AMY ELLIOTT DUNNE
23 d’agost de 2010

ENTRADA DEL DIARI

Estiu. Ocellets. Sol. Avui m’he passat el dia amunt i avall de Prospect Park, amb la pell tendra, els ossos trencadissos. Una batalla contra la pena. I és una millora, perquè m’he passat els últims tres dies a casa, amb el mateix pijama encartronat, comptant els minuts fins que es fessin les cinc i pogués prendre’m una copa. Intentava obligar-me a recordar el patiment a Darfur. Posar les coses en perspectiva. Suposo que això no és sinó una altra manera d’explotar els habitants de Darfur.

Aquesta setmana s’han descabdellat un munt de coses. Em penso que és això, que ha passat tot a la vegada, o sigui que estic en fase de descompressió emocional. Fa un mes que en Nick va perdre la feina. Se suposa que la recessió s’està suavitzant de mica en mica, però sembla que no ho sàpiga ningú. I bé, en Nick ha perdut la feina. Segona tanda de comiats, tal com ell mateix havia pronosticat; només unes setmanes més tard de la primera. Ups, però si no en vam fotre prous a fora, ni de lluny. Idiotes.

Al principi penso que en Nick potser estarà bé. Fa una llista enorme de coses que sempre ha volgut fer. Una part són minúcies: canvia les piles de tots els rellotges i els posa en hora, canvia la canonada de sota de la pica i torna a pintar les habitacions que ja havíem pintat i que no ens agradaven. Bàsicament, torna a fer moltes coses. És bonic, poder refer coses, la vida rarament ens en dóna l’oportunitat. I després passa a coses més grosses: llegeix Guerra i pau. Flirteja amb la idea d’anar a classes d’àrab. S’està molta estona mirant d’encertar quina mena de coneixements tindran demanda durant les properes dècades. Em trenca el cor, però fa veure que no ho fa per ell.

No paro de preguntar-li: «Estàs segur que estàs bé?».

Al començament intento fer-ho seriosament, mentre prenem cafè, mirant-nos de fit a fit, la meva mà sobre la seva. Després ho intento com aquell qui no vol la cosa, a la lleugera, de passada. Després ho intento amb tendresa, al llit, mentre li acarono els cabells.

Sempre té la mateixa resposta. «Estic bé. No tinc ganes de parlar-ne».

Vaig escriure un test que era perfecte per aquesta època: «Com portes el teu acomiadament?».

Era un elogi a en Nick —la resposta correcta era la c—, però quan l’hi vaig ensenyar es va limitar a fer-me un somriure amarg.

Passades unes setmanes es va acabar el feineig, es van acabar les coses útils, com si cada dia es despertés sota un rètol polsós i decrèpit que digués: I per què cony m’he de prendre la molèstia? Se li han apagat els ulls. Ara mira la tele, busca porno a Internet, mira porno per la tele. Es fa portar molt de menjar a casa, les capses de porexpan s’apuntalen mútuament al costat de la paperera desbordada. No em parla, es comporta com si l’acte de parlar li provoqués un dolor físic i jo fos una depravada per demanar-li que ho faci.

Amb prou feines arronsa les espatlles quan li dic que m’han fet fora de la feina. La setmana passada.

—És horrible, ho sento —diu—. Almenys tu tens el coixí dels teus diners.

—Tots dos tenim els diners. Però la feina m’agradava.

Es posa a cantar «You can’t always get what you want^[3]», amb veu aguda, desafinant, fa un pas de ball inestable i aleshores m’adono que està borratxo. Som a mitja tarda, fa un dia bonic d’aquells tan blaus, i casa nostra és freda i humida, impregnada d’olor de menjar xinès fet malbé, tenim les cortines passades i jo vaig d’habitació en habitació per airejar-les, trec la tela de les finestres, espanto les volves de pols i quan arribo a l’obscuritat del seu estudi ensopego amb una bossa a terra, i després una altra i una altra, com un gat de dibuixos animats que entra en una habitació plena de rateres. Quan encenc el llum, veig dotzenes de bosses de diferents botigues, i no precisament dels llocs on van els aturats. Són de botigues de luxe, d’aquelles on fan trajos a mà i els venedors porten les corbates d’una en una, esteses sobre un braç, als compradors arrepapats en butaques de cuir. Vull dir que tota la merda aquesta és feta a mida.

