4
L’onada

La porta d’acer i vidre blindat de la sala d’entrevistes gairebé em va aixafar els morros quan el guàrdia la va obrir automàticament des de la peixera de vigilància. No nego pas que el lloc em causés feredat, mai havia estat en una presó, però la presó Número 5 d’alta seguretat de Hong Kong no era en absolut les masmorres que m’esperava. Les instal·lacions semblaven noves de trinca i tot estava ben polit. Potser era la sensació d’internat psiquiàtric el que em feia tant de respecte, perquè els reclusos que vaig tenir l’oportunitat d’observar eren persones d’aspecte del tot normal, amb excepció, esclar, de l’uniforme presidiari, tot blanc amb excepció de les sabatilles, una mena de Victorias de color blau fosc.

El pavelló de visites estava tan intensament il·luminat que si hi posessin plantes, en dos mesos ja s’hi hauria d’entrar obrint pas amb un matxet. Un agent em va conduir a la sala d’entrevistes, la de la porta d’acer i vidre blindat; dins m’hi esperava en Constantí.

«Carles, amic!». En Tino somicava mentre l’oficial de presons el desemmanillava. Em va abraçar quan el vigilant ens va deixar sols; continuava plorant, en silenci, sense dir res. Per primer cop vaig veure en Tino com un perdedor. I si Constantí Casanovas era un perdedor, aleshores no hi havia cap ésser humà que pogués mantenir la seva pròpia autoestima, ni jo mateix. Veure’l sanglotar em va causava esgarrifança, em sentia tan desemparat com ell.

Fins aleshores havia mantingut l’esperança que en Tino estigués enganyant tothom amb una paròdia de depressió, potser per fer llàstima a les autoritats, però el fet és que amb tres minuts en vaig tenir prou per constatar que l’home patia una depressió severa: havia perdut deu quilos, no s’afaitava i fins i tot l’havien rapat perquè s’autolesionava estirant-se els cabells. Davant meu plorava com un nen.

La sala tenia una màquina dispensadora d’aigua i vaig servir dues tasses de paper amb aigua calenta. Les vaig deixar a la taula, al costat de la gravadora, la llibreta i els dos bolígrafs.

—Quant de temps! Quin lloc per retrobar-nos —amb un somriure imbècil deia el primer que em permetien els nervis.

—Els he decebut.

—Abans que res, vull deixar-te clar que no espero cap confessió. Vinc a ajudar-te, a cuidar-te la salut.

—El meu pare no creu en la psiquiatria. Jo tampoc. Crec en els amics, això sí. I ell també hi creu, per això t’envia aquí, perquè em senti estimat. Ell no podria visitar-me cada dia, tu com a metge sí que ho pots fer. El pare ja va ser aquí la primera setmana d’arrest i va ser un desastre. La tensió va ser més forta que ell. La mare no ha vingut a veure’m. Sembla que pateix una crisi nerviosa. Tens present l’anècdota del primer cop que la mare em va visitar a Bangkok? «I ara què ha fet el meu fill?». Donava per fet que li havia fallat. No es va plantejar en cap moment que potser jo era un empresari respectat a Tailàndia, ni tan sols li va passar pel cap que m’havia mort! «I ara què ha fet el meu fill?».

Esclar que coneixia aquella anècdota, m’havia arribat a Ginebra per totes bandes. A finals del 2007, quan ja feia mig any que comprava solars i obria rases per tirar endavant la seva primera promoció a la costa tailandesa, la seva mare va voler visitar-lo, per saber què feia el seu fill tan lluny d’Andorra i de Barcelona, en un racó de món que ella ni tan sols sabia que existia. «Terra de missions», així ho qualificava ella. Quan el seu vol, procedent de París, va aterrar a Bangkok, una hostessa la va venir a cercar per informar-la que dos militars l’estaven esperant a peu de pista. «Senyora, els oficials han demanat que s’esperi que tots els passatgers hagin desembarcat. Aleshores serà el seu torn». Mai a la vida havia passat tanta angoixa com durant aquells vint minuts d’espera a l’avió d’Air France. La Beatriz resava perquè aquells bàrbars no l’enviessin al calabós. Què devien haver fet amb en Tino? On s’havia ficat el seu fill? Quan els dos oficials la van saludar marcialment, Beatriz Puigdemont, mare de Constantí Casanovas, gairebé es desmaia. Tremolant, es va deixar caure en els braços de l’hostessa. No volia anar-se’n d’allà, no la volia deixar anar mentre cridava la ja cèlebre frase «Què ha fet el meu fill?».

Un empleat de l’aeroport que parlava castellà va acudir en socors de Beatriz Puigdemont. Va garantir-li que no passava res, que aquells militars els havia enviat el seu fill. Que en Constantí l’esperava a la porta d’arribades. «Todo está en orden, no se preocupe. Su hijo es miembro honorífico del ejército real. Según el protocolo tailandés, el retorno a la patria de la madre de un oficial honorífico requiere una escolta militar».

—Fill meu, què és tot això?

—Sóc major de l’exèrcit! —li va dir en Constantí abraçant la seva mare i fent-li un petó al front.

—Però, però per què?

—Com que per què? L’exèrcit és la institució més important de Tailàndia juntament amb la Corona. I com que de la família reial no en puc ser membre… És com si a Barcelona demanessis a algú per què és del Barça. Perquè et respectin, per demostrar que t’estimes el país.

—I com t’ho has fet per ser tan important?

