Capítol 13

Dijous Sant, 24 de març

A les set del matí del Dijous Sant, la responsabilitat formal de la investigació preliminar sobre el doble assassinat d’Enskede va aterrar al despatx del fiscal Richard Ekström. El fiscal de guàrdia durant la nit, un jurista relativament jove i inexpert, havia comprès que els crims d’Enskede anaven molt més enllà de ser un assumpte ordinari. Va trucar a l’adjunt del prefecte de la policia del departament per despertar-lo i, de comú acord, van decidir que passarien el cas a un fiscal diligent i experimentat. Van triar en Richard Ekström, de quaranta-dos anys.

L’Ekström era un home prim i atlètic que feia un metre seixanta-set, tenia els cabells rossos i llisos i portava una barbeta. Sempre anava impecablement vestit i, a causa de la seva talla petita, portava les sabates amb una mica d’alça. Havia començat la carrera de jurista com a adjunt del fiscal d’Uppsala, on havia estat fitxat com a investigador pel Ministeri de Justícia per tal d’adequar la llei sueca a la Unió Europea. Se’n va sortir tan bé que va ser nomenat cap de secció. Va cridar l’atenció per una investigació que va dur a terme sobre les disfuncions de la seguretat judicial, en què reclamava més eficàcia i no un augment de mitjans com certes autoritats policials exigien. Després de quatre anys al Ministeri de Justícia, va passar al Ministeri Públic d’Estocolm, on es va encarregar de diversos assumptes vinculats a atracaments espectaculars o crims de sang.

En el si de l’administració se’l considerava un socialdemòcrata però, en realitat, l’Ekström estava totalment deslligat de la política de partits. Començava a cridar l’atenció en els diaris, i als passadissos del poder era un home a qui les autoritats no perdien de vista. En definitiva, era un candidat potencial a les funcions més altes i disposava d’una àmplia xarxa de contactes en els cercles polítics i policials. Entre els policials, les opinions sobre les capacitats de l’Ekström estaven dividides. Els seus informes al Ministeri de Justícia no donaven gens de suport als grups que, en el si de la policia, sostenien que la millor manera de garantir la seguretat judicial era reclutar més policies. Però, d’altra banda, l’Ekström havia destacat per la seva extrema fermesa quan portava un cas fins a judici.

Informat per la brigada criminal dels fets de la nit a Enskede, l’Ekström va constatar ràpidament que es tractava d’un cas dotat d’una càrrega potencial que, sense cap mena de dubte, remouria molt fortament els mitjans de comunicació. No es tractava de crims ordinaris. Les víctimes eren una investigadora en criminologia que estava a punt de defensar la seva tesi i un periodista —paraula que odiava o adorava, segons la situació.

Poc després de les set, l’Ekström va mantenir una conferència telefònica amb el cap de la brigada criminal del departament. A dos quarts de vuit, va tornar a agafar el telèfon i va despertar l’inspector Jan Bublanski, conegut per en Bombolleta pels seus col·legues. En Bublanski era de vacances durant la Setmana Santa per compensar una muntanya d’hores extra acumulades en el transcurs de l’any, però li van demanar que interrompés les vacances i que es presentés immediatament a la comissaria per dirigir les investigacions relatives als homicidis d’Enskede.

En Bublanski tenia cinquanta-dos anys i havia treballat de policia durant més de la meitat de la seva vida, d’ençà dels vint-i-tres anys. N’havia passat sis patrullant amb un cotxe de policia, i l’havien adscrit a la repressió del tràfic d’armes i de robatoris abans de seguir uns cursos de formació contínua i integrar-se a la secció dels delictes amb violència a la brigada criminal del departament. Al llarg d’aquells últims deu anys, havia treballat exactament en 33 investigacions d’homicidis o assassinats. Dels 17 en què havia dirigit les investigacions, 14 s’havien aclarit i 2 es consideraven resolts des d’un punt de vista policial, la qual cosa significava que la policia sabia qui era el culpable però no tenia prou proves per portar-lo davant de la justícia. En Bublanski i els seus col·laboradors només havien fracassat en un sol cas, d’una antiguitat de sis anys. Es tractava d’un alcohòlic i un agitador notori que havia estat apunyalat al seu domicili de Bergshamra. El lloc del crim era un malson d’empremtes digitals i de rastres d’ADN d’unes quantes dotzenes d’individus que, amb el pas dels anys, s’havien entrompat o esbatussat en aquell pis. En Bublanski i els seus col·legues estaven convençuts que l’assassí era del cercle de tèrbols coneguts d’aquell home, tots alcohòlics o toxicòmans, però malgrat un treball d’investigació intens, l’assassí continuava desafiant la policia. De fet, el cas ja s’havia arxivat.

Globalment, en Bublanski tenia bons percentatges d’èxit i estava considerat entre els seus col·legues com a particularment qualificat. Tanmateix, el consideraven un tipus excèntric, en part perquè era jueu i es posava la quipà als passadissos de la comissaria amb motiu de certes festes. Un dia, això li va ocasionar el comentari d’un prefecte de policia ja retirat que considerava inconvenient portar la quipà a la comissaria, de la mateixa manera que tampoc no acceptaria un policia que es passegés amb turbant. Tanmateix, mai no hi va haver un autèntic debat sobre l’assumpte. Un periodista que havia interceptat el comentari va començar a fer preguntes, de manera que el prefecte es va retirar ràpidament cap al seu despatx.

En Bublanski pertanyia a la comunitat de Söder, i encarregava menjars vegetarians si no hi havia menjar casher disponible. Però no era prou ortodox per no treballar el dia del sàbat. Des del començament, en Bublanski va comprendre que el doble crim d’Enskede no seria cap investigació rutinària. En Richard Ekström li va parlar fluixet així que va franquejar la porta, poc després de les vuit.

—Sembla una història lletja —va saludar-lo l’Ekström—. La parella morta estava formada per un periodista i una criminòloga. I això no és tot. Qui els va trobar era un altre periodista.

En Bublanski va fer que sí amb el cap. Allò era pràcticament una garantia que el cas estaria vigilat de molt a prop i que seria escodrinyat en els diaris.

—I per burxar encara una mica més en la ferida: el periodista que va trobar la parella és en Mikael Blomkvist de Millennium.

—Ai, mare! —va dir en Bublanski.

—Conegut per tot aquell circ al voltant del cas Wennerström.

—Tenim cap idea del mòbil?

