Capítol 5

Dimecres, 12 de gener / Divendres, 14 de gener

Quan la Lisbeth, per primera vegada en un any i mig, va pujar cap als edificis d’Äppelviken al volant del seu Nissan Micra de lloguer, aquell indret li va semblar foraster i desconegut. A partir dels quinze anys, unes quantes vegades l’any havia visitat regularment la seva mare, ingressada en aquella casa de salut després que Tot el Mal s’hagués esdevingut. Malgrat que les seves visites fossin tan espaiades, Äppelviken havia constituït un punt fix en l’existència de la Lisbeth. Era el lloc on la seva mare havia passat els deu últims anys de la seva vida i on finalment havia mort, quan només tenia quaranta-tres anys, després d’una darrera hemorràgia cerebral fatal.

Es deia Agneta Sofia Salander. Els seus últims catorze anys havien estat marcats per una sèrie repetida de petites hemorràgies cerebrals, ruptures de vasos sanguinis tan fins com un cabell, que li havien impedit ocupar-se de si mateixa i controlar les tasques quotidianes. De tant en tant, havia estat incapaç de comunicar-se, li havia costat de reconèixer la Lisbeth i formular els seus pensaments en paraules.

La Lisbeth Salander no pensava de bon grat en la seva mare. Els pensaments d’aquella mena conduïen invariablement a una sensació de vulnerabilitat i de nit negra. La seva posició sobre la qüestió era profundament ambivalent. D’una banda, havia intentat realment d’establir un contacte amb la seva mare. Al llarg de la seva adolescència, havia fantasiejat sobre una possible curació de la seva mare i sobre la forma de relació que haurien pogut tenir. Però, intel·lectualment, ella sabia que això no passaria mai.

Baixeta de talla, la seva mare havia estat prima, però no de la mena anorèctica de la Lisbeth, ni de bon tros. Al contrari, havia estat una dona bonica, ben proporcionada. Com la germana de la Lisbeth.

La Camilla.

La Lisbeth evitava pensar en la seva germana.

Considerava la diferència entre ella i la seva germana com una burla del destí.

Eren bessones, nascudes amb vint minuts de diferència.

La Lisbeth era la primera. La Camilla era bonica.

Eren tan diferents que semblava mentida que haguessin estat empenyent dins la mateixa matriu, i encara més estrany que genèticament se les hagués de considerar unes bessones monozigòtiques que haurien hagut de ser idèntiques. Si no hi hagués hagut un defecte en el codi genètic de la Lisbeth Salander, ella hauria hagut de ser tan guapa com la seva germana.

I probablement tan dèbil.

D’ençà de la seva edat més tendra, la Camilla havia estat extravertida, popular i plena d’èxit a l’escola. La Lisbeth, en canvi, era silenciosa i replegada en ella mateixa, i responia rarament a les preguntes dels mestres, amb la conseqüència d’obtenir unes notes molt allunyades de les de la seva germana. Des de l’escola primària, la Camilla s’havia distanciat de tal manera de la Lisbeth que fins i tot agafaven camins diferents per anar a l’escola. Els mestres i els altres alumnes notaven que les dues noies no es deien mai res i que mai no seien l’una al costat de l’altra. A partir del curs mitjà, ja no van anar més a la mateixa classe. I després, i quan Tot el Mal ja s’havia esdevingut, van créixer cadascuna a la seva família d’acollida. No es van tornar a trobar fins que van tenir disset anys, i aquell dia el retrobament es va saldar amb un ull de vellut per a la Lisbeth i un llavi obert per a la Camilla. La Lisbeth no sabia on era la Camilla i tampoc no s’havia preocupat en absolut de saber-ho.

Entre les germanes Salander no hi havia amor.

Als ulls de la Lisbeth, la Camilla era hipòcrita, fastigosa i manipuladora.

Tanmateix, va ser sobre la Lisbeth que va recaure la decisió del tribunal en què s’estipulava que no estava bé del cap.

Va deixar el cotxe a l’aparcament dels visitants, es va cordar la caçadora esmolada i, sota la pluja, va pujar cap a l’escala principal. Va aturar-se davant un banc del jardí i va mirar al voltant. Era allí, en aquell banc, on va veure la seva mare per última vegada, divuit mesos enrere. Havia passat d’improvís per la casa de salut d’Äppelviken, quan se’n va anar a ajudar en Kalle Blomkvist a empaitar un assassí en sèrie que estava boig, certament, però també molt ben organitzat. La seva mare estava excitada i no la va reconèixer, però així i tot no volia que marxés.

