Acte únic

Garralda és a la taula central, repassant papers. Pere, a la seva taula, busca alguna cosa. Té trenta i pocs anys, vesteix de manera informal.

Pere rellegeix un paper, agafa el telèfon i truca.

PERE, a Garralda, mentre espera resposta del telèfon: No, el que vull dir és, per exemple, ¿tu i el teu home per què esteu junts?

GARRALDA: ¿Per què estem junts?

PERE: Sí, va, ¿per què?

GARRALDA: No sé, perquè…

PERE: Però el motiu real, no em vinguis amb que us estimeu i mandangues. No em vinguis amb abstraccions.

GARRALDA: Doncs… Llavors, no sé què dir-te…

Pere li demana que s’esperi amb un gest.

PERE, al telèfon: ¿El senyor… Fèlix Garriga?… ¿És vostè?… El meu nom és Pere Puig, li truco de la policia… Sí, exacte. Vostè ens ha trucat en relació a la desaparició d’un… Això. ¿Em pot explicar exactament què és el que va veure?… Sí… Sí… Entenc… Ja… ¿M’està dient que va veure un nen que se n’anava en un cotxe?… Ja… A veure si l’entenc… ¿M’està dient que era el nen el que conduïa el cotxe…? Sí, sí. Però és que el nen que ha desaparegut té tres anys, no crec que… És clar, és clar… Tranquil. Ho tindrem en compte. Ha fet el que havia de fer. Gràcies. Adéu. (Penja.)

Pere es mira Garralda, que li torna la mirada i s’encongeix d’espatlles.

GARRALDA: Només t’he deixat els que tenien algun sentit.

PERE: Doncs si aquests eren els que tenien sentit… (Mira un altre paper, però el torna a deixar sobre la taula.) ¿Com us vau conèixer?

GARRALDA: ¿El què?

PERE: Tu i el Claudi. ¿Com us vau conèixer?

GARRALDA: En una discoteca.

PERE: Però ¿com? Concreta.

GARRALDA: Es va ficar al lavabo de ties en lloc d’anar al de tios i jo estava a dins.

PERE: Al lavabo.

GARRALDA: Ja el coneixes. No s’entera mai de res.

PERE: ¿Però per què…?

GARRALDA: Doncs perquè s’estava pixant a sobre i no va mirar el dibuixet de la porta.

PERE: Ja, però què va passar, per què us vau… ¿Què va fer que et fixessis en ell?

GARRALDA: Que va entrar amb els pantalons descordats i la titola a fora.

PERE: Ja, però…

GARRALDA: Em va veure, va dir hòstiaaa, va fer mitja volta i va sortir. Després, a fora, ens vam tornar a trobar. Vaig veure que portava una taca de pixum als pantalons, em va agafar el riure… i ja va estar.

PERE: O sigui, que si ell no hagués entrat al lavabo de ties amb els pantalons descordats i la titola a fora potser no us hauríeu conegut i ara no estaríeu vivint junts.

GARRALDA: Doncs, segurament.

PERE: ¿I llavors, tu, què, amb qui estaries?

GARRALDA: …

PERE: Tu estaries amb un altre home, i ell amb una altra dona i segurament seríeu tan feliços i els estimaríeu tant a ells com us estimeu el Claudi i tu.

GARRALDA: Potser sí, però no veig on vols…

PERE: Pensa-hi. ¿Tinc raó o no? Tu estàs amb ell com podries estar amb qualsevol altre. Si no hagués entrat al lavabo de ties no estaríeu junts. Encara més, potser si hagués entrat però no amb la titola a fora, o encara que hagués entrat amb la titola a fora, si després no s’hagués tacat els pantalons de pipi, a tu, llavors, al trobar-te’l, no t’hauria entrat el riure, no hauríeu començat a parlar i, en conseqüència, avui tampoc estaríeu junts. I això no és bo ni dolent. Entén-me. És així i ja està.

GARRALDA: ¿I què?

PERE: Res. Que la vida… Que tot això de la mitja taronja és… Al final, et trobes amb qui et trobes i ja està. Tampoc és una tragèdia. Vull dir que potser tens sort. O no. Tu, per exemple, estàs contenta. Però tant et podia haver anat bé com malament.

GARRALDA: A veure. Potser sí que va ser casualitat que ens trobéssim allà al vàter, d’acord, i la taca i tot plegat, però ens vam agradar, ens vam triar, també, d’alguna manera.

PERE: Triar, triar… ¿Quants homes havies conegut abans de topar amb ell?

GARRALDA: Home, uns quants…

PERE: ¿Però quants? Digues un número.

GARRALDA: No sé… Uns quants.

PERE: ¿Cinquanta?

GARRALDA: No, home, no. Ja m’agradaria.

PERE: Ni cinquanta. Menys de cinquanta. Molt bé. ¿I quants homes de la teva edat, en aquell moment, que estiguessin disponibles, etcètera… hi podia haver a Barcelona? Milers. ¿Sobre quin tant per cent vas poder triar? Ridícul. Un tant per cent ridícul. ¿Això és triar? ¿Això és tenir capacitat d’elecció? Senyora Maria, pot triar entre la merda, la caca i la porqueria. Fantàstic.

GARRALDA: Escolta, nano…

PERE: I ell igual, eh. Tots dos, vull dir.

GARRALDA: Un cop has vist tres o quatre titoles, ja les has vistes totes. Tampoc hi ha tanta varietat.

Pere l’observa uns segons.

PERE: Hi ha vegades que dius unes coses… ¿Com pots ser tan…?

GARRALDA: Tan què.

PERE: Res. ¿Has dit que ara havia de venir la mare?

GARRALDA: Sí.

PERE: ¿A què fer?

GARRALDA: Vull tornar a repassar-ho tot amb ella, potser ara recorda alguna altra cosa.

PERE: Inspectora…

GARRALDA: ¿Què?

Pere torna a agafar el paper d’abans i fa una altra trucada.

PERE: No. Res.

GARRALDA: Ja ho sé, però… ¿què vols?

PERE: No, no. No dic res… (Al telèfon:) ¿Antònia López?… Hola, li truco de la policia. El meu nom és Pere Puig. Aquest matí ens ha trucat per la desaparició d’un nen… Sí… Sí… Sí… Sí… Sí… Expliqui-m’ho des del principi, sisplau… Sí… ¿On va sentir aquesta conversa?… Al mercat, d’acord. ¿Què deien exactament?… Entenc. ¿Vostè va sentir la paraula segrestament o només…? ¿Segur?… No, no ho poso en dubte, només vull deixar clara la cosa…

Garralda aixeca el cap i es mira Pere. Pere, mentre continua al telèfon, fa voltar el dit índex sobre els polsos, indicant bogeria en l’interlocutor.

PERE: D’acord, d’acord… I em diu que eren un home i una dona, ¿oi?… ¿Recorda alguna cosa més d’ells, com anaven vestits?… Ja… Entenc. ¿I no troba una mica estrany que, al mig del mercat, anessin vestits amb plàstics fluorescents?… No, no, és clar, si són extraterrestres, és normal… Sí, sí. Gràcies… No, no cal. Si necessitem alguna cosa més ja li trucaríem nosaltres. (Penja.)

GARRALDA: No devia dir això dels extraterrestres quan li van agafar la trucada.

PERE: ¿I els plàstics fluorescents?

GARRALDA: Jo què sé. No l’he agafat jo, l’avís.

PERE: ¿Què volen, que ens passem tot el puto dia parlant amb penjats? (Repassa més avisos. No escolta Garralda.)

GARRALDA: Ja sé que no servirà de res, però aquesta noia ha perdut el fill fa dos dies i no tenim ni puta idea de què pot haver passat. No té marit, està més sola que la punyeta… Almenys venir aquí li dóna alguna cosa a fer i tindrà la sensació que ens preocupem del seu cas, que és la veritat… El meu petit té quatre anys, cada dia va al parc, com aquest… I no tenim res. Zero.

PERE: A mi em fan molta gràcia les pel·lícules… Una persona destinada per tu… Hi ha gent que s’ho creu, això, i després, passen els anys i diuen: doncs quina merda de destí.

GARRALDA: Pere, a vegades tinc la sensació que no m’escoltes.

PERE: La vida és la vida. No fotem. Tu estimes el teu home, d’acord. Però si t’hagués tocat estar amb un altre home també l’estimaries, ¿oi? Doncs ja està.

GARRALDA: Molt bé. Ja està. Escolta, quan acabis de comprovar els avisos s’hauria de…

PERE: És que a mi, les pel·lis romàntiques em posen del revés. ¿Què vol dir que tu veus una tia i et quedes garratibat com si t’haguessin fotut un cop de roc al cap? La veus i patam, ja estàs enamorat. Mira que fàcil. No fotem… Per estimar algú… A veure, ¿tu, per què estimes el Claudi?

GARRALDA: No ho sé, Pere. Tenim feina.

PERE: Perquè l’has conegut. Perquè has après a estimar-lo. Tu no et vas casar amb ell perquè tinguessis una il·luminació sobtada en la penombra d’un vàter. És una resolució que vas prendre després de valorar pros i contres, vas decidir d’una manera adulta que volies compartir la teva vida amb ell. ¿Sí o no? ¿Sí o no?

GARRALDA, donant-li la raó: Sí, sí, sí…

PERE: I per això t’ha anat bé, perquè aquesta és l’única manera, però després et venen unes històries…

GARRALDA: Pere… ¿Qui et ven històries? ¿De què collons parles?

PERE: De les pel·lícules. Les pel-lí-cu-les. Ahir, quan em va rellevar el Ribó, vaig anar al cine amb… Bé, amb una amiga, i la pel·li era… No colava per enlloc. Era la història d’un paio que era repartidor de pizzes i… A veure, ¿tu et casaries amb un repartidor de pizzes?

GARRALDA: No ho sé, no he vist la pel·li.

PERE: No, en sèrio. Te’l tiraries, però no t’hi casaries. ¿Sí o no?

GARRALDA: …

PERE: No senyora. No t’hi casaries. Perquè una cosa és una cosa i una altra és una altra. L’amor no és… Sempre t’arrisques, d’acord, però has de tenir unes certes garanties. No estic parlant de classes. Ara no m’entenguis malament. És clar que et pots casar amb un repartidor de pizzes, i amb qui sigui, però si tu tens unes certes inquietuds… No sé, esperes que la persona amb qui visquis comparteixi… Que hi hagi unes afinitats. Per enamorar-te has de sentir una certa… admiració per l’altra persona. No pots enamorar-te d’algú perquè és… molt ingenu. Si algú només és «molt ingenu» li compres una piruleta, però no t’hi cases. ¿Sí o no?

Garralda se’l mira uns segons en silenci.

GARRALDA: Ja m’estranyava que duressis tant.

PERE: ¿Què?

GARRALDA: Tu t’has tornat a penjar d’una tia.

PERE: No m’he penjat de ningú.

Garralda mou el cap amb incredulitat.

PERE: Que no.

GARRALDA: I tant que sí.

PERE: Que et dic que no.

GARRALDA: Et conec com si t’hagués parit.

PERE: No m’he penjat… ¿Per què collons m’hauria d’haver…? ¿Faig cara de penjat?

Sona el telèfon de Pere.

GARRALDA: Vinga, és igual, treballem, que hi ha un crio perdut.

Pere agafa el telèfon.

PERE: No estic penjat. (Al telèfon però parlant encara amb Garralda:) Molta gràcia, fas, molta gràcia… Aquí, l’única penjada ets tu… (Responent ara al telèfon:) Què… No, tu no. Sí, que pugi. (Penja el telèfon.) Ja la tens aquí.

GARRALDA: Per cert, ¿com se diu?

PERE: ¿La mare? Es diu Laura…

GARRALDA: No. La tia de qui t’has penjat. Per si truca…

PERE: Que no… A la merda.

GARRALDA: Potser millor que ens deixis soles.

PERE: Acabareu les dues plorant.

GARRALDA: I si acabem plorant, ¿què?

PERE: Res. Cap problema. Per cert… (Rebusca uns papers.) Ahir van estar fent números per allò que t’havien demanat de premsa. Tenies raó. Dels menors de cinc anys desapareguts, que s’hagin resolt, hi ha un 49% de segrest familiar, un 27% de segrest per coneguts i un 24% de segrest per desconeguts. Els de desconeguts són la majoria per motius sexuals. I alguna mare boja. Aquí tens els números. (Li dóna un paper.)

GARRALDA: Tant de bo se l’hagi endut una mare boja.

Laura entra a la sala. És una noia d’uns 23 anys. No és guapa. Té aspecte cansat. Du roba senzilla. Penjada de la camisa, una tarja de visitant.

Laura: Hola.

Garralda i Pere s’aixequen.

GARRALDA: Bon dia. Passa, Laura, sisplau. Seu.

Laura seu en una de les dues cadires que hi ha davant la taula de Garralda. Garralda fa una mirada a Pere.

PERE: Vaig a donar un cop de mà a… ¿Vols un cafè, Laura?

LAURA: No, gràcies.

PERE: ¿Inspectora?

GARRALDA: Tampoc, gràcies.

Pere agafa la jaqueta i se’n va.

LAURA: ¿Què, hi ha alguna cosa…?

GARRALDA: Hem tingut algunes trucades. Gent que ha vist… coses. Les estem comprovant, però per ara, res. ¿I vosaltres, no…?

Laura nega amb el cap.