—Ara com ara, cap ni una. Les víctimes no són conegudes pels nostres serveis. Tot indica que era una parella ben avinguda. La dona havia de defensar la seva tesi d’aquí a poc. Per tant: màxima prioritat per a aquest cas.

En Bublanski va assentir-hi. Per ell, els homicidis eren sempre una prioritat absoluta.

—Hi destinarem tot un grup. Hauràs de treballar molt de pressa i jo ja vetllaré perquè no et falti de res. Tindràs en Hans Faste i en Curt Bolinder per ajudar-te. També hi assignarem en Jerker Holmberg. Està treballant en l’homicidi de Rinkeby, però sembla que el culpable ha fotut el camp a l’estranger. En Holmberg és un investigador excel·lent en les escenes dels crims. Si molt convé, podràs recórrer als investigadors de la brigada criminal nacional.

—Voldria la Sonja Modig.

—No és una mica massa jove?

En Bublanski va arronsar les celles i es va mirar l’Ekström, sorprès.

—Té trenta-nou anys, és a dir, pocs menys que tu, i en canvi és molt múrria en aquesta mena d’assumptes.

—D’acord, tria qui vulguis per al teu grup, però espavila’t. La direcció ja s’ha manifestat.

Cosa que en Bublanski es va prendre com una evident exageració. Segur que, en aquelles hores del matí, la direcció encara no s’havia aixecat de la taula de l’esmorzar.

En realitat, la investigació de la policia va arrencar amb la reunió de poc abans de les nou, en la qual l’inspector Bublanski va reunir la seva tropa en una sala de reunions de la brigada criminal del departament. En Bublanski va contemplar el grup. No li acabava de fer el pes del tot.

De les que hi havia a la sala, la Sonja Modig era la persona en qui més confiança tenia. Feia dotze anys que treballava a la policia, quatre dels quals a la brigada dels crims amb violència, on havia participat diverses vegades en investigacions supervisades per en Bublanski. Era minuciosa i metòdica, però en Bublanski havia notat de seguida que també posseïa aquell do que personalment considerava com el més preciós en les recerques més àrdues. Tenia imaginació i capacitat per fer associacions. Com a mínim en un parell de casos complexos, la Sonja Modig havia trobat vincles estranys i agafats pels pèls que altres no havien sabut veure i que en canvi havien permès obrir noves vies d’investigació. A més a més, la Sonja Modig tenia un humor enginyós que en Bublanski apreciava.

En Bublanski també estava satisfet de tenir en el seu grup en Jerker Holmberg, de cinquanta-cinc anys i originari d’Angermanland. Era un home quadrat i avorrit, totalment desproveït d’aquella imaginació que feia tan preciosa la Sonja Modig. En canvi, en Holmberg era, segons Bublanski, potser el millor investigador de les escenes dels crims de tot el cos de policia sueca. Havien col·laborat en una colla de recerques al llarg dels anys i en Bublanski tenia la ferma convicció que, si hi havia alguna cosa a trobar en el lloc del crim, en Holmberg ho faria. La seva primera tasca, doncs, seria prendre la direcció de les operacions al pis d’Enskede.

En Bublanski coneixia bastant poc el seu col·lega Curt Bolinder. Era un home taciturn i fort, amb uns cabells rossos tan curts que de lluny semblava completament calb. En Bolinder tenia trenta-vuit anys i acabava d’arribar a la brigada després d’haver passat molts anys a la policia de Huddinge, investigant les bandes criminals. Tenia fama d’enfurismar-se fàcilment i de tenir un puny de ferro, un eufemisme per dir que potser utilitzava amb la clientela uns mètodes que no eren del tot conformes amb el reglament. Deu anys abans, en Curt Bolinder havia estat sotmès a un examen per unes lesions, però l’expedient l’havia deixat net en tots els punts.

Això no obstant, la reputació d’en Curt Bolinder es basava en un incident ben diferent. L’octubre de 1999, se n’havia anat a Alby amb un col·lega a enxampar un brètol local per tal d’interrogar-lo. L’individu ja era un vell conegut de la policia.

Feia anys que sembrava el terror entre els veïns del seu bloc i el seu comportament amenaçador li havia costat unes quantes denúncies. Gràcies a una informació confidencial que havia rebut la policia, en aquells moments era sospitós d’haver atracat una botiga de vídeos de Norsborg. La intervenció relativament ordinària se’ls en va anar de les mans totalment quan el paio, en comptes de seguir educadament la policia, va treure una navalla. L’altre col·lega ja havia rebut unes quantes ferides a les mans mirant d’aturar-lo i un bon tall al dit gros abans que el malfactor es fixés en en Curt Bolinder, el qual, per primer cop a la vida, es va veure obligat a fer ús de la seva arma de servei. Va disparar tres vegades. La primera va ser un avís. La segona, efectuada amb l’objectiu d’encertar el malfactor, no va fer diana, cosa que en si mateixa era tot un regal, ja que la distància era de menys de tres metres. El tercer tret, en canvi, va encertar aquell bordegàs i li va destrossar l’aorta, de manera que l’home va sucumbir d’una hemorràgia interna en pocs minuts. L’expedient que es va obrir a continuació va deslliurar totalment en Curt Bolinder de cap responsabilitat, però allò va donar lloc a un debat mediàtic que va fer passar pel sedàs el monopoli estatal de la violència i en el qual en Curt Bolinder va ser esmentat en el mateix paquet que els dos policies torturadors del cas Osmo Vallo.

En Bublanksi va començar dubtant respecte d’en Curt Bolinder, però al cap de sis mesos no li havia trobat res que meresqués ni la seva crítica directa ni la seva còlera. Al contrari, en Bublanski havia començat a poc a poc a tenir un cert respecte per la competència taciturna d’en Curt Bolinder.

L’últim membre de l’equip d’en Bublanski era en Hans Faste, de quaranta-set anys i veterà a la brigada dels crims amb violència des de feia quinze anys. En Faste era la causa directa de la insatisfacció d’en Bublanski pel que feia a la composició del grup. Tenia un punt bo i un punt dolent. El bo era que posseïa una gran experiència i molta pràctica en investigacions complexes. El dolent era que en Bublanski considerava en Faste com un home egocèntric, adepte a un humor més aviat pallús susceptible de molestar qualsevol persona normal i, particularment, a ell mateix. Simplement, a en Bublanski no li agradaven ni el caràcter ni les actituds d’en Faste. Quedava el fet que, si se’l tenia controlat, era un investigador competent. A més, en Faste s’havia convertit en una mena de mentor per a en Curt Bolinder, a qui no semblava que molestés l’aspecte cridaner de l’altre. Sovint formaven un binomi durant les investigacions.

