Capítol 2

Divendres, 17 de desembre

En Nils Erik Bjurman, advocat, cinquanta-cinc anys, va deixar la seva tassa de cafè i va contemplar la gentada que passava per davant del cafè Hedon, a la plaça de Stureplan. Seguia amb els ulls la marea dels vianants sense observar-ne cap en particular.

Pensava en la Lisbeth Salander. Pensava sovint en la Lisbeth Salander.

L’odiava amb una intensitat extrema en el seu registre emocional.

La Lisbeth Salander l’havia esclafat. Mai no oblidaria aquell instant. S’havia apoderat dels comandaments i l’havia humiliat. L’havia maltractat de tal manera que en quedaven uns rastres inesborrables en el seu cos. Més concretament, li ocupaven vint centímetres quadrats a la panxa just al damunt dels seus òrgans sexuals. L’havia encadenat al seu propi llit, l’havia torturat i li havia tatuat un missatge sobre el qual ningú no es podia enganyar i que seria molt difícil d’esborrar:

SÓC UN PORC SÀDIC, UN PERVERTIT I UN VIOLADOR.

Que el contingut del missatge fos perfectament verídic no hi tenia res a veure.

L’odi d’en Bjurman no era pas racional.

La Lisbeth Salander havia estat declarada jurídicament irresponsable per un tribunal de primera instància d’Estocolm. En Bjurman havia estat designat per ser-ne el tutor, la qual cosa la situava en un estat de dependència total respecte d’ell. La primera vegada que es va trobar amb la Lisbeth Salander, ell havia començat a fantasiejar amb ella. No s’ho podia explicar, però aquella noia invitava a aquell tipus de comportament. I s’havia aprofitat de la seva posició per violar-la.

Des d’un punt de vista purament intel·lectual, l’advocat Nils Bjurman sabia que l’acte que havia comès no era socialment ni acceptable ni permès. Sabia que havia actuat malament. Sabia també que, jurídicament, els seus actes eren indefensables i mereixedors d’uns quants anys de presó.

Des d’un punt de vista emocional, tota aquella saviesa intel·lectual no tenia gaire pes. No podia fer altra cosa que reconèixer la gravetat dels seus actes i acceptar que allò no era cap excusa. Tan bon punt va conèixer la Lisbeth Salander, al desembre de dos anys enrere, va saber que era la seva joguina. Les lleis, les regles, la moral i la responsabilitat no hi tenien res a veure, en absolut.

Aquella noia era ben estranya —adulta, però amb un aspecte que se la podia prendre per una menor. Ell controlava la seva vida —podia disposar de la Lisbeth Salander. Era impecable.

Havia estat declarada major incapaç i la seva biografia en forma de dictàmens mèdics la transformava en un ésser privat de tota credibilitat, si és que mai li passava pel cap la idea de protestar. No es tractava tampoc de cap violació d’un infant càndid —el seu expedient assenyalava que havia tingut un munt d’experiències sexuals i que fins i tot se la podia considerar una persona de costums depravats.

L’informe d’un assistent social afirmava que, a l’edat de disset anys, la Lisbeth Salander ja oferia probablement serveis sexuals a canvi de diners. Al començament d’aquest informe, la nota d’una patrulla de policia deia que havien observat un notori pervertit en companyia d’una noia en un banc del parc de Tantolunden. El cotxe de policia es va aturar i els agents van controlar la parella; la noia s’havia negat a respondre les seves preguntes i el paio aquell estava massa borratxo per donar una explicació sensata del que tenien entre mans.

Per a l’advocat Bjurman, s’imposava una conclusió: la Lisbeth era una puta de baixa estofa. Estava en poder d’ell. No corria cap risc. Encara que ella protestés davant la Comissió d’Assumptes Tutelars, ell podria basar-se en la seva pròpia credibilitat i els seus mèrits per deixar-la com una mentidera compulsiva.

Era la joguina ideal —adulta, dissoluta, socialment incompetent i entregada a la seva bona voluntat.

Era la primera vegada que s’havia aprofitat d’un dels seus clients. Abans, mai no li havia passat pel cap aprofitar-se d’algú amb qui mantenia una relació professional. Per trobar una vàlvula d’escapament a les seves exigències particulars en matèria de jocs sexuals, havia recorregut sempre a prostitutes. Havia estat discret i prudent i mai no s’hi havia mirat en les despeses; l’únic problema era que les prostitutes no el satisfeien. Feien comèdia, ho feien veure. Ell remunerava una noia que gemegava, cridava i feia el seu paper, però tot era tan fals com la desastrosa imitació d’una obra mestra.

Havia intentat dominar la seva dona en l’època en què estava casat, però també en va sortir totalment insatisfet. Ella hi consentia, però també feia comèdia.

La Lisbeth Salander era la persona somiada. No tenia defensa. No tenia família, ni tampoc amics. Havia estat una autèntica víctima, totalment vulnerable. L’ocasió fa el lladre.

I després, de sobte, ella el va esclafar.

Li havia replicat amb una força i una resolució que mai no hauria ni tan sols sospitat. L’havia humiliat. L’havia torturat. Pràcticament l’havia anorreat.