GARRALDA: Gràcies per venir, Laura. Sé que això ja ho vam fer, i que estàs segura que m’ho vas explicar tot, però l’experiència em diu que quan han passat algunes hores, sovint es recorden detalls que en un primer moment no els havies donat importància. A vegades cal canviar d’ambient per… Per això t’he demanat que parlem aquí. ¿Has vingut sola?

LAURA: Sí.

GARRALDA: ¿Qui s’ha quedat a casa?

LAURA: La meva mare.

GARRALDA: Ara m’agradaria que, amb una mica més de calma, tornéssim a repassar-ho tot.

LAURA: ¿Per què ja no el busquen?

GARRALDA: L’estem buscant.

LAURA: Pel barri, vull dir.

GARRALDA: Hem estat trenta hores buscant-lo pel barri. Una desaparició a la ciutat no és com en un entorn rural. No hi ha… pous ni barrancs ni boscos per on el nen pugui haver… Hem buscat tot el que es podia buscar, però no té sentit continuar. La foto ha sortit a la tele, avui surt als diaris… Si algú l’ha vist ens avisarà. ¿Ho entens, oi?

Laura fa que sí.

GARRALDA: Tornem al dissabte, el dia de la desaparició. Tens festa de la feina i, cap a les onze, agafes el nen i baixes al parc. Torna al moment en què surts de casa. El moment en què obres la porta del carrer i surts amb el nen. Explica’m tot el que recordis. Qualsevol detall.

LAURA: Doncs vaig sortir amb el Pol i vam anar cap al parc.

GARRALDA: Perdona, et semblarà una bestiesa, però ¿et faria res explicar-m’ho en present?

LAURA: ¿Com?

GARRALDA: En lloc de dir «vaig sortir amb el Pol», dir «surto amb el Pol, anem cap al parc i el que sigui»… En present. Com si ho estiguessis fent en aquest moment.

Laura no ho entén…

GARRALDA: Surts de casa, portes el nen agafat de la mà.

LAURA: Sí.

GARRALDA: ¿Et trobes algú al sortir de casa? ¿Hi ha algú al carrer?

LAURA: Hi ha una dona al semàfor, esperant per passar. Anem caminant fins al semàfor. Quan… arribo al seu costat veig la Cèlia del quiosc i ens saludem amb la mà. El semàfor es posa verd i passem.

GARRALDA: La senyora que s’espera al semàfor també passa.

LAURA: Sí, ella passa davant nostre. El Pol porta un cubell amb pales i n’hi cau una al mig del carrer. Li agafo i acabem de passar. Caminem fins a la porta del parc que és allà mateix.

GARRALDA: No et creues amb ningú més.

LAURA: No.

GARRALDA: Ningú fins que entres al parc.

LAURA: No. Bé, quan passo per davant de la porta del bar veig un home assegut a la barra.

GARRALDA: Un home… ¿Jove?

LAURA: No ho sé. Està d’esquena. Porta una camisa groga. Recordo la camisa groga.

GARRALDA: ¿Veus? Això no ens ho havies dit. Ho fas molt bé. ¿Per què creus que l’has recordat ara, aquest home? (Pren notes.)

LAURA: No ho sé.

GARRALDA: ¿Fa alguna cosa especial, aquest home, es mou quan passeu?

LAURA: No. Estava quiet. Ai, perdó…

GARRALDA: És igual.

LAURA: Està quiet.

GARRALDA: Molt bé. Passeu per davant del bar, veus l’home de la camisa groga i arribeu a la porta del parc. ¿Hi ha molta gent?

LAURA: Sí.

GARRALDA: ¿A quin lloc del parc aneu?

LAURA: Al costat de l’entrada hi ha una muntanya de sorra. Estan arreglant un tros del parc i el Pol vol anar a la muntanya a jugar amb el cubell i les pales.

GARRALDA: A la muntanya hi ha més nens.

LAURA: Quatre o cinc. L’acompanyo fins a la sorra, li deixo la pala que duia a la mà i vaig a seure en un banc que hi ha més enllà.

GARRALDA: Des del banc pots veure el nen.

LAURA: Ara sí.

GARRALDA: ¿Hi ha algú més al banc?

LAURA: Una noia sud-americana.

GARRALDA: ¿La saludes?

LAURA: No.

GARRALDA: ¿Què fas?

LAURA: Trec una revista i començo a llegir.

Laura sembla que es vol posar a plorar. Garralda li acosta una capsa de kleenex.

GARRALDA: Vinga, Laura, sisplau, ara t’has de concentrar. Comences a llegir però vas mirant el nen de tant en tant.

Laura assenteix mentre s’aguanta les llàgrimes.

GARRALDA: ¿Hi ha algun adult al voltant de la muntanya de sorra?

LAURA: Una dona juga amb un altre nen.

GARRALDA: ¿Algú més?

Laura nega.

GARRALDA: Continues llegint la revista. Intenta recordar els sons. ¿Què és el que sents mentre llegeixes?

LAURA: No ho sé… Lo normal. Crits de nens. Soroll.

GARRALDA: I després de llegir una estona aixeques el cap i ja no veus el Pol. ¿Què fas?

LAURA: De primer res. Veig el cubell i les pales. Penso que deu ser a l’altra banda de la muntanya de sorra. Espero uns segons però no surt. M’aixeco, vaig a mirar i no hi és. A l’altra banda no hi és.

GARRALDA: I el busques amb la mirada pel parc. Això és important. ¿Què veus?

LAURA: Res. Gent. Vaig mirant els nens, però el Pol no hi és. Camino d’una banda a l’altra però no el veig.

GARRALDA: ¿No hi ha res que et cridi l’atenció? ¿Algú que surt corrents, un nen que plora…?

LAURA: No, només veig nens jugant.

GARRALDA: El crides. Crides el Pol.

LAURA: Sí, és clar que el crido. Al parc no hi és. Corro fins la porta per si ha sortit al carrer, però no hi ha ningú. Torno a mirar cap al parc. No el veig. Corro cap a casa, per si s’ha escapat, vaig fins a la porta però no hi és. Vaig al quiosc, perquè li agrada molt anar al quiosc, li pregunto a la Cèlia però ella no l’ha vist. (Comença a plorar.) Torno corrents cap al parc, torno a la muntanya de sorra. Li pregunto a la noia però diu que no l’ha vist. Pregunto a tothom però ningú no l’ha vist.

GARRALDA: Bé, molt bé. Ho has fet molt bé. ¿Veus com ha servit d’alguna cosa? Tenim un detall nou. L’home de la camisa groga.

LAURA: ¿I què? ¿De què collons serveix l’home de la camisa groga?

GARRALDA: No ho sé, però qualsevol cosa ens pot donar una pista.

LAURA: Perdó.

GARRALDA: Ara vull que pensem en altres moments. Vull que pensis si has vist algun cop algú, algun adult vull dir, que s’hagi acostat al Pol d’una manera especial. A l’escola, altres dies al parc… Algú que s’hagi fixat especialment en ell.

LAURA: No sé…

Sona el mòbil de Garralda, que és sobre la taula. El deixa sonar dues o tres vegades fins que es decideix.

GARRALDA: Perdona. (Connecta el mòbil.) Hola, digues… ¿I per què t’han trucat de l’escola, què passa?… Merda, merda, merda… No me n’he recordat… ¿I el nen tampoc se n’ha recordat?… ¿Però quan l’has deixat al cole no ho has vist, que els altres nens anaven disfressats?… És clar que tenim la disfressa. Si ahir em vas ajudar a acabar-la… (Escarnint-lo:) Ai, és veritat, és veritat… ¿Pots portar-l’hi tu? Sisplau… Avui tinc un dia… La té a l’armari de la seva habitació, ja la veuràs… Gràcies, carinyo… Sí, ens veiem allà. Adéu. (Penja.) Perdona… Doncs, això. Pensa en els últims dies. Potser vas anar a comprar amb el nen i un home o una dona li va dir coses. O pel carrer, algú li va fer una broma… Laura, et parlaré clar; han passat dos dies, això vol dir que és gairebé segur que algú se l’ha endut. O algú se l’ha trobat, se l’ha emportat a casa i no n’ha donat avís a la policia. En tots dos casos podem començar a parlar d’un segrest. Quan passa això, el més habitual és que el segrestador s’hagi fixat abans en el nen, que hagi estat molt a prop seu, que el conegui. Potser fins i tot tu el coneixes. Hi ha vegades que se’l miren quan surt de l’escola, que l’esperen a la porta de casa per veure’l… Ho fan durant algun temps. Has de pensar. Qualsevol cosa ens pot ajudar.

LAURA: No ho sé. No recordo res… especial.

GARRALDA: ¿T’has adonat si el nen portava a casa alguna cosa que tu no li hagis comprat? Una joguina, un caramel…

LAURA: Fa uns dies li vaig trobar a la motxilla de l’escola una pilota que no era seva.

GARRALDA: ¿Què en vas fer?

LAURA: Vaig pensar que seria d’algun altre nen, vaig fer-li una nota a la senyoreta i la vaig tornar a l’escola.

GARRALDA: Ho comprovarem. En molts casos, abans de segrestar-los els fan regals, perquè no s’espantin quan se’ls emportin. Normalment són persones que viuen a prop dels nens. El trobarem.

LAURA: ¿Per què se’ls emporten?

GARRALDA, pensa uns segons abans de contestar: Hi ha molts motius. Hem tingut alguns casos de dones… Nosaltres els diem mares boges, que estan obsessionades amb tenir fills i… A vegades tenen la dèria que un nen en concret és fill seu i que els hi van prendre o el que sigui… i arriben a segrestar-lo. La sort, en aquests casos, és que aquestes persones mai no fan mal als nens. Estan boges però els estimen. Potser això és el que li ha passat, al Pol. I si és això, no prendrà cap mal i l’acabarem trobant… ¿Has fet alguna amistat nova, últimament? Algú que faci uns mesos que coneixes i que hagi vist el nen algun cop…

LAURA: A la feina ha entrat gent nova, sempre va entrant gent.

GARRALDA: ¿Alguna amistat especial, algú que hagi volgut conèixer coses de la teva vida, que t’hagi fet preguntes?

LAURA: No ho sé…

GARRALDA: Pensa en la gent que ha entrat a la feina fa poc. ¿Amb qui has establert més relació?

LAURA: ¿És important?

GARRALDA: Sí.

LAURA: Bé, hi ha…

GARRALDA: Digues.

LAURA: Fa tres mesos que tinc una relació amb un noi de la feina. Només ens hem vist unes quantes vegades, fora de la botiga vull dir, però…

GARRALDA: Digues.

LAURA: És molt bon noi. És impossible que…

GARRALDA: ¿Com es diu?

LAURA: És que…

GARRALDA: ¿Què?

LAURA: És que està casat, i si vostè li truca i…

GARRALDA: Entenc. Ho farem amb discreció, però ho hem de comprovar.

LAURA: Carles Carreras.

GARRALDA: ¿Tens un telèfon?

Laura treu el mòbil i busca a l’agenda.

LAURA: Deixi’m que parli abans jo amb ell.

GARRALDA: No li trucaré pas ara. Tens temps.

Laura ensenya la pantalla a Garralda, que s’apunta el número.

GARRALDA: ¿Algú més que et soni que s’ha apropat a tu, últimament, que t’hagi preguntat pel nen?

LAURA: Fa unes setmanes… Li vaig ensenyar la foto a una amiga del col·le, que ens vam trobar al carrer… Però ja deu fer més d’un mes.

GARRALDA: ¿Com es diu?

LAURA: Maite Vives.

GARRALDA: ¿Tens telèfon o adreça?

LAURA: Aquí no, ho hauria de mirar a casa.

GARRALDA: Doncs quan arribis ho mires i em truques.

LAURA: D’acord.

GARRALDA: Anem molt bé. Tot això pot ser molt útil.

LAURA: La Maite Vives també té un fill.

GARRALDA: Ja… Però mai se sap, potser ella li va parlar a algú altre del teu nen… Per alguna banda hem de començar a buscar. Ens estàs ajudant molt. Va, més coses.

LAURA: No sé…

GARRALDA: ¿T’has trobat amb algú quan anaves amb el nen? Més d’una vegada, vull dir.

Laura pensa i fa que no amb el cap.

GARRALDA: I al parc… ¿T’has fixat en algú que jugués amb el teu fill, algú que hi anés sense nens?

LAURA: Hi ha un grup de xavals, de quinze o setze anys que sempre hi és.

GARRALDA: Ja hem parlat amb ells. Algú més gran. Una persona de trenta-cinc, quaranta anys…

LAURA: No ho sé… No. ¿Té fills, vostè?

GARRALDA: Sí, dos nens. Un de deu i un altre de quatre.

LAURA: El de la disfressa.

GARRALDA: Sí. (Hi ha un parell de segons de silenci.) Et prometo que farem tot el que puguem per trobar el teu fill.

LAURA: Si no el troben, jo…

GARRALDA: Ja ho sé.

LAURA: El Pol també havia d’anar disfressat a l’escola, avui. Anava de dimoni.

GARRALDA: El meu de policia. Però el meu marit se n’ha oblidat. Sempre deixo les coses que necessiten sobre la taula abans d’anar a dormir, perquè jo surto de casa més d’hora…

Laura és a punt de tornar plorar.

GARRALDA: Si tens ganes de plorar, plora.

Laura es posa a plorar.

