NICK DUNNE
Nou dies desapareguda

Bon dia! Vaig seure al llit amb el portàtil, gaudint de les ressenyes per Internet de la meva entrevista improvisada. Notava una palpitació a l’ull esquerre, ressaca lleugera de whisky barat, però la resta del meu cos estava prou satisfet. La nit anterior havia llençat el primer ham per fer tornar la meva dona. Ho sento, te’n rescabalaré, a partir d’ara faré tot el que vulguis, faré que tothom sàpiga com n’ets, d’especial.

Perquè, si l’Amy no decidia treure el cap, estava cardat. Fins ara el detectiu d’en Tanner (un home eixut i polit, no el perdiguer mig borratxo de sèrie negra que esperava trobar-me) no havia descobert res; la meva dona havia sabut desaparèixer a la perfecció. Havia de convèncer l’Amy que tornés amb mi, fer-la sortir amb alabances i capitulacions.

Si les ressenyes tenien algun valor indicatiu, havia estirat el fil correcte, perquè eren positives. Molt positives.

L’home de gel s’ha fos!

SABIA que era bon home.

In vino veritas!

Potser no la va matar, al capdavall.

Potser no la va matar, al capdavall.

Potser no la va matar, al capdavall.

I ja no em deien Lance.

A fora de casa, els càmeres i els periodistes estaven inquiets, volien declaracions de l’home que al capdavall potser no l’havia matada. Cridaven als porticons tancats: Ei, Nick, surti, parli’ns de l’Amy. Ei, Nick, parli’ns del mapa del tresor. Per a ells era només un gir inesperat enmig d’una època de bons índexs d’audiència, però era molt millor que no pas Va matar la seva dona, Nick?

I en acabat de cop i volta es van posar a cridar la Go; la Go els encantava, no feia mai cara de pòquer, sempre sabies si estava trista, enfadada o preocupada; només calia afegir-hi el peu de foto i ja tenies la història resolta. Margo, és innocent, el seu germà? Margo, parli’ns de… Tanner, és innocent, el seu representat? Tanner…

Va sonar el timbre i vaig obrir sense sortir de darrere la porta, perquè encara estava fet un desastre; els meus cabells punxeguts i els pantalons curts deslluïts també n’explicarien una, d’història. La nit anterior, davant la càmera, tenia un aire adorablement captivat, una mica ebri, molt a l’estil in vino veritas. Ara semblava un borratxo i prou. Vaig tancar la porta i em vaig disposar a sentir dues noves ressenyes radiants de la meva interpretació.

—Mai, mai no torni a fer una cosa així —va començar en Tanner—. Què collons li passa, Nick? Tinc la sensació que li he de posar una corretja com les que porten els nens petits. Fins on arriba, la seva estupidesa?

—Ha vist els comentaris per Internet? A tothom li ha encantat. Estic capgirant l’opinió pública, que és el que em va dir que fes.

—Aquesta mena de coses no es fan mai en un entorn que no puguem controlar —va dir—. I si la noia hagués treballat per a l’Ellen Abbot? I si s’hagués posat a fer preguntes una mica més compromeses que no només què li voldries dir a la teva dona, pastisset meu? —Això últim ho va dir amb una cantarella de noia. Tenia la cara vermella sota el ruixim taronja, una paleta de colors radioactius.

—Vaig confiar en el meu instint. Sóc periodista, Tanner, ha de confiar que sé detectar les camàndules. La noia va ser molt agradable, de cor.

Va seure al sofà, va posar els peus sobre l’otomana que mai no es podia haver tombat sola.

—Sí, i la seva dona també ho va ser, un dia —va dir—. I l’Andie. Com té la galta?

Encara em feia mal, va ser com si es posés a bategar de seguida que m’hi va fer pensar. Em vaig tombar cap a la Go buscant suport.

—No ha sigut un pas intel·ligent, Nick —va dir, asseguda davant d’en Tanner—. Has tingut molta, molta sort; t’ha sortit la mar de bé, però hauria pogut ser al contrari.

—Esteu exagerant. Podem prendre’ns un moment per gaudir de les bones notícies? Els primers trenta segons de bones notícies després de nou dies? Sisplau?