—Perquè m’estimen, mare! Sóc un empresari que enriqueix aquesta societat. És un gest d’agraïment que el poble tailandès m’ha fet en nom del rei.

La realitat era una mica més enrevessada que la versió que havia explicat en Constantí a la seva mare. La realitat és un plat amarg, potser massa amarg per a una senyora que viu a l’avinguda J. V. Foix de Sarrià i que el seu únic contacte amb les penúries del món és anar un cop al mes a l’església que té l’Opus al carrer Valldonzella, al Barri Xino, a repartir galetes cuinades per ella entre els captaires.

La realitat és que en Constantí va ser segrestat durant la tercera estada que va fer a Bangkok. Un matí va pujar a un taxi que havia estacionat davant l’hotel. El taxista el va dur a un pàrquing del mateix barri on hi havia l’hotel i allí tres homes el van treure del vehicle a punta de pistola. El van obligar a jeure dins el maleter d’un vell Toyota. El cotxe va arrencar ràpid. En Constantí es va pixar al damunt. Arraulit com una rata, l’orina va regalimar-li per la camisa. Tenia la certesa que el pelarien, i el pitjor és que no sabia per què. Quan la mort t’arriba insospitadament, la por t’aclapara. Això en Tino no ho sabia aleshores, però va tenir temps de sobres per assumir-ho, les cinc hores que va estar al maleter del cotxe.

Després de tanta estona tancat, va quedar encegat pels llums del magatzem on el van portar. Se li havien adormit les cames i el van haver d’arrossegar fins a un sofà envoltat de caixes de verdures. Un home amb passamuntanyes, samarreta negra, pantalons xinesos i unes sabatilles Nike va portar-li una llauna de te fred i un ordinador portàtil. L’home va seure davant seu, en un tamboret baix. El segrestador li va passar un sobre i un paper amb unes dades bancàries escrites en bolígraf, i li va dir:

—Senyor Casanovas, ara transferirà 200.000 dòlars a aquest compte. Un cop confirmada la transferència, el tornarem a la ciutat, anirà a casa seva, recollirà les seves pertinences i agafarà el vol que surt d’aquí a vint hores de retorn a Europa. Dins del sobre trobarà el seu bitllet.

—Per què? Qui són vostès?

—Una pregunta més i li rebento el cap.

—El banc necessitarà parlar amb mi per aprovar l’operació. Són molts diners.

El segrestador se’l va quedar mirant uns segons, amb les mans recolzades als genolls. Va fer un gest violent atansant-se a en Constantí, potser per fotre-li una clatellada, però es va reprimir. En comptes d’aplicar la violència, va fer venir un altre home i van estar parlant uns minuts. Després van fer una trucada i el segon segrestador va tornar a desaparèixer. Al cap de mitja hora va comparèixer un tercer home, aquest més prim i, pel to de veu, més jove i també més cordial. Va demanar a en Tino que fes la trucada al banc, en castellà, i parlant a poc a poc. Aquell noi entenia el castellà i escoltaria les seves paraules.

—Jaume Sánchez, Banc de Valldoreix, bon dia?

—Jaume? Buenos días, soy Constantí Casanovas. Acabo de realizar una operación por internet, una transferencia por valor de 200.000 dólares.

—Senyor Casanovas, es troba bé?

—Un poco resfriado, nada más.

—Que curiós que em parli en castellà.

—Sí, verá… Es que estoy con unos clientes y no quiero parecer maleducado. ¿Qué necesita para aprobar la operación?

—Per norma necessitem un certificat firmat, però com que vostè és un client habitual, amb la seva trucada en tenim prou…

—Bien, ahora necesito que la operación se haga efectiva de inmediato.

—Ui, aquest compte no ens és conegut, trigarà quatre, cinc dies.

—¡Joder, Jaume! ¡Lo necesito ya!

—De debò es troba bé, senyor Casanovas? Veurà, els tràmits de supervisió internacionals fan absolutament impossible accelerar la transferència.

—Entonces envíe cuanto antes a mi correo electrónico el comprobante conforme la transferencia ha sido realizada. Y escrito en inglés, ¿de acuerdo?

A en Constantí el van escalfar de valent quan va explicar als segrestadors que fins la setmana següent no rebrien els diners. Els va jurar que no hi havia altre remei i per sort, l’amor per la vida va accelerar les seves neurones i el seu enginy va salvar-li el coll.

—El comprovant confirma que vostès rebran els diners. No seria tan ximple de voler prendre’ls el pèl quan em podrien trobar a qualsevol racó del món i liquidar-me. Com a prova de la meva bona voluntat —va dir agafant el bloc de notes i el bolígraf de l’intèrpret de castellà—, aquest és el codi per obrir la caixa forta que tinc a casa. Aquí tenen les claus. Dins hi trobaran 62.000 euros. Tot seu, però per favor, per l’amor de Déu, deixi’m marxar.

