NICK DUNNE
Quatre dies desapareguda

Estava dreta sota la claror taronja del fanal, amb un vestit lleuger d’estiu i els cabells ondulats per la humitat. L’Andie. Es va afanyar a entrar, amb els braços oberts per abraçar-me, i jo li vaig xiuxiuejar: «Espera! Espera!», i vaig tancar la porta just abans que s’entortolligués tota al meu voltant. Em va prémer la galta contra el pit, i jo li vaig posar la mà a l’esquena nua i vaig tancar els ulls. Sentia una barreja remoguda d’horror i alleujament: com quan finalment aconsegueixes apaivagar una picor i t’adones que és perquè t’has fet un forat a la pell.

Tinc una amant. Ara és el moment en què us he de dir que tinc una amant i deixo de caure-us bé. Si és que us havia caigut bé en algun moment. Tinc una amant bonica i jove, molt jove, que es diu Andie.

Ho sé. Mal fet.

—Per què cony no m’has trucat, carinyo? —va dir, amb la cara encara premuda contra mi.

—Ho sé, amor, ho sé. Però és que no t’ho pots imaginar. Ha sigut un malson. Com m’has trobat?

Continuava ben arrapada a mi.

—Casa teva estava a les fosques, o sigui que he pensat que ho provaria a ca la Go.

L’Andie coneixia els meus hàbits, els meus hàbitats. Fa temps que estem junts. Tinc una amant bonica, molt jove i fa temps que estem junts.

—Estava preocupada per tu, Nick. Frenètica. Sóc a ca la Madi, i la tele està posada, ja saps, de fons, i tot d’una a la tele hi surt un paio que, vaja, s’assembla a tu, i que diu que la seva dona ha desaparegut. I aleshores me n’adono: ets tu. Et pots imaginar com em vaig acollonir? I tu ni tan sols vas provar de parlar amb mi?

—Et vaig trucar.

—No diguis res, pren paciència, no diguis res fins que hàgim parlat. Això és una ordre, no un intent de parlar amb mi.

—No he estat sol gaire estona; sempre hi havia gent al voltant. Els pares de l’Amy, la Go, la policia. —Li vaig respirar als cabells.

—L’Amy ha desaparegut, així, com si res?

—Sí, com si res. —Em vaig enretirar i vaig seure al sofà, i ella va seure al meu costat, prement la cama contra la meva, fregant el meu braç amb el seu.

—Nick? Estàs bé?

Els cabells de xocolata li queien en onades sobre el mentó, la clavícula, els pits, i em vaig fixar en l’únic floc que es movia empès pel seu alè.

—No, de fet no. —Li vaig fer el senyal de xxt i vaig assenyalar el fons del passadís—. Ma germana.

Vam seure costat per costat, en silenci, l’antiga sèrie de polis feia pampallugues a la pantalla, ara els homes embarretats arrestaven algú. Vaig notar que l’Andie esmunyia la seva mà dins la meva. Es va inclinar cap a mi com si ens estiguéssim preparant per una vetllada de cinema, com si fóssim una parella mandrosa i despreocupada, i en acabat em va estirar la cara cap a ella i em va fer un petó.

—Andie, no —vaig xiuxiuejar.

—Sí, et necessito. —Em va fer un altre petó i va pujar sobre la meva falda, es va eixarrancar, el vestit de cotó li va pujar a l’altura dels genolls i una sandàlia li va caure a terra—. Nick, he patit molt per tu. Necessito sentir les teves mans al damunt, és l’únic que tenia al cap aquests dies. Estic espantada.

L’Andie era una noia física, i no és un eufemisme per dir que amb ella tot era sexe. Era una noia d’abraçar molt, de tocar molt, tenia tendència a passar-me els dits pels cabells o esquena avall, en un gratada cordial. I sí, molt bé, el sexe també li agradava.

Es va abaixar la part de dalt del vestit amb una estrebada ràpida i em va posar les mans als pits. El meu desig, d’una lleialtat canina, tornava a aflorar.

