aldea de Castralbo i el Vértice Castellar. L’activitat a l’aire també ha estat grandíssima. A desgrat dels esforços de l’aviació enemiga per refusar el combat…».
Van pujar les escales del passeig. Enfilaren la costa del Castell. Ell respirà amb goig.
—Olor de pins… —va dir.
—M’agrada aquesta olor… —va dir la promesa al seu torn.
Ell assenyalà la muntanya pelada.
—Si jo manava, ho ompliria de pins. No hi deixaria fer cap més casa. ¿T’imagines des del tren? Només se sortiria del túnel i ja es veuria…
La germana els cridà.
—No correu tant…
Ells es van aturar. Es van girar. Les dues mares caminaven feixugues. La germana va somriure.
—Que no tenen quinze anys! —bromejà.
Els aconseguí. Caminaren plegats. La germana flairà, també.
—Sento olor de pins… —va dir.
—Nosaltres també ho hem dit —observà la promesa.
—I aquí no n’hi ha, de pins —reflexionà ell—. Deu ser l’aire, que ens fa arribar l’olor dels de Costa-roja.
La promesa li estrenyé el braç. Els ulls li brillaren.
—Diu que quan ell manarà farà que tota la Muntanya del Castell sigui una pineda i…
La germana va fer un gest despectiu amb les mans.
—Si hem d’esperar que ell mani… —bromejà.
«… i et recordes del dia que vas marxar? Deies que si un dia tu manaves faries plantar tot de pins a la Muntanya del Castell. Que no hi deixaries fer cap més casa i que, des del tren, tothom veuria al mig dels carrers un bosc tan frondós com el de Costa-roja… Per això vaig pensar en tu, aquest dia. Perquè amb la mare i en Vicenç hi vam anar, a Costa-roja, i no ho vam conèixer de tants i tants arbres com han tallat. Tot el bosc, des del camí de can Maçana fins a Ridaura, ha desaparegut. La gent hi va cada festa i s’endú tanta llenya com pot. En Vicenç diu que la llàstima és que no ho faci algú que hi entengui, perquè, de boscos, n’hi ha per donar i per vendre i que no caldria arrencar-los de soca-rel. Però ja saps com va tot… De tota manera, no et vull fer posar trist. Al cap i a la fi, quan s’acabi la guerra es poden tornar a plantar els arbres que falten i llestos. “Pitjor els qui hi deixen la pell!”, diu en Vicenç. I té raó. Ell també se n’haurà d’anar aviat. Diu que no té gens de por i que no cal capficar-s’hi, perquè al capdavall són coses inevitables; però a mi em fa angúnia perquè ell no és com tu, ni com en Gabriel, ni com en Costa… No sé… Tu potser no el recordes gaire, però en Vicenç és molt nerviós i de seguida es preocupa per tot. Ell diu que t’admira perquè et vas fer voluntari, però que ell…».
—Però en canvi t’han fet tinent —observà en Gabriel.
Ell va moure el cap amb aire de dubte.
—Encara no ho sóc —adduí—. I no em farà cap gràcia ser-ho, si és que ho arribo a ser…
—No te n’hauries hagut d’haver fet, del POUM. I menys ara… —lligà en Gabriel.
—Doncs precisament me n’he fet per això —replicà ell—: perquè som ara.
—Maldecaps, només en trauràs —va dir en Gabriel—. Res més.
S’aixecà. Arrencà una mata de farigola. L’esbocinà. Olorà amb fruïció.
—Això és vida… —va fer.
Va estendre la mirada per damunt dels camps.
—En un terreny tan pobre, tan trist…
Ell va moure el cap.
—Lluitem per això, també… —va dir sense massa convicció.
En Gabriel obrí la mà. Bufà. Les serradures grises s’escamparen.
—El mal és que ni entre nosaltres no ens entenguem —es planyé.
—I això del POUM és vergonyós —afirmà ell—. I és cosa dels russos, és clar…
Es gratà la closca.
—Però, i si no són els russos, qui ens ajuda? Els anglesos amb les seves no intervencions? França amb les seves jugades a la frontera? En Roosevelt, que és un capitalista?
