NICK DUNNE
Sis dies desapareguda

Les primeres quaranta-vuit hores són claus en qualsevol investigació. L’Amy ja feia gairebé una setmana que havia desaparegut. Aquell dia al vespre hi havia convocada una concentració amb espelmes al parc Tom Sawyer, que, segons la premsa, era «un dels llocs predilectes de l’Amy Elliott Dunne». (No sabia que l’Amy hagués posat mai els peus al parc: malgrat el seu nom, no és gens pintoresc. Genèric, sense ni un sol arbre, amb un pany de sorra que sempre és ple de deposicions animals, del tot antitwainià). En les últimes vint-i-quatre hores, la història havia arribat als mitjans d’abast nacional; tot d’una era a tot arreu.

Beneïts siguin els Elliott, tan fidels. La Marybeth em va telefonar ahir a la nit mentre jo mirava de recuperar-me de l’obús de l’interrogatori policial. La meva sogra havia vist l’Ellen Abbot i havia sentenciat que la presentadora era una «puta oportunista que només volia quota de pantalla». Malgrat tot, vam passar la major part del dia pensant estratègies per portar la relació amb els mitjans de comunicació.

Els mitjans (el meu antic clan, la meva gent!), estaven modelant la seva pròpia història, i els agradava enfocar-ho des del punt de vista de la Increïble Amy i del llarg matrimoni dels Elliott. Ni un sol comentari mordaç sobre el desmantellament de la sèrie ni sobre la quasi-bancarrota dels seus autors; ara mateix, els Elliott eren tot flors i violes. Els mitjans els adoraven.

A mi no tant. Els mitjans havien començat a desgranar els diversos motius de preocupació. No només el que els havien filtrat —la meva absència de coartada, la possible falsificació de l’escena del crim— sinó també trets reals de personalitat. Explicaven que a l’institut no havia sortit mai més d’uns mesos amb la mateixa noia, i que per tant era evident que era un faldiller. Havien descobert que tenia el pare a Comfort Hill i que no el visitava gairebé mai, de manera que era un ingrat que abandonava el seu papà. «És un problema; no els caus bé», deia la Go després de cada reportatge. «És un problema, un problema ben gros, Lance». Els mitjans havien ressuscitat el meu primer nom, que jo odiava des de primària: cada any m’havia de reprimir quan el professor passava llista: «És Nick, em dic Nick!». Cada setembre, un ritual de començament de curs: «Nick-em-dic-Nick!». Sempre hi havia algun espavilat que es passava l’hora de pati passant-me pel costat com si fos un galant melindrós: «Hola, sóc en Laaaance», amb una veu que era com una camisa voleiant. I en acabat, tot quedava oblidat fins l’any que ve.

Però ara no. Ara sortia a totes les notícies, el temut judici amb tres noms que es reserva només per als assassins en sèrie i els criminals —Lance Nicholas Dunne— i ara no podia interrompre a ningú.

En Rand i la Marybeth Elliott, la Go i jo vam arribar a la concentració plegats, en el mateix cotxe. No estava clar quanta informació tenien els Elliott, amb quina freqüència els posaven al dia amb detalls que condemnaven el seu gendre. Sabia que estaven informats de la falsa escena del crim: «Hi enviaré uns quants homes dels meus i diran exactament el contrari; que és evident que allò va ser l’escena d’un crim», va dir en Rand amb aspecte confiat. «La veritat és mal·leable, només cal que triïs l’expert indicat».

En Rand no sabia la resta, les targetes de crèdit i l’assegurança de vida i la sang i la Noelle, la millor amiga de la meva dona, ressentida, que deia coses que em condemnaven: insults, avarícia, por. Aquella nit havia de sortir a l’Ellen Abbot després de la concentració. La Noelle i l’Ellen es podrien demostrar mútuament el fàstic que jo els inspirava davant de tota la seva audiència.

Però no tothom sentia tanta repulsió per mi. Aquella última setmana, El Bar anava com un tro: centenars de clients s’apinyaven al local propietat d’en Lance Nicholas Dunne, el possible assassí, per beure cervesa i menjar crispetes. La Go havia hagut de contractar quatre nois per atendre al bar; s’hi havia deixat caure una vegada i havia dit que no hi podia tornar, que no suportava veure’l tan ple, merda de tafaners, colla de morbosos, tots bevent el nostre alcohol i intercanviant històries sobre mi. Era fastigós. De tota manera, raonava, els diners ens anirien bé si…

Si. Sis dies que l’Amy havia desaparegut, i tots pensàvem en condicional.

Ens acostàvem al parc en un cotxe on regnava un silenci absolut, excepte pel repic constant dels dits de la Marybeth a la finestra.