Durant els quasi dos anys que havien transcorregut, la vida d’en Nils Bjurman va conèixer un canvi radical. Els primers temps, després de la visita nocturna de la Lisbeth Salander al seu pis, va quedar paralitzat —incapaç de pensar i d’actuar. Es va tancar a casa seva, no va respondre el telèfon i no es va veure amb forces per mantenir el contacte amb els seus clients habituals. Al cap d’un parell de setmanes, va agafar la baixa. La seva secretària s’ocupava de la correspondència del despatx, anul·lava les visites i mirava de respondre les preguntes dels clients més enfadats.

Cada dia contemplava el seu cos al mirall de la porta del bany. Finalment, va treure el mirall.

No va tornar al despatx fins a principis d’estiu. Va fer una tria dels seus clients i la major part els va anar confiant als seus col·legues. Els únics que va conservar eren algunes societats a les quals garantia una certa correspondència jurídica però sense haver-s’hi de comprometre. L’altra única clienta restant era la Lisbeth Salander —cada mes preparava un balanç financer i un informe per a la Comissió d’Assumptes Tutelars. Feia exactament el que ella li havia demanat —els informes eren pures invencions que establien que ella no tenia cap necessitat d’un tutor.

Cada informe li recordava dolorosament l’existència de la Lisbeth Salander, però no tenia elecció.

En Bjurman va passar l’estiu i la tardor immers en un remugament que li impedia del tot actuar. Al desembre, finalment, es va recuperar i va comprar un bitllet d’avió per a França. Havia demanat hora en una clínica de Marsella que havia trobat per internet, i havia consultat un cirurgià perquè considerés la manera de treure el tatuatge.

El metge, estupefacte, va examinar el seu ventre mutilat. En acabat, li va proposar un tractament. El mètode més senzill consistia en unes sessions de làser, però el tatuatge estava tan escampat i l’agulla havia estat clavada tan profundament que tenia por que l’únic mètode realista no fos una sèrie de trasplantaments de pell. Era car i requeria temps.

En el transcurs dels dos anys que havien passat, només s’havia trobat amb la Lisbeth Salander una sola vegada.

La nit que ella el va atacar i va agafar els comandaments de la seva vida, també es va apoderar d’una còpia del joc de claus del despatx i del pis. Va dir que el vigilaria i que li faria alguna visita quan menys s’ho esperés. Deu mesos més tard, gairebé va començar a creure que es tractava d’una amenaça etèria, però no va gosar canviar el pany. L’amenaça era explícita —si mai el trobava amb una dona al llit, faria públic l’enregistrament de noranta minuts on se’l veia violant-la de la manera més brutal. I després, una nit de mitjan gener de l’any anterior, es va despertar tot d’una a les tres de la matinada. No sabia què l’havia despertat, va encendre el llum de la tauleta de nit i va estar a punt de xisclar de terror quan se la va trobar palplantada al peu del llit. Era com un fantasma fet realitat a la seva habitació. El seu rostre era pàl·lid i inexpressiu. Duia a la mà aquella maleïda porra elèctrica. L’havia estat contemplant en silenci durant uns quants minuts.

—Bon dia, advocat Bjurman —va acabar dient—. Em sap greu haver-te despertat, aquest cop.

«Senyor, això vol dir que ja havia vingut, doncs? I jo que dormia…».

No va arribar a aclarir si l’enganyava o no. En Nils Bjurman es va aclarir la gola i va obrir la boca. Però ella el va interrompre amb un gest.

—T’he despertat per una sola raó. Aviat me n’aniré de viatge per bastant de temps. Continuaràs escrivint els informes mensuals sobre el meu benestar, però en comptes de deixar-ne una còpia a la meva adreça, ara l’enviaràs a una adreça de correu electrònic.

Va treure’s un paper doblegat de la butxaca i el va deixar a l’espona del llit.

—Si la Comissió d’Assumptes Tutelars volgués entrar en contacte amb mi o hi hagués qualsevol altra cosa que exigís la meva presència, m’escriuràs un missatge en aquesta adreça. Entesos?

Va fer que sí amb el cap.

—D’acord…

—Calla. No vull sentir la teva veu.

Ell va serrar les dents. Mai no havia gosat posar-s’hi en contacte perquè ella l’hi havia prohibit expressament. Si hi contactava, enviaria el vídeo a les autoritats. En comptes d’això, ell havia estat rumiant durant mesos què li diria quan ella es posés en contacte amb ell. Havia comprès que no hi havia cap argument per justificar el que havia fet. Només podia apel·lar a la seva generositat. Només que li donés l’oportunitat de parlar, la podria convèncer que havia actuat en un estat de trastorn mental transitori —que li sabia molt de greu i que volia rehabilitar-se. Estava disposat a arrossegar-se per la pols per ensabonar-la i desactivar l’amenaça que ella representava.

—He de parlar —va intentar-ho amb una veu llastimosa—. Voldria demanar-te perdó.

Ella va acollir la seva petició sorprenent amb uns ulls inquisidors. Finalment es va inclinar per damunt la part inferior del llit i va etzibar-li una mala mirada.

