NICK DUNNE
Sis dies desapareguda

La Go em va empènyer dins del cotxe i vam fotre el camp del parc. Vam passar rabents pel costat de la Noelle, que acompanyava la Boney i en Gilpin cap al cotxe patrulla, amb els tres bessons molt empolainats botant-li darrere, com si fossin els llaços d’un estel. Vam passar brunzint pel costat de la turba: centenars de cares, un puntillisme carni de ràbia dirigida cap a mi. En essència, vam fugir. Tècnicament.

—Uau, emboscada —va murmurar la Go.

—Emboscada? —vaig repetir, mentalment garratibat.

—Et penses que ha sigut un accident, Nick? La triple truja ja havia fet la seva declaració a la policia. I no hi deia res de cap embaràs.

—O potser ens llancen els obusos d’un en un.

La Boney i en Gilpin ja sabien que la meva dona estava prenyada i havien decidit fer-ne una estratègia. Era evident que creien que jo l’havia matat.

—La setmana que ve la Noelle sortirà a tots els canals de la televisió per cable dient que tu ets un assassí i que ella és la millor amiga de l’Amy, i que vol que es faci justícia. La molt truja vol publicitat. La puta merda de truja vol publicitat.

Vaig prémer la cara contra la finestra, escarxofat al meu seient. Ens seguien les furgonetes d’uns quants canals de notícies. Vam continuar en silenci. La respiració de la Go es va anar alentint. Jo mirava el riu, una branca d’arbre que es balancejava camí cap al sud.

—Nick? —va acabar per dir—. És… eh… Estàveu…

—No ho sé, Go. L’Amy no me n’havia dit res. Si estava embarassada, perquè li havia de dir a la Noelle i a mi no?

—Per què hauria de voler comprar una arma i no dir-t’ho? —va dir la Go—. No hi ha res que tingui sentit.

Ens vam retirar a casa de la Go —a casa meva hi hauria una munió de càmeres— i de seguida que vaig creuar la porta em va sonar el mòbil, el de debò. Eren els Elliott. Vaig agafar una mica d’aire, em vaig tancar a la meva antiga habitació i m’hi vaig posar.

—T’ho he de preguntar Nick. —Era en Rand, la televisió barbotejava de fons—. Necessito que m’ho diguis. Sabies que l’Amy estava embarassada?

Vaig fer una pausa mentre buscava les paraules adequades per dir com n’era d’improbable que estigués prenyada.

—Contesta, hòstia!

El volum d’en Rand va fer que no aixequés gens la veu. Vaig parlar fluix, amb to tranquil·litzador, una veu amb un càrdigan posat.

—L’Amy i jo no ens estàvem intentant quedar embarassats. Ella no es volia quedar embarassada, Rand, i no sé si mai ho hauria volgut. Ni tan sols… Ni tan sols teníem relacions gaire sovint. Em… sorprendria molt, que ella estigués embarassada.

—La Noelle diu que l’Amy va anar al metge per confirmar l’embaràs. La policia ja ha emès una citació per consultar els arxius. Aquesta nit ho sabrem.

Vaig trobar la Go al menjador, asseguda amb una tassa de cafè fred a la taula de jugar a cartes de la mare. Es va tombar una mica cap a mi, prou perquè quedés clar que sabia que hi era, però sense deixar que li veiés la cara.

—Per què continues mentint, Nick? —va preguntar—. Els Elliott no són el teu enemic. No els hauries de dir almenys que eres tu, el que no volia nens? Per què has de fer que l’Amy sigui la dolenta?

Em vaig tornar a empassar la ràbia. Em feia bullir l’estómac.

—Estic esgotat, Go. Càgom la puta. Cal que ho fem ara, això?

—Trobarem un moment millor?

—Jo sí que volia fills. Ho vam intentar una temporada, sense sort. Fins i tot vam començar a mirar tractaments de fertilitat. Però llavors l’Amy va decidir que no en volia.

