V
El nostre amic Kosmas, atrafegadíssim, redactava reports d’extensió dilatada, plens d’observacions subtils i prolixes, necessàries, però, a la comprensió i la bona marxa dels serveis diplomàtics. El rostre de Bizanci, impertorbable en apariència, s’enrojolava discretament als pòmuls, senyal de que la vida i l’emoció hi eren presents, no tant per la conducta reprensible de Teodora, sabuda per tothom, com pel somni mai abastat de restauració de l’Imperi, que contradictòriament no deixava dormir al gran Justinià, «el que no dormia mai». Kosmas omplia raimes de paper —tirallongues verament excessives— amb cal·ligrafia atapeïda, relatant com es desenrotllava el Concili i les seves incidències, ajudat per l’experiència del Biclarès que li assenyalava detalls que s’escapaven a la seva observació.
Les intervencions i les deliberacions continuaven, i així, acabat que fou el solemníssim acte de l’abjuració dels Reis i de la professió pública de la seva fe, va tocar el torn als Bisbes, preveres, patricis i magnats de llinatge got. Hi eren presents els Bisbes arrians Ugnas, de Barcelona; Ubiligisc, de Palència; Murila, de València; Sunila, de Viseu; Garding, de Tui; Bechila, de Lugo; Avit, d’Oporto, i Friscle, de Tortosa. Els preveres i diaques eren gent anònima, excepte Joan de Bíclar il·lustríssim per tots conceptes. Els magnats gots eren Gusind, Fonsa, Afrila, Aïla i Ella. Amb aquest grup de nobles hi havia tots els «Seniors» del poble.
Per insinuació dels Pares del Concili, prengué la paraula l’eminència gris d’aquest, Leandre, el germà de sant Isidor, el qual, en nom de Déu, del Rei i dels assistents, va requerir als Bisbes, preveres, magnats i senyors de llinatge got que manifestessin públicament allò que creien dins el seu cor. A això tots contestaren:
Encara que allò que la vostra fraternitat i paternitat desitja escoltar de nosaltres i allò que vol que fem, ja ho hem executat abans, en el moment de la nostra conversió, quan, seguint el Senyor nostre, el Rei Recared, vàrem passar a l’Església de Déu, anatematitzant i rebutjant la perfídia arriana amb totes les seves supersticions, tanmateix, en atenció a l’amor que devem a Déu i a la Santa Església Catòlica, no sols ens donem pressa a fer el que ens demaneu, sinó que si encara trobeu alguna cosa convenient a la fe, exigiu-la de nosaltres, car l’amor de la recta fe ens ha dut a desitjar que tot allò que la vostra fraternitat ens indiqui com a més veritable, ho sostindrem i ho confessarem amb generosa confessió.
Un primer pla del rostre de Bizanci aparegué en la blanca pantalla de la paret pintada de calç, gairebé simultàniament a aquestes paraules multitudinàries. Hi apareixia, depassant la tanca de l’horta, on Victorina, la filla de Goldomir, promesa amb el notari, collia roges cireres de l’arbre i se les posava a les orelles com arracades delitoses. La imatge s’esborrava i donava pas a la bellíssima Egèria, vestida de blanc i amb un clavell roig, o la mort («segura com una rosa») als cabells perfumats.
Tots es posaren dempeus i, enmig d’un silenci sepulcral, alçaren les veus i digueren:
I. Tothom qui persisteixi a conservar la fe i la comunió arriana, com fins aquí l’hem conservada nosaltres, o no la rebutgi de tot cor, sigui anatema.
II. Qui negui que el Fill de Déu i Senyor nostre Jesucrist és etern i consubstancial al Pare i engendrat de la paterna substància sense principi, sigui anatema.
III. Qui no cregui en l’Esperit Sant, o negui que procedeix del Pare i del Fill, i és coetern i consubstancial al Fill i al Pare, sigui anatema.
IV. Qui no faci distinció de persones entre Pare, Fill i Esperit Sant, i no reconegui la unitat de substància, sigui anatema.
V. Qui afirmés que el Fill de Déu, nostre Senyor Jesucrist, i l’Esperit Sant són inferiors al Pare i els divideix en graus o digui que són criatures, sigui anatema.
VI. Qui no cregui que el Pare i el Fill i l’Esperit Sant són d’una sola substància, omnipotència i eternitat, sigui anatema.
VII. Qui digui que el Fill de Déu ignora allò que sap el Pare, sigui anatema.
VIII. Qui digui que el Fill de Déu i l’Esperit Sant han tingut principi, sigui anatema.
IX. Qui s’atreveixi a professar que el Fill de Déu és visible o passible segons la seva divinitat, sigui anatema.
X. Qui no cregui que l’Esperit Sant és Déu veritable i omnipotent, com el Pare i el Fill, sigui anatema.
XI. Qui cregui que en una altra banda hi ha una altra fe i comunió catòlica fora de la que té l’Església Universal, i definiren els Concilis de Nicea, Constantinoble, Efes i Calcedònia, sigui anatema.
XII. Qui separa o disgrega en honor, glòria o divinitat el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, sigui anatema.
XIII. Qui no cregui que el Fill de Déu i l’Esperit Sant han de ser honorats i glorificats amb el Pare, sigui anatema.
XIV. Qui no digui “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant”, sigui anatema.
XV. Qui judiqui bona l’obra de rebatejar o la practiqui, sigui anatema.
XVI. Qui tingués per veritable el libel detestable donat a llum l’any dotze del regnat de Leovigild, en el qual es conté el trànsit dels romans a l’heretgia arriana i on es llegeix mal redactat “Glòria al Pare pel Fill en l’Esperit Sant”, sigui anatema eternament.
XVII. Qui no rebutgi i condemni de tot cor el conciliàbul de Rímini, sigui anatema.
XVIII, XIX, XX, XXI i XXII. Qui menyspreï la fe del Concili de Nicea, de Constantinoble, Efes, Calcedònia o no rebi els concilis de tots els bisbes ortodoxos, sigui anatema.
XXIII. En conseqüència, signem amb anatema i amb la nostra pròpia mà aquesta condemnació de la perfídia i la comunió arriana, i de tots els Concilis que afavoreixin aquesta heretgia. Siguin condemnats al cel i a la terra totes les coses que l’Església Romana condemna, i siguin admeses a la terra i al cel totes les que ella admet; regnant nostre Senyor Jesucrist, a qui amb el Pare i l’Esperit Sant sigui donada honra i glòria, per tots els segles dels segles. Amén.
Signada per tots els bisbes, preveres i magnats i senyors conversos aquesta professió de fe, tornà a prendre la paraula el rei Recared, anunciant als assistents que, des d’aquell moment, prenia sota la seva protecció l’Església Catòlica i tindria cura dels seus interessos. Tornà a exhortar els Pares perquè instruïssin bé el poble, i va proposar que, a fi que la fe jurada arrelés més profundament en el cor dels nous convertits, es recités tots els diumenges públicament el Símbol de la fe del Concili de Constantinoble. Aquest costum, introduït en aquest Concili, fou més tard adoptat per tot l’Occident.
Acte seguit, i de manera inopinada, el Concili, amb fórmules pomposes de lloança per la coneixença de les institucions visigòtiques, designà unànimement Joan de Bíclar, anomenat el Biclarès, bisbe per a la seu vacant de Girona.
Tot encaixava a la roda del Destí.