ACTE PRIMER

VALERI. — Com s’entén això, Elisa estimada, que et posis trista, després de les assegurances que m’has donat del teu amor? Com més content estic, veig que sospires. Potser és de recança d’haver-me fet ditxós? Te penedeixes de l’estimació que em portes?

ELISA. — No, Valeri: no puc penedir-me de tot el que faig per tu: m’hi sento empesa per una força massa dolça. No desitjava pas que les coses anessin d’altra manera. Però, a la veritat, estic inquieta; i temo molt que potser t’estimi un xic més del que deuria.

VALERI. — I bé: que pots témer, Elisa, de les bondats que per mi tens?

ELISA. — Pobre de mi! Cent coses a la vegada: la còlera d’un pare, els renys de la família, les censures del món; però, més que res, Valeri, el canvi del teu cor, i la fredor criminal amb que molt sovint els del teu sexe paguen els testimonis massa ardents d’un amor innocent.

VALERI. — No em facis el poc favor de judicar-me pel dels altres. Sospita-ho tot, de mi, Elisa, però no que falti al jurat. T’estimo massa, per fer això. La meva estimació durarà tota ma vida.

ELISA. — Ah, Valeri! Tots diuen el mateix. Tots els homes s’assemblen per les paraules, i solament pels fets es diferencien.

VALERI. — Ja que solament els actes fan conèixer el que som, espera a judicar per ells el meu cor, i no m’imputis crims en els injustos temors d’una enutjosa prevenció. Et prego que no m’assassinis amb els sensibles cops d’una sospita ultratjant, i dóna’m el temps de convèncer-te, amb mil i mil proves, de la puresa de les meves intencions.

ELISA. — Pobre de mi! Amb quina facilitat una es deixa convèncer per les persones que estima! Sí, Valeri: no et crec capaç d’enganyar-me. Veig que m’estimes amb veritable amor i que em seràs fidel: no en vull dubtar gens; i redueixo la meva pena al temor d’esser criticada.

VALERI. — Però, per què aquesta inquietud?

ELISA. — No temeria res si tothom et veiés amb els mateixos ulls que jo et veig. En tu trobo motius per justificar els meus actes. El meu cor, com a defensa, es recolza en l’agraïment que et dec. A totes hores se’m representa el perill espantós que va fer-nos conèixer; la generositat sorprenent amb que vas exposar la teva vida per arrencar la meva al furor de les onades; les sol·licituds plenes de tendresa que vas prodigar-me després d’haver-me tret de l’aigua; i els homenatges constants d’aquest amor ardent, que ni el temps ni les dificultats han pogut refredar, i que, fent-te oblidar els teus pares i la teva pàtria, detura aquí els teus passos, i fa que em prefereixis a la teva perduda fortuna, havent-te obligat, per veure’m, a sol·licitar la plaça de criat del meu pare. No hi ha dubte que tot això fa en mi un efecte meravellós, i és suficient, als meus ulls, per justificar l’afecte que per tu sento; però als ulls dels altres potser no sigui prou justificatiu, això, i no estic segura de que estiguin conformes amb la meva manera de pensar.

VALERI. — De tot el que m’has dit, és només que pel meu sol amor que pretenc merèixer de tu alguna cosa. En quant als escrúpols que tens, la conducta del teu pare justifica ben bé la teva, i l’excés de la seva avarícia i l’austeritat amb que viu amb els seus fills, podrien autoritzar coses més estranyes. Perdona’m, estimada Elisa, que parli així davant teu. Ja saps que, referent a això, no es pot parlar d’altra manera. En fi, si puc, com espero, trobar els meus pares, no ens costarà gaire de convèncer-lo. Espero amb impaciència tenir-ne noves, i aniré a buscar-ne jo mateix si tarden a venir.

ELISA. — Ah, Valeri! Et prego que no et moguis. Sobre tot procura fer-te ben veure del meu pare.