—Em vas dir que eres tu que no en volies.

—Intentava prendre-m’ho amb filosofia.

—Ah, fantàstic, una altra mentida —va dir la Go—. No m’havia adonat mai que eres… El que dius no té cap sentit, Nick. Jo hi era, aquell dia que vam fer el sopar de celebració d’El Bar i la mare ho va interpretar malament i es va pensar que ens estàveu anunciant que estàveu embarassats i l’Amy es va posar a plorar.

—Bé, no puc explicar cada cosa que va fer l’Amy, Go. No sé per què va plorar d’aquella manera, fa un any, collons. Entesos?

La Go seia en silenci, i la claror taronja del fanal envoltava el seu perfil d’un halo d’estrella del rock.

—Per a tu serà una gran prova, Nick —va murmurar, sense mirar-me—. Sempre has tingut un problema amb la veritat: sempre que pots te’n surts amb una bola, si et penses que així evitaràs una discussió de debò. Sempre has buscat el camí més fàcil. Deies a la mare que havies anat a l’entrenament quan en realitat havies deixat l’equip; deies a la mare que havies anat a l’església quan eres al cine. És una mena de pulsió estranya.

—Això és molt diferent del beisbol, Go.

—Molt. Però continues dient boles com un nen petit. Continues anant boig perquè tothom es pensi que ets perfecte. No vols ser mai el dolent de la pel·lícula. O sigui que dius als pares de l’Amy que ella no volia tenir fills. No m’expliques que enganyes la teva dona. Jures que les targetes de crèdit que hi ha a nom teu no són teves, jures que passaves l’estona a la platja quan odies la platja, jures que el teu matrimoni anava bé. Ja no sé què creure, ara mateix.

—Fas broma, oi?

—Des que va desaparèixer l’Amy, l’únic que has fet és mentir. Em fa patir. Pel que està passant en realitat.

Un moment de silenci absolut.

—Go, estàs dient el que em penso que estàs dient? Perquè, collons, en aquest cas, entre nosaltres dos s’ha mort alguna cosa.

—Recordes el joc a què sempre jugaves amb la mare quan érem petits: Encara m’estimaries si? Encara m’estimaries si pegués a la Go? Encara m’estimaries si robés un banc? Encara m’estimaries si matés algú?

No vaig dir res. Respirava massa de pressa.

—Encara t’estimaria —va dir la Go.

—Go, realment necessites que ho digui?

Es va quedar en silenci.

—Em creus? —vaig preguntar.

—T’estimo.

Em va posar la mà a l’espatlla, va anar a la seva habitació i va tancar la porta. Vaig esperar que s’encengués el llum, però va continuar a les fosques.

Dos segons més tard em va sonar el mòbil. Aquesta vegada era el telèfon de targeta de què m’havia de desempallegar però no podia perquè sempre, sempre, sempre m’hi havia de posar quan trucava l’Andie. Un cop al dia, Nick. Hem de parlar un cop el dia.

Em vaig adonar que serrava les dents.

Vaig respirar.

A l’última punta de la ciutat hi ha les restes d’un fortí del vell oest que ara és un altre parc on no va mai ningú. L’únic que en queda és la torre de guaita de dos pisos, envoltada per uns gronxadors rovellats i uns quants balancins. L’Andie i jo havíem quedat aquí una vegada, i ens havíem grapejat sota l’ombra de la torre de guaita.

Vaig fer tres cercles ben oberts al voltant del vell cotxe de la mare per estar segur que no em seguien. Anar allà era una bogeria —encara no eren les deu—, però jo ja no tenia ni veu ni vot per decidir les nostres trobades. T’he de veure, Nick, avui, ara mateix, o et prometo que perdré el cap. Mentre aparcava al fort, em vaig adonar de com n’era de remot i del que allò significava: l’Andie continuava estant disposada a quedar amb mi, l’assassí de dones embarassades, en un lloc solitari a les fosques. Mentre avançava cap a la torre a través de l’herba espessa i picant, només li veia el perfil a la finestreta de la torre de fusta.

