Capítol 4

Dilluns, 10 de gener / Dimarts, 11 de gener

La Lisbeth Salander va aterrar a l’aeroport d’Estocolm a dos quarts de set del matí. Feia vint-i-sis hores que viatjava, nou de les quals les havia passades al Grantly Adams Airport de Barbados, on British Airways s’havia negat a deixar enlairar l’avió sense haver neutralitzat primer una amenaça terrorista i haver aïllat un passatger sospitós d’aspecte àrab per tal d’interrogar-lo. A Londres va perdre la correspondència amb l’últim vol cap a Suècia, i es va haver d’esperar unes quantes hores abans que li trobessin una plaça en el primer vol del matí.

La Lisbeth se sentia com un sac de bananes que algú s’hagués oblidat sota el sol durant tota una tarda. Duia una sola bossa de mà, amb el seu PowerBook, el llibre Dimensions… i una mica de roba atapeïda. Va passar per la porta verda de la duana sense que li demanessin res. Quan es va aturar el microbús, l’esperaven el fang de la neu i una temperatura de prop de zero graus.

Va dubtar un moment. Tota la seva vida, i per culpa de restriccions materials evidents, havia escollit sempre l’alternativa més barata, i encara li costava de fer-se a la idea que disposava de gairebé 3 mil milions de corones que havia robat amb astúcia utilitzant alhora internet i una bona estafa a l’antiga. En va tenir prou amb un minut per rebutjar la regla general, i va fer un senyal a un taxi. Va donar la seva adreça de Lundagatan i es va adormir gairebé de seguida al seient del darrere.

Quan el taxi es va deturar a Lundagatan i el conductor la va despertar, es va adonar que havia donat malament l’adreça. Va rectificar, doncs, i va demanar-li que continués fins a Götgatsbacken. Va pagar en dòlars americans deixant una generosa propina i va renegar quan va ficar el peu dins un toll d’aigua del voral.

Anava amb texans, una samarreta de màniga curta i un vestit lleuger. Als peus hi duia sandàlies i mitjons llargs primets. Va fer tentines fins al petit supermercat de la cantonada, on va comprar xampú, pasta de dents, sabó, mató, llet, formatge, ous, pa, kanelbullens ^[1] congelats, cafè, bossetes de te, cogombrets, pomes, un paquet gegant de Billys Pan Pizza i un cartó de Marlboro Light. Va pagar amb targeta Visa.

Quan va sortir al carrer, va dubtar sobre el camí que havia d’agafar. Podia triar entre Svartensgatan, on ja es trobava, o bé Hökensgatan, més avall, cap a Slussen.

L’inconvenient de Hökensgatan era que passaria just per davant de la porta de la redacció de Millennium, i que corria el risc de topar-hi amb en Mikael Blomkvist. Va acabar dient-se que no estava disposada a fer marrada només per evitar en Mikael.

Així és que es va dirigir cap a Slussen, tot i que havia de fer una mica de volta, i va girar a la dreta per Hökensgatan fins a la plaça de Mosebacke. Va passar per davant de l’estàtua de les Germanes davant el teatre Södra i va arribar a Fiskaregatan per l’escala. Allà es va aturar i va contemplar tota pensativa un edifici.

No aconseguia convence’s de debò que allò fos «casa seva».

Va mirar al voltant. En tots els sentits del terme, es tractava d’un racó aïllat al bell mig de Södermalm. No era cap gran artèria de circulació, i això li semblava perfecte. D’allà estant es veia de seguida qualsevol persona que passés pels voltants. Devia ser un lloc apreciat per a les passejades de l’estiu, però a l’hivern només hi havia gent que tenia un motiu o altre per trobar-se en aquell barri. Cap gat a la vista —i sobretot ningú que ella reconegués i que, per tant, també l’hauria pogut reconèixer a ella. Es va veure obligada a deixar la bossa del supermercat en el fang de la neu per poder treure la clau. Va agafar l’ascensor fins a l’últim pis i va obrir la porta amb el rètol de «V. Kulla».

L’any anterior, una de les primeres mesures que va prendre quan es va trobar en possessió d’una confortable morterada de diners, que la convertia en econòmicament independent per a la resta de la seva vida (o almenys el temps que es pot imaginar de viure amb gairebé 3 mil milions de corones), va ser buscar-se un altre pis. Els assumptes immobiliaris van ser una experiència nova per a ella.

Abans, mai de la vida no havia invertit diners en res que fos més important que els objectes utilitaris que podia pagar en espècie o mitjançant un crèdit raonable. Els dos grans dèbits de la seva comptabilitat havien estat el material informàtic i la seva Kawasaki de petita cilindrada, comprada per 7.000 corones —una ganga inesperada. N’havia anat comprant peces separades per un preu gairebé idèntic i s’havia passat uns quants mesos desmuntant i apariant ella mateixa la moto.

Hauria preferit un cotxe, però havia dubtat de comprar-se’n un perquè no sabia ben bé com el podria finançar.

Un pis, en canvi —ja ho havia comprès—, era un assumpte d’una envergadura ben diferent. Va començar llegint anuncis de pisos en venda al web de Dagens Nyheter. Una autèntica ciència a part, com no va trigar pas gaire a descobrir.

Va rascar-se el cap i va intentar trucar per a alguns petits anuncis a l’atzar, però no sabia què demanar i molt aviat es va sentir tan ridícula que va haver d’interrompre l’exercici. A continuació, el primer diumenge de gener, es va llançar a visitar pisos en venda. L’un estava situat a Vindragarvagen, per damunt de Reimersholme, i l’altre a Heleneborgsgatan, a prop de Horntull. El de Reimersholme tenia quatre habitacions, era clar i espaiós i oferia vistes a Långholmen i Essingen.

Li va semblar que s’hi podia trobar bé. El pis de Heleneborgsgatan, en canvi, era un reducte sòrdid amb vistes a l’edifici del davant.

El problema era que ella no sabia com volia viure, a què s’havia d’assemblar el seu allotjament i què era el que havia d’exigir del seu domicili en tant que usuària.

