III
Una hora abans de la sortida del sol, Goldomir s’encaminà a l’església de Santa Leocàdia —edifici de magnífica fàbrica—, lloc escollit per celebrar el III Concili de Toledo, iniciant el primer acte ritual establert, que era desallotjar l’església de visitants. Ordenà tancar totes les portes, a excepció de la que es destinava a entrada dels concurrents, els quals eren rebuts pels ostiaris.
Havent arribat tots els prelats, entraren en corporació i s’anaren acomodant als seients reservats segons l’ordre de llur consagració.
Després de col·locar-se als setials, per llur antiguitat i alcúrnia, entraren els preveres escollits, aquells que foren reputats com a dignes d’assistir al Concili. Entraren també en corporació i anaren a seure als llocs que els havien estat designats. Solament després entraren els diaques. La disposició era la següent: la primera fila de seients, col·locats en forma d’amfiteatre o de circ de cara a l’altar central, estava ocupada pels prelats; a la segona fila —o sigui, al darrera d’aquests— seien els preveres. Dempeus, a la darrera fila, s’acomodaven els diaques.
Col·locat l’estament eclesiàstic d’aquesta guisa, entraren a continuació els seglars escollits pels pares del Concili, que foren distribuïts al presbiteri en places reservades junt amb els notaris encarregats d’aixecar les Actes o actuar segons requeriment. Goldomir romania a l’atri del temple, esperant Kosmas, i ordenar, finalment, que fossin tancades totes les obertures del recinte sagrat.
Fins aquell moment, però, Kosmas —que havia previst el cop d’efecte de manera meticulosa— no arribà. Ho féu, precedit per la fanfara d’autòmats (trompa, cornetí, flauta, fiscorn, címbal, tuba, cítara, altament estrepitoses) que avançaven tocant una marxa militar siríaca molt alegre, però solemne. Fou un moment de gran emoció, i la multitud, que contemplava l’escena als voltants de Santa Leocàdia, estava esmaperduda. Kosmas vestia una toga riquíssima, brodada amb fils de plata i or, i incrustacions de pedres precioses. Arquimedes II anava a la seva dreta duent-li les cartes credencials bizantines, trameses de Constantinoble pel correu de l’oncle Basili. Darrera de Kosmas (i com a bucelarii d’aquest) hi anaven el sofista Mides, Ugernum i el voltor Org. Tots ells restaren reverenciosament a la porta.
Entrà el nostre bizantí, presentant les credencials a Goldomir, el qual, després de donar-hi una ullada, l’acompanyà al seient que li corresponia, enmig d’un expectant silenci. Bíclar el saludà amb un lleu moviment de la testa. El silenci persistia.
Estant ja tothom aposentat, s’alçà l’Ardiaca i pronuncià estrictament la següent paraula:
Preguem.
Tots es postraren, llavors, orant secretament, gemegant i plorant amb grans veus.
S’aixecà, acte seguit, un dels bisbes més antics i digué aquesta oració:
Aquí estem, Esperit Sobirà, confosos amb les fragilitats del pecat, però especialment congregats en nom vostre.
Veniu, Senyor, a nosaltres, assistiu-nos, descendiu als nostres cors. Ensenyeu-nos què és allò que cal fer, mostreu-nos on cal que ens dirigim i fem les obres que calguin. Sigueu Vós solament qui suggereixi i formi els nostres judicis, car sou Vós, el qui amb el Pare i amb el Fill, frueix del nom gloriós. No permeteu, car estimeu infinitament allò que és just, que siguem pertorbadors de la justícia, que ens guiï l’error de la ignorància, ni ens torci el favor, ni ens corrompi l’interès o accepció de les persones, ans ajunteu-nos a Vós mateix eficaçment per Vós mateix, perquè siguem un en Vós i que res ens aparti de la veritat; de manera que congregats en nom vostre, de tal manera usem de la pràctica de la justícia com a moderació de la pietat, que no discrepi aquí en res la nostra sentència de la vostra, i després que puguem aconseguir, per allò ben fet, premi etern, concedint-lo Vós qui amb el Pare i amb el Fill romaneu un Déu per infinits segles dels segles. Amén.
Kosmas reprimí un badall, ocasió que fou aprofitada, més enllà de grans rius, fondals i altes muntanyes, per Ustània, la voluptuosa, i per Arnulf, el dimoni tartamut, per examinar una mica el tramat d’aquesta història i el seu significat. Un gat miolà. Ho féu insistentment damunt la teulada de la casa paterna de sant Isidor, l’enciclopèdic estudiós, el germà del qual, Leandre (Santedat i Política, en estreta aliança) acompanyava Recared, i el seu sèquit, per tortuosos carrers i places, per conduir el benigne rei visigot a l’esplendor memorable del III Concili de Toledo.
El Metropolità aixecà la veu, estossegà una mica, i digué:
Després de les súpliques que hem fet a Déu, em dirigeixo, santíssims sacerdots, a vosaltres, exhortant-vos en el nom de Déu, que rebeu amb tota pietat, i procureu complir amb summa reverència quantes coses siguin proposades en ordre als designis de Déu, dels sagrats ordes o dels bons costums. I si per atzar algú de vosaltres entengués de faisó diferent allò que aquí es digui, podrà sense recel fer la seva exposició, per tal que, examinada aquesta per tothom, el dubte es desfaci o ens ensenyi amb l’ajuda de Déu. Per altra banda us conjuro, en el mateix nom, que ningú no atengui l’accepció de les persones, ni s’aparti d’allò veritable per raó de favors o dons. Per contra, demano que tot allò que esdevingui en aquest congrés sigui mirat amb tanta integritat, que no tingui lloc entre nosaltres la discòrdia, que no s’atropelli la justícia ni es retardi i entorpeixi la sol·licitud o vigor del nostre ordre, per tal de decretar l’equitat.
Després el Metropolità tornà a resar més oracions, responent tots «Amén». Llavors digué: «Aixequeu-vos». A la veu del qual s’aixecaven o també seien amb molta captinença i silenci.
En aquell moment, un dels diaques, revestit de l’alba i posat enmig del Concili amb el Còdex dels Cànons, llegí els capítols corresponents a la celebració dels Concilis Generals, així com el sermó de sant Ambròs sobre la pau. Acte seguit es promulgaren tres dies de dejuni. Acabaren, per aquell dia, amb el cant del laudes Iustini, cosa que sorprengué agradablement el nostre cavaller Kosmas:
Augustum, Iustine, genus te principe dignum,
te dominum sacrae quis non praedixerit Aulae
cum magni regeres divina palatia patris,
par extans curis, solo diademate dispar,
ordine pro rerum vocitatus curapalatis.
Les veus ressonaven per les voltes del temple amb solemne clamor.