VIII

L’endemà, de bon matí, continuaren els nostres amics el viatge vers el sud a la recerca de la inexistent ciutat d’Indala. El paisatge era cada vegada més aspre, més patètic, sense arbres i gairebé sense herba. Havia desaparegut l’espart i sols, de tant en tant, apareixia la tija ondulant del zamit, paorós arbust carnívor semblant a un enorme gira-sol. Els herbolaris opinaven que el zamit provenia d’una rerassagada mutació misteriosa, i recomanaven no acostar-s’hi massa, cosa que no féu Arquimedes II, que provocà, d’aquesta manera, l’agressió goluda del zamit, que intentà devorar-lo sense, afortunadament, cap èxit, car l’estructura metàl·lica de l’autòmat era incomestible. Arquimedes II se l’espolsà de sobre amb energia.

Ben prompte veieren la mar, d’un blau intensíssim i pregon, i seguidament, al fons d’una depressió abrupta, contemplaren la blanquíssima ciutat d’Urci, «oppida oras proxima Urci, adscriptaque Beaticae», i una mica més enllà encimbellada en un pujol, i també pintada d’un color blanc esclatant, la vila de Murgis. El savi eclesiàstic got digué que els «Set Varons Apostòlics fundaren les set futures diòcesis: sant Indaleci, Urci; sant Cecili, Illiberis (Granada); sant Tesifont, Vergi (Berja); sant Torquat, Acci (Guàdix); sant Eufrasi, Illiturgis (Andújar); sant Hesiqui, Carcesa (Múrcia) i sant Segon, Abla. Això ho afirmava Flavi Sext i ho confirmava el Martirologi Romà, així com, segles després, l’ Acta primorum martyrum del R. P. Teodoric Ruinart».

Un camaleó de grans proporcions, esguardava els nostres viatgers, mentre prenia el sol tranquil·lament, sòpit dalt d’una pedra. Era d’un rar color litogràfic, fascinant. Sense que res fes sospitar-ho, llençà veloç la llengua enfora caçant un atabalat insecte volador. El deglutí impassible.

Arribaren finalment a Urci. Sant Isidor anà a consultar els arxius eclesiàstics, comprovant que sant Indaleci havia estat decapitat, efectivament, a Murgis (Mojàcar), i dipositat després el cos al poble de Petxina, tocant a Almeria.

El rector de la parròquia de sant Indaleci invità el nostre home d’església a romandre un parell de dies a Urci, per tal d’establir una estratègia adequada a combatre l’heretgia arriana que s’infiltrava des del reialme visigot. Aquest consentí a fer-ho solament després que Kosmas insistís en la seva acceptació i que el pietós recaptador de tributs li assegurés que, mentrestant, ell aniria a explorar la possible ubicació d’Indala, la ciutat inexistent. Hom assegurava que en aquesta ciutat hi havia la Font de la Joventut, o el Juventus de què parlen les cròniques orientals, amb Júpiter i una nimfa al fons de l’aigua.

Kosmas partí, altra vegada, amb l’infatigable Arquimedes II d’escuder, vers l’aventura i el misteri. Arribaren a pregoneses de solitud, on sols les lentes circumval·lacions de sinistres ocells donaven fe de vida del que existeix i és viu. Continuaren així fins a migdia i en diversos moments es concretava, a través de la distorsió de la calitja, la imatge, no vista per Kosmas però sí intuïda vagament, d’Egèria, la dama romana que llegia ara, pensativa i bella, uns diminuts evangelis. S’entrellucava, així mateix, sant Brauli de Saragossa, el gran redactor de cartes, donant ordres als librarii, o copiadors de textos, respecte a detalls essencials de cal·ligrafia per a la claredat d’Orígenes.

Veieren fugaçment unes melusines tímides amagant-se darrera les roques i assajant de cantar melodies dissonants i sincopades, tristes i irremissiblement sense cap gràcia.

Aquestes eren les visions que sorgien d’entre el sopor i el silenci quan, a mitja tarda, Arquimedes II tornà a alçar el braç assenyalant cap endavant.

Amb un batec mineral s’obria la terra, amb unes fissures, emergint-hi, a poc a poc, la ciutat d’Indala des dels merlets de les muralles a les cúpules i els terrats de les cases, acabant per sortir tota la ciutat, alegrement multicolor i coberta de pedres precioses i gemmes que brillaven contra el cel puríssim. Restà la ciutat aturada amb la gran porta de la muralla oberta. Hi havia com una melodia de cítares suspesa en l’aire.

