20
Els dolents

—Entre la Policia Nacional i els Mossos, ens van interrogar tres vegades a tots els qui érem a la barbacoa, fins i tot als músics dominicans. Pobres, n’hi havia dos sense papers.

—Els va explicar el motiu de la trobada?

—Em vaig cenyir al guió que em va escriure Rodríguez-Estampa: era una reunió d’amics i Salem Yugudu era un vell conegut d’en Bonnín.

—Però bé que devien saber que ell i en Constantí feien negocis plegats.

—Si en tenien constància, no m’ho van preguntar. Amb en Tino van ser més agressius, però no va revelar res del que havia fet aquells anys a Tailàndia, i menys l’operació que havien començat amb en Salem. De fet, en Constantí no s’ha fet mala sang per la insistència de la policia d’aquí; qui el preocupava de veres era la família d’en Salem. Li va costar déu i ajut demostrar-los que ell no tenia res a veure amb l’atemptat.

—I qui creu que va ser?

—Jo? La hipòtesi principal, la que han fet circular els mitjans, és que el van pelar per ordre de no sé quina facció rebel del nord de Nigèria. Que la bomba la va detonar un taxi amb matrícula i llicència falsa que seguia la furgoneta des de la plaça Espanya. Les càmeres de la ciutat van enregistrar el taxi en diversos punts del recorregut, i sembla que el conductor era un noi negre, un africà. Però que el taxista fos negre, no vol dir que fos africà, esclar.

—Tot això ja ho sabem. El que vull que m’expliqui és què en pensa en Constantí.

—Home, ell està convençut que l’han matat vostès.

—Ah!

—Ens està acusant?

—Vostès m’interroguen i jo responc tan bé com puc. Fins ara he estat del tot sincer; ahir per telèfon em van deixar nítidament clar que, si no cooperava, no els costaria res enviar-me a Guantánamo.

—No s’ho prengui malament, és que a l’Agència som exagerats de mena. Ho ha fet molt bé. Fins ara, n’estem satisfets. Per favor, continuï amb el relat.

—Els nigerians haurien esbrinat, segons en Constantí, que vostès s’han carregat Salem Yugudu per aturar la venda d’armament xinès. A més, segons en Constantí, un cop mort en Salem, el contracte de les Nacions Unides serà concedit a una empresa americana; això és el que li han contat els seus contactes a l’exèrcit.

—Déu n’hi do, el seu amic. Quina imaginació.

—A mi m’és bastant indiferent qui ha pelat en Salem. Era un tipus que em feia mala espina.

—Sí. L’ambició sumada a la inconsciència és una suma explosiva. Ui! Perdoni si l’he ofès amb el joc de paraules. No volia ser poca-solta, sé que l’incident va ser traumàtic per a vostè. Vol un altre cafè?

—Vull oblidar-me de tot plegat, esborrar tot el que m’ha passat des del dia que el pare d’en Tino em va trucar per fer-me càrrec d’ell. L’únic que em preocupa ara és la Míriam. Els nigerians la busquen, els xinesos la busquen; almenys la policia espanyola no la busca perquè no els hem dit que ella havia de ser a la barbacoa. Vull que m’assegurin que tindran cura d’ella.

—Les demandes les fem nosaltres. Vostè està emmerdat fins al capdamunt, en aquest conflicte.

—Jo sóc una víctima col·lateral, he col·laborat fins al punt de delatar la marca de calçotets que gasta en Constantí. Els faig aquesta única petició: protegeixin la noia.

—No sé com arriba vostè a la conclusió que Míriam Tarongí té cap relació amb nosaltres.

—No em tractin d’idiota, sisplau.

—Que s’enamori de la noia equivocada diu molt poc de les seves aptituds racionals.

—On és ella?

—Una altra vegada? Deixi el tema, no es faci pesat.

—Insisteixo: voldria assegurar-me que no li passarà res.

—D’acord, no li passarà res. Ja està. Ara, tornem al nostre llistat de qüestions, en queden poques.

—On és ella?

—De debò que vol saber-ho? Pot pagar car tenir aquesta mena d’informació.

—Sí, vull saber-ho.

—Disculpi’ns un moment, ara tornem.