Vull que follem, vaig estar a punt de dir en veu alta. Ets CÀLID, em va dir la meva dona a cau d’orella. Em vaig enretirar bruscament. Estava tan cansat que tot el menjador em donava voltes.

—Nick? —Tenia el llavi inferior humit de saliva meva—. Què? Que no estem bé? És per l’Amy?

L’Andie sempre m’havia semblat jove —en tenia vint-i-tres, és clar que em semblava jove— però en aquell moment em vaig adonar que era grotescament jove, irresponsablement, desastrosament. Ruïnosament. Sempre em crispava, sentir el nom de la meva dona als seus llavis. El deia molt sovint. Li agradava parlar de l’Amy, com si l’Amy fos l’heroïna d’un serial nocturn. No la transformava mai en la seva enemiga: en feia un personatge. Em preguntava constantment per la nostra vida comuna, per com era ella: Què fèieu quan estàveu junts a Nova York, el cap de setmana, per exemple? L’Andie es va quedar bocabadada la vegada que li vaig dir que havíem anat a l’òpera. Vau anar a l’òpera? I ella què duia? Un vestit llarg? Amb mocador, o un abric de pells? I les joies, i els cabells? I també: com eren els amics de l’Amy? De què parlàvem? Com era l’Amy, com era en realitat? Era la noia dels llibres, perfecta? Era el conte preferit de l’Andie a l’hora d’anar a dormir: l’Amy.

—Carinyo, la meva germana és a l’habitació del costat. Ni tan sols hauries de ser aquí. Em moro de ganes de tenir-te aquí, però de debò que no hauries d’haver vingut. Fins que sapiguem a què ens enfrontem.

ETS BRILLANT ETS ENGINYÓS ETS CÀLID. Ara fes-me un petó!

L’Andie continuava sobre meu, amb els pits fora i els mugrons cada cop més durs per l’aire condicionat.

—Amor, al que ens enfrontem ara mateix és que he de saber que estàs bé. És l’únic que necessito. —Va prémer el cos contra mi, càlida i esponerosa—. És l’únic que necessito. Sisplau, Nick, estic molt acollonida. Et conec: ja sé que ara mateix no tens ganes de parlar, i m’està bé. Però necessito… que estiguis amb mi.

I jo tenia ganes de fer-li un petó, com ho havia fet la primera vegada: amb les dents topant, el seu cap inclinat cap al meu, els seus cabells que em feien pessigolles als braços, un petó humit i llengut, que no em deixés pensar en res més que en el petó, perquè seria perillós pensar en res que no fos com n’era d’agradable. L’únic que m’impedia arrossegar-la en aquell mateix moment cap al dormitori no era que estigués mal fet —havia estat mal fet, amb diferents matisos, des del principi—, sinó que ara era realment perillós.

I perquè hi havia l’Amy. L’Amy hi era, per fi, la veu que se m’havia instal·lat a l’orella des de feia mitja dècada, la veu de la meva dona, però que ara no em renyava, tornava a ser tendra. Era insuportable que n’hi hagués hagut prou amb les tres notes de la meva dona perquè em sentís així, tou i sentimental.

No tenia cap dret a ser sentimental.

L’Andie es refregava contra mi, i jo pensava si la policia devia tenir la casa de la Go sota vigilància, si havia d’esperar que truquessin a la porta. Tinc una amant molt jove, molt bonica.

La meva mare sempre havia dit als seus fills: si estàs a punt de fer una cosa i vols saber si és mala idea, imagina-te-la escrita al diari perquè la vegi tot el món.

En Nick Dunne, antic redactor de revista amb l’orgull encara ferit després que l’acomiadessin el 2010, va accedir a impartir un curs de periodisme al Junior College de Carolina del Nord. Un cop començat el curs, el professor, un home casat i molt més gran que no pas els seus estudiants, de seguida es va aprofitar de la seva posició per començar un tòrrid festival del sexe amb una de les seves impressionables alumnes.