Mai abans s’havia plantejat que pogués tenir alguna cosa més que els quaranta-nou metres quadrats de Lundagatan, on havia passat la infantesa i l’usdefruit dels quals li havia recaigut amb la majoria d’edat, gràcies al seu tutor Holger Palmgren. De manera que es va instal·lar al sofà ple de boletes del seu despatx-sala d’estar per reflexionar.

El pis de Lundagatan estava situat al fons d’un pati, i era molt petit i poc còmode. Des de la finestra de la seva habitació, veia un mur cec de l’edifici del costat. La finestra de la cuina donava als darreres de l’edifici principal i sobre la rampa del soterrani. Des del menjador, veia un fanal i unes quantes branques d’un bedoll.

La primera exigència, doncs, era que el seu nou allotjament tingués bones vistes.

Li agradaven les terrasses i sempre havia envejat els veïns més afavorits dels pisos més alts de l’immoble, que passaven els dies càlids de l’estiu amb una cervesa fresca a l’ombra d’un tendal a la seva terrasseta. Així és que la segona exigència va ser que el seu nou allotjament disposés de terrassa.

I com havia de ser, aquest pis? Pensava en el d’en Mikael Blomkvist —seixanta-cinc metres quadrats en una sola peça, en un loft de Bellmansgatan amb vistes sobre l’ajuntament i Slussen. S’hi havia sentit bé, a casa seva. Ella volia un pis agradable, fàcil de moblar i fàcil de mantenir. Aquest va ser el tercer punt de la seva llista d’exigències.

Feia anys que vivia amb estretors. La seva cuina feia deu metres quadrats i amb prou feines hi arribava a entaforar una tauleta i un parell de cadires. El menjador en feia vint, el dormitori dotze. La seva quarta exigència va ser que el seu nou allotjament fos espaiós i ben proveït d’armaris de paret. Volia una autèntica habitació per treballar i un gran dormitori on pogués estirar-se bé.

El bany actual era un reducte sense finestra amb un terra gris de ciment, una petita banyera antiga i un revestiment de plàstic a la paret que sempre estava descolorit per més hores que el freguessis. Volia ceràmica i una gran banyera. Volia la seva pròpia rentadora al pis, i no haver d’utilitzar una màquina comuna per a tots els llogaters en un soterrani humit. Volia que el seu bany fes bona olor i que pogués airejar-lo.

Així és que es va connectar a internet per buscar agències immobiliàries.

L’endemà, va llevar-se ben d’hora i se’n va anar a l’agència Nobel, que tenia fama de ser la millor agència immobiliària d’Estocolm. Portava els seus texans negres esmolats, unes botines i la seva caçadora de cuiro negre. Va acostar-se al taulell i va mirar distretament una dona rossa d’uns trenta anys que estava entretinguda posant al dia el web de l’agència i carregant-hi unes fotografies de pisos. Finalment, la va atendre un home rabassut d’una quarantena d’anys, de cabells fins i pèl-rojos.

La Lisbeth li va preguntar quin estoc de pisos tenien i ell se la va mirar estupefacte un moment abans d’adoptar un to paternal i burleta.

—Així, doncs, senyoreta, ja ho saben els seus pares, que se’n vol anar del niu?

La Lisbeth Salander se’l va mirar en silenci amb els seus ullassos fins que l’home va acabar de fer la rialleta.

—Necessito un pis —va precisar.

Ell es va escurar la gola i va llançar un breu esguard a la seva companya.

—Molt bé. I en què havia pensat?

—Vull un pis a Söder. Ha de tenir terrassa i vistes a l’aigua, quatre habitacions com a mínim i un bany amb finestra i prou espai per a una rentadora. I necessitaré un lloc que pugui tancar amb clau per desar-hi la moto.

La dona de l’ordinador va interrompre la feina i va girar el cap per poder repassar la Lisbeth amb curiositat.

—La moto? —va preguntar l’home dels cabells fins.

La Lisbeth Salander va fer que sí amb el cap calmosament.

—Li puc preguntar… d’això…, com es diu vostè?

La Lisbeth Salander es va presentar. Després li va fer a ell la mateixa pregunta i l’home es va presentar com a Joakim Persson.

—Bé, és que… és una mica car això de comprar un pis aquí, a Estocolm…

La Lisbeth se’l va mirar amb un silenci pacient. Va preguntar quins pisos li podia oferir i va fer-li saber que la seva precisió respecte del cost era supèrflua i sense cap interès.

—En què treballa…?

La Lisbeth va reflexionar un moment. Formalment, ella era el seu propi patró. A la pràctica, només treballava per a en Dragan Armansky i Milton Security, però aquesta feina havia estat molt irregular en el transcurs de l’any passat i ara feia tres mesos que no havia dut a terme cap missió per a ell.

—Ara mateix no faig res de particular —va respondre honestament.

—Ja, sí, sí… estudiant, suposo.

—No, no sóc estudiant.

En Joakim Persson va desplaçar-se cap al seu costat del taulell i va posar amablement el braç per damunt de les espatlles de la Lisbeth. Després va riure per sota el nas mentre l’anava guiant a poc a poc cap a la porta.

—I tant que sí, senyoreta, la rebrem amb molt de gust d’aquí a uns quants anys, però llavors caldrà que porti uns quants diners més dels que té a la guardiola. Aquí, amb els calés que té ara, no n’hi ha prou, sap? —va pessigar-li la galta amb bonhomia—. Llavors no dubti a tornar-nos a visitar, i mirarem de trobar-li alguna cosa ben simpàtica.

La Lisbeth Salander es va quedar palplantada al carrer davant l’agència Nobel uns quants minuts. Es preguntava interiorment què pensaria en Joakim Persson si tirés un còctel Molotov al seu aparador. Després se’n va anar cap a casa i va connectar el seu PowerBook.