Garralda intenta contenir-se però no ho pot evitar. De mica en mica, les llàgrimes també li volen pujar als ulls.

GARRALDA: Em sap tan de greu… (S’acosta a Laura i l’abraça.)

Entra Pere amb Ribó, un home d’uns cinquanta-vuit anys. Semblen atabalats.

RIBÓ: Inspectora…

Garralda s’aixeca, eixugant-se les llàgrimes.

GARRALDA: ¿Sí? ¿Què passa?

RIBÓ: Hauríem de parlar amb vostè un moment.

GARRALDA: ¿No veieu que estic…?

PERE: Sí, ja ho veiem.

GARRALDA: ¿Què passa?

RIBÓ: ¿Pot sortir un moment?

GARRALDA, a Laura: Perdona.

Garralda, Pere i Ribó surten de la sala.

Laura es queda sola. S’eixuga els mocs i les llàgrimes. Va fins la paret i es dedica a mirar les fotos de persones desaparegudes penjades als suros. N’hi ha moltes.

Sona el telèfon de Garralda. Laura se’l mira però no l’agafa. Sembla que vulgui sortir per avisar, però s’ho repensa i no ho fa.

El telèfon deixa de sonar.

Ara comença a sonar el telèfon de la taula de Pere. Finalment, Laura l’agafa.

LAURA: ¿Sí?… Perdoni, però no hi ha ningú. Han sortit un moment… De res. (Penja.)

Ara sona el telèfon de la taula de Ribó.

Laura s’hi acosta, alhora que entra Ribó.

RIBÓ: Perdoni, ja l’agafo.

Laura s’aparta de la taula.

RIBÓ, al telèfon: Ribó… Digui’m… Li estem explicant ara mateix a la inspectora Garralda… De seguida… Li dic que pugi a veure’l. Ara mateix. (Penja.)

Garralda i Pere entren.

GARRALDA: Perdona, Laura. (Garralda aparta la Laura, va a la seva taula. Tecleja a l’ordinador, mirant-se un paperet que du a la mà.)

Nota important: la imatge de la pantalla de l’ordinador mai, en cap moment, ha de ser visible per a l’espectador.

GARRALDA: e… i… dyba… Collons… ¿Sabeu si vol dir alguna cosa, això?

PERE: Ni puta idea.

Després de teclejar-ho tot, s’atura i mira la pantalla sense creure el que està veient.

GARRALDA: Mecàgon la mare que els va parir… ¿Els heu dit als de la ràdio que no obrin la boca?

PERE: Ens ho han promès.

RIBÓ: El comissari vol parlar amb tu.

GARRALDA: Després. Fes venir algú de delictes informàtics. Ara.

Ribó surt.

PERE: ¿Què fem?

GARRALDA: I jo què sé. Això és…

LAURA: ¿Què passa?

Garralda va fins on és Laura.

GARRALDA: Seu.

Laura seu.

GARRALDA: Es veu que algú ha trucat a una emissora de ràdio… (Es tomba cap a Pere:) ¿Home o dona?

PERE: Diuen que era una veu de dona.

Garralda torna amb Laura.

GARRALDA: Millor. Els ha dit que si volien veure el nen desaparegut al parc que es connectessin a una web, i els ha donat una adreça informàtica. En aquesta web, quan t’hi connectes, que és el que jo he fet ara, s’hi veu un nen. Em sembla que aquest nen és el Pol. El teu fill.

LAURA: ¿El què…?

GARRALDA: Tranquil·la. Ara vull que vagis a la meva taula, miris la pantalla i em diguis si és o no és el Pol. ¿D’acord?

Laura va fins a la taula de Garralda i mira la pantalla de l’ordinador.

En veure-la es tapa la boca amb les mans.

GARRALDA: ¿És el Pol?

Laura fa que sí amb el cap.

Sona el telèfon de Garralda. Garralda fa un gest a Pere, que l’agafa.

PERE, al telèfon: ¿Sí?… Ara no s’hi pot posar, està ocupada…

GARRALDA: ¿N’estàs segura, que és ell?

LAURA: No es mou…

PERE, al telèfon: ¿Qui us ha trucat?… Merda… Demaneu-los que no ho difonguin, que hi estem treballant… Doncs els heu de convèncer… D’acord, d’acord. Ara hi parlo. (Penja i va cap a la pantalla.) Eren els de premsa. Es veu que la mateixa dona ha trucat a tres o quatre ràdios. Intentaran parar-los, però creuen que d’aquí a no res ho sabrà tot déu.

GARRALDA: No entenc res…

LAURA: No es mou…

GARRALDA: Potser és una imatge fixa…

PERE: No, la joguina aquesta que hi ha penjada es mou. Mira.

GARRALDA: No se li veu cap… Sembla que està bé. ¡Mira! ¡S’ha mogut! ¡El nen s’ha mogut!

LAURA: ¡S’ha mogut!

GARRALDA: Sembla que estigui dormint. Està bé.

LAURA: S’ha mogut.

GARRALDA: Sí.

LAURA: Està dormint…

GARRALDA: Segur que sí. Ara, Laura, el millor seria que…

Laura no deixa de mirar la pantalla.

LAURA: ¿Què està passant?

GARRALDA: No ho sé, però ho esbrinarem, i ràpid. T’ho asseguro. (A Pere:) Que els de telefònica ens diguin des d’on s’han fet les trucades a les ràdios.

PERE: Ara ho faig mirar.

LAURA: ¿Però… per què està aquí, el Pol?

Pere va per sortir.

GARRALDA, a Pere: Espera un moment. (A Laura:) No ho sé. No ho entenc. ¿Tu ho entens?

LAURA: No.

GARRALDA: ¿Segur?

LAURA: ¿Què passa?

GARRALDA: Després vull tornar a parlar amb tu, però ara el millor és que ens deixis treballar.

LAURA: No, jo no me’n vaig d’aquí. El vull veure.

Sona el telèfon de Garralda. Laura continua amb la mirada fixa a la pantalla.

GARRALDA: El Pere et portarà a un altre ordinador, a un lloc tranquil, perquè el vegis, no vull que marxis de comissaria. Hauré de tornar a parlar amb tu.

LAURA: ¿Què passa?

PERE: Vine amb mi.

Garralda agafa el telèfon.

GARRALDA: Garralda… No, em sap greu, no puc dir-li res, s’haurà de posar en contacte amb el servei de premsa.

Laura i Pere surten.

Garralda penja i torna a despenjar. Marca una extensió.

GARRALDA: Sóc la inspectora Garralda. M’acabeu de passar un periodista… M’importa una merda el que us hagi dit. Feu el favor de fer bé la vostra feina, collons… (Penja i torna a marcar una extensió.) Garralda… Passa’m la Carme… Carme. A veure. Això del nen desaparegut… Vull una llista de totes les emissores on han trucat i que parleu amb els directors, que no difonguin res, ni el nom de la pàgina ni res… ¿I qui ho ha de fer, si no? ¿Vosaltres sou l’oficina de premsa dels collons, no?… ¿Ho has entès?… A veure si és veritat. (Penja. El telèfon torna a sonar immediatament. Despenja.) Garralda… Sí, senyor… Ara ens hi posem… Encara no ho sé… Ja he fet cridar els de delictes informàtics… A la que sàpiga alguna cosa, l’hi diré. (Penja.)

Immediatament torna a sonar el telèfon. Penja i despenja. I pitja un botó per desconnectar-lo.

Un segon després sona el telèfon de la taula de Ribó. Garralda el desconnecta.

Ara sona el de Pere. Garralda, emprenyada, també el desconnecta.

Silenci.

Garralda va fins la pantalla de l’ordinador i l’observa.

GARRALDA: N’hi ha per cagar-s’hi…

Entra Ribó. Garralda aixeca el cap i se’l mira.

GARRALDA: ¿On collons està l’informàtic?

Entra Anna, la informàtica, una noia d’uns 27 anys.

ANNA: Sóc jo.

RIBÓ: Només hi és ella, avui.

GARRALDA: Vine. Mira això.

Anna va al costat de Garralda i mira la pantalla.

ANNA: ¿Què?

GARRALDA: ¿Què és això?

ANNA: Un nen en un llit.

Garralda, a Ribó: ¿Que no li has explicat?

RIBÓ: No.

GARRALDA: Collons…

RIBÓ: Jo què sabia el que li volia dir…

GARRALDA: Aquest nen va desaparèixer abans d’ahir. Avui han trucat a la ràdio donant el nom d’una pàgina web. És aquesta.

ANNA: ¿I aquest és el nen?

GARRALDA: Sí.

ANNA: Sembla… És una transmissió d’una webcam…

Anna seu davant de l’ordinador i agafa el ratolí.

GARRALDA: ¿Podem saber d’on surt, això?

ANNA: Sí, cap problema. A veure si té so…

GARRALDA: ¿Què vol dir, cap problema?

ANNA: No, no té so.

GARRALDA: ¿Què vol dir, cap problema?

ANNA: Que podem saber des d’on es connecta a la xarxa. Ho fem cada dia.

GARRALDA: ¿Així de fàcil?

ANNA: Podem trigar una mica més o una mica menys, depèn de les molèsties que s’hagi pres, però trobarem l’origen. Segur.

GARRALDA: ¿Quant trigareu?

ANNA: No ho sé, encara no li puc dir… La setmana passada, amb mitja hora vam aconseguir el nom i l’adreça del titular d’una pàgina. Depèn. Si en sap una mica podem trigar hores, o un dia, o dos dies… Depèn.

GARRALDA: ¿De què depèn? Explica-m’ho perquè ho entengui.

ANNA: Aquesta pàgina té un nom, un domini, aquest domini s’ha de comprar, i per comprar-lo has de deixar unes dades i pagar-lo d’alguna manera. Si ho ha fet amb el seu nom real, si ha pagat amb una targeta de crèdit autèntica… el tindrem en mitja hora.

GARRALDA: No crec que ho hagi fet amb el seu nom real.

ANNA: No, és clar.

GARRALDA: Llavors, ¿què?

ANNA: I ho pot haver pagat amb una targeta robada o vés a saber, però s’ha de comprovar.

GARRALDA: O sigui que per aquí no l’enxamparem.

ANNA: No crec.

GARRALDA: ¿Pas següent?

ANNA: Aquesta pàgina s’ha d’allotjar en un servidor, i aquest servidor ens donarà les dades d’una companyia telefònica a través de la qual es connecta l’usuari, i aquesta companyia ens dirà a través de quina línia treballa… Per la qualitat que té la imatge ha de ser una adsl potent o una connexió de fibra òptica… Aquesta línia ens portarà a una adreça física i ja tindrem on és la màquina. ¿Quins poden ser els problemes? Els de sempre: que es connecti amb un servidor de fora del país i haguem de demanar ordres judicials i la col·laboració de policies estrangeres, que faci salts per diversos servidors… Pot fer moltes coses per putejar-nos, però les coneixem totes i, al final, els trobem sempre.

Mentre parlava Anna ha entrat Pere.

GARRALDA: Doncs va, trobeu-lo. Que tothom es posi a treballar en això.

ANNA: Trucaré a la gent. Avui estic sola aquí.

GARRALDA: Truca a tot déu. Això no és cap broma.

ANNA: L’adreça… (Agafa un paper i apunta.) Collons, quin nom més… ¿Quant han demanat?

GARRALDA: ¿De què?

ANNA: De rescat.

GARRALDA: Res. Ningú no ha demanat res.

ANNA: Aviat ho demanaran. I han d’anar ràpid. Qui ho hagi fet, sap que una hora o altra trobarem l’origen.

GARRALDA: El nen és fill d’una mare soltera que no té un duro. No té res que li puguin demanar.

Anna se la mira uns instants.

ANNA: Llavors no veig quin sentit té que pengin la pàgina aquesta amb el crio.

GARRALDA: Jo tampoc. Vinga, posa-t’hi. I amb el petardo al cul.

Anna assenteix i surt de la sala.

Garralda torna a la pantalla.

GARRALDA: Veniu.

Ribó i Pere s’hi acosten.

GARRALDA: Mentre treballen els informàtics no ens quedarem parats. Mirem el que ens ensenyen aquests fills de puta. Alguna cosa n’hem de treure.

Miren la pantalla uns segons.

RIBÓ: És una habitació… normal.

GARRALDA: Pensem, collons, pensem. Aquest llit de barrots. Això algú ho ha fabricat. Algú ho ha venut. La tele aquesta del racó és com antiga. La joguina que penja. Vull saber qui l’ha feta i qui la ven i qui l’ha comprat.

PERE: Puc demanar a algú d’un magatzem de joguines que s’ho miri per veure si la identifica.

GARRALDA: El llit. Aquest cobrellit de floretes, què.

PERE: Puc mirar de trobar-ho, també.

RIBÓ: Inspectora, el nen…

GARRALDA: ¿Què li passa, al nen?

RIBÓ: No, estava pensant… Que no són hores perquè dormi.

GARRALDA: Deu estar drogat.

RIBÓ: Sí, clar.

GARRALDA: ¿Què més hi veieu?

PERE: Les parets estan netes…

RIBÓ: Jo no en sé gaire, d’informàtica, però això que veiem ¿és ara mateix o està gravat?

GARRALDA: Hòstia, no ho sé. Truca a la informàtica.

Ribó va a la seva taula i agafa el telèfon. Pere i Garralda continuen davant de la pantalla.

PERE: Porta la mateixa roba que quan va desaparèixer, m’ho ha dit la mare.