—Escolta’m, llardós de merda: ets un podrit. Mai no et perdonaré. Però si fas bondat, et deixaré guillar el dia que sigui revocada la meva tutela.

Es va esperar fins que ell va abaixar els ulls. «M’obliga a arrossegar-me».

—El que et vaig dir ara fa un any encara està en vigor. Si fas el ruc, faig públic el vídeo. Si entres en contacte amb mi d’una manera diferent de la que he decidit, faig públic el vídeo. Si em morís en un accident, es farà públic el vídeo. I si em tornes a tocar, et mato.

Se la va creure. Ni el dubte ni les negociacions hi tenien cabuda.

—Una altra cosa. El dia que et deixi marxar, faràs el que vulguis. Però fins llavors, no trepitjaràs aquesta clínica de cirurgia estètica de Marsella. Si hi tornes a anar i comences un tractament, et tatuaré una altra vegada. Però aquest cop ho faré al front.

«Puta de merda. Com ho ha pogut saber, això de Marsella?!».

Un instant després, ella ja havia desaparegut. Va sentir un petit clic quan va girar la clau de la porta d’entrada. Era realment com si hagués rebut la visita d’un fantasma.

A partir d’aquell moment, va començar a odiar la Lisbeth Salander amb una intensitat que flamejava en el seu pensament com si fos acer roent i que transformava la seva existència en una set immensa d’esclafar-la. Fantasiejava sobre la seva mort. S’imaginava que l’obligava a arrossegar-se per implorar-li gràcia.

Però no tindria compassió. Somiava que li posava les mans al coll i l’anava estrenyent fins a l’ofec. Volia arrencar-li els ulls de les òrbites i el cor de la caixa toràcica. Volia esborrar-la de la faç de la terra.

Paradoxalment, va ser també en aquell instant que va notar que es tornava a posar en funcionament i que retrobava un estrany equilibri mental. Sabia que estava obsessionat per la Lisbeth Salander, que ell focalitzava sobre la seva existència cada minut que estava despert. Però va descobrir que havia començat a pensar una altra vegada d’una manera racional. Per aconseguir esclafar-la, havia de recuperar els comandaments del seu intel·lecte. La seva vida va tornar a tenir un objectiu.

Aquell dia, va deixar de fantasiejar sobre la seva mort i va començar a planificar-la.

En Mikael Blomkvist va passar a menys de dos metres darrere de l’advocat Nils Bjurman quan, al cafè Hedon, va zigzaguejar amb un parell de tasses cremants de cafè amb llet per arribar a la taula de l’Erika Berger, la directora de Millennium. Ni ell ni l’Erika no havien sentit a parlar mai de l’advocat Nils Bjurman, i no van parar-hi esment.

L’Erika va arrufar el nas i va desplaçar un cendrer per fer lloc per als vasos. En Mikael va penjar l’americana al respatller de la cadira, va emportar-se el cendrer cap al seu costat de la taula i va encendre un cigarret. L’Erika no podia sofrir el fum del tabac i se’l va mirar amb una cara afligida. Llavors ell va treure el fum cap a un costat, com per excusar-se.

—Em pensava que ho havies deixat.

—És una recaiguda temporal.

—No penso tornar a dormir amb homes que facin pudor de fum —va dir ella amb un somriure adorable.

—No problem. Hi ha un munt de noies que no són tan primmirades —va dir en Mikael tornant-li el somriure.

L’Erika Berger va aixecar els ulls al cel.

—Quin és el problema? He quedat amb la Charlie d’aquí a vint minuts. Anem al teatre.

La Charlie era la Charlotta Rosenberg, la companya d’infantesa més antiga de l’Erika.

—L’empleada que tenim en pràctiques em provoca. És la filla d’una de les teves amigues. Tot just fa dues setmanes que treballa amb nosaltres i encara n’hi queden vuit més a la redacció. No trigaré gaire a rebentar-li el cervell.

—Sí, ja m’he adonat que et devora amb els ulls. No cal dir que espero de tu que et comportis com un autèntic cavaller.

—Erika, aquesta noia té disset anys i, sent molt generós, diria que la seva edat mental és d’uns deu anys, si fa no fa.

—Simplement està impressionada de coneixe’t. Segur que és un xic d’idolatria.

—Ahir al vespre, a dos quarts d’onze, va trucar a baix a casa meva. Em va proposar que compartíssim una ampolla tots dos junts.

—Apa, doncs! —va fer l’Erika Berger.

—Apa què? —va fer en Mikael—. Ricky, aquesta mossa només hi té vent, entre les dues orelles. Seria una barbie perfecta en una sèrie de la tele. És collonuda, té uns bons pits, un culet la mar de bufó i tota la pesca. Si jo tingués vint anys menys, probablement no dubtaria ni un segon a lligar-me-la. Però, en fi, té disset anys. I jo en tinc quaranta-cinc.

—No cal que m’ho recordis. Tu i jo tenim la mateixa edat —va dir l’Erika Berger.

En Mikael Blomkvist es va deixar anar cap endarrere i va fer caure la cendra.