—Què és tot això, Nick?

—Per a les entrevistes de feina. Si és que algú en torna a oferir mai, de feina.

—I tanta roba necessites?

—Tenim els diners. —Em va fer un somriure lúgubre, amb els braços encreuats.

—Vols posar-la als penjadors, com a mínim? —En Bleecker ha mossegat i esquinçat part dels embolcalls de plàstic. Al costat d’un trajo de tres mil dòlars hi ha un petit grumoll de vòmit de gat; hi ha una camisa blanca de sastre amb un faldó de pèl taronja on el gat ha fet la migdiada.

—No, de fet no —va dir. Em fa un somriure.

No he sigut mai una pesada. Sempre he estat més aviat orgullosa de la meva no-pesadesa. O sigui que m’emprenya que en Nick m’estigui obligant a fer-me pesada. Estic disposada a acceptar una certa quantitat de matusseria, de mandra, de displicència. M’adono que tinc una personalitat més de tipus alfa que no pas en Nick, i faig un esforç perquè el meu perfeccionisme i les meves llistes de coses per fer no l’importunin. En Nick no és la mena d’home que pensarà espontàniament a passar l’aspirador o netejar la nevera. No les veu, aquesta mena de coses, és cert. Molt bé. De veritat. Però sí que m’agrada tenir unes certes condicions de vida; no em sembla fora de lloc dir que les escombraries no han de vessar, que els plats no s’han de quedar una setmana a la pica amb taques seques de burrito de frijoles. És qüestió de ser un bon company de pis adult. I en Nick ja no fa res, o sigui que m’hi he de posar pesada, i m’emprenya molt: M’estàs convertint en el que mai no he estat ni mai he volgut ser, una pesada, perquè no estàs complint la teva part d’un pacte molt elemental. No em facis això, no està bé que em facis això.

Ho sé, ho sé, sé perfectament que perdre la feina és un tràngol increïblement estressant, en especial per a un home, diuen que pot arribar a ser com una mort a la família, i més per a un home com en Nick, que sempre ha treballat, o sigui que respiro tan fondo com puc, amasso la ràbia fins que en faig una pilota vermella de goma i l’envio mentalment a la lluna d’una puntada.

—I doncs, et fa res si la penjo? Així tindràs els trajos ben nets i polits.

—No te n’estiguis.

Dona i marit despatxats, oi que és entranyable? Sé que tenim més sort que la majoria: cada vegada que em poso nerviosa em connecto a Internet i miro el nostre fideïcomís. No n’havia dit mai fideïcomís fins que no ho va fer en Nick, de fet tampoc no és tan esplèndid. Vull dir que està bé, és fantàstic: són els 785.404 dòlars que tinc estalviats gràcies als meus pares. Però amb això no n’hi ha per deixar de treballar per sempre més, especialment a Nova York. El que els pares volien era que em sentís prou segura per no haver de triar mai en funció dels diners —l’educació, la carrera— però sense ser prou rica per tenir la temptació de plantar-ho tot. En Nick se’n riu, però em sembla un gest preciós per part d’uns pares. (I molt escaient, tenint en compte que van plagiar la meva infància en els seus llibres).

Però encara tinc l’estómac regirat per l’acomiadament, pels dos acomiadaments, quan el pare em truca i em pregunta si ell i la mare poden passar un moment. Han de parlar amb nosaltres. Aquest vespre, de fet, si no ens va malament. És clar que no ens va malament, dic, i per dins penso càncer càncer càncer.

