Capítol 28

Dimecres, 6 d’abril / Dijous, 7 d’abril

En Bublanski es va trobar amb la Sonja Modig per fer un cafè i un entrepà a can Wayne’s, a Vasagatan, cap a les vuit del vespre. Ella no l’havia vist mai tan abatut. La va informar de tot el que havia passat al llarg de la jornada i ella va guardar silenci molta estona. Finalment, va allargar la mà i la va deixar sobre el canell d’en Bublanski. Era la primera vegada que el tocava i en el seu gest no hi havia cap altra intenció que l’amistat. Ell va somriure tristament i li va donar copets a la mà d’una manera igualment amistosa.

—Potser m’hauria de jubilar —va dir. Ella li va somriure amb indulgència.

—Aquesta investigació està punt d’anar-se’n pel pedregar —va continuar—. De fet, ja hi va. He explicat a l’Ekström tot el que ha passat avui i l’única consigna que m’ha donat és «Fes-ho el millor possible». Sembla incapaç de prendre cap iniciativa.

—No vull dir mal dels meus superiors, però per mi, que el bombin, l’Ekström.

En Bublanski va fer que sí amb el cap.

—Formalment, t’has reintegrat a la investigació. Suposo que no et demanarà excuses.

Ella va arronsar les espatlles.

—En aquests moments, em fa la impressió que tota la investigació es resumeix en tu i jo —va dir en Bublanski—. En Faste se n’ha anat com un llamp aquest matí, boig furiós, i ha tingut el mòbil apagat tot el dia. Si demà no es presenta, em veuré obligat a difondre una ordre de recerca.

—Per la meva banda, en Faste ja se’n pot quedar ben bé fora. Què passarà amb en Niklas Eriksson?

—Res. Jo el volia processar, però l’Ekström no s’hi ha atrevit. L’han despatxat i jo me n’he anat a dir-n’hi quatre de fresques a en Dragan Armansky. Hem interromput la col·laboració amb Milton, la qual cosa significa per desgràcia que també perdem l’Steve Bohman. És una llàstima. Aquest sí que era un policia competent.

—I com s’ho ha pres l’Armansky?

—Estava fet pols. L’interessant és que…

—Què?

—L’Armansky m’ha dit que a la Lisbeth Salander mai no li havia agradat l’Eriksson. S’ha recordat que fa uns quants anys ja li va aconsellar que el despatxés. Deia que era un desgraciat, però no li va explicar per què. Evidentment, l’Armansky no va seguir el seu consell.

—Hmm.

—En Curt encara és a Södertälje. Aviat faran un escorcoll a la casa d’en Carl-Magnus Lundin. En Jerker està desenterrant l’antic pres Kenneth Gustafsson, anomenat el Vagabund, a la zona de Nykvarn. I just abans que arribés, m’ha trucat per dir-me que també hi ha algú a la segona tomba. A jutjar pels vestits, és una dona. Sembla que ja fa temps que hi és.

—Un cementiri al mig del bosc. Jan, tinc la impressió que aquesta història és molt més monstruosa del que ens pensàvem de bon començament. Suposo que no acusen la Salander dels crims de Nykvarn…

En Bublanski va somriure per primer cop en moltes hores.

—No. Li haurem de descarregar aquesta part de la història. Així i tot, va armada i ha disparat a en Lundin.

—Fixa’t que li ha disparat al peu i no al cap. En el cas d’en Magge Lundin, potser la diferència no és tan gran, però sempre hem dit que la persona que va cometre els crims d’Enskede era un excel·lent tirador.

—Sonja… tot això és completament absurd. En Magge Lundin i en Benny Nieminen són dos paios molt violents amb uns antecedents penals quilomètrics. Es veritat que en Lundin s’ha engreixat una mica i no està en el seu millor moment de forma, però és perillós. I en Nieminen és un malparit ferotge que normalment fa por fins i tot al paio més dur que et puguis trobar. No acabo d’entendre que una gambeta com la Salander li hagi pogut trencar els morros d’aquesta manera. En Lundin està greument ferit.

—Hmmm.

—No dic que no s’ho mereixi. Però no comprenc com s’ho ha fet.

—Ja l’hi preguntarem quan la trobem. Realment està demostrat a tot arreu que és violenta.

—En tot cas, em costa d’imaginar-me què ha passat en realitat allà baix. Es tracta de dos animals amb qui en Curt Bolinder hauria dubtat d’enfrontar-se individualment. I en Curt Bolinder no és precisament un noiet tendre.

—La qüestió és saber si ella tenia motius per atacar en Lundin i en Nieminen.

—Una mossa tota sola amb dos psicòpates, uns cretins de pura sang en una casa rural desèrtica. Em sembla que no costa gaire d’imaginar-se’n els motius… —va dir en Bublanski.

—Creus que ella ha rebut ajuda de ningú? ¿Hi havia altra gent per allí?

—Res de l’examen tècnic no ho indica. La Salander havia entrat a la casa. Hi havia una tassa de cafè sobre la taula. I a més tenim l’Anna Viktoria Hansson, que des de l’altura dels seus setanta-dos anys fa de portera i porta un control estricte de tots els qui circulen per allà. Jura que els únics que hi han passat han estat la Salander i els dos paios de Svavelsjö.

—I com hi ha entrat, a la casa?

—Amb una clau. Jo crec que se la va endur del pis d’en Bjurman. Recorda els…

—… precintes tallats. Sí. Trobo que aquesta senyoreta no s’està ni un moment sense fer res.

La Sonja Modig va fer ballar els dits sobre la taula uns quants segons i després va canviar de direcció.

—¿Hem pogut establir que va ser en Lundin qui va participar en el segrest de la Miriam Wu?

En Bublanski va fer que sí amb el cap.

—Hem demanat a en Paolo Roberto que es mirés un àlbum de fotos on figuraven tres dotzenes de motoristes. L’ha identificat immediatament i sense cap vacil·lació. Diu que és l’home que va veure al magatzem de Nykvarn.

—I en Mikael Blomkvist?

—No hi he pogut parlar. No contesta al mòbil.

