ACTE CINQUÈ

COMISSARI. — Deixeu-me fer, que ja sé la meva obligació, gràcies a Déu. No és pas d’avui que em dedico a descobrir robatoris. Voldria tenir tants sacs de moneda com persones he fet penjar.

HARPAGON. — Tots els jutges han de prendre amb interès aquesta qüestió. Si no em fan trobar els meus diners, demanaré justícia de la justícia.

COMISSARI. — És precís fer tots els tràmits necessaris. Quant dieu que hi havia en aquella caixeta?

HARPAGON. — Deu mil escuts ben comptats.

COMISSARI. — Deu mil escuts!

HARPAGON. — Deu mil escuts.

COMISSARI. — El robatori és important.

HARPAGON. — No hi ha suplici prou gros per l’enormitat d’aquest crim. Si queda sense castigar no hi haurà seguretat per les coses més sagrades.

COMISSARI. — En quina forma era aquesta quantitat?

HARPAGON. — En bones dobles de quatre.

COMISSARI. — I de qui sospiteu vós?

HARPAGON. — De tothom. Voldria que agaféssiu els de la ciutat i els dels ravals.

COMISSARI. — Si em voleu creure a mi, no esverem a ningú, i procurem adquirir algunes proves que ens permetin, per medi del rigor, recuperar els diners que us han pres.

ESCENA II

L’Harpagon, el Comissari i mestre Jaume.

JAUME (des del fons del teatre, girant-se cap al cantó que entra). — Ja torno. Que el degollin enseguida; que li socarrimin els peus; que el fiquin en aigua bullint, i que el pengin al sostre.

HARPAGON (a mestre Jaume). — A qui? Al que m’ha robat?

JAUME. — Parlo d’un porcellet que el vostre administrador acaba d’enviar-me i que vull arreglar a la meva manera.

HARPAGON. — No es tracta pas d’això. Veieu el senyor, a qui cal parlar d’una altra cosa.

COMISSARI (a mestre Jaume). — No us espanteu. No tingueu por de que ho digui a ningú. Tot anirà perfectament.

JAUME. — El senyor està convidat a sopar?

COMISSARI. — Ja cal que no li amagueu res al vostre amo.

JAUME. — Us asseguro que demostraré les meves habilitats i que us tractaré de la millor manera possible.

HARPAGON. — Si no es tracta d’això!

JAUME. — Si no us faig un sopar tant bo com voldria, en té la culpa el vostre administrador, que m’ha tallat les ales amb les tisores de la seva economia.

HARPAGON. — Traïdor! Si es tracta d’altra cosa, que de sopar! Vull que em diguis el que saps dels diners que m’han robat.

JAUME. — Us han pres diners?

HARPAGON. — Sí, murri! Si no me’ls tornes et faré penjar.

COMISSARI (a l Harpagon). — Per Déu, no el maltracteu així! Pel seu posat em sembla un bon home, i sense necessitat d’empresonar-lo us revelarà el que voleu saber. Sí, amic meu: si ho confesseu tot, no us passarà res i sereu ben recompensat pel vostre amo. Avui li han robat diners, i no és possible que vós no en sapigueu res.

JAUME (apart). — Vet aquí justament el que necessito per venjar-me del nostre administrador. D’ençà que ha entrat a aquesta casa que és el favorit: no s’escolten més que els seus consells… I encara me’n sento dels cops de bastó de no fa gaire.

HARPAGON. — Què rumies?

COMISSARI (a l’Harpagon). — Deixeu-lo fer, que es prepara per a acontentar-vos. Ja us he dit que és un bon home.

JAUME. — Senyor, si voleu que us digui el que em sembla, crec que és el vostre estimat administrador qui us ha robat.

HARPAGON. — En Valeri?

JAUME. — Sí.

HARPAGON. — Ell, tant fidel que sembla!

JAUME. — Ell mateix. Jo crec que és ell qui us ha robat.

HARPAGON. — I en què et fixes?

JAUME. — En què em fixo?

HARPAGON. — Sí.

JAUME. — Em fixo… en el que em fixo.

COMISSARI. — Però és precís que digueu els indicis que teniu.