Kosmas i l’autòmat entraren en silenci, estupefactes, sense trobar ningú als carrers ni a les places. Tot rutilava esplendorosament i semblava acabat d’estrenar. De tant en tant, hom veia uns escuts de pedra en la qual hi havia gravada la figura d’un personatge esquemàtic agafant l’arc iris amb les mans, singularment en l’edifici del consilium probis hominis i en el mercat.

També veieren l’escut en altres edificis públics com, per exemple, al teatre, a l’amfiteatre i als banys. Aquest era un edifici a l’interior del qual, en marbre rosa, hom veia un bassiol i una fontana prolixament decorada i amb un rètol que deia «Juventus» amb la imatge d’una deessa juvenil dansant. L’aigua era límpida com un cristall, brillant, i, en caure del broc, resultava agradablement sonora i incitadorament acollidora. Donava una suprema sensació de frescor i benestar.

Respecte a l’interessant problema dels banys públics, Kosmas no ignorava que els Sants Pares havien censurat algunes vegades l’ús immoderat i voluptuós del bany (Clem. Alex. Poedag. 1. III, c. 9) i d’això s’ha deduït que varen prohibir el bany absolutament. Els fets parlen en contra d’aquesta conclusió. Sant Joan, l’Evangelista, freqüentava els banys públics a Efes, car sortia d’un d’ells el dia del seu encontre amb l’heretge Cerint (S. Iren. Adv. Loeres. III, e); i en la seva cèlebre carta als cristians d’Àsia, als fidels de Lió i de Viena, posa entre el nombre de càstigs que imposava la persecució «la privació del bany» (App. Euseb. Hist. Eccl., V, I). L’auster Tertul·lià usava el bany, censurant, per contra, l’abús que se’n feia: «Jo no em banyo a la nit de les saturnals amb l’objecte de no perdre la nit i el dia. Jo em banyo, per tant, a una hora determinada i saludable, que em conserva la calor de la sang». Sant Agustí, després de la mort de la seva mare, es banyà «per apaivagar el seu dolor» (Confess., IX, 12). Solament, en interès de la decència, l’Església prohibeix severament la barreja dels dos sexes en els banys públics.

Però els primers cristians usaven els banys com a una expiació preliminar a la penitència, sempre que es tacaven amb el pecat, principalment per les impureses de la carn; i abans d’aquesta purificació exterior, no s’haurien atrevit a fer oració ni a entrar al temple de Déu.

Aquest fet està confirmat pels Pares de les dues Esglésies, i em primer lloc per sant Crisòstom (Homl. XVIII, in, I ad Cor.).

Fetes aquestes consideracions, Kosmas desitjà prendre un bany, car anava brut de pols pel viatge i estava un xic cansat. Es desvestí ràpidament i s’introduí al bassiol amb delectança.

Experimentà una rara sensació, com si s’estrenés a la vida i aquesta s’aturés. Estava pletòric d’eufòria, d’alegria. Li sorgí al braç inexplicablement una marca escarlata en forma de cor.

Quan es vestia novament, se sentí com una vibració i un trontoll singular. Semblava un terratrèmol, però evidentment no ho era. El sòl i les parets es sacsejaven amb suavitat, però cada vegada amb més intensitat. De sobte, Kosmas comprengué. La ciutat s’enfonsava altra vegada sota terra. Anava, per tant, a desaparèixer.

Corregué, seguit d’Arquimedes II, pels carrers i places d’Indala, vers la porta de sortida, sentint com la terra s’enfonsava lentament sota els seus peus. Una vegada hagueren sortit, fora ja del recinte de les muralles, encalçaren els cavalls que s’agitaven espantats i renillaven, una vegada i una altra.

Es tombaren llavors per contemplar el fantàstic espectacle de la desaparició de la ciutat. La terra s’obria novament engolint el conjunt dels edificis que desapareixien, il·luminats des de l’interior, amb una estranya transparència. Semblava un Paul Klee.

Quan la ciutat hagué desaparegut del tot, la terra tornà a estructurar la seva superfície com abans de la increïble aparició. Ja no existia res. Com deia sant Isidor, la ciutat era inexistent, en el sentit que no tenia tangibilitat, existència real, i la seva imatge romania en els ulls i en la memòria. Era cert això, o era un somni?

Retornaren al galop a Urci. A diferència d’Arquimedes, que romania impertorbablement indiferent, Kosmas arribà defallit i sols la serenitat de sant Isidor l’apaivagà.

Ombres ignotes es condensaven al defora, es crispaven d’ira i d’impotent desesperació.