17
L’evasió

A la terminal de sortides internacionals de l’aeroport de Pequín, assegut al cotxet elèctric, d’esquena al conductor, colze a colze amb el seu guardià, en Constantí no s’imaginava cap futur més enllà dels barrots de Can Brians.

No ho semblava pas però el funcionari xinès estava tan alterat com ell. Li havien donat instruccions d’executar les ordres sense parlar amb en Constantí. Però d’alguna manera s’havia de comunicar amb ell, perquè l’angoixa d’en Constantí el treia de polleguera. Per això li va mostrar el seu suposat bitllet d’avió, una targeta d’embarcament falsa, sense el seu nom, ni el número de vol ni el seient: només xifres en principi sense sentit. En Constantí no ho va comprendre completament fins que no va ser dins del finger, caminant cap a la porta de l’avió. Hi havia una munió de policies de paisà esperant-los. En comptes d’entrar a l’avió, el van fer baixar per l’escaleta auxiliar del finger. A nivell de la pista, amb les portes obertes i enganxada a la sortida, l’esperava una vella furgoneta. El van fer pujar amb presses, vigilant que la delegació espanyola, encara voltant per la terminal, a la porta d’embarcament, no els descobrís.

La furgoneta va arrencar amb calma, respectant les normes de trànsit de l’aeroport. Van incorporar-se a l’autopista que connecta amb Pequín per la via especial de càrrega de les línies aèries. Durant el viatge, l’únic que li van explicar és que l’endemà hauria d’abandonar el país i que li garantien un bitllet d’avió amb qualsevol destinació, la que ell requerís.

Després d’una hora de trajecte, la meitat aturats en un embús, en una de les rondes que envolten Pequín, van entrar a una barriada dels afores de la ciutat i van aparcar al pati d’una casa prefabricada. Quan va baixar del vehicle, el van advertir que no podia sortir de la casa.

El funcionari del ministeri de Justícia va desaparèixer i tres homes es van quedar amb ell. Un d’ells va portar menjar en unes safates de vidre, d’un restaurant proper: verdures amb una salsa agredolça, arròs amb carn i plàtans. Mentre menjaven, el cap del grup li va lliurar un passaport de Hong Kong amb la seva foto i un nom fals.

—Si bé la data de caducitat del passaport és d’aquí a tres anys, en veritat li caducarà d’aquí a dos mesos. És important que li quedi clar: d’aquí a dos mesos, si a vostè li fan un control, aquest passaport apareixerà com a nul a l’ordinador de qualsevol policia del món.

Els xinesos complien amb la seva part del pacte, res més. Els xinesos es volien deslliurar al més aviat possible d’en Constantí. Ell era conscient que hi arriscaven molt perquè havien trencat un tractat bilateral amb un membre de la Unió Europea, havien donat protecció a un pròfug i li concedien un passaport fals perquè fugís.

No el van autoritzar a fer cap trucada des de territori xinès perquè no volien que quedés cap rastre de l’operació. En Constantí havia de decidir tot sol quin seria el seu destí l’endemà i on podrien acollir-lo com a apàtrida mentre solucionava els seus merders judicials a Espanya. A Andorra no hi podia tornar perquè l’identificarien de seguida, i també hi havia l’obstacle del divorci amb l’Àngela, un laberint legal que el murri advocat Ximeno hauria teixit per fer-li la vida impossible.

Finalment es va decidir per tornar a Bangkok. Provaria sort trucant a la porta de la Míriam. Es posaria en contacte amb seva la minyona perquè li portés la còpia del passaport espanyol que tenia a casa i aniria al banc a retirar part dels fons que hi tenia, prou per seguir amb el periple. Esperaria el moment oportú per fer el salt a Espanya, potser en tren des de França.