RIBÓ, al telèfon: ¿Anna?… Ribó. Una pregunta. Això que es veu per la pantalla, el nen, vull dir, ¿és una gravació o és en directe?… Ja… Ja… És clar. Gràcies. (Penja.) Diu que és com si fos la tele, que no es pot saber si no hi ha una referència: un rellotge o alguna cosa que demostri que és en directe.

GARRALDA: ¿Per què ho fan? ¿Per què volen que el veiem?

PERE: Volen que el vegi tothom. Han trucat a les ràdios.

GARRALDA: El nom de la web, això de eidybabruoykool, ¿enteneu alguna cosa?

PERE: Ni puta idea.

GARRALDA: Truca als de premsa, potser algun periodista ho sap. I tu Pere, truca a la facultat de filologia, al degà o a qui collons mani, digue’ls que els enviem un text a veure si saben quin idioma és i què vol dir.

Ribó agafa el telèfon de Garralda, Pere el seu. Marquen.

Garralda es queda mirant la pantalla.

PERE: ¿Informació? ¿Em podríeu donar el telèfon de la facultat de filologia?… ¿Què? (A Garralda:) Diu que de quina universitat.

GARRALDA: És igual, cony, de la primera que li surti.

PERE: De la primera que li surti.

RIBÓ, al telèfon: ¿Premsa? Hola, sóc el sergent Ribó, de desapareguts, escolta et truco per això de la web, pel nom de la web, per si algun periodista us ha dit…

GARRALDA: Pengeu.

PERE: ¿Què?

GARRALDA: Que pengeu.

RIBÓ: Però…

GARRALDA: ¡Pengeu, hòstia!

Ribó i Pere pengen.

GARRALDA: Ja sé què hi diu. Està escrit al revés. Mireu. Lookyourbabydie. Està escrit en anglès.

RIBÓ: ¿Què vol dir?

PERE: Look your baby die. Mira el teu nen morir. Més o menys, ¿no?

GARRALDA: Sí. Més o menys.

RIBÓ: Collons, collons, collons…

GARRALDA: Pensem. Abans de parlar, pensem.

Estan uns segons en silenci.

Sona el telèfon de Garralda. Garralda el deixa sonar dues o tres vegades i, finalment, l’agafa.

GARRALDA: Garralda. Sí… Sí… Ja ho sabem… Gràcies… ¿Què?… ¿Quina ràdio?… Quins collons, però no els heu dit que és un menor, que poden posar en perill la vida del nen… Fills de puta… (Penja emprenyada.) Eren els de premsa. Ja han lligat això del nom, els periodistes, ho estan dient ara mateix per… (Treu una ràdio petita del seu calaix, es posa els auriculars, busca una emissora, escolta uns segons… Emprenyada, es treu els auriculars i llança la ràdio contra la paret.) Ja està liada. Ho han dit per la ràdio. El nom de la pàgina… Tot. Tindrem tot déu a sobre. Calma. Hem de pensar. No vull que ens emprenyi ningú. Ribó, parla amb…

Pere està mirant la pantalla.

PERE: Ei… Ei, ei, ei!!! Surt algú.

Garralda i Ribó corren davant de l’ordinador.

PERE: Què collons…

RIBÓ: ¿De què va, això…?

PERE: Porta una careta. Sembla una dona…

RIBÓ: ¿De què és la careta?

GARRALDA: De bruixa…

RIBÓ: Una bruixa… Sisplau…

GARRALDA: ¿Algú ho està gravant, això? Ribó, truca la nena aquesta d’informàtica, que ho gravi.

Ribó corre al telèfon, despenja i marca.

PERE: Mira-li el cul, és una dona.

GARRALDA: ¿Què punyeta fa? ¿Això és una conya o què és? ¿Algú ens està prenent el número? No m’ho puc creure… És com…

RIBÓ, al telèfon: ¿Anna? Ribó. S’hauria de gravar tot el que surti per… Perfecte. (Penja.) Ja ho està fent. (Torna a l’ordinador.)

PERE: Està penjant alguna cosa dels barrots del llit.

RIBÓ: Treu-te la carota, filla de la gran puta, que et vegem la cara.

GARRALDA: Calla.

PERE: ¿Què és això?

GARRALDA: Hòstia.

RIBÓ: És com…

PERE: És una mena de…

GARRALDA: No fotis… Sisplau, això és…

RIBÓ: Esperi, que no ha acabat.

PERE: ¿Què hi penja, ara?

RIBÓ: Ho connecta.

PERE: És una pantalla…

GARRALDA: No fotis…

RIBÓ: Un rellotge.

GARRALDA: Un compte enrere. Trenta minuts.

PERE: Hòstia…

RIBÓ: ¿I ara…?

GARRALDA: La mare que la va parir. Ara engega la tele.

PERE: ¿La tele…?

RIBÓ: La referència. Perquè sapiguem que és en directe.

PERE: Déu… ¿Voleu dir que…?

RIBÓ: Ja està. Se’n va.

PERE: Se n’ha anat.

Uns segons de silenci.

GARRALDA: ¿Què cony és això? ¿Ens està passant de veritat o és que jo ja no…? A veure… Pensem. La dona aquesta disfressada de bruixa ha… Això sembla un explosiu. ¿D’acord? Està connectat a un rellotge que ha començat un compte enrere.

PERE: Collons, collons…

GARRALDA: Aquest nen és el Pol Fernández, això està clar, la seva mare l’ha reconegut, o sigui que… Intentem fer servir el sentit comú. Acabem de veure una dona disfressada de bruixa que… I ens ho hem de prendre en sèrio. Per molta careta de bruixa que portés la tia aquesta, ens ho hem de prendre en sèrio perquè el nen està aquí i… Trenta minuts. Mitja hora. Tenim mitja hora per fer alguna cosa.

PERE: ¿I què fem?

GARRALDA: Ribó, truca als artificiers i que es mirin això, que ens diguin si és una bomba o què cony és.

Ribó corre al seu telèfon.

GARRALDA: Pere, vés a buscar una tele i mira si algun canal està fent això que surt per aquí. I digue-li a la informàtica que vull tornar a veure la tia aquesta, que ens pugi la gravació.

Pere surt corrents. Ribó ja ha marcat i espera resposta.

RIBÓ, al telèfon: Sóc Ribó, de desapareguts. Vull parlar amb un artificier… Doncs el Carrasco, el cap de la unitat.

Sona el telèfon de Garralda. Garralda l’agafa.

GARRALDA: Garralda… ¿Què? ¿Què diu? Mecàgon l’hòstia. (Penja.) ¿És que no hi ha ningú que filtri les trucades dels putos periodistes?

RIBÓ, al telèfon: Hola. Sóc en Ribó, de desapareguts. Escolti’m bé, no tenim gaire temps. Tenim un nen segrestat.

Entra Laura.

RIBÓ: Se’l pot veure a través d’una pàgina web. ¿D’acord? Sembla que li han posat una mena d’explosiu. Voldríem que s’ho miressin per identificar l’artefacte… Sí, ja sé que és increïble però és així. Li dicto el nom de la pàgina. Apunti.

LAURA: ¿Què li ha posat? ¿Què li ha posat al llit?

GARRALDA: No ho sabem.

RIBÓ, al telèfon: E, i, de, i grega… (Continuarà dictant.)

LAURA: Era una bruixa.

GARRALDA: Sí. Anava disfressada.

LAURA: ¿Però què li ha posat?

GARRALDA: No ho sé. Ara estem trucant perquè ho comprovin.

LAURA: ¿A qui estan trucant?

RIBÓ, al telèfon: Esperem que ens digueu alguna cosa. (Penja.)

Garralda es mira Laura.

LAURA: ¿A qui ha trucat?

GARRALDA: Als artificiers. El que li ha posat sembla, només sembla, un artefacte explosiu. Però ara ens ho diran ells, que són els que en saben.

Laura es comença a trencar…

LAURA: Però… ¿Què passa? ¿Què passa?

GARRALDA: Seu, sisplau. Hem d’intentar entendre per què fan això.

LAURA: ¿Què passa?

GARRALDA: Seu. Ribó, vés a parlar amb el comissari i que munti una reunió amb tot déu. Necessitem tota l’ajuda possible.

Ribó assenteix i surt. Es topa amb Anna, que entra amb un llapis de memòria a la mà.

ANNA: La gravació.

GARRALDA: Posa-m’ho.

Anna seu a l’ordinador de Pere i es posa a teclejar. Garralda torna amb Laura.

GARRALDA: Seu. M’has d’ajudar, Laura. Intenta pensar si hi ha algú que pogués voler-te fer una cosa així.

LAURA: ¿El què…?

GARRALDA: Algú ho està fent, ¿no? I ho està fent per algun motiu. I ho està fent amb el teu fill. Hi ha d’haver una raó. Potser han agafat el teu fill per casualitat, però potser no. Vull que pensis. ¿Qui et pot estar fent això? És una dona. La bruixa era una dona…

Torna Pere.

PERE: És en directe. L’emissió de la tele. És TV3.

ANNA: Això ja està. Premi intro i s’engegarà.

GARRALDA: Gràcies.

Anna se’n va.

Garralda torna amb Laura. Sona el telèfon de Garralda, que fa un gest a Pere perquè l’agafi.

LAURA: Jo no he fet mai res a ningú.

GARRALDA: Ja ho sé. Però has de pensar.

PERE, al telèfon: ¿Sí?… Entenc. Un moment. (A Garralda:) De centraleta. Un grup o no sé què de hackers que volen ajudar. Que què fan.

GARRALDA: Que els passin amb la noia d’informàtica.

PERE: Passa’ls a l’Anna, de delictes informàtics. Però espera un moment, que encara no hi deu ser. (Penja.)

GARRALDA: Laura, ara vull que tornem a mirar juntes aquesta dona. Amb calma. Vull que miris com es mou, potser et recorda algú que coneixes… ¿D’acord?

Laura assenteix. Van fins a l’ordinador i Garralda prem return. Miren la gravació.

GARRALDA: ¿Et sona d’alguna cosa?

Laura fa que no.

GARRALDA: ¿Segur?

Laura assenteix.

Ribó torna.

GARRALDA: ¿Has parlat amb el comissari?

RIBÓ: Ara ve.

GARRALDA: ¿I per què ve? ¿No li has dit que munti una reunió?

RIBÓ: Sí, però vol parlar amb vostè.

GARRALDA: Collons… (A Laura:) Perdona. No cal que ho miris més. (Pitja tecles per aturar la gravació. No se’n surt.) Mecàgon la puta… (Finalment apaga la pantalla i, emprenyada, surt del despatx.)

Pere i Ribó es miren Laura, que va fins a la pantalla de Garralda. Pere s’acosta a la noia.

PERE: Si vols la meva opinió… Jo crec que és un farol. No crec que això sigui una bomba.

Sona el telèfon de Garralda. Ribó l’agafa.

RIBÓ: Ribó… Sí, digues… D’acord… Sí… Sí… Gràcies, Carrasco. Ara li dic. (Penja.)

PERE: ¿Et sona alguna cosa? El que es veu, vull dir. El llit, la joguina aquesta…

LAURA: No, res.

PERE: Els d’informàtica diuen que ho trobarem. Segur.

LAURA: Són quarts d’onze. A aquesta hora no dorm mai.

PERE: Potser li han donat alguna cosa perquè dormi.

LAURA: ¿Una droga?

PERE: No, una cosa per dormir… Amb un nen tan petit… Un xarop d’aquests… Jo què sé…

Torna Garralda.

GARRALDA: D’aquí a tres minuts, reunió a la sala gran.

RIBÓ: Han trucat els artificiers.

GARRALDA: ¿Què?

RIBÓ: No poden assegurar res, però sembla… Vaja, que si la pasta és explosiu plàstic, pel que es veu en pantalla, la cosa té tots els cables que ha de tenir…

Sona el mòbil de Garralda. Mira qui és i l’agafa.

GARRALDA, a Laura: Perdona. (Al telèfon:) Claudi, ara no… Collons, a vegades sembles idiota… T’he dit que estava a l’armari de l’habitació del nen… No, no, no, tens raó, perdona, perdona… No és allà. És al safareig. En una bossa de paper. Perdona… No, no crec que vingui… No vindré. Adéu. (Desconecta el telèfon i el llança sobre la taula. Es mira Laura que continua amb la mirada fixa a la pantalla. A Pere discretament:) Emporta-te-la.

Pere va cap a Laura. Garralda s’ho repensa.

GARRALDA: No, espera un moment. (Va amb Laura, davant de la pantalla.) ¿Et sona alguna cosa? ¿La joguina, el cobrellit…?

LAURA: ¿És una bomba de debò?

GARRALDA: Ho sembla, però amb el que es veu no podem saber segur si és autèntica.

LAURA: ¿I si ho és?

GARRALDA: No és tan fàcil fer una bomba. No la pot fer qualsevol. Se n’ha de saber i es necessiten materials que no es compren al súper, precisament. Potser només sembla una bomba, però en realitat no ho és.

LAURA: Miri, s’ha tornat a moure.

GARRALDA: No sé si és bona idea que continuïs mirant… Potser seria millor que truquessis a la teva mare i…

LAURA: Mentre el meu fill sigui aquí, jo també.

GARRALDA: ¿Segur que no tens idea de per què l’han agafat a ell?

LAURA: No.

GARRALDA: El Carles Carreras aquest, ¿què?