—Bé. Però en Lundin també lliga amb les senyes de l’agressió de Lundagatan. Així doncs, podem donar per fet que el Moto Club de Svavelsjö persegueix la Salander des de fa un cert temps. Per què?

En Bublanski va obrir els braços.

—Escolta, ¿la Salander ha estat vivint tot aquest temps en aquesta casa rural d’en Bjurman on l’han anat a buscar? —va voler saber la Sonja Modig.

—Jo també m’ho he plantejat. Però no, en Jerker no ho creu pas. No sembla que la casa hagi estat utilitzada recentment i tenim aquest testimoni que afirma que no va arribar al poble fins ahir.

—I per què hi deu haver anat? Em costa creure que hi hagués quedat amb en Lundin.

—Tens raó, és molt poc probable. Hi deu haver anat per buscar-hi alguna cosa. I l’única cosa que s’hi ha trobat són uns quants arxivadors que sembla que són la investigació personal que en Bjurman va fer sobre la Lisbeth Salander. Es tracta d’un munt de documents de Serveis Socials i de la comissió d’Assumptes Tutelars relatius a la Salander, i també de velles notes de la seva escolaritat. Però hi falten arxivadors. Estan numerats al dors. Tenim els arxivadors 1, 4 i 5.

—O sigui que hi falten el 2 i el 3.

—I potser d’altres de posteriors al 5.

—Cosa que ens porta a fer-nos una pregunta. ¿Per què la Salander hauria d’estar buscant informacions sobre ella mateixa?

—Jo hi veig un parell de raons possibles. O bé vol amagar alguna cosa que sap que en Bjurman havia anotat sobre ella, o bé es vol assabentar d’alguna cosa que no sap. Però hi ha una altra qüestió, també.

—Ah sí?

—Per què en Bjurman va fer una investigació tan completa sobre ella i la va amagar després a la seva casa rural? Tot fa pensar que la Salander ha trobat els arxivadors a les golfes. Era el seu tutor, amb la missió d’ocupar-se de les seves finances i de coses com aquestes. Però en canvi aquests arxivadors fan tota la impressió que més aviat estava obsessionat per la seva vida fins a l’extrem de voler-la analitzar fil per randa.

—Trobo que en Bjurman apareix cada vegada més com un paio bastant tèrbol. Hi he pensat avui quan escodrinyava la llista dels clients de les prostitutes a Millennium. Ja gairebé esperava trobar-l’hi.

—No està mal pensat. També hi ha aquella col·lecció de pornografia hardcore que vam trobar al seu ordinador. Això mereix una reflexió. Has trobat alguna cosa?

—No gaire. En Mikael Blomkvist està visitant un per un tots els individus de la llista, però segons aquesta noia de Millennium, la Malou Eriksson, no ha trobat res d’interessant. Jan… t’he de dir una cosa.

—Digues.

—Jo no crec que hagi estat la Salander qui ha fet tot això. Enskede i Odenplan, vull dir. Quan vam començar, jo estava tan convençuda de la seva culpabilitat com tots els altres, però ara ja no ho crec. I no sé explicar ben bé per què.

En Bublanski va fer que sí amb el cap. Va adonar-se que estava d’acord amb la Sonja Modig.

El gegant ros anava amunt i avall per la caseta d’en Magge Lundin a Svavelsjö.

Estava molt amoïnat. Es va aturar davant la finestra de la cuina i va guaitar al llarg de la carretera. A l’hora que era, ja haurien d’haver tornat. Sentia com la inquietud li rosegava la panxa. Sens dubte havia passat alguna cosa.

A més, no li agradava gens trobar-se tot sol a casa d’en Magge Lundin. No ho coneixia, tot allò. Hi havia unes golfes al costat de la seva habitació del pis de dalt i la casa cruixia tota l’estona d’una manera desagradable. Va intentar treure’s el malestar del damunt. El gegant ros sabia que era absurd, però mai no li havia agradat quedar-se sol. No tenia por dels éssers humans de carn i ossos, però en canvi creia que les cases buides de fora de la ciutat tenien alguna cosa de terriblement desagradable. Tota aquella diversitat de sorolls li disparaven la imaginació. No aconseguia alliberar-se de la sensació que alguna cosa fosca i malèvola se l’estava mirant per l’escletxa d’una porta. A vegades fins i tot tenia la impressió que sentia una respiració.

De més jove, es reien d’ell a causa de la seva por a la foscor. Més ben dit, se’n van riure fins que va començar a fotre hòsties als companys i a vegades també a gent més gran que trobaven plaer en aquella mena de divertiment. Ell en sabia, d’això de repartir llenya.

Però era empipador. Detestava la foscor i la solitud. Odiava els éssers que poblaven la foscor i la solitud. Hauria volgut que en Lundin ja hagués tornat. La presència d’en Lundin restablia l’equilibri, encara que no es diguessin res, encara que no fossin a la mateixa habitació. Llavors sentia sorolls de debò, sentia el moviment i sabia que hi havia persones a prop.

Va intentar treure’s del damunt aquell neguit escoltant discos. Però se’n va cansar de seguida i llavors va buscar alguna cosa per llegir als prestatges d’en Lundin. Per desgràcia, la vena intel·lectual d’en Lundin deixava molt a desitjar, i es va haver d’acontentar amb una col·lecció de revistes velles de motos, magazins per a homes i novel·les negres que mai no l’havien fascinat. El seu aïllament va anar derivant cada vegada més cap a la claustrofòbia. Va passar una estona netejant i posant oli a l’arma de foc que guardava a la bossa, cosa que almenys va tenir l’efecte de calmar-lo una estoneta.

Finalment, incapaç de quedar-se més a dintre de la casa, va sortir a fer un petit tomb pel pati per prendre una mica l’aire. Va vigilar de quedar fora de la vista dels veïns, però es va aturar de manera que pogués veure les finestres il·luminades, allà on hi havia gent. Si es quedava completament immòbil, podia sentir música en la llunyania.

