Capítol 8

Dilluns, 14 de febrer / Dissabte, 19 de febrer

En Dragan Armansky va aixecar els ulls en sentir el copet fet amb la punta d’una sabata a la porta i va veure la Lisbeth Salander. Portava dos vasos de la màquina dels cappuccinos, un a cada mà. Va deixar el bolígraf sobre la taula sense pressa i va apartar l’informe.

—Hola —va dir ella.

—Hola —li va respondre l’Armansky.

—És una visita amistosa —va dir ella—. Puc passar?

En Dragan Armansky va tancar els ulls durant un segon. Després va indicar la butaca de les visites. Va fer un cop d’ull al rellotge. Eren dos quarts de set de la tarda. La Lisbeth Salander li va allargar un dels vasos i es va asseure. Van estar un moment observant-se.

—Més d’un any —va dir en Dragan. La Lisbeth va fer que sí amb el cap.

—Que estàs enfadat?

—Hauria d’estar-ne?

—No vaig dir-te adéu.

En Dragan va arrufar el nas. Se sentia alleujat de comprovar que almenys la Lisbeth Salander no era morta. Però va sentir també una violenta irritació i un cansament.

—No sé què dir —va respondre—. No tens cap obligació d’informar-me de les teves ocupacions. Què vols?

La veu li va sonar més freda del que hauria volgut.

—No ho sé ben bé. Em penso que he vingut més que res a dir-te hola.

—Necessites feina? No tinc intenció de recórrer a tu de nou.

Ella va fer que no amb el cap.

—Treballes en algun altre lloc?

Ella va tornar a fer que no. Semblava que intentés dir alguna cosa. En Dragan es va esperar.

—He estat de viatge —va acabar dient—. No fa gaire que he tornat a Suècia.

L’Armansky va moure pensativament el cap i la va examinar. De sobte es va adonar que la Lisbeth Salander havia canviat. Tenia una espècie de nova… maduresa en la tria de la roba i en el comportament. I s’havia embotit els sostenidors.

—Has canviat. On eres?

—Una mica pertot arreu… —va respondre ella evasivament, però després va reaccionar quan va veure la seva expressió irritada—. Vaig anar a Itàlia, i després vaig continuar per l’Orient Mitjà i fins a Hong-Kong via Bangkok. Em vaig quedar una mica a Austràlia i a Nova Zelanda i vaig anar saltant per les illes del Pacífic. Vaig passar un mes a Tahití. Després vaig travessar els Estats Units i els darrers mesos els he passat a les Antilles.

Ell va assentir-hi.

—No sé per què no vaig dir adéu a ningú.

—Doncs perquè, si he de dir les coses pel seu nom, se te’n refot de l’altra gent —va dir en Dragan Armansky, amb una veu objectiva.

La Lisbeth Salander va mossegar-se el llavi. Va reflexionar un instant.

Segurament era veritat allò que ell deia, però va sentir com a injusta l’acusació.

—En general, més aviat són els altres a qui se’ls en fot de mi.

—Collonades —va respondre l’Armansky—. Tens un problema d’actitud i tractes la gent que intenta fer-se realment amiga teva com si fossin una merda. Es tan senzill com això.

Silenci.

—Vols que me’n vagi?

—Fes el que vulguis. És el que sempre has fet. Però si ara te’n vas, no et vull tornar a veure mai més.

La Lisbeth Salander va tenir una por sobtada. Va sentir que aquell home, que ella respectava, estava a punt de rebutjar-la. No sabia pas què dir.

—Ja fa dos anys que en Holger Palmgren va tenir l’hemorràgia cerebral. No l’has anat a veure ni una sola vegada —va continuar l’Armansky d’una manera inexorable.

La Lisbeth va mirar fixament l’Armansky amb uns ulls totalment sorpresos.

—En Palmgren encara és viu?

—O sigui que ni tan sols saps si és mort o viu.

—Els metges van dir que…

—Els metges van dir moltes coses —va tallar-la l’Armansky—. Estava molt malalt i no podia comunicar-se amb el seu entorn. Aquest darrer any, el seu estat ha millorat molt. Li costa parlar, balbuceja i se l’ha d’escoltar amb molta atenció per entendre el que diu. Necessita ajuda per a moltes coses, però ja pot anar al lavabo tot sol. La gent que l’aprecien l’acostumen a anar a veure.

La Lisbeth va quedar muda. Va ser ella qui va descobrir en Palmgren sense sentits al seu pis quan va tenir l’atac dos anys abans. Va cridar l’ambulància, i els metges van moure el cap i van constatar que el pronòstic no era gaire optimista. La primera setmana, ella es va instal·lar de forma permanent a l’hospital, fins que un metge li va dir que en Palmgren estava en coma i que hi havia molt pocs símptomes que indiquessin que pogués despertar-se algun dia. Des d’aleshores, ella va deixar de preocupar-se’n i el va esborrar de la seva vida. Es va aixecar i va abandonar l’hospital sense mirar cap endarrere. I aparentment sense controlar els esdeveniments.

Va arrufar les celles. Va ser a partir d’aleshores que es va enredar amb l’advocat Nils Bjurman i que aquell porc va acaparar una gran part de la seva atenció. Però ningú, ni tan sols l’Armansky, no li havia explicat que en Palmgren encara era viu, i menys encara que potser estava en via de recuperació. Per la seva banda, ella mai no havia contemplat aquella possibilitat.