VALERI. — Ja veus que ho procuro, i les manyes de que m’he tingut de valdre per entrar en el seu servei; l’afectada simpatia i semblança de sentiments que fingeixo per complaure’l, i el paper que represento cada dia per fer-m’hi amic. Faig progressos admirables. Veig que el millor medi de guanyar les persones és fer veure que es participa de les seves aficions i de la seva manera de pensar, i alabar els seus defectes i aplaudir el que fan. No s’ha de tenir por en extremar excessivament la complaença, perquè, a pesar d’esser ben visible la manera com se’ls tracta, els més espavilats són sempre enganyats si se’ls adula; i no hi ha res, per impertinent i ridícul que sigui, que no es faci creure quan és ben amanit amb alabances. La sinceritat sofreix un xic en el que faig; però quan es necessiten les persones és precís emmotllar-s’hi. I, ja que no se les pot guanyar més que d’aquesta manera, la culpa no és dels que adulen, sinó dels que volen ser adulats.

ELISA. — Per què no procures tenir l’ajuda del meu germà, per si la minyona descobreix el nostre secret?

VALERI. — No és possible conciliar l’un i l’altre. És tant oposat el caràcter del pare del del fill, que és difícil fer la confidència als dos. Tu, per la teva part, parla’n al teu germà, i serveix-te de l’afecte que us teniu per interessar-lo en la nostra qüestió. Ara s’acosta. Jo me’n vaig. Aprofita aquesta oportunitat per parlar-n’hi, i no li diguis més que el que creguis convenient.

ELISA. — No sé si tindré l coratge de fer-li aquesta confidència.

CLEANT. — Estic molt content de trobar-te sola, Elisa, perquè tenia un gran desig de confiar-te un secret.

ELISA. — Estic disposada a escoltar-te, Cleant. Què vols dir-me?

CLEANT. — Moltes coses resumides en una sola paraula: estimo.

ELISA. — Tu estimes?

CLEANT. — Sí, estimo. Però, abans d’anar més lluny, sé que depenc d’un pare, i que el nom de fill em sotmet a la seva voluntat; que no ens podem prometre sense el consentiment dels que ens han donat la vida; que el cel els ha fet senyors dels nostres desitjos, i que no podem disposar-ne contra la seva voluntat; perquè, no estant apassionats, és més fàcil que no s’equivoquin tant com nosaltres i vegin més clar el que ens convé; que hem de tenir en compte la seva prudència i l’encegament de la nostra passió, i que l’ardor de la joventut ens condueix molt sovint a precipicis perillosos. Et dic tot això, Elisa, a fi de que no et molestis en dir-m’ho tu; perquè la meva passió no vol escoltar res, i et prego que no em facis reflexions.

ELISA. — Estàs ja promès amb la que estimes?

CLEANT. — No; però estic resolt a fer-ho, i et suplico que no tractis pas de dissuadir-me.

ELISA. — Que et creus que no em faig càrrec de les coses?

CLEANT. — No, Elisa; però com que tu no estas enamorada, ignores la violència que un amor veritable fa néixer en el nostre cor; més, confio en la teva prudència.

ELISA. — Pobre de mi! No parlem de la meva prudència. No hi ha ningú que no deixi de tenir-ne al menys una vegada a la vida. Si t’obro el meu cor, potser no em consideraràs tant prudent com tu.

CLEANT. — Ah! Tant de bo que la teva ànima, com la meva…

ELISA. — Acabem, de primer, el referent a tu, i diga’m qui és la que tu estimes.

CLEANT. — És una noia que fa poc temps que viu en aquest barri, i que sembla feta per inspirar l’amor a tots els que la veuen. La Natura no ha creat un ser més amable. Així que la vaig veure vaig enamorar-me’n enseguida. Es diu Mariagna, i viu amb la seva mare, una bona dona —que quasi sempre està malalta, i a la qual ella cuida amb una sol·licitud no imaginada. La serveix, la plany i l’aconsola amb una tendresa que t’entendriria. Tot el que fa, ho fa d’una manera tant escaient! Totes les seves accions estan plenes de gràcia; té una dolcesa atractiva; és honesta sense afectació… Ah, Elisa! Voldria que l’haguessis vista.

ELISA. — Basta, Cleant, amb el que em dius, i, per comprendre qui és ella, n’hi ha prou amb que tu l’estimis.

CLEANT. — Per sota mà he descobert que no estan en gaire bona posició, i que la petita renda que tenen amb prou feines els arriba per atendre les necessitats més urgents. Figura’t l’alegria que ha de produir millorar d’estament la persona que un estima i socórrer les modestes necessitats d’una honrada família! Concep el disgust que em causa veure que per l’avarícia del pare em trobo impossibilitat de donar-me aquesta alegria i de demostrar a aquesta noia l’amor que sento per ella.