Li van caldre deu minuts per piratejar la xarxa interna de l’agència Nobel amb l’ajuda dels codis d’accés que havia vist distretament quan la senyora de darrere del taulell s’havia connectat abans de començar a carregar les fotografies. I li van caldre tres minuts més per adonar-se que l’ordinador amb què treballava la dona era també el servidor de l’empresa —mira que n’arriben a ser d’imbècils!— i encara tres més per tenir accés als catorze ordinadors que constituïen la xarxa. En poc més d’un parell d’hores, va escodrinyar la comptabilitat d’en Joakim Persson i va comprovar que havia defraudat a Hisenda prop de 750.000 corones els dos últims anys.

Va copiar tots els fitxers indispensables i els va lligar en un paquet coherent que va enviar per correu electrònic al Tresor Públic des d’una adreça electrònica anònima d’un proveïdor d’accés als Estats Units. Enllestida la feina, va fer fora en Joakim Persson dels seus pensaments.

Va dedicar la resta del dia a recórrer les ofertes de pisos interessants de l’agència Nobel. L’objecte més car era un petit castell al costat de Mariefred, on no tenia cap ganes d’instal·lar-se. Només per fer-los la punyeta, va triar el segon objecte més car entre les ofertes de l’agència, un pis grandiós a Fiskaregatan, a prop de Mosebacke Torg.

Va passar una bona estona mirant-se les fotografies i examinant els plànols.

Finalment, va poder constatar que el pis de Fiskaregatan complia perfectament totes les exigències de la seva llista. L’antic propietari era un director d’ABB que havia desaparegut de l’escena després d’haver-se concedit un contracte blindat sensacional i durament criticat de mil milions de corones.

Al vespre, va agafar el telèfon per parlar amb en Jerem MacMillan, un dels associats del gabinet d’advocats MacMillan & Marks de Gibraltar. Ja havia tingut altres tractes amb MacMillan. Va ser ell qui, a canvi d’una generosa retribució, li va muntar un cert nombre de societats pantalla. Aquestes societats eren titulars de comptes bancaris que administraven la fortuna que havia pispat un any abans al financer Hans-Erik Wennerström.

Va sol·licitar novament els serveis de MacMillan. Aquest cop, li va demanar que actués per compte de la seva societat Wasp Enterprises i que iniciés converses amb l’agència Nobel per a l’adquisició d’aquell pis tan coquetó del carrer Fiskaregatan, prop de Mosebacke Torg. Els tractes van durar quatre dies, i la nota final va representar una suma que va fer arrufar una cella. Més un cinc per cent de comissió per a MacMillan. Abans del cap de setmana, ja havia traslladat dues caixes de vestits, parament de llit, un matalàs i alguns estris de cuina. Tot seguit va viure al pis —almenys dormir sobre un matalàs— tres setmanes, durant les quals va dedicar a buscar clíniques de cirurgia estètica, a completar alguns assumptes administratius en curs (entre els quals una conversa nocturna amb un tal advocat Nils Bjurman) i a avançar unes quantes despeses fixes, impostos, electricitat, etc.

A continuació, va comprar el bitllet per anar-se’n a la clínica d’Itàlia. Un cop enllestida l’operació i després d’haver sortit de la clínica, va llogar una habitació d’hotel a Roma per reflexionar sobre què faria aleshores. Hauria hagut de tornar a Suècia i posar-se a reorganitzar la seva vida, però, per diverses raons, només de pensar en Estocolm ja li venien nàusees.

No tenia cap professió autèntica. Li semblava que no tenia futur a Milton Security i no pas per culpa d’en Dragan Armansky. Ell hauria volgut que ella formés part dels empleats permanents i es convertís en un element motor de l’empresa, però amb vint-i-cinc anys encara no tenia cap formació i no tenia ganes de descobrir, quan en tingués cinquanta, que continuava passant l’estona fent investigacions sobre cràpules del món dels directors generals. Era un passatemps divertit —no la vocació d’una vida.

Una de les raons de la seva recança de tornar a Estocolm es deia també Mikael Blomkvist. A Estocolm, tenia moltes possibilitats de topar-se amb el Kalle Blomkvist dels pebrots i ara com ara era una de les últimes coses que desitjava. Ell l’havia ferit, tot i que ella tenia l’honestedat de reconèixer que ho havia fet sense voler.

No podia sinó retreure’s a si mateixa el fet d’haver-se’n enamorat. Només que la paraula «enamorada» era una contradicció pel que feia a aquella bleda de la Lisbeth Salander dels pebrots, un metre cinquanta d’alçada i una aparença física que despertava forçosament comentaris, sense oblidar un bagatge social que la transformava en una mona allà on ella es mostrés.

En Mikael Blomkvist era un faldiller ben conegut. En el millor dels casos, ella era un divertiment simpàtic, acollit per compassió en un moment en què ell la va necessitar i en què no va trobar res de millor, però ell ràpidament hauria canviat de llit per anar-se’n amb una companyia més entretinguda. Ella no tenia cap possibilitat en aquest terreny i es va maleir d’haver abaixat la guàrdia i d’haver-se deixat abordar. Com podia haver-se imaginat una altra cosa?

Quan va recuperar els sentits, va tallar qualsevol contacte amb ell. Va ser dolorós, però es va blindar. El darrer cop que el va veure va ser a l’estació de metro de Gamla Stan; ella era a l’andana i ell en un vagó en direcció cap al centre de la ciutat. Se’l va estar mirant tot un minut i va decidir que ja no guardaria cap mena de sentiment per ell, perquè allò equivaldria a dessagnar-se fins a morir. «Que et bombin!». Ell la va veure just en el moment que es tancaven les portes i se la va mirar de fit a fit fins que ella va girar cua i se’n va anar quan el metro ja arrencava.

No podia entendre per què ell s’havia entestat a voler mantenir-hi el contacte i a enviar-li missatges, com si ella fos per a ell un collons de projecte social. Li feia ràbia constatar que ell no semblava adonar-se que, cada vegada que li enviava un correu electrònic —que ella suprimia sense llegir—, ella tenia la impressió que el cor se li trencava.