Va retenir-li agafada la mà dins la seva i va llançar sobre la seva filla un esguard perplex. La Lisbeth tenia pressa. Es va deixar anar, va estrènyer la seva mare entre els seus braços i es va precipitar cap a la moto per marxar.

La directora d’Äppelviken, Agnès Mikaelsson, semblava contenta de veure la Lisbeth. La va saludar amb amabilitat i la va acompanyar a un local on guardaven la caixa. La Lisbeth va aixecar-la: pesava uns quants quilos i no contenia gran cosa que es pogués exhibir com el patrimoni d’una vida.

—No sabia què fer-ne, de les coses de la seva mare —va dir la senyora Mikaelsson—. Però tenia la sensació que vostè algun dia tornaria.

—Era de viatge —va respondre la Lisbeth.

Li va donar les gràcies per haver guardat la caixa, va carregar-la fins al cotxe i va abandonar Äppelviken per darrera vegada.

La Lisbeth va ser de retorn a Fiskaregatan poc després del migdia, i va pujar la caixa de la seva mare al pis amb el rètol de «V. Kulla». Va deixar-la sense obrir a l’armari del rebedor i va tornar a sortir.

En obrir la porta de l’edifici, va veure passar un cotxe de la policia a una velocitat de tortuga. La Lisbeth es va deturar i va contemplar atentament l’autoritat davant el seu domicili. Els policies no feien cara de voler passar a l’atac i ella els va deixar córrer.

A la tarda, se’n va anar a H&M i a Dressman per renovar el seu vestuari. Va procurar-se un veritable aixovar de vestimenta bàsica, en forma de pantalons, texans, samarretes i mitjons. Els vestits cars de marca no li interessaven, però de tota manera va sentir una certa fruïció de poder-se comprar mitja dotzena de texans d’un sol cop sense veure’s obligada a comptar els seus estalvis.

Va comprar un bon parell de sabates d’hivern a Skoman i un altre parell de més lleugeres per anar per casa. A continuació va cedir a l’impuls d’emportar-se també un parell de botines negres de taló alt que la feien créixer uns quants centímetres.

A més, es va quedar un vestit d’hivern càlid de camussa marró i amb coll de pell.

La compra més extravagant va ser a Twilfit, on va firar-se amb una autèntica col·lecció de calcetes i sostenidors. També era roba bàsica, però al cap de mitja hora d’una incòmoda vacil·lació, es va emportar també un conjunt que considerava «sexy», fins i tot «picant», i que abans mai no hauria ni intentat comprar. Al vespre, quan va emprovar-se el conjunt, va sentir-se espantosament ridícula. El que veia al mirall era una noia de cos magre i tatuat guarnida amb una disfressa grotesca. Va desfer-se d’aquelles peces i les va llençar a les escombraries.

La Mia Bergman, futura doctora en criminologia, va tallar un pastís de formatge que va decorar amb un gelat de gerds. Va servir primer l’Erika Berger i en Mikael Blomkvist, abans de posar unes copes davant d’en Dag Svensson i d’ella mateixa.

La Malou Eriksson s’havia negat categòricament a prendre postres i s’acontentava amb un cafè en una tassa de porcellana florida, retro com una mala cosa.

—Era la vaixella de la meva àvia —va dir la Mia veient com la Malou examinava la tassa.

—La Mia sempre té el cangueli que li trenquin alguna tassa —va dir en Dag Svensson—. Només treu aquest servei quan té convidats d’upa.

La Mia Bergman va somriure.

—Vaig créixer a casa de la meva àvia durant uns quants anys i aquestes tasses són gairebé tot el que me’n queda.

—Jo les trobo realment boniques —va dir la Malou—. Jo, en cosa de vaixelles, tot ho tinc d’Ikea.

A en Mikael se li en fotien, les tasses de cafè florides, i va llançar una mirada sospitosa sobre el plat de pastís de formatge. Va considerar la possibilitat d’afluixar-se d’un trau el cinturó. L’Erika es trobava en el mateix punt de les seves reflexions.

—Ui, no hauria hagut de prendre postres —va dir fent un cop d’ull a la Malou com per excusar-se abans d’agafar la cullereta amb mà ferma.

