NICK DUNNE
Vint setmanes després del retorn

No vaig marxar de casa. Volia que tot plegat fos una sorpresa per a la meva dona, que no se sorprèn mai. Li volia donar el manuscrit just quan sortís per la porta per buscar un contracte d’edició. Deixar que sentís com l’horror li regalimava pel cos en descobrir que el món estava a punt de decantar-se i abocar-li tota la merda al damunt, i que ella no podia fer-hi res. No, potser no anirà mai a la presó, i sempre serà la meva paraula contra la seva, però els meus arguments eren convincents. Tenia ressonàncies emocionals, si bé no legals.

I la gent ja podia anar prenent partit. L’equip d’en Nick, l’equip de l’Amy. Convertim-ho encara més en un joc: fem-ne samarretes, collons.

Em tremolaven les cames quan ho vaig anar a dir a l’Amy: jo ja no formava part de la seva història.

Li vaig ensenyar el manuscrit, li vaig ensenyar el títol, un cridaner: Puta psicòpata. Una petita broma privada. Ens agradaven a tots dos, les bromes privades. Vaig esperar que m’esgarrapés les galtes, que m’esquincés la camisa, que em mossegués.

—Oh, quin moment tan oportú —va dir amb veu alegre, i em va fer un gran somriure—. Et puc ensenyar una cosa?

* * *

L’hi vaig fer repetir davant meu. La vaig fer pixar sobre el palet, mentre em posava a la gatzoneta al seu costat, al terra del bany, i mirava com l’orina sortia d’ella, anava al palet i el deixava de color blau d’embarassada.

En acabat la vaig empènyer al cotxe i la vaig dur a la consulta del metge, i vaig mirar com la sang li sortia de dins —perquè en realitat no té por de la sang— i vam esperar les dues hores fins que van arribar els resultats.

L’Amy estava prenyada.

—És evident que no és meu —vaig dir.

—Sí que ho és, sí. —Em va tornar el somriure. Va intentar fer-se lloc entre els meus braços—. Felicitats, papa.

—Amy… —vaig començar, perquè era evident que no era cert, no havia tocat la meva dona des que havia tornat. I llavors ho vaig veure: la capsa de mocadors de papers, la gandula de vinil, la televisió i el porno, el meu semen al congelador d’algun hospital. Jo havia deixat l’anunci de destrucció sobre la taula, en un dèbil rampell de culpa, i en acabat l’anunci havia desaparegut, perquè la meva dona havia pres mesures, com sempre, i la mesura no havia estat desfer-se’n sinó guardar-ho. Per si de cas.

Vaig sentir una bombolla gegant d’alegria —no ho podia evitar—, i després l’alegria va quedar empresonada en una gàbia de terror metàl·lic.

—He de fer unes quantes coses per la meva seguretat, Nick —va dir—. Únicament perquè gairebé no es pot confiar en tu, t’ho he de dir. Per començar, hauràs d’esborrar el teu llibre, com és evident. I per deixar l’altre assumpte de banda, necessitarem una declaració jurada, hauràs de reconèixer que vas ser tu qui va comprar tot el que hi havia al cobert i qui ho va amagar allà, i diràs que en un cert moment vas pensar que t’estava mirant d’incriminar però que ara m’estimes i jo t’estimo i tot va bé.

—I si m’hi nego?

Es va posar la mà a la panxeta inflada i va arrufar les celles.

—Seria esgarrifós que fessis una cosa així.

Ens havíem passat anys immersos en una batalla pel control del nostre matrimoni, de la nostra història d’amor, de la nostra història vital. M’havia passat la mà per la cara, de forma absoluta i definitiva. Jo havia creat un manuscrit, i ella havia creat una vida.

Podia lluitar per la custòdia, però sabia que perdria. L’Amy xalaria amb la batalla; vés a saber què devia tenir preparat, ja ara. Un cop acabéssim, jo ni tan sols tindria dret a ser un pare d’un cap de setmana de cada dos, interactuaria amb el meu fill en habitacions estranyes, sempre acompanyat per un vigilant amb una tassa de cafè. O potser ni tan sols això. Tot d’una vaig veure les acusacions —de maltractaments o abusos— i no veuria mai el meu nen, i sabria que el tenien ben arrecerat lluny de mi, i que la mare li xiuxiuejaria una vegada i una altra tot de mentides a la seva orella rosada.