No, Estocolm no l’atreia gens ni mica. A part del patró de Milton Security, d’alguns antics companys de llit i de les noies de l’exgrup de rock de les Evil Fingers, amb qui mantenia una amistat superficial i es prenia una cervesa al Molí un cop al mes, no coneixia pràcticament ningú a la seva ciutat natal.

L’única persona per qui sentia un respecte empipador era en Dragan Armansky.

Se li feia difícil definir els seus sentiments per ell. Sempre s’havia sentit vagament confús; d’experimentar una atracció tan poc còmoda. Si no hagués estat casat, i hagués estat una mica més jove i una mica menys conservador en la seva manera de concebre la vida, ella s’hauria pogut plantejar de fer un pensament.

Finalment, va treure l’agenda i va obrir l’apartat de l’atles. Mai no havia estat a Austràlia ni a l’Àfrica. Havia vist les piràmides o Angkor Vat en imatges, però mai de debò. Mai no havia agafat tampoc l’Star Ferry entre Kowloon i Victoria a Hong-Kong, mai no s’havia banyat a les Antilles, mai no havia estat a cap platja tailandesa. Deixant de banda uns quants viatges ràpids per feina, als països bàltics i als altres països nòrdics, i evidentment a Zuric i a Londres, pràcticament no havia sortit de Suècia en tota la seva vida. En realitat, ben rarament havia sortit d’Estocolm.

És que no tenia els mitjans per fer-ho.

A l’hotel, a Roma, es va atansar a la finestra per contemplar la via Garibaldi.

Roma era una ciutat que s’assemblava a un munt de ruïnes. Després es va decidir, es va vestir i va baixar a la recepció per demanar si hi havia una agència de viatges a la vora. Allí va comprar un viatge d’anada a Tel Aviv i es va passar els dies següents passejant rel vell Jerusalem, mirant la mesquita Al-Aqsa i el mur de les Lamentacions. Amb desconfiança, va contemplar els soldats armats fins a les dents per tots els racons dels carrers: tot seguit va agafar un vol cap a Bangkok, per continuar d’aquesta manera fins a arribar a final d’any.

Només li quedava una cosa important a fer. Se’n va anar a Gibraltar, per veure qui era l’home a qui havia confiat la gestió dels seus diners i comprovar que feia bé la seva feina.

Girar la clau d’aquell pis que era propietat seva va ser una sensació tota estranya.

Va deixar la bossa de les provisions i la de viatge al rebedor i va teclejar ràpidament el codi de quatre xifres que tallava l’alarma electrònica. Es va treure els vestits molls els va deixar caure per terra. Tota nua, va fer un pel tomb per la cuina, va connectar la nevera i va desar tot que havia comprat, abans d’anar-se’n a visitar el lavabo. Va passar els deu minuts següents sota la dutxa. Es va fer un àpat de poma tallada i d’una Billys Pan Pizza que va escalfar al microones. Va obrir una de les caixes de mudes i hi va trobar un coixí, llençols i una manta amb l’olor, sospito, d’haver-se passat tot un any tancada allà dins. Va fer-se llit damunt d’un matalàs a terra a l’habitació del costat de la cuina.

Va trigar deu segons a adormir-se després d’haver reposat el cap sobre el coixí, va dormir gairebé dotze hores d’una sola tirada i es va despertar poc abans de la mitjanit. Es va llevar, es va fer cafè i es va cobrir amb una manta, va emportar-se el coixí davant d’una de les finestres i es va instal·lar amb un cigarret per mirar el parc de Djurgården i badia de Saltsjön. Les llums la fascinaven. En la foscor, reflexionar sobre la seva vida.

L’endemà de la tornada, l’agenda de la Lisbeth Salander es va omplir fins dalt.

Va tancar la porta del pis a les set del matí. Abans d’abandonar la planta, va obrir una finestra de ventilació a la caixa d’escala i va penjar-hi una còpia de la clau amb un filet prim de coure que va lligar darrere d’un desguàs. Escaldada per experiències precedents havia comprès la utilitat de tenir sempre a l’abast una còpia de la clau.

Feia un fred que pelava. Duia uns vells texans gastats, estripats a la part del cul per sota la butxaca, que li deixaven entreveure les calces blaves. S’havia posat una samarreta i un jersei de coll alt calorós, la costura del qual començava afluixar-se pel coll. Havia tret la seva vella caçadora de cuir esmolat, amb reblons a les espatlles. Va comprovar que seria millor que la deixés a un modista perquè li arreglés el folre esquinçat i quasi inexistent de les butxaques. Duia mitjons gruixuts i sabates grosses. Globalment, tenia calor.

Va agafar Sankt Paulsgatan per anar-se’n al barri de Zinkensdamm i a la seva antiga adreça de Lundagatan. Va començar comprovant que la Kawasaki continuava al seu lloc al soterrani. Per obrir la porta del seu antic pis, va haver d’empènyer una pila enorme de correu publicitari.

Abans de marxar de Suècia un any abans, havia estat dubtant sobre què n’hauria de fer, d’aquell pis, i la solució més simple havia estat el sistema de les deduccions automàtiques per pagar totes les despeses fixes. Hi tenia encara mobles, llastimosament amuntegats en contenidors d’escombraries, tasses mig escantellades, dos vells ordinadors i una pila de papers. Però no tenia res de valor.

Va anar a buscar una bossa d’escombraries negra a la cuina i va passar-se cinc minuts destriant la publicitat de la correspondència. La major part d’aquell poti-poti va anar a parar directament a les escombraries. Havia rebut unes quantes cartes personals del tipus extracte bancari, certificats d’ingressos de Milton Security per al fisc o propaganda camuflada. Un avantatge de la tutela era que mai no s’havia vist obligada a ocupar-se de la paperassa dels impostos —aquesta brillava per la seva absència. A part d’això, i en tot un any sencer, només havia rebut tres cartes a nom seu.

