Capítol 23

Diumenge, 3 d’abril / Dilluns, 4 d’abril

En Mikael va preparar dos expressos més. Es va excusar quan va encendre un cigarret. En Paolo Roberto va arronsar les espatlles. En Mikael se’l va mirar tot pensarós.

En Paolo Roberto tenia fama de xerrar pels descosits i dir sempre el que pensava. En Mikael es va adonar ràpidament que també era molt xerraire en privat, però que era també un home intel·ligent i humil. Va recordar que en Paolo Roberto havia apostat igualment en una carrera política com a candidat al Parlament per als socialdemòcrates. Apareixia cada cop més com un home ple de seny. En Mikael es va sorprendre que li caigués tan bé, espontàniament.

—Per què m’has explicat tota aquesta història?

—La Salander esta ficada en un merder. No sé què es pot fer, però crec que necessita algun amic en el seu bàndol.

En Mikael va fer que sí amb el cap.

—Què és el que et fa creure que és innocent? —va preguntar en Paolo Roberto.

—És difícil d’explicar. La Lisbeth és terriblement intransigent, però simplement no em crec aquesta història que hagi mort en Dag i la Mia. Sobretot la Mia. D’una banda, no tenia cap mòbil…

—Cap mòbil que nosaltres coneguem.

—D’acord, la Lisbeth no tindria cap escrúpol a utilitzar la violència contra qualsevol que s’ho mereixés. Però no ho sé. He desafiat en Bublanski, el poli que porta les regnes de la investigació. Crec que hi ha un motiu darrere l’assassinat d’en Dag i de la Mia. I crec que aquest motiu es troba en el reportatge en què treballava en Dag.

—Si tens raó, la Salander no solament necessita algú que li doni la mà quan la detinguin, necessita l’ajuda de l’artilleria pesant.

—Hi estic d’acord.

Una lluïssor perillosa va començar a brillar en els ulls d’en Paolo Roberto.

—Si és innocent, haurà estat víctima d’un dels pitjors escàndols judicials de la història. Ha estat assenyalada com a assassina pels mitjans de comunicació i per la policia, i li han dedicat un munt de cabronades…

—Continuo estant d’acord amb tu.

—Doncs, aleshores, què podem fer? ¿Puc ser útil en alguna cosa?

En Mikael va reflexionar un instant.

—La millor ajuda que li podem proporcionar és, evidentment, presentar un culpable alternatiu. Estic treballant en això. D’altra banda, per ajudar-la l’hem d’atrapar abans que qualsevol poli no se la carregui. La Lisbeth no és en absolut de la mena dels que es rendeixen fàcilment.

En Paolo Roberto va fer que sí amb el cap.

—I com la trobarem?

—No ho sé. Però hi ha efectivament una cosa que podries fer tu. Una cosa pràctica, si tens temps i en tens ganes.

—La meva dona no és aquí i seré solter durant tota la setmana. Tinc temps i en tinc ganes.

—Bé, pensava en el fet que siguis boxejador…

—La Lisbeth té una amiga, la Miriam Wu, els diaris n’han parlat.

—Anunciada com la lesbi sadomaso… I tant que n’han parlat.

—Tinc el seu número de mòbil i he mirat de parlar-hi. Però talla la comunicació tan bon punt sent que hi ha un periodista a l’altre costat de la línia.

—Es comprèn.

—No tinc gaire temps per anar al darrere de la Miriam Wu. Però he llegit que feia boxa tai. Penso que si un boxejador conegut hi entrés en contacte…

—Ja ho entenc. I esperes que ens pugui portar a la Salander.

—Quan la policia la va interrogar va dir que ignorava totalment on era la Lisbeth. Però val la pena de provar-ho.

—Dóna’m el número. La trobaré.

En Mikael li va donar el número del mòbil i l’adreça de Lundagatan.

En Gunnar Björck s’havia passat el cap de setmana analitzant la seva situació. El seu futur penjava d’un fil molt primet i havia de jugar les poques cartes que tenia.

En Mikael Blomkvist era un malparit de primera. Tot consistia a saber si se’l podia convèncer que silenciés… el fet que ell hagués recorregut al servei d’aquelles bagasses. El que havia fet era mereixedor d’unes diligències judicials i no dubtava gens ni mica que l’expulsarien si tot plegat s’arribava a saber. Els diaris el destrossarien. Un agent de la Säpo que abusa de prostitutes adolescents… si almenys aquell cony d’estúpides no haguessin estat tan joves.

Però quedar-se sense fer res equivalia a segellar la seva sort. Havia tingut la prudència de no dir res a en Mikael Blomkvist. Havia desxifrat la seva cara i enregistrat la seva reacció. En Blomkvist estava emprenyat. Volia informació. Però l’hauria de pagar. El preu era el seu silenci. Era la seva única sortida.

En Zala modificava l’equació de tota la investigació.

En Dag Svensson havia empaitat en Zala.

En Bjurman havia buscat en Zala.

I el comissari Gunnar Björck era l’únic que sabia que hi havia un lligam entre en Zala i en Bjurman, la qual cosa significava que en Zala era un lligam comú entre Enskede i Odenplan.

La qual cosa, al seu torn, plantejava un altre problema dramàtic per al benestar futur d’en Gunnar Björck. Era ell qui havia proporcionat la informació sobre en Zalaixenko a en Bjurman —amistosament i sense pensar en el fet que aquella informació continuava portant el segell de secreta. Semblava poca cosa, però en realitat volia dir que s’havia convertit en culpable d’un delicte.

A més a més, d’ençà de la visita de divendres d’en Mikael Blomkvist, s’havia convertit en culpable d’un altre delicte. Ell era policia i si tenia informació relativa a alguna investigació per assassinat, el seu deure era fer-la saber immediatament a la policia. Llevat que, donant aquella informació a en Bublanski o al fiscal Ekström, es denunciaria automàticament a si mateix. Tot es faria públic. No les putes, sinó tot el cas Zalaixenko.