De sobte, va notar com se li omplien de llàgrimes els ulls. Mai abans no s’havia sentit tan avergonyida, tan miserable i egoista. I mai no s’havia deixat esbroncar amb un to tan dur i tan sord. Va abaixar el cap.

No van dir-se res durant una estona. Va ser l’Armansky qui va trencar el silenci.

—Com estàs?

La Lisbeth va arronsar les espatlles.

—De què vius? Tens alguna feina?

—No, no tinc feina i no sé pas a què vull dedicar-me. Però tinc prou diners per tirar endavant.

L’Armansky la va escrutar amb els seus ulls penetrants.

—Només he passat a saludar-te… no busco feina. No ho sé… així i tot, potser m’agradaria fer alguna feina per a tu, si en un moment determinat em necessites, però llavors caldria que fos alguna cosa interessant.

—M’imagino que no em vols explicar què va succeir a Hedestad l’any passat, oi?

La Lisbeth no va dir res.

—I prou que va passar-hi alguna cosa, allà baix. En Martin Vanger es va matar amb el cotxe després que tu haguessis vingut aquí a buscar material de vigilància perquè havíeu rebut amenaces. I la seva germana va ressuscitar. Com a notícia bomba no està gens malament.

—Vaig prometre que no en parlaria.

L’Armansky va fer que sí amb el cap.

—I suposo que tampoc no em pots parlar del teu paper en el cas Wennerström…

—Vaig ajudar en Kalle Blomkvist en les seves investigacions —la seva veu va refredar-se tot de cop—. Això és tot. No vull barrejar-me amb tot això.

—En Mikael Blomkvist t’ha estat buscant com un boig. Encara truca com a mínim una vegada al mes per preguntar-me si tinc notícies teves. Un altre que estava amoïnat.

La Lisbeth va guardar silenci, però l’Armansky va notar que la boca se li transformava en un tret rígid.

—No sé què pensar d’aquest home —va continuar l’Armansky—. Però el cas és que, com jo, es preocupa seriosament per tu. El vaig conèixer la tardor passada. Ell tampoc no volia parlar de Hedestad.

La Lisbeth Salander no volia parlar d’en Mikael Blomkvist.

—He passat només per saludar-te i per informar-te que ja he tornat a la ciutat. No sé si m’hi quedaré. Aquí tens el meu número del mòbil i la meva nova adreça de correu electrònic, per si necessites posar-te en contacte amb mi.

Va allargar un tros de paper a l’Armansky i es va aixecar. Ell el va agafar. Ja havia arribat a la porta quan ell la va tornar a cridar.

—Espera’t un segon. Què penses fer?

—Aniré a veure en Holger Palmgren.

—Bé. Però vull dir… de feina…

Ella se’l va mirar amb uns ulls pensarosos.

—No ho sé.

—Però bé cal que et guanyis la vida.

—Ja t’he dit que en tinc prou per tirar endavant.

L’Armansky es va inclinar cap endarrere en la butaca i va reflexionar. Quan es tractava de la Lisbeth Salander, mai no sabia ben bé com havia d’interpretar les seves paraules.

—Estava tan enrabiat amb tu després de la teva desaparició que ja havia decidit pràcticament que mai no recorreria a tu… —Va fer una ganyota—. No me’n puc refiar. Però ets una fura excepcional. Potser tinc una feina en curs que et podria convenir.

Ella va fer que no amb el cap. Però va tornar cap a la seva taula.

—No vull cap feina teva. Vull dir, no necessito calés. T’ho dic de debò. Sóc econòmicament independent.

En Dragan Armansky va arrufar les celles amb un gest de dubte. Finalment, va assentir-hi.

—D’acord, ets econòmicament independent, vés a saber què vol dir això. Confio en la teva paraula. Però si necessites feina…

—Dragan, ets la segona persona que he vingut a veure d’ençà que he tornat. No necessito els teus calés. Dit això, el cert és que durant uns quants anys has estat una de les poques persones que jo he respectat.

—Entesos. Però tothom necessita guanyar-se la vida.

—Em sap greu, però ja no m’interessa investigar per a tu. Posa’t en contacte amb mi quan topis amb un veritable problema.

—Quina mena de problema?

—Un problema d’aquells que no saps com resoldre. Quan quedes bloquejat i ja no saps què fer i la situació és desesperada. Si he de treballar per a tu, cal que em portis alguna cosa que m’interessi. Potser alguna cosa d’intervenció.

—D’intervenció? Tu? Que desapareixes sense deixar ni rastre quan et convé?

—Para el carro. Mai no t’he fallat quan ja t’havia acceptat un encàrrec.

En Dragan Armansky se la va mirar, desemparat. La noció d’unitat d’intervenció era una cosa del seu argot, es tractava de treball sobre el terreny. Anava des de la protecció més propera a càrrec d’algun escorta personal fins a missions de vigilància particular en exposicions d’art. El seu equip d’intervenció estava constituït per veterans sòlids i estables, sovint amb experiència a la policia. A més, el noranta per cent eren homes. La Lisbeth Salander representava quelcom diametralment oposat a tots els criteris que ell havia formulat davant el personal de les unitats d’intervenció de Milton Security.