Assenyalà el front.
—I mentrestant ells van avançant. Sort que si em fan tinent…
Va somriure.
—De fuster a tinent. I jo era un antimilitarista acèrrim…
—No ho ets, encara? —preguntà en Gabriel.
—Sóc igual que abans.
Clogué els punys.
—Però… mira que té… daixonses. T’has fixat en en Planes? Era un voluntari com nosaltres. El van fer caporal i després sergent i ara… Estic segur que s’avergonyeix de ser pagès. I pagès serà quan tot això s’acabi…
—I això si no es queda pel camí… —observà en Gabriel.
—Si no es queda pel camí… —repetí ell.
Va fer visera amb la mà. De la carretera arribava una bonior. Eren camions.
—Van de buit… —observà.
—Hi va alguna dona… —va dir en Gabriel.
Va fer puntetes.
—I joves…
—Infermeres, potser… —suposà ell.
—La germana o la promesa, aquí, em farien una por… —va somriure en Gabriel.
—A mi em fan fàstic —diu la noia.
Eixampla les mans.
—Tant mirar, mirar, mirar… Uix! Com si totes les dones no fossin iguals…
El xicot riu.
—Totes no són iguals…
—Ja m’entens. Tampoc no sou iguals vosaltres i no us mirem amb aquesta…
—Però un bikini no es veu cada dia… —continua punxant ell.
—I què, què hi veieu, en un bikini?
—En un bikini, res. És dintre el bikini que…
Ella el talla amb un cop de mà.
—Tots plegats sou una colla de bruts. Com allà dalt… —mig assenyala.
Ell es gira.
—Allà, on?
—Allà on deia POUM. Tot de dibuixos, tot de dibuixos i coses escrites…
Enfilen el camí de la platja. S’aturen prop de la via del tren.
—Compte —diu ell.
—En ve un —diu ella.
El tren s’acosta. El terra retruny. L’aire queda impregnat d’una olor metàl·lica. Ella mira com s’allunya.
—Catacric, catacrac, catacric, catacrac… —fa—. I què volia dir POUM? —recorda tot d’una.
—Ja t’he dit que deu ser alguna cosa de la guerra. Potser «Partit Obrer d’Unió…».
Arronsa les espatlles.
—Passem —diu.
Passen. Les vies bullen. La calitja fa tremolar el paisatge.
—S’hi podrien fer ous ferrats… —indica ella.
Ell no l’escolta. S’enfila dalt de les pedres amuntegades. Es posa els dits a la boca. Xiula.
—Ep! —avisa al capdavall.
El xicot i la noia de la platja els saluden amb les mans. Ells salten a la sorra.
—Jo em banyaré de seguida… —diu ella.
Van enfilar la carretera de Cardona. Prop del carrer de Sentmenat es van trobar amb en Costa i els seus pares. La mare d’en Costa s’aguantava el mocador sota els ulls. Plorava. El pare caminava pausat, serè. En Costa va somriure.
—I ja hi som —va dir.
La mare de la promesa va moure el cap.
—Estan tocats de la paperina i…
La promesa la tustà.
—Calla, dona…
En Costa s’apropà a la germana.
—Què hi ha, floreta? —va dir.
Ella va riure.
—Molta son.
En Costa s’adreçà a la promesa.
—I tu?
La promesa s’agafà més fort al braç d’ell. En Costa es mirà la germana.
—Té por que no se li escapi… —bromejà.
La germana va riure.
—Enveja que tens…
En Costa badallà. Ajuntà els dits.
—Les tinc així… —deixà caure.
