Capítol 29

Dimecres, 6 d’abril / Dijous, 7 d’abril

La Lisbeth Salander tremolava de ràbia. Al matí, se n’havia anat tan tranquil·lament a la casa rural d’en Bjurman. No havia engegat l’ordinador des de la vigília al vespre, i tot al llarg del dia havia estat massa ocupada per escoltar les notícies. Estava preparada perquè l’enrenou de Stallarholmen provoqués certs titulars, però la va agafar absolutament de sorpresa tota aquella allau que li va caure al damunt a les notícies de la tele.

La Miriam era a l’hospital de Söder, feta miques per un gegant ros que l’havia segrestada davant del seu domicili de Lundagatan. El seu estat era greu.

En Paolo Roberto l’havia salvat. Com podia ser que hagués anat a parar a un magatzem de Nykvarn, això ja era incomprensible. El van entrevistar sortint de l’hospital, però no va voler fer comentaris. Veient-li la cara, semblava ben bé que acabés de sortir de deu rounds amb les mans lligades a l’esquena.

Havien trobat les restes de dues persones més enterrades en un bosc de la zona on havien portat la Miriam Wu. La policia indicava que al final del dia s’havia trobat encara un tercer lloc on es procediria a fer excavacions. Tal vegada hi havia encara altres tombes en aquella mateixa zona.

I a continuació la cacera de la Lisbeth Salander.

La xarxa s’anava tancant al seu voltant. Durant el dia, la policia l’havia localitzat en un poble de vacances, no gaire lluny de Stallarholmen. Anava armada i era perillosa. Havia disparat contra un dels Hells Angels, potser dos. L’agressió havia tingut lloc a la casa rural d’en Nils Bjurman. La policia creia que havia aconseguit de superar els controls i que havia abandonat aquella zona.

El cap de la investigació preliminar, Richard Ekström, va fer una conferència de premsa. Va respondre de manera evasiva. No, no podia contestar la pregunta de si la Salander tenia vincles amb els Hells Angels. No, no podia confirmar que la Lisbeth Salander hagués estat vista al magatzem de Nykvarn. No, res no indicava que es tractés d’una venjança entre gàngsters. No, no estava establert que la Lisbeth Salander fos l’única culpable dels crims d’Enskede —la policia no havia dit mai que ella fos l’assassina, deia l’Ekström, únicament la buscava per escoltar-la en aquest assumpte.

La Lisbeth Salander va arrufar les celles. Aparentment, alguna cosa havia passat al si de la investigació de la policia.

Va entrar a la xarxa de seguida i, per començar, va llegir les pàgines dels diaris.

Després va entrar successivament en el disc dur del fiscal Ekström, en el d’en Dragan Armansky i en el d’en Mikael Blomkvist.

La bústia de l’Ekström contenia diversos missatges interessants, sobretot una memòria enviada per l’inspector Jan Bublanski a les 5 i 22 minuts de la tarda. La memòria era curta i molt crítica amb la manera com l’Ekström portava l’enquesta preliminar. El missatge s’acabava amb el que sens dubte calia considerar com un ultimàtum. En Bublanski procedia per punts. Exigia (a) que la inspectora criminal Sonja Modig fos reintegrada immediatament al seu equip, (b) que es modifiqués l’orientació de la investigació per buscar d’altres culpables possibles dels crims d’Enskede i (c) que s’obrís una autèntica investigació sobre el misteriós individu conegut amb el nom de Zala.

En Bublanski acabava constatant que si les seves exigències no eren satisfetes, se sentiria obligat a abandonar la investigació, i no ho faria d’una manera discreta.

L’Ekström li va respondre que ho fes tan bé com pogués.

En el disc dur d’en Dragan Armansky, la Lisbeth va trobar altres informacions, però que la van deixar una mica perplexa. Un curt intercanvi de missatges amb el servei de comptabilitat de Milton deixava clar que en Niklas Eriksson abandonava l’empresa amb efectes immediats. Se li pagarien les vacances, així com una indemnització de tres mesos. Un missatge adreçat al guàrdia estipulava que, així que entrés a l’edifici, l’Eriksson seria obligatòriament escortat fins al seu despatx per recuperar les seves coses personals i després se l’acomiadaria. Un missatge a la secció tècnica estipulava que s’havia de reclamar a l’Eriksson el seu passi.

