AMY ELLIOTT DUNNE
Deu dies desapareguda

He fet una trucada: per concertar una cita. La trobada no podrà ser fins aquest vespre —hi ha les complicacions previsibles— o sigui que passo el dia empolainant-me i preparant-me.

Em rento al bany d’un McDonald’s —sabó verd sobre mocadors de paper humits— i em poso un vestit d’estiu, barat i fi com el paper. Penso què diré. Tinc un desfici estrany. Aquella vida de merda m’estava afectant: la rentadora comuna que sempre tenia la roba interior d’algú enganxada a la part de dalt que uns dits vacil·lants havien de treure fent pinça; la cantonada de l’estora de la meva cabana que sempre presentava una humitat sospitosa; l’aixeta que regalimava al bany.

A les cinc en punt, engego el cotxe i tiro cap al nord, cap al punt de trobada, un casino fluvial que es diu Horseshoe Alley. Apareix enmig del no-res, una clapa de neons que parpelleja al bell mig d’un bosc esclarissat. Entro amb les últimes gotes de benzina que em queden —un clixé que no havia posat mai en pràctica—, aparco i m’aturo un moment per absorbir la vista: una migració d’ancians que ranquegen com insectes ferits sobre bastons i caminadors i que fan pujar i baixar les seves bombones d’oxigen en direcció a les llums. Entre els grups d’octogenaris hi ha nois massa ben vestits que han vist massa pel·lícules sobre Las Vegas i que no saben com n’arriba a ser, d’entendridor, el seu intent d’imitar l’estil del Rat Pack amb trajos barats entre els boscos de Missouri.

Entro sota un rètol lluminós que anuncia la reunió —durant dues úniques nits— d’un grup de doo-wop dels cinquanta. A dins, el casino és gèlid i tancat. Les màquines escurabutxaques fan el seu clinc-clonc, un alegre refilet que no escau gens a les cares avorrides i flàccides de la gent que hi seu al davant, que van fumant cigarretes per damunt de les màscares d’oxigen. Moneda dins moneda dins moneda dins moneda dins moneda dins ding-ding-ding!, moneda dins moneda dins. Els diners que malgasten els vells van a les escoles públiques mal finançades on estudien els seus néts avorrits i parpellejants. Moneda dins moneda dins. Un grup de nois borratxos em passa pel costat fent tentines, un comiat de solter, tots tenen els llavis humits de les copes que han anat prenent, i ni tan sols s’adonen que hi sóc, ronca i pentinada com la Dorothy Hamill. Parlen de noies, ei, anem a buscar ties, però a banda de mi les úniques noies que hi ha són de la tercera edat. Aquesta colla mirarà de fer-se passar la decepció a força d’alcohol i després procurarà no matar cap motorista de camí cap a casa.

M’espero en un bar menut que hi ha a l’esquerra de l’entrada del casino, una mica allunyat, tal com havia previst, i miro com el grup de nois revellits canta davant d’un públic nombrós de cabells nivis, que piquen de mans i fan petar els dits seguint el ritme i que arrosseguen les mans nuoses dins dels bols de cacauets de cortesia. Els cantants esquelètics, pansits sota els seus fracs enlluernats, executen lentament, amb cura, sobre les pròtesis dels malucs, la dansa dels moribunds.

En un primer moment el casino em va semblar una bona idea; a tocar de l’autopista, ple de vells i de borratxos, col·lectius que no són precisament coneguts per la seva agudesa visual. Però estic tota neguitosa i trobo que hi ha massa gent, sóc conscient de les càmeres que hi ha a cada cantonada, de les portes que es podrien tancar tot d’una.

Estic a punt de marxar quan arriba ell, xino-xano.

—Amy.