Aquell sopar representava que era una petita reunió de treball, d’una banda per segellar la seva col·laboració i de l’altra per continuar discutint el muntatge del número monogràfic de Millennium. En Dag Svensson havia proposat espontàniament que es trobessin a fer un mos a casa seva, i la Mia Bergman s’havia agafat aquell pretext per servir el millor pollastre amb salsa agredolça que mai hagués menjat en Mikael. Ho havien regat tot amb un parell d’ampolles d’un vi espanyol de cos i en Dag havia aprofitat les postres per preguntar si hi havia voluntaris per fer una copa de Tullamore Dew. Només l’Erika va cometre la bestiesa de dir que no, i en Dag va treure vasos.

En Dag Svensson i la Mia Bergman vivien en un apartament de dues habitacions a Enskede. Feia uns quants anys que sortien plegats i un any enrere s’havien decidit a instal·lar-se en aquell pis.

Es van trobar tots a les sis de la tarda i, dues hores i mitja més tard, un cop acabades les postres, encara no havien dit ni una sola paraula sobre l’assumpte que era l’autèntic objectiu d’aquell sopar. Per contra, en Mikael havia descobert que li agradaven en Dag Svensson i la Mia Bergman i que es trobava molt de gust en companyia seva.

Va ser l’Erika qui va acabar orientant la conversa cap al tema que se suposava que havien de debatre. La Mia Bergman va anar a buscar una còpia de la seva tesi, que va deixar damunt la taula davant de l’Erika. El títol era com a mínim irònic —Des de Rússia amb amor, al·lusió evident al clàssic 007 d’Ian Fleming. El subtítol ja no ho era tant: Tràfic de dones, crim organitzat i mesures adoptades per les autoritats.

—Convé que distingiu bé entre la meva tesi i el llibre que ha escrit en Dag —va dir ella—. El llibre d’en Dag és la versió d’un agitador que sobretot fica la banya en els qui s’aprofiten del tràfic de dones. La meva tesi, en canvi, està formada per estadístiques, estudis sobre el terreny, textos legals i una anàlisi del comportament de la societat i dels tribunals envers les víctimes.

—És a dir, les noies.

—Sí, i unes noies joves, entre quinze i vint anys en general, classe obrera, nivell d’educació baixet. Són noies que sovint vénen d’un medi familiar desestructurat i no és gens estrany que ja hagin estat víctimes d’abusos d’una manera o d’una altra des de la infantesa. Si han vingut a Suècia, no cal dir que és perquè algú els ha explicat una pila de romanços.

—Els mercaders del sexe.

—Un aspecte de les coses que la meva tesi posa clarament en perspectiva, és la diferència home-dona. No sovinteja gaire que un investigador pugui establir amb tanta nitidesa els rols entre els sexes. Les noies: les bones; els homes: els dolents.

Excepte algunes dones aïllades que s’aprofiten del comerç del sexe, no hi ha cap altra forma de criminalitat en la qual els rols masculí i femení siguin la condició indispensable del delicte. No hi ha tampoc cap altra forma de criminalitat en la qual l’acceptació de la societat sigui tan gran i en la qual es faci tan poc per posar-hi fi.

—Però si ho he entès bé, Suècia disposa, malgrat tot, d’una legislació bastant rigorosa contra el tràfic de dones i el comerç del sexe —va dir l’Erika.

—No em facis riure. Uns quants centenars de noies, no n’hi ha estadístiques exactes, són transportades cada any a Suècia per servir-hi de putes, la qual cosa significa concretament abandonar el seu cos a violacions sistemàtiques. D’ençà que va entrar en vigor la llei sobre el tràfic de dones, només ha estat utilitzada unes quantes vegades per part de la justícia. La primera vegada l’abril de 2003, contra aquella vella mestressa d’un bordell que estava boja i que havia canviat de sexe. I que naturalment va ser absolta.

—Espera’t, jo em creia que l’havien condemnat…

—Com a responsable d’un prostíbul, sí. Però la van descarregar de l’acusació de tràfic de dones. Resulta que les noies que eren les víctimes eren també els testimonis de càrrec, i ja se n’havien tornat als països bàltics. Les autoritats van intentar fer-les comparèixer i la interpol fins i tot les va fer buscar. Però havien desaparegut sense deixar rastre al seu país d’origen i al cap de no sé quants mesos de recerca encara no les havien trobat.

—Bé. I què els va passar?

—Res. El programa de la tele Insider va reprendre la investigació i va enviar un equip a Tallinn. Els repòrters en van tenir prou amb gairebé una tarda per trobar dues de les noies que vivien a casa dels seus pares. La tercera se n’havia anat a viure a Itàlia.

