LIBORI:
Au, Rufina, ara tu…

LA RUFINA:
Si em fa vergonya…

BALDIRI:
Tres volts, a veure com estàs de cames?

LA RUFINA:
Si fa tant temps… Rufí…

RUFÍ:
Què, no t’engresques?

LA RUFINA:
Primer els nuvis…

RAFEL:
Amunt, que ja m’agrada…

LIBORI:
I fins jo ballaré amb la Salvadora;
avui s’ha de ballar!

SALVADORA:
Bé, bé, no corris…

LIBORI:
Què m’has de dir? Que vas massa feixuga?

SALVADORA:
Que ets boig!

LIBORI:
Mireu com s’hi desfà, la Rosa…

RUFÍ (a la seva dona):
Ara tu i jo…

BALDIRI:
No hi planyis res, Rufina…

MORENO:
Que ballin sols…

LIBORI:
Amunt. Com s’hi recalca!

Han parat de ballar els nuvis i el MORENO i el TIÀ, que ballaven amb la GRACIETA i la MARIA, i ballen quatre compassos el RUFÍ i la RUFINA.

BALDIRI (a la RUFINA):
Sembla que encantis un paner de bisos…

LA RUFINA (al seu home):
Ai, no m’estrenyis tant!

RUFÍ:
Si això és la moda…

LIBORI:
Quin morenell més gras! Es veu que pesa…

LUARD:
Ja té els seus anys i ja ha calat vegades.

RUFINA:
Ai, prou, Rufí! No voltis, que em marejo…

RUFÍ (parant de ballar):
Sí, t’han fet mal les potes de llagosta.

BERNAT:
Doncs jo vus dic que és una gaia festa.

LIBORI:
Us fa, mussiú Bernat?

BERNAT:
Repei per hores,
conti que us amuseu, i la marxanta
pla grimpa fort!… Valents, aquests pescaires!

LUARD:
Mussiú Bernat, sabeu?, això va a dies.

BERNAT:
Sempre que sum estat entre vosaltres
pas que us sum vist una hora malerusa.

LUARD:
Si vinguéssiu l’hivern, a la barcada,
sabríeu què és patir i suar i mullar-se,
i tot per res…

BERNAT:
Havia oït a dire
que no us hi xagrineu…

RUFÍ:
Jo no pas gaire.

BERNAT:
En mar, no hi sum estat ni una vegada;
em plau molt més la pesca de la linya,
no em cansi pas, fillets, i si n’atrapi,
sum hurús…

RUFÍ:
Això és pesca per la mandra.

LIBORI:
Què diu, mussiú Bernat? Una altra prisa…

CATERINA li porta beguda.

BERNAT:
La Caterina és una flur de maca…

CATERINA:
Sí, sí, mussiú Bernat, està de broma…

SALVADORA (a la RUFINA):
Aquest francès sembla una mica ximple.

LA RUFINA:
Deixa’l estar; negocis del Libori!
L’ha convidat per coses d’ell…

La ROSA i el RAFEL s’aixequen.

LIBORI (a ROSA i RAFEL):
Ja és hora?

ROSA:
Sí, pare, jo em trauré la mantellina
i agafarem el sac…

RAFEL:
Que la tartana
ens espera, sabeu?…

LIBORI:
Quin pam de gendre…

BERNAT:
Fan una cupla de les pus vistentes;
és l’amur…
Els nuvis se’n van per la porta interior.

MORENO:
Tu, Rafel, no t’entretinguis.

ESCENA II

Els mateixos, menys els nuvis.

ANTONET:
I els deixeu sols?…

LIBORI:
Jo rai! Ja hi ha el vicari,
que els ha grumits amb sal i aigua beneita.

GRACIETA:
Au, Gallaret! Què fas parat? Un altre!

LIBORI:
Mussiú Bernat… (Com invitant-lo a ballar).

BERNAT:
Si hu vul la Caterina…

CATERINA:
Vol dir? Jo no en sé gaire…

BERNAT, CATERINA i el MORENO i l’ANTONET ballen.

BALDIRI (a RUFÍ):
Has vist, el murri?

RUFÍ:
Aquest verat té el bull a la misèria.

LUARD:
Tots els francesos són així; quins homes!
Vénen vells i s’arrapen a les guiules
com joves de vint anys, tots els francesos;
allà l’amur i el ball… Quan jo m’hi estava,
demaneu…

BERNAT (ballant, a LIBORI):
Té un bell cos la Caterina.

LIBORI:
És filla del seu pare…

RUFÍ:
Doncs jo em penso
que aquest francès que diu que pesca amb canya
ja té la boca a l’ham. Guaita el Libori…

LUARD:
Veuràs, són coses d’ells…

LA RUFINA (al seu marit):
Què t’emboliques?
Ja parles mal de mi?

RUFÍ:
Guaita, Rufina,
quin got més buit…

LA RUFINA:
Libori…

LIBORI:
Què?

LA RUFINA:
El meu home
se m’ofega de set… No, no n’hi donis…

LIBORI:
I deixa’l beure!…

BALDIRI:
No vindrà d’aquesta…

Para el ball i BERNAT torna a LUARD i RUFÍ.

BERNAT:
Vus dic que té un bell cos la Caterina;
mai sum ballat tan a pler…

RUFÍ:
És la prisa…
és el dinar, mussiú Bernat…

BERNAT:
No hi compti.
Sum pas begut enllà de quatre veires;
el marxant ha de fer gallarda mina;
mai me sum enivrat…
Tornen els nuvis a punt de marxa.

