NICK DUNNE
Set dies desapareguda

Vaig aconseguir fer unes quantes passes a l’interior del cobert abans d’haver-me de recolzar a la paret i recuperar l’alè.

Sabia que seria dolent. Ho vaig saber de seguida que vaig resoldre la pista: el cobert de la llenya. Un moment alegre al migdia. Còctel. Perquè no ens descrivia a mi i l’Amy. Érem jo i l’Andie. El cobert de la fusta era un dels molts racons estranys on ens havíem enrotllat. Els possibles llocs de trobada estaven molt restringits. El seu bloc d’apartaments, sempre ple de gent, era bàsicament un indret a evitar. Els motels apareixen a les targetes de crèdit, i la meva dona no era ni confiada ni estúpida. (L’Andie tenia una MasterCard, però l’extracte anava a la seva mare. Em dol haver-ho de reconèixer). O sigui que el cobert, amagat a certa distància rere de casa de la meva germana, era un lloc molt segur mentre la Go treballava. També ho eren la casa abandonada del meu pare (Potser el nostre trasllat t’omple de culpa i t’engavanya, / he de reconèixer que m’he sentit estranya / però tampoc no teníem gaires llocs per escollir; / vam prendre la decisió: el nostre espai serà aquí), i, unes quantes vegades, el meu despatx de la facultat (M’imagino que sóc alumna teva, / amb un professor tan guapo i tan entès / se m’obre la ment [i, de les cames, no en dic res!]), i, una vegada, al cotxe de l’Andie, aparcat en un camí de terra a Hannibal després d’haver-l’hi portat de visita un dia, en una reencarnació molt més satisfactòria de l’excursió banal que hi havia fet amb l’Amy (em vas portar aquí perquè et sentís la xerrera / sobre les teves aventures d’infància: texans estripats i gorra de visera).

Cadascuna de les pistes estava amagada en un lloc on havia enganyat l’Amy. Havia fet servir el mapa del tresor per fer-me una ronda turística de les meves infidelitats. Vaig sentir nàusees quan em vaig imaginar l’Amy seguint-me amb el seu cotxe mentre jo badava —a casa del pare, de la Go, al cony d’Hannibal— i després mirant amb un gest de fàstic i victòria als llavis com em follava aquella noieta tan dolça.

Perquè sabia que em castigaria ben castigat. Ara que ens trobàvem a l’última estació, l’Amy em pensava demostrar com n’era de llesta. Perquè al cobert de la llenya hi havia tots i cadascun dels fòtils i els aparells que jo havia jurat a la Boney i en Gilpin que no havia comprat amb les targetes de crèdit de les quals jurava que no sabia res. Hi havia els pals de golf forassenyadament cars, els rellotges i les consoles de jocs, la roba de disseny, tot aquí, esperant-me, dins el terreny de ma germana. Al lloc on ara semblaria que ho havia guardat fins que la meva dona fos morta i em pogués divertir una mica.

Vaig picar a la porta de la Go, i quan em va obrir, fumant-se una cigarreta, li vaig dir que li havia d’ensenyar una cosa, em vaig tombar i la vaig dur al cobert sense badar boca.

—Mira —vaig dir, i la vaig fer passar cap a la porta oberta.

—Tot això són… les coses… de les targetes de crèdit? —La veu se li va fer aguda, com un xisclet. Es va posar una mà a la boca i va fer un pas enrere per allunyar-se de mi, i em vaig adonar que per un segon s’havia pensat que allò era una confessió.

No el podríem desfer mai, aquell moment. Només per això ja odiava la meva dona.

—L’Amy m’està parant un parany per incriminar-me, Go —vaig dir—. Go, l’Amy va comprar totes aquestes coses. Em vol incriminar.

Es va posar ferma. Va tancar les parpelles una, dues vegades, i va sacsejar una mica el cap, com si es volgués treure del cap una imatge: en Nick com a assassí de dones.

—L’Amy vol carregar-me el seu assassinat. D’acord? La seva última pista m’ha dut fins aquí, i no, no sabia res de cap d’aquestes coses. És la seva gran declaració. I ara us presentem l’obra: En Nick se’n va a la presó! —Una enorme bombolla d’aire es va formar al fons de la meva gola, com un rot: em posaria a riure o a sanglotar. Vaig riure—. Vull dir que, m’entens, oi? Hòstia puta, oi?

O sigui que afanya’t, sisplau, vés tirant / que aquesta vegada n’aprendràs bastant. Les últimes frases de la primera pista de l’Amy. Com és que no ho havia vist?

—Si t’ha parat una trampa, per què t’ho hauria de fer saber? —la Go continuava amb la mirada fixa, absorta pel que tenia al cobert de casa.

—Perquè ho ha fet a la perfecció. Sempre ha necessitat que la reconeguin, que la lloïn, sense parar. Vol que sàpiga que me l’està fotent. No ho pot resistir. No seria divertit, si no.

—No —va dir la Go, mossegant-se una ungla—. Hi ha alguna cosa més. Alguna cosa més. Has tocat res, aquí?