A la reunió també estaven convidats la inspectora Anita Nyberg, de la brigada criminal de guàrdia, per informar-los dels interrogatoris que havia dut a terme amb en Mikael Blomkvist durant la nit, i el comissari Oswald Mårtensson, per donar comptes del que havia passat després d’haver rebut la trucada. Tots dos estaven esgotats i se’n volien anar a dormir al més aviat possible, però l’Anita Nyberg ja havia aconseguit obtenir fotografies del lloc del crim, que va fer circular per tot el grup.

Mitja hora més tard, ja s’havien fet una idea del desenvolupament dels fets. En Bublanski va resumir la situació:

—A l’espera de la investigació científica en el lloc dels crims que encara s’està duent a terme, sembla que els fets són aquests… Una persona desconeguda, que cap veí ni altres testimonis no van veure, va entrar en un pis d’Enskede i va matar la parella Svensson i Bergman.

—No sabem encara si l’arma trobada és l’arma del crim, però ara ja és al laboratori —va intervenir l’Anita Nyberg—. Prioritat absoluta. També hem trobat un fragment de bala, la que va matar en Dag Svensson, relativament intacta dins la beina. Per contra, la bala que va encertar la Mia Bergman està tan fragmentada que dubto que en puguem treure alguna cosa.

—Encara sort… El Colt Magnum és una merda de revòlver de cowboy que hauria d’estar completament prohibit. Tenim un número de sèrie?

—No encara —va dir l’Oswald Mårtensson—. He enviat l’arma i el fragment de bala per missatger directament al laboratori. M’ha semblat que era millor que se n’encarreguessin ells que no pas que jo em posés a graponejar l’eina del crim.

—Ben fet. Jo encara no he tingut temps d’anar al pis, però vosaltres dos ja hi heu estat. Quines són les vostres conclusions?

L’Aniya Nyberg i l’Oswald Mårtensson es van mirar. La Nyberg va deixar al seu col·lega de més edat que s’encarregués de respondre.

—Primer de tot, pensem que l’assassí estava sol. Es tracta d’una autèntica execució, no d’un homicidi corrent. Tinc la sensació que és algú que tenia una bona raó per matar l’Svensson i la Bergman, i que va actuar amb tota la calma.

—Què és el que t’ho fa pensar? —va voler saber en Hans Faste.

—Doncs que el pis estava net i ben endreçat. No es tracta de cap robatori ni de cap agressió ni d’aquesta mena de coses. Es van disparar dues bales, i totes dues van fer diana al cap amb una gran precisió. Ens trobem, doncs, davant d’algú que sap manejar una arma.

—D’acord.

—Mireu el plànol, aquí… hem fet un simulacre on han disparat a l’home, Dag Svensson, de molt a prop, podríem dir fins i tot a boca de canó. Hi ha unes cremades nítides al voltant del forat. Jo diria que el van matar primer a ell. Va ser projectat contra la taula. Probablement, l’assassí es trobava a la porta del rebedor o just a l’entrada del menjador.

—D’acord.

—Segons els testimonis, els trets es van succeir en pocs segons. La Mia Bergman la van matar de lluny. Era probablement a la porta del dormitori i va intentar girar-se. La bala li va tocar sota l’orella esquerra i va sortir just per damunt de l’ull dret. La violència de l’impacte la va propulsar cap endins de l’habitació on va ser trobada. Va caure sobre la vora del llit i va relliscar fins a terra.

—Un tirador habituat a manipular armes —va reblar en Faste.

—Més que això. No hi ha rastres de passos que indiquin que l’assassí hagués entrat a l’habitació per comprovar si l’havia morta de debò. Sabia que l’havia tocada, va girar cua i va abandonar el pis. Així, doncs, dos trets, dos morts, i després se’n va anar.

—Sí?

—Sense voler-me avançar a l’examen científic, sospito que l’assassí va utilitzar munició de caça. La mort devia ser immediata. Totes dues víctimes presenten unes ferides horroroses.

Hi va haver un breu silenci al voltant de la taula. Ningú de la reunió no necessitava que els recordessin que hi ha dos tipus de municions: bales dures totalment recobertes de metall, que travessen el cos de punta a punta i causen uns danys relativament modestos, i municions lleugeres, que es dilaten al cos i causen danys generalitzats. Hi ha una gran diferència entre els danys que pot fer una bala de nou mil·límetres de diàmetre i els d’una bala que es desplega fins a fer dos, fins i tot tres centímetres de diàmetre. Aquest darrer tipus és anomenat «munició de caça», o «bala expansiva», i el que es vol és causar una hemorràgia massiva, la qual cosa és considerada caritativa en la cacera de l’ant, ja que es tracta d’abatre una bèstia tan de pressa com sigui possible sense fer-la sofrir. Per contra, les convencions internacionals prohibeixen les municions de caça en les guerres, ja que el desgraciat que és atès per una bala expansiva es mor gairebé de sobte, i tant hi fa en quina part del cos hagi tingut lloc l’impacte.

Això no obstant, i amb la seva gran sensatesa, la policia sueca havia introduït la munició de caça en l’arsenal del cos tot just feia un parell d’anys. La raó de la introducció d’aquesta classe de munició no era del tot clara; per contra, sí que era ben cert que si, per exemple, en Hannes Westberg, el cèlebre manifestant ferit al ventre durant els aldarulls de Göteborg del 2001, hagués estat tocat per una bala de cacera, no hauria sobreviscut.

—Així, doncs, l’objectiu era matar —va dir en Curt Bolinder.

Parlava d’Enskede, però al mateix temps manifestava la seva opinió en el debat silenciós que tenia lloc al voltant de la taula.

L’Anita Nyberg i l’Oswald Mårtensson van fer que sí tots dos amb el cap.

—Després hi ha la qüestió d’aquest timing tan inversemblant —va dir en Bublanski.

—Exactament. Després dels trets, l’assassí va abandonar el pis immediatament, va baixar les escales, va llençar l’arma i va fer-se fonedís dins la foscor. Una mica més tard, i es tracta probablement d’uns quants segons, en Blomkvist i la seva germana arriben amb el cotxe.

—Hmm —va fer en Bublanski.