No cal dir que en Mikael Blomkvist havia observat que l’afer Wennerström li havia atorgat un estrany estatus de superestrella. Al llarg de l’any, havia rebut invitacions a festes i actes de tota mena, enviades des dels llocs més inversemblants i per mitjà de vagues coneixences en la casa de les quals mai no havia estat abans i amb les quals no havia tingut mai ni el més petit contacte.

Segur que els que l’invitaven ho feien perquè tenien ganes d’integrar-lo en el seu cercle; d’aquí els petons de benvinguda per part de gent amb qui en altre temps només havien fet una simple encaixada i que ara volien aparèixer com si fossin amics íntims. No es tractava tant de col·legues dels mitjans —ja els coneixia i tenia amb ells unes bones o unes males relacions—, sinó d’això que en diuen personalitats del món cultural, actors, polemistes més o menys coneguts i mitges vedets. Fardava molt tenir en Mikael Blomkvist d’invitat en una recepció per al llançament d’un llibre o en una vetllada privada. D’aquí, doncs, aquella allau d’invitacions i de demandes de participació en tal acte o en tal altre. S’havia convertit en una mena de costum respondre amb un «M’hauria encantat, quin greu que em sap, ja ho tenia compromès».

Entre els inconvenients de la condició de ser una estrella, en Mikael havia descobert també que els rumors corrien a tot drap. Un conegut li havia trucat, visiblement amoïnat per la seva salut; la pregunta es desprenia directament d’un rumor que deia que havia entrat en una clínica per fer-hi una cura de desintoxicació. En realitat, els abusos de la droga per part d’en Mikael es resumien, d’ençà dels seus anys d’adolescent, en alguns escassos porrets i en el fet d’haver tastat la cocaïna, en una avinentesa molt particular de quinze anys endarrere, amb una holandesa que cantava en un grup de rock. El seu consum d’alcohol estava més desenvolupat, però es continuava limitant a uns quants casos aïllats d’algunes bufes de mil dimonis arran d’un sopar o d’una festa. Als bars, rarament consumia res que no fos una bona cervesa de marca, però també prenia amb molt de gust una copa de vi. I a casa seva, hi havia unes quantes ampolles de vodka o de whisky que li havien regalat i que destapava tan poques vegades que quasi feia riure.

Que en Mikael fos solter amb nombroses relacions i històries d’amor ocasionals no era cap secret per a ningú, tant en el cercle dels seus amics com a fora, però això feia córrer altres rumors. El seu embolic prou conegut amb l’Erika Berger havia provocat un munt d’especulacions al llarg dels anys. Darrerament, les xafarderies s’havien enriquit amb afirmacions que asseguraven que anava de llit en llit, que lligava sense pensar-s’ho gens ni mica i que se servia de la seva notorietat per cardar amb tota la clientela femenina dels bars d’Estocolm. Un periodista que amb prou feines el coneixia li va demanar fins i tot una vegada si s’havia assessorat sobre la seva addicció al sexe, ja que un actor americà cèlebre acabava d’entrar en una clínica a causa d’aquest problema. En Mikael li va respondre que ell no era cap actor americà cèlebre i que no sentia cap necessitat d’ajuda en aquell terreny.

En Mikael havia tingut moltes relacions episòdiques, això era ben cert, i fins i tot s’havia embrancat en diversos embolics alhora. No sabia ben bé quina explicació donar-hi. Sabia que no estava malament físicament, però mai no s’havia considerat a si mateix un gran seductor. Per contra, sí que havia acabat comprenent que tenia aparentment alguna cosa que interessava les dones. L’Erika Berger li va explicar que irradiava alhora seguretat i confiança, i que tenia un do perquè les dones se sentissin relaxades amb ell i sense obligacions. Anar-se’n al llit amb ell no era amenaçador, ni esgotador, ni complicat —era una cosa sense exigències i eròticament agradable. En definitiva, segons el mateix Mikael, tal com havia de ser.

Contràriament al que s’imaginava la majoria dels seus amics, en Mikael mai no havia lligat gaire. En el millor dels casos, donava a entendre que era allí present, i disposat a consentir-hi, però sempre deixava que fos la dona qui prengués la iniciativa. La relació sexual venia com una conseqüència lògica de la relació, i prou.

Les dones amb qui cardava gairebé mai no eren aventures anònimes d’una sola nit —i quan aquest havia estat el cas, l’exercici havia resultat més aviat insatisfactori. Les millors relacions d’en Mikael eren les que tenia amb persones que havia après a conèixer en un context o en un altre i que li havien agradat de debò. Així, doncs, no era pas per atzar que havia encetat un embolic amb l’Erika Berger vint anys enrere —eren amics i s’atreien l’un a l’altra.

Tanmateix, la seva recent celebritat havia fet augmentar l’interès que les dones tenien envers ell, d’una manera que trobava ben estranya i ben incomprensible.

Allò que més el sorprenia de tot era que les dones extremament joves poguessin fer-li insinuacions impulsives en les situacions més inesperades.