El seu cap era com el motor d’una picadora Moulinex, triturava una idea i una altra a una velocitat endimoniada. S’asseia en una cadira de plàstic que hi havia al pati i pensava mentre observava les evolucions d’una bandada de coloms ensinistrats: volaven en cercles, pujant o fent un picat o esquivant antenes i teulats. Després de mesos a la presó, en Constantí necessitava l’aire lliure. Fins i tot a la nit es va quedar a fora i va haver de demanar a un dels xinesos si li podia prestar la seva jaqueta. Interrompia els seus raonaments cada vegada que li arribava el so del món exterior, a l’altra banda de la reixa. Mirava d’endevinar de qui es tractava: els timbres de bicicleta d’uns adolescents, el clàxon insistent d’un taxista, els crits del venedor ambulant de llegums.

El van despertar a les sis del matí. Li van servir l’esmorzar: una mena de xurros sense sucre, fideus, llet de soja i te. Els seus tres escortes van sortir a l’exterior a fer uns exercicis físics i doctrinals que ell suposava que eren obligatoris en el manual patriòtic de l’agent secret xinès.

Encara adormit —amb prou feines el cervell li havia permès descansar tres hores—, van explicar-li que en breu sortirien cap a l’aeroport.

El va recollir una nova furgoneta, blanca, més gran, també amb els vidres tintats. A diferència de la seva arribada a Pequín, aquesta vegada intuïa que les coses serien més com a les pel·lícules. Davant de la furgoneta, un Volkswagen Passat marcava la ruta. Cap dels dos vehicles destacava respecte a la resta de turismes que circulaven per la via: no duien distintius, no superaven la velocitat permesa, no eren models nous de trinca ni la indumentària dels seus passatgers podia cridar l’atenció. Però cada cinc quilòmetres, al carril auxiliar, apareixia un cotxe de la policia, i en Constantí va adonar-se que aquest dispositiu no hi era el dia abans.

Van entrar a l’aeroport pel mateix accés del dia anterior; no va caldre ni que s’aturessin, les barreres es van apujar abans que haguessin de frenar. Els vehicles van seguir per una via de servei i van aturar-se dins d’un hangar militar.

Van oferir a en Constantí d’anar al bany. A l’hangar hi havia dos helicòpters de l’exèrcit i un quadre de la mida d’una taula de ping-pong de Mao Zedong i Deng Xiaoping. El vàter era un forat a terra emmarcat amb una ceràmica tacada de patinades d’excrements, pèls púbics, escopinades i gotes de pipí. La fortor d’amoníac només era suportable aproximadament un minut i mig. Abans que transcorregués aquest temps, en Constantí ja era de tornada a l’hangar, inspirant tan fort com podia. De seguida el van instar a tornar a la furgoneta. Dins el vehicle encara s’hi estava pitjor que al lavabo perquè quatre xinesos hi fumaven sense parar. En Constantí es va marejar i va haver de rebutjar un frugal dinar que li van oferir.

Com que no duia rellotge i li havien requisat el mòbil, en Constantí no sabia el temps que havia passat des que havien arribat a l’aeroport. L’espera se li va fer exasperantment llarga i quan finalment va arrencar la furgoneta, en Constantí estava convençut que per a ell l’olor de cigarreta ja estaria per sempre més lligada al record d’aquell hangar.

La furgoneta va aturar-se al peu d’un finger, un altre, tots idèntics, tots braços articulats cap a un destí desconegut. Dempeus a les escales, a recer de la calor amb l’aire condicionat, esperaven el senyal de dos policies d’uniforme que a la plataforma d’embarcament comptaven que tots els passatges haguessin embarcat. Quan els dos policies van donar el vistiplau, un dels agents xinesos va confirmar que en Constantí portava el passaport fals i després li va donar el seu bitllet, vol MU741, classe business. Sense comiats ni paraules de més, Constantí Casanovas va pujar a l’Airbus de China Eastern Airlines com a home lliure.

L’enrenou per la desaparició d’en Constantí no va arribar més enllà de la Moncloa.

Els xinesos van trigar molts dies a donar explicacions, al·legant que havien de recollir proves per concloure què havia succeït. El govern espanyol, humiliat, va elevar la crisi diplomàtica a la Comissió Europea i al Parlament Europeu, però Alemanya ho va aturar per evitar que el conflicte els esquitxés. Un merder per l’incident del policia amenaçant amb l’arma a l’avió d’Air China podia ser de conseqüències imprevisibles. Si Alemanya aguantava la crisi era per les exportacions cap a la Xina i per les vendes de les seves fàbriques a la Xina.