La primera era d’una advocada, Greta Molander, que havia estat l’administradora ad hoc legal de la seva mare. La carta li notificava breument que l’inventari de la successió de la seva mare s’havia acabat i que la Lisbeth Salander i la seva germana Camilla Salander heretaven 9.312 corones cadascuna. Havien fet una transferència per aquesta quantitat al compte bancari de la senyoreta Salander; seria tan amable d’acusar-ne recepció? La Lisbeth es va ficar la carta a la butxaca interior de la caçadora.

La segona carta era de la senyora Mikaelsson, directora de la casa de salut d’Äppelviken, que la informava amablement que continuaven tenint una capsa amb les possessions de la seva mare —seria tan amable de posar-se en contacte amb Äppelviken per donar-nos instruccions? La directora acabava anunciant que, si no tenien notícies de la Lisbeth o de la seva germana (de la qual no tenien l’adreça) abans de final d’any, llençarien els objectes. Va mirar l’encapçalament de la carta, datada del mes de juny, i va obrir el mòbil. Es va haver d’esperar que li passessin l’interlocutor adequat i es va assabentar que encara no havien llençat la capsa. Va excusar-se per no haver donat senyals de vida abans i va prometre que passaria a recollir les coses a partir de l’endemà.

La tercera carta personal era d’en Mikael Blomkvist. Va rumiar-s’ho una mica, però va decidir que continuaria fent-li massa mal si l’obria, de manera que la va llençar a les escombraries.

Va ataconar en una capsa uns quants objectes i bagatel·les que volia conservar, i va agafar un taxi cap a Fiskaregatan. Va pujar un minut al pis per maquillar-se, posar-se unes ulleres i una perruca rossa de mitja cabellera i ficar-se a la bossa un passaport noruec a nom d’Irene Nesser. Va mirar-se al mirall i va constatar que, si bé la Irene Nesser s’assemblava una mica a la Lisbeth Salander, tanmateix es tractava d’una dona totalment diferent.

Després d’haver dinat ràpidament una barreta de pa amb brie i un cafè amb llet a l’Edèn, a Götgatan, se’n va anar a l’agència de lloguer de vehicles de Ringvägen, on la Irene Nesser va llogar un Nissan Micra. Després va treure el cap pels magatzems Ikea de Kungens Kurva, on va passar-se tres hores recorrent tot el conjunt de la botiga i anotant les referències de tot el que necessitava. Va prendre unes quantes decisions molt ràpides.

Va comprar dos sofàs amb una funda de color de sorra, cinc butaques d’estructura flexible, dos vetlladors complementaris de bedoll envernissat, una taula baixa i unes quantes tauletes complementàries. Va encarregar dues combinacions de prestatges i dos mobles de llibreria, un de televisió i un armari amb portes.

Va completar-ho amb un altre armari de tres portes i una combinació formada per un moble raconer i dues petites calaixeres que hi feien joc.

Es va passar una bona estona triant un llit que al final es va endur amb matalàs i accessoris. Per precaució, va comprar també un llit per a l’habitació de convidats.

No és que esperés realment de tenir-ne algun dia, però ja que tenia una habitació de convidats, bé havia de moblar-la.

El bany del seu pis nou ja estava completament equipat amb un armari de lavabo, armariets per a les tovalloles i una rentadora de segona mà. Va limitar-se, doncs, a comprar un cove baratet per a la roba bruta.

Per contra, necessitava moltíssim els mobles de cuina. Després d’uns certs dubtes, va concretar la seva elecció en una taula de roure massís amb el tauler de vidre trempat, més quatre cadires de colors vius.

També necessitava mobles per a l’estudi i va mirar-se amb un pam de boca oberta alguns «espais de treball» formidables, amb distribucions enginyoses dels prestatges per a la unitat central i el teclat. Però va fer que no amb el cap i va encarregar un escriptori completament normal a base de taulers de partícules i aplacat amb faig, corbat i amb cantoneres rodones, així com un armari de la mateixa sèrie. Es va donar temps per triar la cadira —en la qual segur que hauria de passar moltes hores— i va acabar optant per una de les butaques giratòries de preu més alt.

Per acabar, va fer un tomb i va comprar un estoc considerable de llençols, coixineres, tovalloles, fundes nòrdiques, mantes, un kit d’instal·lació que comprenia coberts de tota mena, vaixella i cassoles, talladors de cuina, als quals va afegir tres grans catifes, uns quants llums de taula i una gran quantitat de material d’oficina en forma d’arxivadors, papereres, capses i altres.

Acabat tot el recorregut, va passar a la caixa amb la llista. Va pagar amb la targeta a nom de Wasp Enterprises i va ensenyar el passaport de la Irene Nesser per confirmar la seva identitat. Va pagar també per avançat el lliurament i la instal·lació. El compte pujava una mica més de 90.000 corones.

A les cinc de la tarda ja havia tornat a Söder i havia tingut temps de fer una escapada a Axelssons Ràdio Televisió, on va comprar un televisor de divuit polzades i un radiocasset. Poc abans de tancar, va entrar en una botiga de Hornsgatan i va comprar una aspiradora. A Mariahallen, va adquirir un raspall per fregar, sabó negre, una galleda, detergent, raspalls de dents i un bon paquet de rotllos de paper de vàter.

Va acabar esgotada d’aquell dia de compres tan esbojarrat. Va carregar les darreres coses al Nissan Micra de lloguer i se’n va anar cap a Hornsgatan per poder-se aclofar al primer pis del cafè Java. Va arreplegar un diari del vespre de la taula del costat i va constatar que el partit socialdemòcrata continuava sent majoritari en el Govern, i que no semblava que hagués passat res d’una importància capital al país durant la seva absència.

Va tornar al pis cap a les vuit del vespre. Aprofitant la foscor, va descarregar el cotxe i ho va pujar tot a la casa a nom de «V. Kulla». Va deixar-ho tot de qualsevol manera al rebedor i va passar-se mitja hora buscant un lloc on poder aparcar el cotxe de lloguer en algun carreró. Un cop a casa una altra vegada, va preparar-se un bany i va estar-se una hora dins la banyera d’hidromassatge, on haurien pogut cabre almenys tres persones sense empentes. Va pensar un moment en en Mikael Blomkvist. Abans de veure la seva carta del matí, feia mesos que havia deixat de pensar-hi. Va preguntar-se si devia ser a casa seva i si l’Erika Berger potser li feia companyia.

