Capítol 19

Dimecres, 30 de març / Divendres, 1 d’abril

Dimecres no va passar res d’un interès especial. En Mikael va dedicar tot el dia a mirar-se amb lupa el material d’en Dag Svensson per trobar totes les referències al nom de Zala. Com ja ho havia fet la Lisbeth Salander abans que ell, va descobrir la carpeta [ZALA] a l’ordinador d’en Dag Svensson, va llegir-hi els tres fitxers [Irina P.], [Sandström] i [Zala] i, també com la Lisbeth, en Mikael es va adonar que en Dag Svensson havia tingut una font a dins la policia que es deia Gulbrandsen. Va aconseguir localitzar-lo a la brigada criminal de Södertälje, però quan li va trucar li van dir que en Gulbrandsen era de viatge professional i que no tornaria fins al dilluns següent.

Va constatar que en Dag Svensson havia dedicat molt de temps a la Irina P. Va llegir l’informe de l’autòpsia i va saber que havien mort la noia d’una manera lenta i brutal. L’assassinat havia tingut lloc a finals de febrer. La policia no tenia cap indici sobre l’assassí, però s’havia partit del principi que, com que la Irene P. era prostituta, l’assassí havia de ser un dels seus clients.

En Mikael es va preguntar per què en Dag Svensson havia desat el document sobre la Irina P. dins de la carpeta [ZALA]. Aquest criteri indicava que establia un lligam entre en Zala i la Irina P., però en el text no hi havia cap referència sobre això. Altrament dit, en Dag Svensson havia establert aquest lligam en el seu cap.

El fitxer [Zala] era tan breu que semblava més que res un conjunt de notes de treball temporals. En Mikael va comprovar que en Zala (suposant que existís realment) apareixia com una espècie de fantasma en el món del crim. Tot plegat no tenia un aspecte gaire realista i el text no es remetia a cap font.

Va tancar el fitxer i es va rascar el cap. Desembullar els assassinats d’en Dag i de la Mia era una tasca molt més complicada del que s’havia imaginat. I, molt a pesar seu, un dubte el rosegava tota l’estona. El problema era que no disposava en realitat de cap indici que indiqués clarament que la Lisbeth no estigués embolicada en els crims. L’única base que tenia era l’absurditat que se n’hagués anat a Enskede per matar dos amics seus.

Sabia que no li faltaven recursos; s’havia servit dels seus talents de hacker per robar una suma delirant d’uns quants milers de milions de corones. Ni la Lisbeth no sabia que ho sabia. Deixant de banda que s’havia vist obligat (i la Lisbeth l’hi havia autoritzat) a explicar els seus talents en informàtica a l’Erika Berger, ell mai no havia revelat els seus secrets a ningú.

Es negava a creure que la Lisbeth Salander fos la culpable dels crims. Tenia amb ella un deute que mai no li podria pagar. No sols li va salvar la vida quan en Martin Vanger es disposava a matar-lo, sinó que també va salvar la seva carrera professional i probablement la revista Millennium entregant el cap d’aquell podrit financer d’en Wennerström.

Coses com aquestes comprometen. Així és que sentia una gran lleialtat envers la Lisbeth Salander. Tant si era culpable com si no, faria tot el possible per ajudar-la quan fos detinguda tard o d’hora.

Però havia d’admetre que no sabia res de res sobre ella. Les nombroses opinions psiquiàtriques, el fet que hagués estat internada d’ofici en una de les institucions psiquiàtriques més respectables del país i que fins i tot hagués estat declarada incapaç indicaven clarament que el seu cap no rutllava del tot fi. Els mitjans de comunicació havien atorgat molt d’espai a en Peter Teleborian, metge en cap de la clínica psiquiàtrica Sankt Stefan d’Uppsala. Per discreció, no s’havia pronunciat específicament sobre la Lisbeth Salander, però no s’havia privat de deixar anar la seva cançoneta sobre l’enfonsament de les atencions que es donaven als malalts mentals. En Teleborian era una autoritat respectada no sols a Suècia, sinó arreu del món, en tant que expert eminent sobre les malalties psíquiques.

Havia estat molt convincent i havia aconseguit expressar la seva simpatia per les víctimes i les seves famílies, tot deixant entendre que es preocupava molt pel benestar de la Lisbeth.

En Mikael es va preguntar si no s’havia de posar en contacte amb en Peter Teleborian per convence’l que l’ajudés d’una manera o d’una altra. Però no ho va fer. Es va dir que en Peter Teleborian ja tindria l’oportunitat d’ajudar prou la Lisbeth Salander tan bon punt l’haguessin detinguda.