ELISA. — Massa que el concebo, el teu disgust, Cleant.

CLEANT. — Ah, Elisa! És molt més gran del que sembla. Perquè, hi ha re més cruel que el rigorós estalvi que ens imposa, i la mesquinesa inconcebible que ens fa sofrir? De què ens serveix tenir riqueses, si no hem de gaudir-ne ara que som joves; si, per anar passant, em veig precisat a endeutar-me per tot arreu; si ens veiem obligats, tu i jo, a empenyorar-nos amb els mercaders per poder anar vestits decentment? En fi, he volgut parlar-te perquè m’ajudis a sondejar la voluntat del nostre pare referent a aquest assumpte. Si veig que s’hi oposa, estic resolt a anar-me’n lluny d’aquí amb la Mariagna a fruir de la fortuna que el cel vulga concedir-nos. Estic mirant si puc emmanllevar algun diner per realitzar-ho. Si el teu assumpte, Elisa, és semblant al meu, i el pare s’oposa als nostres desitjos, el deixarem tots dos i ens afranquirem d’aquesta tirania a la que fa tant temps ens té sotmesos la seva avarícia insuportable.

ELISA. — La veritat és que cada dia tenim més motius de plorar la mort de la nostra mare, i que…

CLEANT. —Sento la veu d’ell. Allunyem-nos un xic d’aquí, que acabarem de parlar-ne, i després unirem els nostres esforços per atacar la seva duresa de caràcter.

HARPAGON. — Vés-te’n d’aquí, enseguida, i no repliquis pas! Vés-te’n de casa, pillet!

ALEIX. (apart) — No he vist mai ningú tant dolent com aquest maleït vell! Jo crec que té el dimoni ficat al cos.

HARPAGON. — Ja murmures entre dents?

ALEIX. — Per què em traieu?

HARPAGON. — Encara goses preguntar-m’ho? Vés-te’n enseguida, abans no et tregui a garrotades!

ALEIX. — Però, què us he fet, jo?

HARPAGON. — M’has fet… que vull que te’n vagis!

ALEIX. — El vostre fill m’ha ordenat que l’esperés.

HARPAGON. — Vés-te’n a esperar-lo al carrer i no et quedis a dintre casa plantat com una estaca, observant el que passa per treure’n profit. No vull veure sempre al meu davant un espia dels meus actes, un traïdor que té els ulls clavats en tot el que faig i que devoren tot el que posseeixo i furetegen per tots cantons per veure si es pot robar res.

ALEIX. — Com dimoni voleu que ho facin per robar-vos? Voleu dir que us poden robar, tancant com ho tanqueu tot i fent sentinella dia i nit?

HARPAGON. — Tanco el que em sembla bé, i faig sentinella quan i com em plau. No vull espies que mirin el que es fa. (Baix i apart). Tinc por que sospiti alguna cosa del meu diner. (Alt).

ALEIX. — Vós teniu diners amagats?

HARPAGON. — No, pillet! No dic pas això! (Baix). Quina ràbia! (Alt). Jo et pregunto si maliciosament faràs córrer la veu de que en tinc.

ALEIX. — I que n’hem de fer que en tingueu o no, si per nosaltres és el mateix?

HARPAGON. (aixecant la mà per a donar una bufetada a l’Aleix) — Com! Et permets fer apreciacions? T’ensenyaré de tenir més prudència! Vés-ten d’aquí!

ALEIX. — Està bé! Ja me’n vaig.

HARPAGON. — Espera’t. No t’emportes pas res?

ALEIX. — Què voleu que m’endugui?

HARPAGON. — Vina, que ho vull veure. Ensenya’m les mans.

ALEIX (ensenyant-li una mà). — Teniu.

HARPAGON. — L’altra.

ALEIX. — L’altra?

HARPAGON. — Sí.

ALEIX. — Teniu. (Ensenyant-li totes dugués).

HARPAGON (senyalant les calces de l’Aleix). — No hi has amagat res aquí dins?

ALEIX. — Veieu vós mateix.

HARPAGON (palpant la part inferior de les calces de i Aleix). — Aquesta mena de calces tant amples són tant a propòsit per amagar-hi les coses que es roben! Jo no sé com no en pengen un cada dia…

ALEIX (apart). — Ah! Un home com aquest mereixeria ben bé que li passés el que tem. Que m’agradaria poder-li robar!