Quan es va disposar a tornar a entrar a la barraca d’en Lundin, el seu malestar ja era terrorífic i es va quedar una bona estona a l’escaleta de l’entrada, amb el cor fent-li salts, fins que es va tornar a moure i va acabar obrint resoludament la porta.

A les set del vespre, va baixar al menjador i va engegar la televisió per mirar les notícies de TV4. Estupefacte, va escoltar els titulars i després la descripció dels incidents que hi havia hagut a la casa rural de Stallarholmen. Era el tema principal del noticiari.

Va pujar l’escala de quatre en quatre fins a l’habitació de convidats del pis de dalt i va ficar totes les seves coses en una bossa. Dos minuts més tard, va sortir per la porta i va arrencar a tot gas el Volvo blanc.

Va marxar ben bé en el darrer moment. Només a un quilòmetre de Svavelsjö, va encreuar-se amb dos cotxes de la policia, amb els llums giratoris blaus encesos, que entraven al poble.

Després de molts de esforços, en Mikael Blomkvist va poder trobar en Holger Palmgren cap a les sis de la tarda de dimecres. Esforços, perquè va haver de convèncer el personal perquè el deixessin entrar. Va insistir-hi amb tant de vigor que una infermera va cridar un tal Dr. A. Sivarnandan, que vivia aparentment molt a prop de la residència. En Sivarnandan va arribar al cap d’un quart i es va fer càrrec del problema d’aquell periodista tenaç. Al començament va ser intractable i és que, al llarg de les dues darreres setmanes, diversos periodistes havien aconseguit localitzar en Holger Palmgren i havien desplegat mètodes quasi desesperats per arrencar-ne algun comentari. El mateix Holger Palmgren s’havia entestat a rebutjar totes aquelles visites i el personal va rebre l’ordre de no deixar passar ningú.

En Sivarnandan havia seguit tota aquella evolució amb molt de neguit. S’havia esparverat veient els titulars que havia generat la Lisbeth Salander en els mitjans de comunicació i ben aviat es va adonar que el seu pacient havia caigut en una profunda depressió que, segons ell, era una conseqüència de la incapacitat d’en Palmgren d’actuar en qualsevol àmbit. Va interrompre la seva reeducació i es passava els dies llegint els diaris i seguint la cacera de la Lisbeth Salander per la televisió. La resta del temps se la passava barrinant a la seva habitació.

En Mikael va resistir obstinadament a l’altra banda de la taula del Dr. Sivarnandan i li va explicar que no tenia cap intenció d’exposar en Holger Palmgren a res de desagradable, i que no havia vingut per obtenir-ne cap comentari. Va explicar que era amic de la Lisbeth Salander, que posava en dubte la seva culpabilitat i que buscava desesperadament informacions que poguessin fer una mica de llum sobre certs detalls del seu passat.

El Dr. Sivarnandan no es deixava seduir fàcilment. En Mikael es va veure obligat a quedar-s’hi una bona estona i a explicar llargament el seu paper en aquell drama.

En Sivarnandan només va cedir al cap de mitja hora de discussió. Va demanar a en Mikael que s’esperés mentre ell pujava a l’habitació d’en Holger Palmgren per preguntar-li si el volia rebre.

En Sivarnandan va tornar al cap de deu minuts.

—Està d’acord a veure’l. Però si vostè no li agrada, el farà fora de seguida. I que consti que no pot entrevistar-lo ni parlar d’aquesta visita en els mitjans.

—Li ben asseguro que no escriuré ni una sola ratlla sobre això.

En Holger Palmgren tenia una petita habitació amb un llit, una calaixera, una taula i unes quantes cadires. L’home era en aquells moments un autèntic espantall primet de cabells blancs, amb problemes evidents d’equilibri, però així i tot es va aixecar quan en Mikael va entrar. No li va allargar la mà, però li va assenyalar una de les cadires del costat de la tauleta. Al principi, en Mikael va tenir problemes per entendre les paraules embarbussades d’en Holger Palmgren.

—Qui és vostè per anomenar-se amic de la Lisbeth Salander, i què vol?

En Mikael es va inclinar cap endarrere. Va reflexionar un moment.

—Holger, vostè no té cap obligació de parlar amb mi. Però li demano que m’escolti abans no decideixi fer-me fora.

En Palmgren va moure breument el cap i es va arrossegar fins a la cadira de davant d’en Mikael.

—Vaig conèixer la Lisbeth Salander ara fa cosa d’un parell d’anys. La vaig contractar per fer una investigació amb mi sobre un tema que prefereixo no abordar ni evocar. Em va venir a veure al lloc on jo vivia temporalment i vam treballar plegats durant unes quantes setmanes.

Es va preguntar fins a quin punt s’havia d’explicar amb en Palmgren. Però va decidir mantenir-se tan a prop de la veritat com fos possible.

—Mentrestant, van passar un parell de coses. L’una és que la Lisbeth em va salvar la vida. L’altra és que vam estar molt units durant un període. Vaig aprendre a conèixer-la i me l’estimava molt.

Sense entrar en detalls, en Mikael va parlar de la seva relació amb la Lisbeth i del final tan sobtat per part d’ella després de les festes de Nadal d’un any abans, quan la Lisbeth se’n va anar a l’estranger.

Tot seguit va parlar del seu treball a Millennium i dels assassinats d’en Dag Svensson i de la Mia Bergman, i va explicar com s’havia trobat ficat tot d’una en la persecució d’un assassí.

—Sé que aquests darrers temps l’han molestat els periodistes i que els diaris han publicat inacabables ximpleries. Tot el que puc fer ara és assegurar-li que no sóc aquí per obtenir material per a un article més. Sóc probablement una de les rares persones d’aquest país en aquest moment que, sense vacil·lacions i sense reticències, estic en el bàndol de la Lisbeth. Crec que és innocent. I crec que darrere dels crims hi ha un home que es diu Zalaixenko.

En Mikael va fer una pausa. Alguna cosa va espurnejar en els ulls d’en Palmgren quan va pronunciar el nom de Zalaixenko.