En la jornada del dissabte, havia fet una ràpida visita al seu lloc de treball de la Säpo, a Kungsholmen. Va treure els vells expedients sobre en Zalaixenko i s’ho va rellegir tot. Havia estat ell mateix qui havia redactat els informes, però d’això ara ja feia molt de temps. Els més vells aviat tindrien una antiguitat de trenta anys.

L’últim document datat en tenia deu.

Zalaixenko.

Lliscant com un cony de serp.

En Zala.

El mateix Gunnar Björck havia anotat el motiu en la seva investigació, però no arribava a recordar si l’havia utilitzat. Però el lligam era clar com l’aigua. Amb Enskede. Amb en Bjurman. I amb la Salander.

En Gunnar Björck va reflexionar. Encara no comprenia com estaven disposades totes les peces del puzle, però creia entendre per què la Lisbeth Salander havia anat a Enskede. També es podia imaginar fàcilment que la Lisbeth Salander hagués estat víctima d’un accés de ràbia i hagués mort en Dag Svensson i la Mia Bergman, si és que s’havien negat a col·laborar o si l’havien provocada. Ella tenia un mòbil que només en Gunnar Björck i potser dues o tres persones més en tot el país podien comprendre.

És una malalta mental, absolutament. Espero, per l’amor de Déu, que un poli se la carregui quan estiguin a punt de detenir-la. Ella ho sap tot. Si xerra, pot fer saltar tota la història.

Però per molt que en Gunnar Björck raonés a tort i a dret, quedava sempre el fet que en Mikael Blomkvist era la seva única sortida —la qual cosa, en la situació actual d’en Gunnar Björck, era l’única qüestió digna d’interès. La seva desesperació no parava de créixer. Calia que portés en Mikael Blomkvist a tractar-lo com una font secreta i a convence’l que guardés silenci sobre les seves… relliscades malicioses amb aquell cony de putes. Si almenys la Salander pogués liquidar el seu compte amb en Blomkvist.

Es va mirar el número de telèfon d’en Zalaixenko i va sospesar els pros i els contres de l’oportunitat de trucar-li. No es va acabar de decidir.

En Mikael havia convertit en una virtut el fet de recapitular constantment per escrit les seves recerques. Després que hagués marxat en Paolo Roberto, hi va dedicar tota una hora. Gairebé semblava una espècie de diari íntim en el qual donava curs lliure als seus pensaments, al mateix temps que hi consignava minuciosament totes les converses, trobades i recerques que anava fent.

Encriptava cada dia el document amb PGP i n’enviava còpies per correu electrònic a l’Erika Berger i la Malou Eriksson, per tal que les seves col·laboradores n’estiguessin al corrent.

En Dag Svensson s’havia concentrat en Zala les darreres setmanes abans de la seva mort. El nom havia sorgit en la darrera conversa telefònica amb en Mikael, tot just un parell d’hores abans que el matessin. En Gunnar Björck pretenia que tenia informacions sobre en Zala.

En Mikael va dedicar un quart d’hora a fer la síntesi del que havia trobat sobre en Björck. En resum, ben poca cosa.

En Björck tenia seixanta-dos anys, era solter i havia nascut a Falun. Havia treballat com a policia a partir dels vint-i-un anys. Va començar com a agent de policia, després va estudiar dret i va anar a parar a algun destí secret quan tot just tenia vint-i-sis o vint-i-set anys. Era el 1969 o 1970, cap al final del mandat d’en Per Gunnar Vinge com a cap de la Säpo.

En Vinge havia estat despatxat per haver pretès, en una conversa amb el president del consell general del Norrbotten, Ragnar Lassinanti, que Olof Palme era un espia dels russos. Després van venir el cas IB i Holmer i el Carter i l’assassinat de Palme i els escàndols que s’anaven succeint. En Mikael ignorava totalment el paper que en Gunnar Björck havia pogut jugar en els drames de la policia secreta durant aquells últims trenta anys.

La carrera d’en Björck era en línies generals un full en blanc, cosa no gens sorprenent quan es tractava de la Säpo, ja que tot el que tenia a veure amb la seva activitat portava el segell de secret. En Björck tant hauria pogut estar adscrit al manteniment dels llapis i les gomes com hauria pogut ser agent secret a la Xina.

Aquesta darrera hipòtesi, tanmateix, era molt improbable.

L’octubre de 1985, en Björck se’n va anar a Washington, on va treballar a l’ambaixada de Suècia durant un parell d’anys. A partir de 1988, va tornar al seu lloc de la Säpo, a Estocolm. El 1996, es va convertir en un personatge oficial en el sentit que va ser nomenat cap adjunt de la brigada d’estrangers. En Mikael no tenia gaires informacions sobre la naturalesa exacta de les seves feines. Després de 1996, en Björck es va pronunciar diverses vegades en els diaris arran de l’expulsió d’algun àrab sospitós. El 1998 va seure al banc dels acusats quan diversos diplomàtics iraquians van ser expulsats del país.

Quin lligam hi havia entre tot allò i la Lisbeth Salander i els assassinats d’en Dag i la Mia? Probablement cap.

Però en Gunnar Björck sabia alguna cosa sobre en Zala.

Així, doncs, per força hi havia d’haver algun lligam.

L’Erika Berger no havia explicat a ningú, ni tan sols al seu marit, a qui normalment no amagava res, que se’n pensava anar al Svenska Morgon-Posten.

Amb prou feines li quedava un mes a Millennium i després ja treballaria per al Gran Drac. Estava angoixada. Sabia que els dies s’escolarien a una velocitat embogida i que el darrer de tot arribaria de sobte.

També sentia una inquietud devoradora per en Mikael. Havia llegit el seu últim missatge electrònic amb un sentiment d’impotència. En reconeixia els senyals. Era la mateixa obstinació amb què s’havia aferrat a Hedestad dos anys abans i era la mateixa obsessió amb la qual havia atacat en Wennerström. Des del dijous anterior, no existia res més per a ell que no fos la missió de saber qui havia mort en Dag i la Mia, i d’aconseguir rentar el nom de la Lisbeth Salander.