HARPAGON. — L’has vist rondar aprop d’on tenia amagat el meu diner?

JAUME. — Sí, certament. On el teníeu amagat?

HARPAGON. — En el jardí.

JAUME. — Justament l’he vist rondar pel jardí. I on estava ficat aquest diner?

HARPAGON. — Dintre d’una caixeta.

JAUME. — Vet aquí! Li he vist una caixeta.

HARPAGON. — I com és feta aquesta caixeta? A veure si és la meva.

JAUME. — Com és feta?

HARPAGON. — Sí.

JAUME. — És feta… és feta com una caixeta.

COMISSARI. — Això es suposa. Veiam: detalleu-la un xic.

JAUME. — És una caixeta grossa.

HARPAGON. — La que m’han robat és petita.

JAUME. — Bé, sí, és petita, segons per quin cantó es miri; però jo dic que és gran pel que conté.

COMISSARI. — I de quin color és?

JAUME. — De quin color?

COMISSARI. — Sí.

JAUME. — És de color… és d’un cert color… Voldríeu ajudar-me a dir-ho?

HARPAGON. — Com?

JAUME. — No és pas vermella?

HARPAGON. — No, grisa.

JAUME. — Ah, sí! Gris-vermell. És això el que volia dir.

HARPAGON. — No hi ha cap dubte. Segurament que és la meva. Escriviu, escriviu la declaració. Déu meu! De qui m’hauré de fiar, d’aquí endavant? No es pot respondre de res! Després d’això, crec que sóc capaç de robar-me a mi mateix.

JAUME (a l’Harpagon). — Senyor, ara ve cap aquí. Com es comprèn, no li digueu que he estat jo qui ho ha descobert.

ESCENA III

L’Harpagon, el Comissari, en Valeri i mestre Jaume.

HARPAGON. — Acosta-t. Vina a confessar l’acció més negra, l’atemptat més horrible que mai s’hagi comès.

VALERI. — Què se us ofereix?

HARPAGON. — Com? Traïdor! No t’avergonyeixes del teu crim?

VALERI. — A quin crim us referiu?

HARPAGON. — A quin crim em refereixo, infame? Com si no sabessis el que vull dir! És inútil que ho amaguis: la cosa s’ha descobert, i acaben de contar-m’ho tot. On s’ha vist, abusar així de la meva bondat, introduir-se expressament a casa meva per trair-me, per fer-me un tort com aquest!

VALERI. — Senyor, ja que us ho han contat tot, no vull buscar cap fugida ni negar-vos la cosa.

JAUME (apart). — Hola! Veiam si ho hauré endevinat casualment?

VALERI. — El meu desig era de parlar-vos-en, però esperava una ocasió favorable. Ja que n’esteu assabentat, us prego que no us enfadeu i que escolteu els meus raonaments.

HARPAGON. — Quins raonaments pots donar-me, lladre infame?

VALERI. — Ah! Senyor, no em mereixo pas aquests qualificatius. És veritat que us he ofès; però, després de tot, la meva falta és perdonable.

HARPAGON. — ¿Com, perdonable, una emboscada, un assassinat així?

VALERI. — Per favor, no us enfadeu! Quan m’haureu escoltat veureu que el mal no és tant gros com suposeu.

HARPAGON. — Que el mal no és tant gros com suposo? Com! És la meva sang, les meves entranyes, pillet!

VALERI. — Senyor, la vostra sang no ha caigut pas en males mans. Jo no vull fer-li cap tort, i en tot això no hi ha res que jo no pugui ben reparar.

HARPAGON. — Aquesta és la meva intenció, i de que em restitueixis tot el que m’has pres.

VALERI. — El vostre honor serà plenament satisfet.

HARPAGON. — No es tracta pas de l’honor. Però diga’m que és el que t’ha induït a cometre aquesta acció.

VALERI. — Ah! I m’ho pregunteu?

HARPAGON. — Sí, la veritat, t’ho pregunto.

VALERI. — Un déu que excusa tot el que fa fer: l’Amor.

HARPAGON. — L’Amor?

VALERI. — Sí…

HARPAGON. — Vaja un amor! Vaja un amor! L’amor de les meves unces!

