2
Ikea

Els llums de cabina de l’avió ja s’havien apagat quan, havent sopat, Carles Rius va obrir el dossier amb la informació bàsica que els advocats havien redactat per presentar el cas de Constantí Casanovas a qui els convingués. A la taula del seu seient a classe business només hi tenia un bolígraf, un retolador vermell i una tassa de te. Tot havia succeït molt ràpid i només tenia vuit hores, el temps que durava el viatge, per documentar-se. Per sort, coneixia bona part del contingut de l’informe. Per això el va contractar el pare d’en Constantí.

FITXA: Constantino Casanovas Puigdemont, 35 anys, nascut a Barcelona el 14 d’octubre del 1975. Nacionalitat: espanyola i andorrana.

Primera residència: 267 Soi Sukhumvit 31, Wattana, Tailàndia. Segona residència: carrer del Puial 9, Andorra la Vella, Principat d’Andorra.

Casat amb Àngela Argemí. Fill de Bruno Casanovas i Beatriz Puigdemont. Cinc germans: Maria, Joan, Mateo, Lucas i Marcos.

Estudis: batxillerat. Ocupació: promotor immobiliari.

PERFIL DEL DEFENSAT: Constantino Casanovas (el Defensat) és el fill petit d’una família devotament catòlica. Els seus germans porten el nom dels quatre evangelistes i ell va ser batejat amb el nom del primer emperador romà cristià. Tots menys el segon germà (Marcos) són practicants. Maria i el Defensat són els dos únics dels sis germans que no tenen estudis superiors. Casanovas, com els seus quatre germans, va cursar l’ensenyança bàsica i el batxillerat a l’escola de l’Opus Dei La Farga. Segons els resultats psicotècnics de l’escola, Casanovas tenia un coeficient intel·lectual per sobre de la mitjana però les seves notes eren mediocres perquè l’alumne feia l’esforç mínim per anar superant cursos.

Casanovas va renunciar a examinar-se de la selectivitat i assolir estudis universitaris. Va optar per treballar com a comercial de Fincas Montjoia, agència immobiliària que el seu pare gestionava juntament amb un altre accionista, Albert Bertran. Montjoia havia operat fins aleshores en centres urbans d’estacions d’esquí del Pirineu català i aragonès. Als 17 anys, el Defensat va treballar durant dos mesos a Fincas Montjoia, i amb només sis visites va tancar la venda de tres habitatges. Bruno Casanovas recorda amb emoció que el seu fill va aconseguir, sent menor d’edat, una facturació d’un milió d’euros.

Entre els 18 i els 22 anys, el Defensat va multiplicar per tres el volum de negoci de Fincas Montjoia. El 1999, amb 23 anys, el Defensat va comprar les accions de Fincas Montjoia que eren propietat del seu pare i va forçar que la societat realitzés una ampliació de capital. L’objectiu, segons les actes de l’operació, era dotar l’empresa de múscul financer per transformar-la en promotora immobiliària. El nou accionariat va deixar Albert Bertran i el Defensat com a socis minoritaris —20% d’accions cadascun— i el fons d’inversió immobiliari Elios com a soci majoritari —60% d’accions. Elios estava participada per tretze inversors, entre ells el Defensat.

L’any 2004 Fincas Montjoia va ser absorbida pel nou grup Elios, del qual el Defensat era el president i soci de referència amb un 33% del capital; el 67% restant es repartia entre una desena d’inversors de les províncies de Lleida i Barcelona i de la ciutat de Madrid.

Entre el 1999 i el 2007, el Defensat va convertir el grup Elios en la tercera empresa immobiliària del Pirineu, amb una facturació declarada de 90 milions d’euros. Amb l’esclat de la crisi a finals del 2007, els impagaments per part d’Elios van créixer fins a una situació límit. El maig del 2009, els creditors denuncien davant dels tribunals que l’empresa es troba en fallida tècnica i exigeixen que es declari insolvent per tal de sol·licitar l’admissió a tràmit del concurs de creditors. L’empresa, fins al dia d’avui, no ha sol·licitat el procés concursal. S’ha descobert un deute de 25 milions d’euros amb els principals creditors d’Elios: el Banco Logroñés, el Banc de Valldoreix i la Caixa Sitgetana.