Però, ben al contrari, la fascinació d’en Mikael es girava cap a un altre tipus de dones, diferents de les jovenetes entusiastes, a desgrat de les seves faldilles tan curtes i dels seus cossos tan ben proporcionats. Quan era més jove, les seves parelles havien estat sovint més grans que no pas ell, i una o dues vegades considerablement més grans i més experimentades. Quan va anar posant anys va ampliar el seu espectre, però el seu embolic amb la Lisbeth Salander d’un any abans —ella en tenia aleshores vint-i-cinc— representava definitivament una baixada molt notable de la mitjana d’edat de les seves parelles habituals.

I aquesta era la raó de la seva cita precipitada amb l’Erika.

Per fer un favor a una amiga de l’Erika, Millennium havia contractat a prova una noia d’un centre professional de la comunicació. De fet, això no tenia res d’extraordinari; cada any en tenien uns quants, d’empleats en pràctiques. La noia en qüestió tenia disset anys. En Mikael s’havia mostrat ben educat amb ella i havia constatat amb bastant rapidesa que l’interès d’aquella noia pel periodisme era força vague, deixant de banda que volia «sortir a la tele» i que, pensava en Mikael, podria utilitzar el prestigi d’haver treballat durant un temps a la revista Millennium.

Ben aviat es va adonar que no deixava escapar ni una sola ocasió d’inclinar-se damunt d’ell per ressaltar la seva pitrera. Ell havia fet veure que no captava aquelles insinuacions tan ostensibles, la qual cosa havia donat com a únic resultat que ella redoblés els seus esforços. Tot plegat era patètic.

L’Erika Berger va esclafir a riure.

—T’ho juro, ets víctima d’un assetjament sexual a la feina.

—Erika, és penós de debò. Sobretot, no vull ferir-la o molestar-la. Però és que ella és gairebé tan subtil com una euga en zel. Em pregunto quin serà el pròxim pas.

—Mikael, només té disset anys, està farcida d’hormones i tu la deus impressionar moltíssim. Està enamorada de tu i simplement és massa jove per saber com expressar-se.

—Em sap molt de greu, però t’equivoques. Sap perfectament bé com expressar-se. Hi ha alguna cosa perversa en la seva manera d’actuar, i comença a posar-se nerviosa perquè jo no pico l’ham. A més a més, no tinc ni idea del que deu explicar a les seves amigues. Francament, m’agradaria estalviar-me una nova tongada de rumors que em presentarien com un vell libidinós en zel que sempre està empaitant la carn més fresca.

—Bé, d’acord, ja entenc el teu problema. Així és que ahir al vespre va venir a trucar al teu intèrfon.

—Amb una ampolla de vi. Fent veure que tornava d’una festa a casa d’un «amic» del barri, va intentar explicar-me que era «una casualitat collonuda» que justament hagués anat a passar a prop de casa meva.

—I què li vas dir, tu?

—No vaig deixar-la entrar. Vaig mentir, vaig dir-li que em trobava malament, que tenia una visita femenina.

—I com s’ho va prendre?

—Es va emprenyar, però va marxar.

—I què vols que hi faci, jo?

—Espavila’t per treure-me-la del damunt. Dilluns, penso acorralar-la cara a cara. O deixa de fer el circ, o la foto fora de la redacció.

L’Erika Berger va rumiar una estona.

—No —va fer—. No diguis res. Ja hi parlaré.

—No tinc cap més elecció.

—Ella busca un amic, no un amant.

—No sé pas què és el que busca, però…

—Mikael. Jo ja ho he viscut, això. Et dic que hi parlaré.

Com tothom que havia mirat la televisió o llegit algun diari durant l’any, en Nils Bjurman havia sentit a parlar d’en Mikael Blomkvist. Per contra, no el va reconèixer pas i, si ho hagués fet, tampoc no hauria reaccionat. Desconeixia totalment que existís cap lligam entre la redacció de Millennium i la Lisbeth Salander.

I fins i tot si hagués tingut coneixement d’aquest lligam, res no fa pensar que hagués reaccionat —estava massa immers en les seves cabòries per adonar-se del que tenia al voltant.

Quan la seva paràlisi intel·lectual el va abandonar finalment un any abans, va començar lentament a analitzar la seva situació personal i va posar-se a rumiar una manera d’encarar-ho que li permetés anorrear la Lisbeth Salander.

El problema girava entorn d’un sol i permanent entrebanc.

La Lisbeth Salander disposava del vídeo de noranta minuts que havia filmat amb una càmera amagada i on se’l veia com l’estava violant. Havia vist el vídeo. Aquella pel·lícula no permetia cap mena d’interpretació benèvola. Si la cinta arribava mai a mans d’un fiscal —o, pitjor encara, si queia a les grapes dels mitjans de comunicació—, allò seria la fi de la seva vida, de la seva carrera i de la seva llibertat. Coneixedor com era de les penes en què s’incorria per una violació amb agreujants, abús de persona en situació de dependència, lesions i lesions amb agreujants, havia calculat que li podrien caure ben bé sis anys de presó. Un fiscal diligent fins i tot podria utilitzar una seqüència de la pel·lícula per formular contra ell una acusació per intent d’homicidi.