Encara que aquesta ambició tingués totes les seves simpaties —en Dag i la Mia també havien estat amics de l’Erika—, hi havia un costat d’en Mikael que la feia estar incòmoda. Quan flairava la sang, desenvolupava també una manca d’escrúpols.

En el mateix instant en què li havia trucat la vigília per dir-li que havia desafiat en Bublanski i havia començat a reptar-lo en l’estil cowboy, va comprendre que la cacera de la Lisbeth Salander el devoraria durant els propers temps. Sabia per experiència que es mostraria impossible mentre no hagués resolt el problema.

Oscil·laria entre l’egocentrisme i la depressió. I en alguna part d’aquella equació, prendria també alguns riscos sens dubte totalment imprudents.

I la Lisbeth Salander? L’Erika l’havia vist una sola vegada i sabia massa poc sobre aquella noia estranya per poder compartir la convicció que en Mikael tenia de la seva innocència. I si en Bublanski tenia raó? I si era culpable? I si en Mikael aconseguia trobar-la i queia al damunt d’una malalta mental amb una arma a la mà?

La inesperada trucada telefònica d’en Paolo Roberto al matí tampoc no l’havia tranquil·litzada gens. Era evidentment una bona cosa que en Mikael no fos malgrat tot l’únic de creure en la Lisbeth Salander, però en Paolo Roberto també era dels que es feien el pinxo movent les espatlles.

A més, calia que ella trobés el seu successor per fer-se càrrec del timó de Millennium. Ara ja era urgent. Va pensar cridar en Christer Malm i parlar-ne amb ell, però es va adonar que no podria pas informar-lo al mateix temps que ocultava la notícia a en Mikael.

En Mikael era un repòrter brillantíssim, però seria catastròfic com a director. Des d’aquest punt de vista, ella i en Christer tenien moltes més coses en comú, però no estava gaire segura que en Christer ho acceptés. La Malou era massa jove i indecisa. La Mònica Nilsson era massa egocèntrica. En Henry Cortez era un bon repòrter, però massa jove i inexperimentat. La Lottie Karim era massa sensible.

I no estava gens segura que en Christer i en Mikael acceptessin un neòfit vingut del carrer. Estava en la més absoluta misèria.

No era d’aquella manera que volia acabar els seus anys a Millennium.

Diumenge al vespre, la Lisbeth Salander va obrir de nou l’Asphyxia 1.3 i va entrar en el disc dur amb rèplica de [MikBlom/laptop]. Va constatar que no estava connectat a la xarxa i tot seguit va dedicar una estona a llegir tot el que hi havia estat afegint al llarg dels dos últims dies.

Va llegir el diari de recerca d’en Mikael i es va preguntar vagament si escrivia d’una manera tan detallada per a ella o, en aquest cas, per què ho feia. Sabia evidentment que ella entrava en el seu ordinador, i la conclusió natural era que desitjava que ella llegís tot el que havia escrit. La gràcia era descobrir el que no havia escrit. Sabent que ella es passejava pel seu ordinador, ell podia manipular el flux de les informacions. Va notar de passada que era claríssim que no havia arribat a gran cosa més que no fos provocar en Bublanski en un duel al voltant de la seva eventual innocència. Això la va irritar. Normalment, en Mikael Blomkvist no era un home que basés les seves conclusions en sentiments sinó en fets. És al·lucinant la ingenuïtat d’aquest paio!

Així i tot, havia fet un zoom sobre en Zala. Ben raonat, Kalle Blomkvist. Es va preguntar si s’hauria interessat en Zala si ella no n’hi hagués enviat el nom.

A continuació, va observar amb una lleugera sorpresa que en Paolo Roberto havia sorgit tot de sobte en els documents. Bona notícia. Va somriure de cop. Li queia bé, aquell llengut. Era masclista fins al moll de l’os. Quan eren al ring, ell no dubtava gens ni mica a atacar-la. Si ella es deixava, és clar.

Després es va incorporar a la cadira en llegir l’últim missatge d’en Mikael Blomkvist a l’Erika Berger.

En Gunnar Björck, de la Säpo, té informació sobre en Zala.

En Gunnar Björck coneixia en Bjurman.

L’expressió de la Lisbeth es va enterbolir quan va traçar mentalment un triangle.

Zala. Bjurman. Björck. Maleït siga, però és que això té una lògica! Fins ara, ella mai no havia considerat el problema des d’aquest angle. Ben mirat, en Mikael Blomkvist potser no era tan imbècil com això. Encara que, evidentment, no comprenia res del context. Ella mateixa tampoc no ho comprenia, però en canvi tenia un coneixement molt més gran del que havia passat. Va pensar un moment en en Bjurman i es va adonar que el fet que hagués conegut en Björck el transformava en un peó una mica més important del que s’havia imaginat.

Va comprendre que probablement es veuria obligada a girar una visita a Smådalarö.

Tot seguit va entrar en el disc dur d’en Mikael i va crear un nou document a la carpeta [LISBETH SALANDER]. El va batejar [Racó del ring]. Ell el veuria quan tornés a engegar el seu iBook.

Va reflexionar un breu moment i va afegir-hi un paràgraf.

[PS. Mikael, no sóc innocent. Però no vaig matar en Dag i la Mia i no tinc res a veure amb el seu assassinat. Els vaig conèixer al vespre del crim, però ja me n’havia anat quan els van matar. Gràcies per creure en mi. Digue-li a en Paolo que té una esquerra de mitja nena].

Va tornar a reflexionar un altre moment i va comprendre que era realment massa dolorós per a una drogada en informacions del seu calibre no estar al corrent de tot. De manera que va afegir-hi una altra ratlla.

[PS 2. Com és que estàs al corrent en el tema Wennerström?].

En Mikael Blomkvist va trobar el document de la Lisbeth tres hores més tard. Va llegir el missatge, fil per randa, cinc vegades pel cap baix. Per primera vegada, havia anunciat clarament alguna cosa. Deia que no havia matat en Dag i la Mia. Se la va creure i va sentir-ne un alleujament molt gran. I finalment ja es dignava a parlar amb ell, encara que fos com sempre en termes misteriosos.