A petició d’aquestes tres societats bancàries, el jutge va declarar l’obertura dels actes previs d’un concurs culpable, no voluntari. Abans d’iniciar el procediment concursal, el jutge exigeix la compareixença del Defensat. El Defensat, actualment únic accionista d’Elios, es va declarar absent en primera instància. El tribunal ho ha desestimat. Tot intent per contactar amb ell per part dels creditors i del jutge ha estat infructuós. El gener del 2010 es va autoritzar una ordre d’arrest que va ser posteriorment tramitada al ministeri de l’Interior d’Andorra. Aquest mateix organisme va confirmar que el Defensat feia set mesos que havia causat baixa de l’empadronament al Principat.

Les tres institucions financeres creditores, unides en el procés en una sola demanda, van presentar davant el jutge proves demostrant que el Defensat residiria ara a Bangkok, capital de Tailàndia, país on hauria creat una nova gestora immobiliària malgrat no figurar-hi com a accionista. L’Acusació també va proveir el jutge amb proves que demostrarien que el Defensat hauria desviat a Tailàndia part dels fons d’un crèdit sindicat que li van concedir, sempre segons l’Acusació.

SITUACIÓ PRESENT DEL DEFENSAT: El febrer del 2011, el Defensat va ser arrestat en el moment en què anava a passar el control de duanes entre Hong Kong i Macau. La policia hongkonguesa el va detenir sota els càrrecs de frau fiscal-blanqueig de diners. Segons l’informe policial, en el moment de la detenció, el Defensat duia 1,5 milions de dòlars en una motxilla. El Defensat fa vint-i-un dies que és reclòs al centre penitenciari Stanley, a l’illa de Hong Kong. En la seva primera audiència davant del jutge, ara fa dotze dies, aquest va denegar-li la llibertat condicional pel risc de fuga. Fa cinc dies, el ministeri de l’Interior d’Espanya va fer arribar al ministeri de Justícia de la República Popular de la Xina i a les autoritats de la Regió Autònoma Especial de Hong Kong una ordre d’extradició segons el tractat bilateral d’extradició aprovat pel govern espanyol l’any 2005 i ratificat el 2006. L’ordre d’extradició està firmada conjuntament amb el govern d’Andorra.

El Defensat es troba en règim penitenciari, en un mòdul per a presoners especials. Pot ser visitat dos dies per setmana. Des de la primera vista oral, el Defensat ha patit una greu davallada anímica i està sent tractat amb antidepressius pels metges del centre penitenciari. Recentment se l’ha destinat a una cel·la amb videovigilància pel temor que el tempti la idea del suïcidi.

ARGUMENTS DE LA DEFENSA: La detenció del Defensat va ser il·legal perquè aquest encara no havia comès cap delicte: se’l va detenir abans que passés pel control de duanes. Per altra banda, l’ordre d’extradició no pot ser acceptada perquè, segons l’acord bilateral, aquesta extradició només es pot dur a terme: 1, si hi ha un intercanvi de ciutadans d’ambdós països que s’hagi provat que hagin delinquit; 2, si els subjectes de l’extradició estan acusats d’infraccions similars i amb càrrecs similars; i 3, si els crims dels quals se’ls acusa no comporten la possibilitat que el Defensat sigui requerit pel ministeri fiscal de la República Popular de la Xina. Aquesta última circumstància és de vital importància en els arguments de la defensa perquè les condicions de l’arrest del Defensat, en una zona de frontera, no s’han esclarit degudament.

La Setmana Santa ha estat un calvari. Abans, les meves setmanes santes eren diversió, jornades d’esquí i de festa, o viatges amb els col·legues a platges de l’hemisferi sud. Els amics van anar procreant fills i les setmanes santes van passar a ser un calvari d’avorriment a Ginebra. Enguany, la Setmana Santa va ser un desastre.

El dissabte anterior em va trucar Marcel Sanlieux, un pacient acabat de donar d’alta del frenopàtic on treballava, perquè em requeria d’urgència a l’apartament dels seus pares. Aquests eren fora de la ciutat, de vacances, i l’havien deixat a càrrec de la dona de la neteja. A primera hora, en Sanlieux em va trucar angoixat perquè de matinada se li havia aparegut la seva àvia morta —«la que em pessigava els dits»; coneixia el personatge pels mesos de tractament— i la minyona no la va saber foragitar. Havia de tractar la trucada com si fos una urgència mèdica i no vaig tenir cap idea millor que endur-me en Sanlieux d’encàrrecs; més en concret, me’l vaig endur a l’Ikea. Sí, ja ho sé que una tarda de dissabte a l’Ikea posaria a prova els nervis del paio més fred. Ara és fàcil adonar-se de l’error, però aquell matí de dissabte, amb el pacient desesperat, no se’m va acudir res millor.