—Altrament dit, la policia de Tallinn no va ser gaire eficaç.

—Després vam obtenir unes quantes condemnes, però globalment sempre per a individus ja implicats en altres crims o que havien estat tan ximples que no hi havia altre remei que enxampar-los. La veritat és que aquesta llei només és per fer bonic. A la pràctica, no es fa servir.

—Ja ho veig.

—El problema és que, en aquest cas, els delictes són la violació greu, sovint combinada amb cops i ferides, també greus, i amenaces de mort, en alguns casos completades amb segrest —va afegir en Dag Svensson—. És el paquet quotidià de moltes d’aquestes noies, a qui han maquillat i vestit amb minifaldilla i que han estat tancades en una torre als afores. Les noies no tenen elecció. O accepten deixar-se follar per un llardós de merda, o corren el risc de ser maltractades i torturades pel seu macarra. No poden fugir: no parlen la llengua, no coneixen ni les lleis ni els reglaments i no saben cap on girar-se. No poden tornar a casa. Una de les primeres mesures és confiscar-los el passaport i, en el cas de la mestressa del bordell, les noies estaven segrestades en un pis.

—Això s’assembla molt a l’esclavatge. Però, guanyen alguna cosa, aquestes noies?

—Sí, sí —va respondre la Mia Bergman—. Per curar les nafres, els donen un trosset del pastís. Treballen una mitjana de dos o tres mesos abans de poder tornar a casa. En general, arrepleguen una bona picossada —20.000 o fins i tot 30.000 corones, la qual cosa, en divises russes, representa una petita fortuna. Dissortadament, cauen també sovint en problemes greus d’alcohol o de drogues i en un tren de vida que fa que es gastin els diners de seguida. Conclusió: el sistema és autosuficient; al cap d’un cert temps vénen altre cop, podríem dir que tornen de bon grat al costat del seu botxí.

—I quina és la xifra anual de negoci d’aquesta activitat? —va preguntar en Mikael.

La Mia Bergman es va girar cap a en Dag Svensson i va reflexionar un moment abans de respondre.

—És molt difícil de donar una resposta correcta a aquesta pregunta. Hem fet càlculs en tots els sentits, però moltes de les nostres xifres acaben sent només estimacions.

—Bé, doncs, a grans trets.

—Aviam, sabem per exemple que la mestressa del bordell, la que va ser condemnada per proxenetisme però absolta del tràfic de dones, va fer venir trenta-cinc dones de l’Est en un parell d’anys. S’estaven aquí en períodes variables: d’unes quantes setmanes a uns quants mesos. En el procés, es va posar en evidència que, durant aquells dos anys, en van treure una mica més de 2 milions de corones. He calculat que una noia s’emporta prop de 60.000 corones al mes, de les quals cal deduir 15.000 per a despeses vàries (desplaçaments, vestits, allotjament, etc). No és una vida de luxe, i sovint es veuen obligades a compartir un pis proporcionat pels traficants. De les 45.000 corones restants, la banda en sostreu entre 20.000 i 30.000. El cap se’n fica la meitat a la butxaca, posem que 15.000, i reparteix l’altra meitat entre els seus empleats: conductor, esbirros i altres. Queden entre 10.000 i 12.000 corones per a la noia.

—Al mes…

—Diguem que una banda disposa de dues o tres noies que penquen. Això vol dir que aporten més de 200.000 corones al mes. Cada banda està constituïda per dues/tres persones que n’han de viure… Aquest és, si fa no fa, el retrat de l’economia de la violació…

—I això afecta unes quantes persones… vull dir tirant llarg?

—Considero que en tot moment hi ha al voltant de cent noies en activitat que són, d’una manera o d’una altra, víctimes del tràfic de dones. Això significa que la xifra de negoci total a Suècia gira cada mes entorn de 6 milions de corones, la qual cosa suma cada any uns 70 milions de corones aproximadament. I només parlem de noies que són víctimes del tràfic de dones.

—Sembla una fotesa, no?

—És una fotesa, en efecte. Amb la particularitat que per arreplegar aquestes quantitats relativament mòdiques, cal que un centenar de noies siguin violades. Això em treu de polleguera.

—Em temo que no ets un investigador del tot objectiu. Però si es necessiten tres individus per una noia, això vol dir que entre cinc-cents i sis-cents homes s’omplen les butxaques d’aquesta manera.