Però el més interessant era un intercanvi de missatges entre en Dragan Armansky i en Frank Alenius, l’advocat de Milton Security. En Dragan preguntava, per al cas que la Lisbeth Salander fos detinguda, de quina manera podria ser més ben defensada. L’Alenius començava responent que no hi havia cap raó perquè Milton es comprometés en la defensa d’una antiga empleada culpable d’uns assassinats, ja que el fet que l’empresa es barregés en una història com aquella podia resultar francament negatiu. L’Armansky responia molt enfadat que l’afirmació segons la qual la Lisbeth Salander hauria comès uns assassinats encara s’havia de provar i que ara es tractava d’ajudar una antiga empleada que personalment ell creia innocent.

La Lisbeth va obrir el disc dur d’en Mikael Blomkvist i va veure que no hi havia res escrit i ni tan sols havia entrat a l’ordinador des de primera hora de la vigília.

No hi havia res de nou.

L’Steve Bohman va deixar el dossier sobre la taula de reunions del despatx d’en Dragan Armansky. Es va asseure feixugament. En Fräklund va agafar el dossier, el va obrir i va començar a llegir. En Dragan Armansky era davant de la finestra, contemplant la ciutat vella.

—Suposo que és la darrera informació que puc lliurar. A partir d’avui, he quedat fora de la investigació —va dir en Bohman.

—No és per culpa teva —va dir en Fräklund.

—No, no és per culpa teva —va repetir l’Armansky mentre s’asseia.

Havia reunit en una pila damunt la taula tot el material que en Bohman li havia proporcionat des de feia gairebé dues setmanes.

—Has fet una bona feina, Steve. He parlat amb en Bublanski. M’ha dit fins i tot que li sabia greu de perdre’t, però que no tenia elecció, a causa de l’Eriksson.

—Ja m’està bé. M’he adonat que estic més bé aquí a Milton que no pas a Kungsholmen.

—Ens pots fer un resum de tot plegat?

—Bé, si l’objectiu era trobar la Lisbeth Salander, hem fracassat lamentablement. Ha estat una investigació molt desordenada amb un conflicte al nivell de la direcció, i en Bublanski potser no ha tingut el control absolut de les investigacions.

—En Hans Faste…

—En Hans Faste és un paio fastigós. Però el problema no és només en Faste i una investigació desordenada. En Bublanski ha procurat que totes les opcions fossin examinades amb tota la cura possible. El fet és que la Salander està realment dotada per esborrar els rastres darrere seu.

—Però la teva feina no era únicament detenir la Salander —va deixar caure l’Armansky.

—No, i m’alegro que no s’informés en Niklas Eriksson de la meva segona missió quan va començar. La meva tasca també era efectivament fer-te de confident i de talp, i vetllar perquè la Salander no fos injustament acusada i condemnada.

—I què en penses avui?

—Quan vam començar, estava bastant segur de la seva culpabilitat. Avui ja no ho sé. Han sorgit tantes contradiccions…

—Sí?

—… que ja no la considero la sospitosa principal. M’inclino cada cop més en el sentit d’en Mikael Blomkvist.

—La qual cosa vol dir que hem de trobar uns altres culpables possibles. Només cal que passem revista a tota la investigació des del començament —va dir l’Armansky, i va servir cafè als participants de la reunió.

La Lisbeth Salander vivia una de les pitjors vetllades de la seva vida. Va pensar en l’instant en què havia llançat la bomba incendiària per la finestra del cotxe d’en Zalaixenko. A partir d’aquell moment, van desaparèixer els malsons i va sentir una gran pau interior. Al cap dels anys havien sorgit altres problemes, però que l’afectaven sempre a ella, personalment, i que havia sabut administrar. Ara, en canvi, es tractava de la Mimmi.

La Mimmi era a l’hospital de Söder, trencada pertot arreu. La Mimmi era innocent. No tenia cap relació amb aquella història. L’únic crim que havia comès era conèixer la Lisbeth Salander.

La Lisbeth es va maleir els ossos. L’origen de tot era ella. La culpabilitat l’assaltava. Havia conservat en secret la seva pròpia adreça i havia vetllat curosament per quedar protegida de totes les maneres imaginables. I després havia instal·lat la Mimmi a l’adreça que tothom coneixia.

Com havia pogut ser tan inconscient?

L’hauria pogut destrossar ella mateixa.

Se sentia tan desgraciada que se li van omplir els ulls de llàgrimes. La Lisbeth Salander no plora mai. Es va eixugar el plor.