Tres hores més tard, l’exèrcit va aparèixer al magatzem i el va alliberar. Dels segrestadors no en quedava rastre. Van arribar dos camions militars amb una vintena de soldats. Se’l van trobar encaputxat amb el bitllet d’avió a la mà. Un oficial el va acompanyar a un jeep agafant-lo del braç. Un cop dins, el vehicle va marxar en direcció al ministeri de Defensa. Allí va ser atès i interrogat per complir amb la paperassa burocràtica. En Constantí s’esforçava a detallar els fets tan bé com podia, fins que un militar farcit de condecoracions va entrar a la sala per interessar-se per la seva situació. Li parlava amb una cordialitat forçada, els ulls no se li estaven quiets mentre l’interrogava sobre quines eren les seves intencions en els propers dies, justificant-se en excés, repetint que «cal garantir la seva seguretat». Aleshores en Constantí ho va entendre tot. Va ser una visió fulminant, no va tenir cap dubte del que havia passat. Va demanar de parlar tot sol amb el general. Li van caldre vint minuts per convertir-se en un hoste vip del regne de Tailàndia. Vint minuts i una donació a l’exèrcit de 300.000 dòlars, més dues cases per al general i la seva muller. A canvi, Constantí Casanovas rebia l’estrella de major de l’exèrcit a títol honorífic. Cap competidor del sector immobiliari, ni privat ni dependent de l’exèrcit, tornaria a fer-li la guitza: en Constantí ja formava part del sistema.

A en Tino li tremolaven les mans quan s’acostava el got d’aigua a la boca. Feia veritable llàstima. L’efecte que em va fer era com si us trobéssiu l’estrella més divina de Hollywood, poseu per cas Brad Pitt, tombat en un banc de la Gran Via, fent pudor d’alcohol i merda, la barba amb crostes de menjar sec. En Constantí era un natural born triomfador: si els favorits dels déus com ell, o Brad Pitt o Ulisses, perdien la partida, aleshores no hi havia res a esperar de la vida.

—L’onada… L’onada que avança.

—No desvariegis, per favor. El que t’està passant té solució, molts abans que tu ho han superat.

—Ets damunt l’onada i de lluny veus que l’onada avança cap a una illa paradisíaca. Des de l’altura, lliscant damunt l’aigua plàcidament, t’imagines que l’onada et deixarà suaument a la platja. Entre els cocoters creus distingir-hi nadiues nues que t’esperen amb les cames obertes.

—Sortiràs d’aquí i faràs surf. Molta gent t’estima i t’ajudarà, perquè això no és res.

—Qui m’estima? Qui? He enganyat socis i amics, he estafat desenes de persones. La consciència no em deixa dormir. Una nit em visita un fantasma, la següent en compareix un altre. Ahir, per exemple, em van venir a veure aquells vellets de la Seu a qui vaig ensabonar de la manera més cruel, presentant-me com el gendre ideal, humil però treballador: «Per què volen mantenir en propietat els camps si ningú els treballarà? Si els seus fills els volguessin, serien aquí!». Els vaig comprar per un preu que fa riure. De fet em va fer riure durant dies. Com s’havien d’imaginar que aquells terrenys serien per especular i construir-hi? Eren la ingenuïtat en persona. Ningú diria que havien viscut una guerra i una postguerra. Són de la Seu d’Urgell, terra d’estraperlo, i ni un punt de desconfiança em van mostrar. Veus com sí que hi ha gent que manté la bondat al cor, passi el que passi? Potser pensaven que els volia per plantar patates! El fet és que el regidor d’Urbanisme ens va passar la pista, una pista tan bona! Com aquelles per les quals s’haurien matat a Glengarry Glen Ross. Al tros dels vellets hi construirien un Carrefour. Nosaltres havíem de comprar els terrenys i revendre’ls als francesos, exactament vuit vegades més cars que el que havíem pagat als avis. El 50% del benefici era per a Elios, l’altra meitat, per al regidor i l’alcalde.

Aquesta debilitat moral d’en Constantí era un esdeveniment inesperat i la constatació definitiva que l’home més robust que jo coneixia patia una depressió de cavall. L’impermeable tenia una esquerda i l’aigua hi entrava com una torrentada.

—Això és la culpa cristiana. No és pas negatiu que ho vegi’s així. Vol dir que ets bondadós. El maligne ens corromp, Déu ho sap, per això Déu ens permet confessar-nos i reconèixer el pecat i reconèixer la nostra bondat innata. Eva va temptar l’Adam innocent; tu no tens per què ser millor que Adam.

—És la llei dels homes que em castiga. Davant Déu no pots fer res més que postrar-te i obrir el cor. Davant la llei dels homes, és «marica l’últim»; guanya el més eixerit. I jo he perdut la cursa. El món ja no és lloc per a mi.

—Mira, a partir d’avui et prendràs aquestes pastilles que et recepto ara.

—A dalt de l’onada em creia el puto amo. Dos Porsches, un Jaguar, un Mercedes Gaviota de col·leccionista.

—Tots hem tingut alguna vegada aquesta sensació de ser els reis del mambo, però tard o d’hora ho superem, perquè superem les envestides del nostre ego i les ferides acaben cicatritzant. I tu no seràs menys.

—Allà dalt creus que el cel i tu sou eterns i és massa tard quan descobreixes que no t’esperen les platges del paradís i àngels, sinó els penya-segats d’un Atlàntic ferotge.

Com més parlava en Constantí, més difícil li era controlar el plor. La depressió fa del teu cervell una esponja: regalima aigua cada vegada que l’esprems. I cada vegada jo tenia més clar que calia distreure’l amb algun objectiu que el mantingués allunyat del seu trauma. Primer, en Constantí s’havia d’enfrontar a aquest trauma.

—Constantí, potser ets la persona que conec millor. Sóc aquí per ajudar-te. I ara et parlo com el teu psiquiatre. He tingut prou anys per analitzar-te, i sé què és el que et manté garratibat: no és la presó, no és el fracàs empresarial…

—És la vall de Ruda.