Era conscient que alguna cosa no rutllava perquè en Sanlieux no badava boca, només va parlar, tar-tar-tartamudejant, per explicar-me que en certa ocasió va comprar una calaixera de l’Ikea però que la va acabar llençant per la finestra perquè no trobava la bossa de peces que, segons les instruccions, es deien «clic». Vaig voler explicar-li que «clic» no era cap peça sinó que era una onomatopeia per il·lustrar a l’usuari el procediment per muntar el moble, però vaig desistir perquè en Sanlieux no semblava capaç de concentrar-se. Durant el circuit per la botiga, anava jugant malaltissament amb unes pinces de cuina que havia agafat.

Tot i això, poc m’imaginava que aquella nit es tallaria les venes. Diumenge de Rams em va trucar el director del psiquiàtric, el doctor Benette. Era la primera trucada que rebia del doctor Benette en els sis anys que treballava a les seves ordres. La conversació va consistir bàsicament en crits per part seva acusant-me de negligència. Segons la narració dels símptomes de la davallada psíquica per part d’en Sanlieux, l’equip mèdic que el va socórrer no tenia cap dubte que el causant de la crisi havia estat la meva «estúpida decisió» d’emportar-me’l a l’Ikea. El doctor Benette em va anunciar que m’obrien un expedient i em va ordenar que em quedés a casa aquella setmana; passades les festes, se’m convocaria a una reunió amb una comissió deontològica i amb els advocats de la clínica per escoltar la meva versió dels fets. Després m’anunciarien les mesures legals i laborals decidides vers la meva persona per part del consell d’administració del centre.

Vaig passar la Setmana Santa sencera en pijama i bata deambulant pel meu apartament, bevent cervesa d’importació —em vaig prometre que, a part del carnet del tramvia, no tornaria a comprar cap producte suís—, menjant espaguetis i mirant sèries de televisió.

I Dilluns de Pasqua al matí vaig sortir de la cova. Ben d’hora havien sol·licitat la meva presència a la clínica. Feia un fred suportable gràcies al sol que feia i em vaig permetre el luxe d’anar-hi en bicicleta. Em vaig abrigar amb els leotards i amb el meu anorac de l’exèrcit suís. Damunt l’escut de l’exèrcit suís em vaig cosir una bandera alemanya que havia tret de la meva caçadora de segona mà del servei militar de la Bundeswehr. Deuen pensar que és una actitud immadura, i més tenint en compte que sóc psiquiatre. Però precisament perquè sóc psiquiatre em puc permetre aquestes lleugereses; les faig a consciència, entenent tot el procés mental que l’ha motivat. Fins i tot diria que ho vaig fer per aturar el naixement d’un trauma… El cas és que ho vaig fer perquè em va donar la gana, i punt. Pedalava menjant-me l’olla per haver defallit mentalment amb la bandera i al mateix temps acollonit pel que pogués passar-me laboralment. Pedalava esquivant llambordins i bassals de neu fosa, observant la gent que sortia dels forns de pa i dels quioscs. Són més autòmats del que aparentaven: hi havia un 80% de probabilitats que tots es fessin en aquells moment les mateixes palles mentals, com les meves. Amb la diferència que jo no era suís i ells, sí. I si a mi em fotien al carrer, en qüestió de setmanes havia de marxar del país. I encara que ho volgués, no m’hi podria quedar. Tampoc en culpo els suïssos, es tracta d’un defecte congènit de la societat occidental: si un individu vol formar part d’una tribu però no té diners, a Suïssa o al Berguedà, és igual, haurà de fer les maletes.

En sortir de la ciutat vaig agrair que m’hagués posat els leotards. Dins del bosc, la temperatura va caure uns cinc graus. Diuen que el fred accelera l’activitat neuronal però a mi em produeix l’efecte contrari. De fet, només entrar al bosc, el fred em va bloquejar la capacitat de pensar. Només volia pedalar fort per combatre el que per a mi ja eren símptomes de congelació. En un revolt vaig aturar-me en una cafeteria. Vaig demanar un suc de taronja i em vaig prendre mig mil·ligram de Tranxilium. Vaig esperar vint minuts per donar temps al medicament a fer efecte. Vaig tancar-me al bany per mullar-me la cara amb aigua. Potser ho faig deu vegades al dia, sobretot quan em vull relaxar. Són com ablucions que substitueixen la meva necessitat inconfessable de pregar.