Finalment, se’n va anar a la cuineta a omplir-se de cafè una tassa alta que portava el logo del partit dels moderats i va entrar al despatx de l’Erika Berger.

—Tinc una llista molt llarga de clients i de macarres que he d’entrevistar —va dir.

Ella va fer que sí amb el cap amb un posat tot seriós.

—Necessitaré ben bé tota una setmana, potser dues i tot, per ocupar-me de tots els de la llista. Estan escampats des de Strängnäs fins a Norrköping, mai no gaire lluny d’Estocolm però vaja… Necessito un cotxe.

Ella va obrir la seva bossa i en va treure les claus del seu BMW.

—Puc?

—És clar que pots. Per venir a treballar, tant agafo el tren com el cotxe. I si fes falta, puc agafar el cotxe d’en Lars.

—Gràcies.

—Amb una condició.

—Ah sí?

—Alguns d’aquests individus són uns autèntics brètols. Si te’n vas de croada contra els macarres per aclarir les morts d’en Dag i de la Mia, vull que t’emportis això i que ho duguis tota l’estona a la butxaca.

Va deixar una bomba lacrimògena sobre la taula.

—D’on ho has tret, això?

—Ho vaig comprar als Estats Units l’any passat. T’imagines una noia sola pel carrer, de nit i desarmada?

—I tu, t’imagines l’escàndol que hi hauria si jo la fes servir i m’agafessin per tinença d’una arma il·legal?

—Val més això que no pas haver d’escriure la teva necrològica. Mikael… no sé si te n’adones, però hi ha cops que m’amoïno molt per tu.

—Ah bé.

—Corres massa riscos i tens la llengua tan llarga que ets incapaç de fer-te enrere quan ja has deixat anar alguna bestiesa.

Ell va somriure i va tornar a deixar la bomba sobre la taula de l’Erika.

—T’agraeixo que pateixis per mi. Però no necessito la bomba.

—Micke, hi insisteixo.

—Com vulguis… Però ja estic preparat.

Va ficar-se la mà a la butxaca de l’americana i en va treure el cartutx de gas lacrimogen que havia trobat a la bossa de la Lisbeth Salander i que des d’aleshores l’acompanyava sempre. L’Erika va sospirar.

En Bublanski va trucar al muntant de la porta del despatx de la Sonja Modig i es va instal·lar a la cadira de les visites, davant la seva taula de treball.

—L’ordinador d’en Dag Svensson —va dir.

—Jo també hi he pensat —va respondre ella—. Sóc jo qui va fer la reconstrucció de les últimes vint-i-quatre hores de l’Svensson i la Bergman. Sempre hi ha forats, però el cas és que en Dag Svensson no va anar aquell dia a la redacció de Millennium. En canvi, va voltar per la ciutat i cap a les quatre de la tarda es va trobar amb un antic company de classe. Una trobada fortuïta en un cafè de Drottninggatan. Aquest company ha afirmat després que en Dag Svensson portava sens dubte un portàtil a la motxilla. El va veure i fins i tot en van parlar.

—I cap a les onze, després d’haver-lo assassinat, l’ordinador ja no era a casa seva.

—Exacte.

—Quina conclusió n’hem de treure?

—Podia haver anat a algun altre lloc i, per una raó o altra, deixar-lo o oblidar-se’n.

—Ho trobes versemblant?

—No gaire. Però l’hauria pogut deixar perquè l’hi revisessin o l’hi arreglessin. Després també hi ha la possibilitat que existís algun altre lloc on treballava i que no coneixem. Ja ho va fer una vegada, això de llogar un despatx en una agència de freelance de Sankt Eriksplan, per exemple.

—Sí.

—I també hi ha la possibilitat que l’assassí s’hagués endut l’ordinador.

—Segons l’Armansky, la Lisbeth Salander és un crac de la informàtica.

—Sí —va fer la Sonja Modig amb el cap.

—Hmm. La teoria d’en Blomkvist és que en Dag Svensson i la Mia Bergman van ser assassinats a causa de la investigació que l’Svensson tenia entre mans. Investigació que es devia trobar al seu ordinador.

—La veritat és que anem molt endarrerits. Tres víctimes suposen tantes pistes a seguir que ens crea problemes de temps, però resulta que encara no hem fet cap autèntic escorcoll al lloc de treball d’en Dag Svensson a Millennium.