—Què? No et confonguis, no és cap lloc ni cap passatge concret: és el pes del cristianisme que t’enterboleix el cap quan es posa en contacte amb els preceptes de vida que tu mateix has escrit.

—Carles, no entenc res del que has dit. La vall de Ruda és una vall que desemboca a Beret, als peus de l’estació d’esquí de Baqueira. Allí és on vaig cavar la meva tomba. Als ulls de les persones, els límits es converteixen en reptes. Però jo no vaig saber desxifrar que la vall de Ruda era el límit del meu poder.

La necessitat de posar ordre al seu relat havia calmat en Tino. Cada dues frases es permetia un descans, fent cares de concentració forçada. Després de moltes pauses i laments, vaig aconseguir apuntar fil per randa la successió dels fets que el meu amic considerava que havien enfonsat la seva carrera:

Cert accionista de l’estació d’esquí de Baqueira-Beret, el nom del qual prefereixo obviar en aquesta descripció perquè és conegut per qualsevol persona que es preï de ser algú a Barcelona, va convèncer el meu amic perquè s’embarqués en el projecte immobiliari més ambiciós dels últims vint anys al Pirineu. Es tractava de construir un nou complex residencial a la vall de Ruda, just sota els pendents del port de la Bonaigua. Elios en seria la promotora i alhora tindria una participació minoritària en l’empresa que gestionaria la venda dels xalets i els apartaments. Els accionistes de referència serien la immobiliària de Baqueira-Beret, l’asseguradora Eternitat Catalana i la filial immobiliària del Banc de Valldoreix.

—Aquells eren peixos massa grossos per a mi. Un projecte de dos-cents habitatges per construir en dos anys! Sota l’onada, les aigües es van infestar de taurons. L’error va ser incomplir un dels meus preceptes sagrats: no ficar-me en negocis que no pugui controlar. La cobdícia és la nostra gran debilitat.

Si de cas, es tractava de la seva debilitat, no de la meva, però vaig desistir de contradir-lo perquè s’estava engrescant amb una història que jo anava intuint que era més important del que havia sospitat a l’inici del seu relat.

—En Julián —l’accionista de Baqueira-Beret que el va convidar a tirar endavant el projecte— em va convèncer perquè deia que ningú tenia tants galons i collons com jo per fer realitat la pleta de Ruda, i sobretot l’experiència de sadollar la fam dels voltors del ciment, els alcaldes. Els batlles d’aquest país són rapinyaires: quan veuen una grua, un manobre, una pala, et sobrevolen fins que n’acabes fart i has de sacrificar part del teu bestiar perquè fotin el camp. Amb la pleta de Ruda vaig haver de comprar tot el formigó i el transport de material a les empreses de les famílies de dos pedanis de Naut Aran. No satisfets amb el tros de carn que els havíem ofert, algú va pressionar la Generalitat perquè en un temps rècord redactessin un informe obligant-nos a aixecar ben amunt de la Bonaigua unes parets de formigó per aturar potencials allaus mortíferes. Doncs ja em tens contractant una empresa establerta a la Rioja i propietat de l’amic del germà de l’alcalde d’Alt Àneu perquè ens aixequés aquells murs de contenció.

Mentre ho explicava, en Tino anava fent figuretes amb el sucre d’uns sobres que havia demanat al guàrdia. Creava muntanyes blanques com la neu que ja no cau al Pirineu per molt que resi l’ermità del calendari.

A partir d’aquell moment, en Tino va caure de nou en l’ensopiment. Amb prou feines vaig sostreure-li el final. A la meitat del procés de construcció de la pleta de Ruda —el Shangri-la dels especuladors immobiliaris—, quan només havien enllestit la primera fase, la bombolla es va punxar i la crisi va esclatar. Elios es va quedar en pocs mesos sense fons, els balanços feien aigües i els creditors, sobretot els bancaris, començaven a exigir de mala manera allò que els pertanyia. La pleta de Ruda és avui un poble fantasma a mig fer. La resta de la història ja la coneixen.

—Al final sí que ho va arrasar tot una allau, però no de neu sinó de merda. És cert que la fallida de l’empresa va deixar molta gent penjada, però és gent amb pasta que podia fer-se càrrec de la situació crítica en què es troba el país. El deute existia i existeix; què han guanyat arraconant-me fins al racó en què em trobo ara? No aconseguiran ni un cèntim enviant-me a la presó o executant-me. Si s’haguessin esperat un, dos anys, els hauria acabat satisfent, però ara han fet de mi terra erma. De mi ja no poden obtenir-ne res.

Em vaig esprémer el cervell per trobar la manera de motivar en Tino. Alguna cosa havia de poder despertar la guspira de la vida en ell. Fins i tot en el moment més baix de la nostra existència, quan no tenim esma per seguir en aquest món, hi ha alguna cosa que ens pot fer despertar. Això és el que t’expliquen quan estudies l’abc de psicologia, tot i que haig de confessar que, a la pràctica, els casos desesperats ho són perquè no ofereixen cap sortida, excepte la farmacològica. De totes maneres, amb en Tino ho vaig voler provar i vaig insistir més del que era procedent amb els meus pacients.