—Home… —va dir ell, dubtant.

—No t’hi trenquis el cap. Només accepto feines que m’interessin, i és molt probable que t’hagi de dir que no. Fes-m’ho saber, si et trobes amb un problema realment gruixut. Sóc bona per als enigmes.

Va girar cua i va desaparèixer per la porta. En Dragan Armansky va moure el cap. Està completament sonada. De debò, completament sonada.

Un segon després, la Lisbeth Salander va tornar a la porta.

—Per cert… Tens dos paios que s’han dedicat tot un mes a protegir aquesta actriu, com es diu ara, la Christine Ruterford, d’aquell boig que li va escriure unes cartes d’amenaces anònimes. Us penseu que és cosa d’algú molt proper a ella, vistos tots els detalls que l’autor de les cartes coneix sobre la seva vida.

En Dragan Armansky es va mirar la Lisbeth Salander de fit a fit. Un corrent elèctric li va recórrer el cos de dalt a baix. Ja hi tornem a ser. Parlava d’un assumpte que no podia conèixer en absolut. No pot ser que n’estigui al corrent.

—I quèèè…?

—Treu-t’ho del cap. És una enganyifa. Són ella i el seu company els qui escriuen les cartes, per tal de cridar l’atenció. D’aquí a pocs dies en tornarà a rebre una altra i la filtraran als mitjans la setmana que ve. Corres el risc que acusin Milton de la filtració. L’hauries d’esborrar dels teus clients.

Abans que en Dragan Armansky hagués tingut temps de fer-li cap pregunta, ella ja havia desaparegut. Ell va quedar-se, doncs, mirant la porta buida. No podia saber res del cas Ruterford. Per força havia de tenir algun confident a Milton que coneixia l’assumpte. Però ell mateix, el cap del grup d’intervenció i les poques persones que investigaven sobre les amenaces… tots eren uns professionals contrastats i fiables. L’Armansky es va fregar la barbeta. O bé, per un atzar increïble, potser coneixia la Christine Ruterford o un dels seus amics o…

Va mirar la seva taula de treball. La carpeta del cas Ruterford estava tancada amb clau al calaix del seu despatx. I el despatx estava connectat a l’alarma. Es va mossegar pensativament el llavi, va mirar quina hora era una altra vegada i va comprovar que en Harry Fransson, el cap de la secció tècnica, ja havia plegat. Va engegar el programa de correu electrònic i va enviar un missatge a en Fransson en el qual li demanava que instal·lés una càmera de vigilància amagada al seu despatx, l’endemà mateix.

La Lisbeth Salander va tornar directament a casa seva de Fiskaregatan. Va apressar el pas amb la sensació sobtada que es tractava d’una cosa urgent.

Va trucar a l’hospital de Söder i, després d’haver insistit un moment en diferents serveis, va aconseguir localitzar en Holger Palmgren. Feia catorze mesos que es trobava al centre de reeducació d’Ersta. Li van tornar al pensament les imatges de la residència on havia estat la seva mare, perquè allò tampoc no devia ser gaire diferent. Quan hi va trucar, li van dir que estava a punt d’anar-se’n a dormir, però que podia visitar-lo l’endemà.

La Lisbeth es va passar aquell vespre caminant amunt i avall pel pis. Se sentia incòmoda. Al final, es va ficar al llit ben d’hora i es va adormir quasi immediatament. Es va despertar a les set del matí, es va dutxar i va baixar a esmorzar al 7-Eleven. Cap a les vuit se’n va anar a l’agència de lloguer de cotxes de Ringvägen. Cal que tingui un cotxe. Va llogar el mateix Nissan Micra de quan havia anat a recuperar les coses de la seva mare.

Mentre aparcava al centre de reeducació d’Ersta estava tota nerviosa, però es va armar de valor, va entrar a la recepció i va demanar per veure en Holger Palmgren.

La dona de la recepció, Margit segons el distintiu, va consultar uns papers i va explicar que en aquells moments es trobava en una sessió de reeducació i que no tornaria fins a les onze. Li va dir que podia esperar-se a la sala d’espera o tornar més tard. La Lisbeth se’n va tornar a l’aparcament, va seure al cotxe i va fumar-se tres cigarrets. A les onze, va tornar a la recepció. Li van indicar el menjador, pel passadís a la dreta i després de seguida a l’esquerra.

Va aturar-se a la porta i va buscar amb els ulls en Holger Palmgren en un menjador que era mig buit. Tenia el rostre girat cap on ella era, però tota la seva capacitat de concentració estava dirigida en aquells moments envers un plat.

Agafava la forquilla amb una mà maldestra i feia un gran esforç per conduir els aliments cap a la boca. Hi fracassava aproximadament un cop de cada tres i llavors deixava caure el que hi havia a la forquilla.

Se’l veia gris fosc i enfonsat, i semblava que tingués cent anys. Tenia el rostre estranyament paralitzat. Seia en una cadira de rodes. Només llavors la Lisbeth Salander va acceptar el fet que encara vivia i que l’Armansky no li havia mentit.

En Holger Palmgren va renegar interiorment quan, per tercera vegada, va intentar arreplegar una porció del gratinat dels macarrons amb la forquilla. Es resignava a no poder caminar i a no poder fer un munt de gestos. Però no podia sofrir no poder menjar correctament i bavejar com una criatura.