Era l’encarnació de l’enemic més temut de tot escriptor: el clixé.

I ara permeteu-me que encadeni uns quants clixés més que segur que us divertiran: va passar de mica en mica. En cap moment vaig voler fer mal a ningú. M’hi vaig implicar més del que em pensava. Però no era només una aventura. No era només una pujada d’ego. Estimo l’Andie, de debò. L’estimo.

Al curs que impartia —«Com començar una carrera al món de les revistes»— hi assistien catorze alumnes de capacitats molt diverses. Totes noies. Diria dones, però crec que noies és una paraula precisa. Totes volien treballar a les revistes. No tenien ganes de tacar-se els dits de tinta a la redacció, volien una cosa brillant. Havien vist la pel·lícula: s’imaginaven corrent d’una banda a l’altra de Manhattan amb un cafè amb llet en una mà i el mòbil a l’altra, trencant-se un taló de les sabates elegants amb molta gràcia mentre cridaven un taxi, i caient als braços d’una mitja taronja encisadora de somriure desarmant i irresistibles cabells ondulats. No tenien ni idea de fins a quin punt havien triat una especialitat poca-solta i ignorant. Tenia intenció d’explicar-los-ho, fent servir la història del meu acomiadament com a advertència. Però no tenia cap interès a convertir-me en un personatge tràgic. M’imaginava que els explicaria la història com aquell qui res, fent broma, com si no n’hi hagués per tant. Més temps per treballar en la meva novel·la.

I després em vaig passar la primera classe responent tot de preguntes embadalides i em vaig transformar en un xarlatà presumit, en un xitxarel·lo tan necessitat d’admiració que no vaig ser capaç d’explicar la història de debò: la manera com em van cridar al despatx del director durant la segona ronda d’acomiadaments, el passeig pel camí maleït entre les llargues fileres de cubicles mentre tots els ulls es desviaven cap a mi, que, com un mort en vida, encara tenia esperances que fos una altra cosa —per dir-me que la revista em necessitava més que mai—, sí!, seria un discurs de suport, discurs d’entre tots hem de fer mans i mànigues! Però no, el meu cap es va limitar a dir: Per desgràcia, suposo que ja saps per què t’he fet venir, mentre es fregava els ulls sota les ulleres perquè veiés fins a quin punt estava esgotat i abatut.

Em volia sentir com un triomfador resplendent, de manera que no vaig dir als meus alumnes que m’havien fet fora. Els vaig explicar que la malaltia d’un familiar em requeria aquí, que era cert, sí, em vaig dir, cert del tot, i molt heroic. I l’Andie seia a pocs metres de mi, bonica i pigallada, grans ulls blaus sota onades de cabells xocolata, llavis flonjos tot just entreoberts, pits reals i escandalosament grossos, i cames i braços llargs i prims —una nina inflable, una joguina sexual vinguda d’una altra galàxia, i, diguem-ho tot, l’extrem oposat de la meva dona elegant i patrícia—, l’Andie irradiava escalfor corporal i olor de lavanda i picava els apunts al seu portàtil i feia preguntes amb veu ronca, com ara: «Com s’aconsegueix que una font confiï en tu, que se t’obri?». I en aquell mateix moment jo pensava: D’on cony l’han tret, aquesta noia? És una broma?

Et preguntes, Per què? Sempre havia estat fidel a l’Amy. Era el clàssic paio que marxava del bar si una dona flirtejava massa, si el contacte era massa agradable. No era un home infidel. No m’agraden (agradaven?), els infidels: deshonestos, irrespectuosos, mesquins, consentits. No hi havia sucumbit mai. Però això va ser mentre encara era feliç. No m’agrada gens pensar que la resposta és així de fàcil, però havia estat feliç tota la vida, i ara no ho era, i l’Andie era allà, es quedava fent el ronso després de classe i em preguntava coses sobre mi que l’Amy no m’havia preguntat, almenys últimament. Em feia sentir com un home de mèrit, no com l’idiota que havia perdut la feina, el tanoca que es descuidava d’abaixar la tapa del vàter, el fracassat que no l’encertava mai, en cap circumstància.