VALERI. — No, senyor: no són pas les vostres riqueses el que m’ha temptat; no m’enlluerna això; protesto de pretendre res de les vostres riqueses mentre em deixeu la que tinc.

HARPAGON. — No ho faré pas, com cent diables! No te la donaré pas! Vaja una insolència voler-se quedar amb el que m’ha robat!

Valeri. — I a això anomeneu vós un robatori?

HARPAGON. — Si l’anomeno un robatori? Un tresor com aquell!

VALERI. — És veritat que és un tresor, i el més preciós que potser teniu; però al donar-me’l no el perdeu pas. Us el demano de genolls, aquest tresor ple de gràcies; i, per obrar bé, cal que me’l doneu.

HARPAGON. — No ho faré pas! No faltaria més!

VALERI. — Ens hem promès una fe mútua i hem jurat no abandonar-nos mai.

HARPAGON. — El jurament és admirable i graciosa la prometença!

VALERI. — Sí: ens hem promès ser l’un de l’altre per sempre.

HARPAGON. — Jo t’ho impediré, t’ho asseguro!

VALERI. — Només la mort pot separar-nos.

HARPAGON. — Vaja una afició als meus diners!

VALERI. — Ja us he dit que no és l’interès el que m’ha induït a fer el que he fet. El meu cor no ha obrat per les intencions que creieu, i un motiu més noble m’ha inspirat aquesta resolució.

HARPAGON. — Ja veureu com és per caritat cristiana que vol posseir el que és meu. Però no te’n riuràs! La justícia, pillet, més que pillet!, em donarà la raó!

VALERI. — Feu el que us sembli: estic disposat a sofrir totes les violències que vulgueu; però us prego que tingueu la seguretat de que, si en això hi ha cap mal, a ningú més que a mi se n’ha d’acusar, i que la vostra filla no és culpable de res.

HARPAGON. — Això sí que ho crec. Seria molt estrany que la meva filla estigués complicada en aquest crim. Però vull saber això. Confessa’m on te l’has enduta.

VALERI. — Jo? No me l’he enduta pas. Encara és a casa vostra.

HARPAGON (apart). — Oh la meva estimada caixeta! (Alt). És a dir que no ha sortit de casa meva?

VALERI. — No, senyor.

HARPAGON. — I diga’m: no l’has tocada pas?

VALERI. — Jo, tocar-la? Tant a ella com a mi ens feu molt poc favor. El que sento per ella és un amor pur i respectuós.

HARPAGON (apart). — Un amor pur i respectuós per la meva caixeta?

VALERI. — M’estimaria més morir que haver-la ofesa en res. És massa entenimentada i massa honesta per fer això!

HARPAGON (apart). — Massa honesta, la meva caixeta!

VALERI. — Tots els meus desitjós s’han limitat a fruir mirant-la. Cap pensament criminal ha profanat la passió que m’inspiren els seus formosos ulls.

HARPAGON (apart). — Els formosos ulls de la meva caixeta! Parla d’ella de la mateixa manera que un enamorat ho fa de la seva estimada.

VALERI. — La senyora Clàudia sap la veritat d’aquesta aventura, i ella pot testificar-li…

HARPAGON. — Com? La meva criada també és còmplice d’això?

VALERI. — Sí, senyor: ella ha estat testimoni del nostre amor, i quan s’ha convençut de la puresa de les meves intencions, m’ha ajudat a convèncer la vostra filla que m’estimés.

HARPAGON. — Com? (Apart). La por de la justícia el fa trastocar. (Al Valeri). Què t’emboliques de la meva filla?

VALERI. — Dic que m’ha costat molt convèncer-la que m’estimés.

HARPAGON. — Convèncer a qui?

VALERI. — A la vostra filla. Fins ahir no va jurar-me que ens casaríem.

HARPAGON. — La meva filla t’ha donat paraula de casament?

VALERI. — Sí, senyor; i jo també l’hi he donada.

HARPAGON. — Déu meu! Una altra desgràcia!

JAUME (al Comissari). — Escriviu, escriviu, senyor Comissari.

HARPAGON. — Desgràcia sobre desgràcia! (Al Comissari). Senyor Comissari, feu el vostre fet, i processeu-lo com a lladre i com a subornador.

