AMY ELLIOTT DUNNE
21 de juliol de 2011

ENTRADA DEL DIARI

Quina idiota que estic feta. Em miro i penso: No m’estranya que en Nick trobi que sóc ridícula, una nena frívola i consentida, comparada amb la seva mare. La Maureen es mor. Amaga la seva malaltia rere grans somriures i jerseis brodats que li van balders, i respon qualsevol pregunta sobre la seva salut amb un: «Ah, jo estic la mar de bé, però, i tu com estàs, filla?». Es mor, però no ho pensa reconèixer, no encara. I ahir al matí em truca i em pregunta si vull fer una excursió amb ella i les seves amigues —té un bon dia, vol sortir de casa tant com pugui— i jo hi accedeixo de seguida, tot i que sabia que no farien res que m’interessés gaire: pinochle, bridge, alguna activitat a l’església que normalment consisteix a endreçar alguna cosa.

—D’aquí a un quart serem aquí —diu—. Posa’t màniga curta.

Neteja. Devia ser per netejar. Alguna cosa que deixés amb els colzes plens de greix. Em poso una camisa de màniga curta d’una revolada i al cap d’un quart exacte obro la porta i em trobo la Maureen, calba sota una gorra de punt, fent rialletes amb dues amigues. Totes tres porten samarretes a joc, plenes de llaços i picarols, i amb les paraules Les PlasMames estampades al pit.

Penso que deuen haver format un grup de doo-wop. Però llavors pugem totes al vell Chrysler de la Rose —vell-vell, d’aquells amb un seient de davant que va de porta a porta, un cotxe d’àvia que fa olor de cigarretes de senyora— i emprenem alegrement la marxa cap al centre de donació de plasma.

—Som les dels dilluns i els dijous —m’explica la Rose, que em mira pel retrovisor.

—Ah —dic jo. Què més es pot respondre? Ah, són uns dies fantàstics per donar plasma!

—Se’n pot donar dos cops per setmana —diu la Maureen, i els picarols de la samarreta dringuen—. La primera vegada et donen vint dòlars, la segona trenta. Per això estem totes de tan bon humor, avui.

—T’encantarà —diu la Vicky—. Tothom seu i xerra, com si fos un saló de bellesa.

La Maureen m’estreny el braç i em diu en veu baixa:

—Jo ja no en puc donar, però he pensat que podries ser la meva delegada. Serà una bona manera de tenir quatre calerons en mà; està bé que una dona tingui uns quants diners per a ella.

M’empasso un brot de ràbia sobtada: En tenia més que quatre, de calerons, però els vaig donar al teu fill.

Hi ha un filaberquí d’home amb una jaqueta texana que li va petita que volta per l’aparcament com si fos un gos esgarriat. Però un cop a dins, el lloc és net. Ben il·luminat, olor de pi, cartells cristians a les parets, tot boira i coloms. Però sé que no ho puc fer. Agulles. Sang. No puc amb una cosa ni amb l’altra. De fet no tinc cap més fòbia, però aquestes dues estan ben establertes; sóc la clàssica noia que es desmaia si es fa un tall amb un tros de paper. Té a veure amb l’encetament de la pell: pelades, incisions, punxades. Des que acompanyo la Maureen a la químio no he mirat ni una sola vegada quan li posen l’agulla.

—Hola, Cayleese! —crida la Maureen quan entrem.

I una dona negra i robusta amb un uniforme vagament mèdic respon al crit:

—Ei, hola, Maureen! Com et trobes?

—Ah, bé, la mar de bé; però i tu, com estàs?

—Quant fa que veniu? —pregunto.

—Fa temps —diu la Maureen—. La Cayleese és la preferida de tothom, posa l’agulla sense que es noti. I l’hi agraeixo, perquè se’m mouen les venes. —Em presenta els avantbraços, amb unes venes blaves que semblen cordills. Quan la vaig conèixer, la Mo estava grassa, però ara ja no. És curiós, però fa més goig quan està grassa—. Mira, intenta posar el dit sobre una vena.

Miro al voltant, amb l’esperança que la Cayleese ens faci passar cap a dins.

—Vinga, prova-ho.

Poso la punta del dit sobre una vena i noto com llisca i s’esmuny. M’envaeix una onada de calor.

—O sigui que aquesta és la nova recluta? —pregunta la Cayleese, que de cop i volta és al meu costat—. La Maureen es passa el dia presumint de tu. Primer necessitarem que facis una mica de paperassa…

—Ho sento, no puc. No puc amb les agulles, ni amb la sang. Tinc una fòbia important. No puc, literalment.