Finalment va arribar l’informe xinès exigit pel ministeri d’Afers Exteriors espanyol, un document de dos folis a doble espai. Pequín assegurava que el pres no havia estat en cap moment sota custòdia oficial de la policia xinesa i que la hipòtesi principal era que una organització criminal, a sou d’en Casanovas, s’havia fet passar per les autoritats xineses i l’havien tret de la República Popular de la Xina per la frontera sud, per Vietnam o Laos, en direcció a Tailàndia. El comunicat garantia que continuarien la investigació i que activarien el servei de recerca policial al sud d’Àsia. El text finalitzava amb un comiat a favor de la bona entesa entre les nacions xinesa i espanyola.

El ministre d’Exteriors espanyol va convocar l’ambaixador xinès a Madrid per comunicar-li que no n’hi havia prou amb aquesta explicació. El ministre va emfatitzar que l’extradició d’en Casanovas i la dels presoners xinesos de Badalona estava coordinada i concertada per a aquell dia i hora, i les explicacions facilitades per Pequín eren poc convincents. L’ambaixador va somriure i va respondre amb una única frase, que era una pregunta amenaçadora: «M’està donant a entendre que el meu govern menteix?». El ministre va demanar excuses per si no s’havia explicat prou bé i es va fer enrere en el seu intent de pressionar.

Mentre això passava, Constantí Casanovas feia comptes amb una calculadora i bevia suc de coco fresc tancat a casa de Míriam Tarongí. La Míriam el va acollir a desgrat. En Constantí va aparèixer del no res, sense avisar prèviament, picant a la seva porta a hores intempestives. No el podia deixar al carrer perquè seria encara pitjor si els enxampessin discutint. Feia una setmana que el tenia a casa seva. Va haver de dir al jardiner i a l’assistenta que no vinguessin durant un temps, que una tieta havia vingut a visitar-la i s’havia entossudit a endreçar ella mateixa la casa i cuinar per a la neboda.

—Aix! Les tietes són iguals a Tailàndia que a Espanya. Que és soltera?

—Sí i, esclar, m’estima com si fos la seva filla.

—Esclar, esclar.

Amb molts matisos, però ho va fer: en Constantí va haver de confiar a la Míriam l’aventura dels darrers dies i la venda dels seus actius a Tailàndia com a penyora per sortir de la presó. L’hi va haver d’explicar perquè ja no tindria més encàrrecs per a ella. I perquè s’havia plantat a casa seva de nit i fotent-li el cor a dos-cents per hora. No va dir res del contracte amb les Nacions Unides perquè, com menys detalls sabés, millor per a la seva salut i futur. En Constantí patia d’amor per la Míriam i no volia que acabés malament. Per això li va oferir de tornar amb ell a Barcelona, invitació que la Míriam va rebutjar excusant-se amb els notables beneficis que li garantia la seva empresa de tanatoplàstia. Li va assegurar que en Salem li donaria feina i la protegiria perquè, a partir d’ara, ell tindria negocis a la regió. A la Míriam se li va transformar la cara: se li va fondre la pintura dels llavis, les galtes li van mudar al color del paper de fumar. Va dir que no volia tenir res a veure amb aquell tipus, i es va posar a plorar. En Constantí sabia que en Salem s’havia excedit durant l’interrogatori de Canton, però creia que ja ho havia superat. «Com pot ser que una dona que viu envoltada de mort i violència quedi tan afectada per quatre hòsties ben donades?».

En Constantí feia comptes tot el sant dia. Havia de proveir-se d’una liquiditat econòmica i dibuixava esquemes d’enginyeria comptable per traspassar tota la massa pecuniària que fos possible al seu compte de Suïssa. Perdria molt patrimoni pel camí: els diners d’Andorra, a nom de l’Àngela, per exemple. El que més greu li sabia era la vil·la Wickham, que probablement acabaria sent embargada per l’estat tailandès un cop li retiressin la ciutadania.

