NICK DUNNE
Un dia desapareguda

Van esclatar els flaixos i jo vaig deixar de somriure, però no hi vaig ser a temps. Vaig sentir que una onada de calor em pujava coll amunt, i al nas m’hi van aparèixer gotetes de suor. Estúpid, Nick, estúpid. I aleshores, just quan començava a recuperar l’aplom, la conferència de premsa s’havia acabat, i ja era massa tard per donar cap altra impressió.

Vaig sortir amb els Elliott, capcot, mentre saltaven més flaixos. Gairebé havia arribat a la porta quan en Gilpin va trotar des de l’altra punta de l’habitació mentre feia un gest perquè m’aturés:

—El puc retenir un minut, Nick?

Em va posar al dia mentre anàvem cap a una habitació de la part de darrere:

—Hem mirat la casa del seu barri on van entrar, sembla que hi havia gent acampada, o sigui que hi hem enviat els de laboratori. I hem trobat una altra casa al marge de la urbanització, estava ocupada.

—És això, el que em preocupa —vaig dir—. Hi ha paios acampats per tot arreu. Tota la ciutat està envaïda per gent sense feina molt emprenyada.

Fins fa un any, Carthage era una ciutat d’una sola empresa, i aquesta empresa era l’extens centre comercial Riverway Mall, una petita ciutat en si mateixa que havia arribat a donar feina a quatre mil vilatans, una cinquena part de la població. El van construir el 1985, i era un centre destinat a atraure compradors de tot l’Oest Mitjà. Encara recordo el dia de la inauguració: la meva germana i jo, la mare i el pare mirant la cerimònia des de l’última filera del públic que s’havia aplegat al gran aparcament asfaltat, perquè el pare sempre volia poder marxar ràpidament d’allà on fos. Fins i tot als partits de beisbol, aparcàvem a prop de la sortida i marxàvem a la vuitena entrada, mentre la Go i jo fèiem el previsible ploricó, tacats de mostassa, emmurriats i febrosos pel sol: No veiem mai com acaba. Però aquesta vegada, la nostra posició llunyana era un avantatge, perquè vèiem l’esdeveniment en la seva plenitud: el públic impacient que anava movent col·lectivament el pes del cos d’una cama a l’altra; l’alcalde sobre una estrada vermella blanca i blava; les paraules grandiloqüents —orgull, creixement, prosperitat, èxit— que ens abocaven al damunt, com soldats en el camp de batalla del consumisme, armats amb talonaris plastificats i bolsos encoixinats. I l’obertura de portes. I la correguda cap a l’aire condicionat, cap a la música d’ascensor, cap als venedors somrients que eren veïns nostres. Aquell dia el pare ens hi va deixar entrar, fins i tot va fer la cua i ens va comprar uns gots de paper regalimosos plens a vessar d’Orange Julius.

El Riverway Mall va ser una constant durant un quart de segle. Després va arribar la recessió, que es va endur el Riverway de botiga en botiga fins que finalment tot el centre comercial va fer fallida. Ara són cent vuitanta mil metres quadrats d’eco. Cap altra empresa no s’ho va voler quedar, cap empresari no va oferir una resurrecció, ningú no va saber què fer-ne ni què li passaria a la gent que hi havien treballat, incloent-hi la mare, que va perdre la feina al Shoe-be-doo-be; dues dècades d’agenollar-se i tocar peus, d’endreçar capses i recollir mitjons humits van desaparèixer sense cap mena de cerimònia.

En essència, l’ensulsiada del centre comercial va deixar Carthage en bancarrota. La gent va perdre la feina, va perdre la casa. Ningú no veia que hagués de passar res de bo en cap futur proper. No veiem mai com acaba. Tot i que semblava que aquesta vegada la Go i jo sí que ho veuríem. Tothom ho veuria.

