1
La història en un dònut

Pot semblar ridícul però jo sé que un pastisset tan vulgar com un dònut va ser la primera fita de l’ambició del meu amic Constantí Casanovas. La primera pedra d’una història que va començar quan teníem tretze anys i que evoluciona en cercles fins a acabar en un gran forat.

Quan érem nens, Constantí Casanovas m’utilitzava per a les seves malifetes. El nostre protocol establia que al menjador de La Farga, la nostra escola, quan acabàvem la fila de les cuineres que ens servien el ranxo, en Constantí havia de distreure la víctima ensenyant-li unes bales o uns cromos mentre jo li prenia les postres. Ho fèiem només amb dos companys de classe per dia, per gaudir d’unes postres dobles. Era l’únic plat del dinar a La Farga digne de ser menjat. Cigrons, peix congelat, pa i els beneïts dos iogurts, o els dos dònuts, com va ser el cas del qual els parlava. Un migdia, després que a classe reséssim l’àngelus, el coordinador de curs de sisè d’EGB, el professor Jacinto Mesa, va entrar a l’aula i va cridar el meu nom, Carles Rius, i el d’en Tino —que és com l’anomenem les seves amistats. Ens vam posar dempeus i en Mesa ens va manar que ens acostéssim a la pissarra.

—Constantino Casanovas y Carlos Rius: ayer en el comedor ustedes cometieron dos pecados capitales: gula y avaricia. No, no me miren con sorpresa, saben perfectamente de qué les hablo. Quedan ustedes castigados esta tarde y la de mañana. Además, hoy, después del almuerzo, el padre Cortés les espera en la iglesia para confesarles. ¡Estoy harto de su conducta!

La tarda del divendres d’aquella setmana, en Tino em va venir a buscar al bar del Manzanas. Jo era sota el porxo d’uralita del bar, eixugant-me el mocassí del peu esquerre amb el meu mocador de lli mentre llepava un sidral Clay. Jugant a futbol al pati havia marcat la sabata amb una petita esquerda; mirava d’esmenar el desastre perquè la meva mare no ho detectés. Cobria la ratllada amb una pasta fina de saliva i del sidral que tot just havia comprat a l’abuelo Manzanas —un gitano vell amb les ungles més negres que la seva pell— quan em va sorprendre en Tino mostrant-me una moneda de cinquanta pessetes.

—Compro uns Boca Bits?

Em va fer la caiguda d’ulls des de les altures característica d’ell. En Tino és un animal fet per seduir. Era un dels més alts de la colla, ros de cabells, ulls blaus i sempre bru de pell per les hores que dedicava als entrenaments amb l’equip d’atletisme. Només amb la seva presència et sotmetia, i si deixaves que s’esplaiés parlant, acabaves fent el que ell volia.

Hi ha aquell exemple tan repetit del paio que és tan i tan convincent que pot vendre gel als esquimals. En Tino ho va fer, literalment. Va ser en un viatge al Canadà com a cap d’una delegació de l’Associació de Promotors Immobiliaris de Catalunya. En Tino havia tingut el somni recurrent de comprovar si era cert que un amfitrió esquimal et cedia la seva dona com a senyal d’hospitalitat. Doncs als vint-i-cinc anys va fer realitat el seu desig. Va organitzar ell mateix la delegació de l’APIC i també va convidar-hi alguns amics. Quan vam ser-hi, amb el fals pretext de sondejar les opcions de crear una estació d’esquí de fons, ens vam desplaçar en avioneta al nord del Quebec. En Tino va pernoctar a la casa del cap d’un poblat inuit, a la badia de Hudson. Era una casa normal, ben condicionada per al fred i no pas un iglú o una cabana, tal com ens havíem imaginat. De totes maneres, com a líder de la delegació, en Tino sí que va ser complimentat amb el dret a fornicar amb la dona del senyor de la casa. La dona era un tap de bassa amb més greix que un lleó marí. L’endemà, en Tino ens va prometre que no havia fet res amb ella, que va excusar-se perquè estava cansat i que ja li anava bé si es limitaven a dormir plegats fent la cullereta. Cap de nosaltres s’ho va creure, esclar, perquè en Tino és l’exemplar de mascle alfa més addicte al sexe que he vist a la vida. I això no és pas cap declaració a la lleugera, tenint en compte que sóc psiquiatre.