Intel·lectualment, sabia molt bé el que havia de fer. Col·locar la forquilla amb una bona inclinació, empènyer, aixecar-la i portar-la a la boca. Però hi havia un problema amb la coordinació. Semblava que la mà visqués la seva pròpia vida.

Quan donava l’ordre d’aixecar, la mà empenyia lentament cap al costat. Quan la portava a la boca, la mà canviava de direcció en el darrer moment i se n’anava cap a la galta o a la barbeta.

Però ell sabia que la reeducació donava resultats. Gairebé sis mesos enrere, la mà li tremolava de tal manera que no arribava a engolir ni una sola bocinada ell tot sol. Ara, en canvi, els àpats es desenvolupaven molt a poc a poc, certament, però així i tot aconseguia poder menjar tot sol. No tenia cap intenció de deixar-ho córrer fins que no hagués recuperat el control dels seus membres.

Va abaixar la forquilla per agafar una altra bocinada, quan una mà se li va avançar des del darrere i li va agafar suaument la forquilla. Va veure com la forquilla arreplegava una porció del gratinat dels macarrons i com aixecava el menjar. Va reconèixer immediatament aquella fina mà de nina, va girar el cap i va trobar els ulls de la Lisbeth Salander a menys de deu centímetres del seu rostre. El seu esguard estava a l’expectativa. Semblava angoixada.

Una bona estona, en Palmgren va restar immòbil i va mirar de fit a fit el seu rostre. De sobte, el cor se li va posar a bategar d’una manera increïble. Després va obrir la boca i va acceptar l’aliment.

Ella el va peixar, una bocinada rere l’altra. Normalment, en Palmgren no podia sofrir que l’ajudessin en els àpats, però va comprendre la necessitat de la Lisbeth Salander. No es tractava pas d’ell, que era una nosa impotent. Ella el peixava amb una espècie de gest d’humilitat —una actitud afectuosa extremament rara en ella.

Li preparava les racions amb una bona mida i s’esperava que acabés de mastegar.

Quan li va ensenyar el vas amb la canya, li va allargar calmosament perquè pogués beure.

No van dir-se ni una sola paraula durant tot l’àpat. Quan es va haver empassat la darrera bocinada, ella va deixar la forquilla a la taula i va interrogar-lo amb la mirada. Ell va fer que no amb el cap. No, gràcies, no en vull més.

En Holger Palmgren es va deixar anar a la cadira de rodes i va respirar fondo. La Lisbeth va agafar el tovalló i li va eixugar la boca. Ell va sentir-se tot d’un plegat com un padrí de la màfia en una pel·lícula americana en què un capo di tutti capi testimoniava el seu respecte. Se la va imaginar fent-li un petó a la mà, i aquella imatge ridícula el va fer somriure.

—Creus que és possible prendre cafè, aquí?

Ell es va empatollar. Els llavis i la llengua no volien articular els mots correctament. Tenia la boca rígida.

—Ia’l carro dsrvei lla rcó. —Hi ha el carro del servei allà al racó.

—En vols? Amb llet i sense sucre com abans?

Va fer que sí amb el cap. Ella va aixecar la safata i va tornar un minut més tard amb dues tasses de cafè. Va notar que ella prenia el cafè sol, cosa que era ben poc habitual. Va somriure en veure que ella havia guardat la canya del seu vas de llet per a la tassa del cafè. No van dir-se res. En Holger Palmgren tenia mil coses a dir, però tot d’una se sentia incapaç d’articular ni una sola síl·laba. En canvi, els seus ulls es van trobar unes quantes vegades. La Lisbeth Salander feia un posat terriblement culpable. Al final, ella va trencar el silenci.

—Em creia que eres mort —va dir—. T’ho ben asseguro, no sabia que eres viu. Si ho hagués sabut, mai no hauria… t’hauria vingut a veure ja faria molt de temps.

Ell va fer que sí amb el cap.

—Perdona’m.

Ell va tornar a fer que sí. Va somriure. El seu somrís era de biaix, una curvatura dels llavis.

—Estaves en coma i els metges deien que estaves a punt de morir. Es pensaven que et moriries aquell dia i jo…, jo simplement me’n vaig anar. Podràs perdonar-m’ho algun dia?

Ell va aixecar la mà i la va deixar caure sobre la maneta de la Lisbeth. Ella va agafar-la amb força, l’hi va estrènyer i al final va respirar.

—Vies despargut. —Havies desaparegut.

—Vas parlar amb en Dragan Armansky.

Ell va fer que sí amb el cap.

—He estat de viatge. Me n’havia d’anar. No vaig dir adéu a ningú i me’n vaig anar, simplement. Vas patir per mi?

Ell va fer que no amb el cap.

—Mai no t’hauràs de preocupar per mi.

—No aig ptir mai. Tu empre ten surts. Pro l’Armsky sí que patia. —No vaig patir mai. Tu sempre te’n surts. Però l’Armansky sí que patia.

Ella va somriure per primera vegada i en Holger Palmgren es va relaxar. Era la seva mitja rialla acostumada. Va examinar-la, va comparar el record que en tenia amb la noia que ara veia davant seu. Havia canviat. Anava ben vestida, neta i cuidada. Havia perdut aquella anella del llavi i… hmmm… el seu tatuatge de la vespa del coll també havia desaparegut. Tenia un aspecte adult. Va riure tot d’una per primera vegada des de feia setmanes. Semblava que hagués tingut un accés de tos.

