Pròleg

Estava lligada en una llitera estreta amb el bastidor d’acer. L’empresonaven unes corretges de cuiro i un arnès li subjectava la caixa toràcica. Estava estirada d’esquena a terra. Unes tires de cuiro li retenien les mans a banda i banda del llit.

Ja feia molta estona que havia abandonat qualsevol intent de deslligar-se. Estava desperta, però mantenia els ulls tancats. Quan els obria, es trobava a les fosques i l’única font de llum visible era un petit raig que es filtrava per damunt de la porta. Tenia mal gust de boca i sentia una necessitat imperiosa de rentar-se les dents.

Una part de la seva consciència espiava aquell soroll de passos que voldria dir que ell venia. Sabia que era el vespre, però no tenia cap idea de l’hora que podia ser, per bé que tenia la impressió que s’havia fet massa tard per a una de les seves visites. Va sentir una sobtada vibració al llit i va obrir els ulls. Semblava com si una espècie de màquina s’hagués engegat en algun lloc de l’edifici. Uns quants segons més tard, ja no hauria sabut dir si s’ho inventava o bé el soroll era real.

Mentalment, va marcar un dia més.

Era el seu quaranta-tresè dia de captivitat.

El nas li feia picor i va girar el cap per poder-se’l refregar al coixí. Suava. L’aire de l’habitació era càlid i tancat. Anava vestida amb una simple camisa de dormir de teixit llis que se li enfilava cos amunt. Desplaçant tan poc com va poder el maluc, va aconseguir agafar la roba amb l’índex i el dit del mig i estirar-se la camisa de costat, centímetre a centímetre. Ho va intentar amb l’altra mà. Però la camisa li formava sempre uns plecs al capdavall de l’esquena. L’aïllament total en què es trobava amplificava terriblement el més petit detall, que en qualsevol altra circumstància hauria ignorat. L’arnès, encara que estret, era prou balder perquè pogués canviar de posició i ajeure’s de costat, però l’obligava aleshores a tenir una mà a l’esquena i el braç se li inflava de seguida.

Si hi havia una sensació que dominava el seu esperit, devia ser el d’una ràbia acumulada.

Per contra, es torturava amb els seus propis pensaments, que, malgrat els intents per evitar-ho, es transformaven en fantasmes desagradables sobre què li passaria. Odiava aquell estat de vulnerabilitat forçosa. Havia intentat concentrar-se en algun tema de reflexió per passar el temps i foragitar aquella sensació, però l’angoixa li continuava supurant i flotava al seu voltant com un núvol tòxic, amenaçant d’entrar-li pels porus i enverinar-li l’existència. Havia descobert que la millor manera de mantenir l’angoixa a distància era fer volar la imaginació cap a alguna cosa més forta que els seus propis pensaments.

Quan tancava els ulls, se li feia real l’olor de la benzina.

Ell estava assegut en un cotxe amb el vidre lateral abaixat. I ella es precipitava sobre el cotxe, llançava la gasolina pel vidre obert i encenia un llumí. Era cosa d’un segon. Les flames s’escampaven de manera instantània. Ell es retorçava de dolor i ella sentia els seus crits de sofriment i de terror. Podia sentir la pudor de la carn cremada i la pudor més agra encara del plàstic i del folre del seient que s’anaven carbonitzant.

Probablement s’havia endormiscat, ja que no l’havia sentit venir, però ja estava desperta del tot quan la porta es va obrir. La llum de l’obertura la va enlluernar.

Així, doncs, havia vingut.

Era alt. No en sabia pas l’edat, però era un adult. Els seus cabells eren pèl-rojos i espessos, portava ulleres amb muntura negra i una barbeta esclarissada. Feia olor de massatge.

N’odiava l’olor.

Es va estar en silenci als peus del llit i se la va mirar una bona estona.

N’odiava el silenci.