JAUME. — Com a lladre i com a subornador.

VALERI. — Són qualificatius que no em mereixo. Quan se sabrà qui sóc…

ESCENA IV

L’Harpagon, l’Elisa, la Mariagna, en Valeri, la Frosina, mestre Jaume i el Comissari.

HARPAGON. — Ah! Filla malvada! Filla indigna d’un pare com jo! ¿És així com practiques les lliçons que t’he donat? Et deixes enamorar per un lladre infame i et promets a ell sense el meu consentiment! Però no aconseguireu la vostra ni l’un ni l’altre! (A l’Elisa). Quatre parets gruixudes em respondran de la teva conducta (al Valeri); i una bona forca, pillo, més que pillo, castigarà la teva audàcia.

VALERI. — No serà pas la vostra còlera qui jutjarà la meva causa, i espero que se m’escoltarà abans de condemnar-me.

HARPAGON. — M’he equivocat al dir una forca, perquè seràs esquarterat.

ELISA (agenollada als peus de l’Harpagon). — Ah, pare! Us prego que sigueu un xic més humanitari. No porteu les coses a l’ultim extrem del poder paternal. No us deixeu portar per la còlera i considereu fredament el que voleu fer. Preneu-vos la pena d’examinar a qui ofeneu, perquè no és el que vós us figureu. I no heu d’estranyar gens que m’hagi promès quan sapigueu que, sense ell, a hores d’ara no existiria. Sí: ell va salvar-me del gran perill que ja sabeu que vaig córrer en el mar, i al qual deveu la vida d’aquesta mateixa filla que…

HARPAGON. — Tot això no és res. Hauria valgut més per mi que t’hagués deixat ofegar, en lloc de fer el que ha fet.

ELISA. — Pare! Us prego, per l’amor paternal, que…

HARPAGON. — No, no; no vull saber res. És precís que la justícia compleixi el seu deure.

JAUME (apart). — Tu em pagaràs les bastonades que m’has donat.

FROSINA (apart). — Ai, quin embolic!

ESCENA V

L’Anselm, l’Harpagon, l’Elisa, la Mariagna, la Frosina, en Valeri, el Comissari i mestre Jaume.

ANSELM. — Què us passa, senyor Harpagon? Veig que esteu molt emocionat.

HARPAGON. — Ah, senyor Anselm! Sóc l’home més desgraciat de tots els homes! Tot això és en perjudici del contracte que veniu a estipular. Se m’assassina en la fortuna i se m’assassina en l’honor. Vet aquí un traïdor, un infame, que ha violat els drets més sants, i que s’ha introduït a casa meva com a criat per robar-me el diner i per subornar-me la filla.

VALERI. — Però, qui parla del vostre diner? Vaja un galimaties!

HARPAGON. — Sí: s’han donat l’un a l’altre paraula de casament. Aquest afront us interessa, senyor Anselm. Sou vós qui heu de querellar-vos contra ell i fer-lo perseguir per la justícia per venjar-vos de la seva insolència.

ANSELM. — No és pas el meu desig casar-me per força i posseir un cor que ja és d’un altre; però estic disposat a defensar els vostres interessos com si fossin meus.

HARPAGON. — El senyor, que és un Comissari, fidel complidor del seu deure, farà, segons m’ha dit, tot el que ha de fer. (Al Comissari, senyalant al Valeri). Lligueu-lo com es mereix i que se li formi causa criminal.

VALERI. — No sé veure que se’m pugui acusar de cap crim perquè estimo la vostra filla, ni a quin suplici pot condemnar-se’m per la nostra estimació, quan se sàpiga qui sóc.

HARPAGON. — Jo em ric de totes aquestes històries. Avui el món està ple de lladres de noblesa, d’impostors que s’aprofiten de la seva obscuritat i es vesteixen insolentment amb el primer nom il·lustre que els ve a mà.

VALERI. — Sapigueu que sóc prou honrat per no apropiar-me de res que no em pertoqui, i que tot Nàpols pot testificar la meva naixença.

ANSELM. — Està molt bé. Tingueu compte amb el que aneu a dir. Us arrisqueu més del que us sembla, perquè parleu davant d’una persona que coneix tot Nàpols i que pot veure-hi clar en la història que contareu.