Un dia l’Andie em va portar una poma. Una red delicious (que seria el títol del llibre sobre la nostra història, si n’hagués d’escriure un). Em va demanar que donés un cop d’ull a la història que havia escrit. Era el perfil d’una ballarina de striptease d’un club de Saint Louis, i es llegia com una peça per a Penthouse Forum, i l’Andie es va començar a menjar la poma mentre jo llegia, va inclinar el cos sobre la meva espatlla i va deixar que el suc li quedés als llavis, absurdament, i llavors vaig pensar, hòstia puta, però si aquesta noia m’està intentant seduir, sorprès com un babau, un Benjamin Braddock en gran.

Va funcionar. Vaig començar a pensar en l’Andie com una sortida, una oportunitat. Una opció. En arribar a casa em trobava l’Amy feta una bola tensa al sofà, l’Amy mirant la paret en silenci, l’Amy que no començava mai cap conversa, sempre a l’espera, en un joc perpetu de veure qui trenca el gel, proposant sempre un repte intel·lectual: què farà feliç l’Amy, avui? I jo pensava: L’Andie no ho faria, això. Com si la conegués. L’Andie em riuria aquesta broma, o, a ella sí que li agradaria, aquesta història. L’Andie era una noia irlandesa nascuda al meu poble, agradable, bonica i mamelluda, jovial i sense pretensions. L’Andie seia a primera fila de classe, i semblava tendra, semblava interessada.

Quan pensava en l’Andie, la panxa no em feia tant de mal com quan pensava en la meva dona; aquella por constant de tornar a casa, on no era benvingut.

Em vaig començar a imaginar com passaria. Em vaig començar a delir per tocar-la —sí, era així, com a la lletra d’un mal single dels 80—, em delia per tocar-la, em delia pel contacte en general, perquè la meva dona m’esquivava: quan érem a casa s’esmunyia com un peix pel meu costat, passava a la distància justa perquè no la pogués abastar quan ens creuàvem a l’escala o la cuina. Miràvem la tele plegats als respectius coixins de sofà, separats entre si com bots salvavides. Al llit, se’m girava d’esquena, encabia les mantes i els llençols entre tots dos. Una vegada em vaig despertar a mitja nit i, veient-la adormida, li vaig abaixar la tira de la camisa de dormir i vaig prémer la galta i el palmell contra la seva espatlla nua. Aquella nit ja no vaig poder tornar a dormir, de tant fàstic com sentia per mi mateix. Vaig sortir del llit i em vaig masturbar a la dutxa, imaginant-me l’Amy, els ulls de desig amb què em mirava abans, amb aquells ulls ixents de grans parpelles que m’absorbien, que em feien sentir vist. Quan vaig haver acabat, vaig seure a la banyera i em vaig quedar mirant el desguàs entre el ruixim. El penis em reposava patèticament sobre la cuixa esquerra, com un animal que la marea escup a la costa. Vaig seure al fons de la banyera, humiliat, mirant de no plorar.

I va passar. Durant una nevada estranya i sobtada de principis d’abril. No l’abril d’aquest any, l’abril de l’any passat. Jo treballava tot sol al bar perquè a la Go li tocava passar la nit amb la mare, fèiem torns no treballant i ens quedàvem a casa amb la mare mirant televisió dolenta. La mare se n’estava anant molt de pressa, no acabaria l’any, ni de lluny.

