NICK DUNNE
Vuit dies desapareguda

Just després de penjar amb en Tommy vaig trucar a la Hilary Handy. Si era mentida que jo hagués assassinat l’Amy, si la violació d’en Tommy O’Hara era mentida, per què no ho havia de ser l’assetjament de la Hilary Handy? Per alguna banda han de començar, les sociòpates, per exemple als austers vestíbuls de marbre de la Wickshire Academy.

Quan s’hi va aposar, li vaig amollar:

—Sóc en Nick Dunne, el marit de l’Amy Elliott. Necessito parlar amb tu.

—Per què.

—Necessito desesperadament més informació. Sobre la teva…

—No diguis amistat. —Li vaig sentir un somriure enfadat a la veu.

—No. No ho diria mai. Només vull sentir la teva versió. No truco perquè pensi que tens res, res a veure amb la meva dona, amb la seva situació actual. Però m’agradaria molt que m’expliquessis què va passar. La veritat. Perquè em penso que potser em podries il·luminar una mica sobre… un patró de conducta de l’Amy.

—Quina mena de patró?

—A tothom qui la trasbalsa li passen coses molt dolentes.

Va esbufegar feixugament al telèfon.

—Fa dos dies no hauria parlat amb tu —va començar—. Però estava prenent una copa amb unes amigues, i la tele estava encesa, i vas aparèixer tu, i tot anava sobre l’embaràs de l’Amy. Tothom estava enrabiadíssim amb tu. T’odiaven. I vaig pensar, sé què se sent. Perquè ella no és morta, oi? Vull dir que només ha desaparegut, oi? No hi ha cadàver?

—Exacte.

—Doncs deixa que t’ho expliqui. L’Amy. I l’institut. I el que hi va passar. Espera un moment. —Sentia dibuixos animats a la seva banda del fil, veus de goma i música de cal·líope, i tot d’un plegat ja no. Després veus que rondinaven. Aneu a mirar-ho al pis de sota. Al pis de sota, sisplau—. Doncs bé, som al primer any. Jo sóc la noia de Memphis. Tota la resta són de la costa est, ho juro. Era estrany, diferent, saps? Semblava que les haguessin pujat a totes juntes, les noies de Wickshire; l’argot, la roba, els pentinats. I no és que fos cap pària, jo, però em sentia… insegura, això segur. L’Amy ja era LA noia. Per exemple, recordo el primer dia, tothom la coneixia, tothom parlava d’ella. Era la Increïble Amy, totes havíem llegit els seus llibres quan érem petites, i a més a més era guapíssima. Vull dir que era…

—Sí, ho sé.

—Exacte. I al cap de poc l’Amy es va començar a interessar per mi, com si m’adoptés o alguna cosa així. Feia la broma que ella era la Increïble Amy i que jo era la Suzy, la seva sequaç, o sigui que em va començar a dir Suzy i al cap de poc ja ho feia tothom. A mi ja m’estava bé. Vull dir que era una petita llepa: li portava un got d’aigua si tenia set, li feia la bugada si necessitava roba interior neta. Espera.

Vaig tornar a sentir la remor dels seus cabells sobre el receptor. La Marybeth m’havia dut tots els àlbums de fotografies de l’Amy per si de cas necessitàvem més fotografies. M’havia ensenyat una foto de l’Amy i la Hilary, somriures galta contra galta. O sigui que em podia imaginar la Hilary en l’actualitat, el mateix ros mantega que la meva dona emmarcant una cara més lletja, amb uns ulls enfangats de color avellana.

—Jason, estic al telèfon; només cal que els donis uns quants gelats de pal, no és tan difícil, punyeta.

»Ho sento. Els nens han acabat l’escola, i el meu marit no se’n cuida mai dels mais, o sigui que ara està una mica atabalat pensant com s’ho farà aquests deu minuts mentre jo sóc aquí al telèfon. Ho sento. O sigui… això, jo era la petita Suzy, i teníem aquest joc, i durant uns quants mesos, agost, setembre, octubre, tot va ser fantàstic. Una amistat intensa, estàvem tot el dia juntes. I aleshores tot d’un plegat van passar unes quantes coses que sé que la van molestar.

—Quines?