—Si vostè pot contribuir amb qualsevol cosa que pugui aclarir el seu passat, ara és el moment de fer-ho. Si no em vol ajudar, llavors estic perdent el temps, i llavors ja sabré quina és la seva posició.

En Holger Palmgren no va dir ni un sol mot durant tota aquella explicació. En el darrer comentari, se li va encendre un nou espurneig als ulls. Però va somriure. Va parlar tan lentament i tan clarament com va poder.

—I vostè la vol ajudar de debò.

En Mikael va fer que sí amb el cap.

En Holger Palmgren es va inclinar cap endavant.

—Descrigui’m el sofà del seu menjador.

En Mikael li va tornar el somriure.

—Quan vaig passar per casa seva, tenia una vella andròmina absolutament immunda que, ben mirat, podria interessar a algun brocanter. Diria que era de començament dels anys cinquanta. Hi havia dos coixins informes de teixit marró amb un dibuix groc. La roba estava estripada en alguns punts i el folre sortia cap enfora.

En Holger Palmgren va esclafir a riure, però allò semblava més aviat una raspera de la gola. Es va mirar el Dr. Sivarnandan.

—És ben clar que ha estat al seu pis. Digui’m, doctor, podria tenir un cafè per al meu convidat?

—I tant que sí.

En Sivarnandan es va aixecar i va abandonar l’habitació. Es va parar davant la porta i va fer un senyal amb el cap a en Mikael.

—Aleksandr Zalaixenko —va dir en Holger Palmgren quan es va tancar la porta.

En Mikael va obrir els ulls de bat a bat.

—Vostè en coneix el nom?

En Holger Palmgren va fer que sí amb el cap.

—Me’l va dir la Lisbeth. Em sembla que és important que expliqui a algú aquesta història… més que res per si m’agafava per morir-me tot de sobte, cosa que no és del tot improbable.

—La Lisbeth? I com podia ser que ella en conegués l’existència?

—És el pare de la Lisbeth Salander.

D’entrada, a en Mikael li va costar entendre el que deia en Holger Palmgren.

Després les paraules van fer el seu camí.

—Però què diu ara?!

—En Zalaixenko va arribar aquí cap als anys setanta. Era una mena de refugiat polític. De fet, mai no he entès del tot aquesta història i la Lisbeth sempre ha estat molt gasiva en les seves informacions. Tot això pertany a un món del qual mai no volia parlar gens ni mica.

La seva partida de naixement. Pare desconegut.

—En Zalaixenko és el pare de la Lisbeth —va repetir en Mikael.

—Només una sola vegada en tots els anys en què la vaig tractar, em va explicar el que havia passat. Va ser aproximadament un mes abans que jo tingués l’atac. El que vaig entendre és que en Zalaixenko va arribar aquí a mitjan anys setanta, que va conèixer la mare de la Lisbeth el 1977, que van ser parella i que en van néixer dues filles.

—Dues?

—La Lisbeth i la seva germana Camilla. Són bessones.

—Senyor! M’està dient que n’hi ha una altra com ella?

—Són molt diferents. Però aquesta és una altra història. La mare de la Lisbeth es deia Agneta Sofia Sjölander. Tenia disset anys quan va conèixer l’Aleksandr Zalaixenko. No conec gaire els detalls de la seva coneixença, però em va semblar entendre que era una noia bastant immadura i que va ser una presa fàcil per a un home més gran i més experimentat. Va quedar-ne impressionada i probablement se’n devia enamorar perdudament.

—Ja ho entenc.

—En Zalaixenko va ser-ho tot menys simpàtic. Tenia molts més anys que ella. M’imagino que només buscava una dona fàcil, res més.

—Segurament té raó.

—Ella es devia muntar una pel·lícula sobre un futur tranquil amb ell, però el cas és que ell no tenia cap intenció de casar-s’hi. De fet, no ho van fer, i el 1979 ella es va canviar el nom de Sjölander per Salander. Probablement era la seva manera d’indicar que estaven junts.

—Com vol dir?

—Zala. Salander.

—Déu meu! —va exclamar en Mikael.

—Havia començat a interessar-me en tot això just quan vaig caure malalt. El que va passar després va ser que en Zalaixenko es va revelar com un psicòpata bastant agut. Bevia i apallissava l’Agneta. Pel que vaig poder entendre, aquesta violència va continuar durant tota la infantesa de les nenes. La Lisbeth recorda que en Zalaixenko apareixia de tant en tant per casa seva. A vegades podia estar absent durant llargs períodes, fins que tornava de sobte a Lundagatan. I cada vegada era la mateixa cançó. En Zalaixenko tornava pel sexe i per la beguda i tot plegat s’acabava sempre amb maltractaments de tota mena per a l’Agneta Salander. La Lisbeth me’n va explicar uns detalls que deixaven entendre que no es tractava només de brutalitats físiques. Anava armat i era amenaçador, i s’assemblava molt a un sàdic que apreciava el terror psíquic. Vaig entendre que això encara havia anat empitjorant amb el pas dels anys. La major part dels anys vuitanta, la mare de la Lisbeth la va viure en ple terror.

—Pegava també a les seves filles?

—No. Aparentment no en feia gens de cas. Amb prou feines si els deia bon dia. Quan en Zalaixenko tornava, la mare solia enviar-les totes dues a l’habitació i no en podien sortir sense permís. Potser una o dues vegades se li va escapar la mà cap a la Lisbeth o la seva germana, però va ser sobretot perquè enredaven o es ficaven al mig del pas. Tota la violència anava dirigida contra la mare.

—Quina merda. Pobra Lisbeth.

En Holger Palmgren va fer que sí amb el cap.

—La Lisbeth em va explicar tot això un mes abans que em vingués l’atac. Era la primera vegada que parlava obertament del que havia succeït. Jo acabava de decidir que ja n’hi havia prou de tot allò de les ximpleries de la tutela. La Lisbeth era tan intel·ligent com vostè i com jo i ja m’estava preparant per tornar a plantejar el cas al tribunal de primera instància. Però vaig tenir l’atac… i quan em vaig despertar, ja era aquí.