Cap a dos quarts d’onze, es va sentir tan febril que ja no es podia quedar més a dins el pis. Es va posar la caçadora i es va esmunyir en la nit. Va caminar per carrers secundaris fins a arribar a Ringvägen i es va plantar davant l’accés a l’hospital de Söder. Tenia ganes de pujar a l’habitació de la Mimmi, de despertar-la i d’explicar-li que tot s’arreglaria. Després va veure la llum blava d’un cotxe de la policia per la banda de Ziken i es va desviar cap a un carrer transversal abans no fos vista.

Va tornar cap a casa després de mitjanit. Tenia fred i es va despullar i es va ficar al llit. Li costava dormir. A la una es va llevar i va travessar tota nua el pis immers en la foscor. Va entrar a l’habitació de convidats on havia instal·lat un llit i una calaixera, però sense que hi hagués tornat a posar els peus. Es va asseure a terra repenjada a la paret i va mirar fixament la foscor.

La Lisbeth Salander té una habitació d’amics o convidats. És una broma, això?

S’hi va estar fins a les dues, tremolant de fred. Després es va posar a plorar. No recordava haver-ho fet mai.

A dos quarts de tres, la Lisbeth Salander ja s’havia dutxat i estava vestida. Va engegar la cafetera, va preparar-se llesques de pa amb mantega i va engegar l’ordinador. Va entrar en el disc dur d’en Mikael Blomkvist. La intrigava que no hagués actualitzat el seu diari de la investigació, però no havia tingut força per pensar-hi durant la nit.

Com que el diari de la investigació continuava sense obrir, va anar a mirar a la carpeta [LISBETH SALANDER] . I de seguida hi va trobar un document nou amb el títol [Lisbeth-IMPORTANT]. Va comprovar les propietats d’aquell document. Havia estat creat a les 0 hores, 52 minuts. Després va fer un doble clic i va llegir el missatge.

[Lisbeth, posa’t en contacte amb mi immediatament. Aquesta història és pitjor que tot el que m’he pogut imaginar. Sé qui és en Zalaixenko i crec saber el que va passar. He parlat amb en Holger Palmgren. He comprès el paper d’en Teleborian i per què era tan important tancar-te a l’hospital psiquiàtric. Crec saber qui va matar en Dag i la Mia. Crec saber per què, però em falten algunes peces decisives del puzle. No comprenc el paper d’en Bjurman. TRUCA’M IMMEDIATAMENT. PODEM RESOLDRE TOT AIXÒ. Mikael].

La Lisbeth va llegir el document dues vegades. Realment, en Kalle Blomkvist hi havia posat molt de zel. El primer de la classe. Cony de primer de la classe. Encara creia que era possible resoldre qualsevol cosa.

Li volia bé. Volia ajudar-la.

No comprenia que, passés el que passés, la vida per a ella sempre li era fotuda.

La vida ja li era fotuda abans i tot d’haver complert tretze anys.

Només hi havia una solució.

Va obrir un nou document i va intentar escriure una resposta a en Mikael Blomkvist, però els pensaments li donaven voltes dins el cap i hi havia tantes coses que li volia dir…

La Lisbeth Salander, enamorada. Era per cargolar-s’hi de riure.

Ell no ho sabria mai. No li donaria mai la satisfacció de riure’s del que sentia per ell.

Va enviar el document a la paperera i va deixar buida la pantalla. Però, així i tot, ell tampoc no es mereixia un silenci total per part seva. S’havia mantingut fidelment al seu racó del ring com un soldadet valent. Va crear un document nou i hi va escriure una sola ratlla.

[Gràcies per haver estat amic meu].

Per començar, havia de prendre algunes decisions de caràcter logístic.

Necessitava un mitjà de transport. Fer servir l’Honda granat aparcat a Lundagatan era temptador però quedava exclòs. No hi havia res a l’ordinador portàtil del fiscal Ekström que indiqués que algú de la investigació hagués descobert que havia comprat un cotxe, sens dubte perquè la compra era tan recent que ni tan sols havia tingut temps d’enviar els papers de matriculació i d’assegurança. Però potser la Mimmi ho havia deixat caure quan la bòfia li va fer preguntes. La Lisbeth no se la podia jugar sobre el seu silenci, i sabia que Lundagatan estava sotmès a una vigilància esporàdica.

La policia sabia que tenia una moto, i encara era més complicat anar-la a buscar al local de Lundagatan. A més, després d’uns quants dies d’una calor gairebé estiuenca, havien anunciat que s’acostava un temps inestable i plujós, i no li venia gaire de gust llançar-se amb una moto per carreteres relliscoses.