LAURA: ¿El Carles?

GARRALDA: No, no pot ser. Sap que és el primer que miraríem. No perdem el temps amb ell. ¿Coneixes alguna persona àrab?

LAURA: ¿Àrab?

GARRALDA: Sí.

LAURA: No. Bé, sí, a l’escola hi van alguns nens àrabs. Algun cop he vist les seves mares…

GARRALDA: Però no les coneixes, no sou amigues.

LAURA: No, no hi he parlat mai.

GARRALDA: ¿I amb els nens?

LAURA: No, tampoc.

GARRALDA: Ens aniria bé que tornessis on eres abans. Ara tenim molta feina, aquí. El Pere t’hi acompanyarà. I pensa si se t’acut alguna cosa que ens pugui ajudar.

Garralda fa un gest a Pere, que s’endú Laura cap a fora. Surten.

RIBÓ: ¿Per què li ha preguntat això dels àrabs?

Garralda el fa esperar amb un gest. Va al seu telèfon i fa una trucada.

GARRALDA, al telèfon: Sóc la inspectora Garralda. Necessito que m’envieu un psicòleg forense. És per la mare d’un nen desaparegut… Ara. Aquí. A comissaria. Al meu despatx. Doncs ho esbrines. El vull ara i aquí. Sí, és pel cas de la web. Doncs no cal que digui res més. (Penja i es mira Ribó:) Ja sé que és com de bojos, però estava pensant… ¿i si són terroristes?

Ribó se la mira, incrèdul.

RIBÓ: ¿Quina mena d’objectiu terrorista pot ser aquest nen?

GARRALDA: Dels bons. No em puc imaginar una cosa més terrorífica que això que està passant. Transmès en directe a tot el món. Un nen cristià rebentant amb una bomba.

RIBÓ: Però ¿per què aquest nen? Lo lògic seria que fos el fill d’algú important…

GARRALDA: No, no, no, això era abans. Abans aquests cabrons buscaven polítics, policies, militars… L’ETA de tota la vida. Però ara tenim els terroristes moros integristes islamistes dels collons, que busquen precisament la gent normal, indefensa.

Mentre parlava Garralda, Pere ha tornat i ha sentit les últimes paraules.

PERE: ¿Em vols fer creure que això ho ha fet una terrorista islàmica disfressada de bruixa?

GARRALDA: ¿I jo què sé? ¿Per què no? S’ha posat una careta perquè no li veiem la cara. Potser era perquè… ¿Tens una idea millor?

PERE: No, però a veure, no és la manera habitual com surten aquesta gent… Van vestits sempre de guerrillers, amb passa-muntanyes…

GARRALDA: En aquest cas no hi ha res d’habitual.

RIBÓ: És un nen… occidental. Qui ho fa busca propaganda, que el vegin, és com aquests que assassinaven per Internet a la guerra d’Iraq. Pot ser. Lliga.

PERE: Però som a Barcelona, no a l’Iraq.

GARRALDA: I els dos-cents que van pelar als trens de Madrid, ¿on eren, a Bagdad?

PERE: D’acord, d’acord… Però si fossin terroristes islàmics ens dirien qui són. Demanarien alguna cosa. Que alliberéssim algú, que tanquéssim les bases americanes, que els deixéssim construir una mesquita al mig de la plaça de Catalunya, jo què sé… ¿Quin sentit té que facin això sense demanar res, sense reivindicar-ho?

GARRALDA: Lo de les torres bessones no ho va reivindicar ningú fins al cap d’un temps.

RIBÓ: I lo del tren de Madrid, tampoc, em sembla.

PERE: Sí, hi havia un vídeo, però els vam enxampar abans que ho reivindiquessin.

Un instant de silenci.

GARRALDA: Repeteixo. ¿Algú té una idea millor?

PERE: La reunió ja està gairebé muntada. Ara ho sabrem.

GARRALDA: Ribó, vés amb la noia aquesta d’informàtica, a veure com ho porta. Deixa-li clar que creiem que l’amenaça és seriosa, que poden ser terroristes, que es posi tot déu a buscar la web aquesta, que truqui a la guàrdia civil, als hackers aquests, a l’FBI dels collons, però que la trobin abans de mitja hora.

Pere està mirant la pantalla.

PERE: Vint-i-dos minuts.

Ribó surt.

GARRALDA: Vinga, Pere, anem a la reunió.

PERE: Faig una trucada i vinc.

Garralda se’l mira mig emprenyada, però s’estima més no dir res i surt.

Pere va a la seva taula i seu. Mira el rellotge, agafa el telèfon i fa una trucada.

PERE, al telèfon: Hola, guapíssima, sóc jo… Molt bé, ¿i tu?… Jo sí que et trobo a faltar… Escolta, ja sé que vaig dir de dinar junts, però em sembla que no podré… Tenim un embolic de ca l’ample, aquí i no… Si escoltes les notícies sabràs de què et parlo… Et truco més tard… Jo també… Jo també… Jo més. Adéu. Un petó. (Penja.)

Entra Laura, va cap a la pantalla i seu al davant de l’ordinador sense dir res.

PERE: Laura… ¿Que passa alguna cosa?

LAURA: La pantalla d’allà no es veu.

PERE: Vaja, ara mateix aviso…

LAURA: ¿Em puc quedar aquí?

PERE: Bé… Per mi sí, però la inspectora s’estima més que estiguis en un altre lloc.

LAURA: Però la pantalla no funciona.

PERE: Vine amb mi i mirem d’arreglar-ho. (S’aixeca i va cap a ella. Es posa al seu costat.) Tota la comissaria està treballant. I gent de fora… Tothom s’ha posat a fons en el cas. El trobarem.

Laura assenteix.

PERE: ¿M’acompanyes?

LAURA: ¿Puc trucar?

PERE: I tant. Tu mateixa. Marca la L1 o la L2.

LAURA: Gràcies.

Laura truca. Pere dubta sobre què fer. Decideix quedar-se al despatx. S’allunya de Laura. Torna a la seva taula, impacient.

LAURA, al telèfon: ¿Mama? Hola… Estic a comissaria… El Pol està bé… No, no l’han trobat encara, però el puc veure… Està dormint… És igual, mama, tampoc no ho entendries… El veig per una càmera de la policia… Escolta, no tens res per dinar… Hauries d’anar a comprar… Que ja t’ho explicaré… No, ara no puc. Adéu. (Laura penja. Torna a mirar la pantalla.) Vint.

PERE: ¿Perdó?

LAURA: Vint minuts.

Pere va fins la pantalla.

PERE: És un farol, segur.

Entra Ribó.

RIBÓ: Pere, tens feina.

PERE: ¿Què?

RIBÓ: Per no estar a la reunió. Aquests són els que tenim fitxats per delictes sexuals amb menors. Aquests d’aquí estan en llibertat. El València diu que comencis per aquests tres que hi ha marcats.

Pere fa un gest a Ribó indicant Laura.

PERE: Pensa una mica abans de parlar, Ribó…

Laura se’ls mira. Pere s’hi acosta.

PERE: Perdona, però crec que seria millor que busquéssim un ordinador en un altre despatx. Jo t’hi acompanyo.

Pere va amb Laura, l’agafa del braç i se l’endú. Surten. Ribó acaba de repassar la llista. Fa alguna anotació.

Sona el telèfon de Garralda. Ribó l’agafa.

RIBÓ, al telèfon: Ribó… ¿La seva mare?… Ara no hi és, està… Bé, està en un altre despatx… Sí, el seu nét està bé… Per la pantalla de l’ordinador. ¿Coneix Internet? Bé, doncs el veiem per Internet i està bé. No pateixi.

Pere torna a entrar.

PERE: ¿No havíem quedat que eren terroristes?

RIBÓ, al telèfon: Li dic que li truqui així que pugui. Adéu. (Penja.)

PERE: ¿I els terroristes?

RIBÓ: Hem obert vàries línies.

PERE: Ja. ¿I què voleu que faci amb aquesta llista?

RIBÓ: Trucar-los i si algun et sona estrany, hi enviarem un cotxe. (Se’n va altra vegada.)

Pere mou els braços, com dient «quins collons…»

PERE: Si em sona estrany… (Es mira la llista, s’encongeix d’espatlles i despenja el telèfon. Pensa uns instants i truca al primer nom de la llista.) ¿Genís Comadira?… Sergent Pere Puig, de la policia… Sí, m’espero… (…) ¿Genís Comadira? Hola, sóc Pere Puig, de la comissaria central, estem fent un control rutinari, ¿em podries contestar un parell de preguntes?… ¿On vas ser dissabte passat al matí?… ¿A la presó? ¿No havies sortit ja?… Una xerrada… Ja. ¿Fins quina hora va durar aquesta xerrada?… Entenc… No, res més, ja està… Fes bondat. (Penja.)

Entra Garralda.

GARRALDA: ¿Què fas?

PERE: Truco pederastes.

GARRALDA: Deixa-ho. ¿On és la mare?

PERE: Al despatx del Comas.

GARRALDA: Millor. (S’acosta a la pantalla i fa una mirada ràpida.)

PERE: ¿Passo de trucar-los?

GARRALDA: Sí.

Entra Anna.

ANNA: Escolti, en vint minuts és impossible. Encara que s’hi posés l’FBI sencer…

GARRALDA: ¿Què hi fas, aquí?

ANNA: Només vull que quedi clar que, amb el temps que tenim, no es pot…

GARRALDA: M’importa una merda que es pugui o no. Tu, fes que tot cristo es posi davant la pantalleta i busquin aquesta cabrona. ¿Ho has entès?

ANNA: Sí, però jo només vull que sàpiga com són les coses, perquè després…

GARRALDA: L’únic que vull saber és d’on cony surt la web aquesta. Fins que no m’ho puguis dir no m’emprenyis.

Anna fa mitja volta i se’n va, emprenyada.

GARRALDA: ¿Ha vingut el psicòleg?

PERE: Que jo sàpiga… no.

GARRALDA: Quins collons…

PERE: ¿I la reunió?

GARRALDA: Estan repartint feina. El Ribó se’n cuida. Tu i jo ens hauríem de dedicar a posar el cap en ordre. (Va fins a la pantalla i l’assenyala.) Hem de pensar com ella. (Es fixa en el rellotge.) Quina merda… No queda temps per res… (Va amb Pere.) Hem d’entendre per què ho fa. Hem d’entendre la seva lògica. Això és el primer. La comissaria en ple s’està movent en quinze direccions diferents, però ningú no sap on va. I això és el que aquesta tia vol. Vol que no pensem. Tu i jo ens quedarem aquí i, abans de moure’ns, decidirem cap a on anem. ¿Et sembla bé?

PERE: Sí, sí. El Ribó m’ha donat aquesta llista de…

GARRALDA: Això no és sexual. Tothom pensa que l’opció del terrorisme és la més creïble. Estan trucant als serveis d’intel·ligència i treballaran per aquesta banda. Perfecte, que ho facin els que en saben. Jo no tinc ni idea de terroristes, però, si vols que et sigui sincera, ara ja no ho veig tan clar. Sí, ja sé que ha estat idea meva, però el muntatge aquest és com… sofisticat. S’ha de muntar la pàgina web, la càmera, segrestar el nen, l’explosiu…

PERE: Si fossin terroristes li tallarien el coll i a prendre pel sac.

GARRALDA: Això és el que vull dir; però tampoc crec que sigui res personal. Han agafat aquest nen com podien haver-ne agafat qualsevol altre. La mare treballa al Corte Inglés, no té cap connexió amb res… Jo crec que van anar al parc i van agafar el primer nano que van veure. Pensem en això com a punt de partida. Pensem que és casual.

PERE: D’acord. Però segur que, com a mínim, han triat un tipus de nen. Un nen petit, tres anys, blanc, d’un barri en concret… Segur que buscaven un tipus de nen. ¿Per què volen un nen així?

GARRALDA: No em quadra… No em quadra… ¿Saps què penso? Que això és cosa d’un sonat, d’una sonada, vaja. I no una de sola, perquè això és molt complicat per una de sola. Han de ser una colla. Una colla de sonats.

PERE: Si són sonats, llavors ja no podem fer servir el sentit comú.

GARRALDA: El nostre no, hem de fer servir el seu. Per ells, això té sentit. Amb això aconsegueixen alguna cosa.

PERE: Una secta.

GARRALDA: Per exemple. Sí. Això mateix. Una secta. Una secta… que vulgui fer un sacrifici ritual… Això sembla… Sembla una mena de sacrifici… Una cosa religiosa. Un nen innocent immolat… ¿Qui en sap més, d’això de sectes?

PERE: Hi ha un tio a la central de Girona que s’hi ha dedicat molt. Ha escrit un llibre i tot. Ara no em surt el nom.

GARRALDA: ¿Però policia?

PERE: Sí, sí. Policia.

GARRALDA: ¿De Girona? No em sona.

PERE: ¿Truco?

GARRALDA: Truca.

Pere agafa una guia de la seva taula i busca un telèfon.

PERE: Es diu… Hòstia, no em surt… Com Pujals… Però no és Pujals.

GARRALDA: Això de les sectes m’agrada. Això és cosa de sonats. Hem de buscar sonats.

PERE: Trucaré a Girona.

Pere marca un número.

GARRALDA: Pensa que ho volen fer amb un explosiu, amb una bomba… ¿Per què amb una bomba?… Tu parla amb aquest. Jo faré que s’hi posi algú altre des d’aquí.