—He parlat amb l’Erika Berger aquest matí. Diu que els estranya molt que encara no hàgim anat a fer un cop d’ull als seus papers. Estem tan concentrats en la Lisbeth Salander per detenir-la com més aviat millor que continuem sense saber gairebé res sobre el mòbil. Podries…

—Ja m’he posat d’acord amb la Berger per fer-hi una visita demà.

—Gràcies.

Dijous, en Mikael estava parlant amb la Malou Eriksson al seu despatx quan va sentir que sonava un telèfon a la redacció. Va veure en Henry Cortez per l’escletxa de la porta i no va fer gaire cas del timbre. Després, en algun racó del cervell, va captar que el telèfon que sonava era el del despatx d’en Dag Svensson. Llavors es va interrompre enmig d’alguna frase i va saltar disparat.

—Ei! No toquis el telèfon! —va cridar.

En Henry Cortez acabava de posar la mà a l’auricular. En Mikael va fer un bot cap a la sala. Quin era, aquell coi de nom que…

—Indigo Marketing, bon dia, sóc en Mikael. En què puc ser-li útil?

—Ehh… bon dia, em dic Gunnar Björck. He rebut una carta que diu que he guanyat un telèfon portàtil.

—Enhorabona —va dir en Mikael Blomkvist—. Es tracta d’un Sony Ericsson, últim model.

—I és de franc?

—Totalment de franc. Només que, per rebre el seu regal, s’ha de deixar fer una entrevista. Fem estudis de mercat i anàlisis en profunditat per a diverses empreses. Haurà de respondre les preguntes durant una horeta. I si ho accepta, passarà a la segona fase amb 100.000 corones al final de tot.

—Ja ho entenc. Es pot fer per telèfon?

—Ah, quin greu que em sap. L’estudi comporta una part d’identificació de diferents logos d’empreses, i és clar, els hi hem d’ensenyar. Li demanarem també quin tipus d’imatges publicitàries li sembla més atractiu i n’hi proposarem unes quantes d’alternatives. Un dels nostres col·laboradors el vindrà a veure.

—Bé, bé… i com es fa per sortir escollit?

—Fem aquest tipus d’estudi dues o tres vegades l’any. En l’operació actual, posem l’accent en homes de la seva edat en bona situació. Hem espigolat a l’atzar entre números d’identitat personals.

Al final, en Gunnar Björck va acceptar rebre un col·laborador d’Indigo Marketing. Va fer saber que estava de baixa per malaltia i que descansava en una casa de camp de Smådalarö. Va explicar com s’hi anava. Es van posar d’acord per a una cita el divendres al matí.

—Sííí! —va exclamar en Mikael després d’haver penjat.

Va fer un cop de puny en l’aire. La Malou Eriksson i en Henry Cortez van intercanviar una mirada perplexa.

En Paolo Roberto va aterrar a Arlanda dijous, a dos quarts de dotze del matí.

Havia dormit durant la major part de l’estona del vol procedent de Nova York i per una vegada no es ressentia gaire de l’efecte del jetlag.

S’havia estat un mes als Estats Units parlant de boxa, mirant combats d’exhibició i cercant idees per a una producció que volia vendre a Strix Television.

Va constatar amb nostàlgia que la seva carrera havia quedat arraconada, d’una banda, a causa de la pressió suau de la seva família, i de l’altra, perquè ja s’estava fent gran. Ja no hi podia fer gran cosa, més enllà de mantenir-se en forma, cosa que feia mitjançant sessions d’entrenament intenses almenys un cop per setmana.

Encara era un nom important en el món de la boxa i va suposar que d’una manera o d’una altra continuaria treballant en aquell esport tota la vida.

Va anar a recollir la bossa a la cinta transportadora. Van parar-lo a la duana i li van demanar que passés pel control de seguretat. Però un dels duaners estava al cas i el va reconèixer.

—Hola, Paolo. M’imagino que a la bossa només hi portes guants de boxa, oi?

En Paolo Roberto va assegurar que no portava res de contraban i el van deixar entrar al país.

Va sortir del vestíbul d’arribada i va baixar per la rampa cap al vehicle d’enllaç amb Arlanda quan es va aturar en sec, bruscament confrontat davant el rostre de la Lisbeth Salander en els titulars dels diaris del vespre. Primer no va comprendre el que veia. Es va preguntar si, malgrat tot, era víctima dels efectes del jetlag.

Després va tornar a llegir el titular.

LA CACERA DE LA LISBETH SALANDER

La seva mirada va passar al subtítol.