—Queda la possibilitat que l’assassí hagués marxat pel soterrani. Hi ha una entrada de servei que va poder utilitzar per sortir al pati i arribar a un carrer paral·lel després d’haver travessat un parterre de gespa. Però això pressuposa que hauria tingut la clau del soterrani.

—Hi ha res que indiqui que va marxar per allí?

—No.

—Així, doncs, no tenim cap mena de pista per seguir —va dir la Sonja Modig—. Però per què va llençar l’arma? Si se l’hagués emportat, o l’hagués llençada simplement a l’exterior de l’edifici, nosaltres hauríem necessitat més temps per trobar-la.

Tothom va arronsar les espatlles. Ningú no podia respondre aquella pregunta.

—Què hem de pensar d’en Blomkvist? —va preguntar en Hans Faste.

—Estava afectat clarament pel xoc —va dir en Mårtensson—. Però va actuar d’una manera correcta i coherent, i va donar una impressió vàlida. La seva germana va confirmar la trucada telefònica i el trajecte del cotxe. No crec gens que estigui ficat en aquest assumpte.

—És un periodista conegut —va dir la Sonja Modig.

—Ja sabeu que hi haurà un d’aquests circs mediàtics —va reblar en Bublanski—. Raó de més per resoldre el cas al més ràpid possible. Aviam… Jerker, tu t’encarregaràs evidentment del lloc del crim i dels veïns. Faste, tu i en Curt treballareu sobre les víctimes. Qui són, la seva professió, els seus cercles d’amics, qui podia tenir alguna raó per matar-los… Sonja, tu i jo treballarem en els testimonis d’aquesta nit. Després hauries de deixar establert què van fer en Dag Svensson i de la Mia Bergman durant les vint-i-quatre hores anteriors al seu assassinat. Mirarem de tornar-nos a trobar cap a dos quarts de tres.

En Mikael Blomkvist va començar el seu treball instal·lant-se al despatx que havien posat a la disposició d’en Dag Svensson durant la primavera. D’entrada es va quedar immòbil una bona estona, com si no tingués realment forces per posar fil a l’agulla. Després va engegar l’ordinador.

En Dag Svensson tenia el seu propi ordinador portàtil i havia fet una gran part de la feina a casa seva, però també s’havia quedat a la redacció dos dies per setmana, i més sovint i tot en els darrers temps. A Millennium, havia tingut accés a un vell PowerMac G3 situat a la taula dels col·laboradors esporàdics. En Mikael va engegar la màquina i va trobar-se amb tot aquell garbuix en què en Dag Svensson havia estat treballant. Havia utilitzat el G3 sobretot per a les recerques a internet, però també hi havia unes quantes carpetes que havia copiat del seu portàtil. En canvi, en Dag Svensson tenia unes còpies de seguretat completes en dos discos zip que guardava dins un calaix tancat amb clau. Cada dia, feia una còpia del nou material o de les actualitzacions. Feia uns quants dies que no havia anat a la redacció, i la darrera còpia de seguretat datava del diumenge al vespre. Hi faltaven, doncs, tres dies.

En Mikael va fer una còpia del disc zip que va tancar dins l’armari del seu propi despatx. Després va dedicar quaranta-cinc minuts a resseguir tot el contingut del disc original.

Contenia una trentena de carpetes i innombrables sotscarpetes. Tot plegat representava quatre anys de recerques acumulades per al projecte d’en Dag Svensson sobre el tràfic de dones. Va llegir els noms dels documents i va buscar on hi podia haver el material confidencial —a saber, els noms de les fonts protegides d’en Dag Svensson. Va observar que en Dag Svensson havia estat minuciós amb les seves fonts— tot era en una carpeta batejada amb el nom de [FONTS/SECRET].

Contenia cent trenta-quatre fitxers de mides variables —la majoria bastant poc voluminosos. En Mikael va seleccionar tots aquests fitxers i els va esborrar. No els va dipositar a la paperera de reciclatge, sinó que els va desplaçar cap a una icona del programa Burn que els esborrava d’una manera segura.

A continuació, es va dedicar als correus electrònics d’en Dag Svensson. En Dag havia obtingut una adreça electrònica temporal a millennium.se, que utilitzava tant a la redacció com amb el seu ordinador portàtil. Tenia el seu codi personal, cosa que no plantejava cap problema, perquè en Mikael era l’administrador del compte i tenia accés al servidor dels missatges. Es va penjar una còpia del correu electrònic d’en Dag Svensson que va enregistrar en un CD.

Per acabar, va passar a la pila de papers en forma d’obres de referència, notes, retalls de premsa, sentències i correspondència que en Dag Svensson havia anat acumulant pel camí. Per no deixar res a l’atzar, va engegar la fotocopiadora i va fer una còpia de tot el que li semblava important. El procés afectava ben bé un miler de pàgines, de manera que va necessitar tres hores ben bones per poder-ho enllestir.

Va fer la tria de tot el material que, d’una manera o d’una altra, podia tenir un lligam amb alguna font secreta. En va resultar un paquetet de més de quaranta pàgines A4, principalment en forma de notes procedents de dos blocs A4 que en Dag Svensson havia guardat amb clau a la seva taula. En Mikael va ficar tot aquest lligall dins un sobre que va portar a la seva pròpia taula. Després va tornar a posar una mica d’ordre a la d’en Dag Svensson.

Només aleshores va poder respirar, i llavors va baixar al 7-Eleven a prendre un cafè i menjar-se un tall de pizza. Suposava, equivocadament, que la policia desembarcaria al cap de poc per examinar la taula d’en Dag Svensson.

En Bublanski es va trobar amb un avenç inesperat en les investigacions poc després de les deu, quan li va trucar el Dr. Lennart Granlund del Laboratori Criminològic de l’Estat, de Linköping.

—És amb relació al doble assassinat d’Enskede.

—Ja?

—Hem rebut l’arma a primera hora d’aquest matí i encara no he acabat del tot l’anàlisi, però tinc una informació que, em penso, t’interessarà.

—Perfecte. Explica’m tot el que has trobat —va demanar-li en Bublanski refrenant la seva impaciència.

—L’arma és un Colt 45 Magnum, fabricat als Estats Units el 1981.

—D’acord.