VALERI (posant-se el barret amb altivesa). — No haig de témer res. Si Nàpols us és conegut, ja deveu saber qui era D. Tomàs d’Alburci.

ANSELM. — Prou, que ho sé, i ningú l’ha conegut millor que jo.

HARPAGON. — Tant se me’n dóna de don Tomàs com de D. Martí. (Veient que hi ha dues candeles enceses, n’apaga una).

ANSELM. — Per favor, deixeu que parli: veurem el que dirà.

VALERI. — Vull dir que ell era el meu pare.

ANSELM. — Ell?

VALERI. — Sí.

ANSELM. — Home, esteu molt de broma! Inventeu alguna altra història que puga ser creguda i no tracteu de salvar-vos amb aquesta mentida.

VALERI. — Parleu un xic millor. El que dic no és cap mentida, i puc justificar-ho sempre que convingui.

ANSELM. — Com! Goseu dir que sou fill de D. Tomàs d’Alburci?

VALERI. — Sí. I estic disposat a sostenir-ho sigui allà on sigui.

ANSELM. — L’audàcia és meravellosa! Sapigueu, doncs, per demostrar-vos que no és cert, que fa ben bé setze anys que la persona de qui parleu va morir en el mar amb els seus fills i la seva muller, al tractar de fugir de les cruels persecucions que van acompanyar els desordres de Nàpols i que van fer emigrar a moltes famílies nobles.

VALERI. —Sí. Però us diré, per convèncer-us, que el seu fill, que tenia set anys, va salvar-se, junt amb un criat, d’aquell naufragi, i va ser recollit per un vaixell espanyol. Aquest fill és el qui us parla. Sapigueu que el capità d’aquell vaixell va compadir-se de mi; que va fer-me educar com si fos fill seu, i que les armes van ser la meva ocupació així que em vaig veure capaç; que fa poc que he sabut que el meu pare no va morir, com havia cregut sempre; que passant per aquí anant-lo a buscar, una aventura preparada pel Cel va fer-me conèixer l’encantadora Elisa; que això m’ha fet esclau de les seves gràcies, i que la violència del meu amor i les severitats del seu pare van fer-me prendre la resolució d’introduir-me a casa seva i d’enviar un propi en busca dels meus pares.

ANSELM. — Però, ¿quins testimonis, a més de les vostres paraules, poden assegurar que això no és una faula basada en una veritat?

VALERI. — El capità espanyol, un segell de rubís que era del meu pare, un bracelet d’àgata que la meva mare m’havia posat al braç, i el vell Pere, el criat que va salvar-se amb mi del naufragi.

MARIAGNA. — Déu meu! A les vostres paraules puc respondre que no dieu mentida. Tot el que heu dit em demostra clarament que sou el meu germà.

VALERI. — Vós, la meva germana?

MARIAGNA. — Sí. El cor m’ho deia així que heu obert la boca. La nostra mare, a qui donareu una gran alegria, m’ha dit mil vegades les desgràcies de la nostra família. Déu no va voler que moríssim en aquell trist naufragi, però va salvar-nos la vida al mateix temps que perdíem la nostra llibertat: uns corsaris van recollir-nos, a la meva mare i a mi, de damunt d’un tros de vaixell. Després de deu anys de captiveri, una casualitat benaurada va retornar-nos la llibertat. Vam tornar a Nàpols, on trobàrem venuts tots els nostres béns, sense poder recollir cap notícia del nostre pare; vam anar a Gènova, per recollir la meva mare algunes despulles d’una herència destruïda; i d’allí, fugint de la bàrbara injustícia dels seus parents, va venir a París, on no ha fet més que portar una vida de tristor.

ANSELM. — Oh Déu! Que és admirable el teu poder! Com fas remarcar que solament tu obres aquests miracles! Abraceu-me, fills meus, i barregeu la vostra alegria amb la del vostre pare!

VALERI. — Vós sou el nostre pare?

MARIAGNA. — Vós sou el qui la meva mare ha plorat tant?