—Gairebé sembla una doble cita —va riure en Rand, i la rialla va derivar cap a l’histerisme: aguda i cridanera. En Rand Elliott, geni de la psicologia, autor supervendes, l’amic de tothom, s’estava ensorrant. La Marybeth s’havia lliurat a l’automedicació: feia glops de licor claret, administrats amb una precisió absoluta; prou per matar el dolor sense perdre l’agilitat mental. En Rand, per la seva banda, estava perdent literalment el cap; gairebé esperava que de cop i volta li sortís disparat com quan salta el ninot de dins la capsa: Sonaaat! La seva sociabilitat natural s’havia fet obsessiva; es feia l’amiguet amb tothom que coneixia, i es passava el dia abraçant policies, periodistes i voluntaris. Estava particularment unit amb el nostre «contacte» al Days Inn, un noi tímid i desmanegat que es deia Donnie; a en Rand li agradava prendre-li el pèl i immediatament posar-lo al corrent d’aquest fet. «Ah, t’estic prenent el pèl, Donnie», i en Donnie feia un somriure joiós.

—No podria anar a buscar reconeixement en una altra banda, aquest noi? —vaig rondinar l’altre dia a la Go. Ella em va dir que només estava gelós perquè la meva figura paterna en preferia un altre. Era cert.

La Marybeth va tustar l’esquena d’en Rand quan caminàvem cap al parc, i vaig pensar en quines ganes tenia que algú em fes una cosa semblant, un contacte ràpid, i tot d’una vaig deixar anar un sanglot entretallat, un gemec ràpid i esquinçat. Volia algú, però no estava segur de si era l’Andie o l’Amy.

—Nick? —va dir la Go. Va alçar la mà cap al meu colze, però me la vaig espolsar.

—Ho sento. Bufa, ho sento de debò —vaig dir—. Un esclat estrany. No fa pels Dunne.

—Cap problema. Tots dos ens estem desdunnitzant —va dir la Go, i va desviar la mirada. Des que havia descobert la meva situació, que era com s’havia acostumat a anomenar la meva infidelitat, s’havia tornat una mica retreta, tenia els ulls distants, sempre amb cara d’estar rumiant. Jo estava fent un gran esforç perquè no em sabés greu.

Quan vam entrar al parc, hi havia càmeres per tot arreu, no només de cadenes locals sinó també de xarxes nacionals. Els Dunne i els Elliott van recórrer el perímetre de la concentració, i mentrestant en Rand somreia i saludava amb el cap com si fos un dignatari de visita. La Boney i en Gilpin van aparèixer de manera gairebé immediata i se’ns van enganxar als talons com perdiguers cordials; s’estaven convertint en una cosa familiar, en part del mobiliari, i ja es veia que la idea era justament aquesta. La Boney duia la roba que es posava per a tots els actes públics: una faldilla negra gens cridanera, una brusa de ratlles grises, passadors a totes dues bandes dels cabells llisos i sense lustre. Tinc una noia, la Bony Moronie… Era una nit xafogosa; sota les aixelles de la Boney hi havia dues cares fosques de perspiració. Em va somriure i tot, com si el dia anterior, les acusacions —perquè eren acusacions, oi?— no s’haguessin produït mai.

Els Elliott i jo vam pujar els graons que pujaven dalt de l’escenari improvisat i inestable. Em vaig tombar per mirar la meva germana bessona, i ella va assentir amb el cap, em va fer una gran respiració amb mímica i vaig recordar que havia de respirar. Hi havia centenars de cares girades cap a nosaltres, juntament amb els clics i els flaixos de les càmeres. No somriguis, em vaig dir. No somriguis.

Des de la part de davant de dotzenes de samarretes de Trobem l’Amy, la meva dona m’estudiava.

La Go m’havia dit que havia de fer un discurs («Cal que t’humanitzis una mica, és urgent»), i el vaig fer, em vaig acostar al micròfon. Estava col·locat massa avall, a mitja panxa, m’hi vaig barallar uns quants segons i només vaig aconseguir fer-lo pujar un parell de centímetres, la mena de petit entrebanc que en condicions normals em faria enfurismar, però ara ja no podia enfurismar-me en públic, o sigui que vaig agafar aire, em vaig acotar i vaig llegir les paraules que m’havia escrit la meva germana: «La meva dona, l’Amy Dunne, fa gairebé una setmana que ha desaparegut. Em resulta del tot impossible expressar l’angoixa que envaeix la nostra família, l’enorme forat que la desaparició de l’Amy ha deixat a les nostres vides. L’Amy és l’amor de la meva vida, és el cor de la seva família. Per als que encara no la coneixeu, és una dona divertida, encantadora i amable. És assenyada i afectuosa. És la persona que m’ajuda en tot, la meva companya en tot».

Vaig alçar els ulls cap a la gent, i com per art de màgia vaig distingir l’Andie, amb cara de fàstic, i ràpidament vaig tornar a mirar les notes.

—L’Amy és la dona amb qui em vull fer gran, i sé que ho faré.

PAUSA. RESPIRA. NO SOMRIGUIS. La Go fins i tot m’havia escrit aquestes paraules a la targeta. Faré faré faré. La meva veu va ressonar als altaveus i es va perdre cap al riu.