En Tanner va mirar emfàticament el rellotge.

—D’acord, vinga.

Quan vaig començar a parlar, va alçar el dit índex i va fer aquella mena d’ep-ep que fan els adults quan els nens els intenten interrompre. El dit va baixar lentament, i va acabar aterrant sobre el rellotge.

—D’acord, trenta segons. Què, ha xalat? —Va fer una pausa per veure si li pensava respondre; aquell silenci emfàtic que el professor deixa que es faci després de preguntar a l’alumne problemàtic: què, ja has acabat de parlar?— Ara hem de parlar. En la nostra situació, és clau que sapiguem administrar els temps.

—Hi estic d’acord.

—Bufa, gràcies. —Em va arquejar una cella—. Vull que anem a la policia ben aviat per mostrar-los el contingut del cobert de la llenya. Ara que el hoi polloi…

Hoi polloi i prou, vaig pensar, no el hoi polloi. M’ho havia ensenyat l’Amy.

—… el torna a estimar de forma massiva. O, més ben dit, no «el torna» a estimar. Finalment t’estima. Els periodistes han trobat la casa de la Go i no em sento gaire segur sense que la policia sàpiga el que hi ha al cobert. Els Elliott estan…?

—No podem comptar amb el suport dels Elliott —vaig dir—. Gens.

Una altra pausa. En Tanner va decidir no fer-me cap sermó, i ni tan sols preguntar què havia passat.

—O sigui que hem de passar a l’atac —vaig dir, sentint-me intocable, enfadat, preparat.

—Nick, no deixis que un gir favorable dels esdeveniments et faci sentir indestructible —em va avisar la Go. Es va treure unes quantes pastilles reconstituents del bolso i me les va posar a la mà—. Treu-te la ressaca de sobre. Has d’estar fresc, avui.

—Anirà bé —li vaig dir. Em vaig empassar les pastilles i em vaig tombar cap a en Tanner—. Què hem de fer? Fem plans.

—Perfecte, li diré quin és el pacte —va dir en Tanner—. És increïblement poc ortodox, però jo sóc així. Demà farem una entrevista amb la Sharon Schieber.

—Uau, i ja ho sabem… segur, això? —la Sharon Schieber era el millor que podia demanar: la presentadora de notícies més valorada (en la franja de 30 a 55 anys) de la televisió nacional (que arribava a més gent que no pas les cadenes per cable) del moment, i per postres dona (per demostrar que jo era capaç de tenir relacions respectuoses amb persones que tenien vagina). Era famosa per no capbussar-se gairebé mai en les aigües impures del periodisme de successos, però quan ho feia adoptava uns aires de superioritat moral que Déu n’hi do. Feia dos anys, havia protegit amb les seves ales de seda una dona empresonada per sacsejar el seu nadó fins a matar-lo. La Sharon Schieber va presentar tota una defensa legal —i molt emocional— del cas al llarg d’unes quantes nits. Últimament havia tornat a Nebraska, s’havia tornat a casar i esperava un fill.

—Segur. S’han posat en contacte amb nosaltres quan el vídeo s’ha convertit en un fenomen viral.

—O sigui que el vídeo hi ha ajudat. —No me’n vaig poder estar.

—Ha donat un caire inesperat al cas: abans del vídeo, era evident que ho havia fet. Ara hi ha una petita possibilitat que no ho hagi fet. No sé com s’ho ha fet per semblar autèntic d’una vegada…

—Perquè ahir a la nit aquesta autenticitat li servia per assolir un objectiu concret: fer tornar l’Amy —va dir la Go—. Va ser una maniobra ofensiva. Fins aquell moment, tota l’emoció que hagués demostrat només hauria estat indulgent, falsa i immerescuda.

Li vaig fer un somriure d’agraïment.