Va observar també que solament negava els assassinats d’en Dag i la Mia, sense esmentar en Bjurman. En Mikael va optar per creure que és que en aquell correu només parlava d’en Dag i de la Mia. Després d’un moment de reflexió, va crear el [Racó del ring 2].

La resposta va arribar tres hores més tard.

[Oblida’t dels clients. L’interessant és en Zala. I un gegant ros. Però l’informe de la policia és interessant perquè sembla que hi ha algú que el vol amagar. No pot ser cap atzar].

El fiscal Ekström estava de mala lluna quan va convocar l’equip d’en Bublanski per a una reunió dilluns al matí. Més d’una setmana de recerques d’un sospitós identificat amb un físic particular no havia donat cap resultat. L’humor de l’Ekström no va millorar quan en Curt Bolinder, que havia estat de guàrdia durant el cap de setmana, va informar-lo dels últims esdeveniments.

—Una intrusió? —va dir l’Ekström amb una sorpresa no dissimulada.

—El veí va trucar diumenge al vespre quan es va adonar que havien tallat el precinte de la porta d’en Bjurman. Ho vaig anar a comprovar.

—I què?

—Doncs que els precintes estaven tallats en tres punts. Probablement amb una fulla d’afaitar o amb un cúter. Una feina polida. Amb prou feines es veia.

—Algun robatori? Hi ha brètols que s’especialitzen en els difunts…

—No, no era cap robatori. Vaig examinar el pis. Tots els objectes de valor habituals, el vídeo i coses com aquestes, encara hi eren. I en canvi hi havia la clau del cotxe d’en Bjurman sobre la taula de la cuina.

—La clau del cotxe? —va fer l’Ekström.

—En Jerker Holmberg va passar pel pis dimecres passat per fer-hi un control, i és que sempre se t’escapa alguna cosa. Entre altres coses, va comprovar el cotxe. I jura que la clau no era sobre la taula de la cuina quan va deixar el pis i va tornar a posar els precintes.

—Potser es va descuidar d’endreçar-la. Tothom es pot equivocar.

—En Holmberg no va fer servir aquella clau. Va utilitzar la còpia que hi havia en el manat d’en Bjurman que ja teníem.

En Bublanski es va passar la mà per la barbeta.

—De manera que no era cap robatori habitual…

—No, va ser una intrusió. Algú va entrar al pis d’en Bjurman per tafanejar. Va haver de ser per força entre dimecres i diumenge al vespre, quan el veí es va adonar que havien tallat els precintes.

—O sigui que algú va anar a buscar-hi alguna cosa… Jerker?

—Allà dins no hi ha res que no tinguem.

—O en tot cas que coneguem. El mòbil dels crims continua sent poc clar. Vam partir de la hipòtesi que la Salander és una psicòpata, però fins i tot els psicòpates necessiten un mòbil.

—Què proposes?

—No ho sé. Hi ha algú que dedica un temps a pentinar el pis d’en Bjurman. En aquest cas cal que ens responguem dues preguntes: primera, qui? Segona, per què? Què és el que se’ns ha escapat?

Es va fer un breu silenci.

—Jerker…

En Jerker Holmberg va fer un sospir resignat.

—D’acord. Tornaré a can Bjurman i pentinaré el pis.

Eren les onze del matí de dilluns quan la Lisbeth Salander es va despertar. Es va estar mitja horeta fent el mandra fins que es va llevar, va engegar la cafetera i es va dutxar. Ja neta i endreçada, es va preparar dues llesques ben grosses de pa amb mantega i es va instal·lar davant el seu PowerBook per posar-se al dia del que passava a l’ordinador del fiscal Ekström i per llegir les edicions web de diversos diaris. Va observar que l’interès pels crims d’Enskede havia minvat. Després va obrir la carpeta d’investigació d’en Dag Svensson i va llegir atentament les seves notes de l’acarament amb el periodista Per-Åke Sandström, aquell puter que feia el joc de la màfia del sexe i que sabia alguna cosa sobre en Zala. Quan va haver acabat de llegir, es va servir un altre cafè i es va asseure al racó de davant de la finestra per rumiar.

Cap a les quatre de la tarda, ja havia acabat de rumiar.

Necessitava diners. Tenia tres targetes de crèdit. Una anava a nom de Lisbeth Salander i, per tant, no es podia fer servir. La segona anava a nom d’Irene Nesser, però la Lisbeth evitava d’utilitzar-la perquè caldria presentar el passaport a nom d’Irene Nesser com a document d’identitat, cosa que comportava alguns riscos. La tercera anava a nom de Wasp Enterprises, lligada a un compte que contenia més de 10 milions de corones i que podia ser alimentat via internet. Qualsevol podia fer servir la targeta, però evidentment havia d’ensenyar un document d’identitat.

Va anar a la cuina, va obrir una capsa de galetes i en va treure un feix de bitllets. Li quedaven 950 corones en efectiu, i això era poc. Per sort també tenia 1.800 dòlars americans que anava arrossegant d’ençà de la seva tornada a Suècia i que podia canviar de manera anònima en qualsevol oficina de canvi. Això millorava la situació.

Es va posar la perruca de la Irene Nesser, es va vestir amb tota cura i va ficar roba de recanvi i un estoig de maquillatge en una motxilla. Tot seguit, va emprendre la seva segona expedició fora de casa seva. Se’n va anar fins a Folkungagatan a peu i després fins a Erstagatan, on va entrar a can Watski just abans que tanquessin. Va comprar-hi cinta aïllant, un bossell doble de dues politges i vuit metres de corda sòlida de cotó.