Va anar de molt poc que no ofegués la noia durant la violació, quan li va prémer el coixí damunt del rostre. Ara li sabia greu no haver arribat fins al final —desempallegar-se del seu cos no li hauria causat tants problemes com haver-la deixat viure.

Ells no comprendrien que ella estava jugant tota l’estona. L’havia provocat, havia estat jugant amb els seus adorables ulls d’infant i l’havia seduït amb el seu cos, que hauria pogut ser el d’una nena de dotze anys. Havia deixat que la violés. Va ser per culpa d’ella. Mai no comprendrien que, en realitat, ella havia posat en escena una autèntica representació teatral. Ho havia planificat…

Fos quina fos la seva forma d’actuar, la condició sine qua non era apoderar-se personalment del vídeo i assegurar-se que no n’existissin còpies. Vet aquí el nus del problema.

Tot feia pensar que una mala pècora com la Lisbeth Salander ja havia tingut temps de crear-se molts enemics al llarg dels anys. L’advocat Bjurman disposava, tanmateix, d’un avantatge clar. Contràriament a tots aquells que per una raó o per una altra ella havia exasperat, ell tenia un accés il·limitat a tots els seus dictàmens mèdics, a les investigacions socials i als parers dels psiquiatres. Era una de les poquíssimes persones de tot Suècia que coneixia els seus secrets més íntims.

L’expedient que la Comissió d’Assumptes Tutelars li va transmetre quan va acceptar la missió de ser el seu tutor era breu i sumari —poc més de quinze pàgines que donaven principalment una imatge de la seva vida adulta, un resum del diagnòstic proporcionat pels experts jurats en psiquiatria, la decisió del tribunal de primera instància de sotmetre-la a tutela i la comprovació del seu estat financer de l’any passat.

Havia llegit i rellegit aquell expedient. Després va començar a reunir sistemàticament informacions sobre el passat de la Lisbeth Salander.

En tant que advocat, estava perfectament al corrent dels passos que calia seguir per aplegar informacions als registres oficials de les autoritats. La seva qualitat de tutor de la Lisbeth Salander li permetia penetrar en el secret que envoltava els seus expedients. Era una de les poques persones que podia obtenir qualsevol paper que la concernís.

Això no obstant, va necessitar uns quants mesos per reconstituir la seva vida, detall rere detall, des de les primeríssimes notes de l’escola primària fins a les investigacions de la policia i als processos verbals del tribunal de primera instància.

Va entrar en contacte personalment amb el Dr. Jesper H. Löderman i va discutir amb ell sobre el seu estat. Löderman era el psiquiatre que havia recomanat que fos internada quan va complir els divuit anys. Tots van ser molt servicials. Una dona de la comissió social fins i tot el va felicitar per la seva dedicació abnegada a la comprensió de tots els aspectes de la vida de la Lisbeth Salander.

Així i tot, la veritable mina d’or de les seves informacions va ser la troballa de dos quaderns relligats dins una capsa que s’estava florint a casa d’un funcionari de la Comissió d’Assumptes Tutelars. Les notes estaven redactades pel predecessor de Bjurman, l’advocat Holger Palmgren, que aparentment era qui havia conegut millor la Lisbeth Salander. En Palmgren havia lliurat conscienciosament a la Comissió un breu informe anual, però en Bjurman suposava que la Lisbeth Salander ignorava que en Palmgren hagués anotat amb tanta minuciositat cadascuna de les seves cites i les seves pròpies reflexions en la forma d’un diari íntim. És clar que tractava d’un material de treball privat, però quan en Palmgren va tenir el seu atac un parell d’anys enrere, els quaderns van anar a parar a la Comissió d’Assumptes Tutelars, on ningú no s’havia pres la molèstia d’obrir-los i llegir-los.

Eren els originals. No n’hi havia còpia.

Impecable.

En Palmgren donava tota una altra imatge de la Lisbeth Salander que la que es podia deduir de les recerques dels serveis socials. En Bjurman va poder seguir el recorregut difícil d’una adolescent recalcitrant que s’havia convertit en una jove dona adulta empleada a Milton Security —un treball que havia obtingut gràcies als contactes d’en Palmgren. Cada cop més sorprès, en Bjurman va comprovar que la Lisbeth Salander no era en absolut una becària assignada a la fotocopiadora i a la màquina del cafè —ben al contrari, tenia un treball qualificat que consistia a fer investigacions sobre persones per encàrrec del director general de Milton, Dragan Armansky. Se’n deduïa clarament que l’Armansky i en Palmgren es coneixien i que de tant en tant intercanviaven informacions sobre la seva protegida.

En Nils Bjurman va memoritzar el nom de Dragan Armansky. De tots els qui figuraven en la vida de la Lisbeth Salander, només dues persones apareixien com a amics seus i semblaven considerar-la la seva protegida. En Palmgren ja havia desaparegut de l’escena. L’Armansky era l’únic que podia constituir encara una amenaça potencial. En Bjurman s’hi hauria pogut posar en contacte i informar-se sobre la Salander en la seva qualitat de tutor que es preocupava per ella, però va decidir deixar de banda l’Armansky i evitar absolutament de coneixe’l.