Va fer un gran moviment amb el braç. Una auxiliar va trucar a la porta i va entrar amb el cafè. En Palmgren va guardar silenci fins que ella no se’n va haver anat.

—Hi ha coses de tot aquest relat que no acabo d’entendre. L’Agneta Salander va haver d’ingressar a l’hospital una dotzena de vegades. Vaig llegir el seu historial. Era evident que estava sent víctima de greus maltractaments i els Serveis Socials hi haurien hagut d’intervenir. Però no va passar res. Quan a ella l’hospitalitzaven, la Lisbeth i la Camilla anaven a parar a l’acolliment social, però quan sortia de l’hospital, tornava cap a casa a esperar que arribés el següent round. L’única explicació que puc trobar-hi és que tota la xarxa de protecció social va fallar en la seva missió i que l’Agneta tenia massa por per fer res més que no fos esperar el seu torturador. Després va passar alguna cosa. La Lisbeth l’anomena Tot el Mal.

—I què és això?

—En Zalaixenko no va comparèixer durant una colla de mesos. La Lisbeth acabava de complir dotze anys. Ja gairebé havia començat a creure que havia desaparegut de debò. Però aquest no era el cas, evidentment. I un dia va tornar. D’entrada, l’Agneta va tancar la Lisbeth i la seva germana a l’habitació. Tot seguit va tenir relacions amb en Zalaixenko. I després ell va començar a atonyinar-la. Li encantava torturar-la. Però aquell cop les nenes ja no eren unes criatures… El cas és, però, que van reaccionar d’una manera diferent. A la Camilla li va agafar pànic que algú pogués descobrir el que passava a casa seva. De manera que ho aguantava tot i feia com si no sabés que la seva mare era maltractada. I quan s’acabava la pluja de cops, llavors la Camilla solia anar a fer un petó al seu pare com si tot anés bé.

—Era la seva manera de protegir-se.

—Sí. Però la Lisbeth era de tota una altra pasta. Aquell cop, va interrompre la sessió de violència. Se’n va anar a la cuina a buscar un ganivet i el va clavar a l’espatlla d’en Zalaixenko. El va apunyalar cinc vegades abans que ell aconseguís prendre-li el ganivet i donar-li un cop de puny. Les ferides no eren gaire profundes però sagnava com un porc, i va acabar tocant el dos.

—Això és ben bé la Lisbeth clavada.

En Palmgren va riure.

—Sí. Val més no fer-la posar nerviosa, la Lisbeth Salander. La seva actitud envers el seu entorn és que si algú l’amenaça amb una pistoleta, ella se’n procura una de més grossa. Per això em fa tanta por tot això que està passant en aquests moments.

—Era això Tot el Mal?

—No. Encara havien de passar un parell de coses, que jo no arribo a entendre. En Zalaixenko estava prou ferit per requerir atencions a l’hospital. Hi hauria d’haver hagut una investigació policial.

—Però?

—Però, pel que jo en sé, no va passar absolutament res. La Lisbeth deia que un home va anar a parlar amb l’Agneta. No sabia ni què es va dir ni qui era. I tot seguit la seva mare li va dir a la Lisbeth que en Zalaixenko l’havia perdonat.

—Perdonat?

—És l’expressió que ella va utilitzar.

I tot de sobte en Mikael ho va comprendre.

En Björck. O un dels col·legues d’en Björck. Calia fer endreça darrere d’en Zalaixenko. Quin pocavergonya!

Va tancar els ulls.

—Què? —va preguntar en Palmgren.

—Crec saber el que va passar. I aquest cop algú ho pagarà. Però continuï el seu relat.

—En Zalaixenko no va aparèixer durant mesos. La Lisbeth l’esperava i s’hi anava preparant. Feia campana a l’escola en tot moment per vigilar la seva mare. Tenia una por cerval que en Zalaixenko li fes mal. Tenia dotze anys i se sentia responsable de la seva mare, que no gosava anar a la policia i que no podia trencar amb en Zalaixenko, o que potser no s’adonava de la gravetat de la situació. Però el dia que en Zalaixenko va tornar, la Lisbeth es trobava justament a l’escola. Quan va arribar a casa seva, ell en sortia. No li va dir res. Només va riure. Llavors la Lisbeth va entrar i va trobar la seva mare sense sentits estirada al terra de la cuina.

—I en Zalaixenko no va tocar la Lisbeth?

—No. Ella el va atrapar quan ja pujava al cotxe. Ell va abaixar el vidre, probablement per dir-li alguna cosa. Però la Lisbeth ja s’havia preparat. Va llançar el contingut d’un brik de llet, que havia omplert de gasolina, a dins el cotxe. Després va encendre un llumí.

—Mare de Déu Senyor!

—O sigui que va intentar matar el seu pare dues vegades. I aquest segon cop, la cosa va tenir conseqüències. Un home cremant com una torxa dins un cotxe a Lundagatan, allò no podia passar desapercebut.

—En tot cas, va sobreviure.

—En Zalaixenko en va sortir molt mal parat, amb greus cremades. Li van haver d’amputar un peu. N’hi van quedar cremades greus al rostre i en altres parts del cos. I la Lisbeth va anar a parar a l’hospital psiquiàtric de Sankt Stefan.

S’ho sabia tot de memòria, paraula per paraula, però la Lisbeth Salander va tornar a llegir atentament els documents relacionats amb ella que havia trobat a la casa rural d’en Bjurman. Tot seguit, es va instal·lar al racó de la finestra i va obrir la petaca que li havia regalat la Miriam Wu. Va encendre un cigarret i va mirar cap a Djurgården. Havia descobert alguns detalls sobre la seva vida que abans no coneixia.

Hi havia tantes peces del puzle que anaven encaixant que va quedar glaçada. El que més li interessava, per damunt de tot, era l’informe de la policia redactat per en Gunnar Björck al febrer de 1991. No hauria sabut dir ben bé quin de tots els adults que van parlar amb ella era en Björck, però creia saber-ho. S’havia presentat amb un altre nom. Sven Jansson. Recordava cada tonalitat del seu rostre, cada paraula que havia dit i cada gest que havia fet en les tres ocasions en què es van veure.