La bancarrota s’esqueia perfectament al meu estat mental. Feia anys que m’avorria. No era l’avorriment d’un nen inquiet i rondinaire (no vol dir que no hi caigués, també), sinó un malestar dens que ho cobria tot. Em semblava que ja no es podria descobrir mai més res de nou. La nostra societat era profundament, ruïnosament derivativa (tot i que la paraula derivatiu entesa com a crítica és en si mateixa derivativa). Érem els primers éssers humans que no veurien mai res per primera vegada. Contemplem les meravelles del món amb els ulls apagats, sense que ens aclaparin. La Mona Lisa, les piràmides, l’Empire State. Els animals de la selva en ple atac, vells icebergs que s’ensorren, volcans en erupció. No recordo una sola cosa impressionant que hagi vist de primera mà que no m’hagi remès immediatament a una pel·lícula o un programa de televisió. Una merda d’anunci. Ja coneixem l’esgarrifosa cançoneta dels desmenjats: Ja ho he viiist, això. Ho he vist tot, literalment, i el pitjor, el que fa que em vulgui fotre un tret al cap és el següent: l’experiència de segona mà sempre és millor. La imatge és més vívida, la perspectiva més nítida, la música i l’angulació de la càmera manipulen les meves emocions d’una manera de què la realitat ja no és capaç. No sé si arribats a aquest punt som realment humans, els que vam créixer com la majoria, amb la tele, el cinema i ara Internet. Si ens traeixen, sabem quines paraules hem de dir; quan un ésser estimat es mor, sabem quines paraules hem de dir. Si ens volem fer els totxos, els espavilats o els ximples, sabem quines paraules hem de dir. Tothom funciona a partir del mateix guió potinejat.

És una època molt difícil per ser una persona, simplement una persona real, de debò, i no una col·lecció de trets de personalitat triats en una inacabable màquina expenedora de personatges.

I si tots nosaltres interpretem un paper, no hi pot haver un company de l’ànima, perquè no tenim ànimes veritables.

Havia arribat al punt que semblava que res no tenia cap importància, perquè jo no era una persona de debò i els altres tampoc no ho eren.

Hauria fet qualsevol cosa per tornar-me a sentir real de veritat.

En Gilpin va obrir la porta de la mateixa sala on m’havien interrogat la nit anterior. Al mig de la taula hi havia la capsa platejada del regal de l’Amy.

Em vaig quedar amb els ulls fixos en la capsa, que en la seva nova ubicació semblava de molt mal averany. Una por se’m va ficar al cos. Per què no l’havia trobada abans? L’hauria d’haver trobada.

—Endavant —va dir en Gilpin—. Volíem que hi donés un cop d’ull.

La vaig obrir amb tant de compte com si hi hagués d’haver un cap. Només hi vaig trobar un sobre gruixut i blavós on hi deia primera pista.

En Gilpin va fer un somriure de suficiència.

—Imagini’s la nostra confusió: una persona desapareguda, i va i trobem un sobre on diu primera pista.

—És per un joc de pistes que la meva dona…

—D’acord. Per al seu aniversari. Ens ho ha dit el seu sogre.

Vaig obrir el sobre, en vaig treure un paper espès de color blau cel, el paper típic de l’Amy, plegat pel mig. La bilis em va pujar per la gola. Aquests jocs de pistes es podien resumir sempre en una única pregunta: Qui és l’Amy? (Què pensa la meva dona? Què li ha semblat important, aquest últim any? Quins moments l’han feta més feliç? L’Amy, l’Amy, l’Amy, pensem en l’Amy).

Vaig llegir la primera pista amb les dents serrades. En vista del to que havien tingut les nostres relacions aquell últim any, em faria quedar fatal. No necessitava que res més em fes quedar fatal.

Era un itinerari per a una vida alternativa. Si les coses haguessin sortit d’acord amb la imatge que la meva dona se n’havia fet, ahir l’hauria tinguda al costat mentre llegia el poema, mirant-me amb expectació, mentre l’esperança li emanava del cos com una febre: Sisplau, capta-ho. Sisplau, capta’m.

I al final diria, i doncs? I jo li diria:

—Ah, doncs sí que ho sé! Deu voler dir el meu despatx. A l’escola universitària. Hi tinc una plaça de professor adjunt. Eeeh. Vull dir que deu ser això, oi? —Vaig afinar els ulls i ho vaig tornar a llegir—. Aquest any m’ho ha posat fàcil.

—Vol que l’hi acostem? —va preguntar en Gilpin.

—No cal, tinc el cotxe de la Go.

—Doncs aleshores el seguiré

—Creu que és important?