Per tornar, va agafar el 66. A Medborgarplatsen, va veure una dona que estava esperant l’autobús. D’entrada no la va reconèixer, però se li va encendre una alarma en algun racó del cervell: se la va tornar a mirar i va identificar-la com l’Asa Flemström, encarregada de la nòmina a Milton Security. Ara portava un pentinat nou més a la moda. La Lisbeth va baixar discretament de l’autobús mentre la Flemström hi pujava. Va mirar atentament al seu voltant, a l’aguait d’alguna cara que pogués semblar-li familiar. La Lisbeth va passar davant de l’edifici de Ricard Bofill i va arribar fins a Södra Station, on va agafar el tren de rodalia cap al nord.

La inspectora Sonja Modig va encaixar la mà de l’Erika Berger, que va proposar-li tot seguit un cafè. Mentre l’anava a buscar a la cuineta, l’Erika va somriure davant tot aquell reguitzell de tasses altes desaparellades, amb logos de diferents partits polítics, sindicats i empreses.

—Ens les donen en els mítings o després de les entrevistes —va explicar l’Erika Berger i va allargar-n’hi una amb el logo dels joves liberals.

La Sonja Modig es va passar tres hores davant la taula d’en Dag Svensson, ajudada en la seva tasca per la secretària de redacció Malou Eriksson, d’una banda perquè pogués entendre de què parlaven el llibre i l’article d’en Dag Svensson i de l’altra per poder navegar dins el seu material de recerca. La Sonja Modig va quedar estupefacta en descobrir-ne l’abast. La desaparició de l’ordinador portàtil d’en Dag Svensson havia representat un greu inconvenient per a la investigació de la policia, ja que va semblar que de sobte el seu treball es feia inaccessible. En realitat, a la redacció de Millennium havien tingut en tot moment còpies de seguretat de la major part de les dades.

En Mikael Blomkvist no hi era, però l’Erika Berger va proporcionar a la Sonja Modig una llista dels elements que ell havia retirat de la taula d’en Dag Svensson —principalment notes relatives a la identitat de les fonts. La Modig va acabar trucant a en Bublanski per explicar-li la situació. Van decidir que tot el material de la taula d’en Dag Svensson, incloent-hi l’ordinador de Millennium, seria confiscat per raons tècniques de la investigació. El cap de la investigació preliminar tornaria per negociar si consideraven justificat exigir també els altres elements deixats de banda. La Sonja Modig va redactar tot seguit un protocol d’embargament i es va fer ajudar per en Henry Cortez per baixar-ho tot al cotxe.

Dilluns al vespre, en Mikael es va sentir profundament decebut. Al llarg de la setmana anterior, havia anat passant revista a deu dels noms que en Dag Svensson tenia la intenció de denunciar públicament. Cada vegada es va trobar davant d’uns homes inquiets, indignats i trasbalsats. Va constatar que la renda mitjana d’aquelles persones era del voltant de 400.000 corones l’any. Era una colla patètica d’homes esporuguits.

Tanmateix, en cap moment no va tenir la impressió que aquells homes li amaguessin res amb relació als assassinats d’en Dag Svensson i la Mia Bergman. Al contrari; alguns d’ells consideraven que la seva situació esdevindria catastròfica quan els diaris comencessin a fer-se ressò d’uns noms, els seus, que es veurien associats als crims recents.

En Mikael va obrir el seu iBook per veure si havia rebut un nou missatge de la Lisbeth. No era el cas. Per contra, en el missatge anterior li havia assenyalat que els clients de les prostitutes no tenien cap interès i que perdia el temps. Va maleir-la en uns termes que l’Erika Berger hauria qualificat alhora de sexistes i d’innovadors. Tenia gana, però no tenia cap ganes de cuinar. I això sense comptar que, deixant de banda la llet que havia agafat del súper de la cantonada, no havia comprat res de menjar des de feia quinze dies. Es va posar l’americana i va baixar a la taverna grega de Hornsgatan, on va demanar carn de be a la brasa.

La Lisbeth Salander va inspeccionar l’escala, i cap al tard va fer un parell de tombs discrets per la rodalia dels edificis del veïnat. Es tractava de casetes baixes que segurament devien transmetre tots els sorolls, cosa que no li convenia gens. El periodista Per-Åke Sandström vivia en un piset de la cantonada del segon pis, és a dir, l’últim. L’escala continuava fins a una porta de les golfes. Podria servir.

L’únic problema era que totes les finestres del pis eren fosques, senyal que el propietari era fora de casa.

Va trobar una pizzeria uns quants carrers més enllà i va demanar una hawaiana, es va asseure en un racó i va llegir els diaris del vespre. Poc abans de les nou, va comprar un cafè amb llet en un quiosc i va tornar cap al pis. Va entrar a l’escala i es va asseure al replà de les golfes, des d’on veia la porta de l’apartament d’en Per-Åke Sandström, mitja planta més avall. Es va beure el cafè mentre s’esperava pacientment.

Finalment, l’inspector Hans Faste va aconseguir trobar la Cilla Norén, de vint-i-vuit anys i líder del grup de satàniques Evil Fingers, a l’estudi d’enregistrament Recent Trash Records, en un local industrial d’Älvsjö. El xoc entre cultures entre ells dos va ser equivalent a la primera trobada entre els portuguesos i els indis del Carib.

Després d’uns quants intents infructuosos amb els pares de la Cilla Norén, en Faste va aconseguir per fi, a través de la seva germana, de localitzar-la en aquell estudi, on deia que era «ajudant» de producció d’un CD del grup Cold Wax de Borlänge. En Fast mai no havia sentit a parlar d’aquell grup i va constatar que semblava estar integrat per uns joves d’una vintena d’anys. Quan era al passadís que portava a l’estudi, va ser rebut per un terrabastall sonor que li va tallar l’alè.

Va contemplar els Cold Wax a través d’un vidre i després va esperar que es fes algun forat enmig d’aquell estrèpit.

La Cilla Norén duia cabells llargs de color de sutge amb uns flocs vermell i verd, i un maquillatge negre. Era una mica rabassuda i anava vestida amb un jersei curt que ensenyava la panxa amb un pírcing al melic. Portava un cinturó clavetejat al voltant dels malucs i tenia tota la pinta d’un personatge de pel·lícula de por.