Allò havia estat un caos absolut.

A dins el cotxe, en Zalaixenko flamejava com una torxa. Va aconseguir obrir la porta i rodolar per la vorera, però es va enganxar la cama amb el cinturó de seguretat enmig d’aquella foguerada. Hi va haver gent que s’hi va precipitar per apagar les flames. Els bombers van arribar per apagar l’incendi del cotxe. També va arribar l’ambulància i ella va intentar convèncer els infermers que deixessin en Zalaixenko per ocupar-se primer de la seva mare. La van apartar. Després va arribar la policia i alguns testimonis la van assenyalar amb el dit. Va intentar explicar el que havia passat, però li va fer l’efecte que ningú no l’escoltava, i tot de cop es va trobar al seient del darrere d’un cotxe policial i van haver de passar minuts, minuts, minuts que gairebé es van convertir en una hora fins que la bòfia no va entrar al pis i hi va trobar la seva mare.

La seva mare, l’Agneta Sofia Salander, estava sense sentits. Tenia lesions cerebrals. La primera d’una llarga sèrie d’hemorràgies cerebrals es va desencadenar pels cops d’aquell dia. Mai no se’n va refer.

La Lisbeth va comprendre de sobte per què ningú no havia llegit l’informe de la policia, per què en Holger Palmgren no havia aconseguit obtenir-lo i per què, encara ara, el fiscal Richard Ekström, que dirigia la cacera llançada contra ella, tampoc no hi tenia accés. L’informe no havia estat fet per la policia normal. L’havia fet un desgraciat de la Säpo. Hi havia uns tampons que deien que la investigació estava classificada com a secreta segons la llei sobre la seguretat de l’Estat.

L’Aleksandr Zalaixenko havia treballat per a la Säpo.

No es tractava de cap investigació. Es tractava d’un assumpte que es va voler tapar. En Zalaixenko era més important que l’Agneta Salander. No podia ser identificat ni denunciat. En Zalaixenko no existia.

El problema no era en Zalaixenko, era la Lisbeth Salander, la noia boja que amenaçava de fer saltar un dels secrets més grans de la nació.

Un secret del qual ella no havia tingut cap coneixement. Va reflexionar. En Zalaixenko havia conegut la seva mare gairebé immediatament després d’haver arribat a Suècia. S’havia presentant sota el seu nom veritable. Encara no li havien donat el nom que hauria d’encobrir-lo ni la identitat sueca. Això explicava per què la Lisbeth no havia trobat el seu nom en cap registre oficial durant tots aquells anys. Ella coneixia el seu veritable nom. Però l’Estat suec n’hi havia donat un de nou.

Va comprendre perfectament la situació. Si en Zalaixenko era processat per lesions greus, l’advocat de l’Agneta Salander hauria començat a tafanejar en el seu passat. On treballava vostè, senyor Zalaixenko? Com es diu realment?

Si la Lisbeth Salander tornava a passar per l’Assistència Social, potser hi hauria algú que començaria a investigar. Era massa jove per ser processada, però si l’atemptat del còctel Molotov era estudiat massa minuciosament, passaria el mateix. Es va imaginar els titulars dels diaris. Per tant, calia que l’informe fos elaborat per una persona de confiança. I tot seguit calia que fos classificat com a top secret i enterrat, molt profundament, perquè ningú no el pogués trobar. I, per tant, la Lisbeth Salander també havia de ser enterrada tan profundament que ningú no la pogués trobar.

En Gunnar Björck.

Sankt Stefan.

En Peter Teleborian.

L’explicació la va posar fora de si.

Estimat Estat… Tindré una conversa amb tu si mai trobo algú amb qui pugui parlar-ne.

Va preguntar-se breument què pensaria el ministre d’Afers Socials si es trobava amb un còctel Molotov a la porta del seu ministeri. Però a manca d’altres responsables, en Peter Teleborian seria un bon substitut. Va apuntar-se mentalment que se n’havia d’ocupar seriosament tan bon punt hagués enllestit tota la resta.

Però continuava sense entendre del tot l’extensió i els límits de l’assumpte. En Zalaixenko havia tornat a sortir tot d’una després de tots aquells anys. Corria el risc de ser assenyalat per en Dag Svensson. Dos trets. En Dag Svensson i la Mia Bergman. Una arma que portava les seves pròpies empremtes digitals.

En Zalaixenko o l’home que havia enviat per executar la sentència no podien saber, evidentment, que ella havia trobat el revòlver al calaix d’en Bjurman i l’havia manipulat. Allò havia estat un pur atzar, però tenia molt clar des de bon començament que hi havia d’haver un lligam entre en Bjurman i en Zala.

Tanmateix, la història encara no lligava del tot. Va reflexionar i va anar movent les peces del trencaclosques l’una darrere l’altra.

Només hi havia una resposta plausible.

En Bjurman.

En Bjurman havia fet una investigació sobre la seva persona. Va ser ell qui va establir el lligam entre ella i en Zalaixenko. L’home havia anat a buscar en Zalaixenko.

Ella tenia una pel·lícula on es veia en Bjurman violant-la. Era una espasa permanent al clatell d’en Bjurman. I en Bjurman es devia imaginar que en Zalaixenko podria obligar la Lisbeth a revelar on es trobava aquella pel·lícula.

Va abandonar el racó de la finestra, va anar a obrir el calaix del seu despatx i en va treure el CD. Havia escrit Bjurman damunt de l’etiqueta. Ni tan sols l’havia ficat en una funda. No se l’havia mirat d’ençà que el va projectar en preestrena a en Bjurman dos anys abans. El va sospesar a la mà i després el va tornar a ficar al calaix.

En Bjurman havia estat un imbècil. Si s’hagués ocupat dels seus assumptes, ella l’hauria deixat escapolir amb la condició que aconseguís aixecar-li la tutela. En canvi, en Zalaixenko mai no l’hauria deixat que s’escapés. En Bjurman s’hauria convertit per sempre més en un gos de companyia d’en Zalaixenko. Cosa que de fet hauria estat un càstig ben merescut.