—Bé, ens pot dir quins moviments va fer durant el dia o els dos dies abans de la desaparició. O sigui que no és una qüestió menor. —Va mirar el paper d’escriure—. És bonic, sap? Com si ho haguessin tret d’una pel·lícula, un joc de pistes. La meva dona i jo ens regalem una targeta i potser anem a fer un mos. Vostès ho feien bé, nois. Conservaven el romanticisme.

I llavors en Gilpin es va mirar les sabates, li va venir vergonya i va fer dringar les claus per marxar.

La facultat m’havia fet l’obsequi força majestuós d’un despatx que semblava un taüt, de la mida exacta perquè hi cabessin una taula, dues cadires i unes quantes lleixes. En Gilpin i jo vam anar fent camí entre els estudiants de l’escola d’estiu, una combinació de nanos absurdament joves (avorrits i alhora enfeinats, enviant missatges de text amb el dit o sintonitzant música) i de gent més gran que vaig haver de suposar que eren antics treballadors del centre comercial que miraven de preparar-se per a una nova carrera professional.

—De què fa classe?

—De periodisme, periodisme de revista. —Una noia que enviava un missatge amb el mòbil mentre caminava va oblidar les subtileses d’aquesta última activitat i va estar a punt de topar amb mi. Es va fer a un costat sense desviar la mirada. Em va fer sentir com un vell rondinaire, fora del meu jardí!

—Em pensava que ja no s’hi dedicava, al periodisme.

—Qui no pot fer el que vol… —Vaig somriure.

Vaig obrir la porta del despatx i vaig endinsar-me en l’aire ple de volves de pols, que feia olor de resclosit. M’havia pres l’estiu lliure, feia setmanes que no venia. A la taula hi havia un altre sobre amb les paraules segona pista.

—Sempre duu la clau a la cadena? —va preguntar en Gilpin.

—Sips.

—O sigui que l’Amy la podria haver agafat per entrar?

Vaig esquinçar el lateral del sobre.

—I a casa en tenim una de recanvi. —L’Amy feia còpia de tot; jo tenia tendència a deixar les claus, les targetes de crèdit i els mòbils on no tocava, però no ho volia explicar a en Gilpin i que em tornés a titllar de nen de la casa—. Per què?

—No, només em volia assegurar que no havia necessitat, jo què sé, un conserge o algú.

—Per aquí no hi ha cap Freddy Krueger, en això sí que m’hi he fixat.

—No les he vistes mai, aquestes pel·lícules —va respondre en Gilpin.

Dins del sobre hi havia dos paperets doblegats. En un hi havia un cor, i a l’altre hi deia pista.

Dues notes. Diferents. Se’m va tancar l’estómac. Vés a saber què diria, l’Amy. Vaig obrir la nota del cor. Vaig desitjar no haver deixat venir en Gilpin, i després vaig veure les primeres paraules.

Se’m va fer la boca aigua. En Gilpin llegia per sobre la meva espatlla, i va sospirar i tot.

—Quina dona tan dolça —va dir. Després es va escurar la gola—. Això, ehh, és… seu?

Va fer servir la goma de la punta d’un llapis per recollir una peça de roba interior femenina (tècnicament eren calcetes —fines, de blonda, vermelles—, però sé que la paraula fa venir mal rotllo a moltes dones, només cal que poseu odio la paraula calceta a Google). Penjaven d’un comandament de l’aire condicionat.

—Bufa. Quina vergonya.

En Gilpin va esperar una resposta.

—Ehh, una vegada, l’Amy i jo, bé, ja ha llegit la nota. A vegades cal posar-hi una mica de picant, com si diguéssim.

En Gilpin va somriure.

—Ah, ja ho entenc, el professor lasciu i l’estudiant verra. Entesos. De debò que em trec el barret. —Vaig allargar el braç cap a la roba interior, però en Gilpin havia tret una bossa per guardar proves i hi estava posant les calcetes—. Només per precaució —va dir, de manera inexplicable.

—No, sisplau —vaig dir—. L’Amy es moriria… —Em vaig aturar.

—No es preocupi, Nick, amic meu, tot és qüestió de protocol. No sap per quins adreçadors hem de passar. Només per si de cas, només per si de cas. Una ridiculesa. Què diu la pista?

Vaig deixar que aquesta també la llegís sobre la meva espatlla, i la seva olor, d’una frescor discordant, em distreu.

—I doncs, aquesta què vol dir?

—No en tinc ni idea —vaig mentir.