—Bé, doncs recordi que això també serveix per a un objectiu concret —va dir en Tanner—, Nick, l’hi diré sense embuts: això és més que poc ortodox. La majoria d’advocats el farien callar. Però és una cosa que fa temps que vull provar. Els mitjans han saturat l’entorn legal. Amb Internet, Facebook, Youtube ja no podem parlar de jurats sense prejudicis. Ja no hi ha casos nets. El vuitanta, el noranta per cent del cas es decideix abans que posem els peus al jutjat. I bé, per què no ho fem servir… per què no controlem la història? Però és un risc. Vull que planifiquem per endavant cada paraula, cada gest, cada petita informació. Però ha de ser natural, ha de caure bé, o ens sortirà el tret per la culata.

—Ah, sona senzill —vaig dir—. Cent per cent enllaunat però alhora del tot genuí.

—Ha d’anar amb molt de compte a triar les paraules, i ja direm a la Sharon que no respondrà determinades preguntes. Ella les farà igualment, però li ensenyarem a dir, malauradament, a causa de determinades accions que la policia que porta el cas ha d’emprendre abans del judici, no puc respondre a aquesta pregunta ara mateix, tot i que m’agradaria, i dir-ho de manera convincent.

—Com un lloro.

—Exacte, com un lloro que no vol anar a la presó. Si aconseguim que la Sharon Schieber es prengui la defensa del seu cas com una cosa personal, Nick, ens ha tocat la rifa. Tot plegat és increïblement poc ortodox, però jo sóc així —va tornar a dir en Tanner. La frase li agradava, era la seva sintonia. Va fer una pausa i va arrufar les celles, el gest de fer veure que pensava. Estava a punt d’afegir alguna cosa que no m’agradaria.

—Què? —vaig preguntar.

—Cal que parli de l’Andie a la Sharon Schieber; perquè l’aventura sortirà a la llum, això segur.

—Just ara començo a caure bé al públic. Vol que ho perdem, això?

—L’hi juro, Nick: quants casos he portat? Sempre s’acaba sabent, sempre, per un camí o per un altre. D’aquesta manera nosaltres tenim el control. Vostè parla de l’Andie i demana disculpes. Es disculpa com si l’hi anés literalment la vida. Va tenir una aventura, és un home, un home estúpid i feble. Però estima la seva dona, i pensa rescabalar-la de tot el que ha fet. Fa l’entrevista i ells l’emeten l’endemà. Tot el contingut queda embargat, perquè la cadena no pugui insinuar la història de l’Andie a les falques publicitàries. Només poden fer servir la paraula bomba.

—O sigui que ja els ha parlat de l’Andie?

—No, per l’amor de Déu —va dir—. Els he dit: Tenim una notícia bomba per oferir-vos. O sigui que vostè fa l’entrevista, i des d’aquell moment tenim vint-i-quatre hores. Just abans que surti a la tele, expliquem a la Boney i en Gilpin tota la història de l’Andie i de la troballa que vam fer al cobert de la llenya. Ostres, però si us hem resolt el cas: l’Amy és viva i vol enviar en Nick a la presó! Està boja, gelosa i vol enviar en Nick a la presó! Ah, quina reacció tan humana!

—I aleshores per què no ho explico a la Sharon? Que l’Amy m’ha parat una trampa?

—Primer motiu. Se sincera respecte de l’Andie, demana perdó, tot el país està disposat a perdonar-lo, li tindran llàstima; als americans els agrada, veure un pecador demanant perdó. Però no pot revelar res que faci quedar malament la seva dona, ningú vol sentir el marit infidel donant les culpes de res a la seva dona. Deixarem que ho faci algú altre l’endemà. Fonts properes a la policia revelen que la dona d’en Nick, a qui ell jura que estimava de tot cor, li ha posat un parany! Televisió de la bona.

—I el segon motiu?

—És massa complicada d’explicar, la trampa que li ha parat l’Amy. No cap en un tall de veu. És mala televisió.

—Tinc ganes de vomitar —vaig dir.

—Nick, és… —va començar la Go.

—Ho sé, ho sé, s’ha de fer. Però t’ho pots imaginar, el teu secret més gran i haver-lo d’explicar a tot el món? Sé que ho he de fer. I en última instància ens anirà a favor, crec. És l’única manera de fer tornar l’Amy —vaig dir—. Ella vol que jo pateixi una humiliació pública…

—Un càstig —em va interrompre en Tanner—. Humiliació sona com si es fes llàstima a si mateix.