Els pares apareixen a la porta com si haguessin hagut de fer un esforç per venir. El pare va tot planxat, ajustat i enllustrat, impecable, tret de les marques de sota els ulls. La mare porta el típic vestit lila lluminós que sempre es posava per als discursos i les cerimònies quan encara rebia invitacions per a aquesta mena d’actes. Diu que és un color que s’ha de portar amb confiança.

Fan molta patxoca, però se’ls veu avergonyits. Els faig seure al sofà i ens quedem tots una estona asseguts en silenci.

—Nanos, sembla que la mare i jo… —comença finalment el pare, i després s’atura per tossir. Es posa les mans als genolls, els nusos grans i pàl·lids—. Bé, sembla que ens hem fotut en un bon embolic financer.

No sé com se suposa que he de reaccionar: m’he de quedar de pedra?, els he de consolar?, he d’estar decebuda? No m’han confessat mai cap problema, els meus pares. No crec que n’hagin tingut gaires.

—El cas és que hem sigut uns irresponsables —continua la Marybeth—. Hem viscut tota aquesta última dècada com si guanyéssim tants calés com durant les dues dècades anteriors, i no els guanyàvem. No en guanyàvem ni la meitat, però no ho volíem acceptar. Érem… optimistes, per dir-ho d’alguna manera. Cada vegada pensàvem que la següent Amy sí que rutllaria. Però no ha passat. I hem pres un seguit de males decisions. Hem invertit sense cap solta. Hem gastat sense cap solta. I ara.

—Bàsicament estem arruïnats —diu en Rand—. Casa nostra, i aquesta casa, també, tot se n’ha anat a l’aigua.

Em pensava —donava per fet— que ens havien comprat la casa al comptat. No tenia ni idea que encara l’estaven pagant. Sento una fiblada de vergonya en constatar que em protegeixen tant com diu en Nick.

—Com ja he dit, vam cometre un seguit d’errors de judici —diu la Marybeth—. Hauríem d’escriure un llibre: La Increïble Amy i la hipoteca d’interès variable. No encertaríem cap dels qüestionaris. Nosaltres serviríem d’advertència. Seríem l’amiga de l’Amy, la Wendy Que Ho Vol Tot Ara.

—I en Harry Cap Sota l’Ala —afegeix en Rand.

—I després d’això què? —pregunto.

—Depèn només de tu —diu el pare. La mare pesca un pamflet d’elaboració casolana i el posa sobre la taula, davant nostre; barres i gràfics i trossos de pastís fets amb el seu ordinador. Em mata imaginar-me’ls afinant els ulls davant del manual d’usuari per intentar que la proposta fes bona pinta.

La Marybeth llança la primera pilota:

—Volíem saber si ens podies deixar uns quants diners del fideïcomís mentre pensem què hem de fer amb la resta de les nostres vides.

Els meus pares seuen davant nostre com dos col·legials neguitosos que esperen la seva primera feina de pràctiques. El pare fa anar el genoll amunt i avall fins que la mare li posa un dit discret a sobre.

—Bé, el fideïcomís són diners vostres, o sigui que és clar que en podeu agafar un préstec —dic. Només vull que això s’acabi: no puc suportar aquesta mirada esperançada als ulls dels meus pares—. Quant us sembla que necessiteu, per saldar deutes i viure còmodament una temporadeta?

El pare es mira les sabates. La mare respira.

—Sis-cents cinquanta mil —diu.

—Oh. —No puc dir res més. És gairebé tot el que tenim.

—Amy, potser n’hauríem de parlar tu i jo… —comença en Nick.

—No, no, ho podem fer —dic—. Vaig a buscar el talonari.

—De fet —diu la Marybeth— seria molt millor si poguessis fer una transferència demà mateix. Si no, hi ha una espera de deu dies.

I és llavors que m’adono que s’han ficat en un embolic de debò.