Els quaderns també li havien proporcionat no pas poques explicacions. En Bjurman va comprendre tot d’una per què la Lisbeth Salander havia pogut saber tantes coses sobre ell. Continuava sense entendre com havia pogut tenir coneixement de la seva visita extremament discreta a la clínica de cirurgia estètica de França, però una gran part del misteri que l’envoltava ja s’havia dissipat.

Escorcollar en la vida privada de la gent era justament el seu ofici. Immediatament, va vigilar més els seus moviments. Atès que la Lisbeth Salander tenia accés al seu pis, valia més que no hi guardés els documents que la concernien. Així és que va reunir tota la documentació i la va transportar en una caixa a la seva casa de pagès de Stallarholmen, on passava cada vegada més temps donant voltes tot sol al seu racó.

Com més coses sabia de la Lisbeth Salander, més convençut estava que aquella noia era una malalta mental. Es va esgarrifar pensant que l’havia lligat amb unes manilles al seu propi llit. S’havia trobat totalment a mercè de la seva bona voluntat, i dins d’en Bjurman va créixer encara més la convicció que no vacil·laria a complir la seva amenaça de matar-lo si la provocava.

Aquella noia no tenia límits socials. Era una malalta psicòpata, una tocada de l’ala perillosa. Una granada sense espoleta. Una puta.

El diari d’en Holger Palmgren també l’havia posat sobre la pista de la darrera clau. De tant en tant, en Palmgren escrivia notes particularment personals sobre les converses que havia tingut amb la Lisbeth Salander. «Com repapiejava, el vell sonat».

Un parell de cops, esmentava l’expressió «quan Tot el Mal va ocórrer». Era ben clar que en Palmgren manllevava l’expressió directament de la Lisbeth Salander, però no hi havia res que indiqués el que significava.

En Bjurman va anotar amb perplexitat les paraules «Tot el Mal» i va mirar d’interpretar-les. Els anys passats en famílies d’acollida? Algun abús en particular?

Segur que ja trobaria alguna explicació en la vasta documentació de què ja disposava.

Va obrir l’informe de l’examen de psiquiatria legal sobre la Lisbeth Salander, que va ser fet quan va complir els divuit anys, i el va llegir atentament cinc o sis vegades. I va ser allà que va comprendre que tenia una llacuna en el seu coneixement de la Lisbeth Salander.

Disposava d’extractes d’expedients de l’escola, d’un certificat que establia que la mare de la Lisbeth Salander era incapaç d’ocupar-se’n, d’informes de diferents famílies d’acollida en el curs de la seva adolescència, a més de l’examen psiquiàtric dels divuit anys.

Alguna cosa havia desencadenat la seva follia als dotze anys.

Hi havia també altres forats en la seva biografia.

Esbalaït, va descobrir d’entrada que la Lisbeth Salander tenia una germana bessona a la qual no s’havia fet cap mena de referència en els documents a la seva disposició. Déu meu, si són dues! Però no va trobar enlloc cap esment de què se n’havia fet, de la seva germana.

El pare era desconegut, i faltava també la raó per la qual la mare ja no podia ocupar-se’n. Fins aleshores, en Bjurman havia suposat que havia caigut malalta i que era allò el que havia desencadenat tot aquell procés d’estades en serveis de psiquiatria infantil. Ara, en canvi, estava convençut que a la Lisbeth Salander li havia succeït alguna cosa quan tenia dotze-tretze anys. Tot el Mal. Una mena de trauma. Però continuava sense trobar res que ho precisés.

En l’examen de psiquiatria legal, va acabar trobant una referència a un annex que hi faltava —una remissió a una investigació policial datada el 12-03-1991. El número de referència estava apuntat a mà al marge de la còpia que havia trobat en la cofurna dels Afers Socials. Quan va intentar demanar-lo per llegir-lo, va ensopegar amb un problema. La investigació portava el segell de top secret. Li quedava el recurs de formular una demanda al Govern.

En Nils Bjurman estava perplex. Que un informe de policia relatiu a una nena de dotze anys estigués catalogat com a top secret no tenia, en si mateix, res d’estrany: era normal per raons d’integritat. Però ell era el tutor de la Lisbeth Salander i tenia dret a demanar qualsevol document que portés el seu nom. No arribava a comprendre per què una investigació estava qualificada de tan secreta que l’obligués a demanar l’autorització del Govern per poder-hi tenir accés.

Automàticament, doncs, va fer una petició. Va necessitar un parell de mesos perquè se’n completés la tramitació. Per a gran estupefacció seva, al final va resultar que la seva petició va ser rebutjada. No aconseguia entendre què hi podia haver de tan dramàtic en una investigació policial de feia prop de quinze anys relatiu a una nena de dotze, dramàtic fins al punt de ser classificada com a seguretat nacional, com si es tractés de les claus dels arxius secrets del Govern.