EXCLUSIVA! UNA PSICÒPATA BUSCADA PER UN TRIPLE ASSASSINAT

Indecís, va entrar en un quiosc i va comprar els diaris tant del vespre com del matí i després se’n va anar a una cafeteria. Va llegir-s’ho tot amb una sensació d’irrealitat absoluta.

En arribar al seu apartament de Bellmansgatan cap a les onze de la nit de dijous, en Mikael Blomkvist estava cansat i deprimit. Havia fet plans d’anar a dormir d’horeta i mirar de recuperar una mica el son endarrerit, però no es va poder resistir a la temptació de connectar-se a la xarxa i comprovar la bústia de correu.

No havia rebut gran cosa d’interès, però per quedar tranquil va obrir la carpeta [LISBETH SALANDER]. Els batecs del cor se li van accelerar quan va descobrir un nou fitxer anomenat [MB2]. Va fer un doble clic.

[El fiscal E. filtra notícies als diaris. Pregunta-li per què no els ha endossat també l’antic informe de la policia].

En Mikael va mirar estupefacte aquell missatge misteriós. Què volia dir? Quin antic informe de la policia? No entenia què era el que ella volia insinuar. Quin coi de mossa tan enrevessada! Per què havia de formular sempre els seus missatges com si fossin jeroglífics? Al cap d’un moment, va crear un nou fitxer que va batejar [Críptic].

[Hola, Sally. Estic fet pols, no paro d’ençà dels assassinats. No estic d’humor per jugar a les endevinalles. Pot ser que tu te’n fotis o que no t’ho prenguis seriosament, però jo vull saber qui va matar els meus amics. M.].

Es va esperar davant la pantalla. La resposta [Críptic 2] va arribar al cap d’un minut.

[Què faries si fossis al meu lloc?].

Va respondre amb el [Críptic 3].

La resposta va trigar tant a arribar que en Mikael ja havia abandonat tota esperança. Però aproximadament cinquanta minuts més tard va aparèixer de sobte el [Críptic 4].

[M’ho pensaré].

En Mikael va respirar per fi. Tot d’una va percebre una petita llumeneta d’esperança. La resposta significava exactament el que ella deia. S’ho pensaria. Era la primera vegada d’ençà que havia desaparegut sobtadament de la seva vida que acceptava de comunicar-se amb ell. Que volgués reflexionar volia dir que sospesaria els pros i els contres abans de parlar amb ell. Va escriure el [Críptic 5].

[D’acord. T’espero. Però no triguis més del compte].

L’inspector Hans Faste va rebre la trucada al mòbil quan circulava per Långholmsgatan en direcció al pont de Västerbron per anar cap a la feina divendres al matí. La policia no tenia prou recursos per mantenir el pis de Lundagatan sota vigilància permanent. Van convenir amb un veí del replà, policia jubilat, que el vigilaria.

—La xinesa aquesta acaba de tornar —va dir el veí.

En Hans Faste no s’hauria pogut trobar en un indret més propici. Així és que va fer mitja volta il·legal davant la parada de l’autobús a Heleneborgsgatan, just davant el pont, i va arribar a Lundagatan a través de Högalidsgatan. Va aparcar quan encara no havien passat dos minuts de la trucada, va travessar corrents el carrer i va arribar al pati de l’edifici pel portal.

La Miriam Wu encara era davant la porta del seu pis i s’estava mirant el pany forçat i els precintes, quan va sentir passos per l’escala. Es va girar i va veure que s’acostava un home atlètic i corpulent, de mirada intensa. El va percebre com a hostil, va deixar la bossa de viatge a terra i es va preparar per a una demostració de boxa tai si feia falta.

—Miriam Wu? —va preguntar.

Per a gran sorpresa seva, l’home li va allargar una placa de policia.

—Sí —va respondre la Mimmi—. De què es tracta?

—On has estat tota aquesta setmana?

—Era de viatge. Què ha passat? Que m’han robat?

En Faste se la va mirar fit a fit.

—T’he de demanar que em segueixis a Kungsholmen —va dir posant una mà sobre l’espatlla de la Miriam Wu.

En Bublanski i la Modig van trobar-se amb una Miriam Wu força empipada, escortada fins a la sala d’interrogatoris per en Faste.

—Segui. Sóc l’inspector criminal Jan Bublanski i aquesta és la meva col·lega Sonja Modig. Lamento que ens hàgim vist obligats a fer-la venir d’aquesta manera, però li hem de fer unes quantes preguntes.

—Ah bé. I per què? El seu col·lega no és gaire enraonador.