—No.

—Bé. Aleshores la pregunta és…

—Què es pensa que faré quan em trobi això, les proves incriminadores, al jardí de ma germana —vaig dir—. És aquesta, la qüestió, perquè sigui el que sigui el que ella suposa que faré, he de fer el contrari. Si es pensa que m’acolloniré i provaré de desempallegar-me’n, et garanteixo que serà la manera d’espifiar-la.

—Home, aquí no ho pots deixar —va dir la Go—. Així segur que t’enganxaran. Estàs segur que era l’última pista? On és, el teu regal?

—Oh. Merda. No. Deu ser a dins, en alguna banda.

—No hi entris —va dir la Go.

—Ho he de fer. Vés a saber què més em pot tenir reservat.

Vaig entrar amb molta cura al cobert humit, prement les mans als laterals del cos, avançant de puntetes, delicadament, per no deixar petjades. Just darrere d’un televisor de pantalla plana, el sobre blau de l’Amy reposava dalt d’una gran caixa de regal, embolicada amb el seu bonic paper platejat. Vaig treure el sobre i la caixa a l’aire càlid de l’exterior. El que hi havia a dins pesava força, els seus bons dotze o tretze quilos, i estava format per diverses peces separades que van lliscar amb un repic estrany quan vaig deixar la caixa als nostres peus. La Go va fer un passet involuntari cap enrere. Vaig obrir el sobre.

—Què hi ha, riu amunt? —va preguntar la Go, i llavors vaig fer un gemec.

—M’està enviant a la garjola.

—Cabrona. Obre la caixa.

Em vaig agenollar i vaig treure la tapa amb les puntes dels dits, com si esperés una explosió. Silenci. Vaig mirar a dins. Al fons de las caixa hi havia dos titelles de fusta, costat per costat. Semblava que fossin marit i muller. L’home anava vestit de molts colors, feia un somriure rabiós i agafava un bastó o un pal. Vaig treure la figura del marit, que va moure cames i braços amb excitació, com un ballarí fent exercicis d’escalfament. La dona era més bonica, més delicada i més rígida. Feia cara sobresaltada, com si hagués vist alguna cosa que l’alarmés. Sota d’ella hi havia un petit nadó que se li podia enganxar per una costella. Eren titelles antics, feixucs i grossos, gairebé com ninots de ventríloc. Vaig agafar l’home, vaig buscar el piu gruixut que en controlava el moviment i va bellugar braços i cames com un maníac.

—Fa angúnia —va dir la Go—. Prou.

Sota d’ells hi havia un tros de paper cremós plegat pel mig. La lletra d’estel trencat de l’Amy, tota triangles i punts. Deia:

Vam desplegar totes les pistes del mapa del tresor i la capsa amb els titelles de l’Amy sobre la taula de la cuina de la mare. Miràvem tots aquells objectes com si fossin les peces d’un puzle.

—Per què s’havia de molestar a fer un joc de pistes si planejava… el seu pla —va dir la Go.

El seu pla s’havia convertit en una manera ràpida i immediata de fingir la seva desaparició i fer-me tancar per assassinat. Dit així no sonava tan irracional.

—Per tenir-me distret, per començar. Per fer-me creure que encara m’estimava. Vaig perseguint les seves pistetes pels quatre cantons del món, convençut que la meva dona vol fer les paus, que vol tornar a començar el nostre matrimoni…

Em posava malalt, el somieig de noia adolescent en què m’havien sumit les seves notes. Em queia la cara de vergonya. D’una vergonya que m’arribava al moll de l’os, d’aquella que passa a formar part del teu ADN, que et canvia. Després de tots aquests anys, l’Amy encara me la podia fotre. En tenia prou amb quatre notes per recuperar-me completament. Era el seu titella, lligat en un cordill.

Et trobaré, Amy. Paraules d’enamorat, carregades d’odi.

—Per què en cap moment no m’aturés a pensar: Ei, fa tota la pinta que he matat la meva dona, per què?

—I la policia ho hauria trobat estrany, tu ho hauries trobat estrany, si ella no t’hagués preparat un joc de pistes, si no hagués seguit la vostra tradició —va raonar la Go—. Hauria semblat que ja sabia que desapareixeria.

—Però això m’amoïna —vaig dir, assenyalant els titelles—. Són prou estranys per voler dir alguna cosa. Vull dir que, si només em volia tenir distret una estona, el regal final hauria pogut ser qualsevol cosa de fusta.

La Go va passar un dit per la roba virolada de l’home.

—És evident que són molt antics. Vintage. —Va girar la roba de l’inrevés per mostrar el piu de l’home. La dona només tenia un forat quadrat al cap—. Se suposa que és sexual, això? L’home té un piu gegant de fusta, com una polla. I a la dona li falta el seu. Només hi té un forat.

—Una afirmació força òbvia: els homes tenen penis i les dones vagina?

La Go va posar el dit al forat del titella femení, i la va tombar per assegurar-se que no hi havia res amagat.

—I doncs, què està dient, l’Amy?