Al cap d’una estona, va respirar fondo, va inclinar el cap i va enfonsar el rostre sota l’aigua. Va posar-se les mans sobre els pits, va pessigar-se ben fort els mugrons i va retenir la respiració uns quants minuts fins que els pulmons van començar a fer-li molt de mal.

L’Erika Berger, directora de Millennium, va mirar ostensiblement el rellotge quan en Mikael Blomkvist va arribar amb quasi un quart d’hora de retard a la sacrosanta reunió de planificació del segon dimarts de cada mes, en el transcurs de la qual s’establien les grans línies del programa editorial i es prenien les decisions a llarg termini.

En Mikael va excusar-se d’haver arribat tard i va barbotejar una explicació que ningú no va sentir o que en tot cas ningú ja no recordaria. A més de l’Erika, eren presents a la reunió la secretària de redacció Malou Eriksson, l’associat i director d’imatge i disseny Christer Malm, la periodista Monika Nilsson i els empleats a temps parcial Lottie Karim i Henry Cortez. Tots estaven interessats a participar en les reunions dels dimarts, en què el punt fonamental de l’ordre del dia era la planificació del número següent. En Mikael Blomkvist va veure de seguida que no hi havia la noia seductora en pràctiques, però que en canvi era present a la taula de reunions una cara totalment desconeguda, quan molt rarament es deixava a algú de fora assistir a la planificació de Millennium.

—Us presento en Dag Svensson —va dir l’Erika Berger—. Comprarem un dels seus textos.

En Mikael Blomkvist va fer que sí amb el cap i li va estrènyer la mà. Ros i amb els ulls blaus, en Dag Svensson portava els cabells tallats molt curts i una barba de tres dies. D’una trentena d’anys, traspuava una condició física sòlida i sana.

—Com cada any, traurem un o dos números monogràfics —va prosseguir l’Erika—. Voldria que toquéssim aquest tema en el número de maig. La impremta està reservada per al 27 d’abril. Això ens dóna tres mesos de coll per fer la producció dels textos.

—I de quin tema es tracta? —va preguntar en Mikael.

—En Dag Svensson em va venir a veure la setmana passada amb l’esbós del tema. I jo li vaig demanar que vingués a aquesta reunió. Tu l’explicaràs millor que jo —va dir l’Erika girant-se cap a en Dag.

—El tràfic de dones —va dir en Dag Svensson—. És a dir, l’explotació sexual de les dones. En aquest cas principalment originàries dels països bàltics i de l’Europa de l’Est. En poques paraules, estic escrivint un llibre sobre aquesta qüestió i per això em vaig posar en contacte amb l’Erika, ja que vosaltres també funcioneu com a casa editorial.

Tothom va trobar la darrera frase força curiosa. En realitat, les edicions Millennium només havien publicat fins aleshores un sol llibre, en aquest cas el totxo d’un any enrere d’en Mikael Blomkvist sobre l’imperi financer del milionari Wennerström. El llibre anava per la sisena edició a Suècia i també havia estat publicat en noruec, en alemany i en anglès, i s’estava traduint al francès. Aquest èxit comercial els semblava força incomprensible, tenint en compte que la història ja era molt coneguda i que havia estat desvelada per un gran nombre de diaris.

—La nostra producció de llibres no és gaire consistent —va dir en Mikael amb prudència.

En Dag Svensson va esbossar un somriure.

—Ja ho sé. Però així i tot sou una casa editorial.

—N’hi ha de més importants —va constatar en Mikael.

—Sens dubte —va dir l’Erika Berger—. Però fa un any que discutim si ens acabem de llançar de debò en el món de l’edició. N’hem parlat en dos consells d’administració i tothom ho veia bé. La idea consisteix en una política d’edició limitada a tres o quatre llibres l’any, que en línies generals no seran més que reportatges sobre diferents temes. O, dit d’una altra manera, productes periodístics típics. El llibre d’en Dag s’inscriu perfectament en aquesta òptica.

—Tràfic de dones —va dir en Mikael Blomkvist—. Explica’t.

—Fa quatre anys que treballo en aquest tema. Qui m’hi va iniciar, per dir-ho així, va ser la meva companya. Es diu Mia Bergman, és criminòloga i fa el seu treball de recerca en aquesta matèria. Ha treballat al consell de la Prevenció Criminal i ha fet una investigació sobre la legislació relativa al comerç del sexe.

—La conec —va intervenir la Malou Eriksson—. La vaig entrevistar fa un parell d’anys quan va treure un informe comparatiu sobre el tractament dels homes i les dones en un tribunal.

En Dag Svensson va fer que sí amb el cap i va somriure.

—Sí, és cert que es va parlar bé d’aquest informe —va dir—. Ara fa cinc o sis anys que investiga sobre el tràfic de persones. Per això ens vam conèixer. Jo treballava sobre el comerç del sexe via internet i em van aconsellar que m’hi adrecés. En definitiva, ens vam posar a pencar plegats, jo com a periodista i ella com a investigadora, i pel camí ens vam convertir en parella, i ara vivim junts des de fa un any. Ella treballa en el doctorat i presentarà la seva tesi a la primavera. El tema és el tràfic de dones.

—Així, doncs, ella escriu la seva tesi i tu…?

—Jo escric la versió de la tesi per al gran públic, a la qual afegeix el meu treball personal. I també una versió més creu en forma d’article que és la que he passat a l’Erika.

—Entesos, sou un equip. I de què va, la història?

—A grans trets… tenim un Govern que ha aprovat una llei molt dura sobre el comerç del sexe, tenim una policia que vetlla perquè s’apliqui la llei i uns tribunals per jutjar els criminals sexuals (qualifiquem els clients de criminals sexuals perquè comprar serveis sexuals s’ha convertit en un delicte), i tenim uns diaris que escriuen textos moralitzadors i indignats sobre l’assumpte, i tota la pesca. Però, al mateix temps, Suècia és, per habitant, un dels més grans consumidors de prostitutes originàries de Rússia i els països bàltics.