* * *

He trucat a en Desi, sempre fidel, perquè m’ajudi (i sigui el meu còmplice). En Desi, amb qui mai no he perdut del tot el contacte i que —malgrat el que he dit a en Nick i als meus pares— no em posa gens ni mica nerviosa. En Desi, un altre home a la riba del Mississipí. Sempre he sabut que m’acabaria resultant útil. Està bé, tenir almenys un home a qui puguis recórrer per a qualsevol cosa. En Desi és una mena de cavaller blanc. Li agraden les dones trasbalsades. Durant els anys que han passat des de Wickshire, cada vegada que parlàvem i jo li preguntava per la seva última nòvia, fos la que fos, ell sempre responia: «Doncs no està gaire bé, per desgràcia». Però sé que per a en Desi no és cap desgràcia: trastorns alimentaris, addicció als analgèsics, depressions inhabilitadores. No és mai tan feliç com quan seu a la vora d’un llit. No ben bé al llit, sinó al costat, amb un caldo i un suc i la veu suaument encarcarada. Pobrissona.

Ara és aquí, elegantíssim amb el seu vestit blanc de mig estiu (en Desi canvia d’armari cada mes —el que era adequat al juny no funcionaria al juliol—, sempre he admirat la disciplina, la precisió de la indumentària dels Collings). Fa goig. Jo no. Sóc plenament conscient de les ulleres entelades, del sacsó de carn extra a la cintura.

—Amy. —Em toca la galta, i després m’agafa per envoltar-me amb els braços. No és una abraçada, en Desi no abraça, és més aviat com si t’acoblessis en un lloc fet a mida per a tu—. Amor meu. No t’ho pots imaginar. La trucada. Em pensava que m’havia tornat boig. Em pensava que m’ho estava inventant! Havia somiat despert en tu, i d’alguna manera estaves viva, i de sobte això. La trucada. Estàs bé?

—Ara sí —dic—. Ara em sento segura. Ha sigut horrorós. —I llavors esclato a plorar, a plorar llàgrimes de debò, que no era el que tenia previst, però que m’alleugen molt, i com que escauen tan bé al moment em deixo anar del tot. La tensió em surt del cos en forma de regalim: la tensió de dur a terme el pla, la por que m’enxampessin, la pèrdua dels diners, el maltractament, la brutalitat absoluta d’estar tota sola per primer cop a la vida.

Quan he plorat un parell de minuts estic força guapa, si la cosa dura més em comença a rajar el nas i se m’infla la cara, però al principi tinc els llavis més plens, els ulls més grossos i les galtes enrojolades. Mentre ploro sobre l’espatlla angulosa d’en Desi vaig comptant, un Mississipí, dos Mississipís —altra vegada el riu— i després d’un minut i quaranta-cinc segons freno les llàgrimes.

—Em sap greu no haver pogut arribar abans, preciosa —diu en Desi.

—Sí, ja sé que la Jacqueline sempre et té l’agenda plena —objecto. La mare d’en Desi és un tema sensible en la nostra relació.

M’estudia.

—Estàs… molt diferent —diu—. Tan molsuda, la cara especialment. I els teus cabells, pobres… —s’atura—. Amy. Mai no m’hauria pensat que estaria tan agraït per res. Explica’m què ha passat.

Descabdello un relat gòtic de ràbia i instint de possessió, de brutalitat estil bistec-amb-patates de l’Oest Mitjà, d’embaràs i reclusió domèstica i dominació animal. De violació, pastilles, licor i punys. Botes punxegudes de cowboy a les costelles, por i traïció, apatia paterna, aïllament i les reveladores paraules finals d’en Nick: «Mai no em podràs deixar. Et mataré. Et trobaré passi el que passi. Ets meva».

Li dic que vaig haver de desaparèixer per seguretat, per la meva i la del meu fill nonat, i que necessito desesperadament que m’ajudi. El meu salvador. La meva història satisfaria el seu deler per les dones devastades; ara la més perjudicada de totes era jo. Anys enrere, a l’internat, li havia explicat les visites diàries que el meu pare feia a la meva habitació i que jo em quedava mirant el sostre amb la camisa de dormir rosa rebregada fins que ell havia acabat. En Desi m’ha estimat sempre més, des d’aquella mentida, i sé que s’imagina que fem l’amor, i que ell és tendre i em reconforta quan es capbussa dins meu i m’acarona els cabells. Sé que s’imagina que ploro suaument mentre em lliuro a ell.