HARPAGON. — Hola!

ALEIX. — Què?

HARPAGON. — Què es el que dius de robar?

ALEIX. — Dic que ja podeu escorcollar tant com vulgueu per veure si us he robat.

HARPAGON. — Això es el que vull fer. (Fica les mans a les butxaques de l’Aleix).

ALEIX (apart). — Mala negada facin l’avarícia i els avariciosos!

HARPAGON. — Com? Què dius?

ALEIX. — Què dic?

HARPAGON. —Sí. Què dius d’avarícia i d’avariciosos?

ALEIX. — Dic que mala negada facin l’avarícia i els avariciosos!

HARPAGON. — De qui parles?

ALEIX. — Dels avariciosos.

HARPAGON. — I qui són, aquests avariciosos?

ALEIX. — Uns ronyosos i uns mesquins.

HARPAGON. — Però, què es el que vols dir amb tot això?

ALEIX. — Per què us amoïneu ara?

HARPAGON. — M’amoïno pel que m’haig d’amoïnar.

ALEIX. — Que potser us creieu que parlo de vós?

HARPAGON. — Jo crec el que crec; però vull que em diguis a qui parles quan dius això.

ALEIX. — Parlo… parlo amb el meu magí.

HARPAGON. — Doncs, jo podria ser que parlés amb la teva esquena.

ALEIX. — Que per ventura em privareu que maleeixi els avariciosos?

HARPAGON. — No; però et privaré que xerris i que siguis insolent. Calla!

ALEIX. — Jo no anomeno ningú.

HARPAGON. — Et bastonejaré, si enraones!

ALEIX. — Qui sigui confrare que prengui candela.

HARPAGON. — Bé: que no vols callar?

ALEIX. — Sí, per força.

HARPAGON. — Ah! Ah!

ALEIX (ensenyant a l’Harpagon una butxaca de la seva casaca). — Teniu. Encara queda una butxaca. Esteu satisfet?

HARPAGON. — Vaja, torna-m’ho sense que t’escorcolli.

ALEIX. — Què?

HARPAGON. — El que m’has pres.

ALEIX. — No us he pres pas res.

HARPAGON. — De debò?

ALEIX. — De debò.

HARPAGON. — Vaja, adéu. Vés-te’n al diable!

ALEIX (apart). — Això és acomiadar-me amb bones maneres.

HARPAGON. — Que la teva consciència en siga responsable, doncs.

HARPAGON. — Aquest criat tant pillet em carrega molt. No el puc veure, a aquest murri. A la veritat, no és tant fàcil com sembla guardar a casa una gran quantitat de diner. Feliç qui té la seva fortuna ben col·locada i no conserva més que el que indispensablement necessita! És molt difícil trobar a casa un bon amagatall. A mi les caixes de ferro no m’inspiren confiança, perquè són l’esquer dels lladres i es el primer que busquen.

HARPAGON (creient que està sol). — No obstant, no sé si hauré fet bé d’enterrar en el jardí deu mil escuts que ahir van tornar-me. Deu mil escuts en or, a casa, és una quantitat massa… (Apart, adonant-se de l’Elisa i d’en Cleant). Mal llamp! M’hauré traït jo mateix en el meu acalorament! Em sembla que he parlat alt, sense adonar-me’n. (A en Cleant i a l’Elisa). Què hi ha de nou?

CLEANT. — Res, pare.

HARPAGON. — Que fa gaire estona que sou aquí?

ELISA. — Ara mateix acabem d’arribar.

HARPAGON. — Que heu sentit…?

CLEANT. — Què, pare?

HARPAGON. — Allò…

ELISA. — Què?

HARPAGON. — El que acabo de dir.

CLEANT. — No.

HARPAGON. — Que sí.

ELISA. — Dispenseu.

HARPAGON. — Ja veig ben bé que heu sentit algunes paraules. Parlava amb mi mateix del que costa avui dia trobar diners, i deia que és ben feliç qui pot tenir deu mil escuts a casa seva.

CLEANT. — No gosàvem dir-vos res per no interrompre-us.

HARPAGON. — Us dic això per que no interpreteu malament les coses i no us cregueu que dic que sóc jo qui té els deu mil escuts.

CLEANT. — Nosaltres no ens fiquem en els vostres negocis.