—Us demanem que us poseu en contacte amb nosaltres si teniu cap mena d’informació. Avui encenem aquestes espelmes amb l’esperança que torni aviat a casa, sana i estàlvia. T’estimo, Amy.

Anava fent mirades per tot arreu, menys al lloc on hi havia l’Andie. Tot el parc era un guspireig d’espelmes. Se suposava que havíem de guardar un moment de silenci, però hi havia nens que ploraven, un indigent trontolladís no parava de preguntar en veu molt alta: «Ei, de què va tot això? Per què és?», i quan algú li murmurava el nom de l’Amy, l’home deia, encara més fort: «Què? Que és per què?».

Des del mig de la gernació, la Noelle Hawthorne va començar a avançar, amb els tres bessons enganxats, un al maluc i els altres dos penjats de la faldilla, tots tres ridículament petits per a un home que no estava mai envoltat de nens petits. La Noelle va obligar la gernació a obrir-li pas a ella i als seus nens, i va desfilar directament fins a la vora del pòdium, des d’on va alçar els ulls cap a mi. La vaig mirar de mala manera —aquella dona m’havia difamat— i llavors em vaig adonar per primera vegada de la inflor de la seva panxa i em vaig adonar que tornava a estar embarassada. Per un moment vaig quedar bocabadat —quatre criatures de menys de quatre anys, per l’amor de Déu!—, una mirada que més tard s’analitzaria i es debatria, i que la majoria de gent consideraria producte del doble impacte de la ràbia i la por.

—Ei, Nick. —La seva veu va arribar al micròfon a mig alçar i va ressonar cap al públic.

Vaig grapejar el micròfon, però no vaig trobar el botó per apagar-lo.

—Només et volia veure la cara —va dir, i va esclatar a plorar. Un sanglot humit va sobrevolar l’audiència, que havia quedat captivada—. On és? Què n’has fet, de l’Amy? Què n’has fet, de la teva dona!

Dona, dona, va ressonar la seva veu. Dos dels seus fills, alarmats, es van posar a somicar.

La Noelle va estar una estona sense poder parlar de tan fort com plorava, estava fora de si, furiosa, i va agafar el peu del micròfon, va fer una estrebada i el va col·locar a la seva altura. Vaig pensar a arrabassar-l’hi, però sabia que no podia fer res contra aquella dona amb roba d’embarassada i tres nens que amb prou feines caminaven. Vaig repassar el públic buscant en Mike Hawthorne —controla la teva dona—, però no era enlloc. La Noelle es va tombar per parlar amb la multitud.

—Sóc la millor amiga de l’Amy! —Amy, Amy, Amy. Les paraules es van esbombar per tot el parc, juntament amb les lamentacions dels seus fills—. Malgrat els meus esforços, sembla que la policia no se’m pren seriosament. O sigui que porto la nostra causa davant de la ciutat, d’aquesta ciutat que l’Amy estimava i que corresponia el seu amor! Aquest home, en Nick Dunne, ha de respondre a unes quantes preguntes. Ens ha de dir què li ha fet, a la seva dona!

La Boney va sortir escopetejada des d’un lateral de l’escenari per arribar fins a la Noelle, que es va girar, i totes dues es van quedar mirant-se amb aire desafiador. La Boney va fer moviments frenètics de tall en direcció al seu coll: Prou xerrameca!

—A la seva dona prenyada!

I llavors es van deixar de veure les espelmes, perquè els flaixos van embogir. Al meu costat, en Rand va fer un so com el xerric d’un globus. Sota meu, la Boney es va posar els dits entre les celles, com si mirés de contenir un mal de cap. Jo veia tothom enmig d’unes llums estroboscòpiques frenètiques que seguien el compàs del meu pols.

Vaig mirar el públic buscant l’Andie, vaig veure que em fitava, amb la cara rosada i contreta en un gest, les galtes humides, i quan ens vam mirar als ulls, va dir: «Imbècil», sense alçar la veu i va marxar ensopegant entre la multitud.

—Hauríem de marxar. —La meva germana, que de cop i volta era al meu voltant, em parlava a cau d’orella i m’estirava el braç. Els càmeres seguien fent saltar els flaixos cap a mi mentre jo em quedava dret com una espècie de monstre de Frankenstein, espaordit i trasbalsat per les torxes dels vilatans. Flaix, flaix. Vam arrencar tots plegats i ens vam separar en dos grups: la meva germana i jo vam fugir cap al cotxe de la Go, i els Elliott es van quedar amb la boca oberta a l’escenari, abandonats, salveu-vos com pugueu. Els periodistes em van llançar la pregunta una vegada i una altra. Nick, estava prenyada, l’Amy? I jo sortint del parc com un esperitat, esquitllant-me com si m’hagués enganxat una pedregada: Prenyada, prenyada, prenyada, i la paraula bategava en la nit estiuenca, al ritme de les cigales.