La Mimmi va moure el dit polze en direcció a en Faste.

—Fa més d’una setmana que l’estem buscant. Ens pot dir on era?

—És clar. Però no en tinc ganes i, pel que jo sé, no n’han de fer res.

En Bublanski va arrufar una cella.

—Torno a casa meva, em trobo la porta esbotzada i barrada amb un precinte de la policia i després un mascle embotit d’anabolitzants m’arrossega fins aquí. M’ho podrien explicar?

—Que no t’agraden els mascles? —va preguntar en Hans Faste.

La Miriam Wu se’l va mirar, desconcertada. En Bublanski i la Modig li van clavar tots dos uns ulls severs.

—¿He d’entendre que durant tota la setmana passada no ha llegit els diaris? Que potser era a l’estranger?

Trasbalsada, la Miriam Wu va començar a sentir-se més insegura.

—No. No he llegit els diaris. He estat a París a veure els meus pares durant quinze dies. Acabo d’arribar de l’estació.

—Ha vingut amb tren?

—No m’agrada l’avió.

—I no ha llegit els titulars dels diaris?

—He vingut amb el tren nocturn i després he agafat el metro.

L’inspector Bombolleta va reflexionar. No tots els diaris del matí obrien titulars amb la Lisbeth Salander. Es va aixecar i va abandonar l’habitació i al cap d’un minut va tornar amb l’edició del dia de Pasqua de l’Aftonbladet, la portada del qual l’ocupava completament la fotografia frontal de la Lisbeth Salander.

La Miriam Wu va estar a punt de vomitar.

Per anar-se’n a la casa de camp de Smådalarö, en Mikael Blomkvist va seguir la descripció que li havia donat en Gunnar Björck, de seixanta-dos anys. Va aparcar i va veure que la «caseta» era una torre moderna amb totes les comoditats, des d’on es veia un racó de la badia de Jungfrufjärden. Va pujar per un caminet de grava i va trucar a la porta. En Gunnar Björck s’assemblava perfectament a la fotografia que en Dag Svensson havia pogut localitzar.

—Bon dia —va dir en Mikael.

—Bon dia, ho ha trobat sense cap problema?

—Cap ni un.

—Passi. Ens instal·larem a la cuina.

—Em sembla molt bé.

En Gunnar Björck semblava que tingués bona salut, però coixejava una mica.

—Estic de baixa per malaltia —va dir.

—Res de greu, espero —va dir en Mikael.

—M’han d’operar d’una hèrnia discal. Vol cafè?

—No, gràcies —va dir en Mikael.

Es va asseure davant la taula, va obrir la cartera i en va treure una carpeta. En Björck se li va asseure al davant.

—La seva cara em sona. Que ens coneixem?

—No —va dir en Mikael.

—Doncs em sembla realment molt familiar.

—Potser m’ha vist als diaris.

—Com es diu?

—Mikael Blomkvist. Sóc periodista, treballo a la revista Millennium.

En Gunnar Björck estava intrigat. Després, les peces del trencaclosques es van anar situant al seu lloc. Kalle Blomkvist. El cas Wennerström. Però encara no lligava caps.

—Millennium. No sabia que féssiu estudis de mercat.

—Només a títol excepcional. Voldria que fes un cop d’ull a aquestes tres fotografies per dir-me quin model prefereix.

En Mikael va desplegar sobre la taula les fotos de tres noies. Una de les fotografies estava copiada d’una pàgina porno d’internet i reproduïda amb la impressora. Les altres dues eren ampliacions en color de fotos de carnet.

En Gunnar Björck es va tornar lívid.

—No ho entenc.

—No? Aquesta és la Lídia Komarova, setze anys, de Minks, a Bielorússia. La del costat és la Myang So Chin, dita també Jo-jo, de Tailàndia. Vint-i-cinc anys. I, per acabar, la Yelena Barasowa, dinou anys, de Tallinn. Va comprar serveis sexuals d’aquestes tres noies i m’agradaria saber quina va preferir. Ho pot considerar com un estudi de mercat.

En Bublanski es va mirar la Miriam Wu amb un ull escèptic i ella va tornar-li la mirada.

—Resumint, vostè pretén que coneix la Lisbeth Salander des de fa una mica més de tres anys. Sense cap contrapartida, la va incloure en el seu contracte d’habitatge aquesta primavera i se’n va anar a viure a una altra banda. Es troben al llit de tant en tant quan ella dóna senyals de vida, però no sap ni on viu, ni en què treballa ni com es guanya les garrofes. I vostè vol que m’ho cregui?