En aquell moment em sentia bé; la mare i la Go estaven arrupides a casa mirant una pel·lícula de platja de l’Annette Funicello, i a El Bar la nit era animada, hi havia molt de tràfec, una d’aquelles nits en què sembla que tothom vingui de passar un bon dia. Les noies maques eren agradables amb els nois d’estar per casa. La gent convidava a fer una ronda a desconeguts només perquè sí. Tot molt festiu. I de cop i volta ja era el final de la nit, hora de plegar, tothom fora. Estava a punt de tancar amb clau quan l’Andie va obrir la porta de bat a bat i gairebé va topar amb mi, i jo li vaig sentir la dolçor de cervesa light a l’alè, l’olor de fum de llenya als cabells. Em vaig quedar quiet durant aquell moment discordant en què intentes processar algú que només has vist en un entorn determinat, posar-lo en un context nou. L’Andie a El Bar. D’acord. Ella va fer una rialla de pirata sexy i em va tornar a empènyer cap a dins.

—Acabo de tenir una cita fantàsticament lamentable, i ara t’hauràs de prendre una copa amb mi. —Els flocs de neu se li aplegaven a les ones fosques dels cabells, el seu deliciós escampall de pigues relluïa, tenia les galtes d’un rosa encès, com si algú li hagués clavat una cleca doble. Té una veu fantàstica, com de borrissol d’aneguet, que al principi és absurdament bufona i que després deriva cap a una sensualitat absoluta—. Sisplau, Nick, m’he de treure aquest gust de mala cita de la boca.

Recordo que vam riure i que vaig pensar que era un gran alleujament estar amb una dona i sentir-la riure. Duia uns texans i un jersei de caixmir de coll de pic; és una d’aquelles noies que fa més goig amb texans que no pas amb un vestit. La seva cara, el seu cos, són naturals en el millor dels sentits. Vaig ocupar el meu lloc rere la barra i ella va seure en un tamboret mentre els seus ulls repassaven les ampolles de licor que hi havia darrere meu.

—Què vol, senyoreta?

—Sorprèn-me —va dir.

—Uh! —vaig dir, i la paraula em va deixar els llavis sortits com per fer un petó.

—I ara sorprèn-me amb una copa. —Va inclinar el cos cap endavant, va reposar la regatera a la barra, que li va tirar els pits cap amunt. Duia un penjoll en una cadena fina d’or; el penjoll li va lliscar entre els pits i es va ensorrar jersei endins. No siguis d’aquests, vaig pensar. No siguis dels que perden l’alè pensant on ha anat a parar el penjoll.

—Algun gust en concret? —vaig preguntar.

—El que em donis m’agradarà.

Va ser aquesta frase el que em va atrapar, la seva simplicitat. La idea que jo podia fer una cosa i que aquesta cosa faria feliç una dona, i que tot seria fàcil. El que em donis m’agradarà. Una onada d’alleujament em va aclaparar. I en aquell moment vaig saber que ja no estimava l’Amy.

Ja no estimo la meva dona, vaig pensar mentre em tombava per agafar dos gots baixos. Gens ni mica. Estic buit d’amor, no me’n queda ni una gota. Vaig preparar la meva beguda preferida: un Christmas Morning, cafè calent i licor de peppermint. Me’n vaig prendre un amb ella, i quan l’Andie es va estremir i va riure —amb aquella rialla que era un gran crit— ens en vaig servir una altra ronda. Vam continuar bevent fins que ja feia una hora que hauria d’haver tancat, i jo vaig pronunciar les paraules la meva dona tres vegades, perquè em mirava l’Andie i m’imaginava que la despullava. Un avís per a ella, el mínim que podia fer: Tinc dona; fes-ne el que vulguis, d’aquesta informació.

Ella seia davant meu, amb la barbeta a les mans, i em somreia.

—M’acompanyes a casa? —va dir. M’havia dit que vivia molt a la vora del centre, que havia de passar a saludar-me per El Bar algun vespre i, ja m’havia dit que vivia molt a la vora d’El Bar? Aquelles converses havien anat llaurant el terreny: mentalment, havia recorregut moltes vegades els escassos carrers que separaven El Bar dels insulsos apartaments de maó on vivia. O sigui que quan de cop i volta em vaig trobar a fora, acompanyant-la cap a casa, no em va semblar gens insòlit, no vaig sentir cap campaneta que em digués: Això és insòlit, no és el que feu.