—Un paio de l’escola germana ens coneix a totes dues durant el ball de tardor, i l’endemà em truca a mi i no a ella. Estic segura que ho va fer perquè l’Amy l’intimidava, però sigui com sigui… i després, uns dies més tard arriben les notes de mig quadrimestre, i les meves són una mica millors, una cosa com ara quatre coma u contra quatre. I no gaire més tard, una amiga nostra em convida a passar el dia d’Acció de Gràcies amb la seva família. I també en aquest cas estic segura que va ser perquè l’Amy intimidava la gent. No era fàcil de tractar, sempre tenies la sensació que havies d’impressionar-la. Però noto que les coses han canviat una miqueta. Noto que està molt irritada, tot i que no ho vol reconèixer.

»En canvi, em fa fer coses. En aquell moment no me n’adono, però em comença a parar la trampa. Em pregunta si em fa res que em tenyeixi els cabells del mateix ros que el seu, perquè el meu és com de ratolineta i em quedarà molt millor si me l’aclareixo una mica. I es comença a queixar dels seus pares, vull dir que sempre se n’havia queixat, però ara s’enrabia molt parlant d’ells, diu que només l’estimen com a idea i no per qui és en realitat, o sigui que vol que comenci a embolicar la troca amb els seus pares. Fa que truqui a casa seva per fer bromes, em fa dir als seus pares que sóc la nova Increïble Amy. Algun cap de setmana agafàvem el tren per anar a Nova York, i ella em deia que em quedés dreta davant de casa seva; una vegada em va fer córrer cap a la seva mare per dir-li que em deslliuraria de l’Amy i que seria la seva nova Amy o alguna merda per l’estil.

—I ho vas fer?

—Eren només les clàssiques bestieses que fan les nenes. Abans dels mòbils i l’assetjament per Internet. Una manera de matar el temps. Ens passàvem el dia fent bromes d’aquestes, bestieses. Intentàvem superar-nos l’una a l’altra en atreviment i raresa.

—I en acabat què?

—En acabat es comença a distanciar de mi. Es torna freda. I jo penso, penso que ja no li caic bé. Les noies de l’escola em comencen a mirar de manera estranya. El cercle de noies enrotllades em fan el buit. Molt bé. Però llavors un dia em criden a veure la directora. L’Amy ha tingut un accident horrible; turmell torçat, braç trencat, costelles esquerdades. L’Amy ha caigut per un tram molt llarg d’escales, i diu que jo l’he empesa. Espera.

»Torneu a baix ara mateix. Torneu. A baix. A baaaix.

»Ho sento, ja hi torno a ser. No tinguis fills.

—O sigui que l’Amy va dir que tu l’havies empès? —vaig dir.

—Sí, perquè jo estava sonaaaada. Estava obsessionada per ella, havia volgut ser la Suzy, i després ja no n’havia tingut prou amb la Suzy, volia ser l’Amy. I tenia totes les proves que ella m’havia fet fer durant aquells mesos. Evidentment, els seus pares m’havien vist rondant casa seva. Havia abordat la seva mare, teòricament. Els cabells rossos i la roba que m’havia comprat quadraven amb els de l’Amy; era roba que havia comprat amb ella, tot i que això no ho podia demostrar. Llavors van aparèixer tots els seus amics i van explicar que feia un mes que l’Amy em tenia por. Tota aquesta merda. Que jo semblava totalment guillada. Del tot. Els seus pares van aconseguir que em posessin una ordre d’allunyament. Jo no parava de jurar que no era jo, però arribats a aquest punt em sentia tan desgraciada que volia marxar de l’escola igualment. O sigui que no vam discutir l’expulsió. Volia fugir d’ella. Estem parlant d’una noia que es va esquerdar les costelles a si mateixa. Jo estava espantada. Tot allò s’ho havia empescat aquella noieta de quinze anys. Havia enganyat les amigues, els pares, els professors.

—I tot això per un noi i unes notes i una invitació del dia d’Acció de Gràcies.

—Més o menys un mes després de traslladar-me a Memphis, vaig rebre una carta. No anava signada, però era evident que era l’Amy. Era una llista de les vegades que l’havia decebuda. Una bogeria: T’oblides d’esperar-me després de la classe d’anglès, dues vegades. Oblides que sóc al·lèrgica a les maduixes, dues vegades.

—Déu meu.

—Però tinc la sensació que el motiu veritable ni tan sols sortia en aquesta llista.

—I quin era el motiu veritable?