I vet aquí que la nit següent, al final del sopar de comiat a l’ajuntament, quan tothom anava prou torrat, en Tino va sortir un moment, va tornar amb una bossa de glaçons de gel i amb una rialla va demanar a l’alcalde que li comprés aquella bossa. Dit i fet, l’esquimal va comprar-li el gel per dos dòlars, també rient per l’acudit del seu hoste. Constantí Casanovas havia aconseguit ser llegenda.

Aquella tarda al Manzanas, en Tino em va convèncer, com faria un dia amb l’esquimal, perquè li seguís la veta:

—Carles, hem de posar en Massons a lloc. Això no es fa entre companys. Si té alguna cosa contra nosaltres, que ho arregli com ho fan els homes, però no val xivar-se als professors.

En Tino m’empenyia amb suavitat per l’esquena en direcció a l’estació de Ferrocarrils de Mira-sol. No deixava de parlar i d’oferir-me patates fregides. Jo no pensava, només caminava. A l’andana s’hi esperava el pobre Massons. Érem a uns vint metres d’ell i quan va arribar el tren, ell va pujar a un vagó i nosaltres, a un altre. Tots tres vam baixar a l’estació de Sarrià; el seguíem des d’una distància prudencial. El vam seguir fins que al carrer Doctor Carulla el vam acorralar. El vam arrossegar entre tots dos fins al pàrquing de l’edifici del departament d’Agricultura de la Generalitat i allí el vam atonyinar. En Tino va ser el primer, un cop de cap a la testa d’en Massons i una puntada de peu al genoll. Jo al principi no reaccionava però en Tino em va esperonar amb tanta insistència, repetint-me una vegada i una altra que si no el cascàvem, ho diria al professor Mesa, que al final vaig acabar perdent el seny i no vaig parar de cardar-li hòsties fins que la corbata de l’uniforme de La Farga em va quedar ben tacada de sang.

Una de les darreres vegades que vaig veure en Tino, també vaig acabar amb la corbata tacada pels seus excessos. Va ser el dia de la seva boda amb Àngela Argemí. Era un matrimoni de conveniència: l’Argemí era andorrana i l’enllaç garantiria a en Tino la ciutadania andorrana. No és que l’Àngela no se l’estimés, però se l’estimava d’una manera pràctica, perquè ella sabia que en Tinet —com l’anomenava ella— entenia la monogàmia d’una manera molt particular. En Tinet creia, igual que Gabriel García Márquez, que es pot ser infidel, però no deslleial.

El més estable que l’Àngela podria treure d’en Tinet serien els seus quartos, i així va quedar fixat.

Les núpcies es van celebrar en una antiga vaqueria reformada segons el concepte local del luxe: pissarra per fora i Swarovski per dins. Era un edifici de dues plantes als afores d’Andorra la Vella. Jo vaig ser padrí. Ho vaig fer el millor que vaig poder malgrat que era ben conscient que allò era una astracanada. L’Àngela i en Tino s’havien casat a l’ajuntament de la capital andorrana tres setmanes abans, sense cap convidat. Per al dia de la celebració van contractar un actor de Barcelona perquè fes de capellà i oficiés la missa, amb accent andorrà i tot. Va ser una idea d’en Tino que l’Àngela va acceptar tota engrescada. Per a ella era una trapelleria; per a ell, un afer ben seriós. Constantí Casanovas era profundament catòlic, i de cap de les maneres hauria gosat fer passar gat per llebre a l’Església. Però en Tino també sabia que hauria d’enganyar els seus pares, fidels catòlics i supernumeraris de l’Opus Dei; per això va contractar l’actor i va escenificar la boda canònica als jardins de la masia dels Argemí. Els pares insistien que els havia de casar el mateix capellà de l’Opus que li va donar la primera hòstia i que el va confirmar, però en Tino els deia que allò no era possible perquè a l’Àngela li feia tanta il·lusió que els casés un dels seus millors amics, un jove mossèn que havia estat company seu de jocs d’infància!

La boda era un diumenge al vespre. Al matí, en Tino va anar a missa de vuit a combregar i demanar perdó pel que faria. Cada diumenge, des que tenia vuit anys, Constantí Casanovas ha anat a missa a demanar perdó a Déu. Psicològicament és un cas de dualisme extrem. A mi em costava molt d’acceptar la seva naturalesa, fins que va caure a les meves mans un llibre de C. S. Lewis. El llibre és The Screwtape Letters, l’epistolari d’un dimoni a un altre dimoni. Al llibre hi ha un paràgraf, en una de les primeres cartes, que defineix perfectament com raona en Tino. La seva lectura va suposar tota una revelació per a mi: A l’home se’l pot convèncer que pot gaudir percebent els dos costats de la seva vida com a experiències inconsistents. Això s’aconsegueix explotant la seva vanitat. Se li pot ensenyar que pot fruir quan a la missa del diumenge s’agenolla al costat del feligrès perquè recorda que el feligrès no podria entendre el món urbà i irònic en el qual viu el dissabte a la nit. D’altra banda també pot gaudir de la blasfèmia i la conyeta entorn del cafè amb els amics perquè és conscient del món espiritual i profund que hi ha en ell i que ells no poden entendre.