El seu rostre no estava il·luminat i només el podia percebre com una silueta a contrallum. Tot d’una, es va posar a parlar. Tenia una veu greu i clara i insistia en cada paraula amb afectació.

N’odiava la veu.

Va dir que volia desitjar-li un bon aniversari, ja que n’era el dia. La veu no era ni desagradable ni irònica. Era neutra. Ella va endevinar que somreia.

L’odiava.

Es va acostar i va donar la volta al costat de la llitera per atansar-se-li al cap, va posar-li el dors d’una mà humida sobre el front i va fer lliscar els dits al llarg de l’arrel dels cabells en un gest que sens dubte volia ser amistós. Era el seu regal d’aniversari.

Odiava que la toqués.

Li parlava. Li va veure la boca com es movia, però no va deixar que li entrés el so de la seva veu. No volia escoltar. No volia respondre. Va sentir que alçava la veu. Una nota d’irritació deguda al seu rebuig de respondre havia lliscat enmig de les paraules. Parlava de confiança recíproca. Al cap d’uns quants minuts, va emmudir. Ella va ignorar-li la mirada. Després ell va arronsar les espatlles, va fer la volta al llit pel capçal i va ajustar les corretges de cuiro. Li va estrènyer l’arnès amb un forat més i va inclinar-se damunt d’ella.

Ella es va girar de sobte cap a l’esquerra i va apartar-se d’ell, tant com va poder i tan lluny com l’hi permetien les corretges. Va replegar la cama i li va etzibar una violenta puntada de peu. Va apuntar cap a la nou del coll i el va tocar amb la punta del dit del peu en algun lloc del sotabarba, però ell ja s’ho esperava i va esquivar un cop que va acabar sent molt lleu, a penes perceptible. Ho va intentar una altra vegada, però llavors ell ja era lluny del seu abast.

Va deixar caure de nou les cames sobre la llitera.

El llençol havia lliscat i havia caigut a terra. Ella es va adonar que la camisa de dormir se li havia enfilat més amunt dels malucs. Això no li agradava. No podia cobrir la seva nuesa.

Ell va restar immòbil una bona estona sense dir res. Després va donar la volta a la llitera i li va posar la tira del peu. Ella va intentar fer-se venir les cames cap amunt, però ell va agafar-li el turmell i li va aplanar vigorosament el genoll amb l’altra mà; després li va bloquejar el peu amb la corretja de cuiro. Va passar a l’altre costat del llit i va lligar-li l’altre peu.

Ara estava totalment a la seva mercè.

Va collir el llençol de terra i va tapar-la. Va contemplar-la un parell de minuts en silenci. En la foscor, ella podia sentir la seva excitació encara que la dissimulés o mirés de fer-ho. Sabia que ell estava trempant. Sabia que volia allargar una mà i tocar-la.

Tot seguit va fer mitja volta, va sortir i va fer seguir la porta rere seu. Va sentir com tancava amb clau, cosa totalment exagerada ja que ella no tenia cap possibilitat de deslliurar-se del llit.

Va restar immòbil uns quants minuts i va observar el petit raig de llum del capdamunt de la porta. Després va bellugar-se i va mirar de percebre fins a quin punt les corretges estaven ben estretes.

Podia aixecar una mica els genolls, però l’arnès es va estrebar immediatament. Es va relaxar. Va romandre estirada completament immòbil, amb els ulls fixos en el buit.

S’esperava. Somiava un llumí i un bidó de gasolina.

El veia a ell tot amarat de gasolina. Podia sentir físicament a la ma la capsa de llumins. La sacsejava. Feia soroll. Obria la capsa i triava un llumí. Sentia que ell deia alguna cosa, però tancava les orelles i no escoltava les seves paraules. Li veia l’expressió del rostre quan feia passar el llumí pel rascador. Semblava un tro de llarga durada. Veia com s’encenia la punta del llumí.

Va esbossar un somriure totalment mancat d’alegria i es va calmar.

Era la nit dels seus tretze anys.