La vaig acompanyar a casa, contra el vent, mentre la neu queia per tot arreu, i la vaig ajudar a posar-se bé el mocador una, dues vegades, i la tercera ja l’hi vaig posar bé del tot, ben agafat sota la roba, i teníem les cares molt a prop, i les seves galtes eren d’un rosa alegre de trineu nadalenc, i era la mena de cosa que no hauria passat en cent nits, però aquella nit va ser possible. La conversa, l’alcohol, la tempesta, el mocador.

Ens vam abraçar tots dos alhora, la vaig empènyer contra un arbre per poder-m’hi llançar amb més força, i les branques llargarudes ens van deixar caure una pila de neu al damunt, un moment còmic i esbalaïdor que només va servir perquè la volgués tocar encara amb més insistència, que la volgués tocar tota alhora, una mà dins del jersei, l’altra entre les cames. I ella em deixava.

El sexe tampoc no va ser tan genial, la primera vegada. Érem dos cossos acostumats a ritmes diferents, que en cap moment vam trobar el desllorigador de l’altre, i feia tant que no era dins d’una dona que em vaig córrer primer, de pressa, i em vaig continuar movent, trenta segons crucials mentre em començava a pansir dins seu, just el temps necessari per tenir-li les atencions necessàries abans de quedar flonjo del tot.

O sigui que va ser agradable però decebedor, anticlimàtic, tal com es deuen sentir les noies quan perden la virginitat: tant d’enrenou per això? Però em va agradar la manera com s’entortolligava al meu voltant, i em va agradar que fos tan suau com me l’havia imaginada. Pell nova. Jove, vaig pensar, per vergonya meva, mentre m’imaginava l’Amy i les seves cremes constants, asseguda al llit i donant-se copets per eliminar les arrugues.

Vaig anar al bany de l’Andie, vaig pixar, em vaig mirar al mirall i em vaig obligar a dir-ho: Ets infidel. Has suspès un dels exàmens més elementals per a un home. No ets bona persona. Quan vaig veure que això no em molestava, vaig pensar: No, no ho ets; no ets una bona persona.

El que m’esborronava era pensar que si el sexe hagués estat del tot al·lucinant, potser aquella hauria estat la meva única relliscada. Però havia estat bé i prou, i ara jo era infidel, i no podia espatllar el meu historial per una cosa normal i corrent. O sigui que sabia que hi hauria una vegada següent. No em vaig prometre que no hi tornaria. I la següent vegada va estar molt i molt bé, i la següent va ser magnífica. Al cap de poc, l’Andie s’havia convertit en el contrapunt físic de tot el que era l’Amy. Reia i em feia riure, no em contradeia immediatament ni intentava anticipar-se’m. No feia mai cara de pomes agres. Era senzilla. Tot era senzill, cony. I vaig pensar: Sí, molt bé, l’amor fa que vulguis ser una persona millor. Però potser l’amor, l’amor de debò, també et dóna permís per ser qui ets.

Tenia intenció d’explicar-ho a l’Amy. Sabia que era inevitable. Però vaig seguir sense dir-l’hi, mesos i mesos. I després més mesos. En bona part era covardia. No podia suportar haver de tenir aquella conversa, haver-me d’explicar. No em podia imaginar parlant del divorci amb en Rand i la Marybeth, perquè era segur que ells es ficarien en la brega. Però, si he de dir la veritat, en part també tenia a veure amb la meva veta pràctica; era grotesc, fins a quin punt podia ser pràctic (interessat?). En part no vaig demanar el divorci a l’Amy perquè El Bar s’havia finançat amb els seus diners. En essència la propietària era ella, i segur que el reclamaria. No hauria pogut suportar veure com la meva germana bessona intentava fer el cor fort mentre perdia un parell d’anys més de la seva vida. O sigui que em vaig deixar atrapar en una situació cada cop més lamentable, suposant que en algun moment l’Amy agafaria les regnes, demanaria el divorci, i que aleshores em tocaria a mi ser el bo de la pel·lícula.