Sempre podia llogar un cotxe amb el nom d’Irene Nesser, però això comportava uns certs riscos. Algú la podia reconèixer i això faria inutilitzable el nom d’Irene Nesser. Cosa que seria una catàstrofe, ja que representava la seva única possibilitat de sortir del país.

Després la seva boca va dibuixar un rictus que volia ser un somriure. Hi havia evidentment una altra possibilitat. Va obrir l’ordinador, va entrar a la xarxa de Milton Security i va navegar fins al parc de vehicles, que estava administrat per una secretària que es trobava a la recepció de l’empresa. Milton Security disposava de noranta-cinc vehicles, la majoria dels quals eren cotxes de vigilància amb el logo de la societat. Molts estaven destacats en diferents garatges de la ciutat. Però també hi havia uns quants cotxes d’ús general que podien ser utilitzats segons les necessitats per a desplaçaments professionals. Aquests es trobaven al garatge de la seu de Milton, a la banda de Slussen. Pràcticament a la cantonada.

Va comprovar els fitxers del personal i va escollir l’empleat Marcus Hedin, que se n’acabava d’anar de vacances per a quinze dies. Havia deixat el número de telèfon d’un hotel de les illes Canàries. Va modificar el nom de l’hotel i va invertir les xifres del número de telèfon on se’l podia localitzar. Després hi va inserir una nota que deia que la darrera mesura d’en Hedin abans de marxar de vacances havia estat portar un dels cotxes a reparar, a causa d’un embragatge que es resistia. Va triar un Toyota Corolla automàtic que ja havia fet servir i va indicar que el cotxe tornaria al cap de vuit dies.

Finalment, va entrar en el sistema i va desprogramar les càmeres de vigilància que es veuria obligada a passar. Entre dos quarts de cinc i les cinc, difondrien una repetició del que havia passat la mitja hora precedent, però amb el codi horari actualitzat.

Poc abans de les quatre, ja tenia a punt la motxilla. Hi havia dos recanvis de roba, dues bombes lacrimògenes i la porra elèctrica ben carregada. Va mirar les dues armes que havia recollit. Va rebutjar el Colt 1911 Government d’en Sandström i va donar preferència a la P-83 Wanad polonesa d’en Benny Nieminen, amb una bala menys al carregador. Era més fineta i més ben adaptada a la seva mà. Se la va ficar a la butxaca de la caçadora.

La Lisbeth Salander va plegar la tapa del PowerBook, però va deixar l’ordinador damunt la taula. Havia transferit el contingut del disc dur a una còpia de seguretat encriptada a la xarxa, i després havia esborrat tot el seu disc dur amb un programa que havia creat ella mateixa i que garantia que no se’n podria reconstruir el contingut. No creia que necessités el PowerBook; li faria més nosa que servei. En comptes de l’ordinador, es va emportar el PDA Palm Tungsten de butxaca.

Va mirar al seu voltant del despatx. Tenia la sensació que no tornaria mai més al pis de Fiskaregatan i va constatar que deixava secrets darrere seu que potser hauria estat millor destruir. Després va fer una llambregada al rellotge i va comprendre que no tenia gaire temps. Un darrer cop d’ull i tot seguit va apagar el llum.

Se’n va anar a peu a Milton Security, va entrar pel garatge i va agafar l’ascensor per arribar als despatxos. No va topar amb ningú pels passadissos buits i no va tenir cap problema per agafar la clau del cotxe a l’armari de paret de la recepció, que no estava tancat amb forrellat.

Trenta segons més tard, ja havia tornat al garatge. Va obrir el pany del Corolla amb el comandament a distància.

Va llançar la motxilla al seient del passatger i va ajustar la posició del seient del conductor, així com el retrovisor. Va utilitzar el seu vell passi per obrir la porta del garatge.

Poc abans de dos quarts de cinc, abandonava Söder Mälarstrand pel pont de Västerbron. Començava a fer-se de dia.

En Mikael Blomkvist es va despertar a dos quarts de set del matí. No havia posat el despertador i només havia dormit tres hores. Es va llevar, va engegar l’iBook i va obrir la carpeta [LISBETH SALANDER]. Va trobar immediatament una curta resposta.

[Gràcies per haver estat amic meu].