—No puc tornar a la meva antiga vida, Desi. En Nick em matarà. No em tornaré a sentir segura mai més. Però no puc deixar que vagi a la presó. Només volia desaparèixer. No em vaig adonar que la policia pensaria que havia sigut ell.

Faig una mirada molt bonica en direcció a l’escenari, on un septuagenari esquelètic canta sobre l’amor. No gaire lluny de la nostra taula, un home rígid amb un bigoti retallat llença el got en una paperera que hi ha a prop d’on som nosaltres, però el llançament és una pedrada i va fora per molt (la vaig aprendre d’en Nick, aquesta expressió basquetbolística). Tant de bo hagués triat un lloc més pintoresc. I ara el paio m’està mirant, amb el cap decantat cap a una banda, en un estat de confusió exagerada. Si fos un personatge de dibuixos animats ara es grataria el cap, i faria un sorollet agut, com si fos de goma. Per algun motiu, penso: Sembla un policia. Li giro l’esquena.

—En Nick és l’últim que t’ha de preocupar ara mateix —ha dit en Desi—. Deixa que me’n preocupi jo, ja me n’encarregaré. —Allarga la mà, un gest antic. És el guardià de les meves preocupacions, un joc ritual a què jugàvem quan érem adolescents. Faig veure que li poso una cosa al palmell de la mà, i ell tanca els dits i de fet és cert que em sento millor.

—No, no me n’encarregaré. Espero que en Nick mori pel que t’ha fet —ha dit—. En una societat sensata, moriria.

—Bé, vivim en una societat insensata, o sigui que caldrà que continuï amagada —vaig dir—. Et sembla que és horrible, que faci una cosa així? —Ja sé la resposta.

—És clar que no, reina. Fas el que t’has vist obligada a fer. Qualsevol altra cosa seria una follia.

No em pregunta res de l’embaràs. Sabia que no ho faria.

—Ets l’únic que ho sap —li dic.

—Em cuidaré de tu. Què puc fer?

Faig veure que tinc un debat interior, em mossego la comissura dels llavis, desvio la mirada i després torno a girar els ulls cap a en Desi.

—Necessito diners per tirar un temps. He pensat a buscar feina, però…

—No, això no ho facis. Ets a tot arreu, Amy, a les notícies, a les revistes. Et reconeixerien. Fins i tot amb aquest —em toca els cabells— pentinat nou tan esportiu. Ets una dona guapa, i a les dones guapes els costa de desaparèixer.

—Em penso que tens raó, per desgràcia —dic—. Però no voldria que pensessis que m’estic aprofitant de tu. És que no sabia on més podia…

La cambrera, una morena lletja disfressada de morena guapa, se’ns acosta i ens deixa les copes sobre la taula. Li giro la cara i veig que el tafaner del bigoti s’ha acostat una mica i em mira amb un mig somriure. Estic fora de lloc. L’Antiga Amy no hi hauria vingut mai, aquí. La coca-cola light i la meva olor corporal em desconcerten.

—T’he demanat un gintònic —li dic.

En Desi em fa una ganyota delicada.

—Què? —pregunto, però ja ho sé.

—És la meva beguda de primavera. Ara prenc Jack i gínger.

—Doncs te’n demanem un i ja em prendré jo la ginebra.

—No, no passa res, no t’hi amoïnis. El senyor Miradetes torna a aparèixer als confins del meu camp visual.

—Aquell home, el del bigoti, ara no et giris, m’està mirant a mi?

En Desi li clava una llambregada ràpida i branda el cap.

—Es mira… els cantants. —Diu la paraula amb aire dubtós—. No només necessites una mica de diners. T’acabaràs cansant d’aquest subterfugi. De no poder mirar ningú a la cara. De viure entre gent —obre els braços per incloure-hi tot el casino— amb qui suposo que no tens gaire res en comú. De viure per sota de les teves possibilitats.