Aquesta noia serà la teva perdició, Nick. Vaig accelerar el pas durant la resta del camí.

Una hora més tard estava arraulit a casa, ara infestada de paparazzis, i esperava. En Rand m’havia dit que abans de mitjanit sabrien si la meva dona estava prenyada. Quan el telèfon va sonar m’hi vaig posar immediatament, només per descobrir que era el cony de residència de Comfort Hill. El meu pare havia tornat a desaparèixer. N’havien informat a la policia. Com sempre, van aconseguir que semblés que l’imbècil era jo. Si torna a passar, haurem de donar per acabada l’estada del seu pare amb nosaltres. Vaig tenir un calfred que em va sacsejar de dalt a baix: el meu pare venint a viure amb mi —dos malparits patètics i enfadats—, segur que donaria per fer la pitjor pel·lícula de parella d’amics de la història. Acabaria amb un assassinat-suïcidi. Ba-dum-dum! Rialles gravades.

Tot just penjava el telèfon i mirava el riu per la finestra de darrere —no perdis la calma, Nick— quan vaig veure que hi havia algú arraulit al cobert de les barques. Vaig pensar que devia ser un reporter extraviat, però després vaig reconèixer alguna cosa en aquells punys premuts i aquelles espatlles tenses. Comfort Hill estava a trenta minuts a peu per la carretera del riu. D’alguna manera recordava casa nostra, encara que no em recordés a mi.

Vaig sortir a la foscor i el vaig veure amb un peu penjant sobre la sorra, mirant el riu. Menys enfangat que no abans, tot i que feia una olor agra de suor.

—Papa? Què hi fas, aquí? Tothom està preocupat.

Em va mirar amb els seus ulls d’un castany fosc, uns ulls punyents, no del color lletós i entelat que acostuma a tenir la gent gran. Hauria estat menys desconcertant si fossin lletosos.

—Ella em va dir que vingués —va saltar—. Ella em va dir que vingués. És casa meva, puc venir quan vulgui.

—Has vingut caminant?

—Puc venir en qualsevol moment. Tu potser m’odies, però ella m’estima.

Em va faltar poc per riure. Fins i tot el meu pare s’estava inventant una relació amb l’Amy.

Uns quants fotògrafs van començar a disparar les càmeres des del pati de davant. Havia de fer entrar el pare a casa. Ja m’imaginava l’article que s’empescarien per acompanyar aquelles imatges exclusives: quina mena de pare era en Bill Dunne, quina mena d’home havia pujat? Déu meu, si el pare es llançava a fer una de les seves arengues contra aquelles putes… Vaig trucar a Comfort Hill, i després de negociar una mica van enviar un auxiliar a buscar-lo. Vaig fer tot un espectacle acompanyant-lo fins al cotxe, li anava fent comentaris tranquil·litzadors a cau d’orella mentre els fotògrafs disparaven.

El meu pare. Quan va marxar vaig somriure. Intentava semblar un fill orgullós. Els periodistes em van preguntar si havia matat la meva dona. Reculava cap a la casa quan va arribar un cotxe de policia.

Era la Boney que venia a casa, desafiava els paparazzis per donar-me la notícia. Me la va donar amablement, amb una veu que era un capciró suau.

L’Amy estava embarassada.

La meva dona havia desaparegut amb un nen a dins. La Boney em mirava, esperant la meva reacció —per afegir-la a l’informe policial—, o sigui que em vaig dir, fes el que cal, fes el que fa tothom quan sent una notícia com aquesta. Vaig abaixar el cap, me’l vaig agafar i vaig murmurar, ai, Déu meu, ai, Déu meu, i mentre ho feia vaig veure la meva dona al terra de la cuina, amb les mans a la panxa i el cap esberlat.