ESCENA III

Els mateixos i els nuvis.

GRACIETA:
Ja torna el nuvi.

MORENO:
I ella, mireu, sembla que està vermella…

ROSA:
Calla, perdut…

RAFEL:
Sí, noi, no me l’esveris,
que s’han de fer tres hores de tartana…

SALVADORA (a LIBORI):
Dormiran a Girona!

LIBORI:
Això, s’ho pensen.
Jo poc que vaig dormir quan vaig casar-me…

SALVADORA:
Sempre seràs un cap de trons, Libori.

LIBORI:
Són joves, dona… (A ROSA:) Que no estàs contenta?

ROSA:
Jo, molt…

LIBORI:
Doncs, jo no tant…

LA RUFINA:
Bé, res de llàgrimes!

LIBORI:
Com que no saps el que és casar una filla…

BALDIRI:
És clar, com que ella no ha tingut mainatges!…

RUFÍ:
I ha estat per culpa d’ella, que jo…

LA RUFINA:
Calla!

MORENO:
Bé, deixa’l explicar…

LA RUFINA:
Que es despedeixen.
Esteu pels nuvis un moment…

LIBORI (a RAFEL):
Tu, gendre,
mira que te la dono, i te l’emportes,
i és de palangre, sents?, vull dir que és fina!

RAFEL:
Poc que us sabrà cap greu ‘ver-la donada,
oi, noia?

LIBORI:
Ets eixorit… Au, estimeu-vos.

ROSA:
Adéu, pare…

LIBORI:
I abriga’t, que fa fresca…
Hi ha un gregalet…

CATERINA (a ROSA, besant-la):
Adéu i diverteix-te…

La ROSA besa la SALVADORA, la RUFINA i les dues noies.

SALVADORA:
Sigueu uns bons casats…

LA RUFINA:
I tu vigila’l…
El Rufí al primer mes ja m’enganyava;
l’has de lligar ben curt…

ROSA:
I tant, Rufina!…

El RAFEL s’acomiada del MORENO, del TIÀ, de l’ANTONET, dels altres; una o dues o tres encaixades.

MORENO:
Quin plat avui! No és pas com ‘nar a Figueres.

TIÀ:
Es tornarà vermell…

RAFEL:
Sí, sí, imagina’t…
Ja estic curat…

MORENO:
Si no hi hagués franquesa…,
oi, Rafel?…

RAFEL:
Oi que sí… (A ROSA:)
Au, que ens esperen…

LA RUFINA:
Ja et comença a manar, veus?, ja surt l’home.

ROSA:
Deixeu-me fer… Adéu-siau…

RUFÍ:
I visca…

TOTS ELS NOIS:
Visca la núvia!…

RAFEL:
Adéu…

LIBORI (quan desapareixen i s’acaben els crits d’adéu):
Sí, sí, és la vida…

ESCENA IV

Els mateixos, menys els nuvis.

LIBORI:
Mussiú Bernat, la vida: tu les puges,
et costen treballar, i arriba l’hora
que un malarmat et veu l’artó i s’hi fica,
et forada l’ormeig i et fuig l’anxova!
És la vida, sabeu?…

SALVADORA:
No t’hi entristeixis.

BERNAT:
No us feu el malerús…

RUFÍ:
Per ‘xò són dones!…

LIBORI:
Però reprèn…

BALDIRI:
I satisfà… si ets pare…

LUARD:
Són sentiments…

GRACIETA:
Adéu-siau, Libori.

MARIA:
I gràcies, eh?…

CATERINA:
Ja us en aneu?…

GRACIETA:
Sí, compta…,
la mare fa tres hores que s’espera…

MORENO:
I bon profit a tots i fins una altra.
Tià!…

TIÀ:
Ja vinc…

ANTONET:
I jo també…

GALLARET:
És la feina…

RUFÍ (a la RUFINA):
Potser que fem un pensament…

LA RUFINA:
Quan vulguis…

SALVADORA (a CATERINA):
El Claudi deu haver arribat… Ja és hora
de que pleguem…

LIBORI:
Buideu-me la botiga!
I què el repàs?…

SALVADORA:
Tot cosa de primera.

BALDIRI (a LUARD):
I jo i tu?…

LUARD:
Mirarem si els altres surten…
I per molts anys, Libori…

BALDIRI:
I moltes gràcies…

Se’n van anant tots i es queden CATERINA, LIBORI i el SENYOR BERNAT.

ESCENA V

CATERINA, LIBORI i el SENYOR BERNAT.

LIBORI:
S’han atipat com mules marselleses,
i ara nosaltres recollim el vidre…

BERNAT:
Cum el llapí s’esmuny la convidada…,
resta el millú, resta la Caterina…

CATERINA:
Mussiú Bernat…

BERNAT:
Vus en aneu?…

CATERINA:
La roba.

BERNAT:
Pas és dia de feina ni mudista…:
el mariage, el repàs… Cal reposar-se;
estareu lassa de treball…

CATERINA:
Sí, compti…
Per tots nosaltres s’ha acabat la festa.
I ara tornem-hi…

LIBORI:
Sí, és allò, la vida…

BERNAT:
Domatge que partiu…

CATERINA:
Vaja, a reveure…

Se’n va CATERINA.

ESCENA VI

LIBORI i BERNAT.

LIBORI:
I aprofitem aquest moment de calma
per parlar una miqueta de negoci…

BERNAT:
Si vus he d’ésser franc, monsieur Libori,
vus diré que l’afere no du pressa…
Jo sum vingut perquè me plau la festa
i em feia mult de pler la cunvidada,
mes balleu que deixéssim la garnatxa
i parléssim un pic de Caterina…

LIBORI:
Mussiú Bernat, què hi pinta aquí la noia?