En arribar al pàrquing de bicicletes de la clínica només pensava a acabar ràpid aquesta comèdia. No em van deixar accedir a la meva guixeta de la planta de metges: a recepció m’esperava la secretària del doctor Benette, que m’acompanyaria directament a la sala de juntes on el director, dos advocats i tres metges m’esperaven. Dos dels metges eren superiors meus i el tercer era representant del ministeri de salut. L’interrogatori va durar una hora i mitja. Em van metrallar amb preguntes avorrides, repetitives, sobre cada detall de les hores que vaig passar amb en Sanlieux i sobre les raons mèdiques que van motivar que prengués la decisió de portar el pacient a l’Ikea. Jo vaig al·legar que la situació del pacient semblava desesperada i que, en tot cas, qualsevol lloc amb gent era millor per aplacar la neurosi d’en Sanlieux que no pas la solitud que patia a casa. Un dels metges, company meu a l’equip de futbol de la clínica, va prendre la paraula i amb un to despectiu, diria que xenòfob, em va titllar d’incompetent, tot assegurant que qualsevol alumne de primer de medicina em diria que l’Ikea crea un clima d’estrès que actua com un camp de mines per a un malalt mental.

La sessió va finalitzar a l’hora de dinar. Com que ja havia declarat tot el que havia de dir, i com que el Tranxilium encara feia efecte, vaig dirigir-me relaxat cap al menjador. Metges i infermers s’acostaven a la taula on jo seia per dedicar-me paraules de condol, com si s’hagués mort algú.

Havent dinat vaig prendre’m el segon Tranxilium i vaig aprofitar que em quedaven unes hores fins que se’m comuniqués la decisió per anar a comprar unes cerveses a un bar veí, un dels pocs biergärten que hi ha a Ginebra. Eren dues hores per perdre la consciència i presentar-me a la reunió invulnerable. Vaig prendre la decisió correcta: el jurat se’m va treure del damunt, vaig ser acomiadat ipso facto per la porta del darrere, sense dret a indemnització, i la meva vida a Suïssa es va convertir així en un compte enrere d’un parell de mesos fins que em caduqués el permís de residència.

Mamant cervesa barata a consciència —llaunes de mig litre, de marca blanca, a quaranta cèntims d’euro— i plorant la meva desgràcia per haver de tornar al país de l’atur; aquest era l’estat en què em trobava quan Bruno Casanovas em va trucar. El seu fill era a la presó a Hong Kong. El noi estava deprimit i patien per la seva vida.

—Tu que ets psiquiatre i amic, et necessitem al seu costat, que en tinguis cura.

—Però què ha fet?

—Amb el nostre fill mai se sap, m’ho espero tot d’en Constantí. L’únic que m’interessa és treure’l de la presó, o com a mínim que torni a Espanya.

I la pasta que m’oferia el pare d’en Tino per socorre’l? Evidentment que vaig dir que no als diners: abans que professional, sóc amic. De totes maneres, els Casanovas són generosos i jo estic desesperat. Quan tot això acabi, de ben segur que em tindran present a les seves oracions.

La benvinguda de Hong Kong és un clatellot que et fum la xafogor quan creues la porta de sortida de l’aeroport. Són escassos minuts de trasbalsament, el temps que dura la cua del taxi en un pas soterrani que et convida a imaginar una ciutat com la de Blade Runner. I a fe que ho era per a Carles Rius. Dels prats prealpins i el cant del cucut suís a la voràgine asiàtica. Barris dormitori d’edificis de quaranta plantes que han engolit cada metre quadrat de la costa de Kowloon. Grop i penombra cobrien la badia Victoria. El brunzir dels corrents de la mar semblava que es multipliqués amb la il·luminació de neons de les dimensions d’un camp de futbol. Quan el taxi el va deixar a l’hotel, un hotel d’aquelles cadenes europees que trobes arreu del globus, Carles Rius es va tancar a l’habitació, atordit per una ciutat que temia feréstega, i la va fer seva. Seria casa seva durant els dos mesos següents.