Va tornar al diari íntim d’en Holger Palmgren i el va tornar a llegir ratlla per ratlla, mirant de comprendre què volia dir «Tot el Mal». Però el text no n’oferia cap pista. Fos el que fos, era ben clar que es tractava d’un tema que havia estat debatut per en Holger Palmgren i la Lisbeth Salander, però que mai no havia estat escrit negre sobre blanc. Les notes sobre Tot el Mal es trobaven cap al final del llarg diari. Potser en Palmgren, simplement, no havia tingut temps de passar en net les seves notes abans que fos víctima de l’hemorràgia cerebral.

Tot d’una, els pensaments de l’advocat Bjurman van obrir-se cap a noves vies.

En Holger Palmgren havia estat l’administrador ad hoc de la Lisbeth Salander des dels tretze anys, i el seu tutor a partir de l’aniversari dels divuit. Altrament dit, en Holger Palmgren hi havia estat present poc després que s’esdevingués Tot el Mal i quan la Salander havia estat internada a psiquiatria infantil. Tot feia creure, doncs, que en Palmgren sabia què era el que havia passat.

En Bjurman va tornar als arxius de la Comissió d’Assumptes Tutelars. Aquest cop no va demanar veure els documents relatius a la Lisbeth Salander, sinó el paper descriptiu de la missió d’en Palmgren, tal com havia estat establerta per la Comissió d’Afers Socials. Va obtenir uns documents que, a primera vista, van resultar més aviat decebedors. Dues pàgines de breus informacions. La mare de la Lisbeth Salander ja no estava en condicions d’ocupar-se de les seves filles. A causa d’unes circumstàncies particulars, les nenes es van haver de separar. A la Camilla Salander la van col·locar en una família d’acollida gràcies a les gestions dels Serveis Socials. La Lisbeth Salander estava internada a la clínica de psiquiatria infantil de Sankt Stefan. No es va discutir cap altra alternativa.

Per què? Hi havia només una fórmula enigmàtica. Basant-se en els fets del 12-03-91, la Comissió d’Afers Socials ha pres la decisió de… A continuació, una nova referència al número d’expedient de la misteriosa investigació policial estampada amb el segell de secret. Però aquest cop hi havia un altre detall: el nom del policia que havia dut a terme la investigació.

L’advocat Nils Bjurman va mirar el nom amb estupefacció. Era un nom que coneixia. Molt bé, fins i tot.

Vet aquí una dada que modificava radicalment les coses.

Va necessitar dos mesos més seguint una altra pista per tenir finalment a les mans la investigació —una investigació policial de quaranta-set pàgines dins una carpeta lleugera A4, així com unes actualitzacions en forma de notes que representaven poc més de seixanta pàgines que s’havien anat afegint al llarg d’un període de sis anys.

D’entrada no en va comprendre el context.

Tot seguit, va trobar les fotografies efectuades pel forense i va retenir-ne el nom una altra vegada.

Déu meu… allò no era possible!

Va comprendre tot de sobte per què aquell assumpte havia estat classificat com a top secret. A l’advocat Nils Bjurman acabava de tocar-li la grossa.

Quan més tard va rellegir atentament la investigació paraula per paraula, es va adonar que hi havia una altra persona en el món que tenia una raó per odiar la Lisbeth Salander amb la mateixa intensitat que ell.

En Bjurman no estava sol.

Tenia un aliat. L’aliat més improbable que es pogués imaginar.

Va començar a ordir lentament un pla.

El va apartar de les seves reflexions l’ombra que va caure sobre la seva taula al cafè Hedon. Va aixecar els ulls i va veure un home ros, un gegant, es diria més tard. Durant una dècima de segon, en Nils Erik Bjurman va recular abans de recuperar el seu estat d’ànim, i va aixecar una cella interrogadora.

L’home que se’l mirava d’allí dalt estant feia més de dos metres i estava sòlidament format. Fins i tot excepcionalment format. Un culturista sense cap dubte. En Bjurman no va saber-hi veure ni el més petit indici de greix o de músculs afluixats. La impressió general era la d’una potència esfereïdora.

L’home era ros, amb els cabells tallats arran de les temples i en una franja curta sobre el front. Mostrava un rostre oval, estranyament efeminat, gairebé infantil.

Tenia uns ulls blaus glacials que ho eren tot menys efeminats. Portava una caçadora curta de cuiro negre, una camisa blava, una corbata negra i uns pantalons negres. I allò que va quedar-li gravat tot seguit a l’advocat Bjurman van ser les mans. Incontestablement l’home era alt, però les seves mans eren enormes.

—L’advocat Bjurman?

L’home parlava amb un accent estranger molt pronunciat, però la veu era tan estranyament aguda que en Bjurman va estar a punt d’esbossar un somriure. Va fer que sí amb el cap.

—Hem rebut la teva carta.

—Qui és, vostè? Jo m’havia de trobar amb…

L’home de les mans enormes va ignorar la pregunta, va interrompre en Bjurman i va instal·lar-se al seu davant.

—És amb mi que et trobes. Explica’m el que esperes de nosaltres.

L’advocat Nils Erik Bjurman va vacil·lar un segon. Detestava la idea d’obrir-se a un estranger. Però era necessari. Va recordar que no estava sol en el seu odi envers la Lisbeth Salander. Es tractava de trobar aliats. Així, doncs, i en veu baixa, va començar a exposar la seva petició.