BERNAT:
Ju sum estat una ànima seriusa…
Des que fou la difunta a la biera,
des que fou enterrada, vus hu juri
pel bon Déu, tota una ànima seriusa
sum estat ju, pas casadur de filles…
A Banyuls vus diran si hi ha pas home
més delicat en tut…

LIBORI:
No, no, ja hi compto.

BERNAT:
Mes sum sulet, sabeu?, i allà el mariatge
amb duna d’allà dalt nu’m fa mengera;
sum cuneguts, i pensi que de fora,
per lu vostru país atraparia
una dama per mi. Pas vell per ara,
pas malaltís, puc plere a la que sia,
i sum pusat els ulls en la minyona
del cafè, en la vustra Caterina…
Hi ha sous llargs al meu mas, i els meus aferes
grimpen pas mal…

LIBORI:
Mussiú Bernat, la noia
és delicada, és delicada i tendra…

BERNAT:
Sum pas jueu, sum pas una rascassa…
No és mal prufit que vus devingui gendre.

LIBORI:
Però així, de sobtat, un no hi comptava…

BERNAT:
Gent d’aferes sum naltres, veu pulida,
dit i pastat cum lu gató…

LIBORI:
Ui, les dones
no són ben bé com els quintars d’anxova,
ni són ben bé com el raïm. Se’n parla…
Si ella hi ve bé…, per mi no em desagrada…

BERNAT:
No us desplau pas monsieur Bernat per gendre?

LIBORI:
No em desplau pas, no, no, ben al contrari…

BERNAT:
Doncs, li passeu el mot a la minyona
i pas pus per avui; demà em respongui.
I ara, per mun repòs, vai a la fonda…,
i rumieu si us convé…

LIBORI:
És que em sembla un somni.
Veureu, em sembla que és que esteu fent broma.

BERNAT:
Els banyulencs no sum gota trufaires
i, quan parlem, no fem pas de la blaga.

LIBORI:
Mussiú Bernat…

BERNAT:
Adéu, monsieur Libori.
No me’n garleu ni un mot an els pescaires,
d’aixú que sum parlat.

LIBORI:
Ni una paraula.

Entren RUFÍ, LUARD i BALDIRI.

ESCENA VII

LIBORI, RUFÍ, LUARD i BALDIRI.

RUFÍ:
Fins ara el tens aquí…

LUARD:
Tots els francesos,
els agrada xerrar i matar l’estona…

LIBORI:
Que no sortiu?…

RUFÍ:
Sembla que no…

LIBORI:
Hi ha mandra.

LUARD:
Has quedat com un rei; fills meus, quina olla!…

BALDIRI:
Era peix bo…

LIBORI:
Comprat als de la vaca…

RUFÍ:
I què el francès? Ja s’ha atipat?…

BALDIRI:
Com reia!

RUFÍ:
Se t’estava menjant la Caterina.

LIBORI:
I tant, i tant!…

BALDIRI:
Que hi ha garnatxa a bordo?

LIBORI:
Si em guardeu el secret…

RUFÍ:
Però què passa?…

LIBORI:
Heu de callar…

BALDIRI:
Sí, home…

LIBORI:
És la fortuna,
sabeu?, és una sort de les més fines…

RUFÍ:
Amolla…

LIBORI:
Ja està fet; sardina al cove,
fet i pastat…

BALDIRI:
El què?

LIBORI:
Que anem per l’altra…
Mussiú Bernat es casa amb la pubilla…

LUARD:
La Caterina?…

LIBORI:
Us juro que s’hi casa.
I de pressa, m’entens?…

RUFÍ:
Però, i la noia?…
La Caterina, què?

LIBORI:
La Caterina?
Hi està boja! L’estima, i ja no pensa
res més que en el francès; bona parella,
fa? Què m’hi dius?…

RUFÍ:
Veuràs, que ell és un déntol
una mica picat; no és dels més tendres…

LIBORI:
I que no saps els coves de moneda
i els masos, i l’estiba de negocis
que té mussiú Bernat?

RUFÍ:
Aixís és conta…

BALDIRI:
La vestirà com una senyorassa…

LUARD:
I vols dir que Banyuls té de provar-li?
Són aires escalfats…

LIBORI:
Bah, com un sucre!
Amb riquesa tot prova; és un sant home
tocat i delicat. Ui, si ho sabéssiu!

RUFÍ:
I està enterat…?

LIBORI:
De què?…

RUFÍ:
Home, de l’altre…

LUARD:
En això, no s’hi fixen els francesos…
No són gent tan mirada com nosaltres…

LIBORI:
I què se’n té de dir, de la xicota?
I ell poc que en sap, i poc que n’imagina!…

RUFÍ:
Home, no, no. Només ho preguntava.
Com que t’ho veus tan fet…

LIBORI:
Si vull, els caso
demà mateix…

RUFÍ:
Doncs, noi, l’enhorabona…

LIBORI:
Jo me’n vaig a parlar amb el secretari;
Vosaltres, muts, s’entén? Si ve la noia,
no n’hi diguéssiu res… I tu, vigila’m (a BALDIRI:),
i serveix tu mateix, si és que en demanen.

BALDIRI:
Et conec el taulell!

LIBORI:
Doncs, au, ja torno… (A RUFÍ:)
Ni una paraula, sents? Que la Rufina
ho escamparia a tot arreu…

RUFÍ:
Refia-te’n.