—És el que em toca els propers deu anys. Fins que hagi envellit prou i la història s’hagi oblidat i em torni a sentir còmoda.

—Ha! Estàs disposada a fer això durant deu anys? Amy?

—Xit, no em diguis pel nom.

—Cathy o Jenny o Megan o el que sigui, no siguis ridícula.

La cambrera torna, i en Desi li dóna un bitllet de vint i l’avia. Ella se’n va amb un somriure d’orella a orella. Amb el bitllet de vint alçat com si fos una cosa mai vista. Faig un glop del meu got.

Al nen no li farà res.

—No crec que en Nick presenti càrrecs, si tornes —diu en Nick.

—Què?

—Em va venir a veure. Em penso que sap que la culpa és seva…

—Et va venir a veure? Quan?

—La setmana passada. Abans que parlés amb tu, per sort.

En Nick ha mostrat més interès en mi en els últims deu dies que en els últims anys. Sempre he volgut que un home es fiqui en una baralla per mi; una baralla brutal, on hi hagi sang. Que en Nick vagi a interrogar en Desi és un bon principi.

—Què et va dir? —pregunto—. Quina fila feia?

—Em va semblar un imbècil de primera categoria. Em volia carregar el mort a mi. Em va explicar una història demencial en què jo…

Sempre m’havia agradat, la mentida segons la qual en Desi s’havia intentat matar per mi. La nostra ruptura l’havia deixat realment destrossat, i era cert que havia estat molt molest i llefiscós, que es passava el dia voltant pel campus esperant que jo tornés a sortir amb ell. O sigui que perfectament podria haver intentat suïcidar-se.

—Què va dir en Nick sobre mi?

—Em penso que sap que no et podrà tornar a fer mal, ara que el món sap qui ets i es preocupa per tu. T’hauria de deixar tornar sana i estàlvia, i tu te’n podries divorciar i et casaries amb l’home adequat. —Va fer un glop—. Finalment.

—No puc tornar, Desi. Encara que la gent es cregués tots els maltractaments d’en Nick. Continuarien odiant-me: sóc jo, qui els ha enganyat. Sóc la pària més gran del món.

—Series la meva pària, i jo t’estimaria passés el que passés, i et protegiria de tot —va dir en Desi—. No t’hi hauries d’enfrontar mai.

—No podríem tornar a tenir mai més vida social.

—Podríem marxar del país, si vols. Viure a Espanya, a Itàlia, allà on tu vulguis, i passar-nos el dia prenent el sol i menjant mangos. Dormiríem fins tard, jugaríem a l’Scrabble, fullejaríem llibres una mica a la babalà, nedaríem al mar.

—I quan em morís, seria una nota estrafolària a peu de pàgina, un monstre de circ. No. Tinc el meu orgull, jo, Desi.

—No penso deixar que reprenguis la teva vida als aparcaments de camions. No. Vine amb mi, t’instal·larem a la casa del llac. És un lloc molt aïllat. Jo et portaré menjar i el que necessitis, a qualsevol hora. T’hi pots amagar tota sola fins que decidim què hem de fer.

La casa del llac d’en Desi era una mansió, i portar-me el menjar volia dir ser el meu amant. Notava que tot ell traspuava necessitat, com si fos una escalfor. Es regirava una mica sota el vestit, mort de ganes de fer-ho possible. En Desi era un col·leccionista: tenia quatre cotxes, tres cases, i habitacions senceres plenes de trajos i sabates. Li encantaria saber que em té ben guardada sota un vidre. La fantasia definitiva dels cavallers blancs: rescata la princesa maltractada de les penúries en què viu i la posa sota la seva protecció daurada, en un castell que només ell pot traspassar.

—No ho puc fer, això. I si la policia ho acaba sabent i ve a escorcollar la casa?

—Amy, la policia es pensa que ets morta. —No, ara hauria d’estar sola. Em pots deixar uns quants diners, només?