—Pots demostrar-ho?

—No és cap secret. Fins i tot el tema no és gens nou. El que és nou, en canvi, és que hem interrogat una dotzena de Lilja 4-ever^[2]. La majoria, i parlem de noies de quinze a vint anys, viuen enfangades en la misèria social dels països de l’Est i les atreuen cap aquí fent-los dentetes amb diverses promeses de treball, però al capdavall es tornen a trobar en mans d’una màfia del sexe sense cap mena d’escrúpols. Algunes de les experiències que han tingut aquestes noies fan que Lilja 4-ever sembli un divertiment familiar. I no ho dic pas per menystenir la pel·lícula de Moodysson, que és excel·lent. El que vull dir és que aquestes noies han viscut tripijocs que no es poden simplement descriure en una pel·lícula.

—D’acord.

—Aquest és, diguem-ho així, el nucli de la tesi de la Mia. Però no el del meu llibre.

Es va fer el silenci tot al voltant de la taula.

—Mentre la Mia entrevistava les noies, jo, pel meu compte, vaig establir una cartografia dels proveïdors i de la clientela.

En Mikael no coneixia en Dag Svensson, però va sentir tot d’una que aquell xicot era exactament el tipus de periodista que ell apreciava, d’aquells que sabien anar fins al fons de les coses. Per a en Mikael, la regla d’or periodística era que hi hagués sempre un responsable. El dolent.

—I vas trobar coses interessants?

—Sí, estic en condicions de demostrar que un funcionari del Ministeri de Justícia, que va treballar en l’elaboració de la llei sobre el comerç del sexe, ha explotat com a mínim dues noies que van arribar aquí a través de la màfia del sexe. Una de les noies tenia quinze anys.

—Òndia!

—Treballo en aquesta història des de fa tres anys. El llibre presentarà estudis d’exemples de clients. Tinc com a mínim tres membres de la bòfia, un dels quals treballa a la Säpo^[3] i un altre al control de la prostitució. Tinc cinc advocats, un fiscal i un jutge. He enxampat també tres periodistes, un dels quals ha escrit diverses coses sobre el comerç del sexe. En privat s’entrega a deliris de violació amb una puta adolescent de Tallinn… i en aquest cas no es tracta precisament d’un gust sexual compartit. Penso donar-ne els noms. La meva documentació és molt sòlida.

En Mikael Blomkvist va fer un xiulet. Després va parar de somriure.

—Com que ja torno a ser l’editor responsable de la publicació, m’interessa examinar amb lupa aquesta documentació —va dir—. L’última vegada que no vaig controlar bé les meves fonts, em van caure tres mesos de garjola.

—Si accepteu de publicar la meva història, et donaré tota la documentació que vulguis. Però poso una condició per a la venda del tema a Millennium.

—En Dag vol que també li publiquem el llibre —va dir l’Erika Berger.

—Efectivament, vull que el llibre es publiqui. Vull que caigui com una bomba, i ara com ara Millennium és el mitjà més creïble i més impertinent de la ciutat. Em costa d’imaginar que altres editorials gosessin publicar un llibre com aquest.

—Doncs si no hi ha llibre, no hi ha article —va resumir en Mikael.

—Jo trobo que això té sentit —va dir la Malou Eriksson.

—L’article i el llibre són dues coses diferents. En el cas de l’article a la revista, el responsable de la publicació és en Mikael. Pel que fa al llibre, n’és responsable l’autor.

—Ja ho sé —va dir en Dag Svensson—. Això no m’amoïna. En el mateix moment de la publicació del llibre, la Mia presentarà una querella contra tots els que esmento.

—Això armarà un bon sagramental —va dir en Henry Cortez.

—Però només és la meitat de la història —va dir en Dag Svensson—. També m’he dedicat a estudiar les xarxes que fan calés amb aquest comerç. Es tracta realment de crim organitzat.

—I què hi has trobat?

—És en aquest punt que la història esdevé particularment tràgica. La màfia del sexe no és sinó una banda sòrdida d’individus miserables. No sé ben bé què m’esperava quan vaig començar aquesta investigació, però en algun lloc ens han fet creure —o en tot cas m’ho han fet creure a mi— que la «màfia» és una banda de gent distingida del capdamunt de la societat, que circula amb cotxes de luxe. Suposo que algunes pel·lícules americanes que han parlat d’aquest tema han contribuït a elaborar aquesta imatge. El teu cas sobre Wennerström —en Dag va fer un cop d’ull a en Mikael— ha demostrat que pot ser que realment sigui així. Però en Wennerström formava part de les excepcions. El que jo he trobat és una trepa de cretins brutals i sàdics que amb prou feines saben llegir i escriure, i que són uns perfectes imbècils quan es tracta d’organització i d’estratègia. Aquests paios treballen en relació amb grups de bikers i altres cercles una mica més ben estructurats, però globalment els qui porten el comerç del sexe són una colla de rucs.

—Això es desprèn molt clarament del teu article —va dir l’Erika Berger—. Tenim lleis, un cos de policia i una justícia finançats amb milions de corones que han sortit de la butxaca del contribuent i que se suposa que s’ocupen d’aquesta delinqüència lucrativa… i no són capaços d’arribar a enxampar una colla d’imbècils.

—Tot el comerç del sexe no és sinó una única gran violació dels drets humans, i les noies afectades es troben realment tan avall de l’escala social que jurídicament no presenten cap mena d’interès. Elles no voten. A part del vocabulari que necessiten per tancar un tracte, amb prou feines parlen el suec. El 99,99 per cent de tots els crims lligats al comerç del sexe no són mai denunciats a la policia i encara menys arriben davant els tribunals. És, probablement, l’iceberg més gran que hi pot haver en el paisatge de la criminalitat sueca. Imagineu-vos que els atracaments fossin tractats amb tanta ganduleria, i que només se’n perseguís una part microscòpica. He arribat a la conclusió que l’activitat no podria durar ni un dia més, si no fos que la realitat és simplement que la justícia no està interessada a posar-hi fi. Els abusos sexuals a les adolescents de Tallinn i de Riga simplement no són una qüestió prioritària. Una puta és una puta. Això forma part del sistema.