«… i n’hi ha que sí que ho sembla, que els hagin de matar, però ell era diferent. Sembla que només hagin de morir els qui es prenen les coses seriosament, els qui s’hi capfiquen… I no és pas que ell no tingués idees… En el fons, s’havia allistat ben a consciència. Quan penso en la seva mare… Quan recordo com plorava el dia que vam marxar i les cartes que li escrivia… Ell sempre deia: “La mare sempre té por que no em toquin, i ella no sap que el ximple que m’ha de tocar a mi encara ha de néixer…”. Jo estic bé. Fort i bé. Avui he rebut carta de la Maria. Diu que ha tingut el pare malalt. Del fetge, sembla… ¿En saps res, tu? És curiós que sigui ell el malalt, si la que sempre es queixava era la seva mare… En Nualart també està malalt. Tots li diem que és degut a un excés d’alcohol, però pel que sembla té un estat gàstric. Ara el tenim aquí, però segurament que se l’enduran a Siétamo. Ell diu que si per culpa d’estar malalt…».
—Sí —diu el senyor de l’havà—: caminar una mica també convé de tant en tant.
Fa un senyal al cambrer. El cambrer s’acosta.
—El compte… —demana.
Al defora s’aturen uns cotxes. D’un dels cotxes baixa una noia vestida de blanc. El senyor calb somriu.
—Una núvia… —diu.
El senyor de l’havà se la mira. Tots els del menjador estan expectants. Les dues estrangeres es parlen a cau d’orella. La núvia i el seguici passen d’esquitllada. El cambrer deixa la nota damunt de la taula.
—Si és servit… —fa.
S’allunya. El senyor de l’havà agafa la nota. Suma amb dificultat. Respira pregonament. El senyor calb riu.
—És l’hora trista —bromeja.
—L’hora trista fóra de no poder fer aquests dinars… —rebat el senyor de l’havà.
Riu a batzegades. Tusta el genoll del xicot de les celles grosses.
—Guerra, jueus, alemanys…
Li fa l’ullet.
—Tiberi. I al Vietnam que se les fotin.
El senyor calb mou el cap.
—És ben bé una comèdia això del Vietnam… —reflexiona.
—Una comèdia que han de pagar els pobres vietnamites… —diu el xicot de les celles grosses.
El senyor de l’havà arronsa les espatlles.
—És el que jo deia abans. Els jueus no eren uns angelets. I tampoc no ho són els russos, ni els americans…
Torna a avisar el cambrer. El cambrer li fa un senyal amb el cap. El senyor de l’havà mira de gairell. Parla baixet.
—I molts dels qui moren a les guerres —a totes les guerres— no saben pas per què ni per qui moren ni qui els fa morir. Tothom sap la comèdia dels vaixells de la guerra civil nostra… Carregament de sorra. Avís als submarins. Torpedineig de vaixells… i cobrament d’una pòlissa que no cobria altra cosa que sorra. I els mariners?
S’incorpora.
—Doncs que els qui van caure van caure, i els qui es van embutxacar…
S’interromp. Es treu la cartera. El cambrer s’apropa. Ell compta els diners.
—Un, dos, tres, quatre, cinc…
El cambrer dubta. Ell aixeca la mà.
—Ja està bé.
El cambrer somriu.
—Gràcies.
—Anem? —diu el senyor de l’havà.
El senyor calb i el xicot de les celles grosses s’aixequen. El senyor de l’havà s’avança. Passen prop de la taula on seuen els estrangers. Una de les estrangeres seu amb la faldilla mig arremangada. Tots tres, d’esquitllentes, li miren les cames.
—M’he ben desgraciat les cames… —diu la noia.
Es mulla els dits amb saliva. Se’ls passa per damunt les rascades.
—On heu anat? —pregunta la noia morena—. Amb l’estona que fa que sou fora…
El xicot cepat parla ajagut, sense obrir els ulls.
—Estan molt d’ullera, aquest parell…
Ella assenyala el turonet.
—Allà, hem anat. En un lloc on hi ha unes fortificacions del temps de la guerra. Té molta vista…
El xicot cepat obre un ull.
—Per a bones vistes no cal anar allà dalt… —deixa caure.
La noia morena riu.
—Es passa el dia dormint i…
Ella es descorda la brusa. S’abaixa els pantalonets.
—Brrr… —fa.
—Fa una calor! —es queixa el xicot.
Es despulla, també. Fa uns quants moviments gimnàstics. Tot d’una revé.
—Teniu taula? —pregunta.