—Probablement menys. Jo diria que una mica més de tres-cents paios.

—Doncs no sembla pas un problema insuperable —va dir l’Erika.

—Nosaltres votem lleis i ens indignem als diaris, però pràcticament ningú no ha xerrat mai amb una prostituta de l’antiga Unió Soviètica i ningú no té ni la més lleugera idea de quina mena de vida tenen.

—Com funciona, tot plegat? Vull dir a la pràctica… Deu ser bastant difícil fer venir de Tallinn una noia de setze anys sense que es noti. Què passa quan arriben? —va preguntar en Mikael.

—Quan vaig començar a investigar sobre aquest assumpte, em creia que es tractava d’una activitat molt ben organitzada, administrada per una espècie de màfia professional que feia passar la frontera les noies amb més o menys elegància.

—I no és així? —va dir la Malou Eriksson.

—El tràfic està organitzat, però m’he sentit, si es pot dir així, profundament decebuda quan m’he adonat que, en realitat, es tracta de diverses bandes, petites i bastant desorganitzades. Oblideu-vos de la roba elegant i del cotxe esportiu: la banda mitjana té dos o tres membres, la meitat són russos o bàltics, i l’altra meitat suecs. El cap, us l’heu d’imaginar d’uns quaranta anys, vestit amb una samarreta imperi, a punt de beure’s una cervesa i rascant-se la panxa enorme, considerat socialment retardat en alguns aspectes i que ha tingut problemes tota la vida.

—Sí que és romàntic, això…

—La seva visió de les dones data de l’edat de pedra. És un violent notori, sovint està borratxo i està disposat a inflar els morros al primer que protesti. Cadascú té el seu rang dins de la banda i, sovint, els seus col·laboradors li tenen força por.

L’entrega dels mobles d’Ikea va arribar tres dies més tard, cap a dos quarts de deu del matí. Dos trossos de bèstia van estrènyer la mà de la rossa Irene Nesser, que parlava amb un accent noruec tot divertit. Després van anar pujant i baixant per un ascensor massa esquifit i es van dedicar a l’acoblament de taules, armaris i llits. Aquells dos ganàpies eren d’una eficàcia temible i semblaven conèixer de memòria la guia de muntatge. La Irene Nesser va baixar al mercat de Söder a comprar plats grecs per emportar-se i els va convidar a dinar.

Els xicots d’Ikea van enllestir la feina cap a les cinc de la tarda i van aplegar i carregar tots els cartons. Quan van haver marxat, la Lisbeth Salander es va treure la perruca i va fer un tomb pel pis tot preguntant-se si s’hi trobaria bé, en aquell nou domicili. La taula de la cuina semblava massa elegant per al seu estil. A l’habitació del costat de la cuina, que donava alhora al rebedor i a la cuina, hi havia instal·lat el menjador-sala d’estar amb els sofàs moderns i un grup de butaques al voltant d’una tauleta baixa davant de la finestra. Estava satisfeta del dormitori, i es va asseure a poc a poc al matalàs per comprovar si era prou còmode.

Va fer un cop d’ull a l’estudi amb vistes sobre les aigües de Saltsjön. Adjudicat, és eficaç. Aquí podré pencar de gust.

Així i tot, no sabia encara exactament en què treballaria i, pel que fa a la resta, se sentia alhora dubitativa i crítica mirant els seus mobles.

Bé, ja anirem veient què donaran de si.

La Lisbeth es va passar la resta del dia desfent paquets i ordenant coses. Es va fer el llit i va endreçar les tovalloles, els llençols i les coixineres a l’armari de la roba. Va obrir les bosses on tenia els vestits nous i els va col·locar als penja-robes.

Malgrat totes aquelles adquisicions, només va omplir una ínfima part de l’espai. Va posar els llums al seu lloc, i les cassoles, la vaixella i els coberts als armaris de la cuina.

Va fer una llambregada perplexa a les parets buides i es va adonar que hauria hagut de comprar pòsters o quadres o andròmines d’aquesta mena. La gent normal tenien aquestes coses a les parets de casa i ella sens dubte també n’hi havia de tenir. Una planta tampoc no hi hauria fet cap mal.

