NICK DUNNE
La nit del retorn

Finalment tenia el seu pols bategant-me sota els dits, tal com m’havia imaginat. Vaig prémer amb més força i la vaig fer anar a terra. Va fer uns escatainejos humits i em va esgarrapar els canells. Vam quedar tots dos de genolls, en una pregària cara a cara de deu segons.

Puta sonada de merda.

Una llàgrima em va caure del mentó i va anar a terra.

Puta assassina perversa i manipuladora.

Els ulls blaus i intensos de l’Amy miraven els meus, sense parpellejar.

I aleshores el pensament més estrany de tots va sorgir d’un racó del meu cervell, i va avançar entre un xivarri de borratxera i em va encegar: Si mato l’Amy, qui seré?

Vaig veure una fogonada blanca i intensa. Vaig deixar anar la meva dona com si fos un ferro roent.

Ella va fer un esforç per seure a terra, panteixant, tossint. Quan va recuperar l’alè va ser amb una ranera entretallada, amb un xisclet estrany i gairebé eròtic al final.

Aleshores qui seré? La pregunta no era una recriminació. La resposta no era pas un pietós doncs seràs un assassí, Nick. Seràs igual de dolent que l’Amy. Seràs el que tothom es pensava que eres. No. La pregunta era espaordidorament sentimental i literal: qui seria jo si no tenia l’Amy per reaccionar contra ella? Perquè tenia raó: en tant que home, els meus millors moments havien estat quan l’estimava, i la segona millor versió quan l’odiava. Feia només set anys que la coneixia, però no podia tornar a una vida sense ella. Perquè ella tenia raó: no podia tornar a tenir una vida normal i corrent. Ho havia sabut abans que ella badés boca. Ja m’havia imaginat amb una dona normal —la noia dolça i habitual de la porta del costat— i ja m’havia imaginat que explicava a aquesta dona normal la història de l’Amy, fins on havia arribat per castigar-me i per tornar a mi. Ja m’havia imaginat la dona dolça i mediocre dient alguna cosa sense cap interès, com ara: Oh, nooooo, ai Déu meu, i ja sabia que una part de mi la miraria i pensaria: Tu no has assassinat mai per mi. Tu no m’has parat mai cap trampa. No sabries per on començar a fer el que va fer l’Amy. Mai no hi posaries tanta passió. El nen consentit de la mare que porto a dins no trobaria mai la pau, amb una dona normal, i de seguida ja no seria només normal, estaria per sota de la mitjana, i llavors la veu del meu pare —puta idiota— s’alçaria i prendria el relleu.

L’Amy l’encertava de ple.

O sigui que potser era impossible que jo acabés bé.

L’Amy era tòxica, però malgrat tot no em podia imaginar una vida on ella fos absent del tot. Qui seria si l’Amy desapareixia del tot? No em quedava cap opció que m’interessés. Però l’havia de fer passar per l’adreçador. L’Amy a la presó, seria un bon final per a ella. Tancada en una caixa des d’on no fos cap càrrega però on la pogués visitar de tant en tant. O almenys imaginar-me-la. Un pols, el meu pols, abandonat per allà, en alguna banda.

Havia de ser jo qui la tanqués allà. Era responsabilitat meva. De la mateixa manera que l’Amy es quedava el mèrit de treure’m el millor que duia a dins, jo m’havia de carregar la culpa de fer que la bogeria hagués aflorat en l’Amy. Hi havia un milió d’homes que l’haurien estimada, honorada i obeïda i que s’haurien sentit afortunats de poder-ho fer. Homes segurs, confiats, homes de debò que no l’haurien obligada a fer veure que era res que no fos el seu jo perfecte, rígid, exigent, brillant, creatiu, fascinant, rapaç i megalomaníac.

Homes capaços de ser uns calçasses.

Homes capaços de no fer-li perdre el seny.

La història de l’Amy hauria pogut tirar per un milió d’altres camins, però em va conèixer a mi i van passar coses dolentes. O sigui que aturar-la depenia de mi.

Matar-la no, però aturar-la sí.

Posar-la en una de les seves capses.