—Tenim taula —respon el xicot cepat.
La noia morena mou el cap.
—Sort teniu que nosaltres …
Ella burxa dins una bossa. En treu una gorra de bany. Se la posa. S’adreça al xicot.
—Véns?
El xicot s’estira. Badalla.
—Vinc… —diu.
—Si la mandra fos música… —comenta el xicot cepat.
Ella corre platja avall.
—Apa… —fa.
El xicot la segueix de mala gana. Ella es capbussa. Treu el cap. Agita el braç.
—Sense por… —l’anima.
Ell la imita. Surt al seu costat.
—Bona, eh? —diu ella.
Riu. Li mostra les dents blanques, seguides… Li assenyala el turonet i les fortificacions.
—T’imagines que hi hagués canons i ara, pam!, pam!, comencessin a disparar?
Ell mou el cap amb commiseració.
—Ets un cap de trons, Núria —només diu.
El xicot dels ulls blaus es mira el xicot de la cara de cavall.
—Què et passa, ara?
—Doncs que a veure si cremaràs la tenda…
—No tenies fred?
El xicot de la cara de cavall s’acosta al foc. N’aparta una de les branques més abrandades.
—No vull morir rostit… —diu.
S’acosta al munt de plats bruts. Agafa els seus.
—I a rentar s’ha dit.
Se sent remor de passes.
—Ja tornen —diu el dels ulls blaus.
El de la cara de cavall mira a través de la fosca.
—Mira que fa una nit negra, negra, eh? Surts de prop del foc…
—De seguida t’hi acostumes… —diu el dels ulls blaus.
Assenyala dues ombres.
—Ja són aquí.
El xicot del bigotet es descarrega un feix de llenya. Esbufega.
—I un altre dia, que hi vagi un altre —rondina.
Els mostra les cames, ben xopes.
—Aquella merda de torrent…
El xicot seriós es descarrega, també.
—Canvia’t —aconsella.
—Bah…
—Doncs agafaràs una calapàndria…
—M’és igual.
Butxaqueja. Treu una llanterna.
—I totes aquestes llanternes… —rondina.
Polsa el botó. La llanterna fa una llum somorta.
—… fan figa…
—Jo me’n vaig sense —diu el de la cara de cavall—. No em queden mans.
—Ara te’n vas a rentar plats? —pregunta el xicot del bigotet.
—Doncs, quan?
—Demà.
—Demà hem de sortir a punta de dia —recorda el xicot seriós.
Es mira el munt de plats.
—Jo també…
El xicot del bigotet deixa la llanterna damunt una pedra. Es mira els peus molls.
—Hi vaig de seguida i em canviaré després —reflexiona.
El xicot seriós aplega els seus estris de cuina.
—El plat, el pot, la cullera… Em falta la forquilla.
Aixeca el cap.
—La té algú, la meva forquilla?
Des del capdamunt de les escales es dominava l’estació, la carretera, el pont vell, el riu, la Torre dels Carlins… Ell i la promesa es van aturar. Per darrera els vessants plantats d’oliveres ja llucava el sol. La promesa va fer visera amb la mà.
—És ple de gent… —va dir.
Ell va fer visera, també. Va moure el cap amb disgust.
—Tot això m’empipa… —confessà.
La promesa va acotar el cap.
—Ens havíem de casar d’aquí a mig any, Salvador… —només va dir.
Ell li va estrènyer el braç. Ella va parlar en veu baixa.
—Davant la mare no ho dic… però hauria preferit que no t’haguessis fet voluntari…
Ell no va respondre. Ella se’l mirà. Els ulls li espurnejaven.
—I tinc por… —confessà.
Ell va somriure.
—Tot això no durarà… —l’animà.
Assenyalà l’estació.
—D’aquí a quatre dies ens vindreu a esperar i…
En Costa i la germana se’ls acostaren. Abans d’ajuntar-se’ls van saludar els d’un altre grup. En Costa el tustà.
—Són en Quim de l’estanc i en Mauri —aclarí.
S’adonà de les llàgrimes de la promesa.
—Bo… —va fer—. Tu, la mare…
Fità la germana.