Abans, però, vaig tornar a l’hotel. Deixaria la feina pendent per a la propera sessió. El meu cap i el meu cos necessitaven descansar. Un oficial de presons em va acompanyar amb el seu cotxe fins a l’estació de metro de l’hipòdrom de Sha Tin. Era de nit, un tel de xafogor enterbolia el meu camp de visió. Palplantat a l’estació m’imaginava que era en una seqüència d’una pel·lícula de tríades xineses: il·luminat per un fanal, envoltat per l’ombra de desenes d’edificis de pobra construcció venuts pels engranatges de l’especulació immobiliària als immigrants xinesos. D’aquest lloc en diuen els Nous Territoris. El nom li fa justícia: és un espai en procés de saqueig de la mare natura. Com si una colònia de formigues gegants s’anés cruspint un continent sencer. Fileres interminables de formigues que carreguen maletins, bosses del súper, roba bruta i misèries. M’imagino que per a ells no és comparable a la misèria que van abandonar un dia a l’altra banda de la frontera, però a la Xina Popular eren un més, a Hong Kong no són ni això: són pàries, són els comanxes dels Nous Territoris.

Els vint-i-cinc minuts en tren em van deixar grogui. A l’arribar a l’hotel vaig demanar a la noia de la recepció que em pugessin a l’habitació un sandvitx Club i una cervesa. A l’habitació em vaig haver d’abrigar amb el jersei i els mitjons de llana que havia portat només per un cas d’emergència —«quina emergència?», es deuen preguntar vostès. Amb en Tino mai se sap, com deia son pare. L’aire condicionat estava a la temperatura òptima per al pingüinari del zoo i el termòstat era incontrolable, com a la majoria dels hotels. Menjava mastegant amb força per ensordir el repicar de les dents per l’efecte del fred. I feia zàping, canviant de canal impulsivament: d’una mena d’Operación Triunfo en cantonès a les notícies de la CNN, d’una cursa de cavalls a un concurs de noies en biquini… Em vaig ficar al llit sense passar pel lavabo, amb els morros bruts, amb engrunes al jersei: vestit del tot però sense sabates, pregant que no em constipés, sense ganes de seguir pensant.

L’endemà em van concedir una hora per atendre’l. Per instruccions meves li havien augmentat la dosi de sedants —no ho havien fet abans perquè es negaven a finançar-l’hi— i, segons em va dir, havia dormit plàcidament. El vaig trobar igual de turmentat que el dia anterior. Vaig dir-li que calia anar per feina perquè no teníem gaire temps. Vaig decidir aplicar-li l’Esquema de Pignon i trobar algun factor motivacional que l’arrossegués fora del pou. En Tino no feia preguntes, es limitava a observar-me mentre parava damunt la taula el material per al test: les targetes de colors, el pèndol, el cronòmetre i els retoladors.

En Tino superava les proves amb celeritat, mecànicament, tal com deien els apunts de la carrera que havia recuperat preveient que podria utilitzar l’Esquema Pignon. Els resultats em van meravellar perquè es teixien creant un patró paradigmàtic, com quan fas ganxet seguint les instruccions d’un col·leccionable. Com és que no ho havia utilitzat abans? M’ho mirava perplex: resseguint els punts que marcaven les respostes tipus test, s’anava formant la figura d’un nen rabiüt, ple d’ira. Anava alternant mirades entre en Tino i el paper, i no podia creure’m que aquella persona tan enfonsada, que no tenia ni esma per aixecar la mirada, hagués donat aquell resultat. Perquè el test de Pignon ho reflectia nítidament: al cap d’en Constantí, clamava venjança aquell nen que va fotre una pallissa a en Massons per haver-nos delatat quan li vam prendre el dònut.

—Tino, tu vols que trobi qui t’ha venut a la policia, oi?

Per resposta vaig rebre silenci. En Tino continuava mirant-se les mans. Semblava que el seu cos s’hagués inflat. De sobte el veia més rodonet. També li va aparèixer un tic a les celles: les aixecava impulsivament. Era com si per cada moviment que feia amb les celles s’inflés més. Com si tot ell s’hagués convertit en unes Rebook The Pump. Va acabar recuperant una posició més digna damunt la cadira i amb el cap va fer-me un gest afirmatiu.

—Jo et diré com ho has de fer. Ho tinc tot pensat. Sé de qui he de desconfiar i sé de qui em puc refiar.

—Des de quan penses en venjança? Has estat capaç de meditar un pla, amb l’objectiu que sigui, en aquest estat de desànim?

—Jo estic acabat, però qui me l’ha fotut, també ho està. Veuràs: moltes nits, tancat aquí, he somiat amb aquella escena d’Els Intocables d’Eliot Ness, quan Kevin Costner llança des d’un teulat l’assassí de Sean Connery. Eliot Ness ja havia detingut aquell psicòpata fill de puta; era seu, el podia empresonar i condemnar-lo a mort per la via legal. Però no, a la pel·li es veu com Costner s’ho rumia, com cedeix a la temptació del diable per acabar assumint el paper de jutge i executor. Jo ja he jutjat a qui m’ha cardat, ara només necessito executar-lo.

Esclar que no m’agradava el que m’estava insinuant! Efectivament, vaig pensar que volia pelar el paio que l’havia traït, però aleshores no vaig dir res perquè el pacient s’havia revifat. Com a metge, aquesta era la meva responsabilitat, i si havia de seguir-li la veta durant unes setmanes, fins que fos a Espanya sota tractament, doncs és el mínim que m’exigia per responsabilitat professional. Mai vaig fer res que anés en contra de la llei o que vulnerés el codi hipocràtic.

—Jo no vull fer res d’il·legal.