—… i una disculpa pública —vaig continuar—. Però, hòstia, serà horrible.

—Abans de tirar endavant, vull que siguem honestos —va dir en Tanner—. Explicar-ho tot a la policia, dir que l’Amy ha parat una trampa a en Nick, és un risc. La majoria de polis trien un sospitós i no rectifiquen mai. No accepten altres opcions. O sigui que correm el risc d’anar-hi, explicar la nostra història, que ens fotin fora de la comissaria a cop de rialla i que al final el detinguin a vostè, i en aquest cas teòricament els hem avançat quina serà la nostra línia de defensa. I així tenen temps per pensar com rebentar-la el dia del judici.

—Molt bé, esperi, això sona fatal, Tanner —va dir la Go—. Fatal com per desaconsellar-ho.

—Deixi’m acabar —va dir en Tanner—. Per començar, em penso que té raó, Nick. La Boney no està convençuda que vostè sigui un assassí. Em penso que estaria oberta a una teoria alternativa. Té fama de ser una policia realment honesta. Una policia amb bon instint. He parlat amb ella. Vaig notar bones vibracions. Em penso que les proves la porten cap a vostè, però l’estómac li diu que alguna cosa no encaixa. I, més important, si anem a judici no penso fer servir en cap cas la teoria del parany.

—Què vol dir?

—Com ja he dit, és massa complicada, i cap jurat no l’entendria. Si no queda bé per la tele, cregui’m, no està fet per portar-ho a un jutjat. Faríem una cosa més a l’estil O. J. Una història senzilla: els policies són uns incompetents i li tenen tírria, tot és circumstancial, el guant no és de la seva talla, bla, bla, bla.

—Em transmet molta confiança, el bla bla bla —vaig dir.

En Tanner va fer un somriure lluent.

—Els jurats estan bojos per mi, Nick. Sóc un d’ells.

—És el contrari que un d’ells, Tanner.

—Inverteixi els termes: a ells els agrada pensar que són un de mi.

Ara tot el que fèiem ho fèiem davant de petits esbarzers de paparazzis amb flaixos, de manera que la Go, en Tanner i jo vam sortir de casa entre fogonades de llum i petits clics metàl·lics («No abaixi els ulls», m’havia dit en Tanner, «no somrigui, però que no sembli que s’avergonyeix de res. I no s’afanyi, camini i prou, deixi que facin les fotos i tanqui la porta abans de començar-los a insultar. Un cop a dins ja els pot dir el que vulgui»). Anàvem cap al sud, cap a Saint Louis, on havia de tenir lloc l’entrevista, per preparar-me amb la Betsy, la dona d’en Tanner, una antiga presentadora de telenotícies convertida en advocada. Era l’altra Bolt de Bolt & Bolt.

Formàvem una comitiva de mal averany: en Tanner i jo, seguits per la Go, seguida per mitja dotzena de furgonetes de periodistes, però quan vam començar a albirar el Gateway Arch jo ja no pensava en els paparazzis.

Quan vam arribar a la suite d’en Tanner, situada a l’àtic d’un hotel, jo estava disposat a treballar tant com calgués per tal que l’entrevista sortís impecable. Tornava a enyorar tenir una sintonia pròpia: el muntatge en què es veia com em preparava per a la gran batalla. Quin és l’equivalent mental d’un sac de boxa?

Una negra preciosa de metre vuitanta em va obrir la porta.

—Hola, Nick, sóc la Betsy Bolt.

Per mi la Betsy Bolt era una noia blanca, rossa i molt menuda, amb aires de bellesa del sud.

—No s’hi amoïni, tothom es queda parat quan em coneix. —Va riure la Betsy, mirant-me a la cara i fent una encaixada—. Tanner i Betsy, sembla que hàgim de sortir a la coberta de La guia oficial dels nens de casa bona, oi?

—El manual dels nens de casa bona —la va corregir en Tanner mentre li feia un petó a la galta.

—Veu? Ell mateix n’és conscient —va dir.