—I si tu plores… —l’amenaçà.
En Nualart esbufegà.
—A mi només m’empipa anar de permís perquè després, quan tornes a marxar, tot són llàgrimes i llàgrimes…
Ell va somriure.
—Doncs jo ja començo a tenir ganes d’estar una bona temporada a casa… —va dir.
Va mig cloure els ulls.
—Llevar-se tard, no haver-se d’aixecar a mitjanit, no haver de sentir les bales que s’acosten, no haver de lluitar contra les rates…
—… ni contra els polls… Ni passar fred, set, gana. No sentir olor de merda, no haver d’anar de patrulles… —va escarnir en Nualart.
Va moure el cap amb aire de conformitat.
—De tota manera, tres setmanes…
Ell sospirà.
—Tres setmanes passen volant —va reconèixer—, però tu encara en conserves el gust.
—El gust és quan saps que s’acosten… —replicà en Nualart.
—Això si abans no et pelen… —sentencià ell.
En Nualart arronsà les espatlles.
—Ni a tu ni a mi no ens pelaran. El cor m’ho diu.
Ell va somriure, només. Continuaren pujant. Deixaren endarrera les últimes cases de la població. Van seguir un corriol que travessava els camps erms. En Nualart s’aturà. Li mostrà els munts d’escombraries, els pots de llauna, els papers que voleiaven…
—I per això m’has fet pujar? —protestà—. Tu que estàs tip de rates, de pudors…
Ell s’aturà, també. Amb un cop de braç li mostrà l’amplitud del paisatge.
—Però allà baix és ben bonic… —va dir—. I ric.
En Nualart va moure el cap.
—Ric… —va repetir—. No és Aragó, això… —va reconèixer.
Es girà. Mirà les parets de la catedral vella.
—I també la van cremar…? —mig preguntà.
Ell mirà distretament.
—No… Crec que no.
Restà uns moments pensarós. Mirà altre cop la gran plana, el riu mandrós, el curs rectilini dels canals, els conreus, verds, grocs, vermells…
—El que jo demano és que això no arribi mai a ser camp de batalla… —deixà caure.
En Nualart no se l’escoltava. Continuava mirant la catedral vella. Li assenyalà el campanar.
—I fins allà dalt em vols fer pujar? —li preguntà amb aire murri.
—Ha de ser bonica, la vista, des d’allà dalt —bromejà ell.
En Nualart se’l mirà amb aire incrèdul.
—Que venir dotze hores a Lleida només per veure munts d’escombraries i pedres velles no està fet per a mi, eh! —protestà.
Ell reprengué la marxa.
—Quan serem a baix et prometo… —insinuà.
En Nualart el seguí. Es tragué el casquet. Es fregà el clatell.
—Et prometo… —va repetir interrogativa-ment.
«Exèrcit de Terra. Est. —En el curs de la nit última l’enemic, mitjançant furiosos atacs, aconseguí d’infiltrar-se a Lleida pel sud-oest i arribar a les primeres cases de la població i a l’estació. Davant d’això, es va disposar l’evacuació de la ciutat i es van establir posicions defensives en indrets propers. Avui han estat rebutjats diversos atacs al pont del ferrocarril. Més al nord, l’enemic ha ocupat Corbins, Alfarràs, Albesa i Algerbí. Al sud de l’Ebre ha aconseguit avançar les seves línies fins a Móra d’Ebre. En altres indrets d’avanç per aquest sector se l’ha rebutjat, llevat en direcció a Maella, per on ha fet l’esforç principal i on ha conquerit noves posicions. L’aviació facciosa va actuar des de la matinada contra les posicions d’aquest front. Els avions lleials realitzaren diversos serveis de bombardeig i metrallament contra concentracions enemigues. Centre—. Prossegueix la victoriosa ofensiva del nostre Exèrcit en el sector de Guadalajara, on s’han conquerit els vèrtexs de Valdeagua i Moralillas, Cabeza de Osén i la Cota 1.098, al sud-oest de La Muela. L’enemic, que fugi a la desbandada…».