En Mikael va sentir com una esgarrifança li corria per l’esquena. No era la resposta que havia esperat. Semblava més aviat un adéu. La Lisbeth Salander contra el món sencer. Va anar a connectar la màquina de cafè a la cuina i després va anar al lavabo. Es va posar uns texans tot gastats i es va adonar que no havia tingut temps de fer dissabte en les darreres setmanes i que no tenia ni una sola camisa neta. Es va posar un jersei d’esport de color granat sota l’americana grisa.

Mentre es preparava les llesques de pa a la cuina, es va adonar tot d’una d’un reflex metàl·lic sobre el taulell, entre el microones i la paret. Va arrufar les celles i va utilitzar una forquilla per treure’n un manat de claus.

Les claus de la Lisbeth Salander. Les havia trobat després de l’agressió de Lundagatan i les havia posat sobre el microones amb la bossa. Devien haver caigut.

De passada, s’havia descuidat de donar-les juntament amb la bossa a la Sonja Modig.

Es va mirar les claus. N’hi havia tres de grans i tres de petites. Les tres grans corresponien a una porta del vestíbul i a un pis amb dos panys. El seu pis. No corresponien a Lundagatan. Merda, on devia viure?

Va mirar de més a prop les tres claus petites. Una devia ser la de la seva Kawasaki. Una altra era una clau típica d’armari o d’algun moble de prestatges. Va treure la tercera clau. Duia gravat el número 24914. Aquella informació el va deixar clavat.

Un apartat de correus. La Lisbeth Saíander té un apartat de correus.

Va passar revista a les oficines de correus del barri de Södermalm a l’anuari.

Ella havia viscut a Lundagatan. L’oficina de Ringen era massa lluny. Potser la de Hornsgatan. O la de Rosenlundsgatan.

Va parar la cafetera, es va oblidar de l’esmorzar i va agafar el BMW de l’Erika Berger per anar-se’n directament a Rosenlundsgatan. La clau no hi corresponia. Va continuar cap a l’oficina de correus de Hornsgatan. La clau encaixava perfectament amb l’apartat núm. 24914. Va obrir-lo i va trobar-hi vint-i-dues cartes que es va ficar a la butxaca exterior de la bossa de l’ordinador.

Va continuar conduint per Hornsgatan, va aparcar davant un cine i va esmorzar al Copacabana. Mentre esperava el seu cafè amb llet, va examinar les cartes una per una. Totes anaven adreçades a Wasp Entreprises. Nou cartes procedien de Suïssa, vuit de les illes Caiman, una de les illes Anglonormandes i quatre de Gibraltar. Va obrir els sobres sense cap angúnia. Les vint-i-una primeres contenien extractes bancaris i diversos resums de caixa i avisos d’operacions. En Mikael Blomkvist va constatar que la Lisbeth Saíander era multimilionària.

La vint-i-dosena carta era més gruixuda. L’adreça estava escrita a mà. El sobre portava un logo imprès que indicava el remitent, una adreça de Buchanan House, Queensway Quay, de Gibraltar. L’encapçalament de la carta d’acompanyament aclaria que qui l’enviava era en Jeremy S. MacMillan, Solicitor. Presentava una escriptura tota acurada.

La carta estava datada el 24 de gener. Pel que es veia, la Lisbeth Salander no buidava gaire sovint el seu apartat de correus. En Mikael va mirar-se els documents adjunts. Es tractava de l’escriptura de compravenda d’un pis del número 9 de Fiskaregatan, a Mosebacke.

Tot seguit, va estar a punt d’ennuegar-se amb el cafè. El cost d’adquisició era de 25 milions de corones, i s’havia efectuat en dos pagaments amb dotze mesos d’interval.

La Lisbeth Salander va veure un home moreno i fornit que obria la porta lateral d’Auto-Expert, a Eskilstuna. Es tractava alhora d’un garatge d’estacionament i de reparació i d’una agència de lloguer de vehicles. Una societat com tantes d’altres.

Faltaven deu minuts per a les set del matí i, segons un rètol que hi havia a la porta principal, la botiga no obria fins a dos quarts de vuit. Va travessar el carrer, va obrir la porta lateral i va seguir l’home cap dins a la botiga. Ell la va sentir i es va girar.

—Refik Alba? —va preguntar ella.

—Sí. Qui és vostè? Encara no tenim obert.

Va aixecar la P-83 Wanad d’en Benny Nieminen i l’hi va apuntar directament a la cara, amb la pistola agafada amb les dues mans.

—No estic d’humor per xerrar i tinc pressa. Vull veure el teu registre de cotxes llogats. I el vull veure ara. Et dono deu segons.