Se’n va LIBORI.

ESCENA VIII

Els mateixos, menys LIBORI.

BALDIRI:
Ho veus net, tot això?

RUFÍ:
Ni poc ni gaire…

LUARD:
De vegades són coses dels francesos;
potser li ha dat l’embruix, la Caterina…
Ells parlen del bunur, i quan el troben,
passen per tot. Quins homes, els francesos!

RUFÍ:
Si no se’n ‘via sentit res, si es deia
que la noia va anar-se’n a Colliure
Déu sap per què…

BALDIRI:
I tant, i tant que es deia…

RUFÍ:
I ara ve un rap i se l’empassa viva?
Però que és mec, aquest Bernat pescaire?…
No ha olorat res?…

BALDIRI:
Els banyulencs no ensumen;
tenen el nas tapat com les mussoles.
Per ‘xò són de Banyuls, oli i garnatxa,
molt comprar i vendre, però durs de clepsa,
i si topen fan veure que no topen…

RUFÍ:
Per mi tot són comèdies del Libori…

LUARD:
Peix menja peix! I es conten tants misteris!…

Entra CATERINA.

ESCENA IX

Els mateixos i CATERINA.

CATERINA:
Que és fora el pare?

RUFÍ:
Ha anat al secretari.

CATERINA:
Que passa res de mal?…

BALDIRI:
Tu deus saber-ho.

CATERINA:
No us entenc.

RUFÍ:
Ui, que ets bona comedianta!
Aquell francès no et treia els ulls de sobre.

CATERINA:
Mussiú Bernat? I que és feixuc, quin home!
Si no fos perquè paga i perquè compra
i perquè el pare no té un no!… Em fa fàstic,
mussiú Bernat. Si són tots els francesos
tan aigualits i tan poqueta traça,
per mi que es quedin allà dalt… i es morin!

BALDIRI:
Fas el paper ben fet…

RUFÍ:
T’hi pintes sola…

CATERINA:
Què voleu dir?…

RUFÍ:
Que ja ho sabem.

CATERINA:
Què passa?

LUARD:
Ja ho hem enraonat amb el teu pare…

CATERINA:
Ai, noi! Vosaltres sí que esteu de broma!
Perquè he ballat un ball? Jo no podia
desairar els convidats…

RUFÍ:
Sí, sí, no et moguis…

CATERINA:
A mi, deixeu-me estar. Voleu les cartes
o què voleu?…

RUFÍ:
Jo vull una altra prisa…

ESCENA X

Els mateixos i TIÀ, MORENO, una ARTISTA i el seu VALENT.

TIÀ:
I diuen que ha arribat de Barcelona.

MORENO:
I que canta a Portbou, però no ho creguis;
això són gent que va molt escurada.

L’ARTISTA (entrant):
Aquest és el cafè?…

CATERINA:
Sí, senyoreta,
aquest és el cafè. Què volen prendre?

L’ARTISTA:
Jo prendré calissai; vull coses dolces…

EL VALENT:
És per la veu; la senyoreta canta.
(Al TIÀ i al MORENO:)
I vosaltres també sou fills del poble?

MORENO:
Fills i veïns i tot el que es presenta.

EL VALENT:
I aquí pesca tothom…

LUARD:
Si es pot, es pesca…
Els senyors deuen ser de Barcelona.
Poc que coneixen el país…

L’ARTISTA:
Voldria
sortir a pescar una nit…

LUARD:
Feina per pobres;
s’embrutiria tota, la senyora.
Això és per homes i per gent que en saben
i no els hi ve de rem ni de mullena…

BALDIRI:
Mal negoci, la pesca…

RUFÍ:
Ui, mal negoci!

EL VALENT:
Em sembla…

L’ARTISTA:
Què?

EL VALENT:
Que no s’hi maten gaire…
Sempre us esteu aquí al cafè?

LUARD:
Va a dies.
Quan entra el nord no és pas de sucre, l’aigua…

L’ARTISTA:
Què vol dir el nord?

EL VALENT:
Vol dir la tramuntana.

L’ARTISTA:
Aquell vent que els ho tira tot per terra?

LUARD:
Fins el senyor, que és gras, el giraria.

L’ARTISTA:
I no hi ha mai desgràcies?

LUARD:
De vegades…

L’ARTISTA:
No sé, m’hi moriria, en aquest poble;
el trobo trist…

LUARD:
És trist pels que treballen
i no allarguen un sou ni res d’armilla.
Divertiment, n’hi ha poc…

BALDIRI:
I la senyora,
és artista?…

EL VALENT:
És artista.

RUFÍ:
I és ben maca…

L’ARTISTA:
Que són galants, els pescadors!

BALDIRI:
Sí, compti!,
com que a ell li toca d’embarcar una dona
que és més eixarreïda que una caua!

RUFÍ:
Totes vénen igual…

L’ARTISTA:
Que són graciosos!
No entenc què volen dir, però em fan gràcia.

LUARD:
I van cap a Portbou?

EL VALENT:
Sí, de seguida…

LUARD:
Allà hi ha més esplai i més grandesa.
Aquí també fa un any que va venir-hi
una artista…

MORENO:
Ben bé que t’agradava…

LUARD:
I va ballar al cafè; no te’n recordes?
(A RUFÍ).

RUFÍ:
Com ne deien, d’allò?…

MORENO:
En deien «la rumba».

LUARD:
Hi varen remugar totes les dones,
però era un ball salat, i anava fresca.
I quin davant més gras que bellugava…

MORENO:
Fuig, no valia res!