—Tinc la sensació que l’Amy realment volia que la gent es pensés que era perfecta. I en fer-nos amigues, la vaig acabar coneixent. I no era perfecta. Saps? Era brillant i encantadora i tota la pesca, però també era una controladora i tenia un trastorn obsessiu compulsiu i era una addicta als drames i una mentidera considerable. I a mi ja m’estava bé. Era a ella, a qui no li estava bé. Se’m va treure de sobre perquè sabia que no era perfecta. Em va fer pensar en tu.

—En mi? Per què?

—Els amics es coneixen la major part dels defectes. Les parelles en veuen fins a l’últim detall. Si va castigar una amiga de pocs mesos tirant-se escales avall, què no li faria a un home prou babau per casar-se amb ella?

Vaig penjar quan un dels fills de la Hilary va agafar l’extensió del telèfon i es va posar a cantar una cançó de nens petits. Immediatament vaig trucar a en Tanner i li vaig relatar les converses que havia tingut amb la Hilary i en Tommy.

—O sigui que tenim un parell d’històries, fantàstic —va dir en Tanner—, serà fantàstic, això! —en un to que em deia que no ho seria tant, de fantàstic—. Alguna notícia de l’Andie?

Cap.

—Tinc un dels meus homes esperant-la al bloc d’apartaments —va dir—. Discretament.

—No sabia que tingués homes.

—El que realment necessitem és trobar l’Amy —va dir, ignorant-me—. No em puc creure que una dona així pugui estar gaire temps amagada. Té alguna idea?

Tota l’estona me la imaginava a la terrassa d’un hotel de luxe, a prop del mar, embolicada en un barnús blanc gruixut com una estora, prenent-se un Montrachet molt bo mentre seguia la meva ruïna per Internet, a la televisió per cable, a la premsa groga. Gaudint de la cobertura infinita i la glorificació de l’Amy Elliott Dunne. Assistint al seu propi funeral. Em preguntava si era prou conscient del que feia per adonar-se’n: havia robat una pàgina de Mark Twain.

—Me la imagino prop del mar —vaig dir. I llavors em vaig aturar, perquè em sentia com un vident de fira—. No. No tinc idees. Podria ser literalment a tot arreu. No crec que la veiem tret que decideixi tornar.

—Sembla improbable —va esbufegar en Tanner, irritat—. Intentem trobar l’Andie i veure com pensa. Ens estem quedant sense espai per esmunyir-nos.

I en acabat va ser l’hora de sopar, i després es va pondre el sol, i tornava a estar sol a la meva casa encantada. Pensava en les mentides de l’Amy, i en si l’embaràs n’era una altra. Havia fet càlculs. L’Amy i jo ens havíem enrotllat esporàdicament, prou perquè fos possible. Però ella sabia que jo faria els càlculs.

Veritat o mentida? Si era mentida, ho feia per esbudellar-me.

Sempre havia donat per fet que l’Amy i jo tindríem fills. Era un dels motius pels quals sabia que m’hi casaria, perquè ens imaginava tenint fills plegats. Recordo la primera vegada que m’ho vaig imaginar, quan no feia ni dos mesos que havíem començat a veure’ns: sortia del meu pis de Kips Bay i vaig anar cap al meu parc de butxaca preferit, a l’East River, un camí que em va fer passar pel costat del bloc de LEGO gegant on hi ha la seu de les Nacions Unides, amb les banderes d’una miríada de països voleiant al vent. A un nen li encantaria veure-ho, vaig pensar. Tants colors diferents, el gran joc mnemotècnic consistent a intentar aparellar cada bandera amb el seu país. Aquella és Finlàndia, i aquella altra Nova Zelanda. El somriure d’un sol ull de Mauritània. I aleshores em vaig adonar que tot allò no agradaria a un nen qualsevol, sinó al nostre, al meu i de l’Amy. El nostre fill, estès a terra amb una vella enciclopèdia oberta, tal com havia fet jo, tot i que ell no estaria sol, perquè jo m’hi hauria estirat al costat. L’ajudaria en la seva vexil·lologia incipient, que no sembla que hagi de ser tant l’estudi de les banderes com l’estudi de la irritació, cosa que hauria escaigut a l’actitud que el meu pare tenia cap a mi. Però no a la que tindria jo amb el meu fill. Em vaig imaginar que l’Amy s’estirava amb nosaltres, de bocaterrosa, alçant els peus a l’aire, assenyalant Palau, el puntet groc que hi havia una mica a l’esquerra del centre, recobert d’un blau puríssim, que estava segur que seria la seva preferida.