En Faste va ensenyar la placa de policia i li va demanar de parlar-hi. Ella anava mastegant un xiclet i se’l va mirar amb escepticisme. Finalment, li va indicar la porta i el va guiar pel que semblava una espècie de cuina amb taula i cadires, on va estar a punt de caure sobre un bossa d’escombraries que hi havia just darrere la porta. La Cilla Norén va omplir d’aigua una ampolla de plàstic i se’n va beure gairebé la meitat; després es va asseure a la taula i va encendre un cigarret. Va mirar-se de fit a fit en Hans Faste amb els seus ulls de color blau cel. Ell no sabia pas com començar.

—Què és això del Recent Trash Records?

Ella semblava que s’avorrís mortalment.

—És una marca que produeix grups nous de joves.

—I tu quin paper hi fas?

—Sóc tècnica de so.

En Faste se la va mirar.

—Tens alguna mena de formació per fer-ho?

—No, n’he après sobre la marxa.

—I se’n pot viure, d’això?

—Realment, és important que l’hi respongui?

—Només per saber-ho. Suposo que has llegit els articles sobre la Lisbeth Salander d’aquests últims temps.

Va fer que sí amb el cap.

—Ens han dit que tu la coneixies. Es veritat?

—Potser.

—Potser sí o potser no?

—Depèn del que busqui.

—Busco trobar una desequilibrada que és sospitosa de tres crims. Vull informació sobre la Lisbeth Salander.

—No tinc notícies de la Lisbeth des de l’any passat.

—Quan la vas veure per última vegada?

—Era a la tardor d’ara fa un parell d’anys. Al Molí. Ella hi anava de tant en tant i de cop ja no va tornar-hi més.

—Has mirat de posar-t’hi en contacte?

—Li vaig trucar diverses vegades al mòbil. El número ja no existeix.

—I no saps on podria trobar-la?

—No.

—Això de les Evil Fingers, què és?

La Cilla Norén va adoptar un posat divertit.

—Que no llegeix els diaris?

—Per què?

—Diuen que som un grup d’adoradores de Satanàs.

—I és veritat?

—Faig cara de ser-ho?

—No sé quina cara fan, jo.

—Escolti, no sé qui fa més el ximple, si la policia o els diaris.

—Escolta’m bé tu, senyoreta, que parlem d’una cosa molt seriosa.

—El què, si som satàniques o no?

—Fes el favor de respondre les meves preguntes en comptes de ser tan perepunyetes.

—I quina és, la pregunta?

En Hans Faste va tancar els ulls un segon i va pensar en la visita professional que havia fet a Grècia durant les seves vacances d’uns quants anys abans. A Grècia, i a desgrat de tots els problemes, la policia tenia un gran avantatge sobre la policia sueca. Si la Cilla Norén hagués adoptat la mateixa actitud a Grècia, l’hauria emmanillada i l’hauria estabornida a cops de porra. Se la va mirar.

—La Lisbeth Salander, formava part de les Evil Fingers?

—No ho crec pas.

—Què vols dir?

—La Lisbeth és probablement la persona més negada per a la música que hagi conegut mai.

—Negada per a la música?

—Sap distingir la trompeta de la bateria, però els seus dots musicals no van més enllà.

—Jo volia dir: pertanyia al grup de les Evil Fingers?

—I jo acabo de respondre la pregunta. Què es pensa que eren, les Evil Fingers?

—Explica-m’ho.

—Fa una investigació policial llegint els articles d’uns diaris que estan tots tarats.

—Respon la pregunta.

—Les Evil Fingers era un grup de rock. Érem una colla de noies a mitjan anys noranta a qui ens agradava el hard rock i tocàvem per passar-nos-ho bé. Ens donàvem a conèixer amb pentagrames i una mica de sympathy for the Devil. Després vam deixar de tocar i jo sóc l’única que encara penco en el món de la música.

—I la Lisbeth Salander no formava part del grup?

—L’hi acabo de dir.

—I com és que les nostres fonts pretenen que la Salander formava part del grup?

—Perquè les seves fonts són tan gairebé tan tarades com els diaris.

—Explica’t.

—Érem cinc noies i ens hem continuant veient de tant en tant. Abans, ens trobàvem al Molí un cop per setmana. Ara és si fa no fa un cop al mes. Però estem en contacte.

—I què feu quan us trobeu?

—Què fa, la gent que va al Molí?

En Hans Faste va sospirar.

—O sigui que us trobeu per fer una copa, vaja.

—Fem la cerveseta. I diem ximpleries. Què feu vosaltres, quan us trobeu amb els vostres amics?

—I la Lisbeth Salander, quin paper hi fa en aquesta història?

—La vaig conèixer a Komvux quan tenia divuit anys. Venia al Molí per unir-se de tant en tant a la colla i fer una canya amb nosaltres.

—Així doncs, no s’ha de considerar les Evil Fingers com una organització?

La Cilla Norén se’l va mirar com si hagués aterrat d’un altre planeta.

—Sou lesbianes?

—Que vol rebre un mastegot?

—Respon la pregunta.

—No n’ha de fotre res.

—A poc a poc. No aconseguiràs fer-me perdre els estreps.

—Toc, toc, que hi ha algú? Ara resulta que la policia pretén que la Lisbeth Salander ha assassinat tres persones i després em ve a fer preguntes a mi sobre les meves preferències sexuals. Que et bombin.

—Ei, tu… que et puc fotre a la garjola.

—Amb quin pretext? Per cert, m’he oblidat de dir-li que fa tres anys que estudio a la facultat de dret i que el meu pare és l’Ulf Norén, del despatx Norén & Knape. ¿Ens trobem al jutjat?

—Em pensava que treballaves en el món de la música.

—Ho faig perquè és collonut. ¿Et penses que en podria viure, d’això?

—Ignoro totalment de què vius.

—No visc d’una activitat satànica i lesbiana, si és el que et penses. Si aquest és el punt de partida en la cacera de la Lisbeth Salander, ara ja comprenc com és que no us en sortiu de detenir-la.

—Que saps on és?