Era un desig —el de sortir del tràngol sense culpa— menyspreable. Com més menyspreable em tornava, més em delia per l’Andie, que sabia que jo no era tan dolent com hauria semblat si algú hagués publicat la meva història al diari perquè la llegissin els desconeguts. L’Amy es divorciarà de mi, pensava. No pot deixar que la cosa s’allargui gaire més. Però a mesura que la primavera s’esvaïa i arribava l’estiu, i després la tardor, i després l’hivern, i jo em convertia en un adúlter que havia passat per totes les estacions —un adúlter amb una amant agradablement impacient— es va anar fent evident que caldria fer alguna cosa.

—El que vull dir és que t’estimo, Nick —deia l’Andie ara, al sofà de la meva germana—. Passi el que passi. No sé què més dir, en realitat, em sento força… —va alçar les mans—. Estúpida.

—No te’n sentis —vaig dir—. Jo tampoc sé què dir. No hi ha res a dir.

—Em pots dir que m’estimes passi el que passi.

Vaig pensar: No ho puc tornar a dir en veu alta. Ho havia dit una o dues vegades, un murmuri ensalivat contra el seu coll, enyorant alguna cosa. Però les paraules eren allà fora, i hi havia moltes més coses. Llavors vaig pensar en el rastre que havíem deixat, en aquella història d’amor moguda i mig amagada de la qual no m’havia amoïnat prou. Si al seu edifici hi havia càmera de seguretat, jo hi sortia. Havia comprat un telèfon de prepagament només per a les seves trucades, però els missatges de veu i de text anaven a parar al seu mòbil de contracte. El dia de Sant Valentí li havia escrit una felicitació porca que ja m’imaginava veient-la a tots els telenotícies, i hi havia fet rimar esborrona amb ta xona. I més: l’Andie en tenia vint-i-tres. Devia tenir les meves paraules, la meva veu i fins i tot alguna foto meva emmagatzemades en diversos aparells electrònics. Una nit havia fet una repassada a les fotografies que tenia al mòbil, possessiu, curiós, engelosit, i havia vist un munt d’imatges d’un parell d’ex que somreien al seu llit amb aire orgullós, i havia suposat que en algun moment jo passaria a formar part del club —en certa manera volia formar-ne part— i per algun motiu allò no m’havia amoïnat, tot i que totes aquelles imatges es poden descarregar i enviar a un milió de persones en un sol segon venjatiu.

—És una situació estranyíssima, Andie. Només necessito que tinguis paciència.

Va tirar enrere el cos per separar-se de mi.

—No em pots dir que m’estimes passi el que passi?

—T’estimo, Andie, de debò. —Li vaig aguantar la mirada. Ara mateix, dir t’estimo era perillós, però també ho era no dir-ho.

—Doncs aleshores follem —va xiuxiuejar. Em va començar a estirar el cinturó.

—Ara mateix hem d’anar amb compte. Si la policia descobreix això nostre quedaré en molt mala posició. Queda fatal.

—I és això el que et preocupa?

—Un home amb la dona desapareguda i una… nòvia secreta. Sí, queda malament. Sembla criminal.

—Fas que soni com una cosa bruta. —Encara tenia els pits a fora.

—La gent no ens coneix, Andie. Pensaran que ho és, una cosa bruta.

—Déu meu, sembla una pel·lícula dolenta de cinema negre.

Vaig somriure. Jo l’havia introduïda al cinema negre; a Bogart i El son etern, Double Indemnity i tots els clàssics. Era una de les coses que més m’agradaven de nosaltres, que li podia ensenyar coses.

—Per què no ho diem a la policia i prou? —va dir—. No seria millor, això, que…

—No. Andie, ni pensar-hi. No.

—Ho acabaran esbrinant…

—Per què? Per què ho haurien d’esbrinar? Has parlat de nosaltres amb algú?