Per fi em vaig poder desempallegar d’en Gilpin, i tot seguit vaig conduir sense rumb per l’autovia només per poder fer una trucada amb el mòbil de prepagament. No s’hi van posar. No vaig deixar cap missatge. Em vaig passar una estona fent córrer el cotxe, com si pogués anar enlloc, i en acabat vaig fer mitja volta i vaig tornar a fer el trajecte de tres quarts d’hora per tornar a la ciutat i veure els Elliott al Days Inn. Vaig entrar en un vestíbul ple de membres de l’Associació de Comerciants de l’Oest Mitjà: maletes de rodes a tot arreu mentre els seus propietaris engolien copes de cortesia en gots de plàstic i feien xarxa, esclataven en rialles guturals i forçades i es furgaven les butxaques buscant la seva targeta de visita. Vaig pujar a l’ascensor amb quatre homes, tots a mig camí de la calvície i vestits amb polos i pantalons curts de color caqui, amb l’acreditació rebotant sobre les seves panxes casades i rodanxones.

La Marybeth va obrir la porta mentre parlava pel mòbil; va assenyalar la tele i em va dir: «Si vols, tenim una safata de menjar fred» —i després se’n va anar al lavabo, va tancar la porta i es van continuar sentit els seus murmuris.

En va sortir al cap d’una estona, just a temps d’enganxar les notícies locals de Saint Louis, que obrien amb la desaparició de l’Amy.

—Una foto perfecta —va murmurar a la pantalla des d’on l’Amy ens tornava la mirada—. La gent la veurà i sabrà quina pinta feia l’Amy en realitat.

El retrat —un primer pla de l’Amy que datava de l’època en què havia tingut una dèria passatgera per la interpretació— em va semblar bonic però inquietant. A les fotografies semblava que l’Amy t’estigués vigilant, com si fos el vell retrat d’una casa encantada, movent els ulls d’esquerra a dreta.

—També els hauríem de donar unes quantes fotografies espontànies —vaig dir—. Del dia a dia.

Els Elliott van assentir en tàndem però es van quedar mirant i no van dir res. Quan es va haver acabat l’anunci, en Rand va trencar el silenci:

—Tinc l’estómac regirat.

—Ho sé —va dir la Marybeth.

—Com ho portes, Nick? —va preguntar en Rand, amb el cos inclinat, les mans als dos genolls, com si es preparés per aixecar-se del sofà però no acabés de poder.

—Estic fet un embolic, si t’he de dir la veritat. Em sento com un inútil de merda.

—Ja saps, Nick, t’ho he de preguntar: i la gent que treballa per tu? —En Rand es va aixecar finalment. Va anar al minibar, es va servir un gínger i després es va tombar cap a la seva dona i jo—. Algú? Alguna cosa? —Vaig fer que no amb el cap, i la Marybeth va demanar una aigua amb gas.

—Vols que t’hi posi una mica de ginebra, nena? —va preguntar en Rand, i la veu li va fer una inflexió aguda a l’última paraula.

—Oi tant. Sí. Posa-n’hi. —La Marybeth va tancar els ulls, plegada per la meitat, i es va posar la cara entre els genolls; després va respirar fondo i va tornar a seure en la posició exacta que havia adoptat prèviament, com si tot plegat fos un exercici de ioga.

—Els he donat una llista on surt tothom —vaig dir—. Però és un negoci molt tranquil, Rand. No crec que sigui el lloc on buscar.

En Rand es va passar la mà davant de la boca, la va tirar cap amunt i la carn de les galtes li va fer un bony al voltant dels ulls.

—Evidentment, nosaltres estem fent el mateix amb el nostre negoci, Nick.

En Rand i la Marybeth sempre parlaven de la sèrie La Increïble Amy com un negoci, cosa que en aparença no m’ha deixat mai de semblar una poca-soltada: són llibres infantils sobre una nena perfecta que surt dibuixada a cadascuna de les cobertes, una versió en còmic de la meva Amy. Però evidentment és (va ser) un negoci, un gran negoci. Durant gairebé dues dècades, els llibres es van convertir en un element indispensable de les escoles de primària, en bona part gràcies als qüestionaris que hi havia al final de cada capítol.