—La feina bruta la faran les dues úniques persones en qui confio, les dues persones amb qui col·laboraràs. Només hauràs de fer de pont entre ells i jo. D’un ja n’has sentit a parlar, és l’Onofre, el Porquer. L’altre es diu Salem, el negre Salem. És nigerià i és soci meu en una operació en què ho té tot a perdre mentre jo sigui a la presó.

No em va voler explicar de quina operació es tractava. Em va assegurar que el més segur per a mi era que com menys informació tingués, millor, tant d’en Salem com del negoci que tenien entre mans. En Constantí va captar que m’estava cagant a les calces. El més arriscat que he fet a la vida és follar sense condó amb una desconeguda, o esquiar borratxo, però a mi no m’han segrestat mai, ni he fet negocis amb màfies russes ni m’han tancat en una presó d’alta seguretat.

Per tranquil·litzar-me, en Tino em va fer cinc cèntims de qui era en Salem i com l’havia conegut. Salem Yugudu era un milionari nigerià, nebot del ministre de Comerç, fill d’un diputat… Un paio ben connectat. Es van conèixer a través de Miquel Bonnín. «Nits de festa a Eivissa, companys d’esbarjo, res dolent», em va garantir. En Bonnín el va citar un migdia, ara deu fer tres anys, en una pizzeria que hi ha al Baixador de Vallvidrera. El local és a l’inici del camí que porta al pantà de Vallvidrera, just davant de l’estació dels Ferrocarrils, a l’altra banda de la carretera. Quan en Tino va arribar, feia estona que l’esperaven. A la porta de l’establiment hi havia un home amb un walkie-talkie. Seien en una taula de la terrassa, el restaurant estava buit. En Bonnín parlava en català amb un indi; sembla que era el propietari de la pizzeria; en tenia sis més a Barcelona i al Llobregat. En Salem escrivia un missatge amb el telèfon quan els van presentar. El primer que va explicar-li és que era a Barcelona per feina, el primer cop que visitava la ciutat, i que l’únic que havia tingut temps de veure era la Vila Olímpica, el port i aquella pizzeria a Vallvidrera. A la taula del costat hi havia un altre home amb walkie-talkie. En Tino va distingir que aquell tipus parlava en rus amb el seu company. La trobada semblava una comissió de treball de les Nacions Unides. L’objectiu d’en Bonnín era sondejar l’indi i en Salem com a potencials inversors a la xarxa immobiliària de Tailàndia. L’indi va rebutjar-ho educadament —segons en Tino, l’home sabia prou bé que hi havia més riscs que garanties d’èxit si entrava a Tailàndia sense el vistiplau de les màfies xineses locals—, però en Salem estava entusiasmat. En Salem semblava una d’aquelles persones que segueixen permanentment les coordenades d’un pla creador. Déu no existeix perquè Déu és ell mateix.

Al cap d’un mes en Salem es va presentar a casa d’en Tino a Tailàndia amb quatre negres. En Tino explicava, rient, que a partir d’ara deixaria de fer acudits sobre negres. Ell sent autèntic fàstic pels subsaharians, encara més pels magribins. És un racista de mena. Circula una història sobre ell que jo no he confirmat si va ocórrer de veritat o no. Conten que en Tino va assabentar-se que un jugador africà de l’Espanyol havia comprat un xalet en una urbanització de la Cerdanya. Va aconseguir la informació del dia que el gestor del jugador faria una visita a la casa. El dia abans, ben d’hora, en Tino va conduir de Barcelona a la urbanització i va trucar a la porta d’una casa veïna de la que havia de ser per al futbolista. En Tino vestia com sempre, casual però elegant, la camisa dos botons descordada, caçadora de cuir, texans foscos i unes Sebago. El somriure i la decisió van obrir-li la porta. Quan havien arribat al saló, ja havia posseït la voluntat del matrimoni de jubilats que hi residien. La casa ja era seva.

—Quin gust que han tingut decorant la casa!

—Gràcies. De quina empresa deia que és vostè?

—L’agència immobiliària Elios, líders al Pirineu, garantia de confiança. Volia parlar amb vostès perquè vaig veure l’anunci que van publicar a La Vanguardia per vendre la casa.

—Déu meu! Nosaltres no hem publicat cap anunci, ni ens volem vendre la casa!

—No és aquest el número 12 del carrer de la Tòfona Blanca?

—No! És el número 10! Ai Montse, quin ensurt que ens ha donat aquest noi.

—Ostres, disculpi’m per favor, quina vergonya.

—Ai, què diu! Això pot passar-li a qualsevol. Vol un tall de pa de pessic amb el cafè?

—Sí, per favor. Oh! Que bo! Com es nota que és fet a casa! Millor que el que fa la meva mare. Perdonin, de debò, estava convençut que era aquí i que se la venien pel canvi que patirà en breu la urbanització.

—De quin canvi parla? L’administrador no ens ha informat de res.

—És que no hi ha cap problema amb l’administració. És un assumpte delicat: fa de mal dir però, mirin, tot apunta que ha comprat la casa del davant aquell porter de color, africà, de l’Espanyol.

—Aquell que té un aspecte tan estrafolari?

—Sí, exacte. Doncs ha comprat la casa d’aquí davant i sembla que és per organitzar festes i recepcions per als membres de la seva tribu. Ja s’han venut dues cases més d’aquest mateix carrer, per això no tenia cap dubte que la seva casa estava en venda.