Va aconseguir un mòbil de targeta de prepagament. La primera trucada va ser a en Salem. No havien parlat des d’abans d’entrar a la presó. En Constantí va demanar perdó per tots els maldecaps que havia ocasionat la seva detenció, i en Salem va dir que no hi havia res a perdonar. «Ara és un moment de joia i de recuperar el temps perdut». En Salem estava eufòric i va prometre que aviat en Constantí tornaria a ser Barcelona, amb els seus, i que un cop ho aconseguís, ell hi aniria per celebrar-ho. Del pacte amb els xinesos que havia deixat en Constantí sense la gallina dels ous d’or, en Salem no en va dir res. En Constantí tampoc va gosar treure el tema.

El sisè dia de ser a casa la Míriam, a l’hora de dinar, la policia tailandesa va presentar-s’hi amb una ordre d’escorcoll. Van enxampar en Constantí quan s’aixecava de la taula i corria cap a la porta de sortida que hi havia al jardí. Eren forces especials de la policia, amb casc, armilles antibales i passamuntanyes.

En Constantí es va quedar esmaperdut: de nou començava el procés d’assumir que perdria la llibertat. Què tenia previst Déu per a ell? Potser el castigava per acceptar el recer d’una jueva. Cada dia al menjador de la Míriam havia rebut el pa que Nostre Senyor li concedia amb la menorà presidint la sala, el canelobre de set braços, set, com els pecats capitals.

El capità de l’escamot policial va demanar-li que tornés a asseure’s a taula i va ordenar als seus homes que sortissin del saló. Va dir a en Constantí que s’esperés un moment, que ara seria interrogat. El capità, mentrestant, seria a la cuina enllestint els tràmits de l’escorcoll amb la propietària de la casa, la Míriam.

No va acabar de dir això que va irrompre en escena el seu àngel protector, el general Chitrakalin. Somreia, amb els braços oberts com si fossin les pinces d’un cranc.

—Amic Constantí! En quins embolics que ens hem de trobar! Com t’ho fas?

Alt i prim, amb un bigoti negre i retallat mil·limètric, el general Chitrakalin vestia l’uniforme de l’exèrcit de terra. La boina reglamentària li cobria la testa calba. Quan es van saludar, se la va treure i amb un mocador de lli es va eixugar la suor del cap.

—General, com sabien que era aquí?

—Anem per parts: s’han quadrat davant teu els policies?

—No…

—Capità! Vingui ara mateix!

En Chitrakalin va ordenar al capità de la policia que reunís els seus homes al menjador. Quan hi van ser, els va fer saludar marcialment en Constantí.

—Aquest home és major de l’exèrcit reial de Tailàndia! En un grapat d’anys ha fet més per aquest país que el que vosaltres fareu en quaranta anys de servei a la pàtria. Trenquin files i a treballar! Facin veure que serveixen per a alguna cosa!

En Constantí se sentia ridícul, vestia amb una samarreta i unes bermudes que li havia deixat la Míriam. Anava descalç, sense els seus mocassins. No tenia roba, encara no havia decidit la manera de recuperar de casa seva les pertinences més necessàries, en especial el passaport andorrà.

—L’ambaixada espanyola, amb un document de garanties del govern xinès, va sol·licitar-nos que escorcolléssim la teva residència i la de la Míriam. No ens hi podíem negar.

—Deteniu-me, però a ella deixeu-la en pau, per favor.

—Calma, home, que ens hem vist en pitjors situacions. Qui ha parlat d’arrestar-te? Podem fer els ulls grossos si fas una última donació a l’exèrcit.

—Quin és el preu d’això?

—La meitat del que tens al compte corrent de l’oficina de l’HSBC a Rama Road.

—Això és equivalent al que us donava en deu mesos.

—La situació en què ens trobem és especialment delicada, m’hi arrisco molt. A més, hi ha uns pagaments endarrerits per la teva absència.

—M’hi puc quedar?