La Cilla Norén va començar a balancejar el cos mentre aixecava les mans davant seu.

—Sento que és molt a la vora… espera’t, que connecto la telepatia.

—No em vinguis amb collonades.

—Ja he dit que no en sé res des d’aviat farà dos anys. No tinc ni idea d’on és. Cap més pregunta?

La Sonja Modig va engegar l’ordinador d’en Dag Svensson i es va passar tot el vespre fent l’inventari del contingut del disc dur i dels zip. Es va estar fins a dos quarts d’onze llegint el llibre d’en Dag Svensson.

Es va adonar de dues coses. Primera, va descobrir que en Dag Svensson era un brillant escriptor, amb una prosa fascinadora quan descrivia els mecanismes del comerç del sexe. Li hauria agradat que hagués pogut anar a fer una conferència a l’escola de la policia —els seus coneixements haurien estat un complement molt apreciat en els cursos.

En Hans Faste, per exemple, era algú que hauria tret profit dels coneixements de l’Svensson.

La segona cosa va ser que va comprendre tot d’una el punt de vista d’en Mikael Blomkvist, que es pensava que la investigació d’en Dag podia constituir un mòbil dels assassinats. La denúncia dels clients de les prostitutes que en Dag Svensson tenia projectada no sols faria mal a un grapat de persones. Era una denúncia brutal. Alguns dels actors més visibles, que ja havien estat condemnats en casos de moralitat o havien participat en el debat públic, quedarien totalment anorreats. En Mikael Blomkvist tenia raó. El llibre constituïa una autèntica raó per matar.

L’únic problema era que, acceptant que algun client que corria el risc de ser denunciat podia haver decidit de matar en Dag Svensson, no hi havia cap vincle amb l’advocat Nils Bjurman. Ni tan sols figurava entre els noms d’en Dag Svensson, la qual cosa, no sols reduïa considerablement el pes dels arguments d’en Blomkvist, sinó que reforçava més aviat la imatge de la Lisbeth Salander com a única sospitosa possible.

Fins i tot en el cas que el mòbil fos poc clar pel que feia als assassinats d’en Dag Svensson i de la Mia Bergman, la Lisbeth Salander estava associada al lloc del crim i a l’arma del crim. Uns indicis tècnics tan nets difícilment podien ser interpretats de cap altra manera. Indicaven que la Salander era realment la persona que havia disparat mortalment al pis d’Enskede.

A més, l’arma significava un lligam directe amb l’assassinat de l’advocat Bjurman. I en el cas Bjurman existien incontestablement un lligam personal i un mòbil possible —a jutjar per la decoració artística de la panxa d’en Bjurman, es podia tractar d’una forma d’abús sexual o en tot cas d’una relació sadomasoquista entre ells dos. Semblava difícilment imaginable que en Bjurman hagués acceptat de bona gana fer-se tatuar d’aquella forma tan estranya, la qual cosa suposaria que experimentava una mena de plaer en la humiliació o que la Salander —almenys si era ella qui havia fet el tatuatge— l’havia col·locat en una situació d’impotència. La Modig no tenia gaires ganes d’especular sobre com ho devia haver fet.

I en Peter Teleborian havia confirmat que la violència de la Lisbeth Salander s’adreçava contra persones que, per diverses raons, ella considerava com a amenaçadores o que l’havien ofès.

La Sonja Modig va reflexionar breument sobre el que en Teleborian havia dit sobre la Lisbeth Salander. Havia semblat preocupat de debò per protegir la seva antiga pacient i no volia que la ferissin. Al mateix temps, la investigació s’havia basat principalment en l’única anàlisi que havia fet d’ella —una desequilibrada social al límit de la psicosi.

Però la teoria d’en Mikael Blomkvist era subjectivament atractiva.

Es va mossegar suaument el llavi inferior mentre intentava imaginar-se un altre guió que el de la Lisbeth Salander com a assassí en solitari. Finalment va agafar un bolígraf i va escriure vacil·lant una ratlla en un bloc de notes que tenia al davant.

Dos motius completament diferents? Dos assassins? Una sola arma del crim!

Un pensament fugaç que no va acabar de formular li voltava pel cap, una qüestió que pensava plantejar en la propera reunió matinal d’en Bublanski. No aconseguia explicar-se de debò per què de sobte se sentia tan incòmoda amb la idea de la Lisbeth Salander en el paper d’única assassina.

Tot seguit, va decidir que ja n’hi havia prou, va apagar resoludament l’ordinador i va desar els discos al calaix. Es va posar l’americana, va apagar el llum de sobre la taula i ja es disposava a tancar la porta amb clau quan va sentir un soroll enllà del passadís. Va arrufar les celles. Creia que estava sola aquell vespre al despatx i va avançar pel passadís fins que va arribar davant el despatx d’en Hans Faste. La porta estava entreoberta i el va sentir que parlava per telèfon.

—Indiscutiblement, això fa que les coses lliguin entre si —va sentir que deia.

Va restar indecisa un moment abans d’agafar aire ben a fons i de trucar al bastiment de la porta. En Hans Faste va aixecar els ulls tot sorpresos per mirar-la.

El va saludar aixecant dos dits enlaire.

—La Modig encara és aquí —va dir en Faste per telèfon. Va escoltar i va fer que sí amb el cap sense deixar de mirar la Sonja Modig—. D’acord. Ara la informo.

Després va penjar.

—Era en Bombolleta —va explicar—. Què vols?

—Què és això que fa que les coses lliguin entre si? —va preguntar.

Ell se la va mirar d’una manera escrutadora.

—Ara escoltes per les portes?

—No, però la teva estava oberta i estaves dient això just quan anava a trucar.

En Faste va arronsar les espatlles.

—Trucava a en Bombolleta per dir-li que el laboratori ens acaba de donar per fi alguna cosa utilitzable.

—Ah, bé.

—En Dag Svensson tenia un mòbil amb una targeta Comviq. Per fi han aconseguit fer-nos una llista de les trucades. Això confirma d’una banda la trucada a en Mikael Blomkvist a les 20 hores i 12 minuts. En Blomkvist encara era a casa de la seva germana en aquells moments.