El van deixar sol, per primera vegada en tota l’entrevista. Havia vist passar les hores pels dos finestrals de la sala. A fora ja era fosc, segurament el moment de plegar a les oficines; no ho podia saber del cert perquè a l’entrada el van obligar a deixar-hi el telèfon i el rellotge. Des de fora, suposa que el jardiner, algú tanca els porticons de fusta, pintats de blanc. Les frontisses grinyolen. De tant en tant sent com cruix el parquet quan algú camina. És un parquet vell, sembla mentida que en un lloc tan significatiu el parquet estigui tan deteriorat; sembla el parquet de la sala de ball d’un casal.

Tornen els dos homes. Fan olor de tabac. S’han cordat les americanes, segurament han estat al jardí. L’home més gran, el de barba, cabell canós i panxa d’alcalde del Baix Empordà, apaga la gravadora que hi ha damunt la taula.

—Tingues present que si a la noia li passés qualsevol cosa, el primer que faríem és anar per tu. Entesos?

—Entesos.

—Tampoc la podràs tornar a veure.

—Però i si per casualitat ens retrobéssim en un aeroport o en un supermercat?

—A la vida no hi ha casualitats. Prou de xerrameca. N’estàs convençut? Ho vols saber? La decisió és teva.

—Molt bé, d’acord.

—Renoi, sí que estàs enamorat, i d’una tia que no arribaràs ni a tocar! Doncs bé, Míriam Tarongí és a Israel.

—A què es dedica?

—Al mateix que es dedicava abans: a maquillar morts. S’ha acabat el teu torn de preguntes.

—És a dir, que treballa per a vosaltres.

—Hi ha persones que no poden canviar, Carles.

—Això no és el que ensenya la psicologia.

—Se me’n fum el que digui la psicologia! Ara encendré la gravadora, per tant, res d’això ha de ser comentat. És un secret entre nosaltres, un favor que et fem, tot i que no tinc clar que sigui un favor perquè et pot donar molts maldecaps. Estem enllestint l’entrevista. A veure… Sí, això: el domicili de Constantí Casanovas és al carrer de la Reina Victòria, número 31. Correcte?

—Sí.

—Què hi fa, al pis?

—Dormir, esmorzar, mirar la tele, gratar-se els ous i dutxar-se, com tothom.

—També hi ha instal·lat material d’oficina, i cada matí compra premsa econòmica internacional en un quiosc del carrer Ganduxer. En què està treballant?

—Està estudiant inversions en energies renovables. Va llegir no sé on que la humanitat va cap a un col·lapse energètic i ara està obsessionat a comprar camps de molins de vent. És com Don Quixot, fins i tot s’ha aprimat i s’ha tornat a deixar créixer la barba. Potser és poc precís dir-ne «barba» dels quatre pèls que li creixen a en Constantí. No és com la seva barba, per entendre’ns. Ell en això és poc masculí. La qüestió és que l’atemptat, als nostres nassos, el va afectar d’allò més. El Porquer diu que no va ser pas fortuït, que el volíeu advertir que la gresca s’havia acabat.

—O sigui, que l’Onofre Sanllehí és Sancho Panza, el seny de la parella.

—Aquests dos acabaran molt malament. Això val més que no ho apuntem a la transcripció. Parlava d’energies alternatives. Continuï, per favor.

—El Porquer en això de l’energia eòlica no hi creu, potser perquè ho troba massa complex tecnològicament, o perquè no hi veu prou marge de benefici. En Bonnín sí que s’hi ha llançat de cap i vol implicar uns alemanys amb els quals té tracte a Mallorca. El Porquer, en canvi, veu més llaminera una oferta que han rebut d’invertir en latifundis de soja a l’Argentina. En Tino no diu ni que sí ni que no. El que té clar és que per un temps no vol provar fortuna en l’immobiliari.

—Energia i agricultura són dos sectors de risc. Si pots, desaconsella-l’hi. Que es dediqui a coses més innòcues: que posi un bar japonès, que vengui sabons, o vins, o que jugui a borsa. Qualsevol cosa menys inversions en àmbits que el portin de nou per la via del dolor.

—Una cosa més. Afirmes que Casanovas «no vol provar fortuna en l’immobiliari». Recentment el vas acompanyar al Pirineu, a la promoció de Ruda. Què hi vau anar a fer?