LUARD:
I tu què sabes!
Aquests no saben res ni han vist la vida.

MORENO:
Si va ser una enganyifa del Libori!
Si era del Garrigal, aquella dona,
i va venir embarcada de Figueres!

LUARD:
Ves l’eixorit!, a tu van explicar-t’ho.

Entra CLAUDI.

ESCENA XI

Els mateixos i CLAUDI.

L’ARTISTA:
Quin pescador més ben plantat!

EL VALENT:
A veure
si fem tard a Portbou…

CLAUDI:
Tu, Caterina,
qui són aquest parell?

CATERINA:
De Barcelona.
Ella és artista i va a Portbou…

CLAUDI:
I l’home?

CATERINA:
Vés a saber! És algú que l’acompanya…
Com no has vingut a casament?

CLAUDI:
La feina…
Més ben dit: jo no estava per romanços
ni casaments… Em vols portar una prisa?

L’ARTISTA:
També sou pescador?

CLAUDI:
Quina pregunta!
I vós què sou i de què feu la cara?

EL VALENT:
Jove!

L’ARTISTA:
Deixa’l estar; el trobo simpàtic…

LUARD:
La senyora és artista…

CLAUDI:
I canta i balla?
(Als pescadors:)
Quan jo feia el servei a Barcelona,
vora el moll i a la cua de les Rambles,
n’havia vist, de dones com aquesta;
ui, si n’havia vist! Totes et diuen
que aquí i que allà i que també són artistes,
i ara ve a presumir-se entre els pescaires
i a dir que va a Portbou i que la lloguen…

EL VALENT:
Noi, ets molt estirat!

L’ARTISTA:
Jo et dic que el deixis…

CLAUDI:
Que em deixi, i què? Si no en conec pas d’altres!
Quants taulons has portat damunt l’esquena,
o quantes lletres has escrit?

EL VALENT:
Anem’s-en…

L’ARTISTA:
Escolta, pescador…

CLAUDI:
Què vols que escolti?

L’ARTISTA:
Si et digués que em fas peça i que m’agrades…

CLAUDI:
Que t’agrado? Per què? Faries feina!

L’ARTISTA:
No et vindria de gust a la «Congesta»
ballar un ball repicat?…

CLAUDI:
Ja ets ben torrada!

MORENO (a RUFÍ):
Si m’ho digués a mi!…

RUFÍ:
Què?

MORENO:
Que ja hi fórem!

L’ARTISTA:
Ves de quin pa fa rosegons, el ximple!…

EL VALENT:
Anem’s-en i no diguis bogeries,
que som en un cafè i que no et coneixen…
Farem tard a Portbou…

LUARD (a BALDIRI):
És una artista;
elles sempre les fan, aquestes coses…

L’ARTISTA:
Respon-me…

CLAUDI:
Que et respongui? Si et vols riure
d’un pobre tan pelat com tu mateixa,
però que els guanya a rem i a esgarrapades,
que els guanya de debò, no com la pinta
que portes al costat i se te’ls menja
amb el mocadoret i la corbata
i fent el mec i l’encongit d’esquena;
si et vols riure de mi, no t’hi maregis,
que sóc ben esquilat i que me’ls jugo.
Per ‘xò, cap a Portbou… No t’entretinguis,
que es fa de nit i el teu galant t’espera.

EL VALENT:
Si no és que jo no vull embolicar-me…

LUARD:
Fugiu… Que no veieu que estan de broma?

EL VALENT (a CATERINA, pagant):
N’hi ha prou amb tot això?…

CATERINA:
N’hi ha prou, i gràcies!

EL VALENT (a l’ARTISTA):
Anem, que sempre em tens de comprometre.

L’ARTISTA (a CLAUDI):
Quant hi ha d’aquí a Portbou?…

CLAUDI:
Remant, tres hores.

L’ARTISTA:
Doncs, t’espero a la nit…

CLAUDI:
Pescant amb canya?

L’ARTISTA:
Ballarem un sol ball, un sol!…

CLAUDI (anant-se’n):
No et cansis!…

EL VALENT:
Em fas caure la cara de vergonya…

L’ARTISTA:
Què vols que et digui? El trobo molt simpàtic.

Fan mutis.

ESCENA XII

Els mateixos, menys l’ARTISTA i el VALENT.

CATERINA:
Penso que tractes malament les dones…

BALDIRI:
I venia per tu…

RUFÍ:
Totes l’oloren…

CLAUDI:
Aquesta gent es creu que es poden riure
d’uns pescadors, i són dos morts de gana…
Mengen un tall calent cada sis dies.
Diable, perquè ve de Barcelona
vosaltres ja us penseu que són artistes.
Veuràs com no els voldran fiar a la fonda.
Ui, a Portbou!…

RUFÍ:
Potser coneix un vista.

LUARD:
Que sí, que sí, que els vistes tots s’ho empassen.

CATERINA:
Sort que, de gent així, no se’n presenta
sinó de tant en tant, que amb el teu geni
al cafè agafaríem bona fama;
no hi vindria ningú…

CLAUDI:
La Caterina!
Segueixes les petjades del teu pare.
Si jo tingués establiment, et juro
que una donota així, no l’hi voldria.

CATERINA:
Ara mirat?…

LUARD:
Ells fan el seu negoci.

CATERINA:
Potser els preguntarem qui va casar-los,
i si porten la butlla a la butxaca…

MORENO:
Doncs a mi m’ha semblat molt eixorida;
coses pitjors pugem dalt de la barca,
eh, Tià?…

TIÀ:
Les pugem…, i no pas sempre…

MORENO:
I que molts dies tu te’n mors de ganes…

CATERINA:
Ben bé que t’ha agradat el que ella et deia.