Quan feia tercer, per exemple, la Increïble Amy va enxampar el seu amic Brian donant massa menjar a la tortuga de la classe. Va intentar raonar amb ell, però quan en Brian va insistir a donar-li teca extra, l’Amy no va tenir altre remei que delatar-lo a la professora: «Senyoreta Tibbles, no vull ser bocamolla, però no sé què he de fer… Jo he intentat parlar amb en Brian, però ara… Em penso que necessito ajuda d’un adult…». A conseqüència d’allò:

Qui té raó?

Bé, és una pregunta fàcil, perquè l’Amy sempre té raó, en totes les històries. (No us penseu pas que no he tret el tema en les meves discussions amb l’Amy de debò, perquè ho he fet, i més d’una vegada).

Se suposava que els qüestionaris —escrits per dos psicòlegs, pares com vosaltres!— havien de servir per escatir quina mena de personalitat tenien els nens: el vostre petit és un remugaire que no suporta que el corregeixin, com en Brian? Una possibilista sense caràcter, com la Suzy? Una enredaire, com la Joanna? O bé és perfecta, com l’Amy? Els llibres es van posar molt de moda entre la classe ascendent dels yuppies: eren com els Pet Rock de la paternitat. El cub de Rubik de l’educació dels fills. Els Elliott es van fer rics. En un cert moment es va calcular que totes les escoles dels Estats Units tenien algun llibre de La Increïble Amy.

—Us preocupa que tot això pugui tenir alguna connexió amb el negoci de La Increïble Amy? —vaig preguntar.

—Bé, sí que tenim alguns individus que pensem que valdria la pena investigar amb atenció —va començar en Rand.

Vaig fer una rialla que era un estossec.

—Penseu que la Judith Viorst va segrestar l’Amy i la va dur amb l’Alexander perquè ell no tingués més dies esgarrifosos, horribles, inútils i dolents?

En Rand i la Marybeth es van girar amb una idèntica cara de sorpresa i decepció. Havia estat una grolleria, una frase de mal gust; el meu cervell deixava anar aquesta mena de pensaments inapropiats en moments inoportuns, com si fossin rots. Gasos mentals que no podia controlar. Per exemple, cada vegada que veia la meva amiga policia em posava a cantar interiorment la lletra de «Bony Moronie». She’s as skinny as a stick of macaroni^[2], feia el meu cervell a ritme de bebop mentre la detectiu Rhonda Boney m’explicava que havien dragat el riu buscant el cos de la meva dona desapareguda. És un mecanisme de defensa, em deia, és només un estrany mecanisme de defensa. M’agradaria que s’aturés.

Vaig moure la cama amb delicadesa, vaig parlar amb delicadesa, com si les paraules formessin una pila de porcellana bona molt difícil de manejar.

—Ho sento, no sé per què ho he dit.

—Tots estem cansats —va oferir en Rand.

—Farem que la policia acorrali la Viorst —va provar la Marybeth—. I la puta de la Beverly Cleary, també. —No era tant una broma com un perdó.

—Suposo que val més que us ho digui —vaig dir—. Per als polis, en aquesta mena de casos és normal…

—Començar pel marit, ho sé —em va interrompre en Rand—. Ja els he dit que perden el temps. Les preguntes que ens han fet…

—Eren ofensives —va acabar la Mary.

—O sigui que han parlat amb vosaltres? De mi? —Vaig passar al minibar i com aquell qui no vol la cosa em vaig servir una ginebra. En vaig fer tres glops molt seguits i de seguida em vaig trobar pitjor. L’estómac em pujava per l’esòfag—. Quina mena de coses us han preguntat?

—Has fet mai mal a l’Amy?, l’Amy ens ha comentat mai si l’havies amenaçada? —va anar fent llista la Marybeth—. Ets un faldiller?, l’Amy ens ha comentat mai si li havies fet el salt? Perquè seria molt típic de l’Amy, oi, això? Els he dit que no vam criar una noia submisa.

En Rand em va posar una mà a l’espatlla.

—Nick, hauríem d’haver començat per aquí: sabem que mai no faries mal a l’Amy. Fins i tot els he explicat aquella història, la història de la vegada que vas salvar aquell ratolí de la caseta de la platja, quan el vas treure del parany de cola. —Va mirar la Marybeth com si ella no sabés la història, i la seva dona li va correspondre amb una atenció encisada—. Es va passar una hora intentant acorralar la bestiola, i després literalment va agafar el cotxe per endur-se la rata malparida fora de la ciutat. Us sembla que faria mal a la seva dona, una persona així?