—I si et dic que no?

—Aleshores sabré que l’oferiment d’ajudar-me no és sincer. Que ets com en Nick i que només em vols tenir controlada, sigui de la manera que sigui.

En Desi es va quedar en silenci, i es va empassar la copa amb la mandíbula tensa.

—És una cosa monstruosa de dir.

—És una manera monstruosa d’actuar.

—No estic actuant així —va dir—. Em preocupo per tu. Prova-ho a la casa del llac. Si et sents incòmoda al meu costat, si et falta espai, te’n vas. El pitjor que et pot passar és que descansis i et relaxis uns quants dies.

De cop i volta tenim el paio del bigoti a la taula, amb un somriure vacil·lant al rostre.

—Senyora, vostè no deu pas tenir res a veure amb la família Enloe, oi? —pregunta.

—No —dic, i em tombo.

—Ho sento, és que s’assembla a…

—Som del Canadà, i ara disculpi’ns —salta en Desi, i el paio posa els ulls en blanc, murmura un bufa!, i se’n torna lentament cap al bar. Però no deixa de mirar-me.

—Val més que marxem —diu en Desi—. Vine a la casa del llac. T’hi portaré ara mateix. —S’aixeca.

A la casa del llac d’en Desi hi tindria una cuina magnífica, unes habitacions per on podria deambular, giravoltar a l’estil de «The hills are alive», de tan enormes com serien. A la casa hi hauria televisió per cable i Wi-Fi —tot el que necessitava per al meu centre de comandament—, una banyera oceànica, barnussos luxosos i un llit que no amenaçaria ruïna.

També hi hauria en Desi, però a en Desi el podia manegar. Al bar, l’home em continua mirant, de manera menys benvolent.

Inclino el cos i faig un petó suau als llavis d’en Desi. Ha de semblar que és decisió meva.

—Ets un home meravellós. Em sap greu posar-te en aquesta situació.

—Jo vull estar-hi, en aquesta situació, Amy.

De camí cap a fora passem per davant d’un bar particularment depriment, amb televisors remorejant a cada racó, i aleshores veig la Truja.

La Truja fa una conferència de premsa.

L’Andie sembla petita i inofensiva. Sembla una cangur, i no una cangur de pel·lícula porno sinó la noia del final del carrer, la que realment juga amb els nens. Sé que aquesta no és l’Andie de veritat, perquè a la vida real l’he seguida. A la vida real porta tops ajustats que li marquen les tetes, i texans cenyits, i els cabells llargs i ondulats. A la vida real sembla follable.

Ara porta un vestit camisa prisat i els cabells recollits rere les orelles, i sembla que hagi estat plorant, es veu per les taquetes rosades de sota els ulls. Sembla esgotada i nerviosa, però és molt bonica. Més del que m’havia pensat. No l’havia vista mai de tan a prop. Té pigues.

—Oooh, merda —diu una dona a la seva amiga, una pèl-roja amb un to de cabernet barat.

—Oh, noooo, em començava a saber greu per ell —diu l’amiga.

—A la nevera de casa hi tinc coses més velles que aquesta noia. Quin imbècil.

L’Andie està rere el micròfon i abaixa els seus ulls de pestanyes fosques cap a la declaració, que li tremola a la mà. Té el llavi de dalt humit; brilla sota els focus de les càmeres. Passa un dit per eixugar-se la suor.

—Hum. Aquesta és la meva declaració: vaig tenir una aventura amb en Nick Dunne des de l’abril del 2011 fins al juliol d’aquest any, quan la seva dona, l’Amy Dunne, va desaparèixer. En Nick era professor meu al Col·legi Universitari de North Carthage, i ens vam fer amics, i després la relació va anar a més.

L’Andie s’atura per aclarir-se la gola. Darrere seu, una dona de cabells foscos no gaire més gran que jo li passa un got d’aigua, i ella en fa un glop ràpid amb el got tremolós a les mans.