—Bé. Però jo no crec que en Blomkvist tingués cap mena de relació amb els assassinats.

—Jo tampoc. Però en Dag Svensson va fer una altra trucada aquell mateix vespre. A les 21.34. La conversa va durar tres minuts.

—I?

—Va trucar al telèfon fix de l’advocat Nils Bjurman. Altrament dit, hi ha un lligam entre els assassinats.

La Sonja Modig es va deixar caure lentament a la cadira de les visites d’en Hans Faste.

—Seu, sisplau.

Ella va ignorar la seva pulla.

—D’acord. Què ens diu l’horari? Poc després de les vuit, en Dag Svensson truca a en Mikael Blomkvist i queden per veure’s aquell vespre. A dos quarts de deu, l’Svensson truca a en Bjurman. Poc abans que tanquin a les deu, la Salander compra tabac a l’estanc d’Enskede. Poc després de les onze, en Mikael Blomkvist i la seva germana arriben a Enskede i a les onze i onze truca a urgències.

—És ben bé això, senyoreta Marple.

—Però això no quadra pas del tot. Segons el forense, a en Bjurman el van matar entre les deu i les onze. En aquell moment, la Salander ja era a Enskede. Sempre hem suposat que la Salander va matar primer en Bjurman i després la parella d’Enskede.

—Això no vol dir res. Ja n’he parlat amb el forense. Nosaltres no vam trobar en Bjurman fins l’endemà al vespre, quasi vint-i-quatre hores més tard. El metge diu que l’hora de la seva mort pot diferir almenys en una hora.

—Però en Bjurman és forçosament la primera víctima, perquè nosaltres vam trobar l’arma a Enskede. Això voldria dir que va matar en Bjurman en un moment determinat després de les 21.24, hora en què l’Svensson trucava a en Bjurman, i que va marxar immediatament cap a Enskede per comprar tabac a l’estanc. ¿Hi ha prou temps per anar d’Odenplan a Enskede?

—Sí, sí que n’hi ha prou. No va agafar el transport públic com ens crèiem al principi. Tenia un cotxe. Amb l’Steve Bohman vam fer el trajecte per veure-ho, i vam tenir temps de sobres.

—Però després resulta que s’espera mitja hora abans de matar en Dag Svensson i la Mia Bergman. Què fa mentrestant?

—Pren cafè amb ells. Hi ha les seves empremtes a la tassa.

Ell li va llançar un esguard triomfal. La Sonja Modig va sospirar. Va guardar silenci durant uns quants minuts.

—Hans, tu veus aquest cas com una cosa de punt d’honor. Pots ser un autèntic desgraciat per moments i fas sortir la gent de polleguera, però resulta que t’he trucat a la porta per demanar-te perdó pel mastegot. No estava justificat.

Se la va mirar una bona estona.

—Modig, pots pensar que sóc un desgraciat. En canvi, jo trobo que tu no ets gaire professional i que no tens res a fer a la policia. En tot cas, no en aquest nivell.

La Sonja Modig va sospesar diferents rèpliques possibles, però va acabar arronsant les espatlles i aixecant-se.

—Bé. Ara sabem on som l’un respecte de l’altre —va dir ella.

—Sabem on som. I creu-me, no hi duraràs gaire, aquí.

La Sonja Modig va tancar la porta darrere seu més fort del que hauria volgut. No deixis que aquest imbècil et faci perdre els estreps. Va baixar al garatge a buscar el cotxe. En Hans Faste somreia satisfet amb la porta tancada.

En Mikael Blomkvist acabava just d’arribar a casa seva quan va trucar-li el mòbil.

—Hola. Sóc la Malou. Que pots parlar?

—I tant que sí.

—Ahir hi va haver una cosa que em va cridar l’atenció.

—Sí.

—Vaig llegir els retalls sobre la cacera de la Salander que tenim a la redacció i hi vaig trobar aquell gran reportatge sobre el seu passat als hospitals psiquiàtrics.

—Sí.

—Potser rumio més del compte, però em limito a preguntar-me per què hi ha un forat tan gros en la seva biografia.

—Un forat?

—Sí. Hi ha una gran profusió de detalls sobre totes les històries en què va estar ficada de l’escola. Històries amb els professors i els altres alumnes, ja ho saps.

—Me’n recordo. Hi havia una professora que deia que tenia por de la Lisbeth al començament de l’escola.

—La Birgitta Miåås.

—Exacte.

—Bé. Hi ha una pila de detalls sobre la Lisbeth al psiquiàtric infantil. Més una altra pila de detalls sobre les famílies d’acollida durant la seva adolescència i les lesions a Gamla Stan i tota la pesca.

—Sí. I on vols anar a parar?

—Va estar internada al psiquiàtric abans dels tretze anys.

—Sí.

—Però enlloc no diu ni una paraula sobre per què la van internar.

En Mikael va guardar silenci.

—Vols dir que…

—Vull dir que si una nena de dotze anys està internada en un psiquiàtric és que ha passat alguna cosa que ho motiva. I en el cas de la Lisbeth devia ser alguna cosa molt grossa, vull dir una crisi de pebrots, i hauríem hagut de trobar-ho a la seva biografia. Però enlloc no s’explica.

En Mikael va arrufar les celles.

—Malou, sé d’una font segura que hi ha un informe policial sobre la Lisbeth datat al febrer de 1991, quan tenia dotze anys. No és al registre. Et volia demanar que miressis de trobar-lo.

—Si hi ha un informe, per força ha de ser al registre. Si no, seria una cosa il·legal. Ho has comprovat de debò?

—No, però la meva font diu que l’informe no és al registre.

La Malou va estar un segon sense dir res.

—I és bona, la teva font?

—Boníssima.

La Malou va tornar a guardar silenci un moment. Ella i en Mikael van arribar al mateix temps a la mateixa conclusió.

—La Säpo —va dir la Malou.

—En Björck —va dir en Mikael.