Un guàrdia civil és assassinat a la vall de Cardós una nit de neu del 1965. Les causes i les conseqüències del crim travessen un territori sacsejat per les obres d’un gran complex hidroelèctric. Milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior. La vida dels habitants de la vall es transforma. S’hi respiren aires nous, la guerra queda lluny, arriben la televisió, el sis-cents, el turisme, el twist i el biquini. Com buscadors d’or, una corrua de persones acut a Cardós a la recerca d’una feina. S’allotgen en campaments i pobles, des del pla fins als llacs més alts, i les seves històries d’emigració i desarrelament, d’amor i de lluita s’encreuen les unes amb les altres. Hi ha conflictes de convivència, prosperitat econòmica, accidents de treball, corrupteles i el rerefons permanent de la dictadura. Un assassinat ho lliga tot.
Un antic músic d’orquestres de ball decideix, en quedar-se vidu, vendre el pis, fer la maleta i viure un mes a casa de cada una de les seves tres filles. Tot i ser un gat vell que n’ha vist de mil colors, l’home se sent descol·locat davant d’unes filles que no són pas com voldria, d’uns néts internautes que tenen més d’un pare, d’uns models de família que no entén i, en definitiva, davant d’un món que va massa de pressa. Però, en comptes de fer un drama de la seva perplexitat, mira al seu voltant amb uns ulls burletes i les seves reaccions generen moments de comicitat. La novel·la combina l’emoció d’uns personatges de carn i ossos amb la mirada càustica i humorística del protagonista sobre el món d’avui i el nostre dia a dia. Finalment, les incògnites i les mancances de la infantesa de l’antic músic afloraran amb una força inesperada.
Aquesta novel·la ens presenta, en dos moments cronològics distanciats (uns dies d’estiu de 1970 i el Cap d’Any del 2000), el salt de la joventut a l’edat adulta. Sota la despreocupació aparent d’uns joves que compleixen el tràmit de les milícies universitàries a Castillejos, s’hi teixeix una història d’amistat, de lleialtats i de traïció. Gràcies a un hàbil joc de perspectives, el lector recompondrà una història que semblava conclusa. L’acció tornarà on els personatges havien afirmat mil vegades que no tornarien mai més. El pas del temps haurà modificat el paisatge i els protagonistes hauran adquirit la densitat i el gruix que només dóna el transcurs dels anys. Solsona se’ns presenta en aquesta nova obra com un mestre en els dos registres que han fet d’ell una veu ineludible en el panorama de la nova narrativa catalana: el to àcid de DG i l’íntim de Les hores detingudes.
A Nifades tota una combinació d’elements simbòlics, psicològics, eròtics i sàdics fan penetrar el lector en un món de creació a vegades al·lucinant: els personatges narren en primera persona la seva participació en un món de corrupció en el qual es desenvolupen. Potser Nifades, Jareh, Tareh, Iosef i Aziba, els protagonistes, són embolcallats pel fatalisme d’una maledicció sense saber-ho. Una maledicció imposada. Nifades no és cap dona determinada d’una moderna o antiga concepció; és solament la femella que podria ser esposa i mare. Hom podrà dir, quan s’adoni de la perversitat de Nifades, que Sonntag és un misogin, però cal que entenguem aquesta dona dins el seu entorn. I el mateix és vàlid per a Jareh, personatge més espartà que actual i que serveix a la perfecció els propòsits de desmitificació del novel·lista, i per al protagonista, Iosef, que és l’home que en un moment donat lluita contra la corrupció a què el predestinen les circumstàncies.
El zoo d’en Pitus és un cant a l’amistat, a la col·laboració, a la fe i a l’entusiasme, a través de l’acció i les aventures d’una colla de nois i noies del barri d’en Pitus, que munten un autèntic zoo —amb tigre i tot!— perquè l’amic malalt es pugui pagar un viatge a Suècia, on un especialista pot guarir-lo. El zoo d’en Pitus va rebre el premi Folch i Torres de 1965, i va figurar a la Llista d’Honor de la CEEI el 1967. Ha estat traduït a diversos idiomes i és un best seller de la literatura catalana.
Us imagineu la selva que hi devia haver en el mesolític on ara hi ha el Passeig de Gràcia de Barcelona? I la tartera que calia grimpar per arribar al peu de la talaia del Tibidabo? Aquesta és, doncs, la situació en emprendre aquest viatge al país dels lacets. La Bora, en Piru i els seus amics són els protagonistes de l’aventura dels més primitius nois i noies barcelonins, molt abans que els laietans entrin a les pàgines de la prehistòria de la ciutat.
Botxan, que en japonès equival a «senyoret», és una de les novel·les més populars del Japó. Lúcida, còmica i singular, Sôseki hi descriu la trobada —o topada— entre un jove mestre de Tòquio i una escola de l’illa de Shikoku, al sud del Japó, a la qual és destinat. Alumnes i companys no gaire recomanables posen a prova la franca ingenuïtat del nouvingut, el «senyoret» de la capital, un personatge inoblidable. La novel·la és una autèntica festa per als que els agrada divertir-se llegint i alhora una oportunitat per aprofundir en el coneixement de la natura humana. I Botxan és un dels grans herois còmics del segle XX, al costat de figures tan memorables com el bon soldat Svejk, Josef K., Ferdinand Bardamu o Jeeves.
Aquest nom se’l va guanyar entre els grups que, com ell, freqüentaven els túnels del metro i els murs de la perifèria urbana. De les parets de carrer als temples de l’art hi ha només un pas, però també hi ha molts pots de grafit deixats pel camí i un grapat d’històries que el lliguen a la Rebecca. Si als setze anys, el Nappi no s’hagués rapat el cap i una matinada no hagués anat a les vies del tren amb el seu gos, el Tag, un pastor alemany ensinistrat per ell mateix, potser moltes de les coses que li van passar no haurien passat.