ANSELM. — Sí, filla meva; sí, fill meu. Jo sóc don Tomàs d’Alburci, que el Cel va salvar de les onades amb tot el diner que portava, i que creient, per espai de setze anys, que tots éreu morts, es preparava, després de llargs viatges, a casar-se amb una bona noia i començar una nova família. Veient la poca seguretat que tenia si tornava a Nàpols, hi he renunciat per sempre, i, havent trobat medi de vendre tots els béns que hi tenia, m’he establert aquí amb el nom d’Anselm, a fi d’oblidar les passades penes.

HARPAGON (a Anselm). — Aquest es fill vostre?

ANSELM. — Sí.

HARPAGON. — Així, doncs, ja em pagareu deu mil escuts que m’ha robat.

ANSELM. — Ell, us ha robat?

HARPAGON. — Ell mateix.

VALERI. — Qui us ho ha dit, això?

HARPAGON. — Mestre Jaume.

VALERI (a mestre Jaume). — Vós ho dieu?

JAUME. — Jo no dic res.

HARPAGON. — Així ho ha manifestat en la declaració que li ha pres el senyor Comissari.

VALERI. — Vós em creieu capaç d’una acció tant baixa?

HARPAGON. — Capaç o no capaç, vull que se’m tornin els meus diners.

ESCENA ÚLTIMA

L’Harpagon, l’Anselm, l’Elisa, la Mariagna, en Cleant, en Valeri, la Frosina, el Comissari, mestre Jaume i l’Aleix.

CLEANT. — Pare: no passeu cap ànsia i no acuseu a ningú. Tinc notícies del que us preocupa i vinc aquí per dir-vos que si em deixeu casar amb la Mariagna us serà tornat el diner.

HARPAGON. — On és?

CLEANT. — No passeu ànsia, us dic: és en un lloc del que jo en responc, i tot depèn de mi. Ara heu de dir què determineu: podeu escollir entre donar-me la Mariagna o perdre la caixeta.

HARPAGON. — No se n’ha pas tret res?

CLEANT. — Res enterament. Veiam si permeteu que ens casem i si afegiu el vostre consentiment al de la seva mare, que la deixa en llibertat d’escollir entre nosaltres dos.

MARIAGNA (al Cleant). — Però vós no sabeu que no n’hi ha prou amb aquest consentiment, i que el Cel (senyalant al Valeri), amb un germà, acaba de tornar-me el pare (senyalant a l’Anselm), a qui heu de demanar-me.

ANSELM. — El Cel, fills meus, no em retorna a vosaltres per contrariar els vostres desitjós. Senyor Harpagon, ja podeu suposar que la preferència d’una noia serà pel fill i no pel pare. Vaja, no feu dir el que no és precís que es digui, i consentiu, com jo, a aquest doble casament.

HARPAGON. — Per decidir-me cal que vegi la meva caixeta.

CLEANT. — La veureu sana i sencera.

HARPAGON. — Jo no tinc diners per donar als meus fills quan es casin.

ANSELM. — I bé! Ja en tinc jo per a ells. No us doni cap inquietud, això.

HARPAGON. — Que us encarregareu de les despeses d’aquests dos casaments?

ANSELM. — Vaja, sí, me n’encarrego. Esteu satisfet?

HARPAGON. — Sí, però en el ben entès que pel casament m’heu de fer fer un vestit.

ANSELM. — Està bé. Anem a fruir de l’alegria que ens ofereix aquest dia feliç.

COMISSARI. — Hola, senyors, hola! No aneu tant de pressa, si us plau: qui em pagarà el meu treball?

HARPAGON. — No n’hem de fer res del vostre treball!

COMISSARI. — Jo no puc pas treballar de franc.

HARPAGON. — En pagament, aquí us dono un home per a que el feu penjar. (Senyalant a mestre Jaume).

JAUME. — Pobre de mi! Com s’ha de fer, doncs? Em bastonegen per dir la veritat, i ara volen penjar-me per haver mentit.

ANSELM. — Senyor Harpagon, se li ha de perdonar aquesta impostura.

HARPAGON. — Doncs, que pagareu vós al Comissari?

ANSELM. — Sí, home. Anem enseguida a participar la nostra alegria a la vostra mare.

HARPAGON. — I jo a veure la meva estimada caixeta.