D’aleshores ençà, el noi va ser real (a vegades era nena, però més sovint un nen). Era inevitable. Jo patia de dolors paterns insistents i regulars. Mesos després de la boda, vaig tenir un moment estrany davant de la farmaciola, amb el fil entre les dents, quan vaig pensar: Perquè ella en vol, oi, de nens? Li he de preguntar. És clar que li he de preguntar. Quan li vaig fer la pregunta —vagament, amb circumloquis— va dir, és clar, és clar, algun dia, però cada dia anava a la pica del bany i s’empassava la pastilla. Ho va fer cada matí durant tres anys, mentre jo feia giragonses al voltant del tema però era incapaç de dir-ho en veu alta: Vull que tinguem un fill.

Quan ens van acomiadar, va semblar que potser passaria. De cop i volta a les nostres vides hi va aparèixer un espai innegable i, un dia, mentre esmorzàvem, l’Amy va aixecar els ulls de la torrada i em va dir, he deixat la pastilla. Com si res. Feia tres mesos que havia deixat la pastilla, i no passava res, i poc després de traslladar-nos a Missouri havia demanat hora per començar el procediment mèdic. Quan engegava un projecte, a l’Amy no li agradava perdre el temps: «Els direm que fa un any que ho intentem», va dir. Hi vaig accedir, com un babau: en aquella època gairebé ni ens tocàvem, però encara em semblava que tenir un fill tenia sentit. Sí, és clar.

—Tu també hauràs de fer la teva part, saps —va dir al cotxe de camí cap a Saint Louis—. Hauràs de donar esperma.

—Ja ho sé. Per què ho dius d’aquesta manera?

—Res, pensava que series massa orgullós. Que et veuries des de fora i series massa orgullós.

Estava fet una barreja particularment desagradable de les dues coses, però un cop al centre de fertilitat em vaig tancar obedientment en aquella habitacioneta tan estranya dedicada a l’autoabús d’un mateix: un lloc on havien entrat centenars d’homes sense cap altre propòsit que pelar-se-la, fer-se una palla, tocar el flabiol, fer-se una punyeta, emblanquinar-ho tot.

(A vegades faig servir l’humor per defensar-me).

A l’habitació hi havia una butaca coberta de vinil, una tele i una taula amb un assortit de porno i una capsa de mocadors de paper. El porno era de principis dels noranta, en vista dels pentinats de les dones (sí: a dalt i a baix), i l’acció era d’intensitat mitjana. (Un altre bon assaig: qui selecciona el porno per als centres de fertilitat? Qui jutja el que excitarà els homes sense que sigui massa degradant per a les dones fora del quarto de corre’s, les infermeres i les metgesses, i les esposes esperançades i desconcertades per les hormones?).

Vaig visitar aquella habitació tres vegades diferents —els agrada tenir molt de material de reserva— mentre l’Amy s’estava a fora sense fer res. Se suposava que havia de començar a prendre pastilles, però no ho va fer, i després va seguir sense fer-ho. Ella era la que s’havia de quedar embarassada, la que havia de lliurar el cos al nadó, o sigui que vaig diferir uns mesos el moment d’esperonar-la, i vaig anar mirant l’ampolla de pastilles per veure si anava baixant. Finalment, una nit d’hivern, després d’unes quantes cerveses, vaig pujar els graons que cruixien de casa nostra, vaig deixar caure la meva roba escrostonada per la neu i em vaig arraulir al llit, al seu costat, amb la cara prop de la seva espatlla, respirant la seva aroma, escalfant-me la punta del nas amb la seva pell. Vaig dir-l’hi amb un xiuxiueig —vinga, Amy, fem-ho, tinguem un fill— i ella em va dir que no. Esperava nervis, precaució, preocupació —Seré una bona mare, Nick?— però no un no fred i tallant. Un no sense fissures. Res de dramàtic, no era cap gran cosa, simplement ja no hi estava interessada. «Perquè em vaig adonar que em quedaria atrapada fent tota la feina difícil», va raonar. «Els bolquers i les hores amb el metge i la disciplina, i tu entraries com aquell qui res i series el Pare Divertit. Jo faria tota la feina per fer que fossin bones persones, i tu ho desfaries tot, i els nens t’estimarien a tu i m’odiarien a mi».