Seria catastròfic si en Constantí llegís aquestes línies, encara més si descobrís que les escriu un diable que manipula un home com ell. La seva ànima cauria feta miques.

L’actuació del fals capellà a la falsa boda va ser de premi. Tothom s’ho va empassar. Fins i tot Bruno Casanovas, el pare d’en Tino. En Bruno no entenia per què el capellà no havia fet combregar els assistents, però l’actor s’havia preparat tan bé el paper que quan va ser interpel·lat durant el còctel sobre l’assumpte, va respondre —amb serenitat, sense censurar-se un tast de vi i de croqueta de foie— que, segons els preceptes de l’Església, no era possible donar la comunió més de quatre vegades en un jorn. I la boda era el seu cinquè ofici d’aquell dia. D’això se’n diu ser professional.

La boda va ser una festassa. Tot el que surti d’en Tino ha de ser superlatiu. Per exemple, la seva dosi mitjana d’alcohol en una nit són nou copes. La nit de noces, l’Àngela va mirar de seguir el seu ritme i va agafar una borratxera antològica. La van haver de portar a collibè a l’habitació. En Tino va aprofitar l’avinentesa per lligar-se una de les cambreres, una portuguesa de cabell rinxolat, ulls de color de l’ambre i essència de platges salvatges. Res se li resisteix i no va parar fins que va convèncer aquella noia que no hi havia res més afrodisíac que follar-se un nuvi la nit de noces.

Se la va endur al llit del riu Tristaina i em va demanar que fes guàrdia per si venia algú. Ella li va fer una fel·lació i a continuació ell li va menjar el cul. Això ho sé perquè em va ser descrit posteriorment pel mateix Tino. Quan el cul de la cambrera va estar prou lubricat, en Tino la va enllaçar per la cintura i empenyent amb compte, la va enforquillar pel darrere. La remor del riu no silenciava els gemecs de la noia, que em posaven nerviós. Passada mitja hora, tot just quan ja em disposava a fotre el camp, en Tino em va cridar desesperat. M’imaginava alguna desgràcia, que s’haguessin quedat enganxats com els passa a vegades als gossos quan copulen, però no, l’emergència encara era més ridícula. Quan vaig baixar al racó de bosc on eren tots dos, la portuguesa reia i en Tino m’observava fent cara de fàstic. «Mira, mira!», em va dir apuntant amb una mà la seva tita i amb l’altra fent-la gronxar. Tenia la verga farcida de merda. La noia plorava de riure mentre provava de dir que ho sentia, que a vegades això passa. En Tino es queixava perquè no tenia res amb què eixugar-se el sexe i que així no podia tornar. Aleshores em va demanar que li deixés la meva corbata —ell duia un corbatí. Em demanava una corbata de seda caríssima per fer de bolquer, de paper de vàter. Jo vaig respondre que ni parlar-ne, que arrenqués unes fulles i s’hi eixugués, però en Tino, gemegant, em va replicar que mai de la vida refregaria la titola en unes plantes perquè vés a saber quines malalties podia enxampar, des d’al·lèrgies fins a gangrena.

Vaig cedir i vaig deixar que l’aigua del Tristaina s’emportés la meva corbata emmerdada. Em vaig prometre que seria l’últim cop que serviria de joguina d’en Tino. Dit i fet, l’endemà havia de marxar cap a Suïssa, on treballava com a metge resident en una clínica psiquiàtrica. Tres anys més tard, amb prou feines ens havíem vist. A vegades tenia la sensació que havia abandonat un amic, el meu millor amic. Sobretot perquè recordava les paraules que em va dir abans que perdés el seny durant la boda i jo marxés cap a l’hotel: «Mira aquesta boda! Quin xou, oi? Doncs sé que n’han de venir de més grossos. No ho puc aturar… El cap no m’ho permet, saps? Potser tot s’acabarà el dia que entri a presó».