El somriure de la Lisbeth encara va sortir més de gairell i ella va experimentar de cop una escalfor que envaïa el seu cor, una escalfor que feia molt de temps que no sentia.

—T na sortt bé. —Te n’has sortit bé.

Li va indicar els vestits. Ella va fer que sí amb el cap.

—Sí, me’n surto la mar de bé.

—Om va’l nou ttor? —Com va el nou tutor?

En Holger Palmgren va veure com canviava i com s’enfosquia el rostre de la Lisbeth. La boca se li va estrebar una mica. Ella se’l va mirar amb uns ulls càndids.

—Està bé… el tinc sota control.

Les celles d’en Palmgren es van contreure en un punt d’interrogació. La Lisbeth va mirar al voltant del menjador i va canviar de tema.

—Quant temps fa que ets aquí?

En Palmgren no era de la primera volada. Havia tingut un atac i li costava d’enraonar i de coordinar els moviments, però les seves capacitats de comprensió estaven intactes i el seu radar va notar immediatament la diferència de to en la veu de la Lisbeth Salander. En el transcurs dels anys en què l’havia tractada havia entès que ella no li mentia mai directament, però que tampoc no li era del tot franca. La seva manera de mentir consistia a desviar la seva atenció. Definitivament, el nou tutor no era sant de la seva devoció. Cosa que no va sorprendre gens en Holger Palmgren.

Tot d’una, va sentir-se tot contrit. Tantes vegades que havia tingut la intenció de posar-se en contacte amb el seu col·lega Nils Bjurman per demanar-li com estava la Lisbeth Salander i tantes vegades que s’havia abstingut de fer-ho, per què no va oposar-se que la sotmetessin a tutela quan encara tenia forces per fer-ho? Ell sabia per què —d’una manera certament egoista, havia volgut mantenir viu el contacte amb ella. Li agradava aquella refotuda mossa tan complicada com si fos la filla que mai no havia tingut, i necessitava alguna raó per mantenir el contacte amb ella. I també era massa difícil i massa feixuc per a una nosa com ell, i en una residència, posar-se a furgar quan es trobava en un estat en què ni tan sols es podia obrir la bragueta quan anava al lavabo. Tenia la impressió que, en realitat, era ell qui havia traït la Lisbeth Salander. Però ella sempre sobreviu… És la persona més competent que hagi conegut mai.

—El trbl.

—No t’entenc.

—El tribnal.

—El tribunal? Què vols dir?

—S’ha nular a tva tut… tut… tutela.

El rostre d’en Holger Palmgren es va tornar vermell i es va arquejar en veure que no li sortien les paraules. La mà de la Lisbeth va agafar-lo del braç i l’hi va estrènyer suaument.

—Holger… no pateixis per mi. Ja tinc previst abordar el tema de la meva tutela ben aviat. Tu no t’hi has d’amoïnar… però pot molt ben ser que necessiti els teus consells en el moment oportú. Què et sembla? Podràs ser el meu advocat si et necessito?

Ell va fer que no amb el cap.

—Assa vell —va donar un cop amb els artells de les mans—. Vell… xruc.

—Sí, ets un vell xaruc dels pebrots si adoptes aquesta actitud. Necessito un advocat. I et vull a tu. Potser no podràs fer cap al·legat davant el tribunal, però em podràs aconsellar quan em convingui. Entesos?

Ell va tornar a fer que no. Després va fer que sí.

—Eu all?

—No t’entenc.

—Quin é el teu tball? L’Armski no. —Quin és el teu treball? L’Armansky no.

La Lisbeth va dubtar un minut tot reflexionant sobre la manera d’explicar la seva situació. Era complicat.

—Holger, ja no treballo per a l’Armansky. No necessito treballar per guanyar-me les garrofes. Tinc diners i estic la mar de bé.

Les celles d’en Palmgren es van contreure de bell nou.

—D’ara endavant penso venir-te a veure tot sovint. Ja t’ho explicaré… però no cal que anem massa de pressa. De moment, hi ha una altra cosa que em ve molt de gust de fer.

Es va inclinar cap endavant, va pujar una bossa sobre la taula i en va treure un tauler d’escacs.

—Ja fa dos anys que no he tingut l’oportunitat de guanyar-te.

Ell s’hi va resignar. Aquella noia tenia alguna cosa tèrbola entre mans que no li volia explicar. Estava convençut que ell hi tindria algunes coses a dir, però tenia prou confiança en ella per saber que, fes el que fes, potser era Jurídicament Dubtós, però no un delicte contra les Lleis de Déu. I és que, contràriament a la majoria de la gent, en Holger Palmgren estava segur que la Lisbeth Salander era una persona autènticament moral. El problema era que la seva moral no es corresponia sempre amb la que la llei preconitzava.

Va disposar els escacs davant seu i ell va comprendre, amb gran sorpresa per part seva, que es tractava del seu tauler. Devia robar-lo del pis després de tenir l’atac. Potser com un record? Ella li va deixar les blanques. De sobte, ell va sentir-se tan feliç com un brivall.