—Quan els he vist, he pensat: ha comprat joguines per a nens. La mama, el papa, el bebè. Perquè estava prenyada.

—Però vols dir que ho estava, de prenyada?

Em va envair una onada de desesperació. O més aviat el contrari. No va ser una onada passatgera, sinó una mena de reflux marí: la sensació que alguna cosa se n’anava i m’arrossegava amb ella. Ara ja no podia desitjar que la meva dona estigués embarassada i era incapaç d’obligar-me a desitjar que no ho estigués.

La Go va treure el titella masculí, va arrufar el nas, i en acabat va saltar com una bombeta.

—Ets un titella lligat en un cordill.

Vaig riure.

—Són les paraules exactes que he pensat, literalment. Però per què un home i una dona? És evident que l’Amy no és cap titella lligat en un cordill, és la titellaire.

—I què vol dir: Així es fan les coses? Quines coses?

—Fotre’m per tota la vida?

—No és una frase que l’Amy fes servir? O alguna cita dels llibres de l’Amy, o… —Va córrer cap a l’ordinador i va buscar: That’s the way to do it. Va sortir la lletra de That’s the way to do it, de Madness—. Ah, sí, me’n recordo —va dir la Go—. Un grup de ska collonut.

—Ska —vaig dir, derivant cap a una rialla delirant—. Fantàstic.

La lletra anava sobre un manetes que podia fer tota mena de millores a la llar —incloent-hi fer l’electricista i de lampista— i que preferia que li paguessin en efectiu.

—Hòstia, com odio els vuitanta —vaig dir—. No hi havia cap lletra que tingués sentit.

—«The reflex is an only child…» —va dir la Go, fent que sí amb el cap.

—«He’s waiting by the park…»^[4] —vaig murmurar, com a resposta automàtica.

—O sigui que, si és això, què vol dir? —va dir la Go, tombant-se cap a mi i estudiant-me els ulls—. És una cançó sobre un manetes. Algú que pot entrar a casa teva, per arreglar coses. O per manipular coses. I que vol que li paguin en efectiu perquè no en quedi constància.

—Algú que ha instal·lat càmeres de vídeo? —vaig preguntar—. L’Amy va marxar fora de la ciutat uns quants cops en el temps que va durar… la nostra aventura. Potser es pensava que ens enganxaria en vídeo.

La Go em va fer la pregunta amb els ulls.

—No, mai, mai a casa.

—Potser podria ser una porta secreta? —va suggerir la Go—. Un panell fals que va posar l’Amy i on ha amagat alguna cosa que… no ho sé, que potser demostraria la teva innocència?

—Sí, deu ser això. Sí, l’Amy fa servir una cançó de Madness per donar-me una pista cap a la llibertat, sempre que pugui desxifrar els seus codis enrevessats i plens d’argot ska.

I llavors la Go també va riure.

—Déu meu, potser som nosaltres que estem com un llum. Vull dir que, ho estem o no? És una bogeria, tot això?

—No és cap bogeria. M’ha parat una trampa. No hi ha cap altra manera d’explicar el magatzem que tens al pati de darrere. I fa molt per ella, això d’arrossegar-t’hi a tu, de voler que la meva porqueria t’embruti una mica a tu. No, tot això sembla ben bé obra seva. El regal, aquesta merda de nota sagaç i marejadora que se suposa que he d’entendre. I no, ens hem de centrar en els titelles. Prova la cerca afegint-hi la paraula marionetes.

Em vaig deixar caure al sofà, i el meu cos va fer un soroll sord. La Go em feia de secretària.

—Mare de Déu. Uf! Són titelles de porra. Nick! Som uns idiotes. És la frase que sempre diu l’home. Així es fan les coses!

—Exacte. L’antic espectacle de titelles… és molt violent, oi? —vaig preguntar.

—Quina cosa tan retorçada.

—Go, és violent, oi?

—Sí, és violent. Déu meu, està com una puta cabra.

—Ell li pega, oi?

—Ho estic llegint…, sí. L’home mata el fill. —Va alçar els ulls cap a mi—. I després, quan la dona l’acusa, ell li pega. Fins que la mata.

La gola se’m va omplir de saliva.

—I cada vegada que ell fa alguna cosa horrible sense patir-ne mai cap conseqüència, diu: «Així es fan les coses!». —La Go va agafar el titella masculí, se’l va posar a la falda i li va agafar les mans de fusta amb els dits, com si agafés un nadó—. Ell no para de xerrar, fins i tot mentre mata la dona i el fill.

Vaig mirar els titelles.

—O sigui que m’està explicant la història del meu parany.

—No me’n sé avenir. Puta psicòpata.

—Go?

—Sí, d’acord: tu no volies que es quedés embarassada, et vas enfadar i la vas matar a ella i el nen nonat.

—Em sembla un anticlímax, en certa manera —vaig dir.

—El clímax es produeix quan tu aprens la lliçó que el titella mai no s’aprèn, quan t’agafen i t’acusen d’assassinat.

—I a Missouri hi ha pena de mort —vaig dir—. Divertit, el joc.