—Hi hem trobat empremtes dactilars i potser alguns rastres d’ADN, però analitzar-los requerirà un cert temps. També hem examinat els projectils que van matar aquesta parella. Com era previsible, les bales procedeixen de l’arma. En general passa així quan es troba una arma a l’escala del lloc del crim. Les bales estan terriblement fragmentades, però en tenim una punteta per poder-ho comparar. Tot fa pensar que és l’arma del crim.

—Una arma il·legal, m’imagino. Tens un número de sèrie?

—L’arma és completament legal. Pertany a un advocat, Nils Erik Bjurman, que la va comprar l’any 1983. És membre del club de tir de la policia. Té una adreça a Upplandsgatan, prop d’Odenplan.

—Doncs merda!

—Hem trobat diverses empremtes a l’arma. Empremtes d’almenys un parell de persones.

—D’acord.

—Es pot suposar que una de les dues sèries pertany a en Bjurman, llevat que l’arma hagi estat robada o venuda, però no tinc res que ho indiqui.

—Això mateix. En altres paraules, podríem dir que tenim un indici, com diuen a les pel·lícules.

—Tenim una freqüència doble en el registre relatiu a la segona persona. Empremta del polze i de l’índex, mà dreta.

—Qui?

—Una dona nascuda el 30-04-1978. Va ser arrestada per lesions al metro, a Gamla Stan, el 1995. Va ser llavors que li van prendre les empremtes.

—I té un nom, aquesta dona?

—Sí. Es diu Lisbeth Salander.

En Bublanski, anomenat Bombolleta, va aixecar les celles i va apuntar el nom i la data de naixement en un bloc de notes de la seva taula.

Quan en Mikael Blomkvist va tornar a la redacció després del seu dinar endarrerit, se’n va anar directament a tancar-se al despatx, indicant d’aquesta manera que no volia que el molestessin. Encara no havia tingut temps d’ocupar-se de tota la informació secundària en els correus i les notes d’en Dag Svensson. De moment, calia que reexaminés tant el llibre com els articles amb una nova mirada, sabent ara que l’autor era mort i que ja no podria respondre les preguntes més punxegudes.

Havia de prendre una decisió sobre la publicació del llibre, i determinar també si hi havia alguna cosa en aquell material que pogués constituir el mòbil del crim. Va engegar l’ordinador i es va posar a treballar.

En Jan Bublanski va trucar al responsable de la investigació preliminar, Richard Ekström, per informar-lo del que havia rebut del laboratori. Van decidir que en Bublanski i la seva col·lega Sonja Modig es posarien en contacte amb l’advocat Bjurman per a una conversa —que es podia transformar en un interrogatori o fins i tot en un reconeixement si això es demostrava justificat—, mentre que els seus col·legues Hans Faste i Curt Bolinder s’haurien de concentrar en la Lisbeth Salander, per demanar-li que expliqués com podia ser que les seves empremtes dactilars s’haguessin trobat a l’arma del crim.

La localització de l’advocat Bjurman no va presentar inicialment cap problema particular. La seva adreça figurava a la llista de contribuents, al registre d’armes i al registre de permisos de circulació, i per si fos poc també figurava de manera totalment oficial en l’anuari de telèfons. Així és que en Bublanski i la Modig se’n van anar cap a Odenplan i van aconseguir entrar dins de l’edifici d’Upplandsgatan aprofitant que un home jove en sortia.

Però ben aviat les coses es van començar a complicar. Quan van trucar a la porta, ningú no els va obrir. Se’n van anar al despatx d’en Bjurman a Sankt Eriksplan i van repetir la maniobra amb el mateix resultat decebedor.

—Potser és al jutjat —va dir la inspectora Sonja Modig.

—O potser ha fugit al Brasil després d’haver comès un doble homicidi —va dir en Bublanski.

La Sonja Modig va moure el cap tot mirant el seu col·lega de reüll. Se sentia bé en companyia seva. De bona gana l’hauria escollit com a amant si no fos que era mare de dos fills i que, com en Bublanski, estava casada i era feliç amb la seva parella. Va mirar les plaques de llautó de les altres portes del replà i va constatar que allà hi havia un tal Norman, dentista, una empresa de nom N-Consulting i un tal Rune Håkansson, advocat.

Van trucar a la porta d’en Håkansson.

—Bon dia, em dic Modig i aquest és l’inspector Bublanski. Som de la policia i busquem el seu col·lega i veí, l’advocat Bjurman. ¿No sabria pas per casualitat on podríem trobar-lo?

Håkansson va fer que no amb el cap.

—Darrerament el veig molt poc. Fa un parell d’anys va caure greument malalt i pràcticament va cessar tota mena d’activitat. La placa continua a la porta però només ve molt de tant en tant, potser cada dos mesos.

—Greument malalt? —va preguntar en Bublanski.

—No ho sé gaire. Era un home molt actiu i després va caure malalt. Càncer o vés a saber què. La veritat és que no el conec gaire.

—Això del càncer, s’ho pensa o ho sap ben bé del cert? —va preguntar la Sonja Modig.

—Bé…, no ho sé. Tenia una secretària, Britt Karlsson o Nilsson, o una cosa així. Una dona d’una certa edat. La va despatxar, i va ser ella que em va explicar que havia tingut una malaltia, però no sé exactament què. Era a la primavera del 2003. No el vaig tornar a veure fins a final d’any i havia envellit ben bé deu anys més, estava la mar de prim i se li havien tornat grisos els cabells… i per això vaig pensar càncer… Per què? Que ha fet res?

—No, que nosaltres sapiguem —va respondre en Bublanski—. Així i tot, ens convindria trobar-lo per un assumpte urgent.

Se’n van tornar cap a Upplandsgatan i van trucar de nou a la porta del pis d’en Bjurman. Cap resposta. Finalment, en Bublanski va obrir el telèfon mòbil i va marcar el número del mòbil d’en Bjurman. Com a tota resposta va obtenir això: Ara no m’hi puc posar. Truqueu en un altre moment, sisplau.

Va provar-ho amb el número del telèfon fix del pis. Del replà estant, van poder sentir vagament el timbre a l’altre costat de la porta abans que s’engegués un contestador i demanés que deixessin un missatge. Es van mirar i van aixecar les espatlles. Eren la una del migdia.

—Un cafè?

—Més aviat una hamburguesa.

Van baixar al Burger King de l’Odenplan. La Sonja Modig va menjar-se un Whoppet i en Bublanski va prendre una hamburguesa vegetariana abans de tornar tots dos a la comissaria.

