VI

Per a la creació i reparació dels seus autòmats, Kosmas havia arranjat els soterranis del palau on vivia, fent-hi les modificacions que calien a tal fi. En el taller que en resultà, hi havia uns llargs taulells, utilitzats com a bancs de manyà, amb totes les eines adequades, i del sostre, fixats en lleugeres politges, penjaven els autòmats a mig construir i peces variades de llur estructura: braços, cames, testes o vísceres mecàniques sobreres. Al llarg de les parets, i col·locats en pedestals de marbre, s’arrengleraven els autòmats que, per una raó o altra, no s’usaven, o havien deixat d’utilitzar-se a causa d’alguna avaria irreparable. Damunt de cada sòcol o pedestal, hi apareixia una plaqueta de metall brunyit, on constava el nom de l’autòmat, data de construcció, capacitat amb la qual estava dotat i serveis a què se’l destinava.

Kosmas, que havia acabat de pintar un cap cofat amb elm, de recent factura, feinejava ara en un ninot mecànic a mig construir, especialment ideat per a la música, car era tocador d’una estrepitosa tuba, que s’integrava en una fanfara, ja gairebé completa, de la qual hom esperava, per estrenar-la, la incorporació de l’únic element que li faltava: el so singular de la tuba.

Kosmas, per associació d’idees, pensà, mentre mig somreia, en el vers d’aquell ignorat poeta del Laci, arcaic i ingènuament inhàbil, que tractava de descriure de manera gràfica el so de l’instrument:

La tuba, però, encara no sonava per a res, ni «tarantejava», no deia de manera convincent «tantarantana» i possiblement tardaria a fer-ho, perquè les coses es començaven, però no se sabia quan acabarien. La construcció d’autòmats era així de pacient i complicada.

En realitat, l’autòmat naixia, segons els autors, d’una certa angoixa metafísica. Heròdot, a qui els antiquaris no contradiuen mai, afirmava que, a Egipte, els sacerdots d’Osiris es passejaven amb uns maniquins gesticulants i que hi havia una estàtua de Ramsès II que es movia amb majestat, així com una màscara d’Anubis amb una horrible mandíbula batent. També hom diu que a Nepata, l’estàtua d’Amon designava amb el dit aquell dels hereus mascles que devia ésser el nou faraó en raó dels seus coneixements. Cal·lístenes reporta que Ptolemeu, a les festes en honor d’Alexandre i de Bacus, va fer desfilar, asseguda en un tron, l’estàtua de Nysa, la qual, en un moment determinat, s’aixecava i omplia una copa amb vi que abocava d’una ampolla d’or.

Era segur, també, que al temple de Delfos existia una col·lecció de ninots mecànics femenins que, coberts de pàmpols de vinya, cantaven i dansaven esplendorosament. Aristòtil ens parla d’una Venus que es movia amb lascívia, i Llucià de Samòsata afirma que Heró d’Alexandria i Philó eren destres constructors d’autòmats. El primer ideà un Hèrcules invencible en la lluita i uns forjadors fabricants de relles i reixes; el segon, un teatre en el qual actuaven els actors i les actrius (que eren complicats autòmats) i declamaven els papers dramàtics amb profundes i excitants veus de ventríloc.

Aquest havia estat el procés en general. Darrerament, però, les tècniques havien progressat vertiginosament, car Valentinià, un dels mestres en mecànica de Kosmas, havia introduït la cibernètica, ciència oculta, en l’art de construir autòmats, i això era comprovable en qualsevol dels que hi havia en el taller com, per exemple, els que ara es movien silenciosos i assajaven, sense emetre un sol so, címbals i pífans per a la fanfara. N’hi havia que tocaven els platerets.

Transitaven davant del nostre recaptador de tributs, amb pas solemne i cerimoniós, i saludaven amb una profunda reverència cortesana.

Una tarda, en la qual s’esdevenien aquestes curioses circumval·lacions, hi assistia, encuriosit, l’eruditíssim sofista Mides, el futur autor de les Incertituds. Aquest li preguntà per l’origen de la vida d’aquells éssers tan inversemblants, i li fou prolixament contestat que l’origen era la mecànica matemàtica, un art extraordinari.

—Les obres de la mecànica arriben a produir veritable astorament i causen l’admiració dels homes. L’antigor, en les seves fabuloses narracions, ens descriu prodigis, embellint-los amb encisadora imaginació. Però, avui, la tècnica ha substituït la imaginació, encara que el meravellós persisteixi i que el gust pel meravellós constitueixi, potser, la força més poderosa dels autòmats.

—Ells, però, són com els homes —digué Mides—. I l’home es diu així ex humo, perquè ha estat format del fang, com diu el Gènesi: «et creavit Deus hominem de humo terrae». La paraula homo ve d’ ab humo, que vol dir «del fang», però l’autòmat el crea l’home que, en aquest cas, és l’artífex.

—Per mitjans racionals el crea, i per nostàlgia. Un poeta gal, Petrus Mandiarga, secretari d’extensos coneixements, molt obscurs, del gran Gregori de Tours, i molt entès en aquestes qüestions, deia que, havent abandonat la natura, l’home és l’únic ésser capaç d’artifici, i que la nostàlgia de la natura abandonada es manifesta per la creació de simulacions, que no són altra cosa que representacions artificials d’allò que el món exterior presenta sota el domini del vivent.

—És un simulacre, doncs? ¿És solament un simulacre de la vida? —preguntà Mides—. El simulacre, però, és, tradicionalment, estàtic, com ho demostra l’escultura dels nostres grans artífexs, Fídias, per exemple, que produí la simulació del cos humà de manera perfecta.

—El problema de l’animació de l’estàtua era, segons Mandiarga, irresoluble fins que hom no arribà a un grau suficient de civilització mecànica.

—És un grau, em permeto de dir-vos, que, segons les prediccions més simples —afegí Mides—, no ha fet més que començar i que, per indicis que sorgeixen aquí i allà, de manera fortuïta, arribarà molt lluny i a un grau certament no desitjable.

—Doncs bé —continuà Kosmas—, Mandiarga opina que els reports de l’estàtua amb la vida i amb la mort són múltiples i torbadors, i la invenció del moviment artificial es manifesta com una ofensa metafísica a la tomba, a la sepultura, car posa en peu una mena de cadàver simulat en el pla de la matèria.

—Un cadàver mecànic que simula la vida és una doble simulació.

—Evident. El cas és semblant a l’androide que simula la vida també. L’androide, però, està situat dins el domini de la màgia i la seva creació és diabòlica i contra natura. L’autòmat, per contra, roman en el domini del teatre i del joc, on l’artifici és el rei. És, a més, un artifici de lleialtat.