Vaig dir-li que no era cert, però no em va creure. Li vaig dir que no només volia tenir un fill, sinó que necessitava tenir un fill. Necessitava saber que podia estimar una persona de manera incondicional, que podia fer que una criatura se sentís sempre volguda i benvinguda, en qualsevol circumstància. Que podia ser un pare diferent del que jo vaig tenir. Que podia criar un nen que no fos com jo.

L’hi vaig suplicar. L’Amy no es va deixar commoure.

Al cap d’un any vaig rebre una carta: si no dèiem res en sentit contrari, la clínica faria servir la meva esperma. Vaig deixar la carta sobre la taula del menjador, un rebuig explícit. Tres dies més tard la vaig veure a les escombraries. Va ser l’última vegada que ens vam comunicar respecte d’aquest tema.

Arribats a aquest punt ja feia mesos que sortia amb l’Andie en secret, o sigui que no tenia dret a molestar-me. Però allò no va aturar el dolor, ni va fer que deixés de somiar despert amb el nostre noi, meu i de l’Amy. Li havia agafat afecte. El fet és que l’Amy i jo faríem un nen fantàstic.

Els titelles em miraven amb ulls negres i alarmats. Vaig fer una llambregada per la finestra i vaig veure que les furgonetes de notícies havien tancat la paradeta, o sigui que vaig sortir a la nit calorosa. Hora de caminar. Potser em seguia algun periodista solitari; si ho feia, tant se me’n donava. Vaig travessar la nostra urbanització i després vaig continuar durant tres quarts d’hora per River Road, i en acabat vaig seguir l’autovia que travessava Carthage pel mig. Mitja hora entre fums i sorolls —passant pel costat d’un concessionari automobilístic amb tot de camions disposats de manera molt atractiva, com si fossin postres, passant pel costat de cadenes de menjar ràpid, botigues de licors, petits supermercats i benzineres— fins que vaig arribar a la sortida per anar al centre. En tota aquella estona no havia trobat ni una sola persona, només taques sense rostre que em passaven rabent pel costat, dins dels cotxes.

Era gairebé mitjanit. Vaig passar pel costat d’El Bar, i vaig estar temptat d’entrar-hi, però la multitud me’n va dissuadir. Per força hi devia haver un o dos periodistes fent guàrdia aquí. És el que faria jo. Però tenia ganes d’estar en un bar. Volia tenir gent al voltant, gent que s’ho passés bé, que s’esbravés. Vaig caminar un quart d’hora més fins a l’altra punta del centre, un lloc més xaró, més renouer i més jove que els dissabtes a la nit sempre presentava incrustacions de vòmit als banys. Era el lloc on devien anar els amics de l’Andie, i qui sap si l’hi haurien arrossegada. Seria un cop de sort, trobar-la. Almenys podria calibrar de quin humor estava des de l’altra punta de la sala. I si no hi era em fotria una copa.

Vaig endinsar-me en el bar, tan al fons com vaig poder: l’Andie no hi és, l’Andie no hi és. Una gorra de beisbol em tapava parcialment la cara. Amb tot, vaig sentir que es disparaven diverses alarmes a mesura que anava passant cercles de bevedors: caps que es tombaven bruscament cap a mi, ulls esbatanats que m’identificaven. El paio aquell! Oi?

Mitjan juliol. Em vaig preguntar si a l’octubre ja m’hauria convertit en un personatge tan vil que serviria perquè els nois de les fraternitats es fessin disfresses de mal gust la nit de Halloween: una mopa de cabells rossos, un llibre de La Increïble Amy sota l’aixella. La Go m’havia dit que havia rebut mitja dotzena de trucades que li preguntaven si El Bar tenia una samarreta oficial a la venda. (No en teníem, gràcies a Déu).

Vaig seure i vaig demanar un whisky al cambrer, un home de la meva edat que em va mirar un segon més del que calia, mentre decidia si m’havia de servir o no. Al final, remugant, em va posar un got baix al davant i va obrir els narius. Quan vaig treure la cartera, em va alçar un palmell alarmat: «No vull els teus diners, tio. No els vull per res».

Vaig deixar l’efectiu igualment. Imbècil.