HARPAGON. — Tant de bo que jo els tingués, deu mil escuts!

CLEANT. — No crec pas…

HARPAGON. — Seria un bon negoci per a mi.

ELISA. — Això són coses…

HARPAGON. — Em farien bon servei.

CLEANT. — Jo crec que…

HARPAGON. — M’agradaria molt.

ELISA. — Vós sou…

HARPAGON. — I no em queixaria, com faig ara, de que les coses van malament.

CLEANT. — Déu meu, pare! No us queixeu d’aquesta manera, perquè tothom sap que teniu molt.

HARPAGON. — Com s’entén, que tinc molt! Els que ho diuen menteixen! És una falsedat! Els que fan córrer això són uns pocavergonyes.

ELISA. — No us enfadeu.

HARPAGON. — És ben particular que els fills em traeixin i siguin els meus enemics!

CLEANT. — El dir que teniu diners és ser enemic vostre?

HARPAGON. — Sí. Semblants paraules i les grans despeses que fas seran causa de que qualsevol dia vinguin a casa i em degollin, perquè creuran que estic folrat de diners.

CLEANT. — Quina és la gran despesa que faig?

HARPAGON. — Quina? Hi ha res més escandalós que el luxe que gastes? Ahir ho disputava amb ta germana. Però encara hi ha una cosa pitjor. Això crida venjança al cel. Amb el que portes de cap a peus n’hi ha prou per fer un bon capital. Ja t’ho he dit vint vegades: tots els teus actes em desagraden molt. Tu t’empenyes en semblar un marquès… i per anar vestit així m’has de robar, no hi ha més.

CLEANT. — Robar! Com voleu que us robi?

HARPAGON. — Què sé jo! D’on treus els diners, doncs, per sostenir el luxe que gastes?

CLEANT. — Jo? És que jugo; i, com que sóc sortós, gasto tot el que guanyo.

HARPAGON. — Fas molt mal fet. Si ets sortós en el joc, hauries d’aprofitar-te’n i posar a un bon interès el diner que guanyis, a fi de tenir-lo quan el necessitis. Voldria saber, sense parlar del demés, de què serveixen totes aquestes cintes de que vas farcit de cap a peus, i si encara no n’hi ha prou amb mitja dotzena d’agulles per subjectar unes calces. Quina necessitat hi ha de gastar diners en perruques, podent portar els cabells naturals, que no costen res? Faig la juguesca que en perruques i en cintes gastes ben bé vint pistoles; i vint pistoles redituen cada any divuit lliures, sis sous, vuit diners, col·locant-les no més que al vuit per cent.

CLEANT. — Teniu raó.

HARPAGON. — Però, deixem-ho córrer, i parlem d’altra cosa. (Adonant-se de que en Cleant i l’Elisa es fan signes). Hola! (Baix i apart). Em sembla que aquest parell es fan signe de robar-me la bossa. (Alt). Què signifiquen aquests accionats?

ELISA. — Estàvem qüestionant qui dels dos parlaria primer, perquè tots dos hem de dir-vos una cosa.

HARPAGON. — I jo també haig de dir-vos una cosa a tots dos.

CLEANT. — És de casament del que desitgem parlar-vos.

HARPAGON. — També és de casament del que us vull parlar.

ELISA. — Ai! Pare!

HARPAGON. — Per què fas aquesta exclamació? És la paraula o la cosa el que et fa por?

CLEANT. — El matrimoni pot espantar-nos a tots dos segons de la manera que vós l’entengueu. Temem que els nostres sentiments no estiguin d’acord amb la vostra elecció.

HARPAGON. — Un xic de paciència. No us alarmeu. Sé el que us convé a tots dos, i ni l’un ni l’altre tindreu motiu de queixar-vos de tot el que vull fer. (Al Cleant). Doncs, per començar, diga’m: has vist una noia que es diu Mariagna, que viu aprop d’aquí?

CLEANT. — Sí, senyor.

HARPAGON (a l’Elisa). — I tu?

ELISA. — N’he sentit parlar.

HARPAGON. — Què et sembla, Cleant, aquesta noia?

CLEANT. — Que és molt escaient.

HARPAGON. — I la seva fesomia?

CLEANT. — Honesta i plena de gràcia.

HARPAGON. — I el seu aire?

CLEANT. — Admirable.

HARPAGON. — No és veritat que una noia així es mereixedora de que s’enamorin d’ella?