Garralda surt.

PERE: Hola, sóc Pere Puig, de Via Laietana, de Barcelona, mira, sé que hi ha algú d’aquí a Girona que va fer un llibre de sectes, però no em surt el nom… Això, Carles Montalt. ¿Em pots passar amb ell?… ¿Tens el telèfon de casa seva?… Què collons número privat… Que això és feina, nena, que no vull quedar amb ell per fer-li una mamada… Doncs pregunta. (Espera uns segons.) Sí. Apunto. (Apunta en un paper.) Gràcies. (Penja. Torna a trucar.) Carles Montalt, sisplau… Pere Puig. Sóc company seu. De Barcelona.

Entra Ribó.

RIBÓ: Escolta, bona idea això de les sectes. Jo conec un paio, un periodista, que ho sap tot, de sectes. Tinc el telèfon aquí, em sembla. (Va a la seva taula i busca entre els papers.)

PERE: ¿Carles Montalt?… Hola, mira sóc Pere Puig, de Barcelona, de Via Laietana. Et truco a veure si ens pots donar un cop de mà en un cas. ¿Has sentit això del nen d’Internet?… Bé, doncs han segrestat un nen i l’han posat en una pàgina d’Internet. Sembla que el volen pelar i que ho vegi tot déu…

Ribó ja ha trobat el telèfon i està trucant.

PERE: Sí, molt fort. Bé, per aquí pensàvem si podia ser una secta i com que tu en saps, del tema, doncs no sé, mira-t’ho, a veure si se t’acut alguna cosa… Algun grup de xalats d’aquests que pugui fer un sacrifici d’un nen o…

RIBÓ, al telèfon: ¿Quique Rodríguez?… Sóc Ribó, de la central… Molt bé, ¿i tu?

PERE: Et dono l’adreça d’Internet, t’ho mires i ens dius alguna cosa. Apunta. E, i, d…

RIBÓ: ¿Has sentit això del nen segrestat?… Sí, és molt fort.

PERE: y, b, a, b…

RIBÓ: Aquí pensàvem si podia ser alguna secta…

PERE: r, u, o, y, k, o, o, l. És en anglès i al revés. Look your baby die.

RIBÓ: Una que faci sacrificis de nens… Jo què sé, digue-m’ho tu.

PERE: Sí, és molt bèstia. Mira-t’ho i a veure si se t’acut alguna cosa. (Penja.)

Ribó continua parlant mentre torna Garralda.

RIBÓ: No em diguis que moltes sectes diuen que fan sacrificis rituals perquè això no em serveix de res… ¿Per què haurien de voler fer-ho en públic, amb un explosiu, amb un compte enrere i que ho veiés tothom?…

GARRALDA: ¿Has parlat amb aquest de Girona?

PERE: Sí, no sabia res del cas. Ara s’ho mira.

GARRALDA: ¿Aquest amb qui parla?

PERE: Amb un periodista especialista en sectes.

RIBÓ: Pensa-hi una mica i si tens alguna cosa amb cara i ulls em truques.

Entra Anna.

ANNA: El domini es va comprar fa dues setmanes amb nom fals i una targeta robada.

RIBÓ: Et dono el mòbil. 6, 53, 18, 48, 59.

ANNA: Tinc les dades, per si volen comprovar alguna cosa. El robatori de la targeta es va denunciar l’endemà.

Ribó penja.

GARRALDA: Pere, passa això a algú, que comprovin qui és aquest paio que ho va denunciar.

Pere agafa els papers a Anna.

ANNA: Amb les dades del titular de la pàgina que no s’hi matin, són falses, no existeixen. Ho hem mirat.

Pere assenteix i surt.

GARRALDA: ¿Què, com ho porteu?

ANNA: Hi treballa un munt de gent. Caurà, però trigarem molt més que no… (Assenyala la pantalla.) Si això ha de petar quan acabi el compte enrere, no serem els informàtics, els que ho impedirem. No tenim prou temps per trobar-lo. Té salts en diferents servidors… Necessitem més temps. (Surt.)

GARRALDA: Ho hem de resoldre nosaltres. Va, que ja hem agafat empenta… Més coses. Això de les sectes ja ho tenim.

RIBÓ: Ara potser dic una bestiesa.

GARRALDA: És igual.

RIBÓ: ¿Com sabem que això és veritat?

GARRALDA: ¿El què?

RIBÓ: Tot plegat. L’únic que veiem és una pantalla. Una imatge.

GARRALDA: ¿I què?

RIBÓ: Que sembla… No sé com dir-ho… Sembla mentida.

GARRALDA: Sí, sembla mentida, però és veritat.

RIBÓ: Ja sé que el nen és el nen, que la mare l’ha identificat i que la tele és la tele, però… Només és una imatge. En el fons no tenim res… real, tangible…

GARRALDA: Hòstia, Ribó, no em filosofis ara. D’acord, potser tot és mentida, potser la mare no ha perdut el nen, potser jo no sóc policia i això que veiem a la pantalla són dibuixos animats. ¿Qui ho sap? El món és molt complicat, però ara intentem resoldre el cas. No podem anar a la mare i dir-li que tranquil·la, que només és una imatge. ¿D’acord?

RIBÓ: D’acord.

GARRALDA: Hem quedat que era cosa de sonats, ¿no? Va, ajuda’m.

RIBÓ: Sonats i per Internet. Si fan servir Internet deu ser per alguna cosa.

GARRALDA: Perquè els vegin.

RIBÓ: Però potser no només per això… Ara m’ha vingut al cap…

GARRALDA: Filosofia, no, sisplau.

RIBÓ: No, no, estic pensant com si tot fos real.

GARRALDA: Gràcies.

RIBÓ: Quan hi va haver aquella història dels jocs de rol, aquell crio que se’n va carregar un parell. Vaig llegir que es posaven en contacte per Internet i que jugaven partides per ordinador, també.

GARRALDA: No està mal vist. El segrest del nen podria ser una prova, podria formar part d’un joc d’aquests.

RIBÓ: Això és el que dic.

GARRALDA: Una partida per Internet… ¿Qui en pot saber, d’això?

RIBÓ: Ni idea.

Sona el mòbil de Ribó. Se’l mira.

RIBÓ: És el Rodríguez, el de les sectes.

Garralda li fa un gest perquè contesti.

RIBÓ, al telèfon: Sí, digues… Si, va… ¿Què cony em dius ara dels asteques? No em vinguis amb històries… Sí… Sí… ¿I qui pot fer un ritual satànic d’aquests?… Si no ho saps, ¿per què em truques?… Perdona, estic nerviós… ¿Alguna cosa més?… ¿Falses adopcions? Sí, digues… (Pren notes.) ¿Com?… Hermanos de Changó… ¿Tens el nom d’algú concret? Si no pots revelar les teves fonts, per mi te’n pots anar a prendre pel cul.

GARRALDA: Penja’l, penja’l. No perdem el temps.

Ribó penja.

RIBÓ: Diu que fa un parell d’anys hi va haver rumors d’adopcions il·legals fetes per gent de sectes satàniques i que després feien rituals amb els nens. No sé què d’hermanos de Changó. Però no tenia el nom de ningú.

GARRALDA: ¿I aquests hermanos de Changó, què són, cristians, musulmans, budistes…?

RIBÓ: No sé. Si són satànics deuen ser cristians. Si creuen en el dimoni, creuen en Déu també, ¿oi?

GARRALDA: Ni puta idea. ¿Què estàvem dient abans?

RIBÓ: Els jocs de rol, Internet…

GARRALDA: Això… Aquí hi ha alguna cosa… Hi ha alguna cosa que se’ns ha passat…

RIBÓ: La noia d’informàtica. Potser ella en sap, d’això. Fa tota la pinta. Li pregunto. (Agafa el telèfon i marca.)

GARRALDA: Espera un moment. Penja. Tinc una…

Ribó penja. Garralda es pica el cap amb la mà.

GARRALDA: ¿M’ho has dit tu que havien trucat uns hackers o no sé què per ajudar?

RIBÓ: No, jo no.

GARRALDA: Deu haver estat el Pere. ¿On és?

RIBÓ: Ha anat a mirar lo de la targeta de crèdit. ¿Vaig a buscar-lo?

GARRALDA: No encara… Estava pensant… Tot això té un punt exhibicionista, ¿estem d’acord? Estava pensant… En aquest tipus de casos segur que tenen la temptació de… El piròman que ajuda a apagar el foc. ¿Saps què vull dir?

RIBÓ: Com aquells que es carreguen la dona, l’enterren i després organitzen la recerca.

GARRALDA: Aquests hackers han trucat massa ràpid. Com si estiguessin esperant per fer-ho.

Torna Pere.

PERE: Ja estan buscant el paio de la targeta. Les trucades a les ràdios s’han fet amb un mòbil. Ho estan comprovant, però em jugaria mig sou que el mòbil també és robat.

GARRALDA: Pere, aquells hackers que han trucat per ajudar… ¿Te’n recordes?

PERE: Sí.

GARRALDA: ¿No trobes que han anat molt de pressa?

PERE: De fet… Potser sí. No devia fer ni cinc minuts que ho havien dit per la ràdio…

RIBÓ: Aquests que es passen el dia davant la pantalleta estan mig xiulats, fan jocs de rol i es disfressen i es reuneixen amb els ordinadors en macrofestes… És un perfil de sonat que lligaria.

PERE: No entenc res.

RIBÓ: El piròman que ajuda a apagar el foc.

GARRALDA: ¿Podem ajudar-los, senyors policies tontos del cul…?

PERE: Hòstia…

GARRALDA: Vés a parlar amb la informàtica, que et digui qui són aquests que s’han ofert a ajudar. A veure què pots esbrinar-ne.

Pere torna a sortir.

GARRALDA: No hi ha temps… No hi ha temps… ¿Per què no hi ha temps? En això no hi hem pensat prou. El temps. No ens han donat temps de res.

RIBÓ: ¿Què li passa, al temps?

GARRALDA: Trenta minuts. ¿Per què trenta? I només ens en queden… dotze… Si el que volen és que la gent els vegi donarien més temps. Trenta minuts és una merda. Si saben el que costa localitzar l’origen, llavors quin sentit té donar tan poc temps… Vull dir que en saben, d’això d’Internet, que saben més o menys el que trigarem a trobar-los… Està clar que volen que la gent ho vegi. Han trucat a les ràdios. Si donessin, jo què sé, deu hores, un dia… Mig món es connectaria per veure-ho. Es farien famosos. ¿Per què només trenta minuts?

RIBÓ: Hi va haver el cas aquell del que va segrestar la ETA. Ells van donar…

GARRALDA: El Blanco. Sí, senyor. Dos dies. Dos dies i el van pelar. Però dos dies és un termini com déu mana, trenta minuts és una misèria…

RIBÓ: I allà, a més, hi havia una reivindicació. Aquí, pel que sembla, l’únic que volen és que la gent es connecti i ho vegi, que la gent vegi com maten un nen de tres anys…

GARRALDA: Fixa’t que la dona ha posat la bomba just després que ho diguessin per la ràdio, un minut o dos després, ha esperat a saber que ja era públic, però no ha esperat un temps prudencial perquè la gent tingués temps de connectar-se i la veiés… Jo, si hagués volgut que em veiessin, hauria esperat una mica més, hauria donat temps perquè la notícia corregués i tothom mirés la web i ho veiés en directe…

RIBÓ: Nosaltres l’hem vista.

GARRALDA: És clar. Perquè nosaltres som la policia, nosaltres estàvem alerta.

RIBÓ: Si és un joc, mentre ho vegin els que hi juguen ja n’hi ha prou.

GARRALDA: Llavors no caldria trucar a les ràdios.

RIBÓ: Potser el que volen és que també ho veiem nosaltres, la policia.

GARRALDA: ¿Nosaltres? ¿Per què?

RIBÓ: No ho sé. Juguen amb nosaltres… Els policies tontos del cul…

GARRALDA: ¿Vols dir?… Aaaah, estem fent l’idiota. No tenim res. No sabem una merda.

RIBÓ: Sembla que s’estiguin fotent de nosaltres. Estan a punt de cometre un assassinat en directe, un assassinat que veurà tothom i nosaltres no hi podem fer res. Ens estan deixant com uns gilipolles. Potser és això el que volen.

GARRALDA: Per deixar la policia com uns gilipolles no cal matar una criatura.

Torna Pere.

PERE: No sap qui eren. Els ha donat les gràcies i els ha engegat. Els ha dit que la policia ja s’apanya sola.

GARRALDA: Merda.

RIBÓ: A centraleta deuen tenir la trucada. Podem saber el número.

GARRALDA: Mira-ho.

Ribó surt.

GARRALDA: La gent que està investigant el tema dels terroristes, ¿què?

PERE: Acabo de passar-hi. Encara no tenen res.

Garralda torna a la pantalla.

GARRALDA: El temps… Segur que ja hi ha un munt de gent que ho està gravant i s’ho passaran els uns als altres per Internet. Ho veurà tothom igualment. Només necessiten que ho sàpiguen uns quants…

Sona el telèfon. Pere l’agafa.

PERE: Pere Puig… Ara li passo. (A Garralda:) El comissari.

Garralda agafa el telèfon.