Quan vaig provar de cridar-lo per demanar una altra copa, em va fer una llambregada, va brandar el cap i va inclinar el cos cap a la dona amb qui parlava. Uns segons més tard, la dona em va mirar discretament, fent veure que s’estirava. La boca se li va torçar cap a baix mentre feia que sí amb el cap. És ell, en Nick Dunne. El cambrer ja no va tornar.

No pots xisclar, no pots posar-t’hi fort: Ei, imbècil, em penses portar el cony de copa o no? No pots ser el cretí que es pensen que ets. Has de seure i entomar-ho. Però no me’n pensava anar. Vaig seure amb el got buit al davant i vaig fer veure que rumiava, molt concentrat. Vaig mirar el telèfon de prepagament, per si de cas havia trucat l’Andie. No. Després vaig treure el telèfon de debò i vaig jugar una partida al solitari com si estigués del tot absort. Era obra de la meva dona, allò: m’havia convertit en un home que no pot prendre una copa a la ciutat on va néixer. Com l’odiava, per Déu.

—Era un whisky?

Tenia una noia de l’edat de l’Andie al davant. Asiàtica, cabells negres fins a les espatlles, bufona d’oficina.

—Perdona?

—Què bevies? Whisky?

—Sí. M’està costant una mica…

Ja no hi era, havia anat al fons del bar i s’havia posat al lloc on mirava el cambrer amb un gran somriure que deia ajuda’m, una noia acostumada a fer-se veure, i tot d’un plegat ja la tornava a tenir al costat amb un whisky en un got d’home dur.

—Pren-te’l —em va esperonar, i li vaig fer cas—. Brindem. —Va alçar la seva copa, clara i amb bombolles. Vam fer dringar els gots—. Puc seure?

—De fet no em quedaré gaire… —Vaig mirar al voltant per comprovar que ningú no ens enfocava amb una càmera de mòbil.

—D’acord, doncs —em va dir, amb un somriure amoïnat—. Podria fer veure que no sé que ets en Nick Dunne, però no et vull insultar. Estic a favor teu, per cert. L’acusació és falsa.

—Gràcies. Són… eh… dies difícils.

—Ho dic de debò. Saps que als jutjats es parla de l’efecte CSI? Volent dir que tots els membres del jurat han vist tants episodis de CSI que es pensen que la ciència ho pot demostrar tot.

—Sí.

—Bé, doncs jo crec que hi ha un efecte Marit Pervers. Tothom ha vist tants programes sobre crims reals en què el marit és sempre, sempre, l’assassí, que tothom dóna automàticament per fet que el marit és el dolent.

—És exactament això —vaig dir—. Gràcies. És exactament això. I l’Ellen Abbot…

—A prendre pel cul, l’Ellen Abbot —va dir la meva nova amiga—. És la perversió del sistema judicial amb potes, i odia els homes. —Va tornar a alçar el got.

—Com et dius? —vaig preguntar.

—Un altre whisky?

—Quin nom tan preciós.

Va resultar que es deia Rebecca. Tenia una targeta de crèdit molt atenta i una resistència considerable a l’alcohol. (Una altra? Una altra? Una altra?). Era de Muscatine, Iowa (un altre poble del Mississipí) i se n’havia anat a Nova York per ser escriptora després d’acabar el primer cicle universitari (com jo, també). Havia fet d’ajudant d’edició en tres revistes diferents —una per a núvies, l’altra per a mares treballadores, i una per a noies adolescents— totes les quals havien tancat en els últims anys, i ara treballava en un blog de temàtica criminal que es deia Quihasigut i havia vingut a la ciutat (rialleta) per provar d’aconseguir una entrevista amb mi. Ostres, m’havia d’agradar per força, aquesta barra de noia afamada: Només cal que m’envieu a Carthage; les cadenes nacionals no ho han aconseguit, però jo segur que sí!

—M’he esperat davant de casa teva, com tothom, i després a la comissaria, i després he decidit que necessitava una copa. I va i entres tu. És massa perfecte. Massa estrany, oi? —va dir. Duia unes arracades d’or en forma d’anella i no deixava de jugar-hi, amb els cabells recollits rere l’orella.

—Me n’hauria d’anar —vaig dir. Les meves paraules tenien les vores enganxoses, em començava a notar la llengua balba.