En Tino els va deixar una targeta i al cap de dos dies ja li trucaven. L’endemà no només va aparèixer el gestor amb tres familiars del porter de l’Espanyol, el matrimoni de jubilats va trobar-se que dues cases del carrer de la Tòfona Blanca tenien penjats cartells d’«en venda», amb dos números de telèfon diferents. Eren un muntatge d’en Tino. Els havia penjat ell mateix de nit, segur que les cases eren segones residències buides. En un mes, en Tino ja havia comprat la casa dels avis, desesperats, per «quatre peles», o almenys és el que m’imagino que hauria dit en Constantí. Encara havia obtingut més rèdit perquè va deixar el cartell d’«en venda» a la casa dels avis, i aquests, d’afegit, van relatar a alguns veïns la marabunta africana que arrasaria la urbanització. Com qui no vol la cosa, va comprar una altra torre a preu de saldo. En un tres i no res les havia venut amb un 50% de marge.

En Salem va plantar-se a casa d’en Tino a Bangkok. Potser per instint de supervivència —com dius «no» a cinc paios de l’hampa nigeriana?—, potser perquè realment hi va veure una oportunitat de forrar-se, en Tino va acceptar aleshores que en Salem seria soci seu. Jo crec més en la primera possibilitat perquè, insisteixo, en Tino era racista per definició. Avui estic convençut que és una persona diferent, i això ha estat gràcies a l’amistat amb en Salem.

En Tino no em va voler explicar què es portaven entre mans amb en Salem. Només em va indicar que havia d’anar a trobar-me amb ell a Canton, on s’havia desplaçat per mirar d’ajudar-lo. Com el podia ajudar des de Canton, això jo no ho sé. Allà també hi hauria la Míriam, la seva correu i la primera a la llista dels sospitosos. «Segons com es decideixi el futur d’ella» —aquestes van ser les paraules textuals d’en Constantí— hauria de seguir les instruccions d’en Salem o volaria cap a Espanya per posar-me a les ordres del Porquer.

Pot semblar que a partir d’aquell punt havia deixat de banda les meves obligacions com a psiquiatre. Però, creguin-me, en tot moment prenia notes clíniques, ho tenen arxivat a l’historial mèdic que guarden els advocats d’en Constantí. Els en puc fer arribar una còpia.

Amb la Míriam, en Tino patia una obsessió patològica, lligada a un trauma d’adolescència. Ho vaig entendre de seguida contrastant la seva suspicàcia agressiva contra la Míriam amb la condescendència amb què parlava de la Mònica. Aquesta dona va desaparèixer de la seva vida tan bon punt va ser engarjolat, però ell no va tenir cap retret per a ella. Es va esfumar. Això ho vaig saber, ho vam saber, molt més endavant. En Tino justificava la Mònica perquè era executiva d’un banc i comprenia que si la vinculaven amb ell, podria perdre la feina.

Un trauma pot ser el motor de moltes conductes. Com la relació d’en Constantí amb les dones. No es refia d’elles si no les domina sexualment. A la Míriam no l’havia ni tocat; a la Mònica l’havia sodomitzat. Recordo que a Elios tenien una secretària que estava molt bona. L’havien contractada per follar-se-la. Així de trist, així de real. Se la follaven a dues bandes ell i en Bonnín. Al principi, en Tino no tenia cap inconvenient, però hi va haver un moment en què se li va ficar al cap que el seu soci se la calçava més vegades que ell. Aleshores va exigir que deixessin tots dos, de mutu acord, de beneficiar-se-la. En Bonnín el va deixar fer perquè en Constantí, amb l’afer de la secretària, havia agafat un dels seus rampells obsessius, i quan això passava, els seus brots de violència eren llegendaris. Ell mateix em va explicar, fent grans escarafalls, que per segellar l’acord de pau amb en Bonnín, van convèncer la noia d’apuntar-se a una orgia amb ells i en Sanllehí.

—Tu t’ho pots creure? Mentre ens la picàvem en Bonnín i jo, l’Onofre s’esperava al sofà del menjador, en pilotes, llegint l’Sport i endrapant un entrepà de fuet. I anava cridant: «Ràpid! Que em toca a mi!».

Així és el lligam d’en Tino amb les dones des d’un estiu que amb quinze anys el van enviar a Irlanda de colònies. Va passar el mes de juliol en una casa unifamiliar d’una barriada dels afores de Dublín. Hi va anar amb el seu germà Lucas. Els va acollir un matrimoni catòlic, tal com els seus pares havien exigit a l’empresa dels cursos d’estiu. El matrimoni tenia un fill de l’edat d’en Tino. Era tímid i lleig com un pecat. Potser també patia una mica d’endarreriment mental. La seva introspecció va augmentar al costat de la bellesa de querubí d’en Constantí. El nen estava sobreprotegit per la mare. El pare era funcionari de ferrocarrils i un calçasses. La mare era prostituta. Cada dia a les nou de la nit sortia de casa amb minifaldilla, mitges, sabates de tacó i un top que aixecava la seva pitrera generosa, però flàccida, de quaranta-cinc anys. La senyora els va explicar que era infermera de torn nocturn però en Tino, malgrat els seus quinze anys, no s’ho va empassar perquè sabia que les infermeres no es maquillaven d’aquella manera per anar a treballar, i encara menys per al torn de nit.