El fiscal Ekström va convocar una trobada al voltant de la taula de reunions del seu despatx per a les dues. En Bublanski i la Modig es van instal·lar de costat prop de la finestra. En Curt Bolinder va arribar dos minuts tard i es va asseure davant seu. En Jerker Holmberg va entrar portant una safata amb cafè en uns vasets de cartró. Havia fet una escapada a Enskede i tenia la intenció de tornar-hi més tard, a la tarda, quan la científica ja hauria enllestit la feina.

—On és en Faste? —va preguntar l’Ekström.

—És a la Comissió d’Afers Socials, ha trucat fa cinc minuts per dir que arribaria amb una mica de retard —va respondre en Curt Bolinder.

—D’acord. Començarem sense ell. Què tenim? —va arrencar l’Ekström sense cerimònia.

Va allargar el dit índex cap a en Bublanski en primer lloc.

—Hem intentat posar-nos en contacte amb l’advocat Nils Bjurman. No era a casa seva ni al seu despatx. Segons un col·lega, va caure malalt fa un parell d’anys i després pràcticament va cessar tota activitat.

La Sonja Modig va prendre el relleu.

—En Bjurman té cinquanta-sis anys, sense antecedents penals. Treballa més que res com a advocat d’empresa. No he tingut temps d’examinar el seu passat.

—Però en tot cas és el propietari de l’arma que va ser utilitzada a Enskede.

—Això segur. Té llicència i és membre del club de tir de la policia —va fer en Bublanski tot brandant el cap—. N’he parlat amb en Gunnarsson del servei d’armes, ja que ell n’és el president i coneix molt bé el nostre personatge. En Bjurman es va fer membre del club el 1978 i va ser-ne tresorer entre 1984 i 1992. En Gunnarsson descriu en Bjurman com un excel·lent tirador, tranquil, reposat i senzill.

—Interessat per les armes?

—Segons en Gunnarsson, en Bjurman estava més interessat en la vida associativa que no pas en el tir pròpiament dit. Li agradaven les competicions, però mai no va donar la imatge d’un fetitxista de les armes. El 1983, va participar en els campionats suecs i va quedar tretzè. Aquests últims anys, ha reduït la freqüència de pràctiques de tir i ja no va a les assemblees generals ni a coses com aquestes.

—Té altres armes?

—Va obtenir llicència per a quatre armes de foc curtes, després d’haver-se convertit en membre del club de tir. A part del Colt, un Beretta, un Smith & Wesson i una pistola de competició de la marca Ràpid. Se les va vendre totes tres ara fa deu anys a través del club i les llicències van ser traspassades a altres membres. Res d’irregular.

—Però en canvi no sabem on es troba en aquests moments.

—És cert. Però només l’estem buscant des de les deu del matí. Potser se n’ha anat a passejar a Djurgården o és a l’hospital o qui sap què.

En aquell moment, va arribar en Hans Faste. Semblava sense alè.

—Perdoneu que arribi tard. Tinc novetats, us les dic de seguida?

L’Ekström va fer un gest convidant-lo a buidar el pap.

—La Lisbeth Salander és un nom realment interessant. M’he passat el dia a Afers Socials i a la Comissió d’Assumptes Tutelars.

Es va treure la jaqueta de cuiro i la va posar al respatller de la cadira abans de seure i d’obrir un bloc de notes.

—La Comissió d’Assumptes Tutelars? —va preguntar l’Ekström arrufant les celles.

—És una mossa totalment trastornada —va dir en Hans Faste—. Va ser declarada incapaç i sotmesa a tutela. I endevineu qui n’és el tutor! —va fer una pausa oratòria—. L’advocat Nils Bjurman, el propietari de l’arma que va ser utilitzada a Enskede.

Llavors van ser tots que van arrufar les celles.

En Hans Faste va necessitar un quart d’hora per passar revista a les informacions que havia acumulat sobre la Lisbeth Salander.

—En resum —va dir l’Ekström quan en Faste va haver acabat—, tenim unes empremtes digitals a l’arma del crim que procedeixen d’una dona que ha passat la seva adolescència entrant i sortint de l’hospital psiquiàtric, que se suposa que s’ha guanyat la vida com a prostituta, que el tribunal va declarar incapaç i que té tendències violentes manifestes. Què hi fa en llibertat pel carrer, aquesta noia?

—Va mostrar tendències violentes des del parvulari —va dir en Faste—. Sembla una autèntica psicòpata.

—Però encara no tenim res que la posi en relació amb la parella d’Enskede —l’Ekström va teclejar amb la punta dels dits sobre la taula—. Bé, al capdavall aquest doble assassinat potser no serà tan difícil de resoldre com semblava. Tenim alguna adreça de la Salander?

—Oficialment, viu a Lundagatan, a Södermalm. La informació d’Hisenda diu que en certs períodes ha estat assalariada a Milton Security, l’empresa de seguretat.

—I quines feines els ha fet?

—No ho sé. Però es tracta d’un salari anual força modest durant uns quants anys. Dona de fer feines o una cosa així.

—Hmm —va dir l’Ekström—. Ho sabrem de seguida. Però de moment em sembla urgent trobar la Salander.

—Hi estic d’acord —va dir en Bublanski—. Ja ens preocuparem pels detalls més endavant. O sigui que ja tenim un sospitós. Faste, tu i en Curt aneu corrents a Lundagatan i mireu de pescar la Salander. Sigueu prudents; no sabem si té altres armes o fins a quin punt està tocada del bolet.

—Entesos.

—Bombolleta —va interrompre l’Ekström—. El cap de Milton Security es diu Dragan Armansky. El vaig conèixer arran d’una investigació ja fa uns quants anys. Ens en podem refiar. Vés-lo a veure i parla amb ell en privat sobre la Salander. Hauries d’enganxar-lo abans no plegui.

En Bublanski semblava irritat, en part perquè l’Ekström havia utilitzat el seu malnom i en part perquè havia formulat la seva proposta com una ordre. Després va fer que sí secament amb el cap i va mirar-se la Sonja Modig.

—Modig, continua buscant l’advocat Bjurman. Truca a la porta dels veïns. Crec que també és urgent que el trobem a ell.

—D’acord.

—Hem de descobrir el lligam entre la Salander i la parella d’Enskede. I hauríem de poder localitzar la Salander a Enskede a l’hora del crim. Jerker, recupera fotografies d’ella per ensenyar-les als veïns. Aquest vespre, operació porta a porta. Vés amb uns quants xicots amb uniforme.