—Però no m’has dit per què ets aquí —va dir la Rebecca—. Ho he de reconèixer, s’ha de tenir molt de coratge, crec, per venir aquí sense cap amic ni cap mena de reforç. M’hi jugo qualsevol cosa que deus rebre una pila de males mirades.

Em vaig arronsar d’espatlles: això rai.

—Gent que jutja cada cosa que fas sense ni tan sols coneixe’t. Com la foto aquella del mòbil al parc. Vull dir que deus ser com jo, tu: et van ensenyar a ser educat. Però ningú vol sentir la història de debò. Només volen… ah, t’he enxampat! Saps?

—Estic cansat que la gent em jutgi perquè no encaixo amb un motlle determinat.

Va alçar els ulls; les arracades li van dringar.

Vaig pensar en l’Amy, asseguda al seu misteriós centre de control, on cony fos, jutjant-me des de tots els angles possibles, trobant-me defectes fins i tot a distància. Hi havia res que pogués dissuadir-la d’aquesta bogeria, si ho veia?

Vaig continuar:

—Vull dir que la gent es pensa que el nostre matrimoni anava pel pedregar, però, de fet, la nit abans de desaparèixer em va preparar un joc de pistes.

L’Amy volia una de dues coses: que aprengués la lliçó i m’executessin com el nen entremaliat que era, o que aprengués la lliçó, l’estimés com ella es mereixia i fos un bon nen, obedient, castigat i castrat.

—Un joc de pistes meravellós. —Vaig somriure. La Rebecca va brandar el cap i va arrufar les celles en una petita v—. La meva dona sempre em preparava un joc de pistes per al dia del nostre aniversari. Una pista porta a un lloc especial, i allà hi trobo la següent pista, etcètera. L’Amy… —Vaig intentar que se m’humitegessin els ulls, vaig fer gest de voler-me’ls eixugar. El rellotge de sobre de la porta marcava les 12.37—. Abans de desaparèixer, va col·locar totes les pistes. Les d’aquest any.

—Abans de desaparèixer el dia del vostre aniversari.

—I ha sigut únicament gràcies a això que he aconseguit no enfonsar-me. M’ha fet sentir més a prop d’ella.

La Rebecca va treure una petita càmera.

—Deixa’m que et faci una entrevista. Amb la càmera.

—Mala idea.

—La posaré en context —va dir—. És exactament el que necessites, Nick, t’ho juro. Context. Et fa molta falta. Vinga, només unes quantes paraules.

Vaig brandar el cap.

—Massa perillós.

—Digues el que acabes de dir. Ho dic de debò, Nick. Sóc el contrari que l’Ellen Abbot. L’anti-Ellen Abbot. Em necessites a la teva vida. —Va alçar la càmera, i la llumeneta vermella em va mirar de fit a fit.

—De debò, apaga-la.

—Ajuda una noia a obrir-se camí. Que aconsegueixo l’entrevista amb en Nick Dunne? Ja tinc la carrera feta. Has fet la teva bona obra de l’any. Sisplaaaau? No hi pots perdre res, Nick, un minut. Serà només un minut. Et juro que et faré quedar bé.

Va anar a un reservat on quedaríem aixoplugats de les mirades dels tafaners. Vaig assentir amb el cap i vam canviar de lloc, sempre amb la llumeneta vermella enfocada cap a mi.

—Què vols saber? —vaig preguntar.

—Parla’m del joc de pistes. Sona romàntic. És a dir, excèntric, increïble, romàntic.

Pren el control de la història, Nick. Tant davant del públic amb p majúscula com de la dona amb p majúscula. Ara mateix, vaig pensar, sóc un home que estima la seva dona i que la trobarà. Sóc un home que estima la seva dona, i sóc el bo de la pel·lícula. La gent està a favor meu. No sóc un home perfecte, però la meva dona sí que ho és, i a partir d’ara penso ser molt i molt obedient.

M’era més senzill això que no pas fingir tristesa. Com ja he dit, funciono sota la llum del sol. Amb tot, vaig sentir que se’m feia un nus a la gola mentre em preparava per dir-ho en veu alta.

—La meva dona és la tia més enrotllada que he conegut en tota la vida. Quants homes ho poden dir, això? Em vaig casar amb la tia més enrotllada que he conegut.

Trosdeputa­trosdeputa­trosdeputa. Vine a casa, que així et podré matar.