—Estic profundament avergonyida d’haver estat embolicada amb un home casat. Va contra tots els meus principis. Creia sincerament que estava enamorada —es posa a plorar, la veu se li trenca— d’en Nick Dunne i que ell estava enamorat de mi. Em va dir que la relació amb la seva dona s’havia acabat i que no trigarien a divorciar-se. No sabia que l’Amy Dunne estava embarassada. Estic cooperant amb la policia en relació amb la desaparició de l’Amy Dunne, i faré tot el que estigui en el meu poder per ajudar.

Té una veu esquifida, infantil. Alça els ulls cap a la paret de càmeres que té davant, sembla que se sorprengui i torna a abaixar els ulls. Dues pomes se li fan vermelles a les galtes.

—Jo… jo. —Es posa a sanglotar, i la seva mare (aquella dona ha de ser la seva mare, tenen els mateixos ulls enormes de còmic japonès) li passa un braç per l’espatlla. L’Andie continua llegint—. Estic molt avergonyida del que he fet i em sap molt de greu. Em vull disculpar amb la família de l’Amy pel paper que hagi pogut tenir en el dolor que ara senten. Coopero amb la policia i les seves invest… Ui, això ja ho he dit.

Fa un somriure feble i incòmode, i la tropa de la premsa fa una rialleta encoratjadora.

—Pobrissona —diu la pèl-roja.

És una puteta i no ha de fer cap pena a ningú. No em puc creure que ningú pugui sentir llàstima per l’Andie. Em nego literalment a creure-ho.

—Sóc una estudiant de vint-i-tres anys —continua—. Només demano una mica d’intimitat per poder-me recuperar en aquests moments tan dolorosos.

—Doncs que tinguis sort —murmuro mentre l’Andie es fa enrere i un agent de policia es nega a respondre cap pregunta i tots dos surten fora de càmera. Em trobo inclinant el cos a l’esquerra, com si els pogués seguir.

—És un xaiet, pobrissona —diu la dona més gran—. Sembla molt espantada.

—Suposo que sí que devia ser ell, al capdavall.

—Feia més d’un any que estava amb ella.

—Quin bavós.

En Desi em dóna un cop de colze i obre molt els ulls: en sabia alguna cosa, jo, d’aquesta aventura? Estava bé? El meu rostre és una màscara de fúria —xaiet, i una puta merda— però puc fer veure que és per la traïció d’en Nick. Assenteixo amb el cap, somric dèbilment. Estic bé. Estem a punt de marxar quan veig els meus pares, agafats de la mà com sempre, que s’acosten al micròfon com un tàndem. Sembla que la mare s’acabi de tallar els cabells. Em pregunto si m’hauria d’irritar que hagi trobat temps per cuidar la seva imatge enmig de la meva desaparició. Quan algú mor i els seus parents tiren endavant, sempre els sents dir que és el que en daixonses hauria volgut. Doncs bé, jo no ho hauria volgut.

Parla la mare.

—La nostra declaració serà breu, i després no respondrem a cap pregunta. Primer de tot, gràcies per les grans demostracions d’afecte que ha rebut la nostra família. Sembla que el món estima l’Amy tant com nosaltres. Amy: enyorem la teva veu càlida i el teu bon humor, el teu enginy ràpid i el teu bon cor. De debò que ets increïble. Et tornarem a tenir a la família. N’estem segurs. Segon, no hem sabut que el nostre gendre, en Nick Dunne, tenia una aventura fins aquest matí. Des que tot aquest malson va començar, en Nick ha estat menys implicat, menys interessat, menys amoïnat del que li pertocava. Li vam concedir el benefici del dubte i vam atribuir el seu comportament a l’impacte emocional que havia rebut. Ara, amb les noves revelacions que s’han produït, els nostres sentiments han canviat. En conseqüència, hem retirat el nostre suport a en Nick. Ara, mentre la investigació segueix el seu curs, només podem desitjar que l’Amy torni amb nosaltres. La seva història ha de continuar. El món està preparat per a un nou capítol.

Amén, diu algú.