AMY ELLIOTT DUNNE
21 d’abril de 2009

ENTRADA DEL DIARI

Pobra de mi. Deixeu-me situar l’escena: la Campbell, l’Insley i jo som al Soho, sopant al Tableau. Pastissos de formatge de cabra, mandonguilles de xai i molta ruca, no acabo d’entendre per què se’n parla tant. Però tirem enrere: primer sopem, després fem unes copes en un raconet que ha reservat la Campbell, una mena d’armariet on et pots relaxar de forma gens barata en un lloc que no és gaire diferent de, posem per cas, la sala de casa teva. Molt bé, a vegades és divertit fer les bajanades que dicta la moda. Anem totes massa mudades, amb els nostres vestidets cridaners i els talons assassins, i mengem racions esquifides d’unes menges tan decoratives i insubstancials com nosaltres mateixes.

Hem comentat que els marits se’ns podrien afegir a l’hora de les copes. O sigui que ara som aquí, havent sopat, arraulides al nostre raconet mentre una noia que perfectament es podria haver presentat al càsting per trobar la nova cara acabada d’arribar a la gran ciutat des del seu poblet, un paperet secundari, ens serveix els mojitos, els martinis i el meu bourbon.

Ens estem quedant sense res a dir; és dimarts, i totes en som profundament conscients. Les copes es beuen amb cura; tant l’Insley com la Campbell tenen cites difuses per a l’endemà al matí, i jo he de treballar, o sigui que no atiem el foc d’una gran nit, baixem de voltes, se’ns esmussa l’enginy, ens avorrim. Marxaríem si no fos perquè esperem la possible aparició dels homes. La Campbell no para de mirar la BlackBerry, l’Insley s’estudia els panxells tibants des de diversos angles. En John és el primer d’arribar: grans disculpes amb la Campbell, grans somriures i petons per a totes, i està encantat de ser aquí, complagut d’haver arribar a les escorrialles d’una vetllada des de l’altra punta de la ciutat per poder engolir una copa i tirar cap a casa amb la dona. En George apareix uns vint minuts més tard; avergonyit, tens, amb una excusa lacònica que té a veure amb la feina, i l’Insley li etziba: «Arribes quaranta minuts tard». I ell li torna el pessic: «Ui, sí, disculpa’m per guanyar diners per a la família». Amb prou feines parlen entre ells, fan conversa amb tota la resta.

En Nick no apareix; tampoc no truca. Ens esperem tres quarts més, la Campbell es mostra sol·lícita («Es deu haver encallat amb algun lliurament d’última hora», diu, i somriu amb els ulls posats en el bon jan del seu marit, que no deixa mai que els lliuraments d’última hora interfereixin en els plans de la seva dona); l’enrabiada de l’Insley amb el seu marit es va fonent quan s’adona que és només el segon imbècil més notable del grup («Estàs segura que no t’ha enviat ni un missatge, carinyo?»).

Jo em limito a somriure: «Vés a saber on deu ser, ja l’enganxaré a casa». I és llavors que els homes del grup es queden de pasta de moniato: Ah, vols dir que es podia fer, això? Passar de la vetllada sense conseqüències desagradables? Sense culpa, ràbia ni morros?

Bé, potser vosaltres no, nanos.

A vegades riem, en Nick i jo, fem grans rialles només de pensar en tot el que les dones fan fer als seus marits com a prova d’amor. Les feines inútils, la miríada de sacrificis, les petites rendicions sense fi. En diem micos ballarins, d’aquests homes.

En Nick arribarà a casa, tot suat i salat i desimbolt per efecte de la cervesa després de passar-se el dia al camp de beisbol, i jo me li arrupiré a la falda, li preguntaré pel partit, li preguntaré si el seu amic Jack s’ho ha passat bé, i ell em dirà: «Ui, ha sortit amb una història de micos ballarins; la pobra Jennifer està passant una setmana “molt estressant” a la feina i necessitava que fos a casa de totes totes».

O el seu col·lega de feina que no pot sortir a fer copes perquè la seva nòvia necessita que s’aturi al petit restaurant on ha quedat per sopar amb una amiga de fora de la ciutat. Així finalment es podran conèixer. I així ella podrà ensenyar a la seva amiga quin mico tan obedient que té: Ve quan el crido, i mira que net i polit que va!

Posa’t això, no et posis allò. Fes aquesta tasca ara i fes-la de seguida que puguis, i amb això vull dir ara. I sobretot, sobretot deixa córrer tot el que t’agrada per mi, i així tindré la prova que em prefereixes a mi. És un concurs de pixarades femenines; quan ens exhibim als nostres clubs de lectura i els nostres còctels, hi ha poques coses que ens agradin tant com poder detallar els sacrificis que els nostres homes fan per nosaltres. Un cor de crida i resposta, i la resposta és: «Ohhh, quin detall».

M’alegro de no formar part d’aquest club. No en participo, no em rabejo en la coerció emocional, no forço en Nick a fer el paper de maridet content; el marit alegre i complidor que ara treu les escombraries, carinyo! L’home somiat per totes les esposes, el contrapunt a la dona que somien tots els homes, dolça, sensual i relaxada, amant del sexe i de les copes ben carregades.

M’agrada pensar que sóc prou segura, prou madura, que tinc prou confiança en mi mateixa per pensar que en Nick m’estima sense que m’ho hagi de demostrar constantment. No necessito patètiques escenes de micos ballarins per repetir a les meves amigues; en tinc prou de deixar que sigui ell mateix.

No sé per què ho troben tan complicat, això, les dones.

Quan arribo a casa havent sopat, el meu taxi s’atura just quan en Nick surt del seu, i ell es queda dret al carrer amb els braços oberts cap a mi i amb un somriure d’orella a orella —«Nena!»— i jo corro i li salto als braços i ell prem la seva galta rasposa contra la meva.

—Què has fet aquesta nit? —li pregunto.

—N’hi havia uns quants que anaven a jugar a pòquer sortint de la feina, o sigui que m’hi he entretingut una estona. Espero que no et faci res.

—No pas —dic—. T’ho has passat millor que jo.

—Han vingut tots?

—La Campbell, l’Insley i els seus micos ballarins. Avorrit. Te n’has deslliurat. Molt insuls.

M’estreny amb força —aquests braços tan forts— i m’arrossega escales amunt.

—Déu meu, com t’estimo —diu.

I després ve el sexe, i la copa ben carregada i una nit dolça de dormir embullats i exhaustos en el nostre llit gran i tou. Pobra de mi.