CLAUDI:
Vols no parlar-ne més?… Que ja en sou, d’enzes!
La setmana que ve en vindran uns altres,
seuran aquí i et pagaran la copa,
iran cap a Llançà, cap a Figueres,
cap a Portbou; es miraran el poble,
diran que és trist, que és lleig, que no els agrada,
i si em topen a mi coent de llengua,
els cantaré el mateix, perquè no es pensin
que els pescadors som un bestiar que bada.
Ningú hi ha perdut res… Oi, Caterina?
Oi que es fa tard i heu de varar la barca?

RUFÍ:
I tu, no surts?

CLAUDI:
Aquesta nit no surto…
Anem, minyons… Si l’ajudant et pega,
t’ho tindràs ben guanyat… (A TIÀ).

TIÀ:
Si no és cap hora…

LUARD:
Sou un bon xic ganduls…

MORENO:
I ves qui parla…

Se’n van el TIÀ, el MORENO i el CLAUDI.

RUFÍ:
És estrany que no vingui la Rufina.

BALDIRI:
Potser també s’ha enamorat i el cerca
amb una espelma al nas…

RUFÍ:
No me’n refio…

BALDIRI:
Au, Caterina, que aquí tens el pare.

Se’n van els altres pescadors.

ESCENA XIII

CATERINA i LIBORI.

LIBORI:
Encén el llum…
(L’encén, i l’escena, que era blava, s’acaba d’enfosquir, però un llum elèctric amb pàmpol, projecta una llum potent sobre el taulell.)
Diu que han vingut dos còmics?

CATERINA:
Van a Portbou…

LIBORI:
I ja han pagat el gasto?

CATERINA:
És clar que sí…

LIBORI:
Jo he vist el secretari…

CATERINA:
Però, escolteu, que passa alguna cosa?…

LIBORI:
No passa res i passa molt… Pubilla,
hem de parlar tu i jo…

CATERINA:
Com vulgueu, pare.

LIBORI:
Què et sembla el banyulenc?

CATERINA:
A mi, què em sembla?

LIBORI:
Mussiú Bernat…

CATERINA:
Ves què us diré! Un sant home.

LIBORI:
I res més?…

CATERINA:
I una mica ple de ventre.

LIBORI:
I res més?…

CATERINA:
I un bon xic inflat d’esquena.

LIBORI:
I res més?…

CATERINA:
I ensopit com una salpa.

LIBORI:
I res més?…

CATERINA:
Què us diré! No m’interessa
el banyulenc. Tampoc m’hi he fixat massa.

LIBORI:
Doncs, noia, jo et demano que t’hi fixis…

CATERINA:
Per què?

LIBORI:
Que et fixis en els sous que guanya,
en els masos que té i en el desori
de magatzems…

CATERINA:
Que bon profit li facin!…
Hi ha gent rica pel món. Si una ha de veure
i sospesar tot el diner dels altres!

LIBORI:
Es veu que no m’explico, Caterina.

CATERINA:
Es veu que no…

LIBORI:
Tu creus en el teu pare;
creus que et vull bé?…

CATERINA:
Déu meu, quines preguntes!

LIBORI:
Tu no t’has adonat d’alguna cosa?
Tu no has comprès que el banyulenc…?

CATERINA:
Menjava.
I apretava de vi. Tots els francesos
són gent de vida i bon ullal…

LIBORI:
Escolta’m:
no has vist que el banyulenc es mig fonia
quan ha ballat amb tu?

CATERINA:
És de la broma;
pels seus anys, Déu n’hi do. I és cert que apreta.

LIBORI:
Ja ho he vist, però jo feia els ulls grossos;
ell no apretava a fi de mal… A França
ballen així… Però el pobret patia…

CATERINA:
Bé, bé, expliqueu-ho tot d’una vegada.
Què vol dir el banyulenc, i tants misteris?

LIBORI:
Vol dir que el banyulenc pensa casar-se,
que l’ha picat l’amur i que t’estima;
vol dir que tu seràs la seva dona
i ja no patiràs…

CATERINA:
De cap manera;
pare, no, no, no sóc tan desgraciada!
Amb aquell rap voleu que me les hegui?
Un carbassó que du bigoti i barba?
Pare, per Déu! Encara no sóc boja.

LIBORI:
A poc a poc. No corris, Caterina;
el que t’he dit és cosa per pensar-s’hi.
És dir, pensar-s’hi és de beneits. Jo compto
que una sort com aquesta ha d’atrapar-se
mal que es cremin els dits, i ben de pressa
i no deixar-ho refredar…

CATERINA:
No és broma
això que esteu dient?

LIBORI:
Jo m’ho pensava,
però va de debò; diu que t’estima,
i jo li he dit que ni pintat per gendre.

CATERINA:
Així us heu compromès?…

LIBORI:
I he dat paraula.
Comprens? He dat paraula, perquè em creia
que, quan jo t’ho digués, tu et posaries
a saltar i a ballar de tan contenta.
Perquè hi ha diner llarg…, i ell és un home
com un senyor pel compliment i el tracte.

CATERINA:
¿Però no compreneu que a mi m’esvera
pensar que un home així em besi la boca?