Vaig sentir un intens brot de culpa, d’autoodi. Per un moment em vaig pensar que per fi ploraria.

—T’estimem, Nick —va dir en Rand, fent-me una última abraçada.

—De debò, Nick —l’eco de la Marybeth—. Ets el nostre fill. Ens sap molt de greu que, a sobre que l’Amy ha desaparegut, tu t’hagis d’enfrontar amb… aquest núvol de sospites.

No em va agradar l’expressió núvol de sospites. Preferia clarament investigació rutinària o mera formalitat.

—El que sí que els ha interessat és la reserva que havies fet per ahir a la nit —va dir la Marybeth, amb una expressió massa espontània als ulls.

—La reserva?

—Diuen que els has dit que teníeu una reserva al Houston, però ho han comprovat i resulta que no hi havia cap reserva. Estaven molt interessats en això.

No havia fet cap reserva i no tenia regal. Perquè si hagués planejat matar l’Amy aquell dia no hauria necessitat cap reserva ni cap regal que no li podria donar mai. La marca d’un assassí extremament pragmàtic.

Sóc pragmàtic fins a límits insospitats; els meus amics ho podrien confirmar perfectament a la policia.

—Ehh… no. No, no vaig fer cap reserva. Em devien entendre malament. Ja els ho explicaré.

Em vaig deixar caure al sofà davant de la Marybeth. No volia que en Rand em tornés a tocar.

—Ah, d’acord. Molt bé —va dir la Marybeth—. T’havia preparat, ehh, un joc de pistes, aquest any? —Els ulls se li van tornar a posar vermells—. Abans de…

—Sí, avui m’han donat la primera pista. En Gilpin i jo hem trobat la segona al meu despatx de la facultat. Encara intento treure’n l’entrellat.

—Hi podem donar un cop d’ull? —va preguntar la meva sogra.

—No la tinc a sobre —vaig mentir.

—Intentaràs… intentaràs resoldre-la, Nick? —va preguntar la Marybeth.

—Sí, Marybeth, intentaré resoldre-la.

—És només que no suporto pensar que hi ha coses que ella va tocar, allà a fora, abandonades…

Va sonar el telèfon, el de prepagament, vaig fer una llambregada a la pantalla i el vaig apagar. Me n’havia de desempallegar, però encara no podia.

—Hauries d’agafar totes les trucades, Nick —va dir la Marybeth.

—Ja els conec, aquests: són una associació d’antics estudiants de la universitat que vol recaptar fons.

En Rand va seure al sofà, al meu costat. Els coixins vells i gastats es van enfonsar sota el nostre pes, o sigui que vam acabar l’un contra l’altre, amb els braços en contacte, cosa que a en Rand ja li estava bé. Era un home d’aquests que sempre diuen que són molt de fer abraçades i que s’obliden de preguntar si la condició és mútua.

La Marybeth va tornar al negoci:

—Pot ser que un obsés de l’Amy se l’hagi emportada, això sí que ho pensem. —Es va tombar cap a mi com si presentés un cas al jurat—. N’hem trobat uns quants, en tots aquests anys.

L’Amy tenia tirada a col·leccionar històries d’homes obsessionats per ella. Em va descriure els diferents assetjadors amb veu tranquil·la, davant d’una copa de vi, en diversos períodes del nostre matrimoni; homes que encara eren allà a fora, que sempre pensaven en ella i sempre la volien. Jo sospitava que ella inflava les històries: els homes sempre eren perillosos fins a un punt molt concret; prou perquè ens amoïnessin però no prou per involucrar-hi la policia. Ras i curt: un món teatral on jo podia ser l’heroi de pit voluminós que defensava l’honor de l’Amy. L’Amy era massa independent, massa moderna, per admetre la veritat: volia fer-se la damisel·la.

—Últimament?

—No, últimament no —va dir la Marybeth, mossegant-se el llavi—. Però quan anava a l’institut hi va haver una noia molt pertorbada.

—Pertorbada en quin sentit?