En Bublanski va fer una pausa i es va gratar el clatell.

—Collons, amb una mica de sort potser ja haurem resolt tot aquest merder avui mateix. Tenia la impressió que tot plegat s’allargaria molt més.

—Una altra cosa —va dir l’Ekström—. Els diaris ja ens estan atabalant. Els he promès una roda de premsa a les tres. Me’n puc encarregar jo si hi ha algú de la comissaria que em pugui ajudar. Suposo que alguns periodistes també us trucaran directament. Ens guardem els noms de la Salander i d’en Bjurman fins a nova ordre.

Tots van fer que sí amb el cap.

En Dragan Armansky havia pensat plegar més d’hora del normal. Era Dijous Sant, i ell i la seva dona havien previst anar a passar el llarg cap de setmana de Pasqua a la casa de camp de Blidö. Ja havia tancat la cartera i agafat l’abric quan van trucar de la recepció per anunciar-li que un inspector que es deia Jan Bublanski el volia veure. L’Armansky no coneixia pas en Bublanski, però el fet que fos un policia va ser suficient perquè sospirés i tornés a posar l’abric al penjador. No tenia cap ganes de rebre aquella visita, però Milton Security no es podia permetre passar de la policia. Va anar a rebre en Bublanski a l’ascensor del passadís.

—Gràcies per dedicar-me una mica de temps —va fer en Bublanski a tall de salutació—. Li porto records del meu cap, el fiscal Richard Ekström.

Van encaixar.

—Ekström. Sí, en efecte, vam estar en contacte una o dues vegades. D’això ja fa uns quants anys. Vol prendre un cafè?

L’Armansky es va aturar davant el distribuïdor abans d’obrir la porta del despatx i convidar en Bublanski a seure a la confortable butaca de les visites, prop de la finestra.

—Armansky… és un nom rus? —va preguntar en Bublanski, ple de curiositat—. Jo també tinc un nom que s’acaba en ski.

—La meva família és originària d’Armènia. I la seva?

—De Polònia.

—En què el puc ajudar?

En Bublanski va treure un bloc de notes i el va obrir.

—Estic investigant el doble homicidi d’Enskede. M’imagino que ha sentit les notícies d’avui.

L’Armansky hi va assentir amb un lleu moviment de cap.

—L’Ekström m’ha deixat entendre que vostè és un home discret.

—En la meva posició, no hi guanyaria res barallant-me amb la policia. Sé mossegar-me la llengua, si és això el que vol saber.

—Bé. En aquests moments, estem buscant una persona que va treballar per a vostès. El seu nom és Lisbeth Salander. La coneix?

L’Armansky va sentir que tot de sobte se li feia un nus a l’estómac. Va romandre impassible.

—I per quina raó la busquen, la senyoreta Salander?

—Diguem que tenim raons per considerar-la interessant per a la investigació.

El nus a l’estómac de l’Armansky es va estrènyer encara més. Un dolor gairebé físic. D’ençà del primer dia que va conèixer la Lisbeth Salander, va tenir un fort pressentiment que la vida d’aquella noia s’orientava cap a una catàstrofe. Però sempre se l’havia imaginat com la víctima, no com la culpable. El seu rostre, tanmateix, continuava impassible.

—Vostè sospita que la Lisbeth Salander és l’autora del doble homicidi d’Enskede, oi? Ho he entès bé?

En Bublanski va dubtar un breu segon i després va fer que sí amb el cap.

—Què me’n pot dir, de la Salander?

—Què vol saber?

—Primer de tot… com podem trobar-la?

—Viu a Lundagatan. He de comprovar l’adreça exacta. Tinc el seu número de mòbil.

—Ja tenim l’adreça. El número del mòbil sí que ens interessa.

L’Armansky va buscar el número a l’agenda de la seva taula. Va llegir-lo en veu alta mentre en Bublanski l’apuntava.

—Treballa per a vostès.

—Treballa com a independent. Li vaig donar feines de tant en tant entre 1998 i fins fa un any i mig aproximadament.

—Quina mena de feines?

—Investigacions.

En Bublanski va aixecar els ulls del bloc i va fer un posat estupefacte.

—Investigacions?

—Investigacions personals, més exactament.

—Un moment… estem parlant de la mateixa noia? —va preguntar en Bublanski—. La Lisbeth Salander que nosaltres busquem no va passar del graduat escolar i va ser declarada incapaç.

—Ja no se’n diu «declarada incapaç» —va fer remarcar suaument l’Armansky.

—Tant li fot, com se’n digui. Segons les dades que tinc, la noia que busquem està terriblement trastornada i disposada a la violència. A més a més, tenim un informe de la Comissió d’Afers Socials que deixa entendre que es prostituïa a finals dels anys noranta. No hi ha res en tots els informes que ens indiqui que pogués tenir un treball qualificat.

—Els informes són una cosa. Els éssers humans una altra.

—M’està dient que està qualificada per fer investigacions personals per compte de Milton Security?

—No solament això. Sense cap mena de dubte, és la millor investigadora que he conegut mai.

En Bublanski va deixar caure lentament el seu bolígraf i va arrugar el front.

—Sembla com si vostè li tingués… respecte.

L’Armansky es va mirar les mans. La pregunta assenyalava una cruïlla de camins. Sempre havia sabut que, tard o d’hora, la Lisbeth Salander acabaria ficant-se en merders. Li costava moltíssim comprendre què devia ser allò que l’havia pogut embolicar amb un doble crim a Enskede —fos com a culpable o com a còmplice—, però també havia d’admetre que no sabia gran cosa de la seva vida privada. En què es deu haver ficat? L’Armansky va recordar la seva visita sobtada al seu despatx, quan li va declarar misteriosament que tenia prou calés per sortir-se’n tota sola i no necessitar cap mena de feina.

El més assenyat, el més raonable en aquell instant hauria estat prendre distàncies amb tot allò que tingués a veure amb la Lisbeth Salander, tant en interès propi com sobretot en interès de Milton Security. L’Armansky es va fer la reflexió que la Lisbeth Salander era sens dubte la persona més sola que coneixia.

—Tinc respecte per la seva competència. I això vostè no ho trobarà ni en les seves notes de l’escola ni en els seus informes.

—Coneix, doncs, el seu passat?

—Que la van sotmetre a tutela i que va tenir una infantesa molt difícil, sí.

—I així i tot, vostè la va contractar.

—Va ser justament per això que la vaig contractar.

