VI

De sobte, esclataren les tulipes als terrats i jardins de les cases de Roma, mutant sensiblement vers formes encara més gràvides o en colors d’equívoca simbologia heràldica. Era un flor bizantina, criada a les riberes del Bòsfor, usada com a emblema de la inconstància i la versatilitat. Tenia delicada aplicació a les darreries d’abril, quan a palau es construïen, per a les festes a l’aire lliure dels patis, llargues galeries de fusta. En els graons, encatifats a la manera persa, hom posava llavors gerres de cristall o de porcellana amb tulipes esclatants, entre canelobres i torxes enceses. Al darrer graó, col·locaven les daurades gàbies dels canaris imperials que canten eixordant l’escollida concurrència. La festa és apta especialment per als qui la ignorància i l’abús de poder han fet insensibles als plaers de la vida. És el moment en què les dansaires es mouen amb lascívia.

Kosmas apartà l’esguard amb disgust. L’apartà davant la impensada mutació que, de tan violenta, li assotà d’esquitllentes el rostre i part de les espatlles. Anava vorejant el Fòrum amb el Diploma dins el tub de llautó, bastant manotejat i fet malbé, per cert, de tant treure’l i tornar-lo a ficar per mostrar-lo. Anava a veure el lluminar d’Occident, Gregori, el gran Papa de Roma, l’austeritat del qual la brama deia que obligava la seva mare, santa Sílvia, a enviar-li els frugals aliments que li calien per viure, com ho indicava la curiosa i bella inscripció de la Cella Nova:

Trobà uns longobards d’aspecte ferotge i salvatge pel carrer. La gent s’apartava temorosa.

Anaven coberts amb pells d’ós i es cofaven amb uns cascs coronats amb banyes de brau o de búfal. Els havia vist també al nord del país, devastant els territoris, dalt de llurs carros de guerra amb les terribles ganivetes afilades giravoltant a les rodes. Gregori feia veritables prodigis d’habilitat diplomàtica amb llurs generals que col·leccionaven cranis clavats a les piques. Això l’obligava, però, a apartar-se, cada vegada més, de l’autoritat de Bizanci, amb gran disgust a les oficines de l’administració de l’Imperi que hi veia una afirmació del poder temporal de l’Església. Vells estrategs s’ho miraven damunt els mapes sense cap convicció ni entusiasme.

Gregori el Gran havia convençut la reina bàrbara Teodolinda que li lliurés el fill, amb argúcies jurídiques, per tal que, abjurant l’arrianisme, es convertís al catolicisme. Per altra banda, sant Leandre, el germà d’Isidor de Sevilla, havia aconseguit el III Concili de Toledo (posant les bases del dret civil i canònic medieval), del qual Kosmas havia estat un testimoni d’excepció. El resultat, doncs, era el que havia cercat sempre: «ut possit florere cum libertate iustitia».

Mutaren, amb gran dispendi de perfum, uns clavells esclatants. Després de tants anys passats en terrenys desèrtics i pedregosos, sense floració sensible, li era estrany, ara, retrobar altra vegada, el repertori de sempre. Les mutacions eren llargues, lentes, amb detalls imprevisibles com era passar, amb evidències molt vagues, del regne vegetal al regne animal, sense que ningú semblés, però, escandalitzar-se. Hi havia també el detall del moviment, que a penes era perceptible abans, però que prenia darrerament sorprenents proporcions molt brusques. Les mutacions, en definitiva, li semblaven un luxe innecessari.

Trobà el Pontífex redactant amb exquisida cura el seu Liber regulae pastoralis, perquè la fi del món estava pròxima i calia seguir regint els béns espirituals de l’Església, però també els béns temporals necessaris indispensables. Car era el «servidor dels servidors de Déu», títol aquest que continuaren usant tots els Papes posteriors a Gregori.

Alçà el cap, i, acudint a aixecar-lo de terra on s’havia agenollat, el féu seure al davant. Li digué somrient:

—Els cristians són un poble benaventurat car poden alegrar-se en el seu cor, sentir joia exaltada. Jo estic joiós de veure-us, Kosmas!

—I jo estic content d’haver pogut besar els vostres peus venerables!

—Kosmas veié les coses al seu entorn. Fou traspassat per la mirada del Papa. Era una mirada de sant. Se li presentà el Bé enfrontat amb el Mal. Vivia turmentat per l’existència del mal. El mal, per a ell, era Arnulf.

—Sant Dionís l’Areopagita —digué Gregori— era un innovador, un filòsof que es convertí gràcies a la prèdica de sant Pau a l’areòpag. Deia en la Jerarquia Celeste que el mal no existeix en les coses. El mal, en tant que és mal, no és (pur i essencial); és una carència.

—No ho entenc, encara que un dia també m’ho digué sant Isidor.

—Sí, és la carència del Bé. L’escriptura anomena pecadors en el coneixement aquells que són febles respecte a aquest coneixement o acció del bé.

—I els dimonis, doncs?

—Ni tan sols els dimonis són dolents en llur naturalesa. Perquè per als dimonis, ser allò que són, procedeix del Bé, i és un bé; el mal que els sobrevingué per la pèrdua dels seus propis béns és el canvi d’aquell estat i hàbit, no podent guardar en la seva integritat la perfecció angèlica que els havia estat concedida.

—Així els dimonis ho són perquè varen desistir de voler i d’executar els béns divins?

—En efecte, si els dimonis no sempre han estat dolents és que no són dolents per naturalesa, sinó per manca i defecte dels béns angèlics.

—I què és el mal?

—El mal, segons l’Areopagita, és privació i defecte, debilitat, desordre, i error; frustració del propòsit, de la bellesa, de la vida, de l’intel·lecte, de la raó, de la perfecció, del fonament i de la causa; és indeterminat, estèril, inert, dèbil, confús, incongruent, il·limitat i tenebrós; carent de substància, i no existeix de cap manera, ni en cap lloc, ni com a no-res.

—Però ¿com és possible el poder d’allò que és contrari al bé, quan no té essència, ni voluntat, ni potència, ni acte?

—Perquè, per al dimoni, el mal consisteix en haver-se apartat del recte sentit; per a l’ànima, de la raó, i per al cos, obrar en contra de la natura.

El mirall s’entelà. Passaren ombres pel mirall, ombres vagues, recordant Ustània, o boirosament Arnulf. Per un moment, hom pogué veure, nítida i clara, la figura d’Egèria.