CLEANT. — Sí, senyor.

HARPAGON. — Oi que és un bon partit?

CLEANT. — Ja ho crec!

HARPAGON. — I que té tot l’aspecte de ser bona per a una casa?

CLEANT. — Sens dubte.

HARPAGON. — I que un marit seria feliç amb ella?

CLEANT. — Segurament.

HARPAGON. — Hi ha una petita dificultat: em sembla que no és tant rica com convindria que fos.

CLEANT. — Oh! La fortuna és el de menys, quan un es casa amb una bona noia.

HARPAGON. — A poc a poc. És veritat, però, que, si no té diners, pot tenir qualitats que la facin estimar.

CLEANT. — És veritat.

HARPAGON. — En fi, estic satisfet de veure que participeu dels meus sentiments. El seu aspecte honest i el seu caràcter m’han guanyat el cor, i estic resolt a casar-m’hi, si és que té dot.

CLEANT. — Pobre de mi!

HARPAGON. —Com?

CLEANT. — Dieu que esteu resolt a…

HARPAGON. — A casar-me amb la Mariagna.

CLEANT. — Qui? Vós? Vós!

HARPAGON. — Sí, jo, jo, jo. Què vols dir?

CLEANT. — Ah! El cap em roda! Me’n vaig.

HARPAGON. — Això no serà res. Vés enseguida a la cuina i beu un got d’aigua clara.

HARPAGON. — El delicat d’en Tendre! Un pollet té més fortalesa que ell. Això és, Elisa, el que he resolt referent a mi. En quant al teu germà, li destino una certa viuda de la qual m’han parlat avui. I a tu t’entrego al senyor Anselm.

ELISA. — Al senyor Anselm?

HARPAGON. — Sí. És un home reposat, prudent i entenimentat, que no té més de cinquanta anys, i que diuen que és molt ric.

ELISA (fent una reverència). — Doncs, jo no vull casar-me, pare, si no us sap greu.

HARPAGON (escarnint i Elisa). — I jo, filleta meva, vull que et casis, si no et sap greu.

ELISA (fent una altra reverència). — Dispenseu-me, pare.

HARPAGON (escarnint-la). — Dispensa’m, filla meva.

ELISA. — Sóc molt humil servidora del senyor Anselm; però (fent una altra reverència), amb el vostre permís, no m’hi casaré.

HARPAGON. — Sóc el teu humil criat; però (escarnint altra vegada l’Elisa), amb el teu permís, t’hi casaràs aquest vespre.

ELISA. — Aquest vespre?

HARPAGON. — Aquest vespre.

ELISA (fent una altra reverència). — Això no pot ser, pare.

HARPAGON (escarnint-la altra vegada). — Això serà, filla meva.

ELISA. — No.

HARPAGON. — Sí.

ELISA. — No, us dic!

HARPAGON. — Sí, et dic!

ELISA. — A això no m’hi obligareu.

HARPAGON. — A això t’hi obligaré.

ELISA. — Primer em mataré, abans de casar-me amb semblant subjecte.

HARPAGON. — Tu no et mataràs, i tu t’hi casaràs. Mireu quina audàcia! S’ha vist mai cap noia parlar d’aquesta manera al seu pare?

ELISA. — S’ha vist mai cap pare casar d’aquesta manera la seva filla?

HARPAGON. — És un partit del qual no hi ha res que dir. M’hi jugo qualsevol cosa que tothom aprovarà la meva elecció.

ELISA. — I jo faig la juguesca que cap persona enraonada l’aprovarà.

HARPAGON (adonant-se d’en Valeri, al lluny). — Ara ve en Valeri. Vols que entre tots dos el fem jutge d’aquesta qüestió?

ELISA. — Sí.

HARPAGON. — T’avindràs a el que falli?

ELISA. — Sí. Passaré pel que ell digui.

HARPAGON. — Doncs, ja està dit.

HARPAGON. — Vina, Valeri. T’hem elegit per que ens diguis qui té raó de nosaltres dos.

VALERI. — Vós, de segur.

HARPAGON. — Ja saps de què parlem?

VALERI. — No; però vós no us podeu equivocar, i teniu tota la raó.

HARPAGON. — Vull que es casi aquest vespre amb un home que és tant ric com entenimentat, i la mosca balba em diu a la cara que no vol casar-s’hi. Què me’n dius, d’això?