—Expliqui’s.

—El seu antic tutor, en Holger Palmgren, era l’advocat del vell J. E. Milton. Va començar a ocupar-se’n a partir de la seva adolescència i em va convèncer que li donés feina. Primer la vaig agafar perquè triés la correspondència i fes fotocòpies i tota aquesta mena de coses. Després em vaig adonar que tenia uns dots insospitats. I aquest informe social que diu que potser va dedicar-se a la prostitució, ja se’l pot treure del cap. Collonades. La Lisbeth Salander va tenir una adolescència terrible i sens dubte era una mica aspra, cosa que al cap i a la fi tampoc no és cap delicte. Penso que la prostitució és l’última cosa que un dia arribaria a practicar.

—El seu nou tutor es diu Nils Bjurman.

—No l’he arribat a conèixer. En Palmgren va tenir una hemorràgia cerebral fa un parell d’anys. Poc després, la Lisbeth Salander va restringir les feines que feia per a mi. L’última va ser a l’octubre d’ara fa un any i mig.

—I com és que va deixar de recórrer-hi?

—No vaig triar-ho jo. Va ser ella qui va tallar el vincle i va desaparèixer a l’estranger sense dir ni una paraula.

—Desaparèixer a l’estranger?

—Va ser fora més d’un any.

—Això no lliga. L’advocat Bjurman va enviar informes mensuals sobre ella tot al llarg de l’any passat. En tenim còpies a la comissaria central.

L’Armansky va aixecar les espatlles amb un petit somriure.

—Quan va ser l’última vegada que la va veure?

—Fa aproximadament un parell de mesos, a començament de febrer. Va sorgir d’enlloc per a una visita de cortesia. Feia més d’un any que no en tenia notícies. S’ha passat tot l’últim any a l’estranger rodant món per l’Àsia i les Antilles.

—Perdoni, però estic una mica perplex. Quan he arribat aquí, tenia la impressió que la Lisbeth Salander era una noia amb problemes psiquiàtrics, que ni tan sols havia acabat els estudis de primària i que havia estat sotmesa a tutela. Ara vostè m’explica que la van tenir com a investigadora altament qualificada, que treballa com a independent i que guanya prou diners per agafar-se un any sabàtic i fer la volta al món, i això sense que el seu tutor doni l’alerta. Hi ha alguna cosa que no lliga.

—Hi ha moltes coses que no lliguen quan es tracta de la Lisbeth Salander.

—Li puc preguntar… vostè com la jutjaria?

L’Armansky va reflexionar un instant.

—Crec que és la persona més inflexible que mai hagi conegut; és irritant i tot —va acabar dient.

—Inflexible?

—No fa absolutament res que no li vingui de gust. Li importa un rave el que els altres puguin pensar d’ella. Es terriblement competent. I és del tot diferent de l’altra gent.

—Vol dir boja?

—Com definiria aquesta paraula?

—És capaç de matar dues persones a sang freda?

L’Armansky va restar sense dir res una bona estona.

—Em sap greu —va acabar dient—, però no li puc respondre aquesta pregunta. Jo sóc un cínic. Crec que qualsevol persona té en ella mateixa la capacitat de matar-ne una altra. Per desesperació o per odi o si més no per defensar-se.

—Això significa que tampoc no ho exclou.

—La Lisbeth Salander no fa res que no tingui alguna raó per fer. Si ha mort algú, és que ha considerat que tenia una bona raó per fer-ho. Li voldria demanar una cosa… en què es basen per sospitar que està embolicada en els homicidis d’Enskede?

En Bublanski va dubtar un instant. Va travessar la mirada de l’Armansky.

—Això haurà de quedar entre nosaltres.

—Absolutament.

—L’arma del crim pertany al seu tutor. Hi ha les empremtes de la noia.

L’Armansky va estrènyer les dents. Era una circumstància agreujant.

—Només he sentit a parlar d’aquests homicidis per la ràdio. Quin era el mòbil? La droga?

—Que té lligams amb els ambients de la droga, ella?

—No, que jo sàpiga. Però, com ja he dit, la seva joventut ha estat bastant complicada i la van arribar a detenir per embriaguesa a la via pública. Suposo que al seu expedient ja hi deu dir si la droga formava part del quadre.

—El problema és que no tenim ni idea del mòbil dels crims. Era una parella modèlica. Ella era criminòloga i estava a punt de defensar la seva tesi de doctorat. Ell era periodista. En Dag Svensson i la Mia Bergman. Li diu res tot això?

L’Armansky va fer que no amb el cap.

—Intentem comprendre la relació entre ells i la Lisbeth Salander.

—Mai no n’havia sentit a parlar, d’ells.

En Bublanski es va aixecar.

—Gràcies pel temps que m’ha dedicat. Aquesta conversa ha estat alliçonadora. No sé si en surto més instruït, però espero que tot plegat quedi entre nosaltres.

—Cap problema.

—I espero poder-lo tornar a veure si convé. I, evidentment, si la Lisbeth Salander es deixés veure…

—Evidentment —va respondre en Dragan Armansky.

Van encaixar. Quan en Bublanski va arribar a la porta, es va aturar i va girar-se cap a l’Armansky una altra vegada.

—No sap pas per casualitat amb qui es relaciona? Amics, coneguts…

L’Armansky va fer que no amb el cap.

—No sé res, per dir-ho així, sobre la seva vida privada. Una de les rares persones que compten a la seva vida és en Holger Palmgren. Ella va mirar d’entrar en contacte amb ell. És en una residència de reeducació a Ersta.

—Mai no va rebre visites quan treballava aquí?

—No. Treballava a casa seva, i només venia aquí per lliurar els seus informes. Fins i tot era molt estrany que arribés a conèixer cap client. Llevat potser…

Un pensament sobtat va colpir l’Armansky.

—Què?

—Bé, potser hi ha una altra persona amb qui ella va mirar de contactar. Un periodista que ella veia ara fa dos anys i que, durant la seva absència, en va demanar notícies tot sovint.

—Un periodista?

—Es diu Mikael Blomkvist. Recorda el cas Wennerström?

En Bublanski va deixar anar a poc a poc el pom de la porta i va tornar on era en Dragan Armansky.

—Va ser en Mikael Blomkvist qui va trobar la parella d’Enskede. Vostè acaba d’establir un lligam entre la Salander i les seves víctimes.

L’Armansky va sentir com el nus de l’estómac s’estrenyia encara més.