M’adono que avui no he menjat, i una onada de mareig em puja al cap. Em noto el coll feble.

—Aquí tot és molt higiènic, estàs en molt bones mans —diu la Cayleese.

—No, de debò que no és això. No he donat mai sang. El metge s’enfada amb mi perquè ni tan sols em puc fer una anàlisi anual per mirar coses com ara el colesterol.

En comptes de treure’ns plasma, ens esperem. Triguem dues hores, la Vicky i la Rose lligades a màquines rotatòries. Com si en fessin la collita. Fins i tot s’han fet posar l’agulla al dit, aquí, per poder donar més de dos cops per setmana en alguna altra banda; les marques són visibles si les il·lumines amb una llum lilosa.

—És el cantó James Bond —diu la Vicky, i totes fan rialletes. La Maureen taral·leja la sintonia de James Bond (diria) i la Rose fa una pistola amb els dits.

—No podeu fer-ho en silenci per una vegada, colla de lloques? —crida una dona de cabells blancs des de quatre cadires més enllà. Alça el coll per sobre dels cossos reclinats de tres homes llefiscosos (tatuatges verds i blaus als braços, barba de quatre dies al mentó, la mena d’homes que ja m’imaginava que donaven plasma) i els fa un gest amb el dit del braç lliure.

—Mary! Em pensava que vindries demà!

—En principi sí, però l’atur no m’arriba fins d’aquí una setmana, i necessitava una capsa de cereals i una llauna de creamed corn!

Tothom riu, com si fos molt divertit que algú estigués a un dit de la inanició; a vegades aquesta ciutat té un punt excessiu, tan desesperada i tan vehement a l’hora de negar la realitat. Em comença a rodar el cap, el soroll de les màquines, les llargues costelles de sang plàstica que van dels cossos a les màquines, com si, què, com si allò fos una granja. Sang a tot arreu on miro, a l’aire, on no se suposa que hi hagi d’haver sang. Fosca i profunda, gairebé lilosa.

M’aixeco per anar al lavabo a remullar-me la cara amb aigua fresca. Faig dues passes i se’m tapen les orelles, veig només un puntet, em noto el pols, la sang, i mentre caic, dic: «Ai, ho sento».

Gairebé no recordo el trajecte cap a casa. La Maureen m’acotxa i em posa un got de suc de poma i un bol de sopa a la tauleta de nit. Provem de trucar en Nick. La Go diu que no és a El Bar, i no ens agafa el mòbil.

Aquest home desapareix.

—De petit també era així; molt belluguet —diu la Maureen—. El pitjor que podies fer era confinar-lo a la seva habitació. —Em col·loca una tovallola freda al front; a l’alè li noto la sentor aspra de l’aspirina—. Ara et toca descansar, d’acord? Jo l’aniré trucant fins que el faci tornar a casa.

Quan en Nick torna a casa, jo dormo. Em desperto, sento que s’està dutxant i miro quina hora és: 11.04 de la nit. Al final sí que deu haver passat per El Bar; li agrada prendre una dutxa després de fer el seu torn, per treure’s l’olor de cervesa i de crispetes salades de la pell. (Diu).

S’esmuny al llit, i quan em giro cap a ell amb els ulls oberts sembla consternat de trobar-me desperta.

—Fa hores que et busquem —dic.

—El telèfon s’havia quedat sense bateria. T’has desmaiat?

—Em pensava que deies que el telèfon se t’havia quedat sense bateria.

Fa una pausa, i sé que ara començaran les mentides. És la pitjor sensació de totes: el moment en què esperes i et prepares per a la mentida. En Nick és un home a l’antiga, necessita llibertat, no li agrada donar explicacions. Encara que sàpiga des de fa una setmana que té plans amb els amics, s’esperarà que falti una hora perquè comenci la partida de pòquer per dir, com qui no vol la cosa: «Ei, he pensat que aquesta nit aniria a jugar una mica a pòquer amb els amics, si no et fa res», i farà que jo quedi com la dolenta si ja he fet altres plans. Mai de la vida no has de ser la dona que impedeix que el seu marit jugui a pòquer; no vols ser l’harpia dels rul·los i el corró a la mà. O sigui que t’empasses la decepció i dius que entesos. No crec que intenti ser cruel, és només que el van pujar així. El seu pare feia la seva, i la seva mare ho aguantava. Fins que se’n va divorciar.

Comencen les mentides. Ni tan sols l’escolto.