La Lisbeth Salander es va quedar amb en Holger Palmgren durant un parell d’hores. Ja l’havia guanyat tres vegades quan va venir una infermera a interrompre les seves batusses damunt del tauler per explicar que era l’hora de la sessió de reeducació de la tarda. La Lisbeth va arreplegar les peces i va plegar el tauler.

—Pot dir-me en què consisteix la reeducació? —va dir-li a la infermera.

—Entrenament muscular i coordinació. I prou que fem progressos, oi?

La darrera pregunta anava adreçada a en Holger Palmgren. Ell va fer que sí amb el cap.

—Ja aconsegueix caminar uns quants metres. Aquest estiu ja es podrà passejar tot sol pel parc. És la seva filla?

Els ulls de la Lisbeth i d’en Holger Palmgren es van encreuar.

—Illa dptiva. —Filla adoptiva.

—Què bé que l’hagis vingut a veure. Traducció: i on collons has estat durant tots aquests mesos?

La Lisbeth va ignorar la crítica subliminal. Va inclinar-se i va besar-li la galta.

—Divendres tornaré a venir.

En Holger Plamgren es va aixecar amb penes i treballs de la cadira. Van caminar junts fins a un ascensor, on els seus camins es van separar. Així que les portes de l’ascensor es van haver tancat, ella va córrer cap a la recepció i va demanar de poder parlar amb el responsable. Li van indicar un tal Dr. A. Sivarnandan, que va trobar en un despatx allunyat del passadís. S’hi va presentar i va explicar que era la filla adoptiva d’en Holger Palmgren.

—Voldria saber com està i com li aniran les coses.

El Dr. Sivarnandan va obrir la carpeta d’en Holger Palmgren i va llegir-ne les primeres pàgines. Tenia la pell gravada i un bigoti tot finet que irritava la Lisbeth.

Al final va aixecar els ulls. Parlava de manera sorprenent amb un accent finlandès.

Semblava ben bé un personatge dels Moomin^[4].

—No tinc cap nota que indiqui que el senyor Palmgren tingui cap filla o cap filla adoptiva. De fet, el seu parent més pròxim sembla que és un cosí de vuitanta-sis anys del Jämtland.

—Ell es va ocupar de mi des dels tretze anys i fins que va tenir l’atac. Jo en tenia vint-i-quatre, aleshores.

Va furgar dins la butxaca interior del vestit i va llançar un bolígraf sobre la taula, davant del Dr. A. Sivarnandan.

—Em dic Lisbeth Salander. Apunti el meu nom a la carpeta. Sóc el seu parent més pròxim en aquest món.

—És possible —va respondre A. Sivarnandan, impertèrrit—. Però trobo que, per ser el seu parent més pròxim, has trigat bastant a donar senyals de vida. Pel que sé, només hi ha una sola persona, que ni tan sols és de la família, que l’ha vingut a veure de tant en tant. És la persona a qui s’ha d’avisar si el seu estat empitjorés o si es morís.

—En Dragan Armansky, sens dubte.

El Dr. A. Sivarnandan va arrufar les celles i va moure pensativament el cap.

—El nom és correcte. Això vol dir que el coneixes.

—Li pot trucar i comprovar qui sóc.

—No caldrà. Ja et crec. M’han explicat que t’has passat un parell d’hores jugant amb el senyor Palmgren als escacs. Però, sigui com sigui, no puc parlar del seu estat de salut amb tu sense que ell hi doni el vistiplau.

—I ell mai no donarà aquest vistiplau, tossut com és, aquesta vella mula. Sosté la teoria que no m’ha de carregar amb els seus dolors i que ell sempre és responsable de mi, i no al revés. L’hi explicaré… durant dos anys em vaig pensar que en Palmgren era mort. Vaig assabentar-me ahir mateix que encara vivia. Si hagués sabut que… és difícil d’explicar, però vull saber quin és el seu pronòstic i si es curarà.

El Dr. A. Sivarnandan va agafar el bolígraf i va apuntar minuciosament el nom de la Lisbeth Salander a la carpeta d’en Holger Palmgren. Li va demanar el número del carnet d’identitat i el número de telèfon.

—Molt bé, ara ets formalment la seva filla adoptiva. No és que això sigui del tot correcte, però al capdavall ets la primera persona que l’ha vingut a veure de Nadal ençà, quan va venir el senyor Armansky… Bé, ja l’has vist i has pogut comprovar que té problemes de coordinació i dificultats per parlar. Va tenir un atac cerebral.

—Ja ho sé. Sóc jo qui el va trobar i qui va trucar a l’ambulància.

—Justa la fusta. Doncs sàpigues que va passar-se tres mesos a cures intensives. Va estar en coma durant un llarg període. Generalment, els pacients no se’n surten, però a vegades això passa. Aparentment no era la seva hora. Al començament el van traslladar a un servei de geriatria per a malalts crònics que es troben en una incapacitat total per ocupar-se de si mateixos. Però, contra tot pronòstic, va mostrar símptomes de millora i llavors el van traslladar cap aquí, a reeducació, ara fa nou mesos.

—I el pronòstic de futur?

El Dr. A. Sivarnandan va separar les mans en un gest d’impotència.