—És un nen, per cert —va dir.

Al capdavall, em tenia presoner. L’Amy em tenia per sempre, o almenys fins que ella volgués, perquè jo volia salvar el meu fill, volia treure els ganxos, les baldes, el filferro espinós, desfer tot el que ella fes. Sacrificaria literalment la meva vida pel meu fill, i ho faria content. Pujaria el meu fill perquè fos un bon home.

Vaig esborrar la meva història.

La Boney s’hi va posar al primer truc.

—Al Pancake House? D’aquí vint minuts?

—No.

Vaig informar la Rhonda Boney que seria pare i que no podia continuar ajudant-la en les investigacions; que, de fet, tenia pensat retractar-me de tot el que hagués pogut declarar en relació amb la meva falsa creença que la meva dona m’havia parat una trampa, i també estava disposat a reconèixer el paper que havia tingut en tot l’assumpte de les targetes de crèdit.

Una pausa llarga al fil telefònic.

—Hum —va dir—. Hum.

M’imaginava la Boney passant-se la mà pels cabells deixats anar, mastegant-se la part de dins de la galta.

—Cuida’t, d’acord, Nick? —va acabar dient—. I cuida bé el petitó, també. —Llavors va riure—. La veritat és que l’Amy tant se me’n fot.

Vaig anar a casa de la Go a dir-l’hi en persona. Vaig intentar presentar-ho com una bona notícia. Un nen, no et pots enfadar amb un nen. Pots odiar una situació, però un nen no el pots odiar.

Em pensava que la Go em pegaria. La tenia tan a prop que la sentia respirar. Em va clavar el dit índex.

—Només vols una excusa per quedar-te —va xiuxiuejar—. Sou uns putos addictes l’un a l’altre, vosaltres dos. Ara sereu una família literalment nuclear, ho saps, oi? Explotareu. Hi haurà una detonació, collons. Realment et penses que ho podràs aguantar durant, no ho sé, els propers divuit anys? Creus que no et matarà, ella?

—No mentre continuï sent l’home amb qui es va casar. Vaig deixar de ser-ho durant un temps, però ho puc tornar a ser.

—I no creus que la mataràs, a ella? Et vols convertir en el pare?

—Que no ho veus, Go? Justament això és la garantia que no em convertiré en el pare. Hauré de ser el millor marit i el millor pare del món.

En aquell moment la Go va esclatar a plorar; la primera vegada que la veia plorar des de la infància. Va seure a terra, va baixar de cop, com si li fallessin les cames. Jo vaig seure al seu costat i vaig inclinar el cap contra ella. Finalment es va empassar l’últim sanglot i em va mirar.

—Recordes quan et vaig dir, Nick, quan et vaig dir que encara t’estimaria si? Que t’estimaria independentment del que vingués darrere d’aquest si?

—Sí.

—Bé, encara t’estimo. Però això em trenca el cor. —Va deixar anar un sanglot horrible, un sanglot de nena petita—. No se suposava que haguessin de sortir així, les coses.

—És un gir estrany —vaig dir, en un intent de fer que sonés lleuger.

—No provarà de separar-nos, ella, oi?

—No —vaig dir—. Recorda, ella també fa veure que és més bona persona.

Sí, finalment estic a l’altura de l’Amy. L’altre dia em vaig despertar al seu costat i li vaig estudiar la part de darrere del cap. Vaig provar de llegir-li els pensaments. Per una vegada no vaig tenir la sensació d’estar mirant el sol. Estic assolint el mateix nivell de bogeria que la meva dona. Perquè torno a notar que m’està canviant: vaig ser un noi barbamec, i després un home, bo i dolent. Ara per fi sóc l’heroi. Sóc l’heroi que concita tot el suport en la guerra inacabable que és el nostre matrimoni. Hi puc viure, amb aquesta història. Però, collons, arribats a aquest punt ja no puc concebre la meva història sense l’Amy. És la meva antagonista perpètua.

Som un clímax esparverador i allargassat.