—A Tailàndia? Ni ho somiïs. Aquí ja no tens on agafar-te. T’han fet el llit. I quan comuniquem a les autoritats espanyoles que no t’hem trobat, activaran l’ordre d’arrest internacional contra tu. Això serà d’aquí a unes quaranta-vuit hores, més temps no ho podrem endarrerir.

—De casa meva necessito roba, la torre de l’ordinador i un duplicat que tinc del passaport.

—L’ordinador no te’l puc portar, ens delataria, si desapareix. Roba i passaport, cap problema. I si vols deixar la noia al marge de tot això, és millor que avui dormis en un altre lloc.

Constantí Casanovas no va tornar a veure la Míriam Tarongí. No es van poder ni acomiadar: allà mateix, al menjador, es va canviar els dos draps que duia posats per un uniforme de la policia, el passamuntanyes i un fusell sense munició. D’aquesta manera va poder pujar al furgó policial i passar desapercebut per als funcionaris de l’ambaixada espanyola que seguien l’escorcoll des de l’exterior.

Amb el pretext que tot seguit inspeccionarien l’església que en Constantí va restaurar, en Chitrakalin va conduir en Constantí sota la protecció del mossèn. Era amic, confessor i deutor d’en Constantí. Va poder quedar-se dos dies a la rectoria durant els quals només va fer dues coses: trobar la manera d’entrar a Espanya i passar comptes amb Nostre Senyor pregant matí i nit quan no hi havia fidels, sol i al primer banc, el seu banc.

El contacte amb el Totpoderós va injectar-li moral per trucar a en Ximeno. En Ximeno és un lletrat veterà, avesat al conflicte, sigui el duel amb floret o la guerra moderna. Buscar el pacte amb ell era jugar-se-la a cara o creu, i amb una moneda manipulada. En un altre context, en Constantí hauria pensat que trucava a un amic, però en Ximeno era un professional i ara representava els interessos de l’Àngela. En Constantí no tenia res a perdre i va decidir que jugaria a l’atac:

—Cabronàs, què em teniu preparat? Si us tinc agafats pels pebrots!

—Constantí! En quin forat t’amagues! Estàs boig. Estic preocupat per tu. T’aprecio, no ho dubtis. Què faràs? No actuïs desesperadament.

—Si vaig a judici, el primer que faré és inculpar els Argemí. Tinc prous factures a nom de l’Àngela com per empaperar el teu despatx. Això sense citar el compte corrent a Mora Banc a nom de tots dos i la societat de reformes de la llar de la qual és administradora. Com més siguem, més riurem.

—Ostres, sí que estàs malament, Constantí. A mi amb aquestes amenaces! Noi, ens coneixem prou, et penses que em mamo el dit?

—Hi ha una cosa a la qual mai t’has enfrontat, i és a un paio a qui ja li és igual tot: perdre les amistats, podrir-me en la misèria, morir.

—Què em vols proposar?

—La meitat dels diners del Mora per a l’Àngela, l’altra meitat per a mi. La societat instrumental, liquidar-la i modifiqueu el registre mercantil per esborrar el seu nom.

—I què més? Un sultanat?

—Que m’ajudis a introduir-me a la Seu i que em deixeu en pau. O això, o el caos.

En Constantí va fer el numeret de boig inconscient, de mico que s’escapa del zoo i ronda per la ciutat amb una pistola. I va funcionar. En Ximeno va cedir i va acceptar el pacte.

Trenta hores més tard, Constantí Casanovas era rumb a París en un vol d’Air France. Viatjava amb el passaport de Hong Kong. Per última vegada va utilitzar els seus privilegis de l’Exèrcit Reial de Tailàndia per accedir d’incògnit a l’aeroport i a l’avió. De camí cap a Europa, en Constantí va tenir el pressentiment que el vent bufava al seu favor, que d’alguna manera se’n sortiria.