—Necessitaries una bola de vidre de més bona qualitat que la meva. Si t’he de ser franc, no en tinc ni idea. Pot tenir una altra hemorràgia cerebral aquesta mateixa nit i morir-se demà al matí. O pot viure una vida relativament normal durant vint anys més. No ho sé. Diguem que és a les mans de Déu.

—I si viu vint anys més?

—La reeducació ha estat laboriosa en el seu cas, i només hi hem pogut percebre algunes millores sensibles en els darrers mesos. Fa sis mesos, encara no podia menjar tot sol. Fa un mes, no podia pràcticament aixecar-se de la cadira, entre altres coses perquè tots els seus músculs estaven atrofiats de tant fer llit. Avui, en canvi, pot caminar distàncies curtes.

—Millorarà?

—Sí. Fins i tot d’una manera considerable. El primer llindar era difícil de passar, però ara hi notem progressos cada dia. Va perdre gairebé dos anys de la seva vida. D’aquí a uns quants mesos, l’estiu que ve, jo espero veure’l caminar per fora, al parc, tot sol.

—I la parla?

—El problema és que el centre de la parla va quedar afectat al mateix temps que la motricitat. Durant molt de temps va quedar com un vegetal. Després, l’hem induït a poder recuperar el control del cos i a tornar a aprendre a parlar. Li costa recordar-se del mot que ha de fer servir, es veu obligat a tornar-se a apropiar de les paraules. Però alhora això no és com ensenyar a parlar un infant: ell ja sap què vol dir cada paraula, només que és incapaç de formular-la. Dóna-li uns quants mesos, i ja veuràs com la seva elocució haurà millorat en comparació amb avui. I amb l’orientació passa una cosa semblant. Fa nou mesos, li costava establir la diferència entre la dreta i l’esquerra, i pujar i baixar amb l’ascensor.

La Lisbeth Salander va brandar el cap tota pensarosa. Va rumiar un parell de minuts i tot d’una es va adonar que li queia bé el Dr. A. Sivarnandan amb el seu cap d’indi i el seu accent finlandès.

—Què vol dir la A? —va preguntar-li amb brusquedat.

Ell se la va mirar amb una expressió divertida.

—Anders.

—Anders?

—Vaig néixer a Sri Lanka, però vaig ser adoptat a Åbo quan només tenia pocs mesos.

—Molt bé, Anders, digui’m com el puc ajudar.

—Vine’l a veure. Ofereix-li una estimulació intel·lectual.

—Puc venir cada dia.

—No cal que vinguis cada dia. Si t’estima, voldria que s’alegrés per endavant de les teves visites i que no s’hi avorreixi.

—Hi ha alguna mena de cures especialitzades que podrien fer augmentar les seves possibilitats? Pagaria el preu que calgués.

Ell va somriure de sobte a la Lisbeth Salander i després es va tornar a posar ben seriós, també de sobte.

—Em temo que ja som nosaltres, les cures especialitzades. No cal dir que m’agradaria molt disposar de més mitjans i que no ens deneguessin tants crèdits, però t’asseguro que rep unes atencions molt competents.

—I si ja no s’hagués de preocupar dels crèdits que li deneguen? Què més li hauria pogut oferir?

—Si jo tingués tots els mitjans que necessito… home, l’ideal per a pacients com ara en Holger Palmgren seria evidentment poder-li oferir un terapeuta ocupacional per a ell tot sol i a temps complet. Però ja fa molt de temps que no tenim aquesta mena de recursos a Suècia.

—Contracti’n un.

—Com dius?

—Contracti un terapeuta personal per a en Holger Palmgren. Busqui el millor de tots. I faci-ho demà mateix. Asseguri’s que disposa de tot el que necessita en matèria d’equipament tècnic i tota aquesta mena de coses. Jo m’encarregaré que li transfereixin els diners abans del cap de setmana per al seu sou i per a l’equipament que faci falta.

—És una broma?

La Lisbeth es va mirar el Dr. Anders Sivarnandan amb els seus grans ulls inexpressius on no hi havia cap rastre d’humor.

La Mia Bergman va frenar i va arrambar el Fiat al costat de la vorera davant de l’estació de metro de Gamla Stan, en el camí de retorn a casa seva. En Dag Svensson va obrir la porta i es va asseure al seient del passatger. Es va inclinar i li va fer un petó, mentre ella tornava a introduir el cotxe en la riuada de cotxes darrere un autocar.

—Hola —va dir-li ella sense apartar la vista de la circulació—. Quan he arribat feies una cara tota seriosa. Que ha passat res?

En Dag Svensson va sospirar i es va cordar el cinturó de seguretat.

—No, res de greu. Que m’he complicat una mica la vida amb el text.

—Què vols dir?

—Només queda un mes per a la data límit. He fet nou dels vint-i-dos acaraments que tenia previstos. Tinc problemes amb en Björck a la Säpo. Aquest imbècil està de baixa per llarga malaltia i no em contesta al telèfon de casa seva.

—Pot ser que sigui a l’hospital?

—No ho sé pas. Has provat mai d’obtenir informació de la Säpo? No reconeixen ni tan sols que aquest paio treballi per a ells.

—Ho has provat amb els pares?

—Tots dos són morts. I no està casat. Té un germà que viu a Espanya. És molt senzill, no sé pas com trobar-lo.