LIBORI:
Qui vols que te la besi, Caterina?
No fem el mec i remenem les cartes,
escapcem, i què surt? No surt la groga
ni l’as, ni el rei: et surt el tres de bastos,
que ja pots llençar al foc. Guaita’m, pubilla…
Aquí en el poble, colliràs gran cosa
darrera el taulell? Quin d’aquests homes
dels que han ballat amb tu i dels que et fan peça
vindrà a casar-se amb tu i a festejar-te
després del que ha passat i del que es conta?

CATERINA:
Pare, per Déu!

LIBORI:
No ens enganyem, pubilla.
Tu saps que jo m’he rosegat les ungles
i m’he empassat el fel. No vaig llançar-te
de casa meu, ni un os ni una costella
no et vaig trencar, perquè sóc el teu pare
i perquè va ajupir-me la desgràcia,
i el cafè és el cafè. Has ‘nat a Colliure,
hem mort el rastre, però aquí no baden:
aquí s’explica tot, i tu mateixa
ja veus que jo sóc vell i vindrà el dia
que hauràs de recollir i de passar comptes,
i al tupí et trobaràs amb quatre espines
i amb un gat renegant sota la porta.
I res més, sents?, res més, que som pescaires
i pobres escurats. Doncs ara pensa
que arriba el banyulenc i diu: «Entesos,
arrastro d’as i va per mi el pollastre»,
i el banyulenc et té com una reina,
que allà no en saben res, i les madames
et fan un cop de cap sortint de missa,
i esquena de llapí i gigot amb salsa…

CATERINA:
Però és que, compreneu?, és que aquest home,
no sé com dir-ho, però a mi em fa fàstic.

LIBORI:
I aquell no et feia fàstic?… Ui, la tendra!
Això del homes tot és avesar-s’hi.
Un pic casada ja veuràs com rutlla,
i el banyulenc no és pas de llarga vista,
i tu, Mare de Déu!, tampoc no ets guerxa.
Ell no serà dels més pesats: té feina
i surt molt amb les mules de viatge;
ell vol repòs i compliment…

CATERINA:
Són coses
que jo no sé; m’ho heu dit tan de sobtada…

LIBORI:
Caterina, no és pas un sacrifici.
Creu-me que és una sort… I que no en corren.
Creu-me, aprofita el tall, que ve quaresma.

CATERINA:
Deixeu-me acostumar que jo me’l miri
com a promès, que pugui resignar-m’hi,
que em faci càrrec del que sóc…

LIBORI:
Bé, noia,
no tant, no tant… Perquè és millor de pressa,
i demà vol saber què li contestes…

CATERINA:
Allò que vós vulgueu…

LIBORI:
Veus? Ja m’agrades…

CATERINA:
La noia del Cafè de la Marina,
ben mirat, ha de fer el que vol el pare…
No li heu donat paraula? Doncs, entesos…,
seré del banyulenc, Tant se me’n dóna.

LIBORI:
Oh, bé, bé, comprendràs que jo t’estimo,
i que jo no et duc pas a degollar-te…
Caterina…

CATERINA:
No, no, si ara ho penso!
Veig que teniu raó, jo somniava…
Sí, sí, si és una sort…

LIBORI:
Caterineta…,
té diner llarg, el banyulenc… I el pare,
quan sigui vell i plegui la botiga,
veus?, quan aquest cafè sigui d’un altre,
vindrà a veure els garçons, i les filletes,
que el banyulenc és un francès de vida,
i allà dalt em diran mussiú Libori
i menjarem una olla de llobarro,
amb l’absenta que hi tiren aquells lladres,
i li dóna un bon gust… Caterineta…

CATERINA:
Sí pare, sí…

LIBORI:
Au, recollim els vasos
i passem comptes… Què deu fer la Rosa?

CATERINA:
‘Neu a saber… No deuen patir gaire…

Entren GALLARET i ANTONET.

ESCENA XIV

Els mateixos, GALLARET i ANTONET.
LIBORI, darrere el taulell, passa comptes i tanca calaixos.

GALLARET:
Que ens deixaries una mica d’oli?
Volem anar a torrar…

LIBORI:
Que n’heu dut molta?

ANTONET:
Fins a quatre quintars, grassa que peta.

CATERINA:
En tindràs prou…

GALLARET:
Ui, massa!

CATERINA:
No l’hi planyis.

LIBORI:
I els altres?…

ANTONET:
Els que han ‘nat a Cala Prona
poc que han vist res…

LIBORI:
És l’any de la pobresa;
no es veu un peix en mar…

ANTONET:
Ja podeu dir-ho.
Si no fos que en Libori quan les casa
fa un repàs de senyors, vindríem magres…

CATERINA:
A on torreu?…

ANTONET:
Al moll, que el vent no hi toca…

GALLARET:
Ja sentiràs els cants, que hi ha garnatxa…

ANTONET:
Bona nit…

GALLARET:
Bona nit i conservar-s’hi…

(Fan mutis).

ESCENA XV

CATERINA i LIBORI.

LIBORI:
I jo me’n ‘niré a dalt; tanca les portes
i renta el vidre, i a dormir… Fa mandra…
Ai…, quin badall! Arriba a Garriguella,
que és terra de badalls… Au, no t’hi cansis…
I no te’m posis trista, Caterina.
Pensa que és una sort…

CATERINA:
Bona nit, pare.

LIBORI se’n va per la porta que dóna a les habitacions interiors.

ESCENA XVI

CATERINA i CLAUDI.
CATERINA va a tancar la porta del carrer i es topa amb CLAUDI, que entra.

CATERINA:
Ets tu? M’has espantat…

CLAUDI:
Que estaves sola?

CATERINA:
I que anava a tancar…

CLAUDI:
I on tens el pare?