—Estava obsessionada amb l’Amy. Bé, amb La Increïble Amy. Es deia Hilary Handy, i copiava fil per randa la Suzy, la millor amiga de l’Amy als llibres. Al començament tenia la seva gràcia, suposo. I després va ser com si ja no en tingués prou amb això: volia ser la Increïble Amy, i no la Suzy, la seva sequaç. O sigui que va començar a imitar l’Amy real. Es vestia com ella, es va tenyir de ros, s’entretenia davant de casa nostra, a Nova York. Una vegada que jo anava pel carrer, ella em va agafar de bracet i va dir: «A partir d’ara seré filla teva. Mataré l’Amy i seré la nova Amy. Perquè a vosaltres tant us és, oi? Mentre en tingueu una». Com si la nostra filla fos una ficció i ella la pogués reescriure.

—Finalment vam aconseguir una ordre d’allunyament, perquè va tirar l’Amy escales avall, a l’escola —va dir en Rand—. Una noia molt pertorbada. Aquesta mena de mentalitat no desapareix amb el temps.

—I després en Desi —va dir la Marybeth.

—I en Desi —va dir en Rand.

Fins i tot jo n’havia sentit a parlar. L’Amy anava a un internat de Massachusetts que es deia Wickshire Academy; havia vist les fotos, l’Amy vestida amb faldilles de lacrosse i una cinta al cap, sempre sobre un fons de colors tardorencs, com si l’escola estigués situada en un mes i no en una ciutat. Octubre. En Desi Collings anava a l’internat masculí associat amb Wickshire. A les històries de l’Amy, en Desi era un personatge pàl·lid i romàntic, i el seu festeig havia estat molt propi d’un internat: partits de futbol gelats i balls sobreescalfats, poms de liles i passejos amb un Jaguar d’època. Tot amb un cert aire de meitats de segle.

L’Amy va sortir bastant seriosament amb en Desi durant un any. Però a poc a poc ell la va anar alarmant: parlava com si estiguessin promesos, sabia quants fills tindrien i si serien nens o nenes. En tindrien quatre, tots nens. Aquelles projeccions s’assemblaven sospitosament a la família d’en Desi, i el dia que ell va portar la seva mare perquè la conegués, l’Amy es va marejar de veure la semblança colpidora que hi havia entre ella i la senyora Collings. La mare d’en Desi li havia fet un petó fred a la galta i li havia dit a cau d’orella, amb veu tranquil·la: «Bona sort». L’Amy no sabia dir si havia estat un avís o una amenaça.

Quan l’Amy va tallar amb en Desi, ell, convertit en una silueta fantasmagòrica, havia seguit rondant el campus de Wickshire, amb armilles fosques, recolzat en roures pelats hivernals. Una nit de febrer, l’Amy va tornar d’un ball i se’l va trobar estirat al llit, despullat, sobre la vànova, estabornit per una lleugera sobredosi de pastilles. En Desi va deixar l’escola al cap de poc.

Però li va seguir trucant, encara ara li truca, i uns quants cops l’any li enviava uns sobres gruixuts i encoixinats que l’Amy llençava sense obrir després d’ensenyar-me’ls. El timbre era de Saint Louis. A quaranta minuts de distància. «És només una coincidència terrible, lamentable», m’havia dit ella. En Desi tenia família a Saint Louis de part de mare. Era l’únic que l’Amy sabia, i no en volia saber res més. Una vegada vaig regirar les escombraries per rescatar un dels seus sobres i en vaig llegir la carta, plena de llànties de salsa alfredo, i era banal: parlava de tennis, viatges i altres temes de nen de casa bona. De spaniels. Vaig provar d’imaginar-me aquell dandi esvelt, vestit amb corbata de llaç i ulleres de carei, irrompent a casa nostra i engrapant l’Amy amb els seus dits suaus de manicura perfecta. Llançava l’Amy al portamaletes del descapotable vintage i se l’enduia… a veure botigues d’antiguitats a Vermont. En Desi. De debò que algú es podia creure que havia estat en Desi?

—En Desi no viu lluny, de fet —vaig dir—. A Saint Louis.

—Ho veus? —va dir en Rand—. I per què no es preocupa de tot això, la policia?

—Algú se n’ha de preocupar —vaig dir—. Hi aniré jo. Demà, quan hagin escorcollat això.

—Sembla clar que la policia pensa que tot ve… de més a prop —va dir la Marybeth. Em va mirar un segon de més, i després es va estremir per treure’s un pensament del cap.