—Lleure, curiositat i una mica de teràpia, res més.

—Teràpia de quina mena?

—Tornar al lloc del crim, per dir-ho d’alguna manera, i que aflorin les emocions bloquejades. Em penso que va ser útil. Ell va quedar en silenci una hora ben bé. Cada canaló d’aigua, cada finestra mal aïllada, cada pissarra a punt de caure: en Tino ho supervisava tot. A mi se’m va fer etern. Allò és faraònicament gran. Havia de ser la segona urbanització més gran del Pirineu. Ara és un esquelet de runa i vivendes buides. Hi ha edificis que no tenen ni la instal·lació d’aigua ni la d’electricitat. La meitat dels carrers encara han de ser asfaltats. Hi havia alguns apartaments ocupats. En Constantí es va preocupar sincerament per com s’ho farien aquell grupuscle d’inquilins per pagar el manteniment de la urbanització. «Tino, és que això no ho pagarà ningú», li vaig dir. Es va quedar pansit; en Constantí s’estimava allò que construïa. Va mirar al seu voltant i va comprovar que matolls, herba i petits torrents d’aigua que baixaven de la Bonaigua —la naturalesa, en definitiva— començaven a enterrar el formigó i el ciment. Vaig portar per a l’ocasió un petit llibre de contes de Hermann Hesse. Hi ha un fragment del relat «La ciutat» que creia que podia ser-li útil, perquè superés la sensació de fracàs.

—Quin és el nom d’aquest escriptor?

—Hermann Hesse.

—Quina tendència ideològica professa?

—És mort.

—Com el descriuria ideològicament?

—Em costa d’apreciar la importància d’això que em demana.

—Quina nacionalitat tenia?

—Alemany, austríac? No ho sé.

—Era nacionalsocialista? Jueu? Comunista?

—No ho sé, no vaig tenir el plaer de coneixe’l.

—Veig que és tard i tots estem cansats. Ja farem recerca sobre el tal Hesse.

—Quan han d’arrodonir un informe amb aquests apunts literaris, com s’ho fan? Consulten la Wikipedia? O són més de buscar a El rincón del vago?

—Estem cansats, senyor Rius. Anàvem molt bé fins ara, no és el moment de prendre’s aquestes confiances. Aquesta és l’última pregunta: per quina raó va escollir llegir Hesse a en Casanovas?

—El més útil és que els hi reciti. El fragment diu més o menys així: Aquella ciutat tan bonica va començar a empobrir-se. Ja no era el cor i el cervell d’un món, ja no era mercat de molts països. Ara s’havia d’acontentar de preservar la vida i no patir gaire amb els temps difícils que havien de venir. El món es movia a d’altres continents i ja no necessitaven la seva força per construir i conquerir, encara menys per comerciar i lucrar-se. En comptes d’això, a la ciutat hi va aparèixer un esperit cultural; hi arribaren persones cultivades, artistes, pintors i poetes. Durant segles aquella vella i somiada ciutat va ser gaudida pels joves i lloada per poetes… Fins que un terratrèmol va canviar el curs dels rius, va ensorrar el sòl i va provocar una nova sequera. I allà on s’aixecaven cases i ponts de pedres, va créixer de nou el bosc, el bosc d’abans. I a poc a poc, el seu verd i les seves arrels van anar cobrint cada pedra.

Al final, a la ciutat ja no hi quedà cap ciutadà, només grups de salvatges que criaven cabres als jardins dels palaus abandonats. Però també aquests últims pobladors van acabar morint, de febre i bogeria.

—I?

—Visualitzin la situació: en Constantí està commogut davant l’abandó de la pleta de Ruda. L’obra que l’havia de fer regnar, acaba sent com una pasterada de ciment escopida al pit del Pirineu. Semblava com si el paisatge es rigués d’ell. Cap soroll de civilització pertorbava el ritme natural de la vall de Ruda; el silenci d’en Constantí només multiplicava la sensació de derrota. Ruda és el símbol de la derrota, molt més que la fugida de Tailàndia, o que els mesos a la presó. El Pirineu no era terra de conquesta, era el seu regne.

—De què va servir la lectura?