A França no va patir cap contratemps; al Charles de Gaulle fins i tot va permetre’s la llicència de comprar unes pastetes del te i unes flors confitades dels Mariage Frères que l’Àngela adorava. A l’aeroport va agafar el tren d’alta velocitat cap al sud, i allà va pujar al primer autobús de línia cap a Ax-les-Thermes, on l’esperava en Ximeno. Havien quedat davant de Le Grillon, un château de fusta on se servien raclets i fondues que en els mesos de fred fan les delícies dels esquiadors. Plovisquejava i en Ximeno seia en un banc amb una gavardina de Timberland que li queia de tal manera que semblava Jacques Tati.

—Acabaràs fatal, Constantí. A mi me la fas, però no trobaràs tanta bonhomia en aquest món. No sé com has aconseguit fugir, ni com has estat capaç de gosar fer-ho, però Rodríguez-Estampa s’està cagant en els teus difunts i, si pot, et farà miques i et servirà en una safata als jutges. Ha quedat en ridícul de la forma més espantosa.

—És pitjor que t’engarjolin. Apa, anem cap a Andorra. Trec els diners i et signo el que em demanis, que de nit m’esperen a la Seu.

En Ximeno conduïa un tot terreny; va ocultar en Constantí al maleter sota unes estores velles perquè ningú el veiés. La reunió a l’oficina de la Banca Mora d’Andorra la Vella va durar una hora. Li van entregar una maleta corporativa amb els diners en euros. En Ximeno va sol·licitar uns minuts tot sol amb ell perquè volia que firmés un document pel qual exonerava Àngela Argemí de qualsevol coneixement de les activitats laborals i fiscals del seu marit. En Constantí va firmar-ho gairebé sense llegir-ho. Tenia pressa per sortir d’Andorra. Com menys temps passés ensumant el formatge de la ratera, millor. Sortint del banc va tenir un ensurt de mort perquè van coincidir amb una parella de municipals. Si en Ximeno li havia preparat un parany, aquell era el moment oportú. Però van passar de llarg i en Ximeno va riure mentre feia dringar les claus del cotxe.

Creuar la frontera espanyola hauria estat molt més arriscat sense un contacte com en Ximeno, però amb ell, cap policia obriria el maleter. El saludaven amb dos dits, un «bon viatge» i ràpid que és tard i vol ploure.

Als afores de la Seu d’Urgell, en una pista forestal, Onofre Sanllehí i Constantí Casanovas es van abraçar com si fossin amants que es retrobaven després d’anys separats. Enfocats pels fars del tot terreny d’en Ximeno, el Porquer li tustava la cara i li repetia que el malson havia acabat.

En Ximeno va girar cua, de nou cap a Andorra. El Porquer i en Constantí no van perdre temps i de seguida van baixar cap a Lleida. El Porquer viatjava amb un Mercedes de 80.000 euros, tot i que el seu valor augmentaria notablement si s’hi afegissin complements com la tapisseria de bou argentí, les pantalles per veure DVDs i l’equip de música. El Porquer va optar per Nino Bravo i Paco Ibáñez per celebrar el retorn del seu amic fugitiu. «A galopar, Constantí, a galopar fins que ofeguem aquests fills de puta al pantà d’Utxesa!».

Durant el viatge van elaborar càbales per sortir del pou. I van seguir aquella matinada amb les disquisicions, a Paládium, on el Porquer va amagar en Constantí. I van concloure que l’única manera de sortir d’aquell embolic era arribant a un acord amb el Banc de Valldoreix. Però com?

Després de mesos d’abstinència, en Constantí va satisfer les seves pulsions amb dues empleades de Palàdium, la Ramona i la Katy. Fins que va tenir un fart de carn. Les quinze noies pul·lulant pel bar, seguint els torns pautats, del vestidor a l’escenari, sota aquell cartell il·luminat que advertia que a la pista de ball no estava permès d’accedir-hi «fumant o amb armes». Aquell flux constant de tetes, cuixes i culs formaven una massa de carn, una mandonguilla gegant que rodava dia i nit i que va acabar embafant en Constantí.

I quan més tip estava de la reclusió a Paládium, va arribar la bona nova: Mònica Martín —nom real: Mònica Moreno— era qui l’havia traït.

En Constantí ja tenia la penyora que necessitava per negociar la seva llibertat.