Ens va fer passar a una suite impressionant: una sala d’estar il·luminada per dues finestres panoràmiques amb un dormitori a cada banda. En Tanner m’havia jurat que no podia estar-se a Carthage, al Days Inn, per respecte als pares de l’Amy, però la meva germana i jo teníem la sospita que no s’hi podia quedar perquè l’hotel de cinc estrelles més proper era a Saint Louis.

Vam encetar els preliminars: conversa sobre la família, els estudis i la carrera de la Betsy (tot estel·lar, de matrícula d’honor, impressionant), i begudes per a tothom (aigua amb gas i suc de tomàquet, que la Go i jo havíem acabat per creure que era una mostra d’afectació d’en Tanner, una excentricitat que es pensava que li donava caràcter, com quan jo duia ulleres falses a la facultat). Després la Go i jo ens vam deixar caure als sofàs de cuir, i la Betsy va seure davant nostre, amb les cames premudes cap a un costat, una mica inclinades. Bonica/professional. En Tanner caminava a grans gambades rere nostre i escoltava.

—D’acord, doncs, Nick —va dir la Betsy—. Seré franca, sí?

—Sí.

—Vostè i la tele. A part de la coseta aquella del blog al bar, la coseta per al Quihasigut.com d’ahir a la nit, ho fa fatal.

—No és casualitat que tirés pel periodisme escrit —vaig dir—. Veig una càmera i la cara se’m torna de pedra.

—Exacte —va dir la Betsy—. Sembla que treballi en una funerària, tan enravenat. Però tinc un truc per arreglar-ho.

—El mam? —vaig preguntar—. Em va anar bé amb la coseta del blog.

—Aquí no funcionarà —va dir la Betsy. Va començar a muntar una càmera de vídeo—. He pensat que primer podem fer-ho una vegada sense gravar. Jo seré la Sharon. Li faré les preguntes que segurament li farà ella, i vostè contesti tal com ho faria de natural. Així veurem fins a quin punt s’ha grillat. —Va tornar a riure—. Esperi. —Duia un vestit cenyit de color blau, i va treure un collaret de perles d’un bolso desproporcionat. L’uniforme de la Sharon Schieber—. Tanner?

El seu marit li va cordar les perles i, quan les va tenir col·locades, la Betsy va somriure.

—Aspiro a una autenticitat total. A part de l’accent de Georgia. I de ser negra.

—Davant meu només hi veig la Sharon Schieber —vaig dir.

Va engegar la càmera, va seure davant meu, va treure aire, va abaixar els ulls i després els va tornar a apujar.

—Nick, aquest cas és ple de punts conflictius —va dir la Betsy amb la veu afectada amb què la Sharon presentava el programa—. Per començar, pot guiar els nostres espectadors pel dia que la seva dona va desaparèixer?

—Aquí, Nick, només ha de parlar de l’esmorzar d’aniversari —ens va interrompre en Tanner—. Perquè ja ha corregut. Però no doni indicacions temporals, no parli d’abans i de després d’esmorzar. Posi tot l’èmfasi en aquell esmorzar tan meravellós. D’acord, vinga.

—Sí. —Em vaig escurar la gola. La càmera feia un parpelleig vermell, la Betsy feia cara de periodista inquisitiva—. Ehh, com ja sap, era el nostre cinquè aniversari, i l’Amy es va llevar d’hora i estava fent unes creps…

El braç de la Betsy es va disparar i tot d’una vaig notar una fiblada a la galta.

—Què collons? —vaig dir, mirant d’entendre què havia passat. Tenia un caramel de goma de color vermell cirera a la falda. El vaig agafar.

—Cada cop que es quedi encarcarat, cada cop que transformi aquesta cara tan bonica en un rostre d’enterramorts li tiraré un caramel a la cara —va explicar la Betsy, com si tot plegat fos prou raonable.

—I se suposa que això em farà estar menys tens?

—Funciona —va dir en Tanner—. Així és com me’n va ensenyar a mi. Però em penso que feia servir pedres. —Van intercanviar un parell de somriures casats que semblava que diguessin, ai, com ets! Ja me n’havia adonat: eren una parella d’aquelles que semblava que sempre estiguessin presentant el seu propi programa matinal.