A continuació, va obrir les caixes que havia portat de Lundagatan i va triar llibres, diaris, retalls i documents acumulats en les seves recerques, que sens dubte hauria de llençar. Es va polir generosament les velles samarretes gastades i els mitjons foradats. Tot d’una va topar amb un consolador, encara en el seu paquet original. Va fer una mitja rialla. Era un dels estrafolaris regals d’aniversari de la Mimmi dos anys abans, s’havia oblidat completament que existís i ni tan sols l’havia provat mai. Va decidir que hi hauria de posar remei i va col·locar el consolador dret sobre la seva base a la calaixera prop del llit.

Després es va tornar a posar seriosa. La Mimmi. Sentia una mica de mala consciència. Havia sortit bastant regularment amb la Mimmi durant un any i després la va plantar per en Mikael Blomkvist sense dir-li ni paraula. No havia dit adéu a ningú ni havia anunciat la seva intenció d’abandonar Suècia. No havia fet saber que se n’anava ni havia intercanviat un sol mot amb en Dragan Armansky o les noies de les Evil Fingers, que la devien creure morta. Tret, és clar, que ja l’haguessin oblidat —la Lisbeth mai no havia estat un personatge central del grup.

Era com si els hagués girat l’esquena a tots plegats. De sobte es va adonar que tampoc no havia dit adéu a en George Bland a la Grenada i es va preguntar si encara la devia estar esperant a la platja. Va meditar allò que en Mikael Blomkvist li havia dit sobre l’amistat. Jo no cuido els meus amics. Es va preguntar, doncs, si la Mimmi encara existia, allà, a la ciutat, en algun lloc, i si havia de donar senyals de vida.

Es va passar la major part del vespre i un bon tros de la nit triant papers a l’estudi, instal·lant l’ordinador i navegant per internet. Va comprovar com anaven les seves inversions i va descobrir que en aquells moments era més rica que un any endarrere.

Va fer un control de rutina de l’ordinador de l’advocat Nils Erik Bjurman, però no va trobar res d’interessant en el correu i en va treure la conclusió que l’home anava amb peus de plom. No va trobar cap indicació que hagués tingut cap més contacte amb la clínica de Marsella. Semblava fins i tot que en Bjurman havia disminuït la seva activitat, tant la professional com la privada, i que passava el temps vegetant.

Utilitzava rarament el correu electrònic i quan navegava per la xarxa era principalment per visitar pàgines porno.

No es va desconnectar fins a les dues de la nit. Va anar a la seva habitació, es va despullar i va llançar la roba en una cadira. Després se’n va anar al bany. El racó de prop de l’entrada tenia uns miralls raconers que anaven del terra fins al sostre.

Va examinar-se una bona estona. Es va fixar particularment en el seu rostre angulós i oblic, en els seus nous pits i en el seu gran tatuatge de l’esquena. Era bonic, un llarg drac serpentejant de color vermell, verd i negre, que començava a l’espatlla i que, a la part final, continuava amb una cua prima per la natja dreta i s’acabava a la cuixa. En el transcurs del seu any de viatges, s’havia deixat créixer els cabells fins a les espatlles, però la darrera setmana a la Grenada va agafar d’una revolada les tisores i se’ls va tallar ben curts. Encara treien punxa per totes bandes.

Tot d’una va sentir que un canvi fonamental havia tingut lloc o s’estava produint en la seva vida. Potser era el perill de quan es disposa de cop de molts milions i ja no s’està obligat a pensar gens ni mica en els diners. Potser era també el món adult, que acabava contaminant-la. Potser era el fet d’adonar-se que la mort de la seva mare havia posat punt final a la seva infantesa.

En el transcurs dels viatges de l’any anterior, s’havia tret algun dels seus pírcings. A la clínica de Gènova una anella del mugró va quedar abandonada per raons purament mèdiques, lligades a l’operació. Després es va treure l’anella del llavi inferior i, a la Grenada, se’n va treure una altra de subtilment col·locada entre les cuixes —fi feia mal i ja no sabia ben bé per quina raó s’havia fet posar un pírcing en aquell indret.

Tot d’una, va obrir la boca i va descargolar la tija que li travessava la llengua i que portava posada des dels set anys. La va deixar en un bol a la prestatgeria del costat de la pica.

Ara la boca li semblava buida. A part d’algunes anelles a l’orella, ja només li quedaven dos pírcings, una anella a la cella dreta i un brillantet al melic.

Quan més tard es va esmunyir sota la funda nòrdica tota nova, va descobrir que el llit que havia comprat era immens i que ella només n’ocupava una petita part de la superfície. Tenia la impressió d’estar estirada a la vora d’un camp de futbol. Es va cargolar la funda al voltant del cos i va rumiar durant una bona estona.