—En petites píndoles, Tino aprecia la cultura. El relat de la ciutat de Hesse el va pertorbar; després, fent sobretaula amb uns licors, va entendre el missatge: que en qualsevol cas, la grandesa és efímera.

—Repeteixo el que li he dit anteriorment: hi ha persones que no canvien. Tard o d’hora, el seu amic tornarà a fer de les seves. Segueixi amb la teràpia o lliguin-lo a una cadira, però eviti que ens tornem a trobar.

—Ja hem acabat, Carles. Gràcies per la teva col·laboració. A la sortida et retornaran les teves pertinences.

—Una qüestió més: per què m’han escollit a mi per col·laborar? Per què no han interrogat el Porquer, o directament en Constantí?

—Carles, no vulgui que siguem cruels. La reunió ha anat com havia d’anar. Giri full.

—Me n’oblidava: no vulguis anar a Israel, no t’hi deixaran entrar. I sobretot, no intentis trobar feina als Estats Units. Segons la Patriot Act, estatut dels EUA 115 / 272, del 2001, no se’t concediria un visat de treball fins d’aquí a dotze anys.

—M’he quedat sense feina per culpa del seu atemptat.

—Compte amb el que dius, noi.

—És veritat. Em van fer fora perquè es va descobrir el meu vincle amb en Constantí.

—Ets espavilat, ja veuràs com aviat et contractarà algú.

—També pateixo per si aquesta entrevista acaba sortint a la llum.

—Tranquil, això no sortirà d’aquí. Per això ens paguen.

—I Wikileaks?

—Veus per què et vam escollir? Perquè comentaris com aquest delaten que ets un bocamoll. Apa, fora d’aquí!

El primer contacte de Carles Rius amb el món exterior va ser la salutació de la patrulla de la Policia Nacional, apostada a l’altra banda del carrer del Bisbe Català. No eren els mateixos policies que havia vist al matí, però suposava que havien estat advertits perquè prenguessin nota de la seva hora de sortida del consolat dels Estats Units.

Va mirar a esquerra i dreta. No sabia cap a on tirar. No sabia què fer. L’havien escollit per la incertesa i per la por; ara ho entenia.

Hi havia trànsit dens en sentit Bonanova. El vent bufava de valent i pel carrer només hi havia nens carregats amb la motxilla que sortien del Tècnic Eulàlia o amb la raqueta, per anar a classe de tennis. Carles Rius va optar per refugiar-se al casc antic de Sarrià. Va entrar al bar Monterrey perquè el van atreure els riures i el caliu dels seus llums. Va agafar lloc davant del dispensador de cervesa. Tres taules estaven ocupades per adolescents. A la barra, dos tipus amb ulleres de cul de got i jersei de seminarista, de llana gruixuda, discutien bevent un Cacaolat i un Trinaranjus. El del Cacaolat assegurava a l’altre, com si ni en Carles ni els cambrers no els poguessin sentir, que el millor parc per ensenyar «la chorra» era el del Doctor Roig i Raventós, davant el Col·legi de Metges, perquè les alumnes de les Teresianes hi quedaven per compartir apunts i fumar-se els primers porros.

Carles Rius va demanar una canya i es va agenciar un parell de diaris. Pretenia ser un aturat qualsevol, volia tenir hores mortes per fer mots encreuats i renegar dels polítics amb el paio de la màquina escurabutxaques.

Però no passava de la primera pàgina del diari. No podia estar atent a la lectura de l’actualitat. Va parar atenció en una cita de Gandhi impresa sota la capçalera d’un dels diaris: «Quan noto que estic desanimat, recordo que el bé sempre ha guanyat la batalla al mal». Carles Rius va riure i va maleir en veu alta Gandhi i la mare que el va parir. Els clients del bar estaven pendents d’ell. No es va asserenar, tot al contrari, va jurar que planejava baixar al basar xinès de Major de Sarrià, comprar cinc litres de querosè i, depenent de la propera cita que publiqués el diari, immolar-se l’endemà en una oficina del Banc de Valldoreix. Els adolescents, els cambrers i els pervertits: tothom havia callat. Va pagar la consumició. Va sortir del bar parlant sol. Van tenir temps de veure’l desaparèixer pel carreró de sota, en direcció als ferrocarrils de Sarrià, amenaçant de fotre-li una pallissa al desgraciat d’en Massons.