ESTIL
La llengua de Sagarra
Miquel Gibert distingeix un doble model de llengua literària en la producció dramàtica del nostre autor [Miquel Gibert. «Introducció al teatre de Josep Maria de Sagarra», dins Josep M. de Sagarra, Obra completa, vol. 15. Teatre 1. València: Edicions 3 i 4, 2006, p. XLIX]. D’una banda, el vers brillant i la rima sonora, l’expressió plàstica i abrandada, la fluïdesa rítmica, l’exuberància verbal: el celebrat «barroquisme sagarrià» de certes obres emblemàtiques com L’hostal de la Glòria o La corona d’espines. De l’altra, un discurs menys efusiu, de lírica i retoricisme rebaixats, «que troba la seva força expressiva en el lèxic viu, en les el·lipsis i els sobreentesos de la col·loquialitat d’un grup o d’un ambient social», cas d’El Cafè de la Marina. Com que Sagarra, ho hem escrit unes quantes vegades, hi assajava sobretot això, dur un medi (el mariner) a l’escenari, es decideix pel vers blanc, que conserva el ritme però prescindeix de la rima: «i aleshores», aclareix l’autor, «el diàleg és explicatiu, s’acosta més al parlar corrent» [Josep M. de Sagarra, «Josep Maria de Sagarra parla de la seva obra i explica per què escriu el seu teatre en vers», La Publicitat, 6-III-1932, p.11].
Per tant, s’ha prioritzat l’adequació de registre, la versemblança lingüística (relativa: molts pescadors reals no es deuen haver expressat en sa vida, ni de bon tros, com els de Sagarra), en detriment del raig poètic. Aquesta obra ens forneix un bon exemple de com, en literatura, forma i fons es fonen: una premissa (Sagarra aspira, en essència, a copsar un «ambient» i a escenificar-lo) que escau dins l’àmbit temàtic de la peça reclama, per coherència interna, una mètrica determinada (el vers blanc), no pas cap altra formalització (una mètrica rimada).
Com a conseqüència immediata d’aquests condicionants, la llengua mai no s’eleva, en El Cafè de la Marina, al grau de lirisme que assoleix en els monòlegs més lluïts de L’hostal de la Glòria, per exemple. Tampoc quan Caterina (escena VIII, acte primer, última rèplica; escena X, acte primer; escena XIII, acte tercer) o Claudi (escena XIV, acte primer; escena XVIII, acte tercer) es deixen anar en els seus parlaments: tot i el seu alè poètic, només hem de comparar-los amb les intervencions de Glòria o Andreu en el tercer acte, escenes X i XI, de L’hostal de la Glòria i notarem una clara diferència d’estil. De fet, en aquesta darrera obra, la profusió verbal s’hi endevina per l’extensió de les rèpliques, bastant superior a les d’El Cafè de la Marina, on són curtes, en conjunt.
La llengua de «mussiú» Bernat
Seria un pecat abaixar el teló d’aquest estudi sense fer cap referència, per minsa que sigui, a la llengua del comerciant de peix rossellonès. La figura ridícula del poema dramàtic parla, per reforçar-ne el perfil grotesc, un idiolecte curiós. Una varietat individual híbrida, en què es mescla la base catalana, la morfosintaxi dialectal rossellonesa i el lèxic francès, consignat en l’escriptura fonètica: l’apel·latiu mussiú mateix, per no embolicar-nos amb d’altres exemples, es genera a partir de la pronúncia aproximada de monsieur, forma de tractament francesa. Aquest llenguatge evoca el de Gaietà, el pastor de Solitud, la novel·la modernista de Víctor Català.