—Sí, és una trista realitat —va dir la Monika Nilsson.

—Així, doncs, què en penseu, d’aquest projecte? —va demanar l’Erika Berger.

—La idea em sembla bé —va dir en Mikael Blomkvist—. De fet, ens mullarem el cul amb un tema com aquest, però ja es tractava d’això quan vam arrencar amb Millennium fa una colla d’anys.

—Per això treballo encara aquí. Amb aquest editor podem fer un salt perillós de tant en tant —va dir la Monika Nilsson.

Tothom va riure, menys en Mikael.

—Sí, en Mikael és ben bé l’únic prou animal per fer-se responsable de la publicació —va dir l’Erika Berger—. Programarem aquest tema per al maig. I el teu llibre sortirà sobre la marxa.

—El llibre està a punt? —va preguntar en Mikael.

—No. En tinc la sinopsi del començament fins al final, però només n’he redactat la meitat. Si esteu d’acord a publicar-lo i em feu una bestreta, m’hi puc dedicar a temps complet. Quasi tota la investigació ja està acabada. Només em queden uns quants petits serrells per completar (de fet solament confirmacions del que ja sé) i cal que conegui els clients que he de fer sortir a la llum.

—Farem com amb el llibre de Wennerström. Mai no he pogut entendre per què els editors normals exigeixen divuit mesos de termini per publicar uns quants centenars de pàgines. Només cal una setmana per compaginar —en Christer Malm va assentir-hi amb el cap— i un parell de setmanes per imprimir. Corregirem les proves al març-abril i ho resumirem en quinze pàgines, que seran les últimes. Necessitem, doncs, l’original tancat el 15 d’abril perquè tinguem prou temps per examinar atentament totes les fonts.

—Com ho hem de fer per al contracte i totes aquestes coses?

L’Erika Berger va arrufar el nas.

—Mai no he redactat cap contracte d’edició fins ara, això vol dir que n’he de parlar amb el nostre advocat. Però et proposo un contracte durant quatre mesos, de febrer a maig, que és el temps que necessites per tancar el projecte. Amb tot, has de saber que nosaltres no proposem retribucions estupendes.

—Ja m’està bé així. Necessito un sou mínim per poder-me concentrar en el llibre a temps complet.

—Si no, la regla és meitat i meitat sobre els ingressos del llibre un cop pagades les despeses. Què te’n sembla?

—Em sembla impecable —va dir en Dag Svensson.

—Així, doncs, passem a repartir la feina —va dir l’Erika Berger—. Malou, et vull com a secretària d’edició d’aquest número monogràfic. Aquesta serà la teva feina principal a partir del mes vinent; treballaràs amb en Dag Svensson en la redacció de l’original. Lottie, això vol dir que tu faràs de secretària de redacció temporal durant el període de març a maig. Passaràs a temps complet i la Malou i en Mikael et faran costat segons les seves disponibilitats.

La Malou Eriksson va fer que sí amb el cap.

—Mikael, m’interessa que siguis l’editor d’aquest llibre —l’Erika va mirar-se en Dag Svensson—. En Mikael no ho vol admetre, però escriu notablement bé i a més a més entén en coses d’investigació. Passarà pel microscopi la paraula més petita del teu llibre. Estic orgullosa que vulguis publicar el llibre amb nosaltres, però sàpigues que tenim problemes bastant particulars a Millennium. Tenim un cert nombre d’enemics que només estan esperant que fiquem els peus a la galleda. Si aixequem el cap i publiquem alguna cosa, cal que sigui impecable al cent per cent. No ens podem permetre res més.

—I jo no voldria pas que fos d’una altra manera.

—Bé. ¿Però estàs disposat a suportar que hi hagi algú que et vagi inundant de crítiques al llarg de tota la primavera?

En Dag Svensson va riure i es va mirar en Mikael.

—Vinga, ja pots començar.

En Mikael va fer que sí amb el cap. L’Erika va continuar:

—Si hem de fer un número monogràfic, necessitem més articles. Mikael, vull que escriguis sobre les finances del comerç del sexe. Quants diners xucla cada any tot això? Qui n’acumula els beneficis i on van a parar els calés? Podem demostrar que una part d’aquests calés va a parar a les arques de l’Estat? Monika, vull que treballis sobre els abusos sexuals en general. Posa’t en contacte amb la gent de SOS-Dones en perill, els estudiosos, els metges i les autoritats. Així, doncs, Monika i Mikael, a més d’en Dag, signareu els articles destacats. Henry, vull una entrevista amb la companya d’en Dag, la Mia Bergman. En Dag, lògicament, no està en condicions de fer-la. Un retrat: qui és, els temes de les seves recerques i quines són les seves conclusions. M’agradaria també que posessis l’accent en alguns casos espigolats d’entre les investigacions de la policia. Christer: fotografies. No sé pas com ho podrem il·lustrar, tot això. Pensa-hi.

—Vet aquí el tema més fàcil d’il·lustrar que es pugui trobar. Colors vius. Cap problema.

—Si se’m permet d’afegir-hi una cosa… —va dir en Dag Svensson—. Alguns policies fan molt bé la seva feina. Potser valdria la pena d’entrevistar-ne un.

—En tens noms? —va preguntar en Henry Cortez.

—I números de telèfon i tot —va respondre en Dag Svensson.

—Perfecte —va dir l’Erika Berger—. El tema del número de maig serà, doncs, el comerç del sexe. Convindria que se’n tragués la conclusió que el tràfic de dones és un veritable atemptat als drets humans i que els criminals que l’organitzen han de ser enxampats i tractats com qualsevol criminal de guerra o qualsevol esquadró de la mort. Vinga, canalla, som-hi!