La xarxa d’en Zalaixenko. Uns tentacles s’allargaven cap al Moto Club Svavelsjö.

El gegant ros.

Ell era la clau de tot.

Calia que el trobés i obligar-lo a revelar on s’amagava en Zalaixenko.

Va encendre un cigarret i va contemplar el castell de Skeppsholmen. Va desplaçar la mirada cap a les muntanyes russes del parc d’atraccions de Gröna Lund. Tot d’una, es va parlar a si mateixa en veu alta. Va imitar una veu que un dia havia sentit en una pel·lícula de la televisió.

Daaaaddyyyyy, I am coming to get yoooou.

Si algú l’hagués sentit, hauria pensat que estava com un llum de ganxo. A dos quarts de vuit, va engegar la televisió per veure les darreres notícies de la cacera de la Lisbeth Salander. Va tenir el xoc de la seva vida.

En Bublanski va aconseguir enxampar en Hans Faste al seu mòbil poc després de les vuit del vespre. No van intercanviar precisament paraules de cortesia a través de la xarxa de telecomunicacions. En Bublanski no li va preguntar on havia estat, només el va informar sense gens d’apassionament dels esdeveniments d’aquell dia.

En Faste estava trasbalsat.

Ja n’havia tingut prou de tant de circ a la comissaria i havia fet una cosa que mai no havia fet abans estant de servei. Enfurismat, se n’havia anat a passejar. Havia acabat apagant el mòbil i asseient-se al pub de l’Estació central, i s’havia begut un parell de cerveses consumit per la ràbia.

Després se n’havia tornat cap a casa seva, s’havia dutxat i s’havia adormit.

Necessitava dormir.

Es va despertar a temps per a les notícies de la tele i els ulls gairebé li van sortir de les òrbites quan el va veure. Un cementiri a Nykvarn. La Lisbeth Salander havia disparat sobre el president del Moto Club de Svavelsjö. Cacera a l’home a través dels ravals del sud. La xarxa s’anava tancant.

Va tornar a connectar el mòbil.

Aquell cony de Bublanski li va trucar gairebé de seguida i el va informar que, a partir d’aquell moment, la investigació buscava oficialment un culpable alternatiu. Li va dir també que anés a rellevar en Jerker Holmberg en l’examen del lloc del crim de Nykvarn. O sigui que, justament quan s’arribava a la conclusió de la investigació sobre la Salander, en Faste se n’havia d’anar a recollir burilles pel bosc. I la feina d’empaitar la Salander, per als altres.

Què hi tenia a veure el Moto Club Svavelsjö en tot allò?

Al capdavall, potser sí que hi havia alguna cosa en tot allò que deia aquella merda de lesbiana, la Modig.

No, no era possible.

Forçosament havia de ser la Salander.

Ell volia ser qui la detingués. Tenia tantes ganes de detenir-la que va estrènyer el telèfon mòbil fins que gairebé va fer-li mal a la mà.

En Holger Palmgren va contemplar calmosament en Mikael Blomkvist que passejava amunt i avall per davant de la finestra de la seva petita habitació. Ja eren gairebé dos quarts de vuit del vespre i aviat faria una hora que estaven enraonant sense interrupció. Finalment, en Palmgren va donar un cop sobre la taula per atreure l’atenció d’en Mikael.

—Seu, abans no gastis del tot les sabates —va dir-li, passant tot d’una a parlar-li de tu.

En Mikael va seure.

—Tots aquests secrets… —va dir—. Fins que no m’has explicat el passat d’en Zalaixenko, no havia entès el lligam que els unia. Només havia vist les avaluacions sobre l’estat de la Lisbeth, que deixaven ben clar que estava psíquicament trastornada.

—En Peter Teleborian.

—Segur que existeix una espècie d’acord amb en Björck. Deu ser una mena de col·laboració.

En Mikael va moure el cap pensativament. Passés el que passés, en Peter Talaborian seria l’objecte d’una investigació periodística.

—La Lisbeth em va dir que me’n mantingués apartat. Que era un home dolent.

En Holger Palmgren se’l va mirar atentament.

—Quan t’ho va dir, això?

En Mikael va callar. Després va somriure i es va mirar en Palmgren.

—Més secrets. Quina merda. M’he comunicat amb ella durant la seva fugida. A través del meu ordinador. Missatges breus i misteriosos per la seva banda, però sempre m’ha guiat pel bon camí.

En Holger Palmgren va sospirar.

—I, evidentment, no ho has explicat a la policia —va dir.

—No. No exactament.

—Doncs oficialment tampoc no m’ho has explicat a mi. Ella s’hi mou molt bé, en la informàtica.

No ho saps pas prou.

—Tinc una gran confiança en la seva capacitat de sortir-se amb la seva. Potser viu d’una manera miserable, però és una lluitadora.

No tan miserable. Va robar prop de 3 mil milions de corones. No es morirà de gana, no. Com la Pippi Calcesllargues, té un cofre ple d’unces d’or.

—El que no comprenc —va dir en Mikael—, és per què no has actuat durant tots aquests anys.

En Holger Palmgren va tornar a sospirar. Se sentia incommensurablement trist.

—No me’n vaig sortir —va dir—. Quan em van designar administrador seu ad hoc, ella tan sols era una noia més entre tot un fotral de joves amb problemes. Vaig tenir-ne una dotzena. Va ser la Bengt Brådhensjö, quan era cap dels Serveis Socials, qui em va confiar aquesta missió. La Lisbeth ja era a Sankt Stefan en aquella època i durant el primer any ni tan sols la vaig conèixer. Vaig parlar-ne amb en Teleborian un parell de vegades i va explicar que era psicòtica i que rebia totes les atencions imaginables. Jo me’l vaig creure, ves. Però també vaig parlar amb en Jonas Beringer, que en aquells moments era el cap de servei. No crec que estigui embolicat en res de tota aquesta història. Va fer-ne una avaluació a petició meva, i ens vam posar d’acord per mirar de reintroduir-la en la societat mitjançant una família d’acollida. Tenia quinze anys.