—Tant me fot si no s’ho creu. No he fet res de criminal, jo, i ni a vostè ni a ningú li importa la meva opció de vida i de parella sexual.

En Bublanski va sospirar. Havia acollit la notícia de l’aparició de la Miriam Wu amb una sensació d’alliberament. Per fi, alguna bretxa. Però les respostes que els havia donat ho eren tot menys aclaridores. La veritat és que fins i tot eren particularment estranyes. El problema era que se la creia. Responia amb precisió i sense dubtar. Podia dir exactament en quins llocs i en quins moments havia conegut la Salander i els va descriure amb tanta precisió les circumstàncies que l’havien fet traslladar a Lundagatan que tant en Bublanski com la Modig van pensar que una història tan estranya només podia ser verídica.

En Hans Faste havia assistit a l’interrogatori de la Miriam Wu amb una sensació creixent d’irritació, però havia aconseguit mantenir la boca tancada. Trobava en Bublanski massa tou amb aquell cony de xinesa. Aquella espècie de meuca arrogant exagerava en les explicacions per evitar de respondre l’única pregunta important, a saber, on, me cago en la merda, s’havia amagat la puta dels collons de la Lisbeth Salander.

Però la Miriam Wu no sabia on es trobava la Lisbeth Salander. No tenia ni idea de la seva feina. Mai no havia sentit a parlar de Milton Security. Mai no havia sentit a parlar ni d’en Dag Svensson ni de la Mia Bergman i, per tant, no podia respondre ni una sola pregunta interessant. Ignorava totalment que la Salander estigués sota tutela, que en l’adolescència hagués estat internada d’ofici i que tingués en el seu palmarès tota una colla d’opinions psiquiàtriques tan eloqüents.

Per contra, va confirmar que ella i la Lisbeth Salander havien anat al Molí, que s’havien petonejat en públic i que després havien tornat a Lundagatan, per separar-se l’endemà al matí ben d’hora. Uns quants dies més tard, la Miriam Wu havia agafat el tren fins a París i s’havia perdut tots els titulars dels diaris suecs. A part d’una breu aparició de la Lisbeth per deixar-li les claus del cotxe, no l’havia vista d’ençà d’aquell vespre del Molí.

—Unes claus de cotxe? —va preguntar en Bublanski—. La Salander no en té, de cotxe.

La Miriam Wu va explicar que s’havia comprat un Honda de color granat que estava aparcat davant l’edifici. En Bublanski es va aixecar i es va mirar la Sonja Modig.

—Pots continuar l’interrogatori? —va dir i va abandonar la sala.

Necessitava trobar en Jerker Holmberg i demanar-li una investigació sobre un Honda de color granat. I, sobretot, necessitava tornar-se a trobar tot sol per reflexionar.

En Gunnar Björck, de baixa per malaltia, cap adjunt de la brigada internacional a la Säpo, s’havia tornat del color de cendra d’un fantasma a la seva cuina amb bona vista sobre el mar. En Mikael se’l mirava amb uns ulls negres i pacients. Ara estava convençut que en Björck no tenia res a veure amb els assassinats d’Enskede. Com que en Dag Svensson no havia tingut temps de trobar-lo, en Björck ignorava totalment que ben aviat el seu nom i la seva fotografia apareixerien en un reportatge que informava àmpliament sobre els clients del comerç del sexe.

La contribució d’en Björck es limitava a un sol detall, però així i tot interessant.

Era amic personal de l’advocat Nils Bjurman. S’havien conegut al club de tir de la policia, del qual en Björck era membre actiu des de feia vint-i-sis anys. En una certa època, havia format part del consell d’administració amb en Bjurman. No és que fos una amistat molt profunda, però s’havien trobat dues o tres vegades per sopar plegats.

No, no havia vist en Bjurman des de feia mesos. En la mesura que se’n recordava, l’últim cop havia estat a finals de l’estiu anterior, quan van prendre una cervesa a la terrassa d’un cafè. Lamentava que aquella psicòpata hagués mort en Bjurman, però no tenia cap intenció d’assistir a l’enterrament.

En Mikael es va interrogar sobre aquella coincidència, però al final ho va deixar córrer. En Bjurman devia haver conegut centenars de persones en la seva vida professional i associativa. No era ni inversemblant ni estadísticament estrany que conegués una persona que figurava en els registres d’en Dag Svensson. En Mikael havia descobert que ell mateix coneixia vagament un periodista que també hi figurava.