CATERINA:
És a dalt a dormir…

CLAUDI:
Fa una nit fresca,
i el cafeter té son… I on són els altres?

CATERINA:
Dintre la pell, suposa’t…

CLAUDI:
Caterina,
no et sabrà greu que segui?

CATERINA:
No em fa gràcia,
sola amb tu i de nits…

CLAUDI:
Doncs, t’equivoques.
No et diré que si em trobo alguna garsa,
sigui qui sigui, saps?, no m’hi aventuri,
però amb tu no: tu em fas massa respecte…

CATERINA:
Doncs ahir tarda es veu que no te’n feia,
que me’n vas dir…

CLAUDI:
Jo anava gras de prises
ahir tarda…

CATERINA:
Sí, sí… I la comedianta?
No has anat a Portbou?

CLAUDI:
No siguis bèstia!
A Portbou!…

CATERINA:
Què vols prendre?

CLAUDI:
Res que cremi.
Porta’m el pot d’anxoves…

CATERINA:
I cap gota?

CLAUDI:
Aigua del càntir i prou… Doncs, la Rufina
ja ho ha escampat pertot arreu…

CATERINA:
Què passa?

CLAUDI:
Que la Rufina hi ha sucat tiberi,
amb tu i el banyulenc… Diuen que et cases.
Sí, dona, sí; no et facis la distreta…

CATERINA:
Suposa’t, doncs, que és veritat…, que em caso.
El pare ho vol així…

CLAUDI:
I tu?…

CATERINA:
Jo, no compto:
faig el que em manen, i endavant.

CLAUDI:
Que ets viva!…
El banyulenc! Negocis de garnatxa,
i amunt i avall… Sí, sí, llogueu cadires
i a ral l’entrada; és grassa, la comèdia.
Mussiú Bernat s’endú la Caterina
cap a Banyuls, que és un país de banyes!

CATERINA:
I a tu et sabrà molt greu!…

CLAUDI:
Jo el que voldria
és amorrar l’estampa d’aquell brètol.
Me’n recordo, del ball que vas ballar-hi
i dels ulls que hi posava…

CATERINA:
Deixa-ho córrer…

CLAUDI:
Ja tens raó, i ja teniu pell, les dones!
Després dels plors, després de tot l’escàndol,
el mascle fuig, la guiula es queda sola,
ve un enze de Banyuls que compra i paga;
sorra al damunt i engega la tenora,
que no ha estat res: ja teniu pell, les dones!…

CATERINA:
I tu què saps?…

CLAUDI:
Perdona’m, Caterina;
ben mirat tens raó, i en ‘quest negoci
no hi balla el meu artó ni els meus palangres…
Aquí, no hi pinto res, i ets ben senyora
de tirar per la ruta que et convingui…

CATERINA:
Per l’única que puc…

CLAUDI:
Si me’n faig càrrec…
Però ets malaguanyada, Caterina…
Ara, que jo et diré: totes les dones,
si fa no fa…

CATERINA:
Si fa no fa?…

CLAUDI:
Suposa’t
que és un mec estovat qui s’hi embolica.

CATERINA:
I tu, què? Quan t’embarques cap a Amèrica?

CLAUDI:
Quan els rogers s’afaitin el bigoti…

CATERINA:
Te n’has desdit?

CLAUDI:
Qui sap… Però no et pensis!,
sí que m’embarcaré, que això és tan negre,
i tan suat, i tan farcit de rates…
És bona, aquesta anxova…

CATERINA:
El que és la gana,
no l’has perdut del tot…

CLAUDI:
Fem per la vida…

Se sent cantar el GALLARET, l’ANTONET i altres mariners.

LA VEU DELS MARINERS:
Quan jo tenia quatre anys,
mon pare em duia a la barca
i em deia: «Quan siguis gran,
no et fiïs mai de la calma…»
Bufa, mestral,
bufa ben fort,
omple de vent la vela
i ens duràs a port
i allí veurem la reina.
Bufa, mestral,
bufa ben fort…

CLAUDI:
Qui són aquests?…

CATERINA:
Són l’Antonet i els altres.
Estan contents: sis coves de sardina,
cap a quatre quintars…

CLAUDI:
I es veu que torren…
Doncs sí, jo a aquell…

CATERINA:
Potser que no en parlessis…

CLAUDI:
Ui, ja veig que tens son…

CATERINA:
I tu tens ganes
que em posi furiosa…

CLAUDI:
Caterina!…

CATERINA:
Sí, home, sí…

CLAUDI:
Quant és aquesta anxova?…

CATERINA:
Tu mateix…

CLAUDI:
Et va bé?…

CATERINA:
Molt ben pagada…

CLAUDI:
I ara pels trencacolls, a casa meva,
amb els roncs de la mare, els gats que ploren
i embarca’t amb la lluna i les estrelles…

CATERINA:
Pensar que hi ha una dona que et somnia
i que t’està esperant…

CLAUDI:
A mi? Una dona…

CATERINA:
T’esperen a Portbou!

CLAUDI:
No siguis bèstia…

Fa mutis. CATERINA se’l queda mirant mentre se’n va, i tanca la porta. En arribar al taulell i deixar-hi el pot d’anxoves, es tapa la cara amb el davantal i es posa a plorar. En el moment que ha fet mutis CLAUDI, i acompanyant tota l’escena muda de CATERINA, se sent la cançó dels mariners.

LA VEU DELS MARINERS:
La mar semblava un mirall,
la lluna plena brillava,
la barca no em dava espai,
sempre aturada en la calma…

Al final d’aquests compassos cau el teló a poc a poquet.