AMY ELLIOTT DUNNE
Nou dies desapareguda

Estic sense un ral, a la carretera. Collons, sona molt a cinema negre. Només que estic asseguda al meu Festiva al racó més amagat de l’aparcament d’un complex de restaurants de menjar ràpid a la riba del Mississipí, i que a la brisa càlida s’hi sent olor de sal i de carn d’explotació ramadera. És el vespre —he perdut hores—, però no em puc moure. No sé on anar. El cotxe es fa més petit cada hora que passa, m’he d’encongir com un fetus o les cames se m’adormen. Aquesta nit no dormiré, això segur. Tinc la porta tancada, però encara espero que algú piqui a la finestra, i sé que aleshores alçaré els ulls i em trobaré un assassí en sèrie de dents guerxes i paraules dolces (no seria irònic, que em matessin de debò?), o un policia seriós que em demanarà que m’identifiqui (no seria encara pitjor, que em descobrissin en un aparcament, amb tot l’aspecte de ser una sensesostre?). Aquí, els rètols dels locals de menjar ràpid no s’apaguen mai; l’aparcament està il·luminat com si fos un camp de beisbol; torno a pensar en el suïcidi, en els presoners sotmesos a vigilància perquè no se suïcidin, que es passen les vint-i-quatre hores del dia sota la llum, un pensament esgarrifós. El dipòsit de benzina està per sota d’un quart, i això és un pensament encara més esgarrifós. Només puc conduir més o menys una hora en qualsevol direcció, o sigui que l’he de triar bé. Al sud hi ha Arkansas, al nord Iowa, l’oest és tornar als Ozark. També podria tirar cap a l’est, creuar el riu i entrar a Illinois. Allà on vaig hi ha el riu. El segueixo, o és ell que em segueix a mi.

De sobte sé el que he de fer.