La Mia Bergman va fer una mirada de reüll al seu company mentre conduïa el cotxe per la intersecció de Slussen en direcció al túnel de Nynäsvägen.

—En el pitjor dels casos, puc suprimir el passatge sobre en Björck. En Blomkvist té interès que tots els que posem en qüestió tinguin una oportunitat d’aportar el seu comentari abans que els denunciem.

—I seria una llàstima perdre’s un representant de la policia secreta que sol anar de putes… Què penses fer, doncs?

—Buscar-lo i trobar-lo, és clar. I tu, com estàs?

—Jo? No puc estar més tranquil·la.

Ell li va fer pessigolles ficant-li el dit a les costelles.

—No tens gens de nervis?

—En absolut. D’aquí a un mes defensaré la tesi i ja seré doctora. I em sento perfectament serena.

—Coneixes bé el tema. Per què hauries de patir?

—Mira al seient del darrere.

En Dag Svensson es va girar i va veure una bossa. Va ficar-hi la mà i…

—Mia, ja està? —va cridar.

Va esgrimir una tesi ja impresa.

Des de Rússia amb amor. Tràfic de dones, crim organitzat i mesures adoptades per les autoritats, per Mia Bergman

—Em creia que no sortiria fins la setmana que ve. Ostres… hem de destapar una ampolla de vi així que arribem. Enhorabona, doctora.

Ell es va inclinar i va fer-li un altre petó a la galta.

—Calma… No seré doctora fins d’aquí a tres setmanes. I vigila les mans mentre condueixo.

En Dag Svensson va riure. Després es va tornar a posar seriós.

—D’altra banda, i si em permets que faci una mica d’esgarriacries… oi que ara fa un any vas entrevistar una meuca que es deia Irina P.?

—Sí, Irina P., vint-i-dos anys, de Sant Petersburg. Va venir a Suècia per primera vegada el 1999 i després va fer unes quantes anades i vingudes. Per què m’ho preguntes?

—Avui m’he trobat amb en Gulbrandsen. És el policia que portava la investigació sobre el bordell de Södertälje. ¿Vas llegir la setmana passada que van trobar una noia que flotava al canal de Södertälje? Els diaris del vespre li van dedicar grans titulars…

—Sí.

—Doncs era la Irina P.

—Mare meva!

Van passar davant de Skanstull en silenci.

—Surt a la meva tesi —va acabar dient la Mia Bergman—. Hi figura amb el pseudònim de Tamara.

En Dag Svensson va obrir Des de Rússia amb amor pel capítol de les entrevistes i va anar passant fulls fins a trobar la Tamara. Va llegir-s’ho ben concentrat mentre la Mia travessava Gullmarsplan i Globen.

—El qui la va fer venir és algú que tu anomenes Anton…

—No vull fer servir els noms autèntics. Ja em van avisar que m’ho poden retreure quan defensi la tesi, però no puc anomenar les noies. Correrien el risc que les apallissessin fins a matar-les. De manera que tampoc no puc donar el nom de tots aquests malparits: descobririen de seguida quina de les noies es va deixar entrevistar. Per això només hi ha pseudònims i gent anònima en tots els meus estudis dels casos, sense detalls específics.

—I qui és l’Anton?

—Probablement es diu Zala. Mai no me n’he sortit d’identificar-lo, però crec que és polonès o iugoslau i que en realitat es diu d’una altra manera. Vaig parlar amb la Irina P. quatre o cinc vegades i no el va anomenar fins a la quarta trobada. Estava posant ordre a la seva vida i volia deixar-ho, però li tenia una por terrible.

—Hmm… —va fer en Dag Svensson.

—Què vol dir hmm?

—Em pregunto… vaig topar amb el nom de Zala fa una o dues setmanes.

—On?

—Vaig fer un acarament amb en Sandström; ja saps qui vull dir, aquell puter malparit que és periodista. Merda. És un bacó de collons, aquest paio.

—Com va anar?

—De fet no és un periodista de debò. Dissenya tríptics publicitaris per a empreses. Però s’omple la closca amb fantasies realment recargolades de violacions que posa en pràctica amb aquella noia…

—Ja ho sé. Sóc jo qui la va entrevistar.

—Bé, però sabies que va ser ell qui va supervisar un fullet d’informació sobre les malalties de transmissió sexual per a l’Institut de la Salut Pública?

—No, no ho sabia.

—El vaig enxampar la setmana passada. És un podrit de collons. Va quedar fotut quan li vaig treure tota la paperassa i li vaig preguntar per què freqüentava putes menors d’edat dels països de l’Est per dur a terme les seves fantasies. Vaig acabar traient-ne una mena d’explicació per part seva.

—Ah sí?

—En altre temps, en Sandström es va trobar en una situació en què no tan sols era client de la màfia del sexe, sinó també una mena de lacai seu. Va donar-me els noms que coneixia i va pronunciar el nom de Zala. No és que en digués res d’especial, però és un nom molt poc corrent.

La Mia Bergman va mirar-se’l de reüll i va arrufar les celles.

—Tu no saps qui és? —va preguntar en Dag.

—No. Mai no l’he pogut identificar. És un nom que surt de tant en tant. Té increïblement acollonides les noies i, és clar, elles es mosseguen la llengua.

—Hmm —va dir en Dag Svensson.