IV
Quan es continuà el Concili, seguí la mateixa pompa i solemnitat, i aparegueren, vestits amb mantell reial i les seves corones (tan famoses, segles després), el rei Recared i la seva muller Bada. Mai no s’havia vist cosa semblant a la imperial ciutat.
Entraren al temple, i el monarca es posà davant l’altar i pregà profundament; i tombant-se vers els prelats, el seguici i altres concurrents a l’acte, amb veu ben alta, prengué la paraula, dient:
—Reverendíssims sacerdots: Crec que no desconeixeu que us he cridat a la nostra presència amb l’objecte de restablir la disciplina eclesiàstica; i com que fa molts anys que l’amenaçadora heretgia impedia que se celebressin Concilis en tota l’Església Catòlica, Déu, a qui plagué treure, per mitjà nostre, tal obstacle, ens va amonestar que restablíssim els estatuts eclesiàstics segons costum. Alegreu-vos, doncs, joiosos, de veure que els costums canònics tornen al seu primitiu estat. Però, per tal que l’ordre canònic, tant de temps oblidat i en desús, sigui de nou conegut en tota la seva esplendor, us exhorto a obrir aquesta assemblea amb devotes oracions.
Els ocells del Paradís, pintats amb un bon gust totalment imprevisible i variat, refilaren harmoniosament davant d’aquests mots i, al mateix temps, el brancatge selvàtic de les arbredes s’entrellaçà formant medallons ovals d’extremada i no repetida bellesa. Aquests emmarcaren efígies rutilants, com la d’Egèria, la dama que llegia la relació del viatge d’una àvia ardida i, fins a cert punt, aventurera, parant l’orella vers inconegudes veus.
Entre aquestes, es feia remarcar la del rei Recared, germà de sant Ermenegild.
Digué:
—A bastament sabeu, les vostres Santedats, quant temps ha gemegat Espanya sota el jou de l’arrianisme, i com als pocs dies de la mort del meu pare vaig entrar al si de la catolicitat, proporcionant a la nació un goig general i etern. Desitjant, doncs, que vosaltres doneu gràcies a l’Altíssim per tan extraordinari esdeveniment, i també per la conversió del meu poble, us he congregat aquí en aquest Sínode. Tot el que hem de dir-vos sobre la nostra fe i les esperances que mantenim, està contingut en aquesta paperassa que us ensenyo (aixecà la mà mostrant un plec de documents). Llegeixi’s, doncs, ara aquí davant de vosaltres, i examineu en judici sinodal, per tal que resti patent per a l’esdevenidor la nostra glòria amb el testimoni dilatat i ardent de la nostra fe.
Varen rebre, els Pares conciliars, la paperassa, a la lectura de la qual procedí el notari de torn:
Tinc fe en la sentència del Senyor que diu «On hi hagi dos o tres congregats en el meu nom allà seré jo entre ells». Crec, doncs, que la santa i divina Trinitat assistirà a aquest sant Concili; per això, com si estigues en presència de Déu, faig professió de fe davant de tots vosaltres.
Anatematitzo amb tots els seus dogmes i còmplices Arri, que afirmava que l’Unigènit Fill de Déu era substància inferior a la del Pare i que no havia estat engendrat per Aquest, sinó creat del no-res. Anatematitzo tots els Concilis dels malvats que se celebraren en contra del sant Sínode de Nicea. Accepto i honro amb tot honor i tota lloança la santa fe d’aquest Sínode, composta i subscrita contra el pestífer Arri per 318 Pares. Abraço i sostinc la fe dels 150 Bisbes congregats a Constantinoble, que destruí Macedoni, que disminuïa la substància de l’Esperit Sant i segregava la unitat i l’essència del Pare i del Fill. Crec igualment i honro la fe del primer Concili d’Efes en contra de Nestori i de la seva doctrina; i la del Concili de Calcedònia que, ple de santedat i erudició, condemnà Eutiques i Diòscor, i l’admeto reverentment amb tota l’Església Catòlica.
Es féu llavors una gran resplendor a Constantinoble, i en les oficines de l’oncle Basili hom exultà de ponderada i santa satisfacció. Cantà una puput amb veu disgraciosa. Un llagost saltà.
Els perses eren lluny, ara. Ara i sempre.
La veu seguia uniforme:
Admeto submisament, i amb igual reverència, els Concilis de tots els ortodoxos i venerables sacerdots que no s’oposin a la fe. Doneu-vos, doncs, pressa, les vostres reverències, a introduir a les col·leccions canòniques aquesta nostra professió de fe i a escoltar dels Bisbes, religiosos i magnats del nostre poble, la fe amb què cregueren en Déu dins l’Església catòlica. Aquest Credo, copiat escrupolosament i enrobustit amb les signatures, cal conservar-lo als arxius perquè serveixi de testimoni davant Déu i dels homes temps a venir, a fi que se sàpiga que aquesta gent, a la qual sobrepassem sols en la règia potestat per disposició divina, abandonat l’antic error, reberen per la Confirmació i la imposició de mans, dins l’Església Catòlica, l’Esperit Paràclit, que confessaren ésser un i igual al Pare i al Fill, i foren rebudes al si de la catolicitat. Si algú no vol creure aquesta santa i recta confessió nostra, experimenti la ira de Déu amb l’anatema etern, i que la seva perdició serveixi de goig als fidels i d’escarment als infidels. A aquesta meva confessió he unit les Constitucions dels susdits Concilis i amb tota puresa de cor he signat el testimoni diví.
Llegit això pel notari, es recità el símbol de la fe de Nicea, Constantinoble, Efes i Calcedònia.
Acte seguit estampà el Monarca al peu del document la següent signatura:
Jo, Recared, Rei, tenint al cor i signant de paraula aquesta santa i veritable confessió, que és la que professa l’Església Catòlica, la vaig signar amb la meva mà dreta, protegint-me Déu.
A continuació, signà la Reina:
Jo, Bada, reina gloriosa, vaig signar amb la meva mà i de tot cor aquesta fe, que vaig creure i admetre.
Difícilment es pot concebre confessió més sublim, sincera i emocionant que aquesta en llavis d’un Rei, La impressió que en els assistents produí fou profundíssima.
Les llàgrimes es mesclaren amb la joia, i de les boques de tothom brollaren aquestes exclamacions:
Glòria a Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, que té cura de la pau i la unitat de la seva Església, Santa i Catòlica. Glòria al nostre Senyor Jesucrist, que a costa de la seva sang va formar l’Església Catòlica amb totes les nacions. Glòria al nostre Senyor Jesucrist que féu la unitat de la veritable fe i instituí un ramat i un pastor. I, ¿a qui ha concedit Déu aquest mèrit etern sinó al veritable catòlic rei Recared? Lloança eterna a Jesucrist, que amb el Pare i l’Esperit Sant viu i regna pels segles dels segles. Amén.