VALERI. — Què dic?

HARPAGON. — Sí.

VALERI. — Oh! Oh!

HARPAGON. — Què?

VALERI. — Dic que, en el fons, sóc de la vostra opinió. Vós no podeu deixar de tenir raó; però ella no va del tot equivocada, i…

HARPAGON. — Com! El senyor Anselm és un bon partit: és noble, de bon natural, reposat i molt ric, i del seu primer matrimoni no li queda cap fill. Sabria ella trobar-ne un de més bo?

VALERI. — Això es veritat. Però ella podria dir-vos que és precipitar un xic les coses, i que caldria, al menys, un quant temps per veure si la seva inclinació està d’acord amb…

HARPAGON. — És una ocasió que s’ha d’aprofitar. En aquest casament hi ha un avantatge que en un altre no trobaré: s’aconsola de prendre-la sense dot.

VALERI. — Sense dot?

HARPAGON. — Sí.

VALERI. — Ah! Ja no dic res més. Veieu? Aquesta és una raó del tot convincent: cal acceptar-ho.

HARPAGON. — Per mi és un estalvi considerable.

VALERI. — És clar. Això no pot contradir-se. És veritat que la vostra filla pot dir-vos que el matrimoni és un acte més seriós del que sembla; que d’ell depèn el ser feliç o desgraciat tota la vida; i que un compromís que ha de durar fins a la mort cal realitzar-lo amb moltes precaucions.

HARPAGON. — Sense dot!

VALERI. — Teniu raó. Vet aquí el que ho decideix tot, com se comprèn. Hi ha persones que podrien dir-vos que en semblants casos la inclinació d’una noia és una cosa, sens dubte, que s’ha de tenir en compte, i que la gran diferencia d’edat, de caràcter i de sentiments fa víctima a un matrimoni d’accidents molt desagradables.

HARPAGON. — Sense dot!

VALERI. — Ah! Això no té rèplica. Bé prou que se sap. Qui dimoni pot dir el contrari? És veritat que hi ha molts pares que s’estimarien més la felicitat de les seves filles que tots els diners del món, i que no voldrien sacrificar-les a cap interès, i que procurarien, primer de tot, que hi hagués en el matrimoni la dolça conformitat que hi manté contínuament l’honor, la tranquil·litat i l’alegria, i que…

HARPAGON. — Sense dot!

VALERI. — És veritat. Això fa tancar la boca. Sense dot! Qui es que contradiu una raó com aquesta?

HARPAGON (apart, mirant cap a l’indret del jardí). — Hola! Em sembla que sento un gos que lladra. Potser busquen els meus diners. (Al Valeri). No et moguis, que torno enseguida.

ELISA. — Que te’n burles, Valeri, al parlar-li com li parles?

VALERI. — És per no fer-lo enfadar i obtenir el que desitgem. Oposar-se directament a la seva voluntat és la manera de no aconseguir res. Hi ha persones que volen ser enganyades; temperaments enemics de tota resistència; naturals tant tossuts que la veritat els fa botre i no volen passar pel camí recte de la raó, i que no es pot conduir a on se vol sinó per camins extraviats. Fes veure que consents a la seva voluntat, perquè així hi guanyarem més, i…

ELISA. — Però, aquest casament, Valeri?

VALERI. — Ja buscarem un medi per desfer-lo.

ELISA. — Però, quin medi trobarem, si s’ha d’efectuar aquest vespre?

VALERI. — És qüestió de demanar un aplaçament i fer veure que estàs malalta.

ELISA. — Però si fan venir metges es descobrirà el fingiment.

VALERI. — I ca! Que per ventura ho coneixen? Vés, dona, vés: amb l’ajuda d’ells pots tenir el mal que vulguis. Ja trobaran motius per dir-te de què prové la malaltia.

HARPAGON (apart, des del fons del teatre). — No ha estat res, gràcies a Déu!

VALERI (sense adonar-se de l’Harpagon). — En fi, l’últim recurs que ens queda és fugir per posar-nos a cobert de tot. Si el teu amor, estimada Elisa, és prou ferm… (Adonant-se de l’Harpagon). Sí: una filla ha d’obeir el seu pare. No ha de mirar com és fet un marit; i quan hi ha la gran raó de «sense dot», ha d’estar disposada a acceptar tot el que li donin.