Calia acabar. En Björck havia passat per totes les fases previsibles. Primer negar-ho tot, després —quan en Mikael li va ensenyar una part de la documentació— còlera, amenaces, intent de corrupció i, finalment, súpliques. En Mikael havia ignorat amb paciència totes les seves reaccions.

—Suposo que s’adona que, si publica tot això, em destrossarà la vida —va dir en Björck finalment.

—Sí —va respondre en Mikael.

—I ho pensa fer igualment.

—Sense cap dubte.

—Per què? Almenys es podria compadir de mi. Estic malalt.

—És interessant sentir com evoques la compassió com a argument.

—No costa gens ser una mica humà.

—Tens raó, amic meu. Et lamentes que destrueixi la teva vida, quan tu no vas dubtar a destruir la vida d’unes quantes noies transgredint la llei. En tenim proves en tres casos. Déu sap quantes més van passar per les teves mans. On era, llavors, la teva caritat humana?

Es va aixecar i va recollir els documents, que va tornar a desar a la cartera de l’ordinador.

—Ja trobaré la sortida tot sol.

Va dirigir-se cap a la porta, però després es va aturar i es va girar de nou cap a en Björck.

—Per cert, has sentit a parlar d’un individu que es diu Zala? —va preguntar.

En Björck se’l va mirar fixament. Continuava estant tan trasbalsat que amb prou feines va sentir les paraules d’en Mikael. El nom de Zala li importava ben poc.

Després els seus ulls es van dilatar.

Zala!

No és possible. Bjurman!

És possible de debò?

En Mikael es va adonar d’aquell canvi i es va atansar a la taula de la cuina.

—Per què em parla d’en Zala? —va dir en Björck. Semblava que hagués tingut un xoc.

—Perquè aquest home m’interessa —va dir en Mikael.

Un silenci compacte es va instal·lar a la cuina. En Mikael podia veure literalment com els engranatges donaven voltes dins el cap d’en Björck. Al final, en Björck va agafar un paquet de tabac de l’ampit de la finestra. Era el primer cigarret que encenia des que en Mikael havia entrat.

—Si jo sabés alguna cosa sobre en Zala… quant val això per a tu? —va dir, amb una mica més d’una sobtada seguretat.

—Depèn del que sàpigues.

En Björck va reflexionar. Els pensaments se li atropellaven dins el cap.

Com podia ser que en Blomkvist estigués al corrent d’en Zalaixenko?

—És un nom que no he sentit des de fa molt de temps —va acabar dient en Björck.

—O sigui que saps qui és —va dir en Mikael.

—Això no ho he dit. Què és el que busques?

En Mikael va dubtar un segon.

—És un dels noms que tinc a la llista d’individus que interessaven a en Dag Svensson.

—Quant val això?

—Quant val què?

—Si et puc portar fins a en Zala… ¿et podries plantejar d’oblidar-me en el vostre reportatge?

En Mikael es va asseure a poc a poc. Després de Hedestad, havia decidit que mai més no regatejaria en cap assumpte. Així doncs, no tenia cap intenció de regatejar amb en Björck i, quan fos l’hora, el denunciaria. Per contra, en Mikael se sabia prou mancat d’escrúpols per jugar un doble joc i tancar un acord amb en Björck. No sentia gens de mala consciència. En Björck era un podrit. Si coneixia el nom d’un possible assassí, la seva feina era intervenir-hi, i no utilitzar aquella informació per mercadejar en benefici propi. En Mikael no tenia cap problema a permetre que en Björck es pensés que tenia una via de sortida si li lliurava informació sobre un altre podrit. Així és que es va ficar la mà a la butxaca de l’americana i va tornar a engegar el dictàfon que havia parat en aixecar-se de la taula.

—Explica’t —va dir.

La Sonja Modig estava furiosa contra en Hans Faste, però en el seu rostre no es distingia res en absolut del que pensava. La continuació de l’interrogatori de la Miriam Wu després que en Bublanski hagués abandonat la sala ho havia estat tot llevat de rigorosa i en Faste havia ignorat totalment les seves mirades plenes de ràbia.

La Modig també estava sorpresa. Mai no li havien agradat ni en Hans Faste ni el seu costat masclista, però l’havia pres per un policia competent. Ara aquella presumpta competència fallava per complet. Era del tot evident que en Faste se sentia provocat per una dona bonica, intel·ligent i obertament lesbiana. I era igualment evident que la Miriam Wu endevinava la irritació d’en Faste i l’alimentava sense gens de pietat.

