VII
Sant Brauli de Saragossa llegia un gran còdex contenint una compilació legislativa, goda i hispano-romana, posant-hi notes erudites de difícil interpretació. La llum li entrava per la finestra. Arribà un correu portador d’una lletra del Rei. Brauli deixà el gran còdex i llegí detingudament la missiva:
El rei al sant i venerable pare Brauli, Bisbe: Hem rebut la carta plena d’eloqüència i gentilesa que la vostra Santedat m’ha dirigit. Els pensaments que hi conté i l’estil em fan veure que cada dia que passa teniu més saviesa i prudència. Bé sap vostra Santedat que la determinació, per mi presa, d’elevar a l’honor de l’Episcopat el nostre dilecte Joan de Vallclara (Biclarès), és a vós deguda, i no sense mereixement i sense arbitri. Perquè Déu omnipotent, a qui tot serveix, inspira a qui vol, a fi que es compleixi la seva voluntat suprema. La pietat immensa del Senyor sabia des de l’eternitat a qui desitjava predestinar per a les seves coses.
Per tant, baró benaventurat, em complau la meva elecció feta segons indicació vostra, i espero que el viatge que el nostre Joan de Biclara amb el cavaller bizantí Kosmas (que desitja conèixer Catalunya, contrada encara inexistent), sigui de profit a Déu, i arribin els dos a llur termini sense cap contratemps i benaurats en la gràcia divina. Jo, el rei.
Fatigosament avançava Kosmas, i el seu seguici, parlant tothora amb l’estimat del Rei, l’ínclit futur historiador dels gots, Joan de Vallclara, anomenat el Biclarès. Havien abandonat la via romana i transitaven per camins de ferradura i senderes asprívoles i desertes. Procuraren fer drecera vers Catalunya, i els dies passaven lents, sota nuvolades adustes o sota celatges acabats de rentar pel vent, inundats per sols i llunes. Arquimedes II, astut i vigilant, obria la marxa, dipositari de la confiança dels viatgers. Darrera, venien Kosmas i Bíclar, en perpetu diàleg, i una mica més enrera cavalcaven Mides i Ugernum amb Org, el voltor. Seguien les mules amb els bagatges i les caixes contenint la fanfara d’autòmats. Per cert, Kosmas havia regalat a Perpètua, la muller de Goldomir, un gat autòmat, elàstic i saltador de teulades, que provocà la joia de tots.
El cavaller rumiava, en els moments de silenci, bressat per la cavalcadura, la manera de donar veu als autòmats, de fer-los parlar, car, com ja sabem, fins ara eren muts. El problema era difícil, però no d’impossible solució.
Entraren a Catalunya per la ratlla dita d’Aragó, vorejant La Fatarella, poble on nasqué el 1820, Josep Maria Escolà i Cugat, fundador de l’Acadèmia Bibliogràfica Mariana, a Lleida, institució important per a la poesia religiosa a Espanya, molt lloada per l’erudit santanderí José María de Cossío, i on presentà, l’any 1870, el gran poeta Àngel Guimerà, la seva poesia A la Verge Maria, i que comença:
Llum del espay, estrella de la vida,
Ombra agradosa del ardent sorral,
Port astruch de la mar ensuperbida
Escala de la gràcia divinal.
Això confortà Kosmas, molt devot de la Mare de Déu des de petit, quan pregava amb el cap cot i les mans juntes, tal com apareixien els infants sants a les estampes de tot el món, especialment a l’hora d’anar al llit.
S’anaven acostant al monestir de Vallclara, i el nostre heroi preguntà al Biclarès, en ple Priorat, si la regla del monestir de la seva fundació (regla de la qual li havia parlat a Toledo) determinava la manera de nominació dels abats. Li fou contestat que, efectivament, existia aquesta designació, que era la de l’elecció per la comunitat, a la semblança de les regles de sant Benet, sant Cesari i sant Fructuós, procurant que fos elegit, segons el sant temor de Déu, aquell que per comú acord de tota la comunitat o, almenys, de part d’ella, fos reputat el més adequat.
Cal tenir en compte, en aquesta elecció, el mèrit, la saviesa i la doctrina del qui es va a elegir, encara que aquest sigui el darrer de la comunitat.
—I l’abat? —preguntà Kosmas—. ¿Com ha d’ésser l’abat en exercici?
—L’abaciat es considera sempre com una pesada càrrega —respongué Bíclar—. Més que manar s’ha d’ésser útil a la comunitat. Cal que sigui instruït en la llei divina i sigui com una font d’on brollin màximes antigues i noves. Cal que sigui cast, sobri, caritatiu, que prefereixi la misericòrdia al rigor i sigui prudent en el càstig; que imiti la discreció del Sant Patriarca Jacob, que deia: «Si faig caminar els meus ramats més del que poden, es moriran totes les ovelles en un dia».
Després de veure un parell de bramuladores i amenaçants quimeres en la llunyania i entrellucar l’equívoc aspecte d’un camperol, que s’assemblava a Arnulf, arribaren, per fi, a Vallclara. El monestir estava als afores del poblet, sota la muntanya de Prades, en una ombrívola vall, semblant a la Scala Dei, curulla de boscos i de fontanes remorejants. Era un lloc d’un silenci i una pau perfectes.
El cenobi estava compost per l’església, no massa gran, d’una sola nau, amb el refectori i les cuines a l’esquerra de l’edifici; a la dreta s’alçava la infermeria. A l’entorn hi havia les hortes que els monjos cavaven amb singular delectació. Aquestes hortes apareixien molt perjudicades pels cadells, animals semblants a un gran llagost que obrien llargues galeries sota terra, destrossant i menjant-se amb voracitat demoníaca, les arrels de les més variades hortalisses, a excepció de les bledes.
Contra el mur que encerclava les hortes, hom podia veure, construïts matusserament, els dormitoris o cel·les dels monjos a guisa de petites cases (més aviat, cofurnes) individuals, donant totes la cara als sembrats i als edificis centrals. El lloc era molt agradable, sobretot en aquella època de l’any, per l’extremada frescor que s’hi fruïa. Contínuament se sentia el soroll de l’aigua corrent per les sínies i els canals.
Els rebé, amb gran alegria, tota la comunitat amb el prior al cap, que ja sabia la notícia del nomenament de Bíclar al Bisbat de la ciutat de Girona. Donaren les gràcies humilment amb una solemne funció religiosa. Kosmas va poder oir un cantus tractus excepcional. Aquest cant era usual als convents d’Egipte, segons Cassià, sant Jeroni i les regles de Serapion Macari i Paphnutius.
Acte seguit, en honor de Kosmas, s’entonà un cantus hipophoricus, que era una variant del cantus tractus en el qual s’afegia a la fi dels salms un verset en forma de responsori.