—I has estat darrere d’ella després, tot al llarg d’aquests anys?

—No tant com hauria calgut. Vaig lluitar per ella després de l’episodi del metro. Havia après a conèixer-la i me l’estimava molt. Tenia caràcter. Vaig aconseguir evitar que la internessin. El compromís que vam trobar amb les autoritats va ser que fos declarada incapaç i que jo n’esdevingués el tutor.

—Així i tot, hem de descartar que en Björck hagués pogut determinar la decisió del tribunal. Hauria cridat molt l’atenció. Volia que la tinguessin tancada i, per arribar als seus fins, va intentar fer-ne un retrat ben negre a través dels dictàmens psiquiàtrics, entre d’altres, gràcies a en Teleborian, esperant que el tribunal prengués la decisió lògica. Però vet aquí que, en comptes d’això, van adoptar el teu punt de vista.

—Jo mai no vaig considerar que hagués d’estar sotmesa a tutela. Però si he de ser absolutament sincer, he de confessar que no em vaig bellugar prou per aixecar la decisió. Hauria hagut d’actuar vigorosament i més aviat. Però m’estimava molt la Lisbeth i… tot ho deixava per a més endavant. Tenia massa coses entre mans. I després vaig caure malalt.

En Mikael va fer que sí amb el cap.

—No veig que t’hagis de reprotxar res. Ets una de les poques persones que li han donat suport al llarg dels anys.

—Però el problema ha estat sempre que jo no sabia que havia d’intervenir. La Lisbeth era la meva clienta, però mai no va esmentar en Zalaixenko. Quan va sortir de Sankt Stefan, van haver de passar uns quants anys perquè em mostrés algunes engrunes de confiança. No va ser fins després del procés que vaig notar que es començava a comunicar lentament amb mi més enllà de les formalitats necessàries.

—I com va ser que hagués començat a parlar d’en Zalaixenko?

—Suposo que, malgrat tot, havia començat a tenir confiança en mi. A més, jo ja parlava de la possibilitat de fer aixecar la tutela. Ella s’ho va rumiar durant uns quants mesos. Tot seguit em va trucar perquè ens veiéssim. Ja havia acabat de reflexionar. I llavors va ser quan em va explicar tota la història d’en Zalaixenko i la seva interpretació del que havia passat.

—Ja ho veig.

—Doncs aleshores potser també veus fins a quin punt em costava de pair-ho. Va ser llavors que vaig començar a furgar en tota aquella història. I ni tan sols vaig trobar en Zalaixenko en cap registre suec. A vegades era difícil saber si ella s’ho inventava o no.

—Quan vas tenir l’atac, en Bjurman es va convertir en el seu tutor. No va ser cap casualitat, certament.

—No. No sé si algun dia es podrà demostrar, però crec que si s’investiga prou a fons, es trobarà… l’individu que va succeir en Björck i que remena les cireres darrere el cas Zalaixenko.

—No em costa gens de comprendre la negativa total de la Lisbeth de parlar amb els psicòlegs o amb les autoritats —va dir en Mikael—. Cada vegada que ho ha intentat, encara han empitjorat les coses. Va intentar explicar el que havia passat a dotzenes d’adults i ningú no la va escoltar. Tota sola, va mirar de salvar la vida de la seva mare i de defensar-la contra un psicòpata. Va acabar fent l’única cosa que podia fer. I en comptes de sentir-se dir «Has fet ben fet» i «Ets una bona nena», la van tancar al manicomi.

—No és tan senzill com això… Suposo que t’adones que la Lisbeth té alguna cosa que no va ben bé a l’hora —va dir en Palmgren severament.

—Què vols dir?

—Ja deus saber que ha tingut molts problemes al llarg de la seva joventut, dificultats a l’escola i tot això.

—Tots els diaris ho han repetit un munt de vegades. Jo també hauria tingut sens dubte una escolaritat difícil si hagués tingut la seva infantesa.

—Els problemes de la Lisbeth superen de lluny els problemes que hi havia en el seu medi familiar. He llegit totes les avaluacions psiquiàtriques sobre ella i ni tan sols hi ha cap diagnòstic. Però crec que es pot estar d’acord a dir que la Lisbeth Salander no és com la gent normal. Has jugat mai als escacs amb ella?

—No.

—Té una memòria fotogràfica.

—Ja ho sé. Ho vaig acabar entenent a força de tractar-hi.

—D’acord. Adora els enigmes. Una vegada, quan em va venir a veure per Nadal, li vaig donar a resoldre uns quants problemes d’un test d’intel·ligència de Mensa. Era un test d’aquells en què t’ensenyen cinc símbols similars i has de determinar com ha de ser el sisè.

—Ah, sí.

—Jo mateix vaig intentar fer aquest test i vaig endevinar-ne just la meitat. I m’hi vaig barallar un parell de vespres. Ella va fer un cop d’ull al paper i va respondre correctament totes les preguntes.

—D’acord —va dir en Mikael—. La Lisbeth és una noia molt especial.

—Li costa moltíssim comunicar-se amb els altres. Jo vaig aventurar que potser tenia alguna forma de síndrome d’Asperger o una cosa semblant. Si llegeixes les descripcions clíniques dels pacients afectats per aquesta síndrome, hi ha certes coses que lliguen perfectament amb la Lisbeth, però n’hi ha un nombre similar que no hi lliguen gens ni mica.

Va callar un instant.

—No és gens perillosa per als qui la deixen tranquil·la i la tracten amb respecte.

En Mikael va fer que sí amb el cap.

—Però és violenta, sense cap vacil·lació —va dir en Palmgren en veu baixa—. Si la provoquen o l’amenacen, pot respondre-hi amb una extrema violència.

En Mikael va moure el cap afirmativament, un cop més.

—La qüestió és saber què fem ara —va dir en Holger Palmgren.

—Ara hem de trobar en Zalaixenko —va respondre en Mikael.

En aquell moment, el Dr. Sivarnandan va trucar a la porta.

—Espero no molestar-los. Però si estan interessats en la Lisbeth Salander, haurien de posar la televisió i mirar les notícies.