GARRALDA: Garralda… Poca cosa. Tenim idees però no tenim temps. La meva opinió és que és molt difícil que descobrim res útil abans del termini… És clar que continuarem treballant. No ens n’anirem a fer una paelleta… No, no, perdoni’m vostè. (Penja.) «Heu de continuar treballant», em diu… No, marxarem cap a casa. No et fot…

PERE: Encara que ens diguessin l’adreça on està el nen ara mateix, només hi podríem arribar si fos aquí al costat…

GARRALDA: No ho entenc. I segur que hi ha alguna cosa que… Segur que ho tenim davant dels morros i no ho sabem veure… El nom… Això de lookyourbabydie…

PERE: En anglès. L’anglès és l’idioma d’Internet…

Sona el telèfon de Garralda. Pere l’agafa.

PERE, al telèfon: Pere Puig… Sí… Sí… Un moment. (A Garralda:) Tenen una trucada d’una dona. Diu que fa una hora que té un nen plorant al pis del costat i que al pis del costat no hi viu cap nen. Que si volem que ens la passi.

GARRALDA: ¿Tu el veus plorar, aquest nen? ¡Està clapant!

PERE, al telèfon: No la volem, passa-la a algú altre. (Penja.)

GARRALDA: Això és la cosa més macabra… Ja hi deu haver la tira de gent connectada, mirant… És un crio, com a mínim hauríem d’impedir que la gent ho veiés com si fos un espectacle. ¿Quina extensió té, la informàtica?

PERE: Catorze dotze.

Garralda truca.

GARRALDA, a Pere: ¿Com es diu?

PERE: Anna.

GARRALDA, al telèfon: ¿Anna?… Sóc Garralda… ¿Hi hauria alguna manera de tallar l’emissió d’aquesta web? Perquè la gent no ho veiés… No, no, sense ordre judicial ni hòsties. Tancar-la ara i a prendre pel cul. Sí… Sí… Ja… Tens raó. Tens raó. No he dit res. (Penja.) Diu que amb una mica de temps es podria fer enviant no sé què m’ha dit. Un atac o jo què sé, però que trigarien i que si tallem l’emissió ells no podran treballar. O sigui que no. (Mira la pantalla.) ¿T’adones del problema que tenim?

PERE: Ja no ho sé.

GARRALDA: El problema que tenim és que hi ha massa sospitosos. Comencem a fer la llista i no acabem: terroristes islàmics, pederastes, sectes satàniques, mares boges, hackers, hermanos de Changó que juguen al rol dels collons… Sonats. Vivim envoltats de sonats. Hi ha més sonats que gent normal. Això és un fotut carnaval de sonats. Són tants que potser els normals són ells i els sonats som nosaltres. N’hi ha per cagar-s’hi. Vivim en un món on, una bestiesa com aquesta, la pot haver fet gairebé qualsevol… (Torna a la pantalla.) Això s’acaba. No queda res… ¿La mare del nen està sola?

PERE: Suposo. Sola l’he deixat.

GARRALDA: No hauria d’estar sola. Truca a veure què passa amb el psicòleg. Tenen uns collons… Mira, no. ¿Saps què? Que li donin pel cul, al psicòleg. Vaig amb ella. Em sembla que l’únic positiu que podem fer ara és fer-li companyia. Si això ha de petar, ja no ho podem evitar. Ja tindrem temps d’enxampar-los, passi el que passi. Seré allà.

Quan Garralda és a punt de sortir, entra Laura.

LAURA: Perdonin, em sembla que m’he recordat d’una cosa.

GARRALDA: Laura, ara venia amb tu… Vine, sisplau, seu. Digues.

LAURA: És per allò que m’ha dit abans de les mares boges. Jo en vaig conèixer una.

GARRALDA: Què dius…

Laura va al monitor i parla mentre no deixa de mirar la pantalla. Parla una mica atabalada.

LAURA: No va segrestar cap nen, que jo sàpiga, però deia que li havien pres dos nens. Ningú no els havia vist mai, aquests dos nens, i hi havia qui pensava que s’ho inventava. Vivia al poble, a Sort. La Tona, li deien. Fa molts anys que no en sé res, per això no hi he pensat abans però, donant voltes, m’ha vingut al cap, i com que m’ha dit que li digués qualsevol cosa que se m’acudís…

GARRALDA: És clar… Has fet molt ben fet.

LAURA: Quan era petita, quan me la trobava pel carrer sempre em preguntava si havia vist els seus nens. Bé, m’ho preguntava a mi i a tothom. Si vol puc trucar a la meva mare i preguntar-l’hi. Segur que ella en sap alguna cosa més.

Garralda pensa uns segons.

GARRALDA: Sí, i tant. Truca, truca.

LAURA: Aquesta dona ja era gran quan… Ara deu tenir, jo què sé, setanta o més…

Laura es mira Garralda.

LAURA: És una bestiesa, ¿oi?

GARRALDA: No, no… Mai se sap… És curiós que hagis conegut… Però no crec que una dona que ara deu tenir setanta anys hagi fet això.

LAURA: No, és clar. Però m’han deixat sola, en aquell despatx i…

GARRALDA: Perdona, el psicòleg ja hauria d’haver arribat. (A Pere:) ¿Heu trucat?

Pere fa el gest d’anar al telèfon.

LAURA: No, és igual. Estic acostumada. A estar sola, vull dir… Mirin. El temps s’acaba.

GARRALDA: Truca, sisplau.

Pere agafa el telèfon i truca.

GARRALDA: Tenim a tothom mobilitzat. Estem fent tot el que és humanament possible.

LAURA: És clar, és clar…

GARRALDA: Ja sé que són frases fetes, però és la veritat, t’ho asseguro.

Entra Ribó.

PERE, al telèfon: Sóc Pere Puig. Hem demanat un psicòleg i no en sabem res, encara… A tu potser no te l’hem demanat, però l’hem demanat. Mira-ho i que vingui. Ara. Al despatx de la inspectora Garralda. (Penja.)

RIBÓ: Tinc el telèfon. El dels hackers.

Garralda mira la pantalla.

GARRALDA: No hi ha temps de res… Truca’ls… No, ja truco jo. (Li agafa el paper a Ribó i va cap al telèfon. Truca.)

LAURA: En una pel·li vaig veure una dona que li acabaven de dir que el seu fill havia mort a la guerra. Llavors, ella es donava cops de cap contra la paret.

GARRALDA, al telèfon: Hola, sóc la inspectora Garralda, de la comissaria central. Fa una estona algú ha trucat des d’aquest telèfon oferint-se per ajudar-nos en el cas… ¿Has estat tu?… ¿Quants anys tens?… Bé, mira, hem pensat que seria bo tenir qualsevol ajuda possible. ¿Què pots fer per nosaltres?

LAURA: ¿Què fas si se’t mor un fill?

RIBÓ: No ho sé.

GARRALDA, al telèfon: ¿I heu descobert alguna cosa els teus amics i tu?…

LAURA: Jo, a vegades, m’imagino les coses. Com si anés a parlar amb el jefe, ¿no? Em poso davant del mirall i assajo la cara que faré… No estic boja, eh. Jo crec que hi ha molta gent que ho fa.

RIBÓ: Segur. Segur que sí.

GARRALDA: És molt interessant… ¿Et faria res que vingués un expert de la policia per treballar amb tu?… Perfecte. Dóna’m el teu nom i l’adreça… (Apunta.)

LAURA: Ara, allà en aquell despatx, m’estava imaginant el que passaria si…

PERE: No hi has de pensar, en això.

GARRALDA: Gràcies, noi… D’aquí a una estona els tindràs aquí. (Penja.)

GARRALDA, a Pere: És un xaval de quinze anys. Que enviïn un cotxe a aquesta adreça i parlin amb ell. No crec que hi hagi res, però s’ha de comprovar.

Pere agafa el paper i surt.

LAURA: Mirin. Només queden tres minuts.

GARRALDA: Potser seria millor que no miressis…

LAURA: Mentre el Pol sigui aquí dins jo estaré amb ell.

GARRALDA: Com vulguis, no t’ho puc impedir, però no em sembla una bona idea.

LAURA: Jo ja estic acostumada a estar sola. Sempre he estat sola. La meva mare és al poble… Bé, he estat sola fins que va néixer el Pol. Ara ja no. És un nen molt… No et deixa temps per res. Ara perquè està dormint i el veuen així quiet, però si estigués despert no pararia. Amunt i avall. Amunt i avall…

GARRALDA: Laura, sisplau…

LAURA: He hagut de lligar els calaixos amb un cordill perquè no els pugui obrir. Ho toca tot.

Pere torna. Laura no deixa de parlar. Garralda li fa un gest a Pere perquè estigui en silenci.

LAURA: Encara he de tenir tots els endolls tapats, perquè allà on veu un forat ja hi fica el dit. A casa hi ha un balconet i hi he hagut de posar un baldó que ell no hi arribi, perquè si em deixo la porta oberta, a la mínima ja el tinc a fora tirant coses al carrer. Les pinces d’estendre, les he hagut d’anar a recollir tres o quatre vegades. I no s’ha enfilat mai a la barana, però vés a saber, aquest és molt capaç. I el bidet. Ara ja no, però quan era més petit només pensava en anar al bidet i obrir l’aixeta, com que és a l’única que hi arribava… Va començar a caminar abans de l’any. Segur que li han donat alguna cosa, si no no estaria dormint a aquestes hores. Tres, dos, un i… Un minut.

Garralda agafa la mà de Laura, que continua sense treure els ulls de la pantalla.

GARRALDA: Laura…

LAURA: ¿Què?

GARRALDA: No ho miris.

LAURA: I tant que ho miraré.

GARRALDA: Quan arribi al final, tanca els ulls. Fes-me cas.

LAURA: No. No tancaré els ulls. No els tancaré. No els tancaré. No els tancaré…

Miren en silenci la pantalla durant els segons que falten per al final del compte enrere…

La tensió corporal de tots quatre augmenta perceptiblement. Estem arribant al final…

De sobte, tots fan un petit gest, com de dolor, com volent apartar la mirada de la pantalla però sense deixar de mirar-la, un gest d’horror i d’incredulitat…

Laura es tapa la cara amb les mans i comença a gemegar, molt baixet.

PERE: Mecàgon la puta…

RIBÓ: Hòstia, hòstia…

Garralda abraça Laura.

GARRALDA: T’havia dit que no…

Laura continua gemegant.

Els policies es miren entre ells.

Sonen els telèfons.

Els gemecs de Laura es van convertint en plors, que van pujant de volum fins que es transformen en un crit desesperat. Laura comença a convulsionar-se. Garralda la continua abraçant, però gairebé no la pot controlar.

GARRALDA: Agafeu-la. Que la portin a l’hospital.

Pere i Ribó agafen Laura, que continua xisclant.

RIBÓ: Vine amb nosaltres.

PERE: Agafa-la fort, collons…

La treuen de la sala.

Garralda es queda sola, tremolant.

Els telèfons continuen sonant.

Garralda mira al seu voltant com si no sabés què fer. Després seu a la seva cadira i es posa a plorar.

Després d’una llarga estona, es moca.

Garralda despenja el telèfon i el torna a penjar sense parlar. Respira. Demana línia i fa una trucada.

GARRALDA: ¿Claudi?… Hola, ¿has pogut portar-li la disfressa al nen?… ¿L’has vist?… Sí, estic plorant… Perquè… Ja sé que no t’agrada que t’expliqui coses de la feina, però… ¿Saps aquell nen que es va perdre abans d’ahir en un parc? Ha aparegut en una pàgina d’Internet, la seva mare era aquí i ha vist com li posaven un explosiu al llit i després el feien esclatar… Sí… Sí… Tal com t’ho dic. El llit ha explotat i després la imatge s’ha perdut… És clar que ho ha vist. Era aquí. Al meu costat… Doncs perquè era el seu fill i no el volia deixar sol. Si hagués estat un fill nostre jo tampoc l’hauria deixat sol… Ha estat la cosa més… Sempre penso que ja ho he vist tot, que no hi haurà res pitjor, i l’endemà, o al cap d’una setmana o al cap d’un mes arriba una cosa que… Jo tampoc entenc què està passant, Claudi… La gent no ho sé, però jo potser sí que em tornaré boja… Amb ningú. Ara estic sola… No sé com hauria d’estar… Claudi, no entenc res. Digue’m alguna cosa que m’ajudi, sisplau… Jo també t’estimo. Escolta, potser m’ho podré arreglar una estona i sí que vindré a veure el nen… Ja ho faig… Que sí, que ja respiro… Bé, més tranquil·la no és ben bé la paraula… ¿I tu, com estàs?… Ja t’ho explicaré… Sí, encara ploro… No, no, gràcies… Un petó. (Penja.)

Ribó i Pere tornen.

RIBÓ: Se l’han emportat a l’hospital. La Carme Garcia ha anat amb ella. Hem pensat que millor que l’acompanyés una dona.

GARRALDA: Hi hauria d’haver anat jo…

PERE: No havia vist mai una cosa semblant.

RIBÓ: Bé, ara només hem d’esperar. Algú ens trucarà. Sigui on sigui, algú ha d’haver sentit l’explosió.

PERE: Potser no. No sabem on era. Potser estava en un lloc aïllat.

RIBÓ: Doncs si ningú ho ha sentit, com els d’informàtica no ens diguin res, no sé pas què fotrem.

Garralda es moca i es refà.

Els telèfons tornen a sonar.

RIBÓ: ¿Agafo els telèfons?

Garralda s’encongeix d’espatlles. Ribó agafa el seu telèfon.