Em va fer una mirada neguitosa. Em vaig sentir malament: la nit no estava sent com ella s’esperava. Frisava per veure’m, s’havia imaginat una reunió libidinosa, consol físic, i jo només patia per salvar la pell.

—Ho sento, carinyo, però ho he de saber —vaig dir.

—No pel nom.

—Què vols dir, «no pel nom»?

—Vull dir —va dir, finalment apujant-se el vestit— que les meves amigues i la meva mare saben que em veig amb algú, però no saben qui és.

—No has fet cap mena de descripció, oi? —ho vaig dir amb més ànsia del que volia, tenia la sensació que aguantava un sostre a punt de caure—. Això només ho sabem dues persones, Andie. Tu i jo. Si m’ajudes, si m’estimes, serem només nosaltres que ho sabrem, i aleshores la policia no ho descobrirà mai.

Em va resseguir la mandíbula amb el dit.

—I si… i si no troben mai l’Amy?

—Andie, tu i jo estarem junts passi el que passi. Però només si anem amb compte. Si no anem amb compte, pot ser… Tot plegat fa prou mala pinta perquè acabi a la presó.

—Potser s’ha escapat amb algú —va dir, posant la galta sobre el meu colze—. Potser…

Sentia com el seu cervell de nena brunzia i convertia la desaparició de l’Amy en una aventura frívola i escandalosa, ignorant qualsevol fet que no encaixés en la seva versió dels fets.

—No ha fugit. És molt més greu. —Li vaig posar un dit sota la barbeta perquè em mirés—. Andie? Necessito que et prenguis això molt seriosament, d’acord?

—És clar que m’ho prenc seriosament. Però necessito poder parlar amb tu més sovint. Veure’t. Estic acollonida, Nick.

—De moment l’únic que hem de fer és no aixecar la llebre. —Li vaig agafar totes dues espatlles perquè m’hagués de mirar—. La meva dona ha desaparegut, Andie.

—Però si ni tan sols…

Sabia el que estava a punt de dir —ni tan sols l’estimes— però era prou llesta per aturar-se.

Em va envoltar amb els braços.

—Mira, no vull que ens discutim. Sé que l’Amy t’importa, i sé que deus estar molt amoïnat. Jo també ho estic. Sé que estàs… no em puc ni imaginar a quina pressió deus estar sotmès. O sigui que ja m’està bé passar encara més desapercebuda que de costum, si tal cosa és possible. Però recorda que això també m’afecta a mi. Necessito rebre notícies teves. Un cop al dia. Truca quan puguis, encara que siguin només uns quants segons, i així et podré sentir la veu. Un cop al dia, Nick. Absolutament cada dia. Si no, pararé boja. Pararé boja.

Em va somriure, va xiuxiuejar:

—I ara fes-me un petó.

Li vaig fer un petó molt tendre.

—T’estimo —va dir, i jo li vaig fer petons al coll i vaig murmurar una resposta. Vam seure en silenci, sota les pampallugues de la tele.

Vaig deixar que se’m tanquessin els ulls. I ara fes-me un petó, qui ho havia dit, això?

Em vaig despertar d’un sotrac just després de les cinc de la matinada. La Go s’havia llevat, la sentia al fons del passadís, havia obert l’aixeta del bany. Vaig sacsejar l’Andie —Són les cinc, són les cinc— i amb promeses d’amor i trucades la vaig empènyer cap a la porta com si fos un rotllo d’una nit de què m’avergonyís.

—Recorda, truca cada dia —va xiuxiuejar l’Andie.

Vaig sentir que s’obria la porta del bany.

—Cada dia —vaig dir, i em vaig acotar rere la porta mentre l’obria i l’Andie marxava.

Quan em vaig tornar a tombar, la Go estava dreta a la sala d’estar. Tenia la boca badada, perplexa, però la resta del cos era tot indignació: mans als malucs, celles en forma de ve baixa.

—Nick. Idiota de merda.