X
Arnulf, el dimoni tartamut autor del llibre intitulat De les perruques, diluint-se gairebé en el no-res de la tenebra, i sense pròpia consciència ni responsabilitat de l’acte acomplert, enviava a sant Brauli de Saragossa una lletra difícilment entenedora o comprensible, vaga, molt embrollada en els seus arguments, però que donava a endevinar, d’alguna sinuosa manera, que el còdex, clos i inobrible, en possessió temporal del sant, d’inquietants sorollets, devia ésser ara tramès encontinent al bizantí Kosmas, com a veritable propietari o, almenys, destinatari qualificat d’aquest, encara que in albis del contingut, com a millor manera de restablir una situació la normalitat de la qual es propugnava, amb l’esperança d’arribar-hi a temps, i sense major greuge ni perjudici de ningú. Que així sigui.
El metge Miró, entre la pal·lidesa de Silvània i la impertorbabilitat d’Arquimedes II, escrivia, en paper oficial, la següent recepta amb llenguatge, grafia i semàntica alterades:
Pendràs sis dracmas de mercuri viu, pasat per una luda blanca, dos dracmas y quince grans de trementina de gota, y tres dracmas de greix de tocino sens sal, y ab això se fa la extensió del mercuri, segons art, que no se coneguia que hi haje mercuri, después hi barrejaràs dos unsas de polvos de diagridi y dos unsas de polvos de xalapa y perfectament mesclat sen compondran 84 pindulas de dos escrupulos y mitj gra cada una.
Modo de usar est remey: Antes de sopar, si el malalt està en disposició de fer-ho, i s’ho pot empassar (una hora o poch mes antes) pendràs dos pindulas ab dos culleradas de sopa clara y si fos cas de fer anar en demasía, pendrer un vas de orchata: com també no pendrer sino una pindula fins haberlas pres totas las 84.
Kosmas reveia la seva vida, la percaça vana i impossible d’Egèria, l’estimada perduda i introbable, la dels ulls de coloma, la que fou lliri entre cards, el seu jardí tancat i la font segellada, la del Càntic dels Càntics. Es veia petit, donant la mà a la seva mare, travessant més tard cingleres amb belles flors boscanes, les més belles de Síria, vallades agrestes, la Didakhé, cambres luxoses en la pàtria dels grecs, els cabells amb violetes de les donzelles núbils, l’arc dels arquers que suen sota el sol, la tomba dels pares i les germanes. Déu meu! També veia el rostre immens del Déu dels Evangelis, les Tres Persones Iguals i Distintes, la immensa soledat del seu cor, el seu gran amor.
Remogué els llavis ressecs. Silvània els hi mullà una mica. El metge Miró pensà si no fos la malaltia de vena rompuda i, encara que no tenia gaires esperances, redactà la següent recepta, anul·lant l’anterior:
Pendràs matafoch o sempreviva, herba de mil fullas, pampinella, sal de Cardona y vinagre fort. Ditas herbas las culliràs en lo mes de Maig, las picaràs, posanthi parts iguals de una y altres, y posaràs dintre de un alambí ab deu lliuras de vinagre, se destilarà la cantitat de cinch lliuras, y en aquestas cinch lliuras ni mesclaràs cinch de vinagre cuant sia fora del alambí y lo destilaràs fins a sis lliuras y lo altre se llansarà.
Modo de aplicarlo: Si es vena rompuda interiorment en lo cap xuclaràs l’aigua ab lo nas; si la vena es externa si posarà un drap xupat; si la vena es en lo pit o altre part interna (com pot ser en una dona al haber parit) o per altre ecsés de la naturalesa, sen pendrà una cullerada. Si et ve el mal de cap, te curaras lo mal posantten un drap xupat en los polsos.
Kosmas mirava la llum de la finestra. Inundada de llum, la petita Clorina, més enllà de la vida i de la mort, veient la seva pròpia sang vessada, sota els sols negres africans, pregava per Kosmas, purificat pel foc de l’adversitat i de l’amor irrealitzable.
El bisbe Quirze repetia la doctrina d’un sant català encara per venir, sant Antoni Maria Claret, sobre l’extremunció, dient que «aumenta la gracia, trau los restos de la mala vida passada; fortifica la debilitat i flaquesa que entra en la ànima després de la culpa ja perdonada, semblant a aquella debilitat que queda al cos de resultas de la malaltia, quant encara està convalescent, perdona no sols los pecats venials, tenintne dolor, sino també los mortals quant lo malalt los ignora o nols ha pogut confessar; alivia y consola l’ànima, infundintli una gran confiansa en los mérits de Jesucrist; dona forsas per a resistir las tentacions del dimoni, que son molt poderosas en aquella ocasió, perque veu que se li acaba lo temps de seduhir aquella ànima, dona auxilis pera sufrir ab paciencia las angustias de la mor i mitiga lo temor de aquell pas».
Sentia Kosmas un perfum suavíssim, de puresa i netedat, de cèlica textura, si així era possible dir entre angoixes reiterades. Una dolçor l’envaïa gradualment i desplaçava a aquestes, mentre veia la seva vida justificada en contra dels errors comesos i dels mancaments de què, amb tota seguretat, era culpable. La justificació li venia, o li semblava venir, d’haver estimat idealment, sense possessió ni certesa, sense res, tenint les mans buides. Recordava les paraules de sant Simeó, allà dalt de la columna. Ara veia que el seu amor havia estat de renunciament, abrandat, dia a dia, solament pel record d’Egèria.
Quirze, assistit en esperit per sant Isidor, l’ànima bessona, repetia les oracions:
Oh, Jesús meu, i Déu meu! Jo crec en Vós, i en tot allò que creu la Santa Església Catòlica i Romana perquè Vós, veritat infal·lible, i infinita, ho haveu revelat.
Altíssima Reina, Maria sens Màcula, i Mare de Déu, sigueu ara, i sempre, la meva guia i empar, ja que tot és possible al vostre gran poder.
Seguiren les pregàries, mentre la llum es feia tranquil·la, gairebé aturada en la mateixa intensitat. Llavors arribà el correu de sant Brauli de Saragossa.
El correu arribà cavalcant velocíssim, amb el cavall poderós, lluent de suor i panteixant-li els flancs. Duia un gran i riquíssim còdex per a Kosmas, el bizantí, el pietós enamorat. Calia que li entregués sense demora i en persona. Vingué també un rossinyol, encuriosit, a la finestra. Es posà a mirar.
Entraren tots a la cambra, perfumada amb sentors de nards i de santificació. Kosmas obrí els ulls fent senyal que descloguessin el còdex. Ho féu, fàcilment, Arquimedes II, l’autòmat que va ésser construït per a la fidelitat. L’obria, caient-li tristament per terra uns rodets de l’interior de la maquinària, del cor.
Sortí del còdex la bella dama Egèria, brodant en un bastidor de vori, somrient i amb llàgrimes als ulls. Sortí més bella que mai. Als seus peus tenia la cigonya mecànica repetint l’Evangeli en les quatre llengües de l’Imperi. Ho repetia i ho tornava a repetir.
Sols en aquell instant fou feliç Kosmas, mentre lliurava la seva ànima alegre entre les mans immenses i acollidores de Déu.