—O sigui que vas trobar el consolador a la meva calaixera? I quina mena de fantasia et va fer imaginar? —li va preguntar la Miriam Wu amb un petit somriure de curiositat.

En Faste va estar a punt d’explotar.

—Calla i respon la pregunta —va dir en Faste.

—M’has preguntat si l’utilitzo per cardar amb la Lisbeth Salander. I et responc que això no és assumpte teu.

La Sonja Modig va aixecar la mà.

—L’interrogatori de la Miriam Wu s’ha interromput per a una curta pausa a les onze hores i dotze minuts.

La Modig va parar el magnetòfon.

—Sisplau, queda’t aquí, Miriam. Faste, he de parlar un moment amb tu.

La Miriam Wu va somriure amb innocència quan en Faste li va llançar una mirada furiosa i va seguir la Modig cap al passadís. La Modig va girar en rodó i va acostar el nas a dos centímetres del d’en Faste.

—En Bublanski m’ha demanat que continués l’interrogatori amb ella. I el que tu m’hi aportes és exactament igual a zero.

—I què? Aquesta lesbi dels collons és pitjor que una anguila.

—¿Que potser hi ha una mena de simbolisme freudià en la tria d’aquesta metàfora?

—Com?

—Res. Vés a trobar en Curt Bolinder i llança-li algun desafiament ben masclista, o baixa a esbravar-te al pavelló de tir, o fes el que vulguis. Però mantén-te fora d’aquest interrogatori.

—Per què ets així, Modig?

—Estàs sabotejant el meu interrogatori.

—Tant t’atreu que vols interrogar-la tota sola?

La mà de la Sonja Modig va saltar tan ràpidament que ja no va tenir temps de dominar-la. Va ventar un mastegot a en Hans Faste. De seguida mateix va lamentar el seu gest, però aleshores ja era massa tard. Va fer un cop d’ull en els dos sentits del passadís i va constatar que, sortosament, no hi havia hagut testimonis.

D’entrada, en Hans Faste va fer un posat tot sorprès. Després va riure per sota el nas, es va tirar la caçadora a l’espatlla i se’n va anar. La Sonja Modig va estar a punt de trucar-li per excusar-se’n, però després va decidir callar. Va esperar un minut per calmar-se. Tot seguit, se’n va anar a buscar dos cafès a la màquina i va tornar amb la Miriam Wu.

No es van dir res durant un moment. Finalment, la Modig va mirar-se la Miriam Wu.

—Perdona. Probablement és un dels pitjors interrogatoris de tota la història d’aquesta comissaria.

—Deu ser simpàtic poder-lo tenir com a col·lega, aquest paio. Si ho he entès bé, és heterosexual i divorciat, i segur que és ell qui alimenta totes les gracietes sobre els pederastes davant la màquina de cafè.

—És… una espècie de relíquia de no sé on. És tot el que et puc dir.

—No és aquest el teu cas?

—Diguem que jo no sóc homòfoba.

—D’acord.

—Miriam, jo… estem rebentats pencant vint-i-quatre hores des de fa deu dies. Estem cansats i nerviosos. Intentem resoldre un doble crim espantós a Enskede i un assassinat igualment espantós en un pis d’Odenplan. La teva companya està associada a tots dos llocs dels crims. En tenim proves i la busquem per tot el país. Has de comprendre que volem trobar-la a qualsevol preu abans no faci mal a algú o a si mateixa.

—Conec la Lisbeth Salander… No em puc creure que hagi assassinat ningú.

—No t’ho pots creure o no t’ho vols creure? Miriam, no es llança cap ordre de cerca i captura nacional sense tenir-ne raons molt poderoses. Però et puc dir que el meu cap, l’inspector Bublanski, tampoc no està del tot convençut de la seva culpabilitat. Parlem de la possibilitat que hagi pogut tenir un còmplice o que ella s’hi hagi vist ficada de tota una altra manera. Dit això, l’hem de trobar. Tu creus que és innocent, Miriam, però què passarà si t’equivoques? Tu mateixa dius que no saps gran cosa de la Lisbeth Salander.

—No sé què pensar.

—Doncs ajuda’ns a trobar la veritat.

—Estic inculpada per alguna cosa?

—No.

—Així doncs, me’n puc anar d’aquí quan vulgui?

—Teòricament sí.

—Teòricament?

—Continuaràs sent un punt d’interrogació per a nosaltres.

La Miriam Wu va considerar les seves paraules.

—D’acord. Vinga, fes preguntes. Si em fan posar nerviosa, no penso respondre.

La Sonja Modig va tornar a engegar el magnetòfon.