RIBÓ, al telèfon: Ribó… Sí… Sí… Un moment. (A Garralda:) Són els de premsa, diuen que ja no poden parar-ho més, que hem de dir alguna cosa.

GARRALDA: Vaig a parlar amb el comissari.

RIBÓ, al telèfon: Ara la inspectora Garralda parlarà amb el comissari i us direm alguna cosa. (Penja.)

Garralda no s’ha mogut.

GARRALDA: ¿Què està passant?

PERE: ¿De què?

GARRALDA: En aquesta ciutat hi ha algú que agafa una criatura i la fa rebentar, i fa que ho vegi tothom… ¿Què cony està passant? De sobte apareix algú que fa això… El meu fill és a la festa de carnaval de l’escola, vestit de policia, i aquesta pobra noia va camí de l’hospital després de veure morir el seu nen per una pantalla. ¿Com lliga, això? ¿Com lliga, eh?

PERE: No ho sé.

GARRALDA: ¡Nosaltres som policies, collons de Déu! Hauríem d’entendre alguna cosa.

RIBÓ: Jo ja fa anys que vaig decidir que no volia entendre res. Jo els agafo, els porto davant del jutge i me n’oblido. És l’única manera.

Garralda mira el rellotge.

GARRALDA: I tot just comencem el dia. Encara no són ni les dotze.

RIBÓ: Nosaltres l’únic que hem de fer és enxampar aquests cabrons. No ens podem aturar a pensar en què s’està convertint aquest món. Això és per les tertúlies de la ràdio.

GARRALDA: Nosaltres només som policies.

RIBÓ: Sí.

Estan uns segons en silenci…

GARRALDA: Doncs n’hi ha per cagar-s’hi.

RIBÓ: Sí.

Entra Anna. Du un llapis de memòria a la mà.

ANNA: Vull que vegin una cosa.

GARRALDA: ¿Què passa?

ANNA: És un muntatge.

GARRALDA: ¿El què, és un muntatge?

ANNA: Com a mínim, l’explosió.

Anna posa el llapis de memòria a l’ordinador i agafa el ratolí. Tots es posen al seu voltant.

ANNA: ¿Què és el que hem vist? Una llum taronja i com si tot explotés. Després, a l’instant, s’ha perdut la connexió. ¿Sí o no?

GARRALDA: Sí.

ANNA: Lògic. Si hi ha hagut una explosió, la càmera, l’ordinador… tot ha de petar. Doncs no. Un moment…

Anna tecleja.

ANNA: Mirin. Si aturo la imatge aquí es veu. ¿Veuen aquests perfils? És un efecte. No ha explotat res.

GARRALDA: Collons.

ANNA: A més, està ben fet però no és cap meravella. Qualsevol persona amb una mica de coneixements i que s’ho miri fredament se n’adonaria. L’efecte està preparat, quan arriba el moment, s’insereix. Però hi ha un salt, sempre hi ha un salt, i si analitzes les imatges t’adones que és fals… O sigui que, sincerament, ara encara ho entenc menys.

GARRALDA: ¿Què és el que no entens?

ANNA: Tot aquest merder i al final no peta. No ho entenc.

GARRALDA: O sigui que el nen és viu.

ANNA: Jo l’únic que dic és que l’explosió ha estat un truc i barat, i que el que ho ha fet sabia que ens n’adonaríem immediatament.

GARRALDA: ¿N’estàs segura?

ANNA: Completament.

RIBÓ: Només era una imatge…

GARRALDA: ¿Amb què han portat la mare a l’hospital?

PERE: Amb un camuflat.

GARRALDA: Que hi parlin per ràdio, que li diguin que no hi ha hagut cap explosió, que encara… Bé, que no ha explotat res.

PERE: Ja ho faig jo.

Pere assenteix i surt del despatx.

GARRALDA: ¿Ho sap algú més?

ANNA: D’aquí, no. Però si hi havia gent connectada i ho estan analitzant se n’adonaran de seguida.

Garralda agafa el telèfon i marca una extensió.

GARRALDA: ¿Comissari?… Garralda. Estic aquí amb la informàtica. Diu que l’explosió és un truc, un efecte, que és mentida… Ella n’està segura… ¿Si ho podem dir a la premsa?

Garralda es mira Anna.

ANNA: Vostès sabran. Jo li he dit el que hi ha.

GARRALDA, al telèfon: Jo crec que sí. Ho podem dir… Ara mateix pujo.

Sona el telèfon. Ribó l’agafa.

GARRALDA: Bé, vaig a dalt.

RIBÓ, al telèfon: ¿Sí?… Ribó… ¿Què collons dius?… ¿Quan?… ¿I és aquí baix?

Garralda s’ha aturat. Ribó penja.

GARRALDA: ¿Què passa?

RIBÓ: El nen és a baix. L’han trobat a la porta de comissaria.

Garralda i Ribó es miren un segon, i corren cap a la porta.

Anna se’ls mira mentre marxen. Tecleja per tancar el programa i treu el llapis de memòria de l’ordinador.

Sona el telèfon. Anna despenja.

ANNA: ¿Sí?… En Pere Puig no s’hi pot posar, ara. ¿De part de qui?… ¿Teresa què?… Teresa i prou. Molt bé. ¿Per quin assumpte era?… ¿Perdó?… ¿De debò vol que li digui això?… Sí, sí, ja ho he entès. Adéu.

Anna penja i escriu una nota que deixa damunt el teclat.

S’aixeca i surt amb tranquil·litat.

Al cap d’uns segons Garralda torna. Amb un llapis aguanta una mena d’acreditació, un d’aquells embocalls de plàstic amb un cordillet per penjar-lo al coll. Dins l’embolcall hi ha un paper. Darrere d’ella entra Pere.

GARRALDA: ¿Què cony vols que ens digui, el nen? L’hem de portar a l’hospital perquè se’l mirin. A més, la seva mare també és allà. (Va a la seva taula i agafa unes pinces del calaix. Amb molta cura per no esborrar possibles empremtes treu el paper de dins del plàstic amb les pinces i el desplega.)

PERE: ¿No portava res més, el crio?

GARRALDA: No, només això penjat. Collons, no han passat ni deu minuts de l’explosió. L’havia de tenir aquí mateix.

PERE: Tot déu ha sortit a regirar els voltants. Al Ribó, li ha semblat veure un cotxe sospitós i ha arrencat a córrer.

Garralda, després de mirar el paper un parell de segons, el llegeix en veu alta.

GARRALDA: «Era carnaval i el nen no va morir. No calia. La bruixa no va tornar mai més. Tampoc calia. Ja havia fet la seva feina. Des d’aquell dia la mare es lleva de matinada, espantada per sorolls que no ha sentit, i corre a l’habitació del seu fill per comprovar que encara hi és. Des d’aquell dia, la mare pateix i patirà per sempre més, perquè la bruixa li ha ensenyat una cosa que no s’oblida: la por. I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.» (Deixa el paper. Es miren.)

PERE: Tenies raó.

GARRALDA: ¿Què?

PERE: N’hi ha per cagar-s’hi.

Estan uns segons en silenci.

PERE: L’agafarem.

GARRALDA: Nosaltres no.

PERE: ¿I per què no?

GARRALDA: La nostra unitat busca gent desapareguda. Aquí ja ha aparegut tothom.

PERE: El segrestador, no.

GARRALDA: No. Però…

PERE: Sisplau, ho hem de seguir nosaltres. Aquesta cabrona, la vull agafar jo.

GARRALDA: Parlaré amb el comissari, però no ens ho donarà. No és feina nostra.

PERE: Doncs quina merda.

GARRALDA: Suposo que hauria de pujar a veure’l d’una vegada i ensenyar-li la carteta aquesta. «La bruixa no va tornar mai més.» Quins collons.

Però Garralda no es mou. Uns segons de silenci. Tant Garralda com Pere semblen a punt de dir alguna cosa, però no ho fan. Callen una bona estona, pensant en tot el que ha passat.

Pere s’adona de la nota que li ha deixat Anna sobre el teclat. La mira.

PERE: Tenies raó en una altra cosa.

GARRALDA: …

PERE: Sí que estic penjat.

GARRALDA: ¿Què?

PERE: D’una… D’una noia.

Garralda se’l mira i somriu, irònica, fent que no amb el cap.

PERE: Què.

GARRALDA: Res.

PERE: ¿Per què fas aquesta cara?

GARRALDA: Per res. I què… ¿Bé?

PERE: Sí, molt bé.

GARRALDA: ¿Quant fa?

PERE: Dues setmanes. No m’havia passat mai. La tinc tota l’estona al cap. No puc deixar de pensar-hi.

GARRALDA: ¿Te l’has feta, ja?

PERE: ¿Com… com pots ser tan vulgar?

GARRALDA: ¿Com se diu?

PERE: Teresa.

GARRALDA: Teresa.

PERE: Maria Teresa, però tothom li diu Teresa.

GARRALDA: ¿Soltera?

PERE: Separada.

GARRALDA: ¿I què, compartiu inquietuds, sentiu admiració l’un per l’altre, hi ha unes certes garanties? ¿Quina edat té?

PERE: No l’hi he preguntat.

GARRALDA: Més o menys.

PERE: Trenta i pocs.

GARRALDA: ¿Rossa?

PERE: Morena. Té els cabells negres, negres. Per aquí. Negres com…

GARRALDA: No, poesia no, sisplau. Anem al que interessa. ¿Te l’has feta o no?

PERE: Hem fet l’amor. Sí.

GARRALDA: ¿Quantes vegades?

Pere, comptant: Doncs… una, dues, treees… Tres.

GARRALDA: Fins després de la dotzena no es pot començar a parlar d’amor.

PERE: ¿I tu què cony saps?

GARRALDA: ¿Fa molt que està separada?

PERE: Un any i mig. I té una filla. De cinc anys. ¿Vols més informació?

GARRALDA: ¿Jo? No, no.

PERE: Veia la pobra noia aquesta i no parava de pensar… ¿Saps què vull dir…?

Garralda assenteix.

PERE: Penses, hòstia, em podia haver tocat a mi… A la Teresa, vull dir… Déu, quina puta merda… I no hem pogut fer res per ella… Vés a portar la carta al comissari, que et deu estar esperant.

GARRALDA: Que s’esperi. ¿D’on l’has tret?

PERE: El què.

GARRALDA: La Teresa aquesta.

PERE: No t’ho creuràs. Va ser com en una pel·lícula. Avui fa dues setmanes i tres dies. Un divendres. Em va venir de gust menjar bolets… ¿Vols que t’ho expliqui en present?

GARRALDA: No siguis idiota.

PERE: Perdona… Bé, doncs volia bolets i me’n vaig anar a la Boqueria…

GARRALDA: ¿L’has conegut a la Boqueria?

PERE: Sí, ¿què passa?

GARRALDA: Res, res. Bolets.

PERE: Vaig anar mirant les parades, fins que en vaig veure una que tenia ceps que feien bona pinta. Vaig pensar, mira, et pots fer un risotto amb ceps. A més, encara tenia l’ampolla de vi que ens van regalar.

GARRALDA: ¿Qui?

PERE: Els fills d’aquella iaia que vam trobar a Santa Coloma, i vaig pensar, perfecte. Llavors aixeco els ulls i allà estava ella, darrere el taulell, mirant-me.

GARRALDA: ¿Treballa en una parada de la plaça?

PERE: Sí. ¿Què passa?

GARRALDA: Res, res.

PERE: Només veure-la em vaig quedar clavat. Ella mirant-me i jo, sense dir res, mirant-la a ella… Ens va agafar el riure, i ja va estar.

Garralda somriu i li dóna una empenta per fer-lo sortir del despatx.

GARRALDA: Va, tira.

Pere surt.

Garralda es mira la carta de la bruixa altre cop…

GARRALDA: «I aquest conte ja s’ha fos…» Doncs, no, collons, no s’ha fos, encara. (Torna a la taula i agafa un paper, se’l mira i fa una trucada.) ¿Ets el Carles Carreras?… El meu nom és Maria Garralda. Sóc inspectora de policia. Porto el cas de la Laura Seguí. ¿Pots parlar? Et truco perquè la Laura és a l’hospital i crec que tu ho havies de saber… No, no té res… greu. Sí, ja hem trobat el nen… Sí, sí, està bé. Escolta’m. En realitat et truco perquè et vull demanar una cosa. Un favor. La Laura acaba de passar una experiència horrorosa i necessita… El que et vull demanar és… A veure, jo, quan estic… T’ho diré clar, la Laura necessita que algú li digui que l’estima… Exacte, que algú li digui que l’estima… Sí és clar que m’ha explicat la vostra relació. Escolta’m. La Laura ha passat molta por, una por terrible, ha passat pel pitjor que una persona por passar, i qui li ha fet això vol que aquesta por l’acompanyi per sempre. Aquest és el final per la història que s’ha muntat al cap… No, encara no sé qui li ha fet. Un boig. Un boig qualsevol. És igual. Un de tants. I potser tu ets l’única persona que pot ajudar-la… Ho sé pel que m’ha dit ella, per la manera com m’ha parlat de tu (…) Ja ho sé, i aquest és el teu problema. Si ets tan bona persona com ella diu que ets, sabràs el que has de fer… A l’Hospital Clínic… ¿L’hi diràs?… Gràcies. (Penja. Observa l’ordinador, la sala… Surt.)

La sala queda definitivament buida.

I lentament es va fent el…

Fosc.