El pare i el fill l’esperaven per sopar cada dia, i això que tornava a les tres de la matinada. El menú acostumava a ser arròs amb quètxup o puré de patates, coliflor i pastís de ruibarbre de supermercat. Durant aquelles hores mortes miraven la televisió o feien mosaics de motius religiosos amb vidrets de colors. En Tino recorda que quan veia la televisió amb el nen, si emetien una escena eròtica, només que fossin uns petons, aquell nano canviava el canal disgustat. La mare era tan obsessiva amb la salut del seu fill que sempre que sortia de casa, l’obligava a dur una bossa per si vomitava. Si plovia, havia de quedar-se a casa, i tractant-se d’Irlanda això suposava que la criatura es passava més temps tancat que al món exterior. Un dia de molta calor els van portar a Dublín. La dona es va posar histèrica perquè no trobaven cap bar per comprar una ampolla d’aigua mineral per al seu fill. En Tino va dir que no passaria res, que ell també feia estona que no en bevia i que es trobava la mar de bé. «Perquè tu ets espanyol i estàs habituat a no beure aigua», va respondre-li.

N’estava, d’ella, fins als collons. Aleshores, una tarda qualsevol, inesperadament, va succeir un dels esdeveniments més decisius a la vida d’en Constantí. En Tino va arribar xop de jugar a futbol sota la pluja. La senyora de la casa el va renyar per arriscar-se a enxampar una pulmonia. «I si tornes malalt a casa? Em retiraran del programa d’acollida de nens espanyols!». En Tino l’odiava però es deixava arrossegar per ella, escales amunt cap a la dutxa. La dona el va desvestir i malgrat les queixes d’ell, es va quedar al bany esperant que es dutxés. Quan va estar despullat, la dona li va fotre una repassada amb un somriure murri. En Tino no va entendre el que estava a punt de passar. Quan va ser sota l’aigua calenta de la dutxa, la mare va córrer la cortina de la banyera i s’hi va ficar amb ell. «On és la resta de la família?», pensava en Tino. Amb les mans i molt de sabó, la dona va començar a fregar-li el cos explicant-li que havia d’entrar en calor. Aterrit, li van venir ganes de cridar el seu germà, però quan ella li va fotre mà al paquet, l’ansietat va desaparèixer. Era com les àvies gitanes a Tiempo de silencio, que masturbaven els néts quan els agafaven ploreres, perquè es relaxessin. A en Tino li va passar això i encara més, va prendre consciència de la seva sexualitat. En el temps en què es menjava un Bony, o un dònut dels que robàvem a La Farga, ja s’havia corregut.

Ella va sortir de la dutxa triomfant, complaguda per haver sotmès un mascle rebel. En aquell moment va ser quan en Tino va demostrar per primera vegada que seria un home diferent. Qualsevol psiquiatre els corroborarà que la reacció normal és que el noi caigui en un estat d’enamorament. En Tino, en canvi, va entrar en un bucle d’odi i venjança. Ell no volia ser de cap de les maneres un titella, com el fill o el marit.

Va explicar-li al germà gran el que havia passat i van decidir que allò no podia quedar així. L’un per la necessitat de sentir-se dominador, l’altre per enveja que el petit li hagués passat la mà per la cara en mèrits sexuals, els dos germans van acordar que aquella nit anirien a fer una visita a la senyora de la casa. Per confessió del seu fill van saber a quin parc dels suburbis de Dublín treballava la mare (el nen hi havia anat alguna vegada a recollir-la amb el pare). Pedalant van arribar al parc en vint-i-cinc minuts. Van trobar-se la senyora, sola, recolzada en un semàfor. En Lucas portava la veu cantant. Amb nervis va instar-la a practicar sexe amb ells si no volia que la delatessin a l’empresa que organitzava els intercanvis d’estiu. La dona els va insultar, els va voler pegar amb la ronyonera on portava els condons, el lubricant i els mocadors de paper, però ells van esquivar les fuetades. Finalment va recuperar la serenor, i va claudicar. Primer es va endur en Lucas. Van anar rere un til·ler i al cap de dotze minuts, van tornar al semàfor. Sé que van ser dotze minuts perquè en Tino va comptar cada segon de l’espera. Va arribar el seu torn: la dona es va abaixar la faldilla i les calces i va carregar el cos al tronc del til·ler.

—Vinga, folla’m, si pots! —li va dir ella, fotent-se del seu penis diminut, de marrec, retret.

Aquelles paraules van esperonar en Tino. Va poder canalitzar la ira en el seu braç i en la seva tita; la va agafar pel coll i la va obligar a posar-se de genolls per fer-li una mamada. Ella va mossegar-li el membre. El dolor que va sentir va ser una experiència quasi mística, una lliçó sobre les virtuts del sacrifici molt més efectiva que tots els sermons que suportava a l’escola. De manera automàtica, en Tino va fotre a la dona un parell de clatellades al cap, una amb el puny i l’altre amb la mà estesa. La dona va caure de cul i ell la va agafar de nou pel coll i de quatre grapes la va forçar a fer-li una succió com Déu mana. Després la va obligar a posar-li el preservatiu i en cinc minuts ja havia ejaculat.

Sota aquell til·ler va acabar de polir-se el Tino que coneixem avui. Una mala bèstia? Jo no el jutjaré pas. Hi ha un moment a la vida en què el judici entre el bé i el mal es fa impossible. En Tino és el meu amic, i els amics no els escollim per com pensen o com actuen, sinó per com estimen. I Constantí Casanovas m’ha estimat com molt poques persones ho han fet. Per això, i malgrat la basarda que sentia pel que em podia trobar, com a metge i com a amic vaig acceptar marxar cap a Canton per trobar-me amb en Salem i amb la Míriam.