NICK DUNNE
Deu dies desapareguda

Ens vam passar el dia de l’entrevista arraulits a l’habitació lliure de la suite d’en Tanner, preparant les frases i polint el meu aspecte. La Betsy es va preocupar per la roba que duia, i en acabat la Go em va tallar els cabells de sobre les orelles amb unes tisoretes d’ungles, mentre la Betsy mirava de convence’m perquè em maquillés —pólvores— i intentés disminuir les brillantors. Tots parlàvem en veu baixa, perquè l’equip de la Sharon s’estava instal·lant a l’exterior; faríem l’entrevista a la sala de la suite, amb vistes al St. Louis Arch. Gateway to the West. No estic segur de per què volíem que es veiés el monument, si no era com a símbol vague del centre del país: Vostè és aquí.

—Necessita almenys una mica de pólvores, Nick —va acabar dient la Betsy, que se m’acostava amb una polvorera—. Quan es posa nerviós li sua el nas. En Nixon va perdre unes eleccions perquè li suava el nas. —En Tanner ho supervisava tot, com un director d’orquestra—. Per aquesta banda no gaire, Go —cridava—. Vés amb molt de compte amb el maquillatge, Betsy. Millor que en falti que no que en sobri.

—Li hauríem d’haver posat Botox —va dir. Es veu que el Botox combat la suor, a banda de les arrugues. Tenien uns quants clients que se n’havien posat unes quantes injeccions a l’aixella abans del judici, i em començaven a insinuar que fes el mateix. M’ho proposaven amablement, amb bones maneres, si de cas arribàvem a anar a judici.

—Sí, em convé molt que la premsa sàpiga que jo em posava Botox mentre la meva dona havia desaparegut —vaig dir—. Ha desaparegut. —Sabia que l’Amy no era morta, però també sabia que estava tan lluny del nostre abast que això gairebé no canviava res. Era la meva esposa, en pretèrit.

—Bona rectificació —va dir en Tanner—. La propera vegada faci-la abans que li surti per la boca.

A les cinc de la tarda va sonar el telèfon d’en Tanner, que va mirar la pantalla. «La Boney». La va enviar a la bústia de veu. «Ja li trucaré després». No volia que cap informació, interrogatori o xafarderia nova ens obligués a reformular el missatge. Hi vaig estar d’acord: no volia tenir la Boney al cap, en aquell moment.

—Estàs segur que no hauries de veure què vol? —va dir la Go.

—Es vol fotre de mi una vegada més —vaig dir—. Li trucarem. D’aquí unes hores. Es pot esperar.

Tots plegats ens vam bellugar una mica, una manera d’assegurar-nos col·lectivament que no havíem de patir per la trucada. L’habitació va quedar mig minut en silenci.

—He de reconèixer que la perspectiva de conèixer la Sharon Schieber m’emociona estranyament —va dir finalment la Go—. Una senyora amb molta classe. No com la Connie Chung aquella.

Vaig riure, que era la intenció. A la nostra mare li encantava la Sharon Schieber i odiava la Connie Chung; no li va perdonar mai que fes passar vergonya a la mare d’en Newt Gingrich a la tele, un incident que tenia a veure amb el fet que en Newt havia dit que la Hillary Clinton era una p-u-t-a. No recordo l’entrevista, només que la mare es va escandalitzar molt.

A les sis de la tarda vam entrar a la sala, hi havia dues cadires encarades l’una amb l’altra i l’Arch al fons, perquè havien triat l’hora justament perquè se’l veiés il·luminat, però sense que la lluentor de la posta de sol toqués a les finestres. Un dels moments més importants de la meva vida, vaig pensar, decidit per l’angle del sol. Una productora de qui no vaig retenir el nom es va acostar entre el repic d’un parell de talons perillosament alts i em va explicar què em podia esperar. Em podien fer les preguntes diverses vegades, per fer que l’entrevista semblés tan fluïda com fos possible, i per poder-hi inserir els plans amb les reaccions de la Sharon. No podia parlar amb el meu advocat abans de respondre. Podia reformular les respostes, però no en podia canviar el contingut. Té, una mica d’aigua, ara et posem el micro.

Ens vam acostar a la cadira i la Betsy em va donar un copet al braç. Quan vaig abaixar els ulls, em va ensenyar tota una butxaca plena de caramels de goma. «Recordi…», va dir, i va fer petar els dits cap a mi.

De cop i volta la porta de la suite es va obrir de bat a bat i la Sharon Schieber va entrar, amb la mateixa suavitat que si la transportés un estol de cignes. Era una dona guapa, una dona que segurament no havia semblat mai una noia. Una dona a qui mai no li devia suar el nas. Tenia els cabells negres i espessos i uns ulls gegants de color castany que tant podien semblar els d’un cervatell com fer-se sobtadament perversos.

—És la Sharon! —va dir la Go, i va fer un xiuxiueig emocionat per imitar la nostra mare.

La Sharon es va tombar cap a la Go i va fer una salutació majestuosa amb el cap, i després se’ns va acostar.

—Sóc la Sharon —va dir, amb una veu càlida i profunda, agafant les dues mans de la Go.

—La nostra mare era una gran seguidora seva —va dir la Go.

—Me n’alegro molt —va dir la Sharon, que va aconseguir que semblés una frase càlida. Es va tombar cap a mi i estava a punt de parlar quan la seva productora va aparèixer entre el repic dels talons alts i li va xiuxiuejar una cosa a cau d’orella. Va esperar la reacció de la Sharon, i després va xiuxiuejar alguna cosa més.

—Oh. Déu meu —va dir la Sharon. Quan es va tornar a tombar cap a mi, no somreia gens.