—Ara torni a començar, però allargui’s amb això de les creps —va dir la Betsy—. Eren les seves preferides? O les d’ella? I vostè què feia per la seva dona, aquell matí, mentre ella li preparava unes creps?

—Dormia.

—Quin regal li havia comprat?

—Cap, encara.

—Mare meva. —Va girar els ulls en blanc en direcció al seu marit—. Doncs aleshores ens hem d’esplaiar moltíssim lloant aquelles creps, d’acord? I parlar del que li pensava comprar de regal. Perquè sé que no tenia cap intenció de tornar a aquella casa sense un regal.

Vam tornar a començar, jo li vaig descriure la tradició de les creps, que de fet no era tal, i vaig descriure la cura meravellosa que l’Amy posava a l’hora de triar els regals (un altre caramel em va impactar just a tocar del nas i de seguida vaig deixar anar la mandíbula) i vaig explicar que jo, estúpid com era («Has d’accentuar el paper de marit tanoca, això segur», em va recomanar la Betsy), encara intentava pensar en alguna cosa enlluernadora.

—Perquè de fet a ella no li agradaven els regals cars o elegants —vaig començar, i vaig rebre una bola de paper d’en Tanner.

—Què?

—Passat. Prou de fer servir el passat per parlar de la seva dona, cony.

—Tinc entès que la seva dona i vostè havien tingut alts i baixos —va continuar la Betsy.

—Han sigut uns anys durs. Tots dos vam perdre la feina.

—Molt bé, sí! —va cridar en Tanner—. Tots dos.

—Vam venir a viure aquí per ajudar a cuidar el meu pare, que té Alzheimer, i la meva difunta mare, que tenia càncer, i per postres jo havia de fer un munt d’hores a la meva nova feina.

—Bé, Nick, bé —va dir en Tanner.

—Asseguri’s que explica com n’estava, d’unit, amb la seva mare. —Va dir la Betsy, tot i que jo no l’havia esmentada mai davant seu—. Ara no sortirà ningú a negar-ho, oi? Ara no apareixerà cap història com la de la pel·lícula Mama estimada, oi?

—No, la meva mare i jo estàvem molt units.

—Bé —va dir la Betsy—. Doncs aleshores, esmenti-la constantment. I digui que té un bar a mitges amb la seva germana; parli sempre de la seva germana quan esmenti el bar. Si algú té un bar tot sol, és un jugador, i en canvi si el té amb la seva estimada bessona, és…

—Irlandès.

—Endavant.

—De manera que totes aquestes coses es van anar amuntegant…

—No —va dir en Tanner—. Amuntegant implica que acabaran caient.

—O sigui que les coses van derivar una mica, però jo considerava que el nostre cinquè aniversari era un bon moment per revifar la relació.

—Renovar el compromís —va cridar en Tanner—. Revifar vol dir que hi havia alguna cosa morta.

—Renovar el compromís…

—I com encaixa amb tota aquesta imatge de rejoveniment el fet que vostè es follés una nena de vint-i-tres anys? —va preguntar la Betsy.

En Tanner va llençar un caramel amb molta paràbola cap a ella.

—No fa gaire per al teu personatge, Bets.

—Ho sento, nois, però sóc una dona, i tot això fa pudor d’enganyifa, d’una hora lluny. Renovar el compromís, sisplau. La noia aquesta encara campava per allà el dia que l’Amy va desaparèixer. Les dones l’odiaran, Nick, tret que ho afronti. Sigui directe, no s’encalli. Ho pot anar desgranant tot: Vam perdre la feina, ens vam traslladar, els meus pares es morien. I llavors la vaig cagar. La vaig cagar fins al fons. Vaig deixar de saber qui era, i, desgraciadament, ha calgut que perdés l’Amy per adonar-me’n. Ha de reconèixer que va ser un imbècil i que tot va ser culpa seva.

—O sigui, el que s’espera que facin els homes en general —vaig dir.

La Betsy va mirar el sostre, irritada.

—I de debò que cal que vagi amb molt de compte amb aquesta actitud, Nick.