En Refik Alba tenia quaranta-dos anys. Era kurd, nascut a Diyarbakir i havia participat en episodis amb armes pel mig. Va quedar com paralitzat. Després va comprendre que si una tia boja entrava a la seva botiga amb una pistola a la mà, no hi havia gran cosa a discutir.

—A l’ordinador —va dir.

—Engega’l.

Va obeir.

—Què hi ha darrere aquesta porta? —va preguntar-li ella mentre l’ordinador s’engegava i la pantalla començava a guspirejar.

—Només és un quartet.

—Obre la porta.

Hi va veure unes quantes granotes penjades.

—D’acord. Entra tranquil·lament a dintre, i així no t’hauré de fer mal.

Va obeir sense protestar.

—Treu el mòbil, deixa’l a terra i envia-me’l.

Va fer el que ella li havia dit.

—Bé. Ara tanca la porta.

Es tractava d’un antic PC amb Windows 95 i un disc dur de 280 Mo. Va haver de passar tota una eternitat perquè pogués obrís el document Excel amb els fitxers dels lloguers. Va constatar que el Volvo blanc que conduïa el gegant ros havia estat llogat un parell de vegades. Primer durant dues setmanes al gener i després des de l’u de març. Encara no l’havien tornat. Pagava cada setmana en concepte d’un lloguer indefinit.

El seu nom era Ronald Niedermann.

Va examinar els arxivadors del prestatge de damunt l’ordinador. Al llom d’un hi figurava acuradament escrit DOCUMENTS D’IDENTITAT. El va agafar i el va anar fullejant fins a arribar a Ronald Niedermann. Quan va llogar el cotxe al gener, havia presentat el seu passaport i en Refik Alba n’havia fet simplement una fotocòpia. La Lisbeth va reconèixer de seguida el gegant ros. Segons el passaport, era alemany, tenia trenta-cinc anys i havia nascut a Hamburg. El fet que en Refik Alba hagués fet una fotocòpia del passaport indicava que en Ronald Niedermann era un client normal i no un conegut que s’havia endut el cotxe.

A baix de tot, en Refik Alba havia apuntat un número de telèfon mòbil i l’adreça d’un apartat de correus de Göteborg.

La Lisbeth va tornar a posar al seu lloc l’arxivador i va tancar l’ordinador. Va mirar al seu voltant i va veure una falca de cautxú per terra, destinada a bloquejar la porta d’entrada en posició oberta. La va agafar, es va acostar cap al quartet i va trucar a la porta amb el canó de la pistola.

—Que em sents?

—Sí.

—Saps qui sóc?

Silenci.

Deu ser cec si no m’ha reconegut.

—D’acord. Saps qui sóc. Que em tens por?

—Sí.

—No cal que em tinguis por, senyor Alba. No et faré cap mal. De seguida acabaré. Et demano excuses per haver-te molestat.

—Hmm… d’acord.

—Tens prou aire, aquí dins, per respirar?

—Sí… què volies, de fet?

—Volia comprovar si una certa dona va llogar un cotxe aquí fa un parell d’anys —va mentir—. No he trobat el que buscava. Però no és per culpa teva. Me’n vaig d’aquí a pocs minuts.

—D’acord.

—Faré passar per sota la porta aquesta falca de cautxú per bloquejar-la. La porta és prou prima perquè la puguis enfonsar, però necessitaràs una estoneta. No cal que truquis a la policia. No em tornaràs a veure mai més i podràs obrir la botiga avui com de costum i fer com si això no hagués passat.

La probabilitat que no truqués a la policia era pràcticament inexistent, però per què no proposar-li que pensés en una alternativa? Se’n va anar de l’establiment i va tornar cap al seu Toyota Corolla manllevat que tenia a la cantonada, on es va canviar ràpidament com a Irene Nesser.

La irritava no haver trobat l’autèntica adreça del gegant ros, preferentment a la regió d’Estocolm, en comptes d’un apartat de correus de l’altra punta de Suècia.

Però era l’única pista que tenia. Bé, doncs, cap a Göteborg falta gent.

Va conduir cap a l’accés de la E20 i va agafar la direcció cap a l’oest a Arboga.

Va posar la ràdio, però s’acabava de perdre les notícies i va anar a parar a una emissora comercial. Va sentir algú que cantava putting outfire with gasoline.

Ignorava que era en David Bowie qui ho